Els millors llibres de 2018

Ha estat un bon any, molt bon any, la xifra de llibres llegits ha superat els 80, i tot i que de tant en tant posi algun llibre a parir, en general sóc bo, i m’agraden els llibres.

Però seleccionar vol dir seleccionar, i això és fumut. He deixat fora llibres bons, fins i tot molt bons, he aconseguit una llista per sota de 20 i em sembla un éxit. Hi ha llibres molt bons que s’han quedat fora, això és així, he hagut de ser implacable per no tenir una llista immensa.

Aquests són els millors, amb tota la pena pels que no hi són, però si hagués de resumir a lo bèstia el que m’ha aportat el 2018 a nivell de lectura, aquests serien els escollits:

Els romanents / Víctor García Tur

Furtivos / Tom Franklin

Aglutinació / Joan Jordi Miralles

Els metecs / Pep Puig

En aquell cel brillen estels desconeguts / Stalker

La biblioteca fantasma / Jordi Masó Rahola

Permagel / Eva Baltasar

L’ofici / Serguei Dovlàtov

La terra prohibida. Volum II / Manuel de Pedrolo

Els dics / Irene Solà

Agostino / Alberto Moravia

Padre e hijo / Larry Brown

Exorcismes / Vicenç Pagès Jordà

Allò que vaig estimar / Siri Hustvedt

Aprendre a parlar amb les plantes / Marta Orriols

Dalva / Jim Harrison

Falten alguns, n’hi ha dos que m’ha costat horrors deixar fora (Quan la mort és la vida i la vida és la mort: per Nicolau Esnaola Segarra, de David Cordero Espín; i també En braços del pare, d’Àlvar Masllorens), i algun més que segur em deixo. Si voleu saber més d’aquests llibres teniu els enllaços.

Estudiant una mica més les xifres totals hi ha alguns autors que he repetit més d’un cop, els meu autor més reincident és Manuel de Pedrolo amb 5 llibres (que de fet haurien de ser 8 perquè un era triple i l’altre doble), no és mala manera de celebrar el seu centenari. Sobre això m’agradaria repetir un demanda: els seus Apòcrifs (4), i els seus Anònims (3) són pràcticament introbables i es mereixerien una reedició com la que ha fet Comanegra de la també introbable tetralogia La terra prohibida; i també una edició completa i ordenada del cicle Temps Obert (11 llibres) seria tot un detall. En total 18 llibres d’una producció de 128, però molt significativa de l’autor i que ara és o introbable o amb moltes dificultats com amb els diferents volums de Temps Obert. I també estaria molt i molt bé recuperar en una nova edicio els diaris dels seus darrers anys. Perquè encara que l’any Pedrolo hagi passat se l’ha de seguir recuperant, és de justícia!

I amb aquesta crida Pedroliana, fins l’any vinent!

 

Exorcismes / Vicenç Pagès Jordà

Els llibres de Vicenç Pagès Jordà (aquesta mania de fer servir els dos cognoms em recorda als àrbitres de futbol) m’agraden, n’he ressenyat tots els que he llegit, i sempre bé, fins i tot a l’antic blog.

Aquí Vicenç Pagès fa una tria dels seus contes i els presenta de nou, entenc que “remasteritzats”, després de gestionar la decepció que hagi deixat fora un conte que em va encantar (La dutxa d’Heràclit) m’hi poso.

Els contes són excel·lents. Pot no agradar-nos el tema que tracten però deixant de banda els gustos són inatacables. No em posaré a fer una lectura comparada dels contes abans i després, ni tinc els llibres anteriors (excepte un) ni crec que tingui sentit. L’autor n’ha après (i sembla que ha trobat afició en això de revisar, ja ho va fer amb El món d’Horaci, crec, no estic 100% segur).

https://www.flickr.com/photos/efsavage/
DC Metro © Eric Savage, Creative Commons.

A cada conte aconsegueix recrear l’atmòsfera necessària, a Per llegir al metro tot el text es mou en una mena d’irrealisme oníric, un infràmon subterrani i circular. O en el conte que titola el primer dels llibres recollits Cercles d’infinites combinacions, aconsegueix que sembli un thriller, una novel·la de misteri (tot i que alguns dels significats els hauria hagut de posar, esperar que la gent consulti un diccionari de Fabra és esperar massa, sí queda críptic però és això o espòiler).

Fa aproximadament dos mesos, Mauri em va fer arribar la fotocòpia d’un manuscrit breu per tal que l’hi passés a màquina. Em va estranyar que no el mecanografiés ell mateix, ja que amb prou feines ocupava dos folis, però em consta que els escriptors no sempre actuen de manera lògica, així és que em vaig limitar a desar-lo al calaix dels treballs pendents. Uns dies després llegia al diari que Àngel Mauri havia desaparegut i que es temia per la seva vida.

https://www.flickr.com/photos/teresa_grau_ros/
Diccionari ortogràfic : precedit d’una exposició de l’ortografia catalana segons el sistema de l’I. D’E. C. / redactat sota la direcció de P. Fabra © Teresa Grau Ros, Creative Commons.

M’arrisco a repetir-me però és igual, a mi Vicenç Pagès m’agrada en les distàncies llargues, és un tema de gustos, però si algú s’hi vol acostar aprofitant aquest llibre és una gran oportunitat.

No és fàcil treure’n frases o fragments. Quan un text és bo tinc la tentació de copiar-ho tot, o de no copiar res que és la reacció normal, de totes maneres aquest petit paràgraf del contes El captiu m’ha fet somriure:

Visc una autèntica crisi adolescent: la vida és buida, res no té sentit, ningú m’entén, vull fugir de casa, etc. Albert Camus és la meva lectura de capçalera. Amb això ja està tot dit.

https://www.flickr.com/photos/10068173@N08/
Albert Camus © SPDP, Creative Commons.

No sé si aquests contes hauran servit a l’autor per fer l’exorcisme del títol, i a mi això de revisar coses ja publicades no m’acaba d’agradar, però ha quedat un llibre rodó, potser un punt i a part entre el que ja ha escrit i el que ha de venir? De totes maneres un llibre molt recomanable pels lectors de Vicenç Pagès Jordà, una reinterpretació i selecció sobre uns llibres que la dinàmica de mercat ha convertit en difícilment trobables.

I una frase a mi m’ha matat:

No va trobar cap frase prou memorable perquè fos l’última.

https://www.flickr.com/photos/nakrnsm/
No Substitute © Patrick Feller, Creative Commons.

Robinson / Vicenç Pagès Jordà

Un llibre estrany. Però Vicenç Pagès és un autor sense por i disposat a córrer riscs. Tenim a H. que s’ha escolat a casa del veí en el que ell en diu una Operació Comando. No sabem massa bé que hi va a fer, però es dedica a aturar-se i ajaure’s una bona estona en cada habitació. A poc a poc anem descobrint que busca l’equip de música de la filla que habita aquesta casa per recuperar el silenci. Però això és l’excusa, a cada habitació sabrem més d’ell i potser arribarem a entendre que l’ha dut a col·larse per la porta del garatge just abans que es tanqués com en una pel·lícula.

https://www.flickr.com/photos/zionfiction/
150302-bed-bedspread-bedroom-fisheye.jpg © r. nial bradshaw, Creative Commons.

I sabrem el perquè de la seva fixació pels llits, sobretot pel seu, un llit flotant o també volador, suposo que una referència a Little Nemo, com en la imatge de sota que té copyright però va ser publicada fa més de 100 anys.

La révolution des images (1830-1914) [Nemo’s bed takes a walk in the July 26, 1908, episode of Little Nemo in Slumberland.] © Eupalinos Ugajin.
Tot amb un sentiment d’estranyesa que no ens deixa, perquè sembla una persona normal, però una persona normal no es cola a les cases de la gent, ni les recorre d’aquesta manera ni… O potser no estem al davant d’una persona completament normal. Aquesta dicotomia també és interessant, al cap i a la fi excepte lo d’entrar a la casa dels veïns el que fa H. no és delictiu ni tampoc és problemàtic, pot tenir rareses, i moltes, però tampoc és un inadaptat tot i no encaixar gaire amb el que entenem per “normal”.

És una novel·la amb un personatge estrany, però funciona bé, tot i l’aire d’irrealitat i de somni que viu el protagonista, algú tan tancat en si mateix que el terme Robinson li escau d’allò més.

https://www.flickr.com/photos/bc-burnslibrary/
Robinson Crusoe : A Unique Book of Color Popup Changing Pictures © Burns Library, Boston College, Creative Commons.

Per fer-nos una idea:

-Què estàs dient? És exactament al contrari. La meva és una vida corregida, enriquida, augmentada.
Però l’advocada no s’aturava. De tota la gent que havia conegut -i tant pel seu caràcter sociable com per raons de feina n’havia conegut una certa quantitat- H. era, amb molta diferència, la persona a qui menys interessava el que succeïa fora de la seva ment, i per aquest motiu ni escoltava ni parlava, ni amb els companys advocats d’ella, ni amb els companys carters d’ell -perquè no tenia pròpiament amics-, ni amb el seu pare -que semblava l’únic parent viu d’H., tret d’aquells misteriosos cosins que esmentava de tard en tard-, ni amb ningú altre, i aquell ningú la incloïa a ella quan estaven junts, ja que ell, en comptes d’establir-hi cap mena de comunicació verbal o no-verbal, en comptes de formular-li alguna pregunta sobre la feina, o d’intercanviar-hi algun punt de vista sobre qualsevol tema d’actualitat o de mirar-la com si ella li suscités algun interès, o de comentar-li alguna peça de roba que ella estrenava o que feia temps que no es posava, en comptes de dur a terme aquestes activitats normals i corrents i tranquil·litzadores, ell preferia elaborar en silenci els seus plans, que potser la incloïen a ella però que feien que durant aquella estona, ni que estiguessin l’un al costat de l’altre, ell es mantingués a una distància mental que ella, en aquell punt tan avançat de la relació, havia renunciat a escurçar.
-Només per això?

 

https://www.flickr.com/photos/yolfi/
sleeping © Mary Quite Сontrary, Creative Commons.

El personatge és una illa que ha aconseguit viure conforme. No és una resignació, és adaptació, amb la seva rutina, la seva calma, el seu silenci, el seu llit i les seves novel·les… Això que s’endugui llibres de la biblioteca, i només llegeixi les primeres frases i després ja acabi ell les novel·les al seu cap… m’ha encantat. Explicar una història des del punt de vista d’algú amb una vida interior tan desbordant no és pas fàcil. I funciona.

Per mi Vicenç Pagès va fer el cim amb Els jugadors de whist, i tot el que he llegit d’ell després és molt bo, però no em dona el mateix subidón que vaig tenir amb aquell llibre, però això és una cosa meva i dels meus prejudicis, Robinson és un molt bon llibre en una trajectòria que no té ni un pèl de previsible, cosa que també és d’agrair la veritat.

El món d’Horaci / Vicenç Pagès Jordà

No és pas el primer llibre que ressenyo de Vicenç Pagès, per tant aniré directament al gra. La frase: «la novel·la catalana més comentada i menys coneguda dels anys noranta» té força mala llet.
Comencem amb una història d’una empresa i uns arxius que el protagonista roba del sistema, aquests arxius són la història que llegirem a continuació. És una introducció tan bona com qualsevol altra però trobo que no calia.
Tenim uns companys de pis, Horaci, Max i Berto, tot i que aquest darrer s’escapa de la feina de pintar el pis perquè està agafat a la seva feina, i també cada quan pot s’escapa a l’Almadrava. La història comença el 1989, i tenim uns protagonistes més aviat precaris, una cosa a la que ara ens hem acostumat.
Però són uns protagonistes que em costen una mica de creure, una mica força, hi ha la distància cronològica (la meva época de jove precari va venir quasi una década després del que aquí s’explica) i també la distància idiomàtica, no és tant que no els entengui que en general sí, és que no m’empasso que nanos de vint i pocs parlin així. Potser ho fa un parlar molt allunyant del meu camaco barcelonès, però a mi em grinyola.

-Què és això de l’ossi?
-No t’ho ha explicat l’Ayats? Ja saps que, en aquestes coses, en Max no és pas gaire xerraire, però a l’Ayats l’hi explica tot, sobretot si aquell dia ha trascolat… Es veu que una nit va anar al Nicky i es va sondrollar una espècie de magiar txani, totalment olímpica, és clar, ja t’ho pots imaginar…
-Sí: romança lladró amb unes gotes de cardetis ginmàstica.
-Si fa no fa…
[…]
-Déu, ¿encara papeges cagarrutes del monstre del pantà? -fa a tall de presentació girant-se cap a en Berto, que arriba darrere seu-. ¿O són detritus macerats del pou?

Estadi Olímpic de Montjuic © Oh-Barcelona.com , Creative Commons.

Hi ha tot un retrat de la Barcelona olímpica, una mica diferent del normal, aquí es fixa en la gent que va venir, concretament les atletes, des d’una visió particular, això és un petit extracte, però s’hi està pàgines, m’ha agradat.

Olympics in Barcelona © Cliff, Creative Commons.

Hi havia les negres veloces (100 i 200 metres i tanques, sobretot), gaseles d’ungles griffith i natges-d’eben envernissades amb líquids lubrificants, nord-americanes (Sandra Farmer-Patrick, punt de confluència de les humides mirades prismàtiques de Montjuïc), jamaicanes, cubanes, nigerianes, negrasses amb quàdriceps inversemblants i glutis palpitants, contribuint a fer més desitjables formes i corbes trempades fins al punt just de la tolerància, panxells d’acer (la sang baixant-hi com als ràpids del Volga, Horus, així, dum-dum, dum-dum) i cara d’odi concentrat: l’esforç dels últims metres aplicat a un orgasme podia ser devastador. 

La combinació de diferents “fonts” i que hi hagi lapses temporals importants ajuda a que l’acció s’allargui en el temps, però també deixa moltes coses per desenvolupar.

Foto treta d’aquesta pàgina, no mencionen autor.

M’ha agradat, però no m’ha entusiasmat. Trobo que amb el temps Vicenç Pagès ha escrit millor, més enfocat, més el que sigui, amb unes trames millor narrades. Hi ha qui dirà que els seus altres llibres són més fàcils, jo crec que estan millor narrats. Un bon llibre, però a molta distància d’Els jugadors de Whist.