Robinson / Vicenç Pagès Jordà

Un llibre estrany. Però Vicenç Pagès és un autor sense por i disposat a córrer riscs. Tenim a H. que s’ha escolat a casa del veí en el que ell en diu una Operació Comando. No sabem massa bé que hi va a fer, però es dedica a aturar-se i ajaure’s una bona estona en cada habitació. A poc a poc anem descobrint que busca l’equip de música de la filla que habita aquesta casa per recuperar el silenci. Però això és l’excusa, a cada habitació sabrem més d’ell i potser arribarem a entendre que l’ha dut a col·larse per la porta del garatge just abans que es tanqués com en una pel·lícula.

https://www.flickr.com/photos/zionfiction/
150302-bed-bedspread-bedroom-fisheye.jpg © r. nial bradshaw, Creative Commons.

I sabrem el perquè de la seva fixació pels llits, sobretot pel seu, un llit flotant o també volador, suposo que una referència a Little Nemo, com en la imatge de sota que té copyright però va ser publicada fa més de 100 anys.

La révolution des images (1830-1914) [Nemo’s bed takes a walk in the July 26, 1908, episode of Little Nemo in Slumberland.] © Eupalinos Ugajin.
Tot amb un sentiment d’estranyesa que no ens deixa, perquè sembla una persona normal, però una persona normal no es cola a les cases de la gent, ni les recorre d’aquesta manera ni… O potser no estem al davant d’una persona completament normal. Aquesta dicotomia també és interessant, al cap i a la fi excepte lo d’entrar a la casa dels veïns el que fa H. no és delictiu ni tampoc és problemàtic, pot tenir rareses, i moltes, però tampoc és un inadaptat tot i no encaixar gaire amb el que entenem per “normal”.

És una novel·la amb un personatge estrany, però funciona bé, tot i l’aire d’irrealitat i de somni que viu el protagonista, algú tan tancat en si mateix que el terme Robinson li escau d’allò més.

https://www.flickr.com/photos/bc-burnslibrary/
Robinson Crusoe : A Unique Book of Color Popup Changing Pictures © Burns Library, Boston College, Creative Commons.

Per fer-nos una idea:

-Què estàs dient? És exactament al contrari. La meva és una vida corregida, enriquida, augmentada.
Però l’advocada no s’aturava. De tota la gent que havia conegut -i tant pel seu caràcter sociable com per raons de feina n’havia conegut una certa quantitat- H. era, amb molta diferència, la persona a qui menys interessava el que succeïa fora de la seva ment, i per aquest motiu ni escoltava ni parlava, ni amb els companys advocats d’ella, ni amb els companys carters d’ell -perquè no tenia pròpiament amics-, ni amb el seu pare -que semblava l’únic parent viu d’H., tret d’aquells misteriosos cosins que esmentava de tard en tard-, ni amb ningú altre, i aquell ningú la incloïa a ella quan estaven junts, ja que ell, en comptes d’establir-hi cap mena de comunicació verbal o no-verbal, en comptes de formular-li alguna pregunta sobre la feina, o d’intercanviar-hi algun punt de vista sobre qualsevol tema d’actualitat o de mirar-la com si ella li suscités algun interès, o de comentar-li alguna peça de roba que ella estrenava o que feia temps que no es posava, en comptes de dur a terme aquestes activitats normals i corrents i tranquil·litzadores, ell preferia elaborar en silenci els seus plans, que potser la incloïen a ella però que feien que durant aquella estona, ni que estiguessin l’un al costat de l’altre, ell es mantingués a una distància mental que ella, en aquell punt tan avançat de la relació, havia renunciat a escurçar.
-Només per això?

 

https://www.flickr.com/photos/yolfi/
sleeping © Mary Quite Сontrary, Creative Commons.

El personatge és una illa que ha aconseguit viure conforme. No és una resignació, és adaptació, amb la seva rutina, la seva calma, el seu silenci, el seu llit i les seves novel·les… Això que s’endugui llibres de la biblioteca, i només llegeixi les primeres frases i després ja acabi ell les novel·les al seu cap… m’ha encantat. Explicar una història des del punt de vista d’algú amb una vida interior tan desbordant no és pas fàcil. I funciona.

Per mi Vicenç Pagès va fer el cim amb Els jugadors de whist, i tot el que he llegit d’ell després és molt bo, però no em dona el mateix subidón que vaig tenir amb aquell llibre, però això és una cosa meva i dels meus prejudicis, Robinson és un molt bon llibre en una trajectòria que no té ni un pèl de previsible, cosa que també és d’agrair la veritat.

El món d’Horaci / Vicenç Pagès Jordà

No és pas el primer llibre que ressenyo de Vicenç Pagès, per tant aniré directament al gra. La frase: «la novel·la catalana més comentada i menys coneguda dels anys noranta» té força mala llet.
Comencem amb una història d’una empresa i uns arxius que el protagonista roba del sistema, aquests arxius són la història que llegirem a continuació. És una introducció tan bona com qualsevol altra però trobo que no calia.
Tenim uns companys de pis, Horaci, Max i Berto, tot i que aquest darrer s’escapa de la feina de pintar el pis perquè està agafat a la seva feina, i també cada quan pot s’escapa a l’Almadrava. La història comença el 1989, i tenim uns protagonistes més aviat precaris, una cosa a la que ara ens hem acostumat.
Però són uns protagonistes que em costen una mica de creure, una mica força, hi ha la distància cronològica (la meva época de jove precari va venir quasi una década després del que aquí s’explica) i també la distància idiomàtica, no és tant que no els entengui que en general sí, és que no m’empasso que nanos de vint i pocs parlin així. Potser ho fa un parlar molt allunyant del meu camaco barcelonès, però a mi em grinyola.

-Què és això de l’ossi?
-No t’ho ha explicat l’Ayats? Ja saps que, en aquestes coses, en Max no és pas gaire xerraire, però a l’Ayats l’hi explica tot, sobretot si aquell dia ha trascolat… Es veu que una nit va anar al Nicky i es va sondrollar una espècie de magiar txani, totalment olímpica, és clar, ja t’ho pots imaginar…
-Sí: romança lladró amb unes gotes de cardetis ginmàstica.
-Si fa no fa…
[…]
-Déu, ¿encara papeges cagarrutes del monstre del pantà? -fa a tall de presentació girant-se cap a en Berto, que arriba darrere seu-. ¿O són detritus macerats del pou?

Estadi Olímpic de Montjuic © Oh-Barcelona.com , Creative Commons.

Hi ha tot un retrat de la Barcelona olímpica, una mica diferent del normal, aquí es fixa en la gent que va venir, concretament les atletes, des d’una visió particular, això és un petit extracte, però s’hi està pàgines, m’ha agradat.

Olympics in Barcelona © Cliff, Creative Commons.

Hi havia les negres veloces (100 i 200 metres i tanques, sobretot), gaseles d’ungles griffith i natges-d’eben envernissades amb líquids lubrificants, nord-americanes (Sandra Farmer-Patrick, punt de confluència de les humides mirades prismàtiques de Montjuïc), jamaicanes, cubanes, nigerianes, negrasses amb quàdriceps inversemblants i glutis palpitants, contribuint a fer més desitjables formes i corbes trempades fins al punt just de la tolerància, panxells d’acer (la sang baixant-hi com als ràpids del Volga, Horus, així, dum-dum, dum-dum) i cara d’odi concentrat: l’esforç dels últims metres aplicat a un orgasme podia ser devastador. 

La combinació de diferents “fonts” i que hi hagi lapses temporals importants ajuda a que l’acció s’allargui en el temps, però també deixa moltes coses per desenvolupar.

Foto treta d’aquesta pàgina, no mencionen autor.

M’ha agradat, però no m’ha entusiasmat. Trobo que amb el temps Vicenç Pagès ha escrit millor, més enfocat, més el que sigui, amb unes trames millor narrades. Hi ha qui dirà que els seus altres llibres són més fàcils, jo crec que estan millor narrats. Un bon llibre, però a molta distància d’Els jugadors de Whist.