Persecució / Toni Sala

Toni Sala em va enlluernar amb Els nois (o aquí) i em va fer dir una frase que he repetit potser massa cops: no us fieu dels llibres petits. Aquí el llibre no és tan petit però la càrrega que duu és igual de contundent. Aquesta és una marca de la casa, una cosa contundent, dura, sense rèplica… i a partir d’aquí la novel·la.

Això és el que fa Toni Sala, ens deixa anar la bomba a les primeres línies. No hi ha enganys ni maneres suaus de deixar anar una cosa així, per tant ho fa de la manera més simple i més dura possible.

Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. Va dir-m’ho ell mateix. Feia deu anys, amb un ganivet, i havia passat per la presó. No vaig poder escoltar-lo més. El vaig acompanyar fins a la porta, li vaig donar la jaqueta i ell va obrir i va marxar.

Em vaig ficar al llit vestida. Al matí havia canviat els llençols per ell, la coixinera feia olor de suavitzant i vaig quedar com narcotitzada pel perfum de les flors estampades als llençols, de les flors de la samarreta i els pantalons que no m’havia tret. L’olor de les garlandes a la pantalla del llum de la tauleta, l’olor de les sanefes de les parets, dels rams de flors a les cortines, de les corones de flors al mosaic. Vaig adormir-me en un núvol de pètals, com si la morta fos jo.

Primeres línies i ja ho ha deixat anar. A partir d’aquí la protagonista, una dona a la quarentena, s’haurà de plantejar com afronta això i com es relaciona (si és que ho vol fer) amb aquesta persona en el futur. Com ha arribat al punt d’estar sortint un any amb algú i que al final i per sorpresa et deixi anar això. Era una cosa inevitable veient la seva vida? Un accident? I a partir d’ara, les conseqüencies de les seves accions poden tenir víctimes mortals? Ella o potser alguna altra? I ell, a tot això què pensa ell i com afronta ell això de fer la gran confessió i ser dur a la porta de manera immediata? I la presó? Com va ser la presó?

https://www.flickr.com/photos/connortarter/
Bound © Connor Tarter. Creative Commons.

M’havien vestit, m’havien posat un número i m’havien emmagatemat. Baixava pel riu en un ferri. La llum travessava cada dia la cel·la i el pati com un animal silenciós.

El temps va ser l’experiència i la lliçó del presidi. No era que el sol es mogués pel cel de fora, era la cel·la enganxada al planeta que es movia, amb mi encapsulat. El temps no passava per mi sinó jo per ell, hi navegava i l’habitava. Jo a dintre el temps, jo l’embaràs del temps. Vuit anys a canvi d’aprendre això va ser un bon negoci. Vaig canviar la manera de veure la mort, tot va fossilitzar-se i escampar-se per l’univers.

Estem parlant d’algú que va matar la seva dona, no ho oblidem.

Només la faria passar al davant meu cap a la mort, li cediria el pas, li avançaria la data, normalitzaria la nostra situació i almenys es salvaria un dels dos. Per poder-la matar ella s’havia de morir, només era això. Jo també em moriria, algun dia. Tots ens moriríem. No era tan greu, passar abans, vist en perspectiva.

El llibre alterna punts de vista, el d’ella l’Èlia, el d’ell l’Albert Jordi i altres com la recepcionista de l’hotel on s’allotja quan fuig del rebuig d’ella i on demana ajuda a dos companys de la presó l’Andrés i el Mercury. A la presó ells dos el van agafar com el seu protegit, i ell va entendre que podia canviar el que vindria a ser una violació per prostitució. A més a més aquests dos son especialment racistes i quan l’Albert Jordi els crida ja veiem que les coses aniran de mal en pitjor.

Com amb Els nois els diferents personatges retraten sobretot un món, i les coses que passen i que mantenen la tensió tenen aquesta finalitat «retratista». Fins ara havíem vist l’Albert Jordi reinsertat, que parla de l’assassinat de la seva dona amb total fredor, com un mal moment, està fet i considera que pagat. Però el rebuig de l’Èlia el torna a allò que és i la reinserció sembla que queda aparcada.

https://www.flickr.com/photos/alexindigo/
Maria © Alex Indigo. Creative Commons.

La recepcionista és un dels personatges que m’ha despertat més tendresa. Era hostessa, d’Spanair i quan allò es va acabar un hotel enganxat a l’aeroport li permet mantenir les seves trobades fugaces i quasi anònimes amb altres homes. Però contràriament al que pugui semblar no és cap depredadora sexual, els vol guarir, ajudar, fins i tot si no sembla massa exagerat estimar-los una petita estona i que aquesta estimació els faci bé i els ajudi.

Els homes sols m’ajudaven a suportar la feina. Un cop instal·lats, no trigaven a baixar de l’habitació amb qualsevol excusa. Ja els esperava. Els donava conversa. Dos o tres cops l’any, tenia històries amb ells, molt curtes perquè no es compliquessin. Valia sempre la pena. L’Albert Jordi marxava amb la mateixa mirada d’agraïment que els altres, i em deixava igual de neta per dintre.

No el tornaria a veure més. Els homes eren com els aeroports, tan necessaris com substituïbles.

Té una col·lecció d’amors, o de fantasmes d’amors, no és una depredadora, no busca tirar-se’ls i ja, busca estimar-los i recordar aquest amor. Un amor peculiar, sí, però és el seu.

Els meus amors tornen de nit. Els faig passar a sota el llençol. De vegades venen per sexe, de vegades per tranquil·litzar-me, de vegades per fer-me adormir, de vegades per parlar i riure una mica. De vegades venen per nostàlgia i de vegades perquè no els oblidi. Són els meus ninos, els necessito per dormir. Ens estem abraçats mentre el temps s’escampa i s’acaba. Les llavors que van deixar s’obren i el llit és un jardí amb arbres.

https://www.flickr.com/photos/pslee999/
Night © 白士 李. Creative Commons.

Ja he dit que els «amics» de la presó són uns racistes, homòfobs (i homosexuals) i violadors. I això és quasi el millor que es pot dir d’ells, això no és ni de lluny el pitjor que diuen.

Els meus pares i els teus avis van haver d’aixecar aquest país després de la guerra. Van patir la postguerra i les van passar molt putes per nosaltres, els seus descendents, i no pel primer mico que agafés una barca i vingués remant fins aquí a infectar-nos de sida i quedar-se’ns els euros.

Són uns psicòpates, narcicistes i egocèntrics sense gens d’empatia i amb «raonaments» que sempre els fan quedar bé, uns perles que fa ganes de perdre de vista fins i tot en una obra de ficció. I com es van conèixer el Mercury i l’Andrés?

Vaig conèixer l’Andrés en un descampat de travestis que hi havia al costat del Camp Nou. Abans hi anava molt, als travestis, van ser un descobriment, eren l’eslabó perdut, com si hagués trobat l’animal que li faltava a la naturalesa, com si se l’haguessin inventat expressament per mi. No me n’afartava, eren homes amb el millor de les dones o dones amb el millor dels homes, no ho sé però van dur-me cap als homes de veritat, com el cambrer l’àrea o l’Andrés, van ser la meva salvació, m’hi polia tot el que guanyava, i llavors encara em costava molt guanyar-me la vida.

Una matinada estava fent preu amb la Travela Vargas i hi havia un grup de nanos que ens miraven de lluny i cridaven. Sovint venien aquells imbècils amb les motos a tocar els collonsquan sortien de les discoteques.[…]

—No tinguis por —vaig dir a l’Andrés.

https://www.flickr.com/photos/bruce2405-dblover-/
Just play with us © Romain. Creative Commons.

El vaig agafar per la mà i me’l vaig endur amb la Travela. Una polla envoltada de tia, què mes podia demanar, el nano. Era el mateix que tenia l’Andrés, un cos de nena, com el del meu germà. Li vaig passar la mà per la galta igual que si fos la seva mare, com si jo fos una travesti que no s’hauria vist amb cor de follar-se’l, me’l vaig endur amb la Travela i vam emborratxar-lo, que no va costar gaire, i vam acabar tots tres a casa meva, i en poques hores vaig enamorar-lo, i fins avui. Mai se sap d’on surt l’amor.

Tot això a més a més passa en un moment molt concret, és agost de 2017, mentre el país s’encamina cap a un referèndum d’independència que encara no se sap si es celebrarà o no a l’agost va tenir lloc l’atemptat de les Rambles a Barcelona, tot això és el teló de fons i dibuixa la ciutat aquells dies. És un escenari que a les nostres lletres comença a estar retratat, per bé o per mal seran uns dies que es recordaran o si ho preferiu que duraran anys.

Resumint, un llibre collonut absolutament recomanable al que només li posaria algún «però» per un parell de girs al final de tot que m’han fet aixecar una mica una cella, però tot i així val moltíssim la pena.

Per si calia alguna confirmació que Toni Sala és un tros d’autor que cal seguir sobretot després d’Els nois teniu aquest llibre que ho deixa clar i demostrat mes enllà de qualsevol dubte.