Un camí amb Eva / Manuel de Pedrolo

Primer volum de la sèrie Temps Obert amb que Pedrolo va retratar la vida a la Barcelona de la posguerra, la Barcelona derrotada. Vaig comprar el llibre en una llibreria d’ocasió, però per fer aquesta ressenya he fet servir un exemplar de la biblioteca, per què? Perquè aquest llibre va ser especialment mutilat per la censura, això és un problema amb molts llibres de Pedrolo i potser seria hora que algú es dediques a reeditar-lo respectant els textos originals. O sigui que tinc a casa el llibre de la dreta però m’he llegit el de l’esquerra.
Una nota sobre el principi, Pedrolo es marca un paràgraf que arribarà fins la pàgina 57, tota una declaració d’intencions i una introducció que retrata el que era la vida a la Barcelona dels vençuts, els bombardeigs, els saqueigs dels darrers dies i l’entrada de les tropes franquistes i el que això va representar, amb una bona colla de gent que va córrer a apuntar-se al carro guanyador el dia abans. A mida que vaig avançant que aquest paràgraf no és casual (en Pedrolo les casualitats no abunden), fa servir un tipus de narració molt atapeïda pels records i una de més “normal” per l’ara, un to molt més introspectiu i de records pausats alternats amb un retrat de la situació actual, una mena de monòleg interior que tant pot recordar els anys de la infantesa com anar remuntant a les primeres feines, les primeres experiències amoroso-sexuals (som als anys 50), les famílies que van quedar escapçades en acabar la guerra…

Pedrolo i la seva dona, Josefina.

I el protagonista? El protagonista és en Daniel Bastida, i costa molt no veure-hi el propi Pedrolo, un escriptor que s’entesta (tot i la dificultat) a escriure i publicar només en catalá (Pedrolo crec que arribava a no fer entrevistes que no fossin en català). Aquí comença a despuntar com a literat, guanya uns Jocs Florals (el premi es dóna des de l’exili americà, no precisa però imagino que des de Mèxic) publica algunes coses, un recull de poesies, algun conte, però les portes del periodisme o els guions de cinema les té tancades pel tema de l’idioma (calia recordar que la guerra havia deixat vencedors i vençuts), i eren unes opcions sobretot força més lucratives (dins de la misèria, tampoc ens penséssim).
I Eva? Doncs Eva Roland en realitat es diu Eulàlia i va conèixer Daniel de petita quan vivien al mateix edifici al barri d’Horta. Allà Daniel i els seus van anar a parar després que un bombardeig destruís el seu pis de Gràcia, i Eulàlia i la família tornaven de l’exili a França on ella va nèixer (i en tornar el pare d’Eulàlia ha estat empresonat). Ara és actriu, va començar al teatre d’afeccionats i va trepar i està disposada al que calgui per triomfar. És en aquest moment que Daniel entra a la seva vida amb l’excusa d’una entrevista, però s’hi sent atret, no per endur-se-la al llit sinó per fer ella l’estimi. I en aquesta entrevista ella li explica tot, i tot és tot, no és fàcil ni agradable però ens queda el dubte de si això al final els farà bé. Hi ha la pobresa, la mort de la mare i els abusos que va patir i que li van fer tenir pocs escrúpols a l’hora d’utilitzar el seu cos quasi com una eina de treball més.
La censura devia trinxar aquest llibre, estic temptat d’anar llegint i comparant els dos exemplars.
Tot i els entrebancs el llibre té una mena de final feliç tot i que abrupte, perquè els llibres de la sèrie tenen sentit per si sols, de totes maneres ara toca anar a buscar el segon que és Se’n va un estrany, aquest imagino que en publicar-se el 1976 sense patir la censura.

Des d’uns ulls de dona / Manuel de Pedrolo

Aquest llibre seria el cinquè de la seva sèrie Temps obert, i em sembla que per llegir-los tots em tocarà tirar de catàleg de biblioteques i llibreries de vell, a menys que alguna editorial s’hi repensi i es dediqui a reeditar Pedrolo amb un cert criteri (estaria bé, però tinc poca confiança en que això passi). De totes maneres aquest llibre (i entenc que tots els altres de la sèrie) funciona de manera autònoma, o sigui que no és obligatori llegir els altres per entendre la història (jo és el primer que em llegeixo).
El llibre està narrat, obviament, des del punt de vista d’una noia. La trobem vivint de rellogada, amb un marit que ni sap on és, i amb tota una història que anirem recuperant a base de flashbacks, el llibre passa en un sol dia, però els records i els flashbacks abarquen anys. La lecura del llibre costa una mica, és un llibre molt bo, pero dens.
Pedrolo retrata un moment molt concret. Els seixanta, anys de festeigs interminables, de que no es podia fer res fins tornar de la mili, i també uns anys que amb una mica d’empenta, diners i pocs escrúpols es podien fer molts diners en el lucratiu sector de la construcció. Tot i que per fer diners s’haguessin de fer coses imaginatives com retallar en materials o vendre diverses vegades el mateix pis, per això el marit ha hagut de fugir, per no acabar engarjolat. Però ell no és el protagonista, és ella, el matrimoni feia temps que feia aigües, infidelitats diverses, i un tema de frigidesa d’ella (al menys aparentment), temes que tenia el seu mèrit tractar als anys 70 i en un llibre en català.
 I la dona, la protagonista, aquí, vivint de rellogada mentre manté una relació amb un artista (no es divertirà només el marit) i espera noticies d’ell, però sense estar segura de què farà quan les rebi. És incapaç de contestar la pregunta “Si et crida, hi aniràs?”
Un autor imprescindible, amb una obra immensa que em proposo d’anar llegint, això serà llarg, però no serà un problema. I a més a més creo una etiqueta amb aquest cicle TEMPS OBERT.