Els millors llibres de 2018

Ha estat un bon any, molt bon any, la xifra de llibres llegits ha superat els 80, i tot i que de tant en tant posi algun llibre a parir, en general sóc bo, i m’agraden els llibres.

Però seleccionar vol dir seleccionar, i això és fumut. He deixat fora llibres bons, fins i tot molt bons, he aconseguit una llista per sota de 20 i em sembla un éxit. Hi ha llibres molt bons que s’han quedat fora, això és així, he hagut de ser implacable per no tenir una llista immensa.

Aquests són els millors, amb tota la pena pels que no hi són, però si hagués de resumir a lo bèstia el que m’ha aportat el 2018 a nivell de lectura, aquests serien els escollits:

Els romanents / Víctor García Tur

Furtivos / Tom Franklin

Aglutinació / Joan Jordi Miralles

Els metecs / Pep Puig

En aquell cel brillen estels desconeguts / Stalker

La biblioteca fantasma / Jordi Masó Rahola

Permagel / Eva Baltasar

L’ofici / Serguei Dovlàtov

La terra prohibida. Volum II / Manuel de Pedrolo

Els dics / Irene Solà

Agostino / Alberto Moravia

Padre e hijo / Larry Brown

Exorcismes / Vicenç Pagès Jordà

Allò que vaig estimar / Siri Hustvedt

Aprendre a parlar amb les plantes / Marta Orriols

Dalva / Jim Harrison

Falten alguns, n’hi ha dos que m’ha costat horrors deixar fora (Quan la mort és la vida i la vida és la mort: per Nicolau Esnaola Segarra, de David Cordero Espín; i també En braços del pare, d’Àlvar Masllorens), i algun més que segur em deixo. Si voleu saber més d’aquests llibres teniu els enllaços.

Estudiant una mica més les xifres totals hi ha alguns autors que he repetit més d’un cop, els meu autor més reincident és Manuel de Pedrolo amb 5 llibres (que de fet haurien de ser 8 perquè un era triple i l’altre doble), no és mala manera de celebrar el seu centenari. Sobre això m’agradaria repetir un demanda: els seus Apòcrifs (4), i els seus Anònims (3) són pràcticament introbables i es mereixerien una reedició com la que ha fet Comanegra de la també introbable tetralogia La terra prohibida; i també una edició completa i ordenada del cicle Temps Obert (11 llibres) seria tot un detall. En total 18 llibres d’una producció de 128, però molt significativa de l’autor i que ara és o introbable o amb moltes dificultats com amb els diferents volums de Temps Obert. I també estaria molt i molt bé recuperar en una nova edicio els diaris dels seus darrers anys. Perquè encara que l’any Pedrolo hagi passat se l’ha de seguir recuperant, és de justícia!

I amb aquesta crida Pedroliana, fins l’any vinent!

 

En aquell cel brillen estels desconeguts / Stalker

Quasi dos anys després de Motorsoul arriba un altre llibre d’Stalker el misteriós autor (o autora) que ens retrata el continent africà.

I aquest llibre és exactament això, una immersió a l’Àfrica actual, i això és important recalcar-ho. No ens trobem amb un altre intent de tornar a fer un Memòries d’Àfrica, un parc temàtic exòtic perquè europeus adinerats hi passin les estones com qui va pel món amb l’únic propòsit d’estiuejar.

En aquest llibre els protagonistes són africans amb les seves vides i les seves preocupacions. En aquest cas un brot d’ebola en un país acabat d’estrenar com és Sudan del Sud. El brot d’una malaltia tan mortal fa que els vilatans recorrin a infermers, xamans, i qualsevol que pugui ajudar-los o almenys intentar-ho. Hi ha morts, hi ha nens que s’han quedat sense pares, com l’Alice, protagonista del llibre.

https://www.flickr.com/photos/wombat/
Juba town © antheap, Creative Commons.

Ella, el seu anyanya, i el petit Topi-Paul, un món d’esperits i forces que no comprenem i europeus intentant fer el que sempre han fet: exprémer Àfrica pels seus interessos.

M’agrada que en aquest llibre Stalker es passi a la novel·la, i m’agrada retrobar algunes sensacions que van fer de la lectura de Motorsoul una experiència de la que vaig gaudir. Per posar-li un però trobo que el llibre passa una mica massa per sobre d’algunes coses, m’hauria agradat una mica més d’aprofundiment, saber més coses encara de la vida d’Alice o de l’anyanya, però imagino que aleshores hauria sortit tot un altre llibre.

https://www.flickr.com/photos/jantruter/
African sunset © Jan Truter, Creative Commons.

I les meves especulacions sobre l’autor ja les vaig fer quan vaig parlar de Motorsoul, potser algun dia descobriré si estic ben o mal encaminat.

Motorsoul / Stalker

Un llibre de tema africà i autor misteriós, al final del post tornaré sobre aquest autor disfressat amb el nom d’Stalker. El llibre es divideix en 4 parts, cadascuna situada en un país diferent, Namíbia, Congo….
La part de Namíbia narra la persecució d’uns Koevoets a un grup de SWAPO, està molt bé que hi hagi un glossari abans de cada capítol per no perdre’ns. Bàsicament paramilitars sud-africans perseguint rebels namibis en el temps que Namíbia era colònia de Sud-àfrica, amb Apartheid i tot, els koevoets (ve a voler dir corbs de guerra en afrikaans) formats per oficials blancs i auxiliars negres, que lluitaven per mantenir el control sobre l’enorme territori de Namíbia contra els independentistes. Eren soldats entrenats, amb equipament, amb armes, amb gossos entrenats, contra gent no gaire entrenada i pèssimament armada (disposaven d’equipament i entrenament cubà, per la col·laboració cubana a la veïna Angola). Però potser que pari ja amb la lliçó d’història, tot i que és apassionant i sobretot desconeguda per nosaltres, que volguem o no som força eurocèntrics.
Sossusvlei region Landscape by Vernon Swanepoel, Creative Commons
La persecució comença amb un tret, els koevoets maten a un dels SWAPO i aquests es disgreguen, i comença la persecució per un terreny terriblement àrid. No deixa de ser una missió, potser ni tan sols gaire important, el que volen és enllestir i tornar cap a casa, però el desert és una zona perillosa… Hi ha paisatges de gran bellesa, però durs i crus, i personatges també crus, expeditius… el que és necessari per sobreviure tot i que quan la ràdio deixa de funcionar l’obstinació en la persecució comença a ser suicida… I què passarà després? Potser Sud-àfrica «torna» Namíbia, que passarà amb els auxiliars negres dels koevoets? Podran demanar refugi o asil a Sud-àfrica? Intentarà ell endur-se el seu auxiliar lliurant-lo així d’una mort segura en cas d’independència? El considera ja una mena de fill o germà? Algú amb qui l’uneix algun de tipus de vincle més enllà del militar?

Boulevard du General Charles de Gaulle (c) David Stanley, Creative Commons

A Congo tenim en Marcel un ex-nen soldat, que més o menys ha refet la seva vida, però res és fàcil, tot costa diners, i allò està ple de criminals que cobren per la «protecció». A més a més la seva dona Sandrine està infectada de SIDA. I comencen a desaparèixer nanos al veïnat, com que ell és el nou l’agafen amb ell i ha de fugir d’allà. Un xamà li dirà que accepti la seva veu interior, un jaguar, enlloc de combatre-la. I en la millor tradició de les pel·lícules d’acció l’heroi ajusta les coses a trets. És un relat potser més fluix, una mica massa idealista i amb molta espiritualitat africana, cosa que en l’anterior part ni havia vist.

Sylvain (c) Ángel Hernansáez, Creative Commons

Aquí els protagonistes són els viatgers en un bus, a la zona de Casamance, una zona conflictiva pertanyent a Senegal amb els seus lluitadors per la independència i els veïns del narco-estat de Guinea-Bissau. El bus va amb retard i comencen a passar una sèrie de coses que només poden passar a Àfrica. Els aturen els independentistes i els atraquen, una noia trepitja una mica, els militars els diuen que surtin d’allà que deixin l’autobus i vigilin amb les mines, més soldats després que els volen atracar, cultivadors de marihuana, la sabana, les històries que expliquen abans d’anar a dormir, l’home-simi (va viure amb mones fins als 6 anys), un blindat i més mines i… Moltes coses que la gent accepta amb una resignació nascuda de que així és com funcionen les coses i que poc s’hi pot guanyar anant-hi a la contra, s’ha d’intentar trampejar. Potser aquest conte és una de les millors explicacions de què és Àfrica avui en dia.

Genocide memorial (c) Dylan Walters, Creative Commons

I arribem a la darrera part UgandaRuanda. Un lladre, Chipper, roba amb son cosí a uns treballadors d’ONG mentre dormen, ell agafa els diners i surt d’Uganda cap a Ruanda. Just en el moment que ha començat el genocidi. Chipper veu pillatge, cases abandonades, hienes en plena ciutat, un paisatge desert, apocalíptic. Finalment aconsegueix refugiar-se (sense papers per demostrar que no és un tutsi el mataran) en una catedral, protegida per 4 cascs blaus (sí, 4, la resta han marxat i els 4 s’han quedat desobeint ordre explícites). Allà hi ha més de cent persones, dones i nens sobretot. A fora es van agrupant tropes de Interahamwe, els refugiats intentaran aguantar el setge amb l’esperança que tropes del FPR procedents d’Uganda aturin la massacre. Se salvaran o incrementaran les víctimes del genocidi? Un genocidi de prop d’un milió de tutsis i hutus moderats, feta sobretot amb matxets…

Victoria Falls (c) Charles Haynes, Creative Commons

El llibre m’ha encantat, cal felicitar a Raig Verd per l’edició, i a l’autor Stalker. Qui és Stalker? Francament ni idea, només he vist aquest coneixement d’Àfrica en els autors Gustau Nerín i Albert Sánchez Piñol, no crec que sigui cap dels dos (entre ells però apostaria pel primer), no té cap sentit que facin servir pseudònim. Només espero que sigui cert el que diuen els de Raig Verd, que aquest llibre és el primer d’aquest autor però no l’últim!