La quarta paret / Sorj Chalandon

Después de llegir crítiques que recomanaven aquest llibre al final no me n’he pogut estar i he volgut provar.
 I aquesta és una història d’Europa, com desde França es veien arribar i marxar dictadures com la dels coronels a Grècia, amb els desplaçats corresponents, i sobretot l’Orient Mitjà. I com l’esbojarrada idea de representar Antígona a Beirut amb actors de tot l’espectre étnic-religiós de la zona per establir, ni que sigui en el microcosmos d’una obra de teatre, un moment de pau. I a més a més Antígona, una obra amb tot un significat al darrera i de la que se’n poden treure paral·lelismes.
 I com l’amistat entre dos militants, germans es diuen, portarà a un tranquil aspirant a un lloc de professor d’història a jugar-se la vida intentant dur a terme el somni de l’obra de teatre del seu amic, que lluita sense esperança contra un càncer en el llit d’un hospital.
 Però Beirut, el 1982, no és precisament el lloc més segur de la terra. A més a més de diferents faccions en guerra entre elles, els franctiradors en punts estratègics, controls de carretera i per acabar-ho d’arreglar bombardejos israelians, tot un panorama que no convida a res. Queda ferit en un bombardeig, salva la vista de miracle però s’ha de passar quasi un mes allà abans no pot tornar a París, on té dona i una filla.
Quan finalment torna, sembla que amb la idea de fer la obra oblidada, té un transtorn d’estrès posttraumàtic com una casa, bàsicament està com una regadora. No cal que em digueu que és una malaltia i tot això, ho sé, però no tots els que tornen d’una guerra on han presenciat atrocitats tornen així.
I arriba la part final del llibre, la que no m’agrada, quan ho deixa tot i se’n torna a Beirut, a intentar fer la obra, o complir diferents promeses o… no pot amb la pau, però tornar-se’n a la guerra és una decisió idiota, no pas heroïca, fins i tot frívola. Quan em vaig llegir Un adèu a les armes em va envair la mateixa sensació, és fantàstic que el prota deserti, i una sort que el passaport americà li ho permeti, la majoria no tenen aquesta sort i si deserten els afusellen. Molta de la gent de Beirut el que volen és fugir, ells almenys tenen l’excusa que allò és casa seva, però un cop has salvat la vida i has pogut fugir de la guerra tornar-hi és una decisió d’allò més imbècil, i l’acaben matant i quasi que me n’alegro, el que passa quan es prenen decisions idiotes. Potser l’autor l’hi volia donar una aura d’heroisme, però jo no l’hi he vist.
Tot i això el llibre m’ha agradat i és recomanable, i els paral·lelismes amb Antígona estan molt ben portats, del retrat geopolític de la zona ens quedem com el prota, sense entendre massa què coi passa o qui té raó, això no ho sabem, però que es maten amb autèntica devoció això sí queda clar.