El chico que nunca existió / Sjón

Qualsevol que segueixi aquest blog sap que m’agrada molt Sjón, i ni jo entenc massa perquè. Un estil estrany, i unes històries que de vegades es passen de rebuscades, que semblen moure’s més en l’oníric que no pas en el món real. I si un s’imagina els paisatges islandesos s’entén que hi hagi poca connexió amb el món real (no em malinterpreteu, m’encantaria viatjar a Islàndia, però alguns paisatges de tan impressionats semblen irreals).

Tenim Islàndia a principis de segle, mentre el món resol la primera guerra mundial Mánni Steinn viu amb la seva besàvia en unes golfes de Reykjavík i passa el dia al cinema veient pel·lícules provinent de Dinamarca. Arriba la grip espanyola i la vida a la ciutat s’atura. A més a més al segon paràgraf del llibre se’ns deixa clara l’homosexualitat de Mánni, en un societat en aquell moment molt tancada en aquest aspecte.

Fan falta braços i després de sobreviure a la grip (que va ser una autèntica pandemia) Mánni acompanya Sóla a qui han encarregat portar el camió amb el metge per fer les visites a les cases, i de vegades retirar els cossos, de vegades de nens acabats de nèixer, les embarassades perden els fills… afecta a moltíssima gent en una illa molt poc poblada, l’escenari és apocalíptic. Una sèrie de successos el dia que Dinamarca entrega a Islàndia la sobirania acaben amb Mánni desterrat. Acaba sent en més d’un sentit algú que no ha arribat a existir.

Sjón at Booksmith (c) Steve Rhodes, Creative Commons

No em canso de dir-ho, així que hi tornaré, Sjón està inèdit en català, a veure si algú es decideix coi!

Navegantes del tiempo / Sjón

L’escriptor Sjón m’agrada, reconec que de vegades és pot passar de rebuscat, o d’artista, però indubtablement té alguna cosa que fa que sempre em vagi acostant als seus llibres. En aquest blog ja n’he ressenyat aquests, i ara em poso amb el darrer.
I m’ha agradat, molt, tot i que l’argument era molt sjonià. Un vaixell de càrrega, aturat en un port nòrdic esperant la càrrega, i un membre de la tripulació referintse als fets del viatge dels argonautes com un primera persona, com una cosa que li hagués passat a ell la setmana passada. Però la impressió que tenim és que tot això efectivament ho ha viscut.
És estrany, i el tipus d’argument que em fan abandonar un llibre de seguida. Però Sjón té l’habilitat de fer una història amb elements tant discordants i fer-la fluir. Costa de descriure o definir, però el seu estil enganxa i els seus llibres són una delicia.
A veure si alguna editorial es decideix d’una vegada a publicar aquest autor en català!