Els seus noms per sempre / Simon Stranger

Primer tast de l’autor noruec Simon Stranger. Conec pocs autors noruecs, més enllà de Karl Ove Knausgård, i Knut Hamsun, però la literatura nòrdica sempre m’ha resultat interessant (sóc molt fan d’Sjón, aquí i aquí), així que agafo el llibre amb moltes ganes.

Aquest llibre igual que l’anterior també parla del tema de la deportació de jueus, o la xoà o l’holocaust o la paraula que preferiu, espero no quedar gaire saturat. No era conscient que des de Noruega s’haguessin practicat deportacions, suposo que deu ser una part de la història que no els agrada recordar.

Segons la tradició jueva, tothom mor dues vegades. La primera és quan el cor deixa de bategar i les sinapsis del cervell s’aturen, com quan en una ciutat se’n va la llum per una avaria elèctrica.

La segona vegada és quan el nom del difunt és mencionat, llegit o pensat per última vegada, al cap de cinquanta, cent o quatre-cents anys. No és fins llavors, que aquella persona se n’ha anat, ha desaparegut del tot de la vida en aquest món. Aquesta segona mort és el motiu pel qual l’artista alemany Gunter Demnig va començar a crear les llambordes cobertes amb una placa de llautó, on gravava el nom dels jueus assassinats pels nazis durant la Segona Guerra Mundial, i les col·locava a la vorera de davant la casa on aquelles persones van viure. En diu Stolpersteine, «llambordes per fer ensopegar». Fent això es proposa ajornar la segona mort, documentant els noms de les víctimes, a fi que al llarg de les pròximes dècades els vianants mirin a terra, els llegeixin i així els mantinguin vius, alhora que contribueix a mantenir viu el record d’un dels pitjors capítols de la història d’Europa —talment com cicatrius visibles en el rostre de la ciutat. Fins ara s’han posat seixanta-set mil Stolpersteine a tot Europa.

Una d’elles és teva.

Bryggene i Kanalen sett fra Merakerbrua (1942) © Municipal Archives of Trondheim, Creative Commons.

I amb això anem a Trondheim el 1942 quan un dels protagonistes rep una trucada de la Gestapo citant-lo en un hotel per un interrogatori. I a partir d’allà la història es divideix.

Tenim una família que va a viure a la casa on s’havia estat la banda de Rinnan (un centre ilegal de detenció i tortures), el mateix Rinnan (tot un personatge, mireu l’enllaç), i la família de l’home de l’interrogatori amb la Gestapo, com ell va a un camp de treball-concentració a Falstad i els seus fills que escapen cap a Suècia gràcies a una gent que es jugava la vida per fer-ho i i ho feia a canvi de res. En les situacions fumudes de vegades també surt el millor de la gent.

La sala d’actes estava totalment en silenci. Queien llàgrimes. Vaig mirar la Rikke, que em va tornar el somriure amb els ulls humits. Si no hagués estat per Carl Fredriksens Transport, ella no hauria nascut.

La Gerd va baixar de seguida de l’escenari, encara viva, però a tan sols dos-cents metres del port on hauria d’haver embarcat en el Donau. Finalment, havia fugit a Suècia gràcies a les quatre persones de Carl Fredriksens Transport que aquella tardor van treballar nit i dia. Més llistes, més conductors i més transports de persones en silenci dins de camions ataconats de gent.

View_into_Sweden_Carl_Fredriksens_transport. By Leifern – Own work, CC BY-SA 3.0,

I també tenim part de la història en l’actualitat, recordant i investigant sobre allò.

El tema de Carl Fredriksens Transport té molta semblança amb el ferrocarril subterrani que feien servir els esclaus negres americans per fugir fins a estats abolicionistes. Gent que es juga la vida per portar perseguits a l’altra banda de la frontera, per un petit preu i si no el podien pagar de franc. El càstig per això era la mort, o sigui que podem descartar la motivació purament econòmica.

I tenim a Rinnan, amb una infància complicada, i una condició complicada (medir un metre seixanta-u a la Noruega de l’època era ser excessivament baixet) i que no té cap problema en posar-se al servei dels ocupants, el valoren, li paguen bé i la gent que fins fa poc se’n reia ara el respecten, el temen… com no caure-hi? No cal ser especialment dolent, o pervers, només cal tenir suficient odi i ressentiment i que algú et doni la manera de canalitzar-ho. El mal és així de simple i de primari.

Tot un tros de llibre, i una part de la història per mi completament desconeguda