El compromís / Serguei Dovlàtov

Ara sí, amb aquest ja he llegit tot el Dovlàtov que s’ha publicat, un autor que va ser un descobriment i que és addictiu. Aquí tenim relats dels seus dies de reporter a Tallinn, on la distància entre allò que passava i allò que s’explicava era sideral, i on moltes coses no es podien explicar exactament com havien anat o… Les converses amb els seus caps eren complicades,molt, perquè coses com el convenciment polític (necessari per convertir el periodisme en propaganda) era totalment estrany als raonaments de Dovlàtov, ell intenta fer la seva feina però no sempre se’n surt, ni tan sols quan sembla que sí.

—Quina columna fa?

—“Gent i oficis”. Ens interessa la gent que té oficis poc comuns. I també els aspectes més inesperats…

—Sap quin ofici té aquest Sild seu?

—Sí. És sastre. Sastre de teatre. L’aspecte inesperat…

—Això, ara. I abans?

—Abans, no ho sé.

—Doncs sàpiga que era botxí, durant la guerra. Al servei dels alemanys. Penjava patriotes soviètics. I va estar dotze anys tancat per això.

—Déu meu! —vaig dir.

—Entén el que ha fet?! Ha lloat a un traïdor a la Pàtria! Ha compromès per sempre una columna interessant!

—Però si me’l va recomanar el director del teatre.

—El director del teatre és un extinent de les SS. A més a més, és del ram de l’aigua.

—Què vol dir que és del ram de l’aigua?

—Abans en deien així dels homosexuals. No se li va arrambar?

Em fa l’efecte que sí. I tant que se’m va arrambar. Si em va donar la mà i tot, a mi, que sóc periodista. Això em va estranyar…

https://www.flickr.com/photos/krishaamer/
Is this what living in #Soviet #Estonia used to look like? © Kris Haamer, Creative Commons.

El caràcter de Dovlàtov feia molt difícil que pogués encaixar en una cosa tan vigilada i censurada com el periodisme soviètic, per tant el canvi de lloc no representa un canvi real en les seves condicions de feina, i els problemes són si fa no fa els mateixos.

Em van fer fora de la feina a principi d’octubre. No per cap motiu concret. Em van despatxar “per tot el conjunt”, que diuen. És evident que feia moltes coses que no tocaven.

En el món periodístic, a cada un se li permet fer una sola cosa. Transgredir els principis de la moral socialista en un sol aspecte. És a dir, a un li permeten beure. A un altre, fer el brètol. A un tercer, explicar acudits polítics. Al quart, ser jueu. Al cinquè, no ser del Partit. Al sisè, portar una vida sense moral. Etcètera. Però a cada un, repeteixo, li deixen pasar només una cosa. No es pot ser un borratxo i jueu alhora. O un brètol sense ser del Partit…

Jo era perniciosament polifacètic. És a dir, em permetia una mica de tot.

Bevia, provocava escàndols, manifestava miopía ideològica. A més a més, no era del Partit i era mig jueu i tot. I, per acabar, la meva vida familiar cada vegada estava més embolicada.

I em van fer fora.

https://www.flickr.com/photos/felixum8888/
typical newspapers in Soviet Ukraine 1930s © felixum8888, Creative Commons.

I com sempre, la saviesa de Dovlàtov va apareixent, tot i que algunes coses vistes avui en dia serien molt incorrectes, però tampoc massa. Llegint aquesta definició que fa de “bon home” a mi em ve al cap el terme “pagafantes”.

Un bon home sempre té relacions complicades amb les dones. I jo sóc un bon home. Ho dic sense cap ombra de vergonya, perquè no és motiu d’orgull. D’un bon home, se n’espera el comportament que li correspon. Se li plantegen moltes exigències. Arrossega cada dia el pes feixuc de la noblesa, la intel·ligència, l’aplicació, la consciència i l’humor. I després l’abandonen per qualsevol cabró rematat. I al cabró aquest li expliquen, rient, les virtuts avorridíssimes del bon home.

https://www.flickr.com/photos/133768082@N04/
Soviet women in paintings_006 © Leonid Ll, Creative Commons.

I ja està, si algú vol començar amb Dovlàtov li recomano La maleta, i després ja qualsevol, potser Els nostres i ja després El parc i La filial, i anar seguint, qualsevol llibre és bo. Ara només em queda esperar que LaBreu segueixi publicant-ne coses.

https://ruspekh.ru/people/item/dovlatov-sergej-donatovich
Foto treta d’aquesta pàgina.

L’ofici / Serguei Dovlàtov

Ja quasi està, amb aquest llibre només em falta El compromís i hauré llegit tots els llibres de Dovlàtov publicats per LaBreu.

Aquest llibre no és com els altres, o no ben bé. Aquí el tema és descaradament ell, que en altres llibres també però així com abans podíem dir que eren textos en gran part autobiogràfics aquí és la totalitat. No hi ha una ficció interposada, l’autor ens parla directament des d’aquest assaig-reflexió.

Serguei Dovlàtov va tenir molts problemes per publicar, les circumstàncies a l‘URSS no eren propícies, l’ambient literari estava completament ofegat i marginat, només un estil molt concret tenia alguna cabuda, un estil a l’extrem oposat del que feia ell.

Em vaig asseure, vaig escampar els retalls d’aquell butlletí. Els vaig rellegir. Vaig decidir deixar de banda l’honor durant un temps. I de seguida vaig tenir enllestit el relat “Per encàrrec”. Dos plecs d’un nyap vomitiu i dolçàs.
Hi sortien un periodista innocent i un obrer escarrassat. El periodista feia preguntes idiotes, seguint un esquema. L’obrer es carregava l’esquena a consciència. Sincerament, no en recordo gaire els detalls. Em faria vergonya rellegir-lo.
A “Nevà” van llegir el relat i el van refusar. En Lerman em va donar explicacions:
—És massa bo per nosaltres.
—Però si no pot ser més dolent —vaig dir.
—I tant que sí. No és habitual, però hi ha coses pitjors. Si te’n vols convèncer, fulleja la revista “Nevà”.
Vaig quedar desconcertat. Havia decidit vendre’m l’ànima al diable i què n’haiva tret? Doncs n’havia tret que l’hi havia acabat regalant, l’ànima, al diable.
Que hi pot haver res més oprobiós que això?

Relats, articles, o fins i tot cinema, no va deixar d’intentar res, però la maquinària de l’estat no en deixava passar ni una. No estem parlant de la URSS de les purgues i d’Stalin, la cosa era més laxa però tot i així estava molt lluny del que s’entenia per llibertat als països occidentals. Fes el que fes, topava amb l’omnipresent estat.

https://www.flickr.com/photos/neubert_lacy/
NIght on Nevskii Prospekt © Michael Neubert, Creative Commons

L’Aristàrkhov em va proposar que escrivís el guió per a un documental sobre Ivan Bunin. S’acostava l’aniversari d’aquest Premi Nobel.
Vaig trucar a l’Àriev, un col·lega filòleg que no sabia on caure mort. Vam escriure plegats un esborrany de setze pàgines. Estàvem embadalits amb la nostra creació. Hi havíem formulat amb precisió les premisses ideològiques. Perquè Bunin no deixava de ser un emigrant. Havia fugit dels comunistes i havia mort a l’exili. I, malgrat tot, era un clàssic de la literatura russa. Un dels quatre Nobels russos.
Vam inventar-nos el concepte de repatriació espiritual de Bunin i en vam quedar ben orgullosos. En mencionar l’imminent centenari de l’autor, vam apel·lar a l’orgull nacional. Vam guarnir l’esborrany amb fragments ja enllestits del que havia de ser el guió final. Per acabar, vam manifestar la nostra humil disposició a visitar França per investigar detalladament l’arxiu de Bunin.

També va deixar Leningrad i va marxar a Tallinn, en aquell moment encara a la URSS, el perquè no el tenia gaire clar ni ell mateix, li calia moure’s.

Per què vaig anar-me’n justament a Tallinn? Per què no a Moscou? Per què no a Kíev, on tinc amics influents?
No hi havia causes raonables. Vaig pujar a un cotxe que passava.
Era en un cul-de-sac. Deutes, desordres familiars, sensació de desesperança.
Vam sortir cap a la una del migdia. A la butxaca, vint-i-sis rubles, el carnet de periodista i un bolígraf. A la bossa, una muda.
A Tallinn no hi tenia coneguts. Només portava dos números de telèfon que algú m’havia dictat de qualsevol manera.

https://www.flickr.com/photos/kishjar/
Untitled © kishjar?, Creative Commons

Aconsegueix una feina, publica articles, i de vegades a fer la selecció, oblidant el seu criteri o qualsevol criteri que tingués a veure amb la qualitat, havia de fer el que li havien fet a ell abans.

Al principi actuava amb més o menys honradesa. De la pila de paperassa, en treia manuscrits talentosos i els feia arribar a Direcció. Sempre me’ls tornaven amb repugnància. De mica en mica, vaig començar a fer com els meus col·legues de “Nevà”. Des del primer moment, ja etzibava a un autor jove:
—Noi, deixem-ho córrer. No ho deixaran passar…
—Però si publiqueu qualsevol cosa!
Sí, publicàvem qualsevol cosa. Però tampoc no havia de plegar cada vegada que un relat mediocre apareixia a “La Foguera”!
En resum, la meva activitat editorial no va destacar per grans gestes.
En aquella época, la revista havia perdut irremeiablement la superioritat.

Els seus “Solos per a Underwood” (per la marca de la màquina d’escriure) són petites joies que van apareixent, sovint deslligades del que s’explica a cada moment.

Solo per a Underwood
En una fàbrica de Leningrad va passar una cosa. Un treballador veterà va escriure una carta al director. Va agafar un full de paper de vidre i va escriure-hi, al revers: “Quan em donaran un lloc on pugui viure tot sol?”. Sorprès, el director va fer cridar el treballador:
—Què és aquesta conya del paper de vidre?
El treballador va contestar:
—Amb un paper normal, t’hi hauries eixugat el cul. Així, almenys, t’ho hauràs de rumiar…
Doncs al treballador van concedir-li una habitació, imagineu-vos. I el director no es va separar mai més d’aquella carta. L’ensenyava a tothom durant la conferència del Partit a l’Institut Smolni.

https://www.flickr.com/photos/jsome1/
Typewriter lost in landscape © Feliciano Guimarães, Creative Commons

I el seu final a la URSS, quan ja va veure que l’única alternativa era marxar, aprofitar que donaven visats i fugir. Ell tindria llibertat i la URSS es treuria de sobre algú incómode, absolutament irrellevant però incómode. Això sí, el detall que es consideri com a literatura il·legal les seves obres no publicades és d’un cinisme que faria riure si no fos per plorar.

Llavors, inesperadament, em van arrestar i em van dur al Centre de Detenció del carrer Kaliàev. M’acusaven de parasitisme, possessió d’un bordell i difusió de literatura il·legal. En qualitat de literatura il·legal, hi figuraven les meves obres.

I els Estats Units, i una vida que no era fàcil per un periodista, la demanda de periodistes russos era més aviat molt limitada (no pas inexistent), a més a més mai va aconseguir un domini de l’anglès, literàriament seguia fent servir el rus.

La meva vida als Estats Units va començar d’una manera extremament plàcida. Com correspon a un home de lletres rus, em vaig passar sis mesos al sofà.
Les organitzacions de beneficència ens donaven uns quants diners. Els veïns americans ens van portar alguns mobles i una pila de roba. A més a més, ens ajudaven els vells amics, els que havien marxat abans que nosaltres. Ens donaven valuoses indicacions pràctiques.

La primera part del llibre és com a la URSS era un autor silenciat, i la segona és la seva vida als Estats Units, a Nova York, amb una sensació que acabaria sent profètica:

https://www.flickr.com/photos/762_photo/
New York East River Panorama : 1970 ©CAPTAIN ROGER FENTON 9th.WEST MIDDLESEX VRC. 1860, Creative Commons

Nova York és real. No provoca cap mena de pulsió museística. Està feta per viure, treballar, divertir-se i morir.
No hi ha monuments històrics. El present, el passat i el futur estiren un mateix carro.
Si hi hagués una revolució, no hi hauria res per assaltar.
Aquí no es té la sensació de lloc. Es té sensació de ser en un vaixell atapeït amb milers de passatgers. Aquesta ciutat és tan diversa que t’adones que també té un raconet per a tu.
Em fa l’efecte que Nova York és la meva última ciutat, la decisiva i definitiva.
Des d’aquí ja només es pot fugir a la Lluna.

I les cuites dels exiliats per trobar feina, a les dones se’ls donava molt més bé, mentre que els homes que a més a més eren de lletres doncs tenien que buscar la manera de fer alguna cosa amb un domini de l’anglès força precari (no és una cosa tan infreqüent), això sí amb aquestes limitacions les feines a que poden optar no són pas les millors.

—He sentit que hi ha una vacant en un viver de serps per a usos farmacològics. No és una feina complicada. El més important és alimentar-les quatre cops al dia. Endreçar una mica, netejar, passar l’escombra… Paguen cent seixanta dòlars per setmana. I tampoc no s’hi passa gana, per cert.
—Que què? —va alarmar-se en Baskin, amb fàstic—. Què vol dir això? Què has volgut dir amb això?
Al seu torn, en Bélenki va alçar la veu:
—Amb què et penses que les peixen? Amb ratolins? Ni de conya! Que no són els soviets això! Aquí les serps mengen millor que els nostres cosmonautes. Està tot previst: proteïnes, greixos, carbohidrats…
La cara d’en Baskin era d’un fàstic extrem:
—No fotis que compartiràs menjadora amb les serps! Valia la pena marxar de Moscou per a això?
—Per què hi he de compartir res? Em puc portar els plats de casa…

Finalment tenen la idea de muntar un diari rus a Nova York, ja n’hi havia, de fet a Nova York hi va anar una comunitat russa molt gran, al barri de Queens sobretot.

Els aventurers són persones permanentment insatisfetes. Han acabat als Estats Units per casualitat. Un es va barallar amb la dona i se’n va anar. Un altre va tenir ganes de sentir Dizzy Gillespie. O d’escopir al Hudson des d’un gratacel, posem per cas.
Tot això és acceptable. Però també toca treballar. La qual cosa per a molts resulta una autèntica sorpresa. Encara bo que als Estats Units es pot ser un paràsit de l’Estat. De manera que la majoria d’aventurers viu dels subsidis
Els meus amics i jo pertanyem al corrent artístic. Som gent amb inclinacions creatives: escriptors, artistes, editors, historiadors de l’art, periodistes. Vam marxar perseguint la llibertat creativa. I molts de nosaltres hem actuat a consciència. Però no tots. Si dones llibertat creativa a un gall, continuarà fent quiquiriquic.
Ens ho pasem malament. El més habitual és que no sapiguem anglès. No volem canviar de professió, naturalment. Sentim un noble pudor de cobrar els subsidis.

L’adaptació no va ser fàcil, la llibertat i els ideals estan bé, però no donen de menjar. L’aventura del diari rus va anar d’aquella manera, però quan ja no tenia cap confiança els seus escrits van ser traduïts i la traductora va enviar un relat a The New Yorker, i tot va començar. 

https://www.flickr.com/photos/maiabee/
The New Yorker © Maia Valenzuela, Creative Commons

—Aviat tindré l’esborrany enllestit. N’hi enviaré una còpia.

—Per què? —vaig preguntar—. No llegeixo l’anglès.

—No li interessa la traducció? La pot ensenyar als coneguts.

(Com si els meus coneguts fossin Hemingway i Faulkner).

—Val més que l’enviï a alguna revista…

Sincerament, no em feia gaires il·lusions. Difícilment seria una bona traducció. Perquè els personatges dels meus relats són tots convictes, estraperlistes i bohemis borratxos. Parlen tots  en un argot salvatge. La major part del text no l’entén ni la meva dona. O sigui que ja pots comptar una jove nord-americana… Per exemple, com es poden traduir expressions com aquestes: “fer trumfos a cop de llufa” o “ser un caguetes de pura sang” o, posem per cas, “una persona és una persona, però tu ets un cap de fava rodona”, etcètera.

Amb els diners i una petita fama Dovlàtov va poder donar sortida a les coses que ja tenia escrites. Després de décades sent un escriptor silenciat per fi es podia expressar lliurement, ara només el mercat i els editors decidirien si sí o si no. Malauradament el seu èxit va esclatar de forma incontestable després de morir el 1990, va aconseguir ser un autor molt llegit a Rússia.

https://ruspekh.ru/people/item/dovlatov-sergej-donatovich
Foto treta d’aquesta pàgina.

El llibre m’ha agradat. No és el millor llibre per introduir-se al món dovlatià, però us agradarà si els seus altres llibres us han agradat. Com he dit abans aquí l’autor ens parla directament. Podria dir allò tan pedant: “aquest llibre ens permet desxifrar Dovlàtov.  Seria mentida, Dovlàtov no necessita ser desxifrat, no és autor difícil ni obscur, el que llegim és el que hi ha, amb els seus matisos, la seva mala baba, la seva tendresa, tot això. Els textos es presenten sols quan algú els llegeix i el millor per entendre Dovlàtov és llegir-lo.

L’única por que tinc és que aquest és el tipus de llibre que es sol publicar quan una editorial vol “rematar” un autor, després de la ficció el llibre més assagistíc, i així tancar un conjunt. Espero que aquesta no sigui la idea de LaBreu i que segueixin publicant Dovlàtov que ara ja només em queda El compromís per haver-ho llegit tot.

La zona / Serguei Dovlàtov

Que una editorial petita triï un llibre de Dovlàtov per iniciar una de les seves col·leccions diu molt de la seva filosofia. Mai els agrairé prou als de LaBreu la seva tasca de recuperació d’aquest autor, tasca que va començar amb aquest llibre.

Les experiències d’un jove Dovlàtov com a vigilant d’un camp de presoners. Tot i que ja no era l’època dels temibles gulags la cosa no era comparable al que ara s’entendria per una presó civilitzada. El llibre va ser originàriament microfilmat i tret de l’URSS per turistes franceses, anys després ja als Estats Units Dovlàtov el va recuperar (algunes parts) i va intentar publicar-lo, i les dificultats i les reflexions que això li va causar s’alternen en aquest text. Com si el propi autor ens comentés el llibre, el seu primer llibre, i ens expliqués que hi ha coses que es van perdre i les va haver de “reconstruir” com va poder. Aquestes cartes amb l’editor són un contrapunt excel·lent.

https://www.flickr.com/photos/dno1967b/
Cтaниcлaв З © Daniel Oines, Creative Commons.

L’experiència del camp, de la zona, l’acompanyaria sempre, però sempre en parlaria amb el seu particular humor negre.

Per molt que em tumentés, per molt que males aquella vida, la consciència em funcionaba sense fallar.

Si tenia al davant una experiència cruel, la consciència se n’alegrava en silenci. Tenia nou material a la seva disposició.

El cos i l’ànima existien separadament. I, com més fort era el turment per al cos, més se m’insolentava l’ànima.

Fins i tot quan patia físicament, estava bé. La gana, la malaltia, l’enyor: tot plegat es convertí en material per a la meva consciència infatigable.

De fet, ja estava escrivint. La meva literatura esdevingué un complement a la vida. Un complement sense el qual la vida hauria resultat obscena.

Restava només traslladar-ho tot al paper. He provat de trobar les paraules…

 

https://www.flickr.com/photos/caiheng/
AKM © henry zeiss, Creative Commons.

Al camp, vaig entendre-hi moltes coses. Vaig comprendre unes quantes veritats, valuoses en la meva banalitat.

Vaig entendre que la grandesa de l’ànima no per força ha d’anar acompanyada de potència física. Més aviat al contrari. La força espiritual està reclosa dins d’un embolcall fràgil i maldestre. Mentre que el coratge físic sovint s’ajusta amb la impotència exterior.

Els antics deien: “Una ment sana en un esperit sa!”.

A mi em sembla que no és així. Em fa l’ejecte que és precisamente la gent fisicamente sana qui més sovint està afectada de cegues espiritual. És precisamente en un cos sa on regna més sovint l’apatia moral.

https://www.flickr.com/photos/foundin_a_attic/
img507 © foundin_a_attic, Creative Commons.

Encara diria més: un camp de presoners és una reproducció prou fidel i en miniatura d’un Estat. Sobretot de l’Estat soviètic. Al camp hi ha una dictadura del proletariat (les normes), un poble (els reclusos) i una policía (els guardes). Hi ha un aparell del Partit, una cultura i una indústria. Hi ha tot el que se suposa que hi ha d’haver en un Estat.

Fa temps que el poder soviètic ja no és una forma de govern que es pugui modificar. El poder soviètic és la forma de vida del nostre Estat.

Passa el mateix en un camp. En aquest sentit, els guardes del camp són una institució típicament soviètica…

https://www.flickr.com/photos/simthom/
CIMG8710.JPG © simon thomas, Creative Commons.

A totes dues bandes de la tanca s’estenia un mateix món sense ànima.

Parlàvem el mateix argot. Cantàvem les mateixes cançons sentimentals. Patíem les mateixes privacions.

Fins i tot teníem el mateix aspecte. Ens havien rapat amb màquina. Les nostres fesomies esventades estaven pintades de taques porpres. Les nostres botes deixaven anar ferum de quadra. Mentre que, des de lluny, els uniformes dels presidiaris semblaven indistingibles dels capots arrossinats dels soldats.

Ens assemblàvem molt. Érem fins i tot intercanviables. Gairebé qualsevol reclús era apte per fer el paper de guarda. I gairebé qualsevol vigilant s’hauria merescut la presó.

Repeteixo que això és l’essencial de la vida en un camp. La resta és menys important.

Totes les meves històries parlen d’això…

https://www.flickr.com/photos/lenin_monuments/
Красногорск (Сахалин) © kudinov_dm, Creative Commons.

En casos normals, n’estic ben convençut, el bé i el mal són arbitraris.

Déu nos en Guard, doncs, de la situació en el temps i en l’espai que tendeixi al mal…

La mateixa gent demostra una capacitat idèntica per a la maldat i per a la virtut. Em puc imaginar fàcilment qualsevol reincident com un heroi de guerra, un dissident o un defensor dels oprimits.

I viceversa, els herois de guerra es fonien amb una facilitat sorprenent entre la massa del camp de presoners

[…]

L’home és capaç de tot, del millor i del pitjor. Em sembla trist, però és així.

Per tot plegat, que Déu ens doni fermesa i coratge. O, encara millor, circumstàncies de temps i d’espai que tendexin al bé.

https://ruspekh.ru/people/item/dovlatov-sergej-donatovich
Foto treta d’aquesta pàgina.

No sé perquè aquest autor m’agrada tant, suposo que no hi ha un perquè. Són vàries coses, sobretot l’estil i la mala baba, i l’adaptació a un medi que moltes vegades tendeix a l’absurd, aquesta combinació dóna un estil propi i distingible, fantàstic.

Si algú s’està pensant si s’hauria de llegir aquest autor la resposta és un rotund sí, però potser aquest no és el millor llibre per entrar-hi. Aquest lloc el tenen per mi La maleta i Els nostres, els veig com els més representatius i també més madurs. Amb un parell de llibres més ja m’hauré llegit tots els que s’han editat aquí.

La maleta / Serguei Dovlàtov

Un nou llibre (nou per mi) d’un autor sensacional, no li agrairem mai prou a LaBreu la tasca de publicar els seus llibres.

L’antiga URSS va començar a deixar marxar aquells que ho demanessin, era un procés ple de burocràcia però possible. Només els estava permés endur-se tres maletes. Amb quasi quaranta anys Dovlàtov es va adonar que en tenia prou amb una maleta, i ni tan sols de les grans, tot plegat una mica depriment. Anys després ja als Estats Units reapareix la maleta, l’obre i n’examina el contingut, cadascuna d’aquelles coses que hi ha dins explica una història de la seva vida, aquest és el motor d’aquest llibre que es llegeix com un llibre de memòries i de contes del genial autor.

http://nnm2.com/blogs/spiridonn/sergey-donatovich-dovlatov-mechik-sobranien-sochineniy/
Foto treta d’aquí, crec que no es menciona l’autor.

Un reduït inventari d’allò tangible que s’ha endut de la seva vida a la URSS, d’on va marxar el 1979 amb 38 anys. Coses, al cap i a la fi, coses d’un lloc on no hi havia gaires coses i on no era fàcil aconseguir-ne, on no es llençava res i on les coses, precisament perquè eren poques i costaven de trobar, tenien una història.

La majoria de gent considera irresolubles els problemes que tenen una solució que no els convé gaire. I no paren de fer preguntes, tot i que no volen sentir respostes sinceres.

EH 5738P Ernest Hemingway, Paris, circa 1924. Photograph in the Ernest Hemingway Photograph Collection, John Fitzgerald Kennedy Library, Boston. Public domain.

No em queixo de la pobresa que vaig passar. Si hem de fer cas a Hemingway, la pobresa és una escola insubstituïble per a un escriptor. La pobresa fa que l’home hi vegi clar. Etcètera. És curiós que Hemingway no se n’adonés fins que es va fer ric…

https://www.flickr.com/photos/kellyshort6/
War and fear. Public domain. Kelly Short, Creative Commons.

Un cop vaig veure un documental sobre París. Els esdeveniments tenien lloc a la França ocupada. Els refugiats corrien pels carrers en massa. Em vaig convèncer que tots els països esclavitzats tenen el mateix aspecte. Tots els pobles devastats són bessons…

 

La meva dona diu:

-És una bogeria viure amb un home que no surt de casa només perquè li fa mandra…

La meva dona sempre exagera. Tot i que, en realitat, intento evitar les preocupacions innecessàries. Menjo tant com vull. Em tallo els cabells quan perdo l’aparença humana. I me’ls rapo del tot. Per no haver-me’ls de tallar en tres mesos.

Simplement, no m’agrada sortir de casa. Vull que em deixin tranquil…

https://www.flickr.com/photos/hugo90/
ZAZ © JOHN LLOYD, Creative Commons.

Hi ha tres coses que pot fer una dona per a un escriptor rus. El pot alimentar. Por creure sincerament en la seva genialitat. I, finalment, pot deixar-lo tranquil. La tercera opció, per cert, no exclou la segona ni la primera.

I res més, o només una cosa: demanar a LaBreu que segueixin i editin tot Dovlàtov.

El parc / Serguei Dovlàtov

Un autèntic rus es mor a Queens (si vol) i té una vídua que imposa la transcripció del seu nom, com en aquest cas. La vídua imposa que a la coberta el nom del seu marit sigui Sergei Dovlatov (transcripció anglesa), després a la portada de dins l’editorial ja li posa com toca Serguei Dovlàtov (els noms cirílics s’escriuen com sonarien en la llengua receptora), i aquesta versió és la que apareix a la viquipèdia. Per acabar de rematar el tema les biblioteques de Barcelona on treballo, al seu catàleg el fan constar com Sergueï Dovlatov; no recordo perquè jo a les etiquetes del blog vaig optar per Sergei Dovlàtov, a aquestes alçades ja no ve d’una variant més del nom, però entenc que la correcta és la de la portada (no coberta) dels seus llibres en català i la de la viquipègia: Serguei Dovlàtov; o si domineu el ciríl·lic Серге́й Дона́тович Довла́тов.
Porto uns quants llibres ja, i aquest és un autor que m’encanta des que el vaig descobrir amb Els nostres.
El protagonista se’n va a treballar al Parc Puixkin, una mena de parc temàtic sobre l’escriptor, o el que la URSS s’entén per un parc temàtic. Un lloc estrany que rep turistes de tot tipus perquè allò no deixa de ser una atracció turística. Surt d’una separació i creu que allà trobarà calma i podrà posar-se a escriure.
Les idees del protagonista-autor sobre l’escriptura:

Viure és impossible. O vius o escrius. O la paraula o la feina. Però la teva feina és la paraula. I tota Feina amb majúscula et fa fàstic. Té una zona morta al voltant. Una zona que destrueix tot el que entorpeix la feina. Que destrueix esperances, il·lusions, records. És una zona dominada per un materialisme miserable, inqüestionable, unívoc…

Pushkin 18 © Alexxx Malev, Creative Commons.

I que Dovlàtov és el putu amo queda demostrat en el següent paràgraf. És un romàntic, costa de veure sota la seva capa de rus grandot i bevedor, però és capaç d’escriure coses així i només cal treure’s el barret:

   Mil vegades cauré en aquest sot. I mil vegades m’hi moriré de por.
L’únic consol és que aquesta por dura menys que un cigarret. La burilla encara fumeja, que tu ja ets tot un heroi…
Després hi va haver arrambades, i va haver-hi paraules que l’endemà al matí feien mal de recordar. I, sobretot, hi va haver un matí de debò, amb els contorns dels objectes que emergien de la foscor. El matí sense decepcions que esperava i recelava.
Recordo que vaig arribar a dir:
—Fins i tot el matí t’afavoreix…
Era molt més bonica sense maquillatge.
Va ser així que va començar tot. I va durar deu anys. Una mica menys de deu anys…

Aleksandr Puixkin (o Александр Сергеевич Пушкин si ho preferiu) va ser un gran de la literatura russa, i la seva importància fou cabdal. I el parc existeix, tot i que a moltes ciutats han dedicat parcs a Puixkin i no he estat capaç de treure’n l’aigua clara, hi ha aquesta ciutat, i aquesta pàgina, però no estic fens segur de si ho he entès bé o m’he fet un taco entre google, anglès i cerques en ciríl·lic; si algú domina el tema i el vol corregir als comentaris estaré encantat.

Crec que és el seu despatx ja a Amèrica, les dades: samsebeskazal.livejournal.com-5988.jpg © Dennis, Creative Commons.

Arriba allà, i el primer que es troba és que al parc treballen més dones i de seguida hi ha interés en si està casat o no. Alterna la seva feina amb la lectura, la beguda i amb escriure coses que no li publicaran. Amb l’arribada de la seva ex tindrem flash-backs sobre la seva vida anterior. Ella marxa, està tipa de viure fent cua per tot, no tenint res i ni tan sols llibertat. Necessita que ell li doni un certificat en que l’autoritza a endur-se la filla dels dos. En aquell moment la URSS permetia algunes sortides, si tenien origens jueus podien sortir a Israel, i molts feien servir allò com a pont als Estats Units.

Ella, la Tània, vol que ell també hi vagi. Es resisteix, li firma els papers i es queda sol i deprimit, bebent amb la poli citant-lo a cada moment. Té una xerrada amb la KGB, en que només parla l’home de la KGB, i després del discurs, extraoficialment, sense que se sàpiga, quasi com si fos un amic, li aconsella que aprofiti que ara hi ha possibilitats i també se’n vagi.
Nosaltres el deixem sol a la URSS, quan s’ha despedit de la Tània i li ha preguntat si es tornaran a veure aquesta li ha dit: -Sí, si ens estimes.
Aquest home és un mestre!
El llibre està firmat a Nova York, sabem que al final el propi Dovlàtov va fer el pas, va ser la manera que pogués publicar els seus contes i novel·les per fi. I hem de donar les gràcies a LaBreu per recuperar-lo en català (en castellà és quasi inèdit). I no puc evitar recordar-me del fantàstic contes de Miquel Adam La tomba del vell Vera dins el seu llibre Torero d’hivern on Dovlàtov (Vera) i l’edició dels seus llibres tenen un paper destacat.
Vull més Dovlàtov!

La filial / Serguei Dovlàtov

Mai agrairé prou a LaBreu el fet de recuperar un narrador com Sergei Dovlàtov, em va deixar una gran impressió a Els nostres, i en volia més.
A l’autor el van “convidar” a abandonar l’URSS cap als 70 i va anar a petar a Estats Units, com molts
compatriotes, i aquest exili i aquesta comunitat són claus en l’argument d’aquest llibre La filial es refereix a aquesta mena de filial de l’URSS (o de Rússia, les denominacions importen) als Estats Units, tot i que ell i d’altres va arribar als 70 aquest flux migratori va viure el seu gran moment just després de la revolució que va convertir la Rússia dels tsars o Imperi Rus en l’URSS.
Amb un humor d’allò més negre Dovlàtov ens narra un congrès sobre el futur de Rússia (amb un títol força més complex, eren finals dels 80) que entre participants i públics té representats tots els grups “russos” a l’exili, a una de les ciutats més “nord-americanes” de totes, Los Angeles. A més a més apareix a la porta de la seva habitació d’hotel el seu primer amor, i recupera amb flashbacks com va anar aquest primer amor amb una noia que tenia un nivell de vida molt més alt que ell (sí, hi havia diferents nivells de vida a l’URSS). La noia (Tàssia) arriba i res de bo li pot portar, que ell té dona i dos fills (però diu 3 per imposar més) allà a Nova York.
Entre els participants a la conferència hi ha antigues disputes, detencions en calabossos, disidències, persecucions, per això abans d’emborratxar-se (o després) és fàcil que s’arrenquin a bufetades, o que es posin a parlar en letó (els catòlics) o en yiddish (els jueus) o a fer acudits sobre Stalin. Tot això en uns anys en que la guerra freda encara estava ben viva i tota la “contra” de l’exili rus a Estats Units tenia finançament per part del govern.

Però més enllà de si el comunisme caurà o no caurà (tots ho dubten) hi ha persones que volen tenir una vida tranquil·la i honesta i sense presó, i a Estats Units poden dir que no hi ha llibertat i criticar el govern sense ser deportats a un camp de treball en qüestió d’hores. Mentre a Rússia, tot i la Perestroika el règim mostrava encara molta por al canvi a l’exterior després d’anys tancats en si mateixos. Per cert el protagonista Dalmàtov, preveu perfectament la globalització, diu que ni socialisme ni capitalisme ni rusos ni americans, tot el món serà un gran mercat. Ho va clavar, i força anys abans!

Un parell de cites que m’han semblant brillants:

Jo callava perquè vinc de família pobra. O sigui, que haig de mostrar despreocupació i contenció. I, abans d’actuar, haig d’esbrinar per quant em sortirà la cosa.

A casa vaig encendre el llum. La Tàssia va abaixar els braços. No es va treure el vestit. Va sortir-ne, se’n va alliberar. Com si de cop i volta es tragués de sobre una càrrega pesant.

La relació Dalmàtov-Tàssia és una d’aquelles relacions que s’ho va emportar tot, Dalmàtov estava absolutament subjugat era una relació absoluta, binaria, estremidora i profundament desigual. Amb el temps i l’exili ell s’ha centrat, ella no. Segueix sent algú amb una necessitat patològica de que algú li doni diners, això no ha canviat. Els llibres ambientats a l’URSS quasi sempre es centren en el pitjor: els gulags, Stalin, la repressió el secretisme… Llegir un llibre amb gent que festeja i que mal que bé fan la seva vida força tranquils a l’URSS és una alenada d’aire fresc. A més a més en aquells anys encara faltava perquè les autoritats soviètiques a Dovlàtov-Dalmàtov el “convidessin a marxar”.

Llibre molt recomanable, com tot el de Dovlàtov per altra banda.

Els nostres / Serguei Dovlàtov

Primer llibre que em llegeixo de Sergei Dovlàtov, autor de qui LaBreu ha publicat alguns llibres però que fins ara no m’havia decidit, en part perquè per una mania molt meva i molt tonta evito força els llibres de contes (és una fase, ja se’m passarà).

En aquest llibre Dovlàtov retrata la seva família, amb un capítol per cada parent, capítols curtets, d’un estil que em costa molt definir, no sobra res, tampoc hi afegiria res va narrant de manera mesurada però de cop a mi se’m dibuixa una rialla, hi ha mena de sentit de l’humor fatalista, una ironia vital que ho impregna tot i que aconsegueix que coses com les purgues estalinistes o els processos (per dir-ne d’alguna manera) i les delacions, coses així de tristes i així de dures es puguin lleguir amb un somriure. Sens dubte té mèrit.

Aquesta mala baba i fina ironia va fer que els seus llibres no es poguessin públicar al seu país (la URSS, ell concretament va nèixer a Ufa) fins la caiguda del comunisme (i tècnicament la fi de l’URSS), país d’on als anys setanta el van “convidar a marxar” i va anar a viure a Brooklyn, com demostra la imatge al principi d’aquest post.

Tiets que creien que Stalin era un bon home, avi que un dia van rebre un amic del fill que era a Bèlgica i va ser condemnats per espia, un altre que confonent la revolució amb un progrom antijueu va agafar el fusell i es va enfilar a la teulada i va aconseguir endarrerir la revolució al seu barri… Històries de gent normal que es troba o bé en situacions que no són normals o en un entorn que no ho és (la URSS no era un entorn normal, una altra cosa és que s’hi acabessin acostumant), i amb un resultat que sempre oscila entre la malenconia, la mala llet i la hilaritat. Entenc que pot semblar una barreja estranya, però és el que és.
Un exemple? Aquí va:

De totes maneres, amb Stalin es vivia millor. Amb Stalin es publicaven llibres i després n’afusellaven els autors. Ara no afusellen escriptors. No es publiquen llibres. No tanquen els teatres jueus. Perquè ja no n’hi ha.

Un autor fins ara desconegut de qui no puc menys que recomanar els seus llibres, aquest o aquest o aquest altre. La seva vida és força novel·lesca, i val la pena clicar a l’enllaç a la viqui amb que començo aquest post, espero que els de LaBreu segueixin editant els seus llibres.