Xina Fast Forward / Sergi Vicente

No sabem (en general, i jo a nivell personal tampoc) res de la Xina, més enllà de quatre tòpics mal apresos que segurament no son veritat. És la segona potència mundial i va camí de poder ser la primera en no gaire temps. El seu salt ha estat brutal i ara és un país modern, amb les seves desigualtats, els seus multimilionaris, els seus corruptes i unes fàbriques que abasteixen el món sencer i que contaminen una barbaritat. M’interessa que m’expliquin que hi passa allà.

L’autor del llibre se n’hi va anar a fer de professor d’anglès i va aprofitar per visitar el país (l’immens país). En plena crisi per la SARS els seus companys li retreien que se saltés la quarentena de l’escola tots i cadascun dels dies, i va decidir deixar aquella feina, agafar una càmera i treballar per la televisió, concretament per TV3 que així tenia un corresponsal en un lloc on estaven passant coses i on pocs medis hi tenien a ningú. Això el convertia en un dels expatriats en aquell país, un més de molts, de moltíssims.

https://www.flickr.com/photos/ttimlen/
China © Thomas Timlen, Creative Commons.

En canvi, sí que crec que hi ha una gran diferència entre els inadaptats i els que aprenen a adaptar-se. Fins i tot quan no estan del tot contents amb la seva opció de vida en aquell país, els que s’adapten desenvolupen una gran capacitat d’acceptació i de resiliència i, si cal, de conformisme, conscients que la capacitat d’incidir en l’entorn és molt limitada, per no dir nul·la. Per als occidentals, no sol ser un país fàcil.

Amb medis rudimentaris, amb un coneixement de l’idioma que anava millorant i lluitant contra la maquinària burocràtica xinesa, va aconseguir anar fent la seva feina. No ho oblidem, la Xina és una dictadura, i a totes les dictadures la premsa independent no els fa la més mínima gràcia. De totes maneres el progrés de la Xina darrerament és innegable.

Sempre dic que els xinesos han trigat menys temps a fer múltiples salts generacionals que nosaltres a fer-ne un de sol. El salt econòmic és el més evident, però també ha passat en el pla social, i no ha passat, en canvi, en el pla polític, que va més lent.[…] Sóc crític, i no em cansaré de destacar en aquestes pàgines tot allò que considero clarament millorable, però és just dir que la percepció de la majoria dels xinesos és que la seva vida ha passat de ser precària a ser còmoda o mínimament benestant.

https://www.flickr.com/photos/jimmiehomeschoolmom/
mao pic © Jimmie, Creative Commons.

Hi ha tot un capítol sobre el menjar. Alimentar a 1300 milions de persones és tota una fita. També és un negoci, sobretot si es tenen pocs escrúpols, m’he passat quasi tot el capítol en un contínu però què collons! (o un WTF si preferiu fer servir un anglicisme).

[…] el digouyou. Se’l va anomenar així perquè consistia a filtrar l’oli de les restes orgàniques. El benefici era evident. Les restes de menjar dels restaurants anaven a parar a tallers clandestins on les premsaven per filtrar-ne la part líquida, que es barrejava amb oli d’ús habitual a conveniència, fins a trobar la proporció adequada, aquella que, a simple vista, tenia l’aspecte d’un oli qualsevol.[…] Ignoro a qui se li va ocórrer retornar el rebuig orgànic a la cadena alimentària, però la idea devia córrer com la pólvora, perquè, quan els inspectors de sanitat van destapar l’enganyifa, van sortir casos de restaurants implicats per tot arreu.[…] Jo mateix havia relativitzat un escàndol anterior, el dels restaurants que feien servir opi entre els ingredients del huoguo, l’olla mongola, per narcofidelitzar es clients.

Pot ser encara pitjor, a continuació un cas extrem, els altres almenys eren relativament massius.

Per això no em va sorprendre quan un amic canadenc em va explicar que, després de menjar chuan’r, les broquetes de carn de xai que venen al carrer, va acabar a la sala d’urgències d’un hospital de Xangai.

—Vaig preguntar al metge què havia menjat, realment.

—No em diguis que era gat —em vaig aventurar a preguntar tot recordant una notícia similar.

—Pitjor. El metge va abaixar la vista i em va dir: «Sento dir-li que el que va menjar era carn de rata». Arghhh… —va dir, mentre tots dos fèiem cara de fàstic, però de seguida va continuar—: Espera, espera… «Disculpi, però és que no tan sols era carn de rata, sinó que també era carn de rata morta i en estat de putrefacció».

—Arghhhhhhh!!!!

—»I sento afegir que el motiu de la mort de la rata és que havia estat enverinada. Té sort que li hàgim pogut fer un rentat d’estómac a temps».

https://www.flickr.com/photos/31246066@N04/
Party Of Six © Ian Sane, Creative Commons.

L’autor fa un repàs a la Xina aprofitant com a fil conductor molts dels reportatges que hi va fer mentre hi va treballar. Des del terratrèmol de Sichuan a altres temes, com un reportatge que va fer sobre les adopcions on es sospitava un cert tràfic i venda de nenes (i algun nen, però sobretot nenes) orfes o no.

Entenc que hi ha una pregunta que probablement molts de vosaltres us feu ara mateix: les nenes catalanes originalment adoptades a la Xina són nenes robades? La resposta és que no ho sé, o, si m’ho permeteu, no sé fins a quin extrem. Intueixo (i només intueixo) que podria haver-n’hi un percentatge significatiu que no m’atreveixo a quantificar. El cas que va condemnar els Duan està documentat amb un dossier de centenars de pàgines i no és un exemple aïllat. La mateixa premsa xinesa n’ha tret d’altres de similars.

I un parell de veritats incòmodes de la la Xina.

He conegut uns quants diplomàtics occidentals, en la meva etapa en aquest país, i gairebé tots coincidien a interpretar que el Partit Comunista Xinès té un avantatge innegable respecte a les nostres democràcies.
—Encara que soni molt malament, tenen molt de marge de maniobra per planificar a llarg termini, cosa que nosaltres no tenim, perquè sempre caiem en interessos partidistes i lògiques electorals. Però negaré que t’ho hagi dit.

https://www.flickr.com/photos/dong/
人民軍隊保持了最高的克制 © Mike Donald, Creative Commons.

Tres dècades després Tiananmen continua sent una qüestió que fascina els occidentals. Cada 4 de juny, insistim en l’efemèride i renovem l’expectativa de canvi polític a la Xina. Però la realitat és que les nostres expectatives no es corresponen amb les ganes de reformes polítiques d’una societat xinesa avui molt més acomodada que aleshores, i que reconeix el Partit com a responsable d’un projecte econòmic que pot tenir moltes imperfeccions, però que ha tingut èxit des del punt de vista del ciutadà comú. Un ciutadà que critica igualment la corrupció i els abusos de poder, però que no per això té clar que calgui un canvi de sistema o quina hauria de ser l’alternativa.

A la part final del llibre es parla extensament de la Gran Muralla Digital, el sistema que permet un control i una censura a internet draconiana, i per fer-ho tot plegat més orwellià està previst que al 2020 funcioni al 100% una cosa anomenada sistema de crèdit social que sembla treta d’un capítol de Black Mirror (concretament aquest).Ara que amb alguns escàndols en aquest aspecte potser no ens podem creure gaire per damunt seu.

https://www.flickr.com/photos/143601516@N03/
Data Security Breach © Blogtrepreneur, Creative Commons.

Al costat d’una Xina descaradament controladora, és de justicia ressaltar que, en les democràcies occidentals, els garants d’una utilització responsable de les nostres dades també han promogut i acceptat polítiques i secretismes que no ens permeten donar gaires lliçons en aquesta matèria.

I una frase lapidària, que pot ser un bon motiu per llegir el llibre:

Per bé o per mal, la Xina ho canviarà tot i això no pot fer-nos mirar cap a una altra banda.

https://www.flickr.com/photos/rod_waddington/
Lijiang Kids’ Fashion © Rod Waddington, Creative Commons.

Ara sé més coses de les que sabia al principi, però és poc, molt poc quan parlem d’un gegant d’aquestes dimensions, un país gran i complex que no trigarà gaire a lluitar per ser la primera potència mundial. Com en altres temes ells no tenen pressa, saben on van i on arribaran i no sembla que ningú, tret d’ells mateixos i tot i així, els pugui aturar.