Mal bon pare / Sergi Pons Codina

Els llibres de Sergi Pons Codina m’han agradat. Un estil canalla, perdedor, brut, gamberro i en català, no es pot demanar pas més. Això era el que trobàvem a Mars del Carib o a Dies de ratafia. Aquí, però, el protagonista és molt diferent.

Tenim un protagonista que entra a la quarentena amb les tres filles més o menys criades (la petita té 5 anys, la gran 10) i que sommia amb un món de migdiades, vermuts,  i totes les coses adultes que ha anat deixant estar per la criança. Quan ell comença a veure una mena de retir daurat la seva dona li deixa anar la notícia que està embarassada, i que el pensa tenir.

https://www.flickr.com/photos/thms/
iPad Pregnancy © Thomas van de Weerd, Creative Commons.

Tenir quatre fills implica dosis suicides d’optimisme, una cosa que no li sobra pas al protagonista.

Quasi n’havia fet quaranta. Una edat des d’on em creia amb el dret de projectar un futur més reposat. Allunyat de tot el que significava tornar a canviar bolquers, preparar farinetes, arrossegar cotxets…

Tornar a ser pare no entrava en els meus plans. Era part del passat. Un passat viscut amb totes les alegries, però del qual necessitava distanciar-me.

Ara tocava una altra cosa. Amb la Zoe a punt de fer-ne cinc, començava a acariciar la idea d’una paternitat diferent, més relaxada. Una paternitat en què, després d’anys de son trencat —»Papa, tinc set», «un malson», «pipi», «Puc dormir amb vosaltres?»—, dormir d’una tirada a la nit tornaria a ser normal, en què passejar pel carrer hauria deixat de ser una gimcana de corregudes, carreteres amenaçadores i crits, en què per sortir de casa ja no necessitaria la paciència de Mahatma Gandhi i l’estratègia d’un campió d’escacs —»les sabates», «Abriga’t», «Deixa això», «Farem tard»…

https://www.flickr.com/photos/13476480@N07/
1972 Woman carrying goods, walking, with her children in November 1972. © manhhai, Creative Commons.

Això provoca un cisma i una crisi matrimonial en tota regla, i el protagonista comença a endarrerir l’hora de tornada a casa, si no es troba amb la dona no poden discutir. Ha de decidir què fer en aquesta estona.

Com que ja no volia tornar a casa després de la feina, em vaig veure obligat a buscar una ocupació per a aquelles hores del vespre. Dubtava entre apuntar-me a classes de pilates o anar a mirar com arribaven els trens a l’estació de Sant Andreu Arenal. Finalment em vaig decidir per apuntar-me a classes de birrates i anar mirant com m’arribaven les cerveses, una rere l’altra, al bar.

El bar com a refugi, de nou. Perquè en la meva joventut havia destacat en l’art d’encadenar hores al taulell dels antres més èpics de Sant Andreu. Una afició de la qual les meves paternitats m’havien allunyat una mica, però de la qual guardava un record ben viu (de tant en tant encara sortia a entrenar amb algun company, però no deixaven de ser costellades poc ambicioses, poca cosa, comparat amb l’apassionament de la meva joventut).

Per cert, aquí hi ha una errata, l’estació de Sant Andreu Arenal és subterrània, no pots veure passar trens a menys que entris, l’estació descoberta que es presta més a fer el trainspotting seria l’altra, la de Sant Andreu Comtal. És el que té ser del barri.

https://www.flickr.com/photos/ziol/
Estació de Sant Andreu Comtal © Jordi Domènech i Arnau, Creative Commons.

El bar és el mític Mars del Carib del seu primer llibre, un antre fosc, lleig i amb una parròquia de desferres. El que es coneix com un bar de tota la vida, vaja. Una mica més sobre el bar:

Obria quan li semblava. Normalment de nit i de matinada, tot i que sovint et trobaves el bar tancat un, dos o sis dies seguits sense motiu aparent, ni avís previ. Tampoc havia intentat condicionar mai l’espai perquè no sembles el cau de misèria que aparentava, ni dominava el tema de la neteja (bàsicament el Mars del Carib no es netejava mai: el Negre tenia la teoria que era la mateixa clientela qui s’emportava la merda del bar amb cada visita).

En un viatge a Olot d’ell amb les filles recorda alguna experiència amb el sonat de son pare, com quan el va portar a caçar i ell va fallar expressament tots els trets. El que li agradava era dur-li la contrària a son pare.

https://www.flickr.com/photos/dizid/
Hunting © Marc de Ruijter, Creative Commons.

Suposo que el més normal hauria estat fer el que s’esperava de mi: seguir el guió traçat i matar l’animal. Segurament hauria aconseguit l’aprovació general, alguna paraula d’elogi (no gaires: «Que som homes, homes, collons!») i, qui sap, potser m’haurien deixat formar part d’algun dels seus rituals de celebració («Que begui, que s’ho ha ben guanyat!»), per acabar la jornada en una casa de putes tronada, on perdria la virginitat amb una senyora de nom exòtic, tuf de tabac i quilometratge il·limitat: «Té, aquest és el fill d’en Vila. Fes-ne un home!».

https://www.flickr.com/photos/dave84/
ErosPyramide20110218_0259 Timmy Sweet © David, Creative Commons.

És un llibre eminentment costumista, i per tant fa un retrat de la societat i de com, com a societat, afrontem diferents temes, per exemple la paternitat i la hiperprotecció dels fills, o els whatsapps de pares, no en poso res però és èpic.

On es podia observar amb més claredat el nivell de renúncies al qual s’estava arribant era amb el tema dels nens. La canalla i la seva atenció s’havien convertit en l’exemple més palmari d’aquest corrent conservacionista.

Esclar, els fills eren una font inesgotable de pors i angoixes. Però el patiment havia agafat formes mai vistes, reduint els infants a una espècie de subhumans de porcellana amb tendències suïcides de les quals se’ls havia de protegir.

https://www.flickr.com/photos/tjt195/
The World Is Mine…. All Mine!!! © Taro Taylor, Creative Commons.

La meva estimada cunyada, sense anar més lluny, actuava amb el seu fill (el príncep Nico) com si fos de cristall o de paper de fumar. Ara que el nen començava a caminar, la Lourdes s’havia convertit en un guardaespatlles diligentíssim, digne d’un cap d’Estat: en Nico fent passets pel menjador de casa els avis, la seva mare ajupida al darrere, en tensió, com un porter a punt de parar un penal. En Nico tirant-se pel tobogan, la seva mare convertida en la dona aranya. En Nico posant-se coses a la boca, la seva mare impedint-ho amb uns reflexos felins…

També apareix home fet a si mateix donant-ho tot, només li falta l’escuradents a la boca i demanar un cigaló de Soberano picant a la barra del bar amb una moneda de dos euros.

El senyor Rafael era un d’aquells homes fets a si mateixos. Acostumat a fer i desfer al seu gust. D’aquells individus que han escalat a còpia d’esforç i voluntat, que ho han fiat tot a la seva capacitat de treball, com si no hi hagués més variants que poguessin determinar l’èxit professional: «Soc el primer d’arribar i l’últim de marxar.» Un defensor convençut de la relació causa-efecte entre la capacitat de sacrifici i l’ascens social: «Vaig començar a baix de tot, un currela. Tres consells: pencar, pencar i pencar.» Un empresari de texans i camises de quadres, de tracte directe i maneres poc refinades: «Drets, convenis, conciliació laboral… mariconades!» D’aquelles persones que subvencionaven amb gust les festes o l’equip de futbol del seu poble, però que mai haurien donat un duro a una organització solidària. «Ja mantinc prou ganduls amb els meus impostos! A picar pedra els fotia a tots!» El clàssic empresari que veia en la prevenció de riscos laborals una obligació absurda, innecessària, «posats a perdre el temps, almenys ho podria pagar l’Estat, no? Quins collons!».

https://www.flickr.com/photos/guidc/
Antiga Fábrica de Tecidos © Guilherme Dutra Correia, Creative Commons.

Tornar a passar pel Mars del Carib li permet retrobar, anys més tard, si fa no fa la mateixa tropa que hi va deixar.

La gent no canvia. És una impressió fonamentada amb el pas dels anys. Poden canviar certes circumstàncies personals, les condicions d’una vida, però qui ha crescut fill de puta (per posar un exemple enriquidor) transitarà sempre més per la vida com un fill de puta, amb aquella mirada, aquell tarannà, aquella expressió i aquells rampells de filldeputisme de sempre. Sí, el fill de puta se’l pot arribar a socialitzar, fins i tot s’han arribat a donar casos de fills de puta que no ho semblen, que han estat domesticats i el filldeputisme dels quals ha quedat camuflat sota capes de circumstàncies atenuants que el porten cap a una normalitat social, però no ens enganyem: el filldeputisme roman, potser endormiscat, tot esperant el moment per expressar la veritable naturalesa del fill de puta existent, el seu temperament natural.

https://www.flickr.com/photos/thenovys/
It’s over… © AndYaDontStop, Creative Commons.

I amb la novel·la l’embaràs va avançant, i la discussió pel nom, i els pares d’ell que estan contents de que per fi els doni un net. El pare d’ell és un carlista de soca-rel, fatxa com ell sol, misogin, racista, homòfob i alcohòlic, a més a més d’estar bastant grillat. Tot un cromo del que el protagonista intenta per tots els medis separar-se’n.

Aquest tercer llibre ja permet fer un anàlisi de l’autor. Millora a cada llibre, però també perd una mica el salvatgisme del principi, els seus personatges han crescut, els hem vist de borratxeres interminables a Mars del Carib; suportant com podien la crisi ocupant pisos i fent de periodistes (més o menys) i  fent ratafia a Dies de ratafia; i ara ja en una primera maduresa més assentat però amb la muntanya russa de la paternitat quadruplicada, tot un dragon khan! L’autor no s’ha encasellat, no fa el mateix llibre però sí té uns elements característics, reconeixibles, i un estil ràpid i viu amb força humor (entre negre i absurd, depenent). Un llibre que es llegeix molt bé, amb el que riureu i un autor que val la pena anar seguint.

Dies de ratafia / Sergi Pons Codina

Mars del Carib em va agradar molt, per això esperava amb ganes el següent llibre de Sergi Pons Codina, que ha resultat ser aquest Dies de ratafia, i ja m’agrada que des del títol quedi clar que no és un llibre abstemi.

Per estrany que pogués semblar, l’espirituós genuí de la nostra terra havia anat desapareixent dels bars amb una impunitat escandalosa. Un extermini en tota regla, només explicable per la inclinació generalitzada a la frivolitat d’una societat que havia perdut la raó i el gust.
Les prestatgeries, abans carregades del característic color terra-caramel de la ratafia, havien cedit als grollers gustos de la modernitat. Un exèrcit de licors estranas s’havia apoderat dels costums locals: tequiles, ginebres, baileys, patxarans, mojitos, caipirinyes… , i aquella tendència anava en augment.
En els últims anys havia observat amb estupefacció com havia reexit, sobretot entre els més joves, la moda de les begudes energètiques. Unes begudes que tenien l’innegable mèrit de concentrar en el paladar una barreja de sabors a mig camí entre l’olor de pneumàtic i el gust d’una aspirina. Sorprenentment, a l’inventor d’aquesta immundícia no se l’havia afusellat (encara).

Barcelona, església de Sant Andreu de Palomar, de Pere Falqués i Josep Domènech i Estapà, 1881-1904 © Josep Bracons, Creative Commons.

No és un llibre abstemi, ni puta falta que fa. El personatge es dedica a l’elaboració artesanal de ratafia, mentre viu mig d’estranquis en un bloc de pisos buit per evitar que s’hi fiquin ocupes. Tampoc és que hi posi molt interés, és un personatge amb uns punts de vista com a mínim peculiars sobre pràcticament qualsevol tema, com el transport públic i els seus conductors:

Amb els anys havia observat que la majoria dels conductors d’autobús de la ciutat tendien a manifestar símptomes clars d’esgotament mental.
N’hi havia per a això i molt més! Passejar-se amb un monstre motoritzat per l’asfalt de Barcelona era una bona i ràpida manera d’arribar a la demència (per no parlar dels conductors de metro: un éssers humans convertits en talps, que el més emocionant que els podia pasar era que algú es tirés a la via. I això també devia anar de puta mare per al seu sistema nerviós). Així que, quan aquel día de març vaig pujar a l’autobús que feia la ruta disset, ho vaig fer obligat per les circumstàncies.

Barcelona Metro © Ted & Dani Percival, Creative Commons.

Com que l’amic amo del bloc li diu que s’ha de buscar un altre lloc perquè allò s’ho ha venut ell comença a «convidar» a gent desesperada a viure als pisos del seu bloc, i també comença a treballar en un diari el Popular. Un diari amb tota la plantilla en vaga i que tira endavant amb quatre esquirols, pancartes insultant el cap i instant-lo a pagar, treballadors acampats al vestíbul amb tendes de campanya i barbacoes… la veritat és que fa un retrat força encertat de la situació en molts diaris (penso en la vaga recent de El Periódico, per exemple). Allà el nostre protagonista aconsegueix uns reportatges amb força éxit, el seu secret? S’ho inventa tot.

Licor de hierbas… Ratafia. 
31 Festa de la Ratafia en
Sta Coloma de Farners © demi,
Creative Commons.


La trama és justeta, més enllà de l’apologia de la ratafia, però què més dóna? Les observacions del protagonista, la seva actitud cap a la vida, el seu cinisme i els seus escrúpols més aviat justos, i les dones… tant la seva mare i tietes com la Blanca i sobretot la Magda… fantàstiques i completament creibles (fins i tot la Magda, amb un gir final que m’ha sorprés), i el seu deixeble en Quintana i…
Si hagués coincidit amb els protagonistes de Mars del Carib ja hauria estat un llibre completament rodó per mi, però és que jo sóc una mica friki.