La maleta / Sergei Dovlàtov

Un nou llibre (nou per mi) d’un autor sensacional, no li agrairem mai prou a LaBreu la tasca de publicar els seus llibres.

L’antiga URSS va començar a deixar marxar aquells que ho demanessin, era un procés ple de burocràcia però possible. Només els estava permés endur-se tres maletes. Amb quasi quaranta anys Dovlàtov es va adonar que en tenia prou amb una maleta, i ni tan sols de les grans, tot plegat una mica depriment. Anys després ja als Estats Units reapareix la maleta, l’obre i n’examina el contingut, cadascuna d’aquelles coses que hi ha dins explica una història de la seva vida, aquest és el motor d’aquest llibre que es llegeix com un llibre de memòries i de contes del genial autor.

http://nnm2.com/blogs/spiridonn/sergey-donatovich-dovlatov-mechik-sobranien-sochineniy/
Foto treta d’aquí, crec que no es menciona l’autor.

Un reduït inventari d’allò tangible que s’ha endut de la seva vida a la URSS, d’on va marxar el 1979 amb 38 anys. Coses, al cap i a la fi, coses d’un lloc on no hi havia gaires coses i on no era fàcil aconseguir-ne, on no es llençava res i on les coses, precisament perquè eren poques i costaven de trobar, tenien una història.

La majoria de gent considera irresolubles els problemes que tenen una solució que no els convé gaire. I no paren de fer preguntes, tot i que no volen sentir respostes sinceres.

EH 5738P Ernest Hemingway, Paris, circa 1924. Photograph in the Ernest Hemingway Photograph Collection, John Fitzgerald Kennedy Library, Boston. Public domain.

No em queixo de la pobresa que vaig passar. Si hem de fer cas a Hemingway, la pobresa és una escola insubstituïble per a un escriptor. La pobresa fa que l’home hi vegi clar. Etcètera. És curiós que Hemingway no se n’adonés fins que es va fer ric…

https://www.flickr.com/photos/kellyshort6/
War and fear. Public domain. Kelly Short, Creative Commons.

Un cop vaig veure un documental sobre París. Els esdeveniments tenien lloc a la França ocupada. Els refugiats corrien pels carrers en massa. Em vaig convèncer que tots els països esclavitzats tenen el mateix aspecte. Tots els pobles devastats són bessons…

 

La meva dona diu:

-És una bogeria viure amb un home que no surt de casa només perquè li fa mandra…

La meva dona sempre exagera. Tot i que, en realitat, intento evitar les preocupacions innecessàries. Menjo tant com vull. Em tallo els cabells quan perdo l’aparença humana. I me’ls rapo del tot. Per no haver-me’ls de tallar en tres mesos.

Simplement, no m’agrada sortir de casa. Vull que em deixin tranquil…

https://www.flickr.com/photos/hugo90/
ZAZ © JOHN LLOYD, Creative Commons.

Hi ha tres coses que pot fer una dona per a un escriptor rus. El pot alimentar. Por creure sincerament en la seva genialitat. I, finalment, pot deixar-lo tranquil. La tercera opció, per cert, no exclou la segona ni la primera.

I res més, o només una cosa: demanar a LaBreu que segueixin i editin tot Dovlàtov.

El parc / Serguei Dovlàtov

Un autèntic rus es mor a Queens (si vol) i té una vídua que imposa la transcripció del seu nom, com en aquest cas. La vídua imposa que a la coberta el nom del seu marit sigui Sergei Dovlatov (transcripció anglesa), després a la portada de dins l’editorial ja li posa com toca Serguei Dovlàtov (els noms cirílics s’escriuen com sonarien en la llengua receptora), i aquesta versió és la que apareix a la viquipèdia. Per acabar de rematar el tema les biblioteques de Barcelona on treballo, al seu catàleg el fan constar com Sergueï Dovlatov; no recordo perquè jo a les etiquetes del blog vaig optar per Sergei Dovlàtov, a aquestes alçades ja no ve d’una variant més del nom, però entenc que la correcta és la de la portada (no coberta) dels seus llibres en català i la de la viquipègia: Serguei Dovlàtov; o si domineu el ciríl·lic Серге́й Дона́тович Довла́тов.
Porto uns quants llibres ja, i aquest és un autor que m’encanta des que el vaig descobrir amb Els nostres.
El protagonista se’n va a treballar al Parc Puixkin, una mena de parc temàtic sobre l’escriptor, o el que la URSS s’entén per un parc temàtic. Un lloc estrany que rep turistes de tot tipus perquè allò no deixa de ser una atracció turística. Surt d’una separació i creu que allà trobarà calma i podrà posar-se a escriure.
Les idees del protagonista-autor sobre l’escriptura:

Viure és impossible. O vius o escrius. O la paraula o la feina. Però la teva feina és la paraula. I tota Feina amb majúscula et fa fàstic. Té una zona morta al voltant. Una zona que destrueix tot el que entorpeix la feina. Que destrueix esperances, il·lusions, records. És una zona dominada per un materialisme miserable, inqüestionable, unívoc…

Pushkin 18 © Alexxx Malev, Creative Commons.

I que Dovlàtov és el putu amo queda demostrat en el següent paràgraf. És un romàntic, costa de veure sota la seva capa de rus grandot i bevedor, però és capaç d’escriure coses així i només cal treure’s el barret:

   Mil vegades cauré en aquest sot. I mil vegades m’hi moriré de por.
   L’únic consol és que aquesta por dura menys que un cigarret. La burilla encara fumeja, que tu ja ets tot un heroi…
   Després hi va haver arrambades, i va haver-hi paraules que l’endemà al matí feien mal de recordar. I, sobretot, hi va haver un matí de debò, amb els contorns dels objectes que emergien de la foscor. El matí sense decepcions que esperava i recelava.
   Recordo que vaig arribar a dir:
   —Fins i tot el matí t’afavoreix…
   Era molt més bonica sense maquillatge.
  Va ser així que va començar tot. I va durar deu anys. Una mica menys de deu anys…

Aleksandr Puixkin (o Александр Сергеевич Пушкин si ho preferiu) va ser un gran de la literatura russa, i la seva importància fou cabdal. I el parc existeix, tot i que a moltes ciutats han dedicat parcs a Puixkin i no he estat capaç de treure’n l’aigua clara, hi ha aquesta ciutat, i aquesta pàgina, però no estic fens segur de si ho he entès bé o m’he fet un taco entre google, anglès i cerques en ciríl·lic; si algú domina el tema i el vol corregir als comentaris estaré encantat.

Crec que és el seu despatx ja a Amèrica, les dades: samsebeskazal.livejournal.com-5988.jpg © Dennis, Creative Commons.

Arriba allà, i el primer que es troba és que al parc treballen més dones i de seguida hi ha interés en si està casat o no. Alterna la seva feina amb la lectura, la beguda i amb escriure coses que no li publicaran. Amb l’arribada de la seva ex tindrem flash-backs sobre la seva vida anterior. Ella marxa, està tipa de viure fent cua per tot, no tenint res i ni tan sols llibertat. Necessita que ell li doni un certificat en que l’autoritza a endur-se la filla dels dos. En aquell moment la URSS permetia algunes sortides, si tenien origens jueus podien sortir a Israel, i molts feien servir allò com a pont als Estats Units.

Ella, la Tània, vol que ell també hi vagi. Es resisteix, li firma els papers i es queda sol i deprimit, bebent amb la poli citant-lo a cada moment. Té una xerrada amb la KGB, en que només parla l’home de la KGB, i després del discurs, extraoficialment, sense que se sàpiga, quasi com si fos un amic, li aconsella que aprofiti que ara hi ha possibilitats i també se’n vagi.
Nosaltres el deixem sol a la URSS, quan s’ha despedit de la Tània i li ha preguntat si es tornaran a veure aquesta li ha dit: -Sí, si ens estimes.
Aquest home és un mestre!
El llibre està firmat a Nova York, sabem que al final el propi Dovlàtov va fer el pas, va ser la manera que pogués publicar els seus contes i novel·les per fi. I hem de donar les gràcies a LaBreu per recuperar-lo en català (en castellà és quasi inèdit). I no puc evitar recordar-me del fantàstic contes de Miquel Adam La tomba del vell Vera dins el seu llibre Torero d’hivern on Dovlàtov (Vera) i l’edició dels seus llibres tenen un paper destacat.
Vull més Dovlàtov!

La filial / Sergei Dovlàtov

Mai agrairé prou a LaBreu el fet de recuperar un narrador com Sergei Dovlàtov, em va deixar una gran impressió a Els nostres, i en volia més.
A l’autor el van “convidar” a abandonar l’URSS cap als 70 i va anar a petar a Estats Units, com molts
compatriotes, i aquest exili i aquesta comunitat són claus en l’argument d’aquest llibre La filial es refereix a aquesta mena de filial de l’URSS (o de Rússia, les denominacions importen) als Estats Units, tot i que ell i d’altres va arribar als 70 aquest flux migratori va viure el seu gran moment just després de la revolució que va convertir la Rússia dels tsars o Imperi Rus en l’URSS.
Amb un humor d’allò més negre Dovlàtov ens narra un congrès sobre el futur de Rússia (amb un títol força més complex, eren finals dels 80) que entre participants i públics té representats tots els grups “russos” a l’exili, a una de les ciutats més “nord-americanes” de totes, Los Angeles. A més a més apareix a la porta de la seva habitació d’hotel el seu primer amor, i recupera amb flashbacks com va anar aquest primer amor amb una noia que tenia un nivell de vida molt més alt que ell (sí, hi havia diferents nivells de vida a l’URSS). La noia (Tàssia) arriba i res de bo li pot portar, que ell té dona i dos fills (però diu 3 per imposar més) allà a Nova York.
Entre els participants a la conferència hi ha antigues disputes, detencions en calabossos, disidències, persecucions, per això abans d’emborratxar-se (o després) és fàcil que s’arrenquin a bufetades, o que es posin a parlar en letó (els catòlics) o en yiddish (els jueus) o a fer acudits sobre Stalin. Tot això en uns anys en que la guerra freda encara estava ben viva i tota la “contra” de l’exili rus a Estats Units tenia finançament per part del govern.

Però més enllà de si el comunisme caurà o no caurà (tots ho dubten) hi ha persones que volen tenir una vida tranquil·la i honesta i sense presó, i a Estats Units poden dir que no hi ha llibertat i criticar el govern sense ser deportats a un camp de treball en qüestió d’hores. Mentre a Rússia, tot i la Perestroika el règim mostrava encara molta por al canvi a l’exterior després d’anys tancats en si mateixos. Per cert el protagonista Dalmàtov, preveu perfectament la globalització, diu que ni socialisme ni capitalisme ni rusos ni americans, tot el món serà un gran mercat. Ho va clavar, i força anys abans!

Un parell de cites que m’han semblant brillants:

Jo callava perquè vinc de família pobra. O sigui, que haig de mostrar despreocupació i contenció. I, abans d’actuar, haig d’esbrinar per quant em sortirà la cosa.

A casa vaig encendre el llum. La Tàssia va abaixar els braços. No es va treure el vestit. Va sortir-ne, se’n va alliberar. Com si de cop i volta es tragués de sobre una càrrega pesant.

La relació Dalmàtov-Tàssia és una d’aquelles relacions que s’ho va emportar tot, Dalmàtov estava absolutament subjugat era una relació absoluta, binaria, estremidora i profundament desigual. Amb el temps i l’exili ell s’ha centrat, ella no. Segueix sent algú amb una necessitat patològica de que algú li doni diners, això no ha canviat. Els llibres ambientats a l’URSS quasi sempre es centren en el pitjor: els gulags, Stalin, la repressió el secretisme… Llegir un llibre amb gent que festeja i que mal que bé fan la seva vida força tranquils a l’URSS és una alenada d’aire fresc. A més a més en aquells anys encara faltava perquè les autoritats soviètiques a Dovlàtov-Dalmàtov el “convidessin a marxar”.

Llibre molt recomanable, com tot el de Dovlàtov per altra banda.

Els nostres / Sergei Dovlàtov

Primer llibre que em llegeixo de Sergei Dovlàtov, autor de qui LaBreu ha publicat alguns llibres però que fins ara no m’havia decidit, en part perquè per una mania molt meva i molt tonta evito força els llibres de contes (és una fase, ja se’m passarà).
En aquest llibre Dovlàtov retrata la seva família, amb un capítol per cada parent, capítols curtets, d’un estil que em costa molt definir, no sobra res, tampoc hi afegiria res va narrant de manera mesurada però de cop a mi se’m dibuixa una rialla, hi ha mena de sentit de l’humor fatalista, una ironia vital que ho impregna tot i que aconsegueix que coses com les purgues estalinistes o els processos (per dir-ne d’alguna manera) i les delacions, coses així de tristes i així de dures es puguin lleguir amb un somriure. Sens dubte té mèrit. 

Aquesta mala baba i fina ironia va fer que els seus llibres no es poguessin públicar al seu país (la URSS, ell concretament va nèixer a Ufa) fins la caiguda del comunisme (i tècnicament la fi de l’URSS), país d’on als anys setanta el van “convidar a marxar” i va anar a viure a Brooklyn, com demostra la imatge al principi d’aquest post.

Tiets que creien que Stalin era un bon home, avi que un dia van rebre un amic del fill que era a Bèlgica i va ser condemnats per espia, un altre que confonent la revolució amb un progrom antijueu va agafar el fusell i es va enfilar a la teulada i va aconseguir endarrerir la revolució al seu barri… Històries de gent normal que es troba o bé en situacions que no són normals o en un entorn que no ho és (la URSS no era un entorn normal, una altra cosa és que s’hi acabessin acostumant), i amb un resultat que sempre oscila entre la malenconia, la mala llet i la hilaritat. Entenc que pot semblar una barreja estranya, però és el que és.
Un exemple? Aquí va:

De totes maneres, amb Stalin es vivia millor. Amb Stalin es publicaven llibres i després n’afusellaven els autors. Ara no afusellen escriptors. No es publiquen llibres. No tanquen els teatres jueus. Perquè ja no n’hi ha.

Un autor fins ara desconegut de qui no puc menys que recomanar els seus llibres, aquest o aquest o aquest altre. La seva vida és força novel·lesca, i val la pena clicar a l’enllaç a la viqui amb que començo aquest post, espero que els de LaBreu segueixin editant els seus llibres.