La llista-aposta del Senyor Dolent pel Sant Jordi 2019

Com que las llistes agraden aquí va una. Amb les llibres llegits des de primers d’any, aquells que jo crec que funcionaran molt bé i potser es col·laran en aquestes infames i poc fiables llistes de més venuts del dia 24 d’abril (o el mateix 23 al matí perquè que més dóna). També pot ser una recomanació perquè no sortiu i us agafeu el primer llibre que us trobeu així a lo boig i sense pensar en les conseqüències (triar un mal llibre pot ser catastròfic).

De tot el que he llegit de moment destacaria aquests, com sempre enllacen a la ressenya corresponent:

Sobre la terra impura / Melcior Comes.

L’hivern a Corfú / Jordi Masó Rahola.

Ariel i els cossos / Sebastià Portell.

Temps de rates / Marc Moreno.

L’art de portar gavardina / Sergi Pàmies.

L’origen de les cols violeta / Marta Batallé.

El país dels cecs / Víctor García Tur.

Sí, tots en català i d’autors catalans, Sant Jordi és una festa molt catalana doncs exercim de lectors catalans!

https://www.flickr.com/photos/ergsap/
carpaccio_st_george_killing_dragon_1507 © Art Gallery ErgsArt – by ErgS, Creative Commons.

Ariel i els cossos / Sebastià Portell

Aquest mateix autor ja va sorprendre amb el seu darrer llibre El dia que va morir David Bowie, ara ens presenta un llibre diferent, molt més reflexiu que l’anterior que no deixava de ser esbojarrat i desenfadat. També ha participat en un parell de llibres col·lectius que també he ressenyat, però anem amb Ariel i els cossos.

Aquí tenim un amor a primera vista que no és com els altres, que és total fins a perdre la perspectiva de les coses, de totes, fins i tot dels noms dels personatges que no es diuen Eugeni o Ariel, o potser en realitat sí que se’n diuen?

—Però jo vull dir-te per un nom que només et sàpiga jo, i el nom que tens escrit a la bústia pot llegir-lo tothom. Fins i tot jo, que no et conec de res i que et conec de tot i que no sé res dels teus pares.

Vaig callar.

—No t’espantis, ara, que no vull conèixer els teus pares.

Vaig riure. Ell no va riure i m’hauria agradat que riguéssim plegats.

—El que vull dir és que no vull que ens diguem paraules gastades. I que penso que Eugeni és el nom que em demana el teu cos.

https://www.flickr.com/photos/127612900@N02/
Androgyny14 © RAZ Zarate, Creative Commons.

El llibre s’estructura en forma de sessions, sessions de psicòleg o de psiquiatra després de les quals arriba una petita “nota a peu d’ànima” i un intent d’Eugeni per descriure Ariel. El protagonista rememora la seva història d’amor, una història que ha de lluitar contra la incredulitat general. Com si Ariel fos fruit de la ment del protagonista o un àngel (cosa que explicaria la seva reticència al sexe). La seva sexualitat no està del tot clara i el protagonista mai l’ha vist nu. És un home perquè el protagonista el veu com un home.

I quan la primera part del llibre comença a estar esgotada anem a la segona. Canvi de protagonistes i escenari. Aquí tenim un escriptor, David, amb la seva ex Sara que acaba de marxar a una residència d’escriptors a Islàndia, l’editor Elies i Ariel que entra a la vida de David com a dona. Bé això no és exacte, ell la veu com una dona i ella no fa res per corregir-lo. En aquest cas sí que hi ha sexe i si us pregunteu com pot ser que David no s’adoni que potser no és amb una dona feu servir la imaginació o aquesta imatge tan subtil.

https://www.flickr.com/photos/pocarles/
Hippies – Use Backdoor 🙂 © Pierre-Olivier Carles, Creative Commons.

El tema no és tant què és Ariel, o quin és el seu gènere, Ariel és com la veu la persona estimada i les definicions de gènere aquí no tenen cabuda perquè no defineixen sinó que limiten. No es poden posar límits a Ariel.

Aquí la història s’explica a través dels mails que es creuen David i Sara. Veiem com van d’un primer afartament post-ruptura a una cosa més personal o com més de tornar enrera. Mentre David ha posat a Ariel a casa seva (una mica com qui posa un moble sí) i intenta escriure la gran novel·la que li demana Elies i per la que ja li ha avançat diners (jo estic segur que aquest detall és ciència-ficció, editors avançant diners per una novel·la encara no escrita…).

[…] li he respost amb una mentida i a tu te la puc dir. No tinc absolutament res escrit, Sara. Ni una escaleta, ni una idea, ni un fil per estirar.

De sobte penso que la cosa funciona. Em planto davant l’ordinador, Ariel em mira. Ariel és el gat silenciós que ha de tenir tot escriptor i que mai havia arribat a tenir, i ja t’aviso que sempre negaré haver fet aquesta afirmació, però és ben certa. El cas és que m’ajuda. M’assec, miro la pantalla, ella em mira a mi, pico tres o quatre paraules, quatre conceptes amb guionet. Però resulta que el que havia d’arribar amb la potència de cent cavalls en el millor dels casos se’m presenta com una tropa de poltres amb les potes massa dèbils per aguantar el propi pes. Cauen i ensopego amb ells. No puc, no en sé, no funciona. Fluixegem. I ho tornem a intentar. És insuportable.

https://www.flickr.com/photos/eiriknewth/
O inspiration where art thou © Eirik Newth, Creative Commons.

Aquesta novel·la no li surt, però li van sortint esborranys d’una crueltat i cruesa infantils realment inquietants. I les cartes que Ariel escriu però no envia a David. Igual que la primera part aquesta s’estructura amb aquests elements que ens ofereixen una imatge de conjunt fragmentada.

Si algú busca en aquest llibre alguna cosa com ara una continuació una prórroga o una mica més del que va llegir a El dia que va morir David Bowie que no s’acosti a aquest llibre. No té res a veure més enllà del nom de l’autor. Aquest és un llibre molt més treballat, molt més ambiciós i molt millor. El dia que va morir David Bowie no és un mal llibre però era sobretot una gran promesa, la promesa d’un llibre com aquest, ni més ni menys. Molts autors se la juguen realment en el segon o tercer llibre, i Sebastià Portell se’n surt amb nota.

Risc: antologia de textos :Rata_

Gent de :Rata_ de debò, necessiteu una web millor que la que teniu ara, de manera imperiosa a més a més.

No penso resumir aquest llibre, aquesta antologia, considero que és una perfecta carta de presentació d’aquesta editorial de la que ja he ressenyat un llibre, simplement posaré els noms dels autors amb links o a la viquipedia o als llibres que n’he ressenyat. Aquest llibre és obra de (en ordre alfabètic no d’aparició): Borja Bagunyà, Maria Barbal, Mar Bosch, Flavia Company, Miquel Duran, Víctor García Tur, Eduard Márquez, Sebastià Portell, Adrià Pujol Cruells, Jordi Puntí, Llucia Ramis, Albert Sánchez Piñol, Francesc Serés, Enrique Vila-Matas.

I comentar que en un parell de casos m’hauria agradat que els contes s’allarguessin una mica, sobretot en els casos del contes de Francesc Serés i Maria Barbal.

A veure el llibre és recomanable, però com explico de què va? No puc. La sensació que tinc és que no són contes fàcils, que fan mal i que alguns autors s’han hagut d’esquinçar l’ànima per fer-los. Ni un us deixarà indiferent, o potser sí si no teniu ànima.

La recerca del flamenc / Sebastià Portell; Jaume C. Pons Alorda; Joan Todó

El llibre  Cremen cels em va agradar prou com per buscar l’anterior experiment similar que havien muntat els de LaBreu, i aquí estic, preguntant-me si tornaré a dir que no ens hem de refiar dels llibres petits com dic potser massa sovint.

La primera peça és de Sebastià Portell (vaig ressenyar el seu llibre) i porta el subtil títol de CONY (Cal Oblidar Nova York) i està narrat justament des del punt de vista del cony de la protagonista. Un conte on els paisatges del Delta la porten a fer un balanç del que ha estat la seva vida fins ara. Interessant, i aconsegueix donar molta informació en relativament poques pàgines. En sí és una història de fugida i de canvi de vida i d’afirmació personal-genital (us recordo que el narrador és el cony).

https://www.flickr.com/photos/joansorolla/
Delta de l’Ebre 19 © Joan Sorolla, Creative Commons.

Davant la sentència d’Enric tu no trobares una altra sortida que fer-te l’adormida. Sabies que qualsevol resposta que li poguessis donar hauria estat supèrflua o mentida. Com podia abandonar-te? Com podia fer-te això? Havíeu passat els millors anys de les vostres vides recorrent Barcelona, l’espai de la teva joventut, del teu matrimoni amb Quim i la teva viudetat sense Quim, que vàreu reconvertir junts en un encreuament de plaers i bauxes. Sortíeu, bevíeu, de vegades ballàveu. Conegueres nous restaurants. Enric i els seus corbatins, les seves dents perfectament arrenglerades, les seves mans immenses i sempre una mica humides, calentones, et feien anar per on ell desitjava. Follàveu per totes bandes. I a tu, que després de tot estaves avorrida de viure de rendes i no tenir cap altra ocupació que anar de brunch i al teatre amb les amigues, t’agradava formar part d’aquest deixar-te anar.

https://www.flickr.com/photos/cibercorsario/
Corbera d’Ebre © M.Campo, Creative Commons.

La segona peça és Les escales de l’Aldea, de Jaume C. Pons Alorda i és una història de guerra, més o menys, i d’un afusellament d’un escriptor que vol temps per escriure el seu llibre. La situació m’ha recordat la d’un conte de Borges (no recordo si de Narraciones o de Ficciones, sí recordo que a les seves Obras Completas era al segon volum). Les històries sobre la guerra són recorrents quan s’ambienten en un escenari bèl·lic d’aquesta intensitat i d’aquest valor simbòlic, quan les tropes nacionals van poder creuar l’Ebre la guerra va estar sentenciada del tot.

Cada esglaó era més que un esglaó. Significava un reialme on en Delta conqueria la possibilitat de tornar a pensar i a donar vida als seus personatges, a les seves misèries, però també a les seves possibilitats de salvació. I com més s’elevava més passió tenien i sentien i segregaven. I ell també. Com s’emocionava, en Delta, en veure avançar la trama com un mecanisme perfecte en què cada engranatge girava àgilment sense alterar la ruta dels altres, com cada peça acomplia la seva funció amb pulcritud, amb gràcia, amb humor filharmònic. De quina manera ell mateix se sorprenia de com havia anat sembrant paral·lelismes entre el principi i el final per tal que el lector perfecte algun dia pogués admirar tal maquinària formidable, i com cada petita peça semblava l’emblema d’un trencaclosques delirant però magnífic alhora, suprem i decidit. Que fort, va entendre en Delta, que la part tràgica fos més tràgica al costat de l’humor, un humor que a ell li agradava macarrònic i que a vegades semblava massa passat de voltes fins a semblar un pegot de mala llet negra, però almenys era humor i feia riure més encara al costat de la mort i el sexe.

https://www.flickr.com/photos/manelzaera/
Desembocadura de l’Ebre © Manel Zaera, Creative Commons.

I acabem el llibre amb la part de Joan Todó, un conte que situa l’acció en un Delta retratat com una mena de fi del món (justament aquest n’és el títol), amb un protagonista que treballa de venedor d’enciclopèdies porta a porta, una feina que també té molt de final. Una opció desesperada, en un paratge quasi deshabitat i que esdevé mig irreal, com una al·lucinació per la que intentar escapar.

Es movia per una planícia eterna, sense horitzó, on el mar era una intuïció de cel evaporat en la distància, a l’extrem oposat d’una serra que, al seu darrere, s’anava empetitint; carreteres rectes, tallades a esquadra, que es trencaven en camins que les tallaven en angle recte, o que superaven el repetjó d’un canal, amb l’asfalt cada cop més dessagnat, més romput. L’aigua s’infiltrava pertot, com un baix continu: mansa als arrossars, lenta als canals, accelerada i borbollejant als desaigües. Les pàixeres hi caminaven amb els seus passos presumptuosos, algun pagès s’acotxava al mig d’un espill, amb les cames dins l’aigua.

[…]

L’aigua sobretot es tranquil·litzava en apropar-se a l’encaix (que de primer havia confós amb una llacuna) de la llengua de terra, la petita península que havia indicat el cambrer, i que ell no recordava haver vist mai, sobre la qual alguns pescadors anaven vigilant les canyes plantades a terra. N’hi havia pocs: d’altres havien abandonat cadires de plàstic davant l’aigua, immòbils en una posició que conduïa a imaginar l’individu assegut, esperant que algun galta-roig o algun moixonet piqués l’ham, i les pujades i les baixades de la marea les havien anat fixant a l’arena, cobrint-les de glans de mar. Immòbils, aquelles cadires establien una curiosa rima amb les cadires buides que, a l’altura de Sant Carles de la Ràpita, indiquen vora la carretera la presència, asseguda uns metres més enllà, d’una prostituta.

https://www.flickr.com/photos/seniju/
Sense títol © Seniju, Creative Commons.

Un llibre que es llegeix en un moment, la història que més m’ha agradat serien la primera i la tercera, un experiment literari que té continuïtat i que està prou bé.

https://www.flickr.com/photos/manelzaera/
Flamencs © Manel Zaera, Creative Commons.

El dia que va morir David Bowie / Sebastià Portell

Un llibre del que tothom en parla, i més o menys bé, però com que sóc escèptic de mena vaig a veure què hi ha.

Sífilis?
L’auxiliar d’infermeria o l’infermer o com cony es digui la professió d’aquest home de mitjana edat que tenc només a un escàs metre, massa curt metre, al meu davant, ho ha tornat a dir, ho ha repetit, proclamat, per fer-me empegueir als ulls, a les orelles, de la gent que espera a la sala d’espera, fingint que no escolten la conversa dins la consulta, com he fet jo mateix fa tot just uns minuts. Només sífilis? Em vull fer la prova ràpida de la sífilis, sí, li he dit només entrar per la porta, amb cadència afectada, dissimulada, sí, però suficientment audible com perquè el tros de banc de l’infermer em sentís i em respongués amb un d’acord discret, educat, comprensiu. No tinc el cos per res més, he afegit.

Així comença el llibre, el dia que va morir David Bowie el protagonista va a fer-se la prova de la sífilis i a base de flashbacks ens va repassant la seva vida. La seva feina precària, el seu pis precari i les seves relacions que no són precàries però sí esporàdiques. I també una repassada per la seva infància, la relació amb la seva mare. El llibre està prou bé, es llegeix ràpid i li puc fer una observació d’allò més perepunyetes i personal: crec que l’autor no acaba de trobar el seu estil. Em sembla que fa algunes esses (estil·lísticament parlant), no hi ha una cosa clara que em doni aquesta impressió, però ho anava llegint i ho pensava. Llibre interessant, però sobretot serà interessant el següent llibre de Sebastià Portell.

On són els modernets de merda, que surten de qualsevol inauguració d’exposició i que somriuen, no perquè hagin entès res, no perquè en sàpiguen, no perquè els hagi agradat, sinó perquè convidaven a Moritz edició limitada, compromesa amb l’art, i els estudiants d’antropologia que arrosseguen els peus -perquè els antropòlegs sempre arrosseguen els peus i el pensament, com volent tornar a estadis evolutius previs per tald’entendre el món dels humans i la seva autodestrucció?
La buidor de la Plaça dels Àngels era la buidor del meu cap en aquells moments, sí, era la sensació que res no hi havia dins el meu esperit, corcat a base de mamades a base de polvets bons, ben pegats, sí, però sense cap significació, sense cap tipus de gràcia, sense cap pòsit útil, emocional. Estic buit per dins i la ciutat està buida per fora, em vaig xiuxiuejar a mi mateix, a l’orella de l’esperit, com si aquest encara hi fos, com si aquest em pogués sentir.

Skate ©  Ferran Moya, Creative Commons.