Risc: antologia de textos :Rata_

Gent de :Rata_ de debò, necessiteu una web millor que la que teniu ara, de manera imperiosa a més a més.

No penso resumir aquest llibre, aquesta antologia, considero que és una perfecta carta de presentació d’aquesta editorial de la que ja he ressenyat un llibre, simplement posaré els noms dels autors amb links o a la viquipedia o als llibres que n’he ressenyat. Aquest llibre és obra de (en ordre alfabètic no d’aparició): Borja Bagunyà, Maria Barbal, Mar Bosch, Flavia Company, Miquel Duran, Víctor García Tur, Eduard Márquez, Sebastià Portell, Adrià Pujol Cruells, Jordi Puntí, Llucia Ramis, Albert Sánchez Piñol, Francesc Serés, Enrique Vila-Matas.

I comentar que en un parell de casos m’hauria agradat que els contes s’allarguessin una mica, sobretot en els casos del contes de Francesc Serés i Maria Barbal.

A veure el llibre és recomanable, però com explico de què va? No puc. La sensació que tinc és que no són contes fàcils, que fan mal i que alguns autors s’han hagut d’esquinçar l’ànima per fer-los. Ni un us deixarà indiferent, o potser sí si no teniu ànima.

La recerca del flamenc / Sebastià Portell; Jaume C. Pons Alorda; Joan Todó

El llibre  Cremen cels em va agradar prou com per buscar l’anterior experiment similar que havien muntat els de LaBreu, i aquí estic, preguntant-me si tornaré a dir que no ens hem de refiar dels llibres petits com dic potser massa sovint.

La primera peça és de Sebastià Portell (vaig ressenyar el seu llibre) i porta el subtil títol de CONY (Cal Oblidar Nova York) i està narrat justament des del punt de vista del cony de la protagonista. Un conte on els paisatges del Delta la porten a fer un balanç del que ha estat la seva vida fins ara. Interessant, i aconsegueix donar molta informació en relativament poques pàgines. En sí és una història de fugida i de canvi de vida i d’afirmació personal-genital (us recordo que el narrador és el cony).

https://www.flickr.com/photos/joansorolla/
Delta de l’Ebre 19 © Joan Sorolla, Creative Commons.

Davant la sentència d’Enric tu no trobares una altra sortida que fer-te l’adormida. Sabies que qualsevol resposta que li poguessis donar hauria estat supèrflua o mentida. Com podia abandonar-te? Com podia fer-te això? Havíeu passat els millors anys de les vostres vides recorrent Barcelona, l’espai de la teva joventut, del teu matrimoni amb Quim i la teva viudetat sense Quim, que vàreu reconvertir junts en un encreuament de plaers i bauxes. Sortíeu, bevíeu, de vegades ballàveu. Conegueres nous restaurants. Enric i els seus corbatins, les seves dents perfectament arrenglerades, les seves mans immenses i sempre una mica humides, calentones, et feien anar per on ell desitjava. Follàveu per totes bandes. I a tu, que després de tot estaves avorrida de viure de rendes i no tenir cap altra ocupació que anar de brunch i al teatre amb les amigues, t’agradava formar part d’aquest deixar-te anar.

https://www.flickr.com/photos/cibercorsario/
Corbera d’Ebre © M.Campo, Creative Commons.

La segona peça és Les escales de l’Aldea, de Jaume C. Pons Alorda i és una història de guerra, més o menys, i d’un afusellament d’un escriptor que vol temps per escriure el seu llibre. La situació m’ha recordat la d’un conte de Borges (no recordo si de Narraciones o de Ficciones, sí recordo que a les seves Obras Completas era al segon volum). Les històries sobre la guerra són recorrents quan s’ambienten en un escenari bèl·lic d’aquesta intensitat i d’aquest valor simbòlic, quan les tropes nacionals van poder creuar l’Ebre la guerra va estar sentenciada del tot.

Cada esglaó era més que un esglaó. Significava un reialme on en Delta conqueria la possibilitat de tornar a pensar i a donar vida als seus personatges, a les seves misèries, però també a les seves possibilitats de salvació. I com més s’elevava més passió tenien i sentien i segregaven. I ell també. Com s’emocionava, en Delta, en veure avançar la trama com un mecanisme perfecte en què cada engranatge girava àgilment sense alterar la ruta dels altres, com cada peça acomplia la seva funció amb pulcritud, amb gràcia, amb humor filharmònic. De quina manera ell mateix se sorprenia de com havia anat sembrant paral·lelismes entre el principi i el final per tal que el lector perfecte algun dia pogués admirar tal maquinària formidable, i com cada petita peça semblava l’emblema d’un trencaclosques delirant però magnífic alhora, suprem i decidit. Que fort, va entendre en Delta, que la part tràgica fos més tràgica al costat de l’humor, un humor que a ell li agradava macarrònic i que a vegades semblava massa passat de voltes fins a semblar un pegot de mala llet negra, però almenys era humor i feia riure més encara al costat de la mort i el sexe.

https://www.flickr.com/photos/manelzaera/
Desembocadura de l’Ebre © Manel Zaera, Creative Commons.

I acabem el llibre amb la part de Joan Todó, un conte que situa l’acció en un Delta retratat com una mena de fi del món (justament aquest n’és el títol), amb un protagonista que treballa de venedor d’enciclopèdies porta a porta, una feina que també té molt de final. Una opció desesperada, en un paratge quasi deshabitat i que esdevé mig irreal, com una al·lucinació per la que intentar escapar.

Es movia per una planícia eterna, sense horitzó, on el mar era una intuïció de cel evaporat en la distància, a l’extrem oposat d’una serra que, al seu darrere, s’anava empetitint; carreteres rectes, tallades a esquadra, que es trencaven en camins que les tallaven en angle recte, o que superaven el repetjó d’un canal, amb l’asfalt cada cop més dessagnat, més romput. L’aigua s’infiltrava pertot, com un baix continu: mansa als arrossars, lenta als canals, accelerada i borbollejant als desaigües. Les pàixeres hi caminaven amb els seus passos presumptuosos, algun pagès s’acotxava al mig d’un espill, amb les cames dins l’aigua.

[…]

L’aigua sobretot es tranquil·litzava en apropar-se a l’encaix (que de primer havia confós amb una llacuna) de la llengua de terra, la petita península que havia indicat el cambrer, i que ell no recordava haver vist mai, sobre la qual alguns pescadors anaven vigilant les canyes plantades a terra. N’hi havia pocs: d’altres havien abandonat cadires de plàstic davant l’aigua, immòbils en una posició que conduïa a imaginar l’individu assegut, esperant que algun galta-roig o algun moixonet piqués l’ham, i les pujades i les baixades de la marea les havien anat fixant a l’arena, cobrint-les de glans de mar. Immòbils, aquelles cadires establien una curiosa rima amb les cadires buides que, a l’altura de Sant Carles de la Ràpita, indiquen vora la carretera la presència, asseguda uns metres més enllà, d’una prostituta.

https://www.flickr.com/photos/seniju/
Sense títol © Seniju, Creative Commons.

Un llibre que es llegeix en un moment, la història que més m’ha agradat serien la primera i la tercera, un experiment literari que té continuïtat i que està prou bé.

https://www.flickr.com/photos/manelzaera/
Flamencs © Manel Zaera, Creative Commons.

El dia que va morir David Bowie / Sebastià Portell

Un llibre del que tothom en parla, i més o menys bé, però com que sóc escèptic de mena vaig a veure què hi ha.

Sífilis?
L’auxiliar d’infermeria o l’infermer o com cony es digui la professió d’aquest home de mitjana edat que tenc només a un escàs metre, massa curt metre, al meu davant, ho ha tornat a dir, ho ha repetit, proclamat, per fer-me empegueir als ulls, a les orelles, de la gent que espera a la sala d’espera, fingint que no escolten la conversa dins la consulta, com he fet jo mateix fa tot just uns minuts. Només sífilis? Em vull fer la prova ràpida de la sífilis, sí, li he dit només entrar per la porta, amb cadència afectada, dissimulada, sí, però suficientment audible com perquè el tros de banc de l’infermer em sentís i em respongués amb un d’acord discret, educat, comprensiu. No tinc el cos per res més, he afegit.

Així comença el llibre, el dia que va morir David Bowie el protagonista va a fer-se la prova de la sífilis i a base de flashbacks ens va repassant la seva vida. La seva feina precària, el seu pis precari i les seves relacions que no són precàries però sí esporàdiques. I també una repassada per la seva infància, la relació amb la seva mare. El llibre està prou bé, es llegeix ràpid i li puc fer una observació d’allò més perepunyetes i personal: crec que l’autor no acaba de trobar el seu estil. Em sembla que fa algunes esses (estil·lísticament parlant), no hi ha una cosa clara que em doni aquesta impressió, però ho anava llegint i ho pensava. Llibre interessant, però sobretot serà interessant el següent llibre de Sebastià Portell.

On són els modernets de merda, que surten de qualsevol inauguració d’exposició i que somriuen, no perquè hagin entès res, no perquè en sàpiguen, no perquè els hagi agradat, sinó perquè convidaven a Moritz edició limitada, compromesa amb l’art, i els estudiants d’antropologia que arrosseguen els peus -perquè els antropòlegs sempre arrosseguen els peus i el pensament, com volent tornar a estadis evolutius previs per tald’entendre el món dels humans i la seva autodestrucció?
La buidor de la Plaça dels Àngels era la buidor del meu cap en aquells moments, sí, era la sensació que res no hi havia dins el meu esperit, corcat a base de mamades a base de polvets bons, ben pegats, sí, però sense cap significació, sense cap tipus de gràcia, sense cap pòsit útil, emocional. Estic buit per dins i la ciutat està buida per fora, em vaig xiuxiuejar a mi mateix, a l’orella de l’esperit, com si aquest encara hi fos, com si aquest em pogués sentir.

Skate ©  Ferran Moya, Creative Commons.