Para Roberto Bolaño / Jorge Herralde

No és cap secret que sóc un fan de Bolaño, ho era abans de la seva mort quan vaig llegir Los detectives salvajes, la notícia de la seva mort em va doldre, òbviament res en comparació amb la gent que el coneixia. Aquest llibre comença amb el discurs que va pronunciar el seu editor (en aquell moment, ara ja no per un tema d’herències i vídues que sembla tret d’una telenovel·la,us poso només l’enllaç a un article, us animo a anar buscant) Jorge Herralde en el funeral de Roberto Bolaño.

https://culto.latercera.com/2019/02/05/50-anos-anagrama/
Els tres del centre, d’esquerra a dreta: Esther Tusquets, Jorge Herralde i Roberto Bolaño. Imatge treta d’aquest article, no es menciona autor.

Si no heu llegit res de Bolaño busqueu Los detectives salvajes o 2666, us envejo el descobriment que fareu.

A partir de Los detectives salvajes la seva fama va esclatar guanyant tant el Premio Herralde com el Rómulo Gallegos, en ambdós casos per unanimitat, però la seva trajectòria va ser força accidentada. Aquest llibre en fa un repàs, pòstum i quan encara no s’albirava a quin nivell arribaria la seva llegenda, merescuda, ni la seva moda, una mica ridícula com totes les modes.

Pero olvidemos ya los estornudos y sus miasmas y leamos o releamos a Roberto Bolaño. Un autor del que Vila-Matas dijo: «Con la muerte de Bolaño empieza una leyenda.» Una leyenda que sería plenamente merecida tan sólo con Los detectives salvajes calificada por Masoliver Ródenas, perfilando el leitmotiv, como «una de las mejores novelas mexicanas contemporáneas, escrita por un chileno que reside en Catalunya.» Un escritor chileno cuyo único pasaporte fue chileno, aunque Bolaño, siempre incómodo, siempre a contrapié, matizaba: «Muchas pueden ser las patrias pero uno solo el pasaporte, y este pasaporte, evidentemente, es la calidad de la escritura.»

Roberto Bolaño, un perro romántico, un perro rabioso, un perro apaleado, que nunca renunció a su «deseo de quemar el mundo», y también «un príncipe dulcísimo», según el epitafio de su querido Nicanor Parra. Roberto Bolaño, que escribió a modo de epitafio propio: «El mundo está vivo y nada vivo tiene remedio y ésa es nuestra suerte.» Una frase desesperada, lúcida y sarcástica, la marca de fábrica de un escritor chileno llamado a perdurar, un orgullo de la literatura universal.

Era un grandíssim, un enorme escriptor, al que us podeu acostar una mica amb aquest llibre. Però ja aviso que és una manera rara d’acostar-se, lo seu realment seria llegir els seus llibres més que no pas llibres sobre ell. Si l’extensió de les seves obres us intimida potser aquest llibre breu i de bon llegir us animarà.

I un detall. Al llibre es comenta la idea de publicar 2666 en un sol volum primer i després en edició de butxaca en cinc volums. Una idea que finalment no va arribar a res i que des d’aquí encoratjo entusiastament, els cinc llibres de 2666 publicats de manera independent, estic segur que molts frikis ens compraríem aquesta edició també tot i tenir l’original.

La literatura nazi en América / Roberto Bolaño

Un dels primers llibres de Bolaño, que vaig comprar juntament amb una pila més (tots els disponibles que no tenia) quan va sortir la noticia que els seus llibres passaven a Alfaguara després d’uns anys (els anys de la seva consolidació) a Anagrama. Una noticia que podeu veure aquí i aquí.
Roberto Bolaño és un autor que m’encanta com ha quedat clar en les ressenyes que he fet de llibres seus.
Aquest és un llibre atípic, o sigui típicament bolañià (o millor bolanyià?) un recull com un estudi seriós sobre uns autors i uns llibres inexistents. No és que no hi hagués escriptors nazis a Amèrica, en aquest món hi ha de tot, però ni crec que fossin suficients com per merèixer un estudi ni aquesta és la intenció de Bolaño.
Si ens posem tècnics podríem dir que retrata força la literatura llatinoamericana, no és un retrat en negatiu (el negatiu és exacte), és més un retrat en paròdic. Molts dels autors que apareixen tenen tics d’un a altre autor que ens sona d’aquest o aquell «gran escriptor», però tampoc cal jugar a posar noms, no és ni necessari ni recomanable ni tampoc era la idea de Bolaño. És un passatemps, curiós i original i divertit i pres molt seriosament, com si fos un estudi real d’escriptors reals (potser fins i tot algú s’ha confós i es torna boig buscant alguns d’aquells llibres).
Mexican – American border chase, Get the Gringos, film, dust, car pursuit, Sonora desert, Northern Mexico / southern USA © Wonderlane, Creative Commons.
A mi m’han recordat més als protagonistes de Los detectives salvajes, no em costa gens imaginar-los més grans als anys 60-70 i fer-lo compartir aventures amb García Madero. A més a més són evidents les connexions entre el darrer d’aquests autors i el protagonista d’Estrella distante, i a més a més apareix el mateix Bolaño i una investigación-persecució per tronar-lo, com els protagonistes de Los detectives salvajes al desert de Sonora.
Un llibre necessari per comprendre l’univers creatiu que Bolaño va anar forjant al llarg de la seva carrera, a més a més aquest llibre l’autor el va considerar acabat i llest en vida i s’ha escapat de la publicació póstuma a que s’està sotmetent tot el seu arxiu, un tema en el que tinc sensacions contradictòries.
https://www.flickr.com/photos/atom-uk/
Sky-writing over Brisbane, April 19 2014. © Andrew Thomas, Creative Commons.

Los detectives salvajes / Roberto Bolaño

Vaig descobrir Bolaño en aquest llibre i tenia moltes ganes de tornar-hi. No m’esplaiaré ara sobre el tema de rellegir llibres, només apuntaré una dada, un fet, una realitat: de vegades m’he equivocat en llegir un llibre, però MAI m’he equivocat en una relectura.
El llibre té dues parts, però semblen tres, Mexicanos perdidos en México, Los detectives salvajes i Los desiertos de Sonora. La primera part i la tercera es continuen, de fet la primera és un diari de 1975 fins al final de l’any i la tercera el mateix diari a partir de gener de 1976. I qui escriu aquest diari? Juan García Madero, a qui quasi tothom diu García Madero. Som al DF, García Madero ha començat a estudiar dret però té tirada per la poesia i acaba coneixent a un grupúscle que s’anomenen realistas viscerales, o viscerealistas o… un grup liderat per Ulises Lima i Arturo Belano (un personatge amb un nom i una biografia tan semblants a la del propi Bolaño que resulta que és ell mateix, més o menys).
Roberto Bolaño disfressat d’Arturo Belano
Poetes de vanguardia, reunions en bar fins a les tantes, llibres que han de robar per poder llegir, i un jove García Madero que entra en aquest món com s’entren als llocs quan s’és un adolescent, com un descobridor. I la família Font, i les germanes Font: María i Angélica, i les amigues d’elles i… Quan em vaig llegir el llibre em vaig prometre que en cas de relectura saltaria per sobre de la part del mig i la història de García Madero me la llegiria seguida, crec que és un encert, i crec que entenc perquè Bolaño va col·locar enmig aquest llarg parèntesi de personatges i temporal que abarca de 1976 a 1995 i a més a més es desplaça per mil llocs alhora.
En Bolaño tot és excessiu, i de vegades sembla que només sap concretar a base d’afegir més pàgines, situacions, punts de vista, narradors diferents. La part de García Madero no és la principal, però sí la més extensa, i amb un protagonista entrañable que només ambiciona escriure poesia mentre es tira tot el que pot, però tot i això és un romàntic.

Escric això amb la part de García Madero acabada i la part Los detectives salvajes pràcticament per començar, i m’ha encantat trobar referències molt explícites a l’altra gran obra de Bolaño, 2666, i al desert de Sonora, tan bolañià que costa de creure que sigui real, i també a Arcimboldi, no és ben bé el mateix que a 2666 però aquestes connexions m’encanten.

La part central del llibre s’ha de llegir amb atenció. Hi ha molts personatges, però molts, i molt salts en el temps, tot i que en general el temps va avançant tenim contínues referències a la desaparició sonorense amb que acaba la primera part del llibre, una conversació de Belano i Lima que els va encara a la pista de Cesárea Tinajero. Això els va mostrar el camí, el final de la primera part precipita les coses i deixa el desert com a manera de desaparèixer i com a camí per trobar alguna cosa. Per això cal estar atents a les dates i a qui parla en cada part, possiblement els protagonistes sigui Belano i Lima, però aquests justament no encapçalen cap fragment, ens enterarem de les seves històries a distància, de manera indirecta. I també de la història de Méxic i una mica de tot llatinoamèrica, i també d’Europa i amb dos factors constants, la poesia i el estar perduts, com la primera part del llibre titulada amb molt encert com ja he dit abans Mexicanos perdidos en México.

Impala de 1975 (crec)

He gaudit molt amb la relectura, i potser que contesti dues preguntes que ningú m’ha fet, o ja posats que siguin tres. 2666 és millor que Los detectives salvajes, si he de recomanar un llibre per començar amb Bolaño és aquest i no 2666, i saltar-se la part del mig i llegir les diferents parts en l’ordre 1,3,2 és una opció que a mi almenys em va agradar i em va convéncer, no sé si recomanar-ho perquè la distribució la va decidir l’autor i li va semblar que era la millor, a mi m’ha agradat més així i quan (no ho escric en condicional, no cal, passarà) em torni a rellegir el llibre ho tornaré ha fer igual.