Apòcrifs / Manuel de Pedrolo

Aquí parlaré d’una tetralogia, una de les obres rares de Manuel de Pedrolo sobre la que quasi no hi ha informació (l’altre seria els Anònims), i com que no hi ha informació l’única manera de treure’n l’entrellat serà llegir els llibres. No em doneu les gràcies, no cal.

Per acabar-ho de fer fàcil els llibres estan descatalogats, i fins i tot costen de trobar a biblioteques, els quatre llibres que formen aquesta tetralogia són els següents: Apòcrif u: Oriol; Apòcrif dos: Tina; Apòcrif tres: Verònica i Apòcrif quatre: Tilly. Potser no estaria malament aprofitar l’Any Pedrolo (ja finiquitat) per reeditar aquestes dues rareses, i també la sèrie Temps Obert, ja posats, és una suggerència. Es van publicar a partir de 1982 a un per any, el primer està datat a primer trimestre de 1978. Eren obres que des de la seva redacció es podrien publicar-se sense problemes i sense censura, en un autor tan castigat per la censura com Pedrolo és un tema a tenir en compte.

 

APÒCRIF U: ORIOL.

Tenim els records de Tilly i aquests mateixos records escrits per Oriol. Uns records d’abans de la guerra d’una infantesa solitària amb una presència ominosa de l’esglèsia i un descobriment del sexe desconcertant.

Oriol és el centre de la narració, casat per interés amb Tilly (que li treu més de de vint anys), i amb records encara del seu amor de joventut (una joventut molt propera encara), Tina, i també apareix Verònica. Tenim els quatre personatges que donen títol a cadascún dels apòcrifs ja en aquest primer, i les relacions entre ells.

I ara sí que es desconcertava una mica, la dona adúltera, i se la mirava mig partida entre la incredulitat que jo comparteixo i el desig de creure-la, d’acceptar aquella situació tan romàntica que la confortava tot i que no hi tingués res a veure, personalment: era una dona ara maridada que, als catorze anys, quan encara anava a les monges i tot just feia tercer curs de batxillerat, va lliurar-se a un noi que  en tenia setze i hi va dormir prou de temps, dos anys gairebé, i amb prou il·lusió, per no oblidar mai aquella adolescència turmentada i deliciosa que durava encara i la convertia, probablement, en una esposa difícil i, d’acte o de pensament, infidel.

https://www.flickr.com/photos/image-catalog/
Drawing by Egon Schiele © Image Catalog, Public Domain.

No és un llibre fàcil. Pedrolo no ho posa fàcil aquí. A mida que anem llegint, almenys al principi, queda clar que el sexe és un dels punts importants a la història, no és l’únic motor, potser no és el principal, però gairebé.

—Què faries, si ara fos ella? —em pregunta un vespre la Tilly.

—No ho és.

—I si ho fos?

—Et repeteixo que no ho és.

—Però imagina-t’ho; suposem que ho sigui.

—No res.

Creu que l’enyoro, que mai no he superat ben bé del tot aquella adolescència enderiada, que encara ara, als trenta anys, sóc presoner d’aquella vagina que vaig obrir un dia, a les darreries de l’estiu, i que m’enterra; que tota la meva obra és un cant ad majorem gloria dels nostres jocs, de les nostres blasfèmies, del nostre desllorigament dels sentits.

https://www.flickr.com/photos/badjonni/
looking for japanese porn © John Goodridge, Creative Commons.

Si comprés la teoria que Pedrolo és autor d’Els quaderns d’en Marc podria semblar que aquells quaderns són com un assaig de moure’s en la narrativa eròtica, però el projecte de muntar una història gran amb tints eròtics era aquesta. Potser batejar aquest llibre com El quadern d’Oriol hauria estat massa poc subtil. Repeteixo que tot això seria si comprés l’autoria de Pedrolo d’aquell altre llibre, una cosa que no tinc del tot clara.

Mai no me n’havia anar al llit amb una dona tan madura i, si vaig decidir-m’hi, fou per pura perversitat. Una perversitat prou elaborada, afegeixo, per fer-me arribar fins a l’extrem de declarar-li-ho amb greu mancança a les normes imposades perla delicadesa. No hi feia res que exteriorment, vestida, aparentés una quarantena d’anys ben conservats, a tot estirar; al llit, sospitava, trobaria una femella amb les mamelles caigudes, les cuixes i el ventre massa tous, i potser excessivament oberta i tot. Que és una dona excepcional ho demostra la seva resposta a les meves impertinències.

—I què hi vols fer?

https://www.flickr.com/photos/simpleinsomnia/
Smoking woman sits on the porch © simpleinsomnia, Creative Commons.

Potser no tenia tantes ganes de dormir-hi, doncs. Potser volia, ben a l’inrevés, ofendre-la prou per estalviar-me una prova que em podia fer quedar malament i, en aquest cas, la perversitat  de la meva conducta és simplement quelcom que m’imagino ara. Com tantes altres coses, perquè, segons ella, sempre visc en el possible de la imaginació, en la provisionalitat de les meves construccions mentals. Fos com fos, va ser ben real la meva sorpresa. Ella va somriure:

—Has arribat a temps, encara. Els cossos són una mica com les cases —va dir-me—; n’hi ha que es van enrunant a poc a poc i d’altres que cauen de sobte, gairebé sense haver donat senyals precursors. Es veu que jo sóc d’aquestes; que ho és el meu cos. I t’asseguro que me n’alegro per tu.

L’estil és rebuscat, espès, a la història li costa anar avançant.

https://www.flickr.com/photos/666_is_money/
Suicide Truck & Guardrail © Raquel Baranow, Creative Commons.

—No em diguis que no saps que és morta…

Hi ha un silenci mentre dintre meu es congela alguna cosa. La brutalitat involuntària de la revelació fa que cervell enllà, i cap al cor, avanci una onada gèlida, fina com la punta d’un bisturí, que m’atura el pols i aleshores l’engega amb tanta duresa que me’l sento a la gargamella a les mandíbules, fent-se unitat amb el batec de les temples… És cert, com pretén la Tilly, que encara la duc arrapada a la meva vida i que des d’aquells dies d’adolescent tot ha girat una mica entorn d’ella, com si cap dels fets posteriors no fos comparable a l’exaltació d’un descobriment que compartíem com mai no he compartit res amb altra persona?

La vida de l’Oriol no es desempallega del seu passat, un passat carregat de la sensualitat del descobriment del sexe. Un descobriment que de seguida carrega contra les convencions catòliques que eren norma a l’època.

—No hi creia, l’Oriol, en el pecat.

—És clar. Bé havia de justificar el que fèieu.

—Justificar? Només haurien estat paraules, en aquest cas, i cap paraula no m’hauria tret un neguit íntim, una sensació de cosa mal feta, si l’hagués tinguda. No la tenia.

—Ni els primers cops?

—No; mai no em vaig sentir culpable. Jo era feliç, Laura… Saps què vol dir ser feliç, feliç de debó? Ell de vegades em preguntava: «T’ho sembla, que estàs pecant, Tina?» No volia que li contestés a la lleugera, sinó que hi relexionés de veres, que m’auscultés… I jo passava revista a totes les coses que m’havien ensenyat, a totes les amenaces amb què es reforçaven les prohibicions, i ho veia tot tan trist al costat d’aquella alegria meva, em sentia tan viva i tan plena d’amor, que l’abraçava més fort, el feia endinsar-se encara en mi, i li deia: «No, Oriol, no es pot pecar, així!» I després, quan ens separàvem, la felicitat durava, pura… com ja no ho havia de ser mai més. Com podia ser pecat, com podia ser reprobable un acte fet amb amor, només amb amor, i que em deixava amarada de tendresa?

https://www.flickr.com/photos/hernanpc/
Redención / Redemption © Hernán Piñera, Creative Commons.

Més coses sobre el matrimoni Oriol-Tilly, perquè clar, un home jove amb una dona més gran i amb diners és per sospitar. La Tilly venia d’una família de dretes dedicada als dos fills mascles i mentrestant ella sense poder fer res, començant a fer nosa i decidida a fer la seva vida, fins que l’objectiu de casar-se i formar una família començava a ser difícil, per anys (que n’anava) fent i perquè no podia tenir fills. Per això l’entesa amb l’Oriol és tan bona, tots dos en treuen alguna cosa d’aquest acord, i a més a més s’entenen bé. De fet els records del despertar sexual de Tilly formen part del llibre que l’Oriol escriu i que també anem llegint.

I vostè creu que l’estabilitat d’un matrimoni s’assegura així? (Gerard). Tal com l’entenen vostès, no. Ella i jo en tenim un altre concepte, molt menys convencional (Oriol). Com? (Ramon). Una relació que ens enriqueixi com a persones i com a parella. O sigui que hi abocarem la nostra llibertat. Només així pot durar (Oriol). Galdosa llibertat! (Gerard). Llibertinatge (Ramon). Llibertinatge, és clar. Sempre ho és quan algú l’entén d’una altra manera (Oriol). És difícil conversar amb vosté (Gerard). Cal una mica de :::: (Oriol) :::: Ramon (Gerard). Gràcies per la visita (Oriol).

El despertar sexual-sensual de l’Oriol va ser al poble (no s’especifica, a mi m’agrada imaginar que és la Tàrrega on va crèixer Pedrolo) amb la Tina, ell amb divuit anys i ella amb setze. Ara Oriol està prop dels trenta, o sigui que han passat una dotzena d’anys. Els pares s’hi van oposar i van enviar la Tina a un col·legi intern de monges. Però en l'»ara» Oriol rep trucades d’algú que diu que és la Tina i que li recorda aquelles promeses abrandades d’amor, però la Tina va morir calcinada en un accident de cotxe (calcinada, la van identificar per l’anell, no crec que això sigui un detall menor). Qui truca doncs?

I Verònica, que quan es queda orfe deixa el seu pis de la Trinitat Vella i se’n va a viure amb el matrimoni Oriol-Tilly.

Dos detalls que queden molt clars en aquest llibre i imagino que es mantindrà en els següents. Aquí el sexe no és fred i mecànic, ha d’anar acompanyat de sentiments, no cal passar-se no cal que siguin promeses d’amor eternes, però sí una certa estima per l’altra persona i sobretot respecte. En aquest llibre la seducció, i l’atractiu sexual de la gent és una qüestió d’actitud més que no pas física. De manera absolutament desacomplexada i allunyada de la moral catòlica i la seva visió antinatural de la sexualitat. Una postura que fins i tot ara és agosarada, el llibre va ser escrit el 1978.

https://www.flickr.com/photos/simpleinsomnia/
Loving couple leaning on barn wall © simpleinsomnia, Creative Commons.

Perquè no els podia pas parlar, a ells, d’un amor que ho justifica tot; no m’haurien entès. Sempre havien cregut que l’amor era el matrimoni, la llar, un ordre de convivència aprovat pels veïns, pels poders públics, per l’Esglèsia; la resta era pura disbauxa, una dona i ara, concretament, en aquella mocosa de setze anys que, obedient a una naturalesa lasciva, em revelà les delícies ignominioses de la fruita prohibida.

Un llibre a més a més esquitxat de referències polítiques, sobre la política clandestina i les aspiracions nacionals de Catalunya i les reivindicacions de lluita obrera. I només és el primer de quatre…

I aquest llibre acaba amb l’aparició de qui creiem un fantasma però és ben real, l’Oriol es troba pel carrer a la Tina.

APÒCRIF DOS: TINA.

Aquí apareix una Cristina que no és la Tina tot i que ella creu que en part sí, i es troba amb l’Oriol i vol reprendre la «seva» història. Força confús però aconsegueix funcionar. Però abans d’entrar més en matèria un petit comentari sobre l’edició del llibre, el cos de lletra és una putada! És un llibre de més de tres-centes pàgines, una extensió força normal si no fos per això:

No, o sigui, no! Si en el diàmetre d’una moneda d’un putu cèntim d’euro (0.01€) hi caben cinc línies això no és ni bo, ni sa, ni sobretot còmode!

La Cristina va conèixer la Tina i van parlar de les trobades amb l’Oriol a l’era del poble, trobades que ella a més a més havia espiat, i per aquí aquesta fixació. Sí, és força rebuscat, i a més a més hi apareix una mena de possessió que no sé gaire com interpretar, afortudament tampoc Oriol ho té gens clar.

—Sé distingir, Oriol. Tu vols dir que entre aquestes converses i l’amor que ja et tenia m’he anat obsessionant i que ara ja no distingeixo bé entre la realitat i la imaginació. Però ho faig, t’ho asseguro. Sé que aquella que estimaves al clos de la vostra era no era jo, però ara és com si ho fos perquè m’ho he incorporat tot, de la seva vida. Hi ha la meva vida diària, rutinària, Oriol —prossegueix—, i la visc sola. Però quan hi intervens tu, hi som totes dues: ella que em dóna el passat i jo que vull donar-li el present, el futur.

La vida que porta l’Oriol amb la Tilly és un dels temes de la tetralogia.

Però no s’entreté en aquestes informacions, preocupada com està pels gaudis que la Tilly es permet als seus anys. Abans de fer un centenar de passes ja he descobert, amb un esbalaïment injustificat, la seva convicció que a les dones, passades la menopausa, no els diuen res els jocs de llit. Típica noia del període franquista, ningú no l’ha instruïda en matèria sexual i ha anat arreplegant, doncs, tot de falses dades obtingudes amb companyes que tampoc no veien les coses gaire clares. Ni un mot a col·legi, ni un mot a casa. Els poders temporals i espirituals que han regit i regeixen els nostres destins consideren el sexe cosa nefanda, una mena d’error de Déu. De segur que, si els haguessin consultat al moment de la creació, els nostres carques haurien trobat algun altre procediment més pudibund per a la reproducció de l’espècie…

Oriol va donant forma de novel·la als seus records.

Potser no has oblidat que, després de córrer precipitadament cap a l’aixopluc que feia d’estable, vam repensar-nos i ens despullàrem per sortir a rebre-la. A part que no era encara temps de batuda, no era de preveure que ningú de casa teva vingués a estorbar-nos mentre l’aiguat no amainés. Ens sentíem doncs segurs i deixàrem el nostre refugi per plantar-nos prop del que restava del paller de la collita anterior. L’aigua, tèbia, queia al nostre damunt, ens inundava la cara i s’esmunyia cames enllà i per entre les cuixes. A tu et rajava del sexe, gairebé com si orinessis, i tots dos rèiem i ens tocàvem. Mai no havíem gaudit com ara de la llibertat dels nostres cossos nus, sense aquelles peces de roba que no ens atrevíem a treure’ns, a l’estiu per por d’una sorpresa, a l’hivern per culpa del fred.

https://www.flickr.com/photos/loimere/
Barn © Derek Hatfield. Creative Commons.

També tenim els records de joventut de la Tilly, aquests molt marcats per tot el trasbals que va representar la guerra i part de la fugida per carreteres i camins ja en plena desbandada. Hi ha una escena en un paller que per alguna d’aquelles coses jo creia que ho havia llegit a Rodoreda, però no. Tot un grup passa la nit en un paller, i hi ha gent que aprofita per follar, i la Tilly els veu perquè estan justament al seu costat.

L’home encara era sobre la dona, o s’hi havia tornat a posar; el fet és que copulaven altre cop, sempre silenciosos, fent-ho durar, i ella l’abraçava amb les cuixes. Mai no havia vist, ni veuria després, una fornicació com aquella, tan llarga, tan inacabable, i que prosseguiria cap a la matinada, quan ja començava a llostrejar i ell muntava per segona vegada la dona que jo tenia al costat, la qual ara va veure que els mirava i em somrigué…

És una manera d’afirmar-se quan les possibilitats vitals s’escurcen, i jo per un creuament de cables creia que era una escena de Quanta, quanta guerra… suposo que deuria llegir els llibres relativament a prop.

Aquest llibre és força dens, amb més personatges i sobretot Oriol que sembla pontificar a cada moment, una actitud que cansa una mica. No ajuda a la fluidesa els minicapítols que són sobre sindicats i lluita obrera-catalanista o alguns dels bans que es van aprovar en acabar la guerra civil per deixar clar qui havia guanyat. Al respecte d’això una anecdota de la Tina, després d’escriure una redacció escolar en català:

Després em va caldré repetir l’exercici i escriure cinc-centes vegades, a tall de penitència, «La lengua de España es el español». Desafiadorament, si bé prou submisa per complir, vaig posar les enyes catalanes. Ningú no protestà. Potser tenien prou feina a comptar que la mesura hi era.

Poc després arribem a una escapada picnic prop de Sant Miquel del Fai amb Oriol i Tilly i Mònica i Cristina. Estem a poc més de mig llibre i ja han quedat paleses força obsessions de l’autor: la llibertat personal, l’anhel de llibertat nacional, els records de la guerra i de la posguerra, la lluita clandestina i una concepció de l’amor i el sexe completament lliure i sense prejudicis, molt allunyada de la religió, també hi ha palès un cert odi a la religió, un despreci i un voler seguir el seu propi camí sense normes o intèrprets. No és tant un apartar-se de la idea de divinitat sinó sobretot separar-se de les religions organitzades que no són més que empreses de dominació mental i material. Un escenari pràcticament bucòlic amb una escena molt pedroliana.
https://www.flickr.com/photos/26464152@N05/
stripping away the unnecessary © Rainbow World. Creative Commons.
—Què fas,Tilly? —interrompo la conversa, i ella, des de sota la roba, que se li ha enganxat a l’orella, ens informa:
—Tinc ganes de banyar-me.
—No ets tu sola. La Cristina també ho ha dit.
Amb un salt, m’aixeco a ajudar-la, i després la sostinc mentre es descorda els pantalons i els fa lliscar cames avall i fins als peus, que alça successivament per alliberar-se’n.
—Deu ésser freda —diu la Mònica.
—Amb aquest sol? Serà al moment d’entrar-hi…
La retinc quan es disposa a fer una passa i, somrient-li, li descordo els sostenidors i els hi enretiro abans d’estirar-li, sense que s’hi oposi ni amb el gest ni amb les paraules, les calces blanques i tan cenyides que li han deixat dues ratlles vermelloses als malucs.
Totes dues la contemplen, la Cristina encara agenollada sobre la pedra, i observen seguidament amb interès, com redreça la cara per oferir-me els llavis i com jo la beso. Tots tres mirem com s’endinsa en el toll amb una petita exclamació en sentir la ferida de l’aigua, que no és gaire profunda; el líquid tot just la cobreix fins a la cintura que es gira i diu:
—Es pot resistir ben bé…
La fredor li ha endurit els mugrons que ara es drecen, quasi morats en la fermesa dels pits bruns i ben aviat sotstrets a les nostres mirades, car el cos es va submergint sobre les cames que es vinclen i es desplaça cap a darrera la cortina de la caiguda que ens l’oculta abans no surti per l’altra banda, d’on crida:
—No us animeu?
https://www.flickr.com/photos/63112805@N04/
spinny dipping hippy girls © Mardi Grass. Creative Commons.
Una escena que té a més a més una mica de competició entre les dones, no ben bé o no només una competició per l’Oriol, una lluita entre elles de la que surt guanyadora la Tilly que simplement sap el que vol i el que té i amb aquesta aparent senzillesa guanya.
—En canvi —diu la Cristina— a mi m’ha xocat com una mena d’exhibicionisme, com una complaença a mostrar-nos, a nosaltres dues, a la Mònica i a mi, no a l’Oriol que tants cops et deu haver vist nua, que tenies un cos esplèndid. Perquè el tens, Tilly.
—Gràcies —li somriu ella—. T’ha fet la impressió que volia competir, oi?
—Sí, una mica. Al capdavall —i no vacil·la a dir-ho— no ignores que a l’Oriol el vull per a mi.
Espero, mut, bo i que la Mònica em fiti com invitant-me a intervenir abans que la situació no es faci incontrolable. Però ella no coneix com jo la Tilly, que no es deixa impressionar.
—L’Oriol no és de ningú, Cristina. Ni meu, encara que hi estigui casada. No el posseeixo —recalca—, de manera que no el puc disputar a cap altra dona.
https://www.flickr.com/photos/pedrosimoes7/
Two figures (1963) – Philip Pearlstein (1924) © Pedro Ribeiro Simões. Creative Commons.
Una escena que es contempla amb l’aparició novel·lada de diferents capellans que increpen la nuesa i discuteixen filosòficament des de diferents punts de vista, pràcticament tot. No apareixen «realment» allà, per això els pot fer tenir qualsevol reacció o canviar-los per un altre més convenient o amb una altra actitud.
—Sou massa pessimista —li retrec—. Per ser com sou un pastor d’ànimes.
—De cossos! D’ànimes gairebé no en queden des que s’ha generalitzat el descobriment del clítoris i les dones es masturben per suplementar les racions conjugals, o per correspondre a les sol·licitacions d’un voyeur. Aquesta mania de tocar-se la figa, en la qual alguns veuen l’adveniment d’una altra època daurada, quan simplement forma part de les contradiccions internes del capitalisme.
—La veritat —recapacito— és que no hi ha per on agafar-vos. Massa anys de confessionari, probablement.
https://www.flickr.com/photos/marikabunny/
XT108390 © Marika Bunny. Creative Commons.
Qualsevol moment es bo per explorar com veu l’autor les relacions humanes, de vegades això es fa encaixar bé en l’acció de la novel·la.
—No ens tornarem a veure, Percy, però vull que sàpigues que fa sis anys que no dormo amb cap home i que, abans, només n’hi va haver un…
—Al qual vas deixar fer tot el que va voler,oi?
—Amb el qual —li he rectificat— vaig fer tot el que vam voler tots dos. Això és el que hauries de retenir: que de vici, d’indignitat, de perversió, únicament n’hi ha quan l’un no vol i l’altre l’obliga, per la força, amb promeses, amb enganys… com sigui.
Potser aquest és un defecte que en aquest segon volum és fa molt palès. Pedrolo vol explicar un munt de coses, sobre l’amor, el sexe i la religió i l’organització de la societat i com totes aquestes coses estan interrelacionades. I això, aquestes petites «parrafades»van en detriment de la narrativa de la història. No deixa de ser xocant perquè si en alguna cosa Pedrolo excel·lia era justament en ser un narrador increïblement eficaç. Fent un símil futbolístic sembla com si en alguns moments Pedrolo «s’atipés de pilota» més que no pas anés cap a «encarar la porteria». Això no és així en tot aquest llibre, però sí que passa en força moments com per ser destacable.
El retrat històric que ens arriba sobretot via Tilly també és molt destacable, un període que Pedrolo coneixia molt bé.
Cap a començaments del quaranta tot rutllava satisfactòriament. Els llops de Hitler devoraven anyells pels camps d’Europa; els botxins de la nova Espanya Imperial percaçaven polítics a l’exili; el fossar de la Pedrera, a Montjuïc, era ple fins dalt, però encara n’hi cabien, de cadàvers, i n’hi van anar portant; a Castellsau, un de tants racons de món, les depuracions ja estaven pràcticament enllestides, sense que els jerarques oblidessin, tanmateix, el nom dels escàpols, per si tornaven o, resurrectes, se’ls descobria en algun altre lloc amb una identitat falsa; l’Auxilio Social, instal·lat als antics locals del POUM, feia caritats a adherents i submisos recuperats per l’ordre eternal i tot de belles damisel·les amb faldilles llargues i les cames ben mitjades servien sopes als desposseïts; botiguers i propietaris es perdonaven mútuament passats foscos de lliga o d’esquerres moderades bo i palpant-se, a la butxava, el carnet tranquil·litzador o, si no el tenien encara, com era corrent, consultant sovint el tiquet/rebut de la cotització mensual que els servia de justificant; els convents es repoblaven amb monges i frares vells que, quan eren doctes, recomençaven les antigues ensenyances, més rigoroses, amb un «como decíamos ayer» pronunciat des del costat de la inquisició; i el senyor Gerard Cardona es repenjava en el seu cunyat per infiltrar-se on més li convenia.
http://www.bcn.cat/bcnpostguerra/exposiciovirtual/es/5.3-organizaciones-de-la-dictadura.html
Foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

I jo he vist, Oriol, que no hi ha ningú que sigui gran si no és contrariat, si en algun lloc de la seva vida no sorgeix un dolor perdurable, un turment que tempra l’ànima i la manté contínuament desperta, viva fins i tot més enllà del moment en què la sofrença decisiva és pal·liada pels anys, per d’altres experiències, per d’altres satisfaccions, per d’altres amors. Sí, Oriol, per d’altres amors. Veig les teves dones futures, tremolo per elles i les envejo.[…] La teva necessitat de fer una obra es confon amb la necessitat que tens de mi, d’aquesta comunitat que som, i perquè ho entenc, ho accepto i vull que sempre sigui igual, renuncio a tu. Només procedint d’aquesta manera «insensata»  puc estar segura que tu no em renunciaràs mai, que seré encara un motor de la teva creació.

APÒCRIF TRES: VERÒNICA.

Recuperem a Verònica que va fer una aparició a finals del primer llibre i que va entrar a la parella Oriol-Tilly. Tot i que ella és més accessòria i el primer centenar de pàgines està molt més dedicat a la parella Oriol-Tilly. El personatge de Tilly és la gran troballa d’aquests llibres, també ho és el personatge d’Oriol, però arriba un punt que carrega.

És sempre considerat, amable, bo i a més a més seductor i intel·ligent i sempre té la paraula justa a la boca… Carrega una mica de massa perfecte. Els llibres no són de lectura fàcil i en aquest tercer volum es nota potser massa. Pedrolo volia dir moltes coses i potser s’estava agradant i potser va perdre de vista coses com una certa agilitat narrativa. La lectura és interessant però terriblement densa, i en alguns punts dóna massa voltes a argumentacions que potser no en necessiten tanta, per això dic allò que potser Pedrolo «s’estava agradant».

A més a més de les particularitats del matrimoni Oriol-Tilly ens endinsarem en les particularitats de Verònica i la seva relació (dominació? secta? opus?) amb un capellà que li exigeix que es mantingui verge perquè sinó «no serviria». Això permet que els personatges divagin al llarg de pàgines sobre el valor de la virginitat en les societats occidentals. Res a objectar, tret que es podria dir el mateix en molt menys espai. A més a més a Pedrolo el tema de carregar contra l’església en general li agradava d’allò més.

https://www.flickr.com/photos/ultracuerpo/
Look at the camera © Fidelio García, Creative Commons.

—Hi penso ara, gràcies a tu. I penso que no ets pas únicament un cos, com dius o dónes a entendre, sinó una actitud, una posició… no tan sols física —aclareixo—. Hi ha la teva nuesa d’amant, sovint magníficament impúdica, com cal que les amants siguin, i aquesta d’ara, no pas indiferent, puix que uns ulls d’home et contemplen amb goig i tu coneixes aquest home molt íntimament, però distinta perquè, mentre t’exposes, i t’hi plaus, el cervell estableix d’altres relacions, el lliura a un joc intel·lectual, especula. Una especulació que no es desenvoluparia en els termes actuals sense aquesta mitja nuesa que la dirigeix i l’esperona… Sí, és veritat, Tilly, i ara me n’adono, hi ha una correspondència entre la teva nuesa incompleta i allò que en tu genera i les meves idees. Contra el que tu creus, però, totes dues coses em són alhora familiars i misterioses.

Una inesperada herència provoca que Oriol hagi de retornat al poble, ara amb Tilly, entrarà en un món de records on la presència fantasmal de l’adorada Tina és molt present, potser massa i tot.

Ploro, i també a ella li ragen les llàgrimes mentre de la seva feblesa extàtica s’eleva el cant de paraules que cremen, del meu nom que bat la tarda i rabeja els temps de pausa en pausa com una febrada exquisida en els vessants d’una carn mútua, ella sempre blanca com qui expira i amb el cor, contra el meu, que dispara ritmes cap al ventre, cap al turment de la vulva, i clivella l’ànima perquè ens penetrem en els intersticis d’aquest ser comú que no oblidarem ni quan, l’un en braços de l’altre i estroncats els sanglots, la tarda torna a asserenar-se sense que s’aquieti l’amor.

—Mai no hi havia hagut un home que plorés al meu damunt, endinsat en mi… —sento que xiuxiueja—. Ja sé que has pensat en ella, en la Tina, però no pas per oblidar-me. És com si em volguessis des de la teva adolescència, Oriol, i jo mateixa m’he sentit adolescent, m’hi sento en aquesta dolcesa, en aquesta frisança que em fa gaudir i em fa sofrir encara ara, quan dintre meu tot és tan tendre, tan fràgil, i tot et vol com una amant jove que l’estimat penetra per primera vegada… Et voldria dir tantes coses i no sé com!

https://www.flickr.com/photos/ladriver1/
1 weezie tears © weezie pie, Creative Commons.

Les descripcions sexuals són una de les coses que a Pedrolo se li donaven bé, fins i tot quan potser es passava de poètic.

No ho sabré fins al cap de molta estona, en un llit que sembla sacsejat per ventades sense control, puix que en el seu cos hi ha reserves immenses de luxúria que van aflorant de pous fins ara no explorats i, desbridades, perquè no es preocupa pas de controlar-les, se succeeixen entre pauses breus; la seva voluptuositat, que li infla els pits sota les mans o la boca i li eixampla la generositat de les anques, és com una font d’aigües termals que m’envolupen i entre les quals, a la fi, brolla una altra deu que la calma…

https://www.flickr.com/photos/shyanne69/
Orgasm © Shyanne Williams, Creative Commons.

El tema de Verònica i el capellà acaba malament, amb el capellà degollat per ella i ella després suicidada a base de somnífers. Per això i a tall d’homenatge decideixen l’Oriol i la Tilly posar el nom de la noia a aquest llibre i no el que estava inicialment previst, que era el de Tilly. Això ho explica una mica, perquè Verònica no deixava de ser un personatge secundari (i bastant carregós) i el pes de la narració el portava la vida de la Tilly, pràcticament des de la fi de la guerra, la ruptura amb la família i el anar-se’n a viure a Barcelona i la tornada a la mort del pare.

Una família de la Tilly molt representativa de la burgesia que va acollir el franquisme amb els braços oberts, i que a canvi de poder fer negocis tranquils i tenir els obrers controlats no posaven cap pega a entregar el país, o el que encara en quedava, al bàndol guanyador.

I amb això finalment arribo al darrer volum de la sèrie.

APÒCRIF QUATRE: TILLY.

Per fi anem, espero ara que ja sense distraccions, al gran personatge d’aquesta sèrie, la Tilly. I aquí també fa aparició un personatge fins ara només mencionat, l’Ignasi, un «monstre» adolescent que porta milers de pàgines escrites, que busca en l’Oriol el consell de l’escriptor consagrat però que es troba amb la Tilly també.

Ara sec al seu davant, a la butaca, amb la meva bata d’alumna dels Maristes, de la qual he deixat descordat el primer botó de dalt. Sí, sí, no m’estalviaré de confessar-ho: a la seva mirada he volgut oferir, malgrat la meva pretesa despreocupació, la naixença d’aquest camí entre els pits, la promesa d’un cos nu… Bé, el pecat és més aviat de negligència: el botó es descorda, i ho respectes. Tant se val. Inevitablement, el crido amb aquest cos de de l’entrada, quan en dir-li que l’Oriol no hi era ha estat a punt de lliurar-me la camiseta allí mateix, al llindar de la porta, i m’ha calgut mormolar «entra», precedint-lo ja cap a aquesta habitació on ara em fita, on els seus llavis tenen una lleugera tremolor quan contesto amb una pregunta:

—M’has escollit, doncs?

La veu ho pot expressar tot i convertir en resposta, en assentiment, la interrogació que fa. I hom por quedar-se silenciós, emmudit, per l’inesperat: que la dona, prop teu, inclinada cap a tu, faci entendre amb tanta naturalitat que ja no et caldrà turmentar-te més cercant com insinuar-li o amb quins mots i en quina circumstància declarar-li allò que ja sap: que vols fer-li l’amor.

https://www.flickr.com/photos/jjmerlin/
Stop undressing me with your eyes! Use your Teeth!! © Jean-Jacques Merlin, Creative Commons.

La Tilly se n’anirà d’escapada amb l’Ignasi, l’Oriol ho sap però són una parella on es tol·leren aquestes coses, no només l’Oriol se’n pot aprofitar, també ella. I que l’ús d'»aprofitar» no porti a error, ningú s’aprofita de ningú, és una relació equitativa. Una mena de road-movie que per ell ho té tot de viatge iniciàtic, és una mica més misteriós que n’espera la Tilly, tot i que des del principi li deixa clar que no serà un viatge d’arribar i moldre.

—Au, ara a dormir… No vols donar la bona nit a la teva puta? —perquè d’això m’ha tractat en veure’s decebut i, cal creure, humiliat en el seu orgull de mascle.

A tall de resposta que no m’esperava, atès el posat absent, cellut i tot, amb que m’ha permès de despullar-lo, la cara s’abalança cap a la meva espatlla, amb un gest convencionalment reservat a la femella en destret, i hi reposa mentre les mans, que també ha avançat, se m’arrapen al capdamunt dels braços. I, meravella de les meravelles, sento unes llàgrimes que em mullen la pell.

L’home que plora per una dona, al seu davant, s’endinsa en el seu ànim amb pregoneses que tantes vegades no té el sexe, i la dona per la qual l’home plora sense amagar-ho pot ser que senti una agradable dolcesa  a la vulva i una temptació, una necessitat de besades. I aquestes besades, que volen conhortar, són confortables, d’una calidesa que la passió crema molt de pressa i que la tendresa conserva llargament. Galtes i bescoll, les parpelles que es tanquen sobre uns ulls molls i els llavis d’una ductilitat que enamora, d’una carnositat flexible i receptiva que commou…

https://www.flickr.com/photos/uomoelettrico/
Boys don’t cry © Corrado Alisonno, Creative Commons.

L’Ignasi s’inventa una història rere l’altre sobre perquè l’atrau la Tilly, que li treu més de vint anys. Costa saber què pretén o quin Ignasi és el de debó, i sembla que és això el que vol la Tilly, per això costarà tant. No serà un viatge ple de sexe i una història típica de dona madura i jove que perd la innocència, això seria el fàcil i el previsible, però en aquests llibres les coses no són ni fàcils ni previsibles, i aquest viatge tampoc. És un viatge també dins d’ells dos, sobretot dins la Tilly que en aquest volum coneixem com es mereix i podem entendre l’evolució que l’ha duta al punt on és ara.

Però cal distingir, remarco, entre l’Oriol i jo. En el meu cas hi ha la guerra, aquestes grans vacances de la moral tradicional, sense la qual segur que la família m’hauria domesticat ni que m’hi resistís, com feia. ¿No s’hi resisteixen tots els adolescents que després, homes, seran gent de «profit», «puntals» de la societat, i, elles, «honestes» mares de família i «guardianes» rigoroses de l’ordre que les discrimina?
La guerra va donar-me l’ocasió d’infringir un codi, de conquistar la més bàsica i la més perseguida de les llibertats. En el moment oportú, afavorida pel col·lapse de les estructures burgeses, podia ser dona. I ho vaig ser amb gust, com ho és sempre qualsevol noia normal en l’esperit de la qual no s’han pogut instal·lar encara d’una manera decisiva els mecanismes restrictius que provoquen temors, neguits, problemes de consciència. Des d’aleshores, i ajudada per un relaxament familiar ben comprensible en la nostra posició incòmoda, ja no podrien tornar a junyir-me a la sínia. Sabia què era una sínia i que hom només pot escapar-se’n per la transgressió.

https://www.flickr.com/photos/joegoauk72/
Ox – Driven Coconut Oil mill © joegoauk Last Namegoa, Creative Commons.

Una transgressió i un ser dona i lliure amb totes les conseqüències que no té cabuda ni al poble ni en els costums i la moral de després de la guerra. Però va trobar-se amb l’Oriol i el que va començar com una relació més de seguida va ser una compenetració d’ànimes que anava molt més enllà, una mica com un model del que podrien ser les relacions si ens treiem de sobre les convencions socials.

I no crec que fos indiferent la diferència d’anys, d’experiències. Potser era precisament necessària. La realitat de la Tilly fecundava la imaginació de l’Oriol perquè ell, disposat com ja hi estava, pogués penetrar més en la dona que, en obrir-se-li totalment, amb una passió sense reserves, suïcida, li comunicava la dimensió radical de la feminitat. L’Oriol tocà el tou d’un món carnal en el qual la receptivitat es confonia amb l’acció i fou endut per una fal·lera creixent que l’endinsava cap al centre de la fundació de l’univers humà, de la metamorfosi que, abraçant-ho tot, es realitza en termes eròtics. Prou ha procurat el novel·lista explicitar-ho en aquest llibre, entre els més romàntics que s’hagin escrit mai, però la meva impressió és que no se n’ha sortit, que no podia sortir-se’n. Aquell món que vivien tots dos resta secret per una diversitat de raons, però sobretot per una de fonamental: els enlluernava. El text, doncs, conceptualitza només les pampallugues. On eren de debó, els ulls (llegiu les paraules) no hi arriben.

https://www.flickr.com/photos/johnlembo/
Sunset couple © John_DL, Creative Commons.

I unes poques pàgines després, Manuel de Pedrolo decideix acabar la novel·la bastant de mala manera. Ho fa per la via definitiva, però ho resol de pressa i corrents i deixant moltes històries a mitges o amb la sensació que tot plegat podia donar força més. Ni idea de perquè ho fa així. Hi ha vàries possibilitats, les més fàcils són que comencés a pensar que no podria acabar mai la història, o que se’n cansés, qualsevol cosa que el decidís a aturar-se. Potser algun tema que no sabem? Podria ser fins i tot que veiés que necessitava un parell de llibres més per la sèrie i que li fes mandra posar-s’hi i preferís deixar-ho per centrar-se en altres coses. El darrer llibre està datat el 1983, i ell va morir el 1990 d’un càncer, no es descartable que preferís dedicar-se a altres llibres.

Per la manera com escrivia Pedrolo costa de creure que tingués un pla estricte i rigorós de tot el que feia, sembla que escrivia molt a raig, directament a la màquina, amb un instint de novel·lista absolutament magistral. Però aquest final… Han estat 4 volums d’unes 300 pàgines, 1200 en total, que amb un cos de lletra que no fes sangrar les retines s’allargaria ben bé fins a les 2000. Dues mil pàgines sensacionals es mereixen una conclusió a l’alçada que arrodoneixi el conjunt, i lamentablement això no és el que tenim. Fa mal, però és el que hi ha.

Tot i el regust deixat per aquest final el conjunt dels Apòcrifs és sensacional. Té alguns «peròs», això sí. Per començar aquest del final, també una certa dispersió que va en augment, sobretot en el tema polític, potser planificava desenvolupar més aquesta faceta en algun altre volum, i la densitat. Són llibres densos, aquí Pedrolo no ens ho vol posar fàcil, ens exigeix i si el llibre a estones ens estaborneix doncs és el nostre problema. Això a mi em sembla bé, o en tot cas millor que malacabar una sèrie. És una pena que aquests llibres no fossin rescatats durant l’Any Pedrolo, a més a més són complicats de trobar i en no gaire temps seran directament introbables, i trobo que tenen qualitat de sobres per ser més coneguts i per ser reconeguts dins de la vastíssima obra de Pedrolo com una de les peces fonamentals a un nivell similar al que té la tetralogia de La terra prohibida.

Vaig començar a llegir els Apòcrifs a primers d’aquest any, ara se’m fa estrany acabar, però tot té un final, fins i tot aquesta ressenya que ja passa de les 6500 paraules, quina barbaritat! Felicitats si heu arribat fins aquí.

 

Antes del huracán / Kiko Amat

Ara fa molt que de Kiko Amat només llegeixo articles i recomanacions de llibres. Algunes són divertides (la seva sèrie Clásicos latosos era magistral) i en general el seu gust en llibres coincideix força amb el meu, li acostumo a fer cas. I vaig gaudir amb El día que me vaya no se lo diré a nadie i amb Cosas que hacen BUM, o siqui que era qüestió de temps que caigués aquest llibre (sí, me n’he saltat alguns, no soc perfecte).

En les primeres pàgines del llibre se’ns van oferint les descripcions dels membres de la família d’una manera que m’ha semblat divertida.

El espécimen #1, a quien llamaremos «Madre», es un mamífero bípedo y la especie de mayor tamaño de la casa. Su rasgo más notable es el dimorfismo sexual: la hembra puede llegar a pesar cincuenta kilos más que el macho. Se alimenta de toda clase de cosas. Por su tamaño, tiene pocos depredadores.

https://www.flickr.com/photos/thomasletholsen/
Family walk © Thomas Leth-Olsen, Creative Commons.

El espécimen #2, a quien llamaremos «Padre», es un crustáceo depredador. Posee un cerebro básico capaz de realizar un esbozo primario de lenguaje simbólico basándose en las amenazas y la mímica. Su segundo rasgo notable es que se halla inmerso en un inusual estado de metamorfosis: ha pasado de gusano a capullo, pero se ha detenido allí, mucho antes de convertirse en mariposa.

Una delicia de família, tampoc és sorprenent, les famílies disfuncionals donen molt joc, i poc o molt totes ho són. Aquesta però està en el grup de les que ho són molt.

—¡Fuera de aquí, mamón!

El espécimen #3 es Richard, a quien también podemos llamar «Hermano Mayor». Se trata de un feroz mamífero carnívoro del tipo adolescente. Sus rasgos más notables son la piel grasienta y resbaladiza, el desagradable olor corporal, un hirsutismo arbitrario, con fragmentos de pelaje oscuro que se reparten caóticamente en su lomo, axila, pubis y zona supralabial, y el comportamiento territorial y agresivo. El espécimen #3 es incapaz de realizar procesos mentales de complejidad menor, y se mueve solo por impulsos elementales e instinto primordial.

https://www.flickr.com/photos/26344495@N05/
Close-up portrait of a street dog. Evening walk © Ivan Radic, Creative Commons.

El espécimen #4 es un mamífero doméstico de la familia de los cánidos a quien llamamos «Clochard». Su rasgo más notable es que es inofensivo. Clochard es la mejor persona de la casa, y es un perro. En estos momentos está colocado cerca de mi plato. Su morro negro, la nariz brillante como una aceituna negra, la boca peluda llena de unas babas que apestan, y a cada lado del morro una pezuña, sujeta a la mesa como el soporte de un flexo. No se le ven los ojos. Tiene un pelaje muy oscuro, de brea, despeinado y anudado, por todo el cuerpo. No pertenece a ninguna raza más allá de la genérica: perro. Huele a lo que es . Está gimiendo, la cara enfocada a mi plato. No se mueve. Parece un animal de caza.

A més a més relata una realitat d’extrarradi, classe treballadora modesta i soferta, i un moment cronològic (principis dels 80) que em resulta molt familiar, canviant extrarradi per barri als extrems de Barcelona i els primers vuitanta pels mitjans seria el meu entorn.

https://www.flickr.com/photos/ventura2/
FGC_S213_St_Boi_07 © Bonaventura Leris, Creative Commons.

La narració per això té dues línies temporals, la dels primers 80 amb el protagonista, Curro, i la seva família els amics (bé, només un) i la seva vida, i una altra més propera a nosaltres en el temps. Curro està en un manicomi, acompanyat de Plácido que fa de majordom seu i sempre té a punt una cita de Winston Churchill.

Què li va passar a Curro? Necessitarem moltes peces de la seva vida per fer aquest puzzle.

La cosa es que, cuando tuve la hepatitis, mi familia se fue vacaciones sin mí. Sí, tío. ¿Cómo? Seis años. Se fueron no se dónde, no sé cómo lo pagaron, porque en aquella época íbamos bien justos, aprovechábamos ropa de otra gente y comíamos solo marcas baratas de supermercado. Quizás pudieron pagarlo porque no estaba yo, ja, ja. Un niño menos da para mucho, no sé cómo no siguieron el razonamiento hasta su conclusión lógica y acabaron matándome.

Els avis, i l’avi, que va acabar també al manicomi, no va tornar del front de l’Ebre sent la mateixa persona que hi va anar. La bogeria com un fantasma que sobrevola tota la família, ningú està segur de no caure-hi. De fet, sabem que Curro hi ha caigut de ple.

Era una época en la que nadie te echaba una mano. Te lo comías solo. Claro, no había centros especializados, no existía el concepto de estrés postraumático. Ni en broma, dónde vas. Máximo te llamaban «neurasténico». Así que tenías que ser un hombre y aguantarlo, tragarte tus demonios y hacer como que todo iba de cojones, que la vida era maravillosa, levantarte cada mañana y saludar a la gente y coger de la mano a tus nietos y llevarles a la cama cada día si tenían hepatitis, y durante todo ese rato hacer ver que no habías visto lo que habías visto. La columna vertebral, aquel casco que se balanceaba; los bebés boca abajo en el fango, inertes. No me extraña que el hombre se volviese loco.

I per cert, com a lector punyetero que soc he trobat una errada. Als anys 80, els primers vuitanta de la guerra de les Malvines i el Mundial d’Espanya era impossible que a casa del protagonista arribés propaganda del Carrefour, o Pryca o Continente, però no Carrefour.

El retrat del món, del protagonista, i de la intersecció d’aquests dos elements és el que més m’ha agradat.

https://www.flickr.com/photos/iainstars/
Minnesota Fair 2012 © Iain, Creative Commons.

Aquí, en este mismo descampado, hoy vacío del todo, instalan los parques de atracciones por la feria de la Purísima. Todo el mundo espera que lo pases bien en las atracciones, y no procede quedarte en casa leyendo Mortadelos y que te tachen de raro, y volver a zarandear el barco familiar, preocupar a tu madre, que bastante preocupada está siempre por todo, así que tú tratas de no decepcionar a nadie, no cagar en las expectativas generales, hacer lo que se espera de ti, ser «normal», así que sales de casa con una sonrisa falsa emplastada en la cara y montas en la noria (cuyo atractivo te resulta imposible comprender, y además sufres de vértigo), en la montaña rusa, chocas con dos autos de choque, comes manzanas pegajosas y palomitas dulces y chucherías y peta-zetas, comes hasta que estás a punto de vomitar, pero en realidad estás harto de todo eso, te gustaría no estar ahí, porque sabes que no encajas y nunca lo harás, tu simulacro de niño común es una pantomima pésima, y sin embargo sigues esforzándote para mejorar el ambiente familiar haciendo más y más cosas de «normal», tratando de ocultarte entre los demás, pero es una tarea ardua, infructuosa e hiriente, porque cada paso torcido que andas, cada tic que te ataca al pasar por delante del colegio de monjas, cada plinto que cabalgas con los dos huevos aplastados, cada pelota que sale disparada hacia el lado contrario al que has chutado, te señala; te recuerda que no eres como los demás y nunca lo serás, y (peor aún) todo el mundo se da cuenta de ello, porque mientes y disimulas de forma espantosa, como si en realidad tampoco te importara tanto, como si algo en el fondo de tu alma te dijese que está bien así, que el que tiene razón eres tú, que los demás son retrasados mentales y les odias y te encantaría caerles bien, todo a la vez.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Jeeves_in_the_Springtime_01.jpg

Plácido per mi té tota la pinta de no existir més que en el cap de Curro, que tindria certa lògica; i és un homenatge descarat al majordom Jeeves, de les novel·les de P.G. Woodehouse (que són d’allò més divertides i recomanables). I està bé aquest homenatge al humor, perquè aquesta novel·la té força humor, hi ha fragments tremendament divertits (les vacances en un càmping de la Costa Brava, per exemple). I no vull prejudicis amb això de l’humor, en una frase que he sentit al gran Alfredo Bryce Echenique «Divertido no es lo contraria de serio, es lo contraria de aburrido». Molt humor per narrar una història molt seria, no se m’acut millor definició que aquesta per definir i recomanar la que és sens dubte la millor novel·la de Kiko Amat (i me’n falten un parell per llegir, però estic disposat a arriscar-me) que em sembla que anirà de cap a la llista de millors de l’any, esteu avisats.

Persecució / Toni Sala

Toni Sala em va enlluernar amb Els nois (o aquí) i em va fer dir una frase que he repetit potser massa cops: no us fieu dels llibres petits. Aquí el llibre no és tan petit però la càrrega que duu és igual de contundent. Aquesta és una marca de la casa, una cosa contundent, dura, sense rèplica… i a partir d’aquí la novel·la.

Això és el que fa Toni Sala, ens deixa anar la bomba a les primeres línies. No hi ha enganys ni maneres suaus de deixar anar una cosa així, per tant ho fa de la manera més simple i més dura possible.

Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. Va dir-m’ho ell mateix. Feia deu anys, amb un ganivet, i havia passat per la presó. No vaig poder escoltar-lo més. El vaig acompanyar fins a la porta, li vaig donar la jaqueta i ell va obrir i va marxar.

Em vaig ficar al llit vestida. Al matí havia canviat els llençols per ell, la coixinera feia olor de suavitzant i vaig quedar com narcotitzada pel perfum de les flors estampades als llençols, de les flors de la samarreta i els pantalons que no m’havia tret. L’olor de les garlandes a la pantalla del llum de la tauleta, l’olor de les sanefes de les parets, dels rams de flors a les cortines, de les corones de flors al mosaic. Vaig adormir-me en un núvol de pètals, com si la morta fos jo.

Primeres línies i ja ho ha deixat anar. A partir d’aquí la protagonista, una dona a la quarentena, s’haurà de plantejar com afronta això i com es relaciona (si és que ho vol fer) amb aquesta persona en el futur. Com ha arribat al punt d’estar sortint un any amb algú i que al final i per sorpresa et deixi anar això. Era una cosa inevitable veient la seva vida? Un accident? I a partir d’ara, les conseqüencies de les seves accions poden tenir víctimes mortals? Ella o potser alguna altra? I ell, a tot això què pensa ell i com afronta ell això de fer la gran confessió i ser dur a la porta de manera immediata? I la presó? Com va ser la presó?

https://www.flickr.com/photos/connortarter/
Bound © Connor Tarter. Creative Commons.

M’havien vestit, m’havien posat un número i m’havien emmagatemat. Baixava pel riu en un ferri. La llum travessava cada dia la cel·la i el pati com un animal silenciós.

El temps va ser l’experiència i la lliçó del presidi. No era que el sol es mogués pel cel de fora, era la cel·la enganxada al planeta que es movia, amb mi encapsulat. El temps no passava per mi sinó jo per ell, hi navegava i l’habitava. Jo a dintre el temps, jo l’embaràs del temps. Vuit anys a canvi d’aprendre això va ser un bon negoci. Vaig canviar la manera de veure la mort, tot va fossilitzar-se i escampar-se per l’univers.

Estem parlant d’algú que va matar la seva dona, no ho oblidem.

Només la faria passar al davant meu cap a la mort, li cediria el pas, li avançaria la data, normalitzaria la nostra situació i almenys es salvaria un dels dos. Per poder-la matar ella s’havia de morir, només era això. Jo també em moriria, algun dia. Tots ens moriríem. No era tan greu, passar abans, vist en perspectiva.

El llibre alterna punts de vista, el d’ella l’Èlia, el d’ell l’Albert Jordi i altres com la recepcionista de l’hotel on s’allotja quan fuig del rebuig d’ella i on demana ajuda a dos companys de la presó l’Andrés i el Mercury. A la presó ells dos el van agafar com el seu protegit, i ell va entendre que podia canviar el que vindria a ser una violació per prostitució. A més a més aquests dos son especialment racistes i quan l’Albert Jordi els crida ja veiem que les coses aniran de mal en pitjor.

Com amb Els nois els diferents personatges retraten sobretot un món, i les coses que passen i que mantenen la tensió tenen aquesta finalitat «retratista». Fins ara havíem vist l’Albert Jordi reinsertat, que parla de l’assassinat de la seva dona amb total fredor, com un mal moment, està fet i considera que pagat. Però el rebuig de l’Èlia el torna a allò que és i la reinserció sembla que queda aparcada.

https://www.flickr.com/photos/alexindigo/
Maria © Alex Indigo. Creative Commons.

La recepcionista és un dels personatges que m’ha despertat més tendresa. Era hostessa, d’Spanair i quan allò es va acabar un hotel enganxat a l’aeroport li permet mantenir les seves trobades fugaces i quasi anònimes amb altres homes. Però contràriament al que pugui semblar no és cap depredadora sexual, els vol guarir, ajudar, fins i tot si no sembla massa exagerat estimar-los una petita estona i que aquesta estimació els faci bé i els ajudi.

Els homes sols m’ajudaven a suportar la feina. Un cop instal·lats, no trigaven a baixar de l’habitació amb qualsevol excusa. Ja els esperava. Els donava conversa. Dos o tres cops l’any, tenia històries amb ells, molt curtes perquè no es compliquessin. Valia sempre la pena. L’Albert Jordi marxava amb la mateixa mirada d’agraïment que els altres, i em deixava igual de neta per dintre.

No el tornaria a veure més. Els homes eren com els aeroports, tan necessaris com substituïbles.

Té una col·lecció d’amors, o de fantasmes d’amors, no és una depredadora, no busca tirar-se’ls i ja, busca estimar-los i recordar aquest amor. Un amor peculiar, sí, però és el seu.

Els meus amors tornen de nit. Els faig passar a sota el llençol. De vegades venen per sexe, de vegades per tranquil·litzar-me, de vegades per fer-me adormir, de vegades per parlar i riure una mica. De vegades venen per nostàlgia i de vegades perquè no els oblidi. Són els meus ninos, els necessito per dormir. Ens estem abraçats mentre el temps s’escampa i s’acaba. Les llavors que van deixar s’obren i el llit és un jardí amb arbres.

https://www.flickr.com/photos/pslee999/
Night © 白士 李. Creative Commons.

Ja he dit que els «amics» de la presó són uns racistes, homòfobs (i homosexuals) i violadors. I això és quasi el millor que es pot dir d’ells, això no és ni de lluny el pitjor que diuen.

Els meus pares i els teus avis van haver d’aixecar aquest país després de la guerra. Van patir la postguerra i les van passar molt putes per nosaltres, els seus descendents, i no pel primer mico que agafés una barca i vingués remant fins aquí a infectar-nos de sida i quedar-se’ns els euros.

Són uns psicòpates, narcicistes i egocèntrics sense gens d’empatia i amb «raonaments» que sempre els fan quedar bé, uns perles que fa ganes de perdre de vista fins i tot en una obra de ficció. I com es van conèixer el Mercury i l’Andrés?

Vaig conèixer l’Andrés en un descampat de travestis que hi havia al costat del Camp Nou. Abans hi anava molt, als travestis, van ser un descobriment, eren l’eslabó perdut, com si hagués trobat l’animal que li faltava a la naturalesa, com si se l’haguessin inventat expressament per mi. No me n’afartava, eren homes amb el millor de les dones o dones amb el millor dels homes, no ho sé però van dur-me cap als homes de veritat, com el cambrer l’àrea o l’Andrés, van ser la meva salvació, m’hi polia tot el que guanyava, i llavors encara em costava molt guanyar-me la vida.

Una matinada estava fent preu amb la Travela Vargas i hi havia un grup de nanos que ens miraven de lluny i cridaven. Sovint venien aquells imbècils amb les motos a tocar els collonsquan sortien de les discoteques.[…]

—No tinguis por —vaig dir a l’Andrés.

https://www.flickr.com/photos/bruce2405-dblover-/
Just play with us © Romain. Creative Commons.

El vaig agafar per la mà i me’l vaig endur amb la Travela. Una polla envoltada de tia, què mes podia demanar, el nano. Era el mateix que tenia l’Andrés, un cos de nena, com el del meu germà. Li vaig passar la mà per la galta igual que si fos la seva mare, com si jo fos una travesti que no s’hauria vist amb cor de follar-se’l, me’l vaig endur amb la Travela i vam emborratxar-lo, que no va costar gaire, i vam acabar tots tres a casa meva, i en poques hores vaig enamorar-lo, i fins avui. Mai se sap d’on surt l’amor.

Tot això a més a més passa en un moment molt concret, és agost de 2017, mentre el país s’encamina cap a un referèndum d’independència que encara no se sap si es celebrarà o no a l’agost va tenir lloc l’atemptat de les Rambles a Barcelona, tot això és el teló de fons i dibuixa la ciutat aquells dies. És un escenari que a les nostres lletres comença a estar retratat, per bé o per mal seran uns dies que es recordaran o si ho preferiu que duraran anys.

Resumint, un llibre collonut absolutament recomanable al que només li posaria algún «però» per un parell de girs al final de tot que m’han fet aixecar una mica una cella, però tot i així val moltíssim la pena.

Per si calia alguna confirmació que Toni Sala és un tros d’autor que cal seguir sobretot després d’Els nois teniu aquest llibre que ho deixa clar i demostrat mes enllà de qualsevol dubte.

Les millors vacances de la meva vida / Neus Canyelles

Primer llibre que llegeixo de Neus Canyelles, a veure què tal.

El llibre enganxa. Un estil en apariència senzill per explicar una història que no és fàcil, ni agradable. Ras i curt: la protagonista està ingressada en un psiquiàtric després d’un intent (evidentment fallit) de suicidi.  A poc a poc anem repassant amb ella el perquè, i el més xocant és que no hi ha un gran perquè, sembla ser el final lògic a una llarga caiguda, una caiguda molt suau, molt llarga, quasi ni és una caiguda. La protagonista té família, feina i una vida estructurada, no és la típica bala perduda que intenta el còctel de barbitúrics com a sortida desesperada.

https://www.flickr.com/photos/majcher/
IMG_1497 © Marc Majcher, Creative Commons.

Els meus pares em varen venir a veure. Em varen semblar molt vellets, molt espantats, com si entressin en un corredor de la mort d’on jo nopodia sortir sense permís, però no com si els fes vergonya tenir una filla allà dins. Tal vegada si els hagués passat allò molt abans sí que haurien passat vergony, però ara ja no. Els vuitante anys calmen els esperits. La meva mare que no hi sent; el meu pare que només plora. Els veia com dues personetes molt petites que no podien fer res per mi, tot i que eren les més estimades. La meva mare em preguntà si estava bé en aquell lloc, si em tractaven bé. Les mares duen sempre una llar al cor. Li vaig contestar que sí. Que no es preocupés. El meu pare no deia res. No em renyaren. Jo veia que no podien suportar aquell dolor, i se’m feien petits. Ja no eren aquelles persones que ho solucionaven tot, i a les faldes de les quals la vida era encantadora.

https://www.flickr.com/photos/transtek/
Human walking cane © Abdulsalam Haykal, Creative Commons.

La vida allà dins es converteix en un concurs amb regles confuses i canviants entre l’equip Verd (els interns) i els Blancs (els metges), com un concurs de la tele on el premi és sortir d’allà. No és completament desencaminat veure-ho així. A més a més en un interludi parla de la seva escriptura, que en part per no escriure és pel que està allà tancada.

No entenc els escriptors que escriuen com si fessin una obra de misericòrdia. Quan els pregunten si pensen escriure un altre llibre d’èxit —se suposa que ja n’han fet un—, contesten: «Ja m’agradaria tenir una fórmula perquè me’n sortís un altre d’igual». No saps si parlen de llibres o de camaiots. Però és per solidaritat. El lector els necessita. Estan disposts a fer qualsevol cosa per atendre’l (cursos, tallers creatius). Alguns escriptors semblen oenagés. Donen de llegir al proïsme.

https://www.flickr.com/photos/froderik/
diary writing © Fredrik Rubensson, Creative Commons.

El meu ofici m’ocupa totes les hores del dia. Vull dir que estic segura que tot el que he fet  m’ha encaminat cap a les coses que he escrit. Fins i tot la supervivència. Tot, tot s’ha convertit en literatura. Les coses bones perquè s’ho mereixien. Les dolentes per poder-les suportar.

I no dic res més per no espatllar el final. És un llibre curt i que atrapa i que el llegeix molt i molt bé. I una història dura tractada de manera sorprenent, defugint el drames, l’autocompassió i sense caure tampoc en l’altre extrem de despersonalitzar i caricaturitzar els personatges. Tenen relleu i matisos i llums i ombres tots ells.

Un anécdota del llibre m’ha fet especial gràcia. Al taller on fan manualitats posen música, hi ha uns joves que sempre posen Extremoduro i Marea, però un dia li demanen a la protagonista que triï. Ella demana Palabras para Julia, la versió en cançó del poema de Goytisolo que va fer Paco Ibáñez, no troben aquesta versió però en posen una altra que els heavies de seguida identifiquen com aquella cançó que cantaven Los Suaves, no recordava que ells també l’haguessin interpretada. Us poso la versió de Los Suaves i després la de Paco Ibáñez i aquí teniu la lletra d’aquest excel·lent poema, que no és ben bé com la cançó.

La mort del comanador. Llibre 2 / Haruki Murakami

El primer llibre em va agradar força a l’espera de que resolgués les moltes incògnites en aquest segon i darrer volum. Per tant caldrà veure si Murakami passa l’examen, la disposició és bona, això sí.

Tornen a aparèixer Menshiki, la noia Marie amb la seva tieta Shoko, el pintor, el comanador, el so de la campana i el retrat de l’home del Subaru. L’acció segueix però jo m’estic retrobant amb uns personatges, insisteixo en que no entenc per què publicar això en dos llibres, més enllà d’un tema comercial que no em sembla suficient. Per aquest tema mateix l’autor ens torna a explicar unes coses que ja havia explicat al llibre anterior. O es publica tot com un sol llibre i aquestes «repassades» són innecessàries, o es publiquen dos llibres i si algú va al segon sense haver fet els deures que s’espabili, però aquest cobrir totes les possibilitats… en fi, que no.

Diumenge va fer un dia esplèndid. No bufava gens d’aire, i el sol de tardor feia lluir el fullatge acolorit de la muntanya. Uns ocells petits amb una taca blanca al pit saltaven de branca en branca, espicossant amb traça els fruits vermells dels arbres. Vaig seure a la terrassa i vaig contemplar el paisatge sense avorrir-me’n. La natura oferia la seva bellesa tant als rics com als pobres, sense fer cap distinció. Igual que el temps… No, el temps potser no. De fet, els rics podien comprar més temps afegint-hi uns quants diners.

A les deu en punt, el Toyota Prius de color blau clar va pujar la costa que duia fins a casa. La Shoko Akikawa anava amb un jersei de coll alt prim, de color beix, i uns pantalons de cotó estrets, de color verd fluix. Al coll hi portava un collaret d’or no gaire brillant. Com el primer dia, duia un pentinat gairebé perfecte. Quan els cabells se li movien una mica, deixaven entreveure un coll molt bonic. En lloc de la bossa de mà del primer dia, en portava una d’ant penjada a l’espatlla. Als peus hi duia unes nàutiques de color marró. Anava informal, però cuidant tots els detalls. I, certament, tenia uns pits molt bonics. Segons la informació secreta que m’havia passat la seva neboda, eren uns pits «sense farciment». Aquells pits em van cridar l’atenció (en un sentit purament estètic).

https://www.flickr.com/photos/tsuda/
night in Shirakawago © tsuda, Creative Commons.

Menshiki està molt interessat en Marie, la model que està pintant el protagonista, ell li ha demanat que ho faci per acostar-s’hi ja que és molt probable que sigui filla seva. És una noia molt callada, a qui només li sembla interessar la pintura, l’art. Menshiki a més a més i com a passatemps està fent investigar la vida d’Amada, de qui és la casa on s’està el protagonista, intentant esbrinar que va provocar la seva tornada d’Europa i què vol dir el misteriòs quadre que dóna títol als dos llibres.

El sobrenatural. En el primer llibre ja hi havia elements sobrenaturals, el comanador del quadre que s’apareix al protagonista, la campana que apareix al forat al bosc… Aquí això passa encara més, si aquest tipus de coses us donen alergia penseu-vos-ho. Bàsicament Marie desapareix i el protagonista haurà d’anar a un món estrany i ocult per intentar que torni, una mena d’inframón. En tot això hi tenen un paper cabdal el quadre, el forat del bosc i d’una manera que s’ha d’anar aclarint Menshiki, un personatge de qui com més sabem més coses sembla que n’ignorem.

https://www.flickr.com/photos/juanelo242a/
Subaru Forester S 2003 © RL GNZLZ, Creative Commons.

I també la presència inquietant i intermitent de l’home del Subaru Forester blanc, a qui intenta pintar tot i sentir que no ho ha de fer. També em comença a resultar inquietant una premonició meva, i és que les pàgines que queden van minvant i minvant i no sé si Murakami explicarà totes les coses que ha d’explicar o les deixarà mig insinuades i ja.

https://www.flickr.com/photos/111470844@N05/
Bell © Himanshu Ahire, Creative Commons.

Cadascun de nosaltres viu amb algun secret que no pot revelar.

Efectivament la meva premonició és correcta i hi ha coses que acabarem no sabent, no pas totes però sí algunes d’importants, no faig la llista per no fer espòiler. És una mica una sensació que ja amb va quedar amb After Dark, hauré d’assumir que és una mena de «marca» de l’autor.

De totes maneres és un molt bon llibre, potser l’extensió no hi juga a favor, però Murakami s’agrada i li agrada recrear-se, si en sou fans el llibre us agradarà i si no el coneixeu penseu que són dos volums, potser és una manera de començar una mica dura, però això ja va a gustos.

Sobre la terra impura / Melcior Comes

Aquesta novel·la de Melcior Comes s’ha col·lat entre els tres finalistes pel premi d’Omnium a la millor novel·la publicada el 2018.

El protagonista fa de periodista cultural i escriptor instal·lat en la precarietat habitual del medi. Té un fill amb la seva ex i aquesta és la raó, juntament amb la poca feina que té, que el manté a Barcelona perquè sinó se’n tornaria a la seva Mallorca natal a treballar amb son germà, idea que no l’apassiona. S’entera de la mort de Dora Bonnín pels diaris, i això li fa venir records de la seva juventut, quan la va conèixer i va ser un gran amic del seu fill, en Leo. Es presenta a l’enterrament, un més, allà es troba amb la seva editora que està treballant en un llibre de memòries de la Dora i li n’encarrega la feina, es tracta de transcriure els seus diaris i aleshores esporgar i editar el resultat. Els diaris els té Griselda, la fantàstica xicota de Leo, i ell va a les tardes a treballar amb ella amb els diaris, de tant en tant apareix l’antic amic, ara molt canviat amb una vida que veurem que està bastida amb mentides i alcohol i cocaïna. Una nit després de treballar i sopar es queda a dormir a casa de la parella, la seva habitació fa paret amb la d’ells dos…

https://www.flickr.com/photos/54031665@N00/
guest bedroom © Gislane Lima, Creative Commons.

I no podia dormir. En primer lloc, per un pensament rancorós: en Leo havia follat amb la Griselda aquella nit només per humiliar-me. Devia haver detectat que jo la desitjava, que m’atreia —com devia atraure qualsevol home—, i havia decidit mostrar-me el seu poder convidant-me a «dormir» rere aquella paret prima mentre ell s’abocava al més ostentós dels manierismes sexuals. No m’ho podia treure del cap. L’altre motiu pel qual no podia dormir eren les obres de la piscina.

Amb la boda entre Leo i Griselda acaba la primera part del llibre. A la segona tenim les conseqüències de la boda que són unes quantes. El protagonista s’embolica amb la Blanca, germana de Leo.

Però quan em vaig despertar, enmig d’un llit enorme en una habitació gegantina de l’hotel on s’havia celebrat la boda d’en Leo, amb la Blanca encara mig encavalcada sobre meu, estabornida per l’esgotament i la lassitud de després de fer l’amor dues vegades en poc menys de sis hores, no pensava en el meu fill, havia oblidat on era, qui era, què havia passat fins llavors. Només veia una cosa: el cos d’aquella dona en pèl, de bocaterrossa, els cabells caiguts sobre la cara i el cul a l’aire, les cames obertes i els pits guaitant-li per sota les aixelles. La llum entrava per les escletxes larerals de les cortines; només se sentia la seva respiració i la blana alenada dels conductes d’aire condicionat.

https://www.flickr.com/photos/denisdenis/
After the beach © DenisDenis, Creative Commons.

La família mallorquina del protagonista té una padrina que de tant en tant se li en va el cap per l’Alzheimer.

Del president espanyol Rajoy deia que era «l’apotecari Xot»; d’Obama, «el carboner, s’homo de sa llobinera vella»; Messi era «l’escolanet major, que s’ha fet futbolista»; Artur Mas, «l’amo de Ca l’Estrella», etc. Els únics a qui identificava perfectament eren el rei d’Espanya i el papa de Roma.

I la Griselda desapareix la nit de noces. El consum descontrolat de substàncies de Leo fa que no sigui gaire de fiar, així que el detenen per homicidi tot i que els advocats de la família (riquíssima) el treuen de seguida de la presó. No hi ha cadàver per més que es busca i comença a semblar possible que ella marxés. La teoria de Leo és que son pare, amb qui es porta fatal (com amb tota la família de fet) l’ha segrestada. A més a més la suite nupcial està en una illa amb un petit far i no hi havia barca.

https://www.flickr.com/photos/tommiehansen/
Sunset in Colonia de Sant Jordi, Mallorca (Spain) © Tommie Hansen, Creative Commons.

Els diaris de Dora desapareixen, Leo diu que els hi han robat i ara el protagonista es troba que hauria de fer un llibre que ara és impossible. La seva relació amb Blanca va endavant, treballa per la marca de sabates de la família d’ella (Belper) com a redactor publicitari, els seus problemes econòmics desapareixen i entra en una família amb molta història, i amb un nom misteriós i una cara en una foto i una data gravada: Bruc 77.

La tercera part ens porta als grups terroristes de la transició i el seu assalt a empresaris rics per finançar la lluita. Anirem intuint com això pot vincular-se a la nissaga dels riquíssims Verdera.

A poc a poc (de manera potser una mica massa confusa a estones) es va revelant qui era aquest Bruc, i quina relació té amb la família. La família ha bastit un autèntic imperi, no deixaran que res ni ningú ho faci perillar, i és aleshores quan les teories del Leo sobre segrestos i robatoris i demés comencen a no semblar tant esbojarrades i comencem a pensar «i si…?» No faré spòilers, només diré que les idees de Leo potser no eren tan impossibles  com podien semblar.

https://www.flickr.com/photos/nalejandro/
© Nicolas Alejandro, Creative Commons.

La trama no deixa de ser una excusa per retratar un tipus de família, un tipus de família que queda retratada en una frase del patriarca Higini Verdera: No som una família, som una història! Aquesta idea que els diners i l’èxit i el poder que comporta els posa per damunt del bé i del mal, que tots els seus desitjos s’han de complir perquè tot i tothom es pot comprar (o això creuen, de vegades s’equivoquen, però poques vegades) i que a més a més tenen massa a perdre i això ho justifica tot per mantenir-se ben amunt.

Aquest lliubre ha estat un descobriment i no es pot deixar, ja les darreres pàgines són una droga que enganxa (tot i algunes tècniques narratives que no m’acaben de convéncer).

—La veritat? —va riure, per fi va encendre el cigarret amb un misto, que va fer un dolç petarrelleig. Va pensar una mica abans de continuar.— La veritat, fill? Quina veritat? La saps tu, la veritat…? No em facis riure. Tot es basa en l’oblit, en l’amnèsia. I l’oblit té guardians, en aquest país. I no siguis beneit. Només hi ha dues coses: el que decideixes creure i el que decideixes ignorar. D’això dependrà la vida que tindràs. Cap de fava.

Molt, però molt, recomanable, un digne guanyador si s’emporta el premi Òmnium.

Per tenir casa cal guanyar la guerra / Joan Margarit

Un llibre de memòries del que se n’ha parlat força i un autor, Joan Margarit, del que no he llegit res.

L’autor va nèixer el 1938 en plena Guerra Civil.  Aquesta guerra i les seves conseqüències van ser decisives al llarg de la vida de l’autor, com la de tantíssima gent. Passar d’una república que intentava (amb dificultats) modernitzar el país i avançar en drets socials, a una dictadura negra amb ànim de anihilació i revenja. Aquest tema resultava ser cabdal per entendre-ho tot, però sobre això quasi bé no es podia ni parlar.

Quan ja no els ho podia preguntar al pare i la mare perquè eren morts, van començar a sorgir les preguntes sense resposta. Tota gran tragèdia té alguna cosa de malefici. De mal averany. El cert és que la meva infància transcorrerà sota un gran paraigua negre de violència i mort. Ara, quan ja em queda poc per escriure, tinc el convenciment d’haver-ho fet condicionat sobretot per la Guerra Civil i la tètrica quietud dels anys de la repressió. També per la manera com em van cuidar i educar el pare i la mare, absolutament terroritzats.

Té punts en comú amb altres autors de l’època, la negra postguerra, i la negació pràcticament sistemàtica de la seva llengua i cultura, tot i que a aquestes coses hi arribaria més tard. Tocava crèixer en aquest ambient.

Vora una d’aquestes fonts, en un bosc que es diu Can Xercavins, en arribar el bon temps les dues classes de l’escola de la mare, amb les dues mestres, van a passar el dia una vegada cada curs. A mi, que ja vaig a l’escola del senyor Grimalt però que també participo en aquesta excursió, les nenes de la segona classe em fan respecte i vergonya. És la llavor d’una nova complexitat. Les miro jugar i entre elles n’hi ha una que quan escrigui això, al cap de setanta-cinc anys, encara recordaré d’una manera especial. Neta i planxada, amb dues trenes. A la nit tinc un somni en què aquestes nenes em banyen despullat en un gibrell d’aigua calenta. Serà el primer somni eròtic, l’avís que pot haver-hi coses que m’importen però que poden actuar sense que jo les controli.

https://www.flickr.com/photos/centralasian/
[ B ] Hans Sebald Beham – Women with Two Children in a Bath-House (1548) © cea +, Creative Commons.
Els avis de Joan Margarit eren pagesos, amb penes i treballs van aconseguir donar una carrera al seu fill que va ser arquitecte, en un moment en que tenir carrera era força excepcional i funcionava com ascensor social. Tot i així la família es movia amb molts equilibris entre la classe treballadora, la classe mitjana amb certa cultura, i la classe mitjana econòmica tot just albirada però que feia pensar que als seus fills les coses els podien ara millor o almenys podien tenir un accès als estudis més fàcil. El pare arquitecte i la mare mestre d’escola, tot i ser classe treballadora eren dos pares amb certa cultura.

Passo moltes hores sense control, però no sol sinó amb molta companyia, enmig d’una complexitat de relacions a la qual no estic acostumat. La vida del barri és densa i dura, però també càlida, una barreja de murcians i catalans que intenten sobreviure al fracàs amb què ha començat l’època que ens ha tocat. Adults i infants tenen també bones relacions, els més grans cuiden els petits, i això val per a totes les edats.

https://www.flickr.com/photos/beegee49/
Nice Toy © Brian Evans, Creative Commons.

Sanaüja, Rubí, Santa Coloma de Gramenet, Girona, Barcelona… Les mudances eren continues, la feina de son pare obligava i normalment només podia passar a casa els caps de setmana. Amb tants canvis l’arrelament no li resultava gens fàcil, però no era algú a qui la soledat fes por, era un element com un altre del seu entorn que li permetia reflexionar, la introspecció. Hi sabia conviure, no era un solitari, no buscava estar sol, però si era el que tocava doncs era el que tocava.

No soc conscient que aviat aquests llocs per on camino o m’aturo ho seran del record, que ja no existiran. En perdré la proporció, la llum, l’obscuritat d’ara. Que em cobriran unes noves capes de persones, paviments, edificis, arbres, i que res no tindrà res a veure amb aquest nen que soc. Ens separaran el temps i l’espai, jo aniré quedant per sempre en un altre lloc diferent. L’home que seré es mourà per on sigui en cada moment duent aquestes estimades imatges, sense poder-les confrontar amb ningú. Intentarà sorprendre el nen que s’ha anat convertint en un noi, escriurà sobre ell. No podrà demanar ajut ni consell a ningú per respondre les seves preguntes. Aquest nen, aquest noi, serà l’únic que un dia tindrà l’home per comprendre’s a ell mateix, per saber qui és i per què. L’home l’enyorarà, el buscarà en totes les novel·les i pel·lícules, en tots els poemes i en tota la música que l’aniràn acompanyant durant tota la vida.

La situació a casa era complexa, pare que treballava fora, mare que treballava, germanes, ell a càrrec de l’àvia la majoria del temps. Era una realitat que demanava una mica d’evasió. I l’evasió tenia dues formes per al jove Joan Margarit: el cinema i més endavant els llibres, i parlar de llibres a Barcelona vol dir parlar del Mercat de Sant Antoni.

© Cesc Llaverias.

Un altre lloc que és semblant a ser a dins d’un conte infantil primer i dins d’una gran novel·la del XIX després és el mercat dels llibres, al mercat de Sant Antoni, els diumenges al matí. És un espai que respira envelliment i alegria. Mig quilòmetre de parades de llibres de segona mà. Ni les autoritats franquistes ni l’Església aparenten manar, aquí, on d’alguna manera hi ha una riquesa cultural d’abans de la guerra. Cap llibreria de la ciutat pot causar aquest impacte. Tothom sap que, si busca i pregunta, hi pot trobar o encarregar llibres contemporanis i prohibits. Quedo submergit en la multitud i m’és difícil arribar a les parades, l’únic lloc des d’on puc veure els llibres i les revistes. Avanço amb dificultat, agafant-me al pare per no perdre’l. Per damunt de les olors de la multitud, m’agrada l’olor de paper vell, malgrat que d’aquest teatre al voltant dels llibres, un dia, sols m’emocionarà el seu record.

Els llibres i els clàssics…

És la literatura que em va introduint en el que serà la lectura per a mi, un mirall en profunditat on descobreixo què soc en cada moment i en el qual de seguida identifico els clàssics, novel·les que poden ser tornades a llegir d’una manera diferent a cada nova edat, en relectures que sovint són més emocionants del que va ser-ho el mateix descobriment, com sol passar amb l’amor.

© Cesc Llaverias.

Tot això mentre va encadenant cursos de la seva educació amb un entusiasme nul en el tema, però tot i així se’n va sortint, com qui fa una feina.

L’èxit és purament el de les notes, que no depenen de l’interès, sinó de les hores passades davant d’un llibre. És com si l’objectiu fos preparar-nos en una mena de preludi del que se’n diu en aquest país fer oposicions: un plantejament alhora interessat (gairebé el contrari d’interessant) i alhora infantil de l’aprenentatge, consistent a passar muntayes d’hores «estudiant» temes que no interessen per tal de «saber-ne» més que els altres competidors. Mitjançant això, accedir a un lloc remunerat per a tota la vida i no tornar a pensar mai més en la major part del que s’ha estudiat.

Amb aquest amor per l’estudi fer campana no és estrany i això li permet anar descobrint el món que és Barcelona, amb les seves peculiaritats.

Les tardes de fugida habitualment anem al cinema, amb freqüència a l’Oriente, al carrer Aragó, en el centre del qual s’obre el forat de la via del tren des d’on surt la fumera de la màquina de vapor si passa un comboi. És un dels més barats, com el Diana, al barri Xino, on també anem alguna vegada. En aquest, hi ha pajilleras, dones que fan masturbacions a dues pessetes a les files del darrere o bé a dalt, a general. Diuen que a l’Oriente també n’hi ha, malgrat que no n’hi veuré mai cap. Però al cinema l’important és la mena de costum que marcarà la nostre imaginació: tancar-se en una sala gran i fosca amb altres persones desconegudes, tots en silenci i pendents de la història de la pantalla. I al final sortir al carrer, enlluernats altra vegada per la realitat de la qual ens hem escapat durant unes hores. El cine i les primeres novel·les són el gresol on començo a posar ordre a la curiositat sentimental.

https://www.flickr.com/photos/28840305@N02/
Electric Cinema © Steve N, Creative Commons.

La família, a Catalunya, les passa força magres i finalment se’n van a Tenerife on les coses els somriuen per fi i el pare té tanta feina d’arquitecte com vulgui. Els fills s’adapten i accedeixen a un nivell de vida fins aleshores impensable. Però els pares no tenen cap ganes de quedar-se ni de fer-hi vida, el seu objectiu és treballar tot el possible guanyar tants diners com puguin i tornar. L’autor no ho acaba d’entendre i llegint el llibre jo tampoc, per molt amor que es tingui a uns orígens entre un lloc on no hi ha manera de sortir-se’n i un altre on tot són facilitats jo ho tindria molt clar. A més a més, el Tenerife d’aquells temps era un lloc d’allò més tranquil, sense inseguretat, amb poca gent, molta calma i gens de turisme ,només gent de pas, res a veure amb avui en dia.

https://www.flickr.com/photos/joansorolla/
Teide © Joan Sorolla, Creative Commons.

Els primers mesos, cadascun de nosaltres fa front a la seva manera a la sensació de llunyania. A tots els sembla que trigarem molt de temps a tornar a viure a Barcelona, fins i tot que potser no hi tornarem mai més. Aquesta impressió es va instal·lant a casa. L’àvia em pregunta en quina direcció queda Montserrat, per resar-hi de cara. A través d’un mapa i d’una brúixola que conservo dels escoltes, l’hi situo. L’àvia sap que a ella l’oncle Lluís de seguida que pugui la farà anar a viure amb ell. Pel que fa a mi, els meus constants descobriments en aquesta illa sorprenent, misteriosa com jo no he conegut cap indret fins ara, farà que la qüestió de l’enyorança de la nostra terra em duri poc, acostumat des de la infància a adaptar-me a tots els canvis de vida i de paisatge. De seguida la meva joventut es negarà a mirar cap al passat, i això, és clar, serà encara més evident en el cas de les meves germanes.

Un tema que va apareixent és el del sexe, la masturbació i l’obsessió de l’església amb això. L’autor ventila el seu debut sexual en un viatge a Madrid amb una economia de mitjans realment admirable. Hi va per concertar un acte a la Universitat de Barcelona amb alguns escriptors, al final no es farà res, però hi va i hi estableix contacte, un d’ells està acompanyat d’una dona a qui no pot treure els ulls de sobre.

Parla un parell d’hores de la seva pròpia obra teatral i de política, mentre jo continuo prestant-li atenció a ella. Potser hi col·labora que ja dec estar al límit de les necessitats sexuals: en arribar la nit, me’n vaig al llit per primera vegada amb una dona. Pagant, és clar, i baratet, la trobo per un carrer no gaire lluny de la pensió. I per aquest barri desert em porta a un pis on lloguen habitacions per hores. Un eufemisme, perquè no crec que ens hi hàgim estat ni trenta minuts. Li explico la situació i ella, sense complicar-ho gaire, em renta els genitals amb un punt d’eficiència maternal, fem la feina i ens tornem a vestir. Tot sense somriure ni una vegada. El retorn als carrers sense ningú ha estat un alleujament.

https://www.flickr.com/photos/64249193@N04/
whore wait for client © chantalre1, Creative Commons.

El llibre es llegeix bé, es va llegint bé, un cop superades les primeres pàgines on pot semblar que a l’autor li costa d’arrencar. Pot ser perquè el que ell domina més és la poesia o pot ser una sensació meva, sembla com si el canvi de registre li faci perdre una certa fluidesa en alguns moments del text. El llibre va millorant a mida que passen les pàgines i l’autor s’hi troba bé (repeteixo que això pot ser només una impressió meva). Després de llegir aquest llibre tinc dues qüestions, la primera és llegir-me alguns poemes de Joan Margarit que ara em sembla que el conegui, i l’altra és que m’agradaria saber com segueix tot plegat, que l’autor ho deixa tot pràcticament a la primera trentena de la vida i ara que ha començat a explicar-la estaria bé que seguís.

Dalva / Jim Harrison

Aquest llibre és un western, això és el primer. Però no pensem en els westerns típics i tòpic i (massa sovint) dolents, no. Parlo de westerns bons, d’aquells que es poden situar en qualsevol moment del temps, ja que l'»Oest» és un lloc, una direcció, un indicador geogràfic però no temporal.

La protagonista és i no és Dalva. Ho és per la seva història, i el seu passat. Un passat en una granja de Nebraska, amb un avi que parla sioux (ella també en parla una mica), i on coneix al misteriós Duane.

https://www.flickr.com/photos/105105658@N03/
Squaws © Rob Oo, Creative Commons.

Unes precisions, el tema indi és recorrent tota la novel·la; la família de Dalva té molts diners, això marca distàncies, sobretot en un lloc on la gent viu del camp i això dóna el que dóna; tenim vàries línies temporals. La part de Dalva amb una història dels anys 50 i després ja a l'»actualitat» (1986); i després tenim una part que Michael (amant ocasional de Dalva) vol rescatar, la història del primer Northridge (la família de Dalva), que va passar per la Guerra de Secessió i havia d’enterrar cadàvers i escriure cartes a les vídues, resseguirem la seva història amb els seus diaris i els seus viatges a través d’Estats Units i els indis.

Duane és indi, o mig indi, i treballa al ranxo, Dalva se n’enamorarà.

https://www.flickr.com/photos/boston_public_library/
Apache Indians, as they appear ready for the war-path [front] © Boston Public Library, Creative Commons.

Cogí la ruta 83 en dirección norte, hacia Murdo, y me desvié en la 18 para entrar en la reserva india de Rosebud, por la carretera que va a Parmelee. No albergaba muchas esperanzas de que Duane estuviese allí, como esperándome, pero sí creía que encontraría al menos un rastro frío de él, como decían los cazadores de la zona. A los blancos les cuesta bastante comprender por qué los indios viven como viven, porque lo identifican con la peculiar vida que lleva nuestra «chusma blanca». Me refiero a los céspedes maltrechos, las vallas rotas, los coches abandonados y desechados, las casas en ruinas. El abuelo decía que si le estás robando a alguien todo lo que tiene, o se lo has robado, no quieres entender a esa persona. De lo contrario, puedes terminar sintiéndote mal por lo que has hecho.

Un apunt, després de la Guerra de Secessió hi havia molta gent interessada en una Guerra India: bàsicament una operació militar a gran escala per exterminar-los, com si anar-los matant a poc a poc amb malalties i trasllats forçosos i tot tipus de vexacions no fos suficient. La Guerra de Secessió havia estat un gran negoci per tot tipus de proveidors que volien seguir fent negoci. Això no es va produir, però sí que es considera que la situació va ser parcialment i de manera intermitent similar a una guerra i es coneix amb el terme guerres índies. És un tema molt interessant, i trist i dur, i us convido a buscar-ne informació (la millor crònica és el llibre Enterrad mi corazón en Wounded Knee).

https://www.flickr.com/photos/statefarm/
Long lonely Nebraska road © State Farm, Creative Commons.

Aquest és el retrat de Dalva que fa Michael, mentre investiga els diaris del besavi de Dalva i la seva relació amb els indis:

Esta casa y esta granja desenterraban algunos de esos recuerdos de envidiosa admiración de mi infancia; no porque yo quisiera una granja, sino más bien a causa de todo lo que parecía representar con sus pinturas, sus muebles y su docena de brandis maravillosos en botellas casi intactas. Y ése era el factor que hacía que Dalva estuviese para siempre fuera de mi alcance, salvo en el plano irrisorio del sexo. Sentado en ese montón de rocas pude ver la vida de Dalva tan por completo ajena a las baratijas, o bibelots como dicen los franceses, una vida de poca confusión, rodeada por objetos queridos, incapaz de un movimiento sin gracia.

https://www.flickr.com/photos/toaireisdivine/
Airedale and the Go Go Goats © Lulu Hoeller, Creative Commons.

La història ens porta cada cop més pel passat i pels indis que van ocupar aquestes terres abans que els tornessin a desplaçar forçosament, com sempre, com altres cops, incomplint de nou els tractats. Els colons necessitaven terres, amb el temps les terres donaven cada cop menys, però ja no hi havia quasi indis que les poguessin reclamar.

https://www.flickr.com/photos/22719239@N04/
cp 2013 wounded knee © Otis Historical Archives National Museum of Health and Medicine, Creative Commons.
https://www.flickr.com/photos/22719239@N04/
cp 2012 wounded knee © Otis Historical Archives National Museum of Health and Medicine, Creative Commons.
https://www.flickr.com/photos/22719239@N04/
cp 2011 wounded knee © Otis Historical Archives National Museum of Health and Medicine, Creative Commons.

El problema con el oeste de Nebraska es que sólo existe un camino para llegar a la mayoría de los sitios. Cualquier otra ruta habría añadido horas al viaje a Buffalo Gap. Eso supone tener que soportar todo lo que pensaras durante el camino en otras ocasiones, como si esos pensamientos previos estuviesen colgados de los postes de teléfono y el tendido electrico; incluso las fantasías sexuales del pasado lejano pueden estar esperando en lechos de arroyos y zanjas, en los cruces de pueblos deshabitados, cuyo nombre no anuncia nada más que eso, un nombre, y el recuerdo de lo que estuvieras haciendo y pensando las otras veces que pasaste por allí.

Els records acaben més o menys poc després de Wounded Knee i amb el «primer» Northridge havent adoptat costums indies i preguntant-se si podrà mantenir-les o si els indis estan condemnats, tement-se la resposta i tement que els blancs no respectarien ni les tombes dels indis.

Un llibre collonut. Costa d’entrar-hi, és molt dens, però un cop ens adaptem al seu ritme i la seva música ens atrapa i no ens deixa. De cap a la llista de millors del 2018, la part dolenta és que tothom està d’acord que aquest és el millor llibre de Jim Harrison, el que no anima gaire a llegir els altres llibres si el llistó ha de baixar…

Los huesos del invierno (Winter’s Bone) / Daniel Woodrell

En aquest article podeu saber una mica què coi és la «gritlit», si us interessa, hi entra tot el que publica Dirty Works i altres llibres, com aquest que per això me l’he agafat. És un tipus de literatura i d’ambientació que m’agrada, no sé ben bé perquè, això tampoc, però m’encanta i de fet la meva llista de llibres llegits recentment n’és una bona prova.

Aquesta és la història de Ree, una adolescent que es fa càrrec d’una mare completament absent i dels seus dos germans petits a la seva casa dels Ozarks, terra de rednecks i cuiners de meta. Precisament per això de cuinar meta son pare és a la presó. Un dia rep la visita del sheriff, li torna els dos germans ja que l’escola ha tancat per la nevada que es preveu i li comunica una cosa: el seu pare està en llibertat condicional i ha posat com a aval per la fiança la casa i les terres on viuen, si no es presenta al jutjat el proper dilluns els embargaran i desnonaran.

https://www.flickr.com/photos/rod_waddington/
Backwoods Preacher, Arkansas © Rod Waddington, Creative Commons.

Parlem del pare:

Su padre podía estar en cualquier parte.

Su padre podía creer que tenía motivos para estar prácticamente casi en cualquier parte o hacer prácticamente cualquier cosa, aunque por la mañana los motivos le parecieran ridículos.

Una noche, cuando Ree era una mocosa, su padre tuvo un encontronazo con Leroy Dolly el Machote y le pegaron un tiro en el pecho allá por el río Twin Forks. Iba eléctrico de meta, emocionado por el tiro que le habían pegado y, en vez de ir directo al médico, condujo cincuenta kilómetros hasta la taberna Tiny Spot de West Table para enseñar a sus colegas la sangre y el glamuroso agujero de bala. Sonriendo, se cayó redondo y los borrachos lo llevaron al hospital; nadie pensó que fuera a ver el mediodía hasta que lo vio.

Su padre era un tipo muy duro pero los planes se le daban mal. Se había ido de la meseta Ozark a los dieciocho años con la intención de ganar mucha pasta en los pozos de petróleo pero terminó en Texas boxeando con mexicanos por una miseria. Él los aporreaba, ellos lo aporreaban a él, todo el mundo sangraba, nadie se hacía rico. Al cabo de tres años volvió al valle sin haber ganado en la aventura más que nuevas cicatrices alrededor de los ojos y unas cuantas anécdotas que hicieron reír a los hombres una temporada.

https://www.flickr.com/photos/pandora_6666/
snowy barn © Jo Naylor, Creative Commons.

Ara Ree haurà de buscar a son pare i per això ha de recorrer a amics i familiars que no tenen cap ganes d’ajudar-la en res, la gent que et rep a trets només si creu que mereixes el preu d’una bala, o ni això. Els primers de la familía semblen casos perduts fins que veus que no, que l’estranya és Ree, la seva família és… peculiar, o adaptada al medi com preferiu.

Ree se helaba en su tienda chata. Por no pensar en otra cosa se le ocurrió repasar la lista de nombres de los Milton: Puños, el Rubio, Siluro, Araña, Juergas, Gallo, Chatarra… el Zurdo, Perro, Pincho, Ojos Rojos, Mamita… Algodón, Morro de Cerdo, Diez Centavos, Cerbatana… suficientes.  Suficientes Milton. Tener a mano unos pocos nombres de hombre era una táctica heredada de las costumbres de los antiguos gitanos hojalateros, costumbres que se habían abandonado en los tiempos de Haslam, Fruto de la Fe, pero a las que se volvió con entusiasmo cuando se desataron las grandes rencillas y los muros sagrados se vinieron abajo. Que el sheriff o cualquier otro gerifalte intentara llevar un registro oficial de los Dolly varones, habiendo tantos que se llamaban Milton, Haslam, Arthur o Jessup. Arthur y Jessup eran los menos frecuentes, no más de cinco de cada, probablemente. El gran nombre de los Dolly era Milton: había al menos doce en el mundo de Ree. Poner Milton de nombre a un hijo era una decisión que se tomaba con la intención de trazar el mapa de su vida incluso antes de que hubiera nacido, porque, entre los Dolly, ese nombre suponía expectación e historia. Algunos nombres podían alzarse y recorrer muchos caminos en varios sentidos, pero los Jessup, los Arthur, los Haslam u los Milton nacían para recorrer únicamente el camino pisoteado de los Dolly hasta el lugar oscuro, para vivir y morir según las costumbres más ferozmente observadas de su linaje.

https://www.flickr.com/photos/worker101/
meth lab at dusk © Worker101, Creative Commons.

El paisatge és pràcticament un personatge més. Un entorn rural, aïllat, tancat en sí mateix, endogàmic, terra de coiots, de cacera i carn de cèrvol deixada assecar als porxos, terra d’ensenyar als nens a disparar abans dels deu anys, i si cal de caçar i menjar esquirols, i on qui no cuina meta és perquè la ven, o la consumeix, però el més probable és que ho faci tot alhora. Si a algú dels seus el tracten com tracten a Ree quan pregunta per son pare fa por pensar quina seria la reacció si les indagacions les fes algú de fora.

Un fragment amb el tío Lágrimas, bastant definitori del personatge.

El tío Lágrimas alargó el brazo hasta la guantera y cogió un biberón lleno de meta. Desenroscó el tapón, lo dejó en el salpicadero, esnifó dos veces del biberón, golpeó el volante y dijo:

—Todos los días hay que estar preparado para morir… Solo así puedes salvarte.

https://www.flickr.com/photos/craigdietrich/
The Candy Lady Blue «Meth» Candy © Craig Dietrich, Creative Commons.

Al marge d’això però amb certa relació no puc deixar de recomanar la sèrie de Netflix Ozark, per si voleu saber més o simplement veure una sèrie ambientada en aquest particular entorn i les persones que crea.

El llibre és molt recomanable, passa en un moment, i deixa marques, no és un llibre innocu, com tots els bons.

Padre e hijo / Larry Brown

Larry Brown és un dels autors de capçalera de la gent de Dirty Works i que ja vaig llegir en el primer llibre de l’editorial (i que hi dóna nom) Trabajo Sucio.

El protagonista, Glen, surt de la presó on s’ha passat tres anys i torna al poble. De seguida es fa evident que el temps a la garjola no l’ha suavitzat ni l’ha fet recapacitar o voler una vida sense problemes. Tot el món ha seguit fent la seva però ell sembla que només ha fet que alimentar la seva rancúnia i la seva mala bava. No pinta pas bé, a més a més tampoc es pot dir que torni a un lloc precisament idíl·lic.

https://www.flickr.com/photos/simpleinsomnia/
Montana State Prison c. 1940s in Deer Lodge © simpleinsomnia, Creative Commons.

El lugar parecía estar más o menos como siempre, la vieja casa sin pintar plantada en medio de la maleza y con la chapa del tejado oxidada, llena de manchas grises y marrones. El Chevy del 48 seguía abandonado a un extremo del solar con sus cuatro ruedas deshinchadas, y su padre continuaba allí, en la silla, tal y como lo había dejado la última vez que lo vio, como si el tiempo se hubiese replegado y nada se hubiese movido en los tres años que había pasado entre rejas.

https://www.flickr.com/photos/darronb/
Dead Cow Shed ND8 grad tonemapped © Darron Birgenheier, Creative Commons.

A poc a poc anirem descobrint coses del seu passat, perquè va anar a la presó, i quina vida havia dut. I també anirem descobrint detalls de la seva relació amb el pare, detalls que potser expliquen aquesta distància que els separa, aquesta hostilitat.

En cierta época él también trabajó allí, se levantaba temprano para ir con su madre a la parcela donde tenían aparcado el camión, recogian las hortalizas aún húmedas de rocío, las cargaban y se dirigían a la plaza a primera hora de la mañana para instalarse, colgar las básculas, disponer las bolsas de papel y pasarse allí todo el día para obtener el dinero que su padre se bebería el fin de semana.

I les dones. Una de les primeres coses que fa en sortir és anar a veure Jewel, amb qui va tenir un fill però per ell com si no, no té cap ganes de fer de pare. Jewel és una de les persones que ha deixat a mitges en la seva estada a la presó. Tot i que ella l’ha esperat, més o menys.

Ni siquiera sabía por qué se casó en su día con Melba. Le reprochaba que bebía demasiado y que siempre andaba correteando por ahí, pero eso era lo que hacía antes de que se casasen, así que tenía que haber sabido que no iba a cambiar de hábitos solo por ella. En cualquier caso, no tenía la menor idea de qué esperaban las mujeres. Suponía que verle trabajar como un perro cuarenta horas a la semana para quedarse en casa el sábado por la noche, ir a misa el domingo y darles todo tu dinero. ¿Y ni siquiera salir a tomar una cerveza? A tomar por culo. Se alegraba de que se hubiese ido y esperaba no volver a verla en la via. Además, las pocas veces que la había pegado lo había estado pidiendo a gritos. «¿De dónde vienes? ¿Con quién has estado? ¿Qué es eso que llevas encima?». Se hartó de escuchar toda esa mierda. Si Jewel quería seguir tendría que aceptarle tal y como era. Y si no le gustaba no era la única mujer de los alrededores.
Erline Price había crecido. Vaya que sí. Se preguntó hasta qué punto. Quizá pudiese verificarlo.
https://www.flickr.com/photos/suzanneandsimon/
IMG_4450 © Simon Davison, Creative Commons.

Per acabar-ho de rematar el pretendent actual de Jewel és Bobby, el sheriff i segons Glen el responsable que acabés a la presó.

Una de les característiques de Glen és que no acaba de ser conscient de ser dolent. Més o menys. No hi ha una gran retòrica, fa el que ha de fer perquè li sembla l’única opció possible, com si tot estigués fatalment predestinat. En realitat no és així, però és la manera que ha trobat Glen de suportar-se. Hi ha una realitat paral·lela, molt propera a la realitat de debó, on Glen fa el que fa perquè no té alternativa, ell mentalment ja hi és. Vist des de fora tot semblar una fugida endavant, un anar xutant la pilota cap amunt. I cada cop sabem més coses i Glen fa més coses i la cosa es posa més i més malament a cada pàgina. Sense dramatisme, com si l’autor ens hagués de narrar l’única història possible (potser m’estic passant de críptic).

Quines coses fa Glen? Assalt, assassinat múltiple, matar un primat, una violació d’una adolescent… No ha de ser fàcil ser ell, i la seva actitud no ajuda, tampoc sembla que sigui gaire salvable, potser en algún moment ho va arribar a ser però d’això fa molt, està en un estat mental que representa molt bé aquest fragment:

Él sabía de errores. Había tenido que pagar por los suyos y también por los de su padre. Bobby también había cometido uno y su madre iba a pagarlo. Iba a pagar por este y por el suyo, por los dos a la vez. Se preguntó cuándo aprendería la gente a no tocarle las pelotas. Siempre había alguien con ganas de tocarle las pelotas y ya estaba más que harto. Estaba hasta las mismísimas pelotas. No podías dejar que la gente te avasallara. Porque acabarían por pensar que podían hacerlo cuando se les antojase y no dejarían de hacerlo a menos que tomases cartas en el asunto. Y él ya había tenido bastante de la mierda de esta señora. Su madre se había pasado la vida contándole cosas de ella. Estaba defendiendo a su madre. Ya era hora de que alguien lo hiciera.

https://www.flickr.com/photos/soundlessfall/
Self © Aimee Heart, Creative Commons.

Totes les peces del llibre es van movent fatalment, tots els personatges estan múltiplement connectats, i el llibre es va acostant a un clímax final que només pot acabar d’una manera.