La terra prohibida. Volum II / Manuel de Pedrolo

Ja és aquí el segon volum, les parts 3 i 4 de la tetralogia de Pedrolo, possiblement una de les seves obres més reexides.

Ja vaig parlar abastament del primer volum en aquesta entrada, en aquest tenim les novel·les Les fronteres interiors i La nit horitzontal, i el bar de Cedó com a nexe entre tots plegats. Els llibres s’ambienten a la dècada dels 50, i Pedrolo va escriure pràcticament cada llibre en un mes, després els va tenir literalment amagats una vintena d’anys. No és només que ni de conya haurien passat la censura, és que probablement l’haurien detingut.

A Les fronteres interiors,  Albert Cros ha tornat a Barcelona. El 39, derrotat com tants altres va agafar el camí de França deixant aquí dona i dos fills, i torna 11 anys després. 11 anys, uns fills que quasi no el reconeixen i una dona que el suporta. Sembla que es van casar en plena foguerada, que era tot el que hi havia, i ja està, i el pes dels anys passats a França i les sospites. I una vida i un entorn on Albert difícilment podrà ser feliç.

Terra conquerida, derrotada i ocupada, aquesta és la Catalunya que es troba, i ni queixar-se pot.

© Francesc Català-Roca.

Treballant de professor de francés en una acadèmia privada (amb els seus antecedents res de treballar a l’educació pública) i corregint novel·les abans que les duguin a imprenta a una pesseta amb quaranta la pàgina.

Un vespre fent un vermut al bar de Cedó, a la Vall d’Hebrón, el bar on va anar a parar el protagonista del primer llibre en Jesús Maristany, la noia del bar, l’Eugènia li diu que l’han detingut i l’acusen d’haver fet de patruller durant la guerra i li prega que faci alguna cosa per intentar ajudar-lo.

Es va interrompre, perquè el que estava a punt de dir resultava massa grandiloqüent. Combatre per la llibertat. Això havia volgut dir. Però ni la manera de dir-ho ni el moment eren ben escollits. D’altra banda, què sabia aquell pobre noi de la llibertat? Llibertat de robar, de matar, de tirar-se la primera dona que li fes el pes… Ben mirat era natural, ningú no li havia ensenyat a respectar els altres perquè mai no l’havien respectat a ell. Després ho va comprendre, però el disgust persistia.

I ara resultava que en Maristany també era un d’aquests! Costava més d’entendre. És clar que a les patrulles devia haver-hi hagut de tot, però, no indicava ja un defecte de la personalitat el fet d’haver-ne format part? Era com fer-se policia. Comprenia que alguns podien sentir-se atrets per la professió quan, de joves, els enlluernava el miratge de l’aventura. Però i després, un cop dins? No era una professió d’homes normals. I tampoc no ho havia estat la del patruller. Algun dia seria interessant d’examinar en detall un aspecte de l’home que… Però eren tantes, les coses que hauria calgut examinar!

© Francesc Català-Roca.

La seva vida és trista, grisa i sense alicients, excepte una noia de l’academia que intueix que n’està enamorada, la Neus, una noia de disset anys (ella diu que quasi divuit), una noia vint-i-tres anys més jove que ell. El seu panorama vital és força trist.

No tenia remei haver complert els quaranta anys sense haver aconseguit mai res. Tu fas com els crancs, noi! Qui li ho havia dit, això? Sí, el sogre, aquell poca-solta. Sense les teves atzagaiades, ara, amb la teva intel·ligència, ja series el director d’un grup. Sí, i què? Quina importància tenia ser director d’un grup escolar? I per què li deia amb la seva intel·ligència, si no hi creia? Ningú no creia en ell, i amb motiu, és clar. Seguia: No entenc per quins set sous te n’havies d’anar. Un home casat i amb fills no té dret de comprometre’s d’aquesta manera. Oh, i encara per no res, si ho mirem bé! Naturalment, havia hagut d’aguantar el sermó. Els sermons. Fins i tot el pare, perdut i tot com estava, es va creure obligat a dir-hi la seva: No sé per què t’hi havies de barrejar, en política… Era inútil contestar-li que mai no n’havia fet, de política. Ara, haver lluitat amb la República, haver defensat una causa justa i patriòtica, era haver fet política. Pronunciar el nom de Catalunya encara era fer política. Mai no ha donat res a ningú, deia el pare… fora de quatre pispes que en viuen.

Ja havia passat més d’un any, d’això, però semblava que fos ahir que li ho deien. I és que de fet continuaven dient-li-ho amb cada mirada, amb cada gest esbossat en presència seva.

© Francesc Català-Roca.

Els eixos de la novel·la són varis. El descarnat retrat que fa de la societat i del país , quina Catalunya podrà sortir de tot això? La seva supervivència amb una vida que tot just suporta. El record dels seus anys a París, i l’amistançada que hi va tenir.  Els records de la guerra i l’intent d’ajudar Maristany. I la Neus i el que representa, potser la darrera oportunitat de ser feliç amb tot en contra però tan difícil resistir-se a una noia jove i bonica i agradable i que sembla fondre’s per ell…

Cadascú a la seva manera, tots dos sofrien. L’Albert no s’havia sentit mai tan turmentat, però per damunt d’aquell turment l’embolcallava una mena de felicitat suau i contradictòria que probablement ella no compartia. Aquests instants sí que no els oblidaré mai, es va sorprendre pensant. Era que potser no havia viscut mai res de tan intens al costat d’una dona. Comparat amb els sentiments que ara el submergien, què era aquell instant d’estranya tendresa que va sentir per la Bèlia? O l’exaltació triomfant que el va travessar com un corrent elèctric la primera vegada que va conèixer el ventre acollidor de la Cecília? O fins i tot aquell dia, molt de temps abans, quan descobrí els pits que la veïna li mostrava des de la proximitat de la finestra de casa seva? Tot allò, i tantes altres coses de la sev vida d’home de quaranta anys, desapareixia escombrat per la plenitud dolorosa de l’hora actual. I ja no importava que fos una criatura qui el feia sentir amb tanta intensitat. Perquè, de fet, no ho era. Era una dona, ara en l’inici del camí que puja victoriosament al cim. Però ell es trobava a l’altra banda.

https://www.flickr.com/photos/53812099@N04/
carmen fiano © shots of carmen fiano, Creative Commons.

Amb aquesta història (que no explico com acaba) i l’aparició de grups de resistència al règim acaba Les fronteres interiors. La part següent està protagonitzada per un personatge que ha anat apareixent i que se’ns ha fet força odiós, un escriptor en català, un cap calent, un tabalot, un baliga-balaga i un poca-solta en general encantat de coneixe’s, però no deixa de ser un escriptor i l’esperança de tenir una literatura passa per tenir escriptors. No sé si Pedrolo es va basar en algú concret, possiblement va barrejar diferents característiques per fer l’Orsil, i la seva dona que sembla ser la que té cervell de la parella. Ells protagonitzen La nit horitzontal.

https://www.flickr.com/photos/giuseppemilo/
The couple – Dublin, Ireland – Black and white street photography © Giuseppe Milo, Creative Commons.

Tot el que he dit de l’Orsil és cert, però a mitges, l’Orsil que hem vist és una projecció, és el seu propi personatge, no és així. Amb les primeres pàgines de la novel·la ja ens adonem que no estem davant del mateix, o que si ho estem és algú molt més complex. En tots aquests llibres l’existència d’una organització subversiva plana per tot l’argument. Tot i les dificultats hi ha qui no es resigna i fa el que pot per ensorrar el règim, o almenys debilitar-lo. Un dels que ho fa és l’Orsil, cosa que l’obliga a dur una mena de doble vida que també s’estén al pla sentimental.

A més a més del tema polític Pedrolo va carregar l’apartat afectivo-sexual dels llibres, ras i curt, la dona d’Orsil, la Maria, és lesbiana, i amb el seu coneixement ell s’entén amb una altra dona, la Daniela, amb qui pretén tenir un fill perquè a més resulta que Maria és estèril. Tot plegat molt fred i molt lògic, vist ara, però estem parlant dels anys 50 (en aquells anys oficialment l’homosexualitat era considerada una malaltia).

Un cop tancats a la cambra, acabà de reconciliar-s’hi i fins va riure quan ell intentà de fer-li’n els honors com si es trobés a casa seva. Van acabar per retrobar-se als peus del llit, l’un davant de l’altra. La va besar més pregonament que no havia pogut fer fins llavors i, per darrere, li feu lliscar la cremallera del vestit esquena avall. Va acudir-se-li una pregunta que després li sembla estúpida:

—No et molesta pas el llum?

Ella va indicar que no amb el cap i, torbada, afegí:

—No he d’amagar res.

Era veritat, recordà ara, assegut prop seu. De primer ni va tenir temps de comprovar-ho, perquè un remolí de vida el va arrossegar, i a ella també; quan se’n va adonar eren ja tan a prop l’un de l’altra que els faltava perspectiva per observar-se. De fet, no va descobrir-la fins molt més tard, quan ella s’adormí entre els seus braços. Va desfer-se’n sense despertar-la i va veure-la amb aquell rostre clar i jove que tenia ara. Es va dir: adormida encara és més bella. Potser no ho hauria pogut assegurar de ningú més.

Seguidament, es va adonar que havia obert els ulls. Potser l’havia despertada el seu mateix esguard, tan intens. Li va somriure, gairebé torbat que l’hagués descobert en aquell acte de contemplació.

https://www.flickr.com/photos/131987802@N04/
the morning © paul b, Creative Commons

[…]

Va amarar-lo una onada d’agraïment, quelcom que no tenia res a veure amb l’amor però que encara era amor. Impulsivament, li amoixà la cara.

—Dorms?

Volia sentir la seva veu.

—No. Soc feliç.

Però aquestes novel·les de Pedrolo són un mal lloc per ser feliç, i les activitats d’Orsil acabaran posant-lo en una situació desesperada que no està segur de poder manejar. Els dos fragments que he posat corresponen a la part més diguem-ne amorosa del llibre, però hi ha molt més. Subversió i organització de resistència, resistència pacífica (tot i que no descarta altres vies) i lluita, individual però sobretot col·letiva. De tan actual fa feredat.

https://www.flickr.com/photos/gcfairch/
The Robbery © Geoffrey Fairchild, Creative Commons

El llibre acaba amb un epíleg de Núria Cadenes, que va llegir en Pedrolo coses que després li va tocar viure en persona. I que para esment en una frase que val la pena destacar perquè destil·la tot el que Pedrolo pensava dels que es plegaven, dels que renunciaven i es traien a si mateixos:

Viviu en un món molt petit, perquè és fet a la vostra mesura.

L’edició d’aquesta tetralogia en dos volums, el primer encapçalat per un pròleg de Patricia Gabancho i aquest tancat amb l’epíleg de Núria Cadenes formen un tot. No és només una reedició d’unes obres introbables de Pedrolo, molt possiblement estem al davant dels seus millors llibres, o si això és massa agosarat uns llibres a l’alçada dels seus millors. Aquests a més a més tenen una altra virtud: són incómodes, punyents, i en moltes coses (en massa coses) increïblement actuals tot i tenir més de seixanta anys!

Només queda felicitar Comanegra per l’edició, recomanar aquests llibres i esperar que algú s’animi a reeditar els Anònims, els Apòcrifs o la sèrie Temps obert, per demanar que no queda.

 

L’ofici / Serguei Dovlàtov

Ja quasi està, amb aquest llibre només em falta El compromís i hauré llegit tots els llibres de Dovlàtov publicats per LaBreu.

Aquest llibre no és com els altres, o no ben bé. Aquí el tema és descaradament ell, que en altres llibres també però així com abans podíem dir que eren textos en gran part autobiogràfics aquí és la totalitat. No hi ha una ficció interposada, l’autor ens parla directament des d’aquest assaig-reflexió.

Serguei Dovlàtov va tenir molts problemes per publicar, les circumstàncies a l‘URSS no eren propícies, l’ambient literari estava completament ofegat i marginat, només un estil molt concret tenia alguna cabuda, un estil a l’extrem oposat del que feia ell.

Em vaig asseure, vaig escampar els retalls d’aquell butlletí. Els vaig rellegir. Vaig decidir deixar de banda l’honor durant u temps. I de seguida vaig tenir enllestit el relat “Per encàrrec”. Dos plecs d’un nyap vomitiu i dolçàs.
Hi sortien un periodista innocent i un obrer escarrassat. El periodista feia preguntes idiotes, seguint un esquema. L’obrer es carregava l’esquena a consciència. Sincerament, no en recordo gaire els detalls. Em faria vergonya rellegir-lo.
A “Nevà” van llegir el relat i el van refusar. En Lerman em va donar explicacions:
—És massa bo per nosaltres.
—Però si no pot ser més dolent —vaig dir.
—I tant que sí. No és habitual, però hi ha coses pitjors. Si te’n vols convèncer, fulleja la revista “Nevà”.
Vaig quedar desconcertat. Havia decidit vendre’m l’ànima al diable i què n’haiva tret? Doncs n’havia tret que l’hi havia acabat regalant, l’ànima, al diable.
Que hi pot haver res més oprobiós que això?

Relats, articles, o fins i tot cinema, no va deixar d’intentar res, però la maquinària de l’estat no en deixava passar ni una. No estem parlant de la URSS de les purgues i d’Stalin, la cosa era més laxa però tot i així estava molt lluny del que s’entenia per llibertat als països occidentals. Fes el que fes, topava amb l’omnipresent estat.

https://www.flickr.com/photos/neubert_lacy/
NIght on Nevskii Prospekt © Michael Neubert, Creative Commons

L’Aristàrkhov em va proposar que escrivís el guió per a un documental sobre Ivan Bunin. S’acostava l’aniversari d’aquest Premi Nobel.
Vaig trucar a l’Àriev, un col·lga filòleg que no sabia on caure mort. Vam escriure plegats un esborrany de setze pàgines. Estàvem embadalits amb la nostra creació. Hi havíem formulat amb precisió les premisses ideològiques. Perquè Bunin no deixava de ser un emigrant. Havia fugit dels comunistes i havia mort a l’exili. I, malgrat tot, era un clàssic de la literatura russa. Un dels quatre Nobels russos.
Vam inventar-nos el concepte de repatriació espiritual de Bunin i en vam quedar ben orgullosos. En mencionar l’imminent centenari de l’autor, vam apel·lar a l’orgull nacional. Vam guarnir l’esborrany amb fragments ja enllestits del que havia de ser el guió final. Per acabar, vam manifestar la nostra humil disposició a visitar França per investigar detalladament l’arxiu de Bunin.

També va deixar Leningrad i va marxar a Tallinn, en aquell moment encara a la URSS, el perquè no el tenia gaire clar ni ell mateix, li calia moure’s.

Per què vaig anar-me’n justament a Tallinn? Per què no a Moscou? Per què no a Kíev, on tinc amics influents?
No hi havia causes raonables. Vaig pujar a un cotxe que passava.
Era en un cul-de-sac. Deutes, desordres familiars, sensació de desesperança.
Vam sortir cap a la una del migdia. A la butxaca, vint-i-sis rubles, el carnet de periodista i un bolígraf. A la bossa, una muda.
A Tallinn no hi tenia coneguts. Només portava dos números de telèfon que algú m’havia dictat de qualsevol manera.

https://www.flickr.com/photos/kishjar/
Untitled © kishjar?, Creative Commons

Aconsegueix una feina, publica articles, i de vegades a fer la selecció, oblidant el seu criteri o qualsevol criteri que tingués a veure amb la qualitat, havia de fer el que li havien fet a ell abans.

Al principi actuava amb més o menys honradesa. De la pila de paperassa, en treia manuscrits talentosos i els feia arribar a Direcció. Sempre me’ls tornaven amb repugnància. De mica en mica, vaig començar a fer com els meus col·legues de “Nevà”. Des del primer moment, ja etzibava a un autor jove:
—Noi, deixem-ho córrer. No ho deixaran passar…
—Però si publiqueu qualsevol cosa!
Sí, publicàvem qualsevol cosa. Però tampoc no havia de plegar cada vegada que un relat mediocre apareixia a “La Foguera”!
En resum, la meva activitat editorial no va destacar per grans gestes.
En aquella época, la revista havia perdut irremeiablement la superioritat.

Els seus “Solos per a Underwood” (per la marca de la màquina d’escriure) són petites joies que van apareixent, sovint deslligades del que s’explica a cada moment.

Solo per a Underwood
En una fàbrica de Leningrad va passar una cosa. Un treballador veterà va escriure una carta al director. Va agafar un full de paper de vidre i va escriure-hi, al revers: “Quan em donaran un lloc on pugui viure tot sol?”. Sorprès, el director va fer cridar el treballador:
—Què és aquesta conya del paper de vidre?
El treballador va contestar:
—Amb un paper normal, t’hi hauries eixugat el cul. Així, almenys, t’ho hauràs de rumiar…
Doncs al treballador van concedir-li una habitació, imagineu-vos. I el director no es va separar mai més d’aquella carta. L’ensenyava a tothom durant la conferència del Partit a l’Institut Smolni.

https://www.flickr.com/photos/jsome1/
Typewriter lost in landscape © Feliciano Guimarães, Creative Commons

I el seu final a la URSS, quan ja va veure que l’única alternativa era marxar, aprofitar que donaven visats i fugir. Ell tindria llibertat i la URSS es treuria de sobre algú incómode, absolutament irrellevant però incómode. Això sí, el detall que es consideri com a literatura il·legal les seves obres no publicades és d’un cinisme que faria riure si no fos per plorar.

Llavors, inesperadament, em van arrestar i em van dur al Centre de Detenció del carrer Kaliàev. M’acusaven de parasitisme, possessió d’un bordell i difusió de literatura il·legal. En qualitat de literatura il·legal, hi figuraven les meves obres.

I els Estats Units, i una vida que no era fàcil per un periodista, la demanda de periodistes russos era més aviat molt limitada (no pas inexistent), a més a més mai va aconseguir un domini de l’anglès, literàriament seguia fent servir el rus.

La meva vida als Estat Units va començar d’una manera extremament plàcida. Com correspon a un home de lletres rus, em vaig passar sis mesos al sofà.
Les organitzacions de beneficència ens donaven uns quants diners. Els veïns americans ens van portar alguns mobles i una pila de roba. A més a més, ens ajudaven els vells amics, els que havien marxat abans que nosaltres. Ens donaven valuoses indicacions pràctiques.

La primera part del llibre és com a la URSS era un autor silenciat, i la segona és la seva vida als Estats Units, a Nova York, amb una sensació que acabaria sent profètica:

https://www.flickr.com/photos/762_photo/
New York East River Panorama : 1970 ©CAPTAIN ROGER FENTON 9th.WEST MIDDLESEX VRC. 1860, Creative Commons

Nova York és real. No provoca cap mena de pulsió museística. Està feta per viure, treballar, divertir-se i morir.
No hi ha monuments històrics. El present, el passat i el futur estiren un mateix carro.
Si hi hagués una revolució, no hi hauria res per assaltar.
Aquí no es té la sensació de lloc. Es té sensació de ser en un vaixell atapeït amb milers de passatgers. Aquesta ciutat és tan diversa que t’adones que també té un raconet per a tu.
Em va l’efecte que Nova York és la meva última ciutat, la decisica i definitiva.
Des d’aquí ja només es pot fugir a la Lluna.

I les cuites dels exiliats per trobar feina, a les dones se’ls donava molt més bé, mentre que els homes que a més a més eren de lletres doncs tenien que buscar la manera de fer alguna cosa amb un domini de l’anglès força precari (no és una cosa tan infreqüent), això sí amb aquestes limitacions les feines a que poden optar no són pas les millors.

—He sentit que hi ha una vacant en un viver de serps per a usos farmacològics. No és una feina complicada. El més important és alimentar-les quatre cops al dia. Endreçar una mica, netejar, passar l’escombra… Paguen cent seixanta dòlars per setmana. I tampoc no s’hi passa gana, per cert.
—Que què? —va alarmar-se en Baskin, amb fàstic—. Què vol dir això? Què has volgut dir amb això?
Al seu torn, en Bélenki va alçar la veu:
—Amb què et penses que les peixen? Amb ratonlins? Ni de conya! Que no són els soviets això! Aquí les serps mengen millor que els nostres cosmonautes. Està tot previst: proteïnes, greixos, carbohidrats…
La cara d’en Baskin era d’un fàstic extrem:
—No fotis que compartiràs menjadora amb les serps! Valia la pena marxar de Moscou per a això?
—Per què hi he de compartir res? Em puc portar els plats de casa…

Finalment tenen la idea de muntar un diari rus a Nova York, ja n’hi havia, de fet a Nova York hi va anar una comunitat russa molt gran, al barri de Queens sobretot.

Els aventurers són persones permanentment insatisfetes. Han acabat als Estats Units per casualitat. Un es va barallar amb la dona i se’n va anar. Un altre va tenir ganes de sentir Dizzy Gillespie. O d’escopir al Hudson des d’un gratacel, posem per cas.
Tot això és acceptable. Però també toca treballar. La qual cosa per a molts result una autèntica sorpresa. Encara bo que als Estats Units es pot ser un paràsit de l’Estat. De manera que la majoria d’aventurers viu dels subsidis
Els meus amics i jo pertanyem al corrent artístic. Som gent amb inclinacions creatives: escriptors, artites, editors, historiadors de l’art, periodistes. Vam marxar perseguint la llibertat creativa. I molts de nosaltres hem actuat a consciència. Però no tots. Si donés llibertat creativa a un gall, continuarà fent quiquiriquic.
Ens ho pasem malament. El més habitual és que no sapiguem anglès. No volem canviar de professió, naturalment. Sentim un noble pudor de cobrar els subsidis.

L’adaptació no va ser fàcil, la llibertat i els ideals estan bé, però no donen de menjar. L’aventura del diari rus va anar d’aquella manera, però quan ja no tenia cap confiança els seus escrits van ser traduïts i la traductora va enviar un relat a The New Yorker, i tot va començar. 

https://www.flickr.com/photos/maiabee/
The New Yorker © Maia Valenzuela, Creative Commons

—Aviat tindré l’esborrany enllestit. N’hi enviaré una còpia.

—Per què? —vaig preguntar—. No llegeixo l’anglès.

—No li interessa la traducció? La pot ensenyar als coneguts.

(Com si els meus coneguts fossin Hemingway i Faulkner).

—Val més que l’enviï a alguna revista…

Sincerament, no em feia gaires il·lusions. Dificilmente seria una bona traducció. Perquè els personages dels meus relats són tots convicts, estraperlistes i bohemia borratxos. Parlen tots  en un argot salvatge. La major part del text no l’entén ni la meva dona. O sigui que ja pots comptar una jove nord-americana… Per exemple, com es poden traduir expressions com aquests: “fer trumfos a cop de llufa” o “ser un caguetes de pura sang” o, posem per cas, “una persona és una persona, però tu ets un cap de fava rodona”, etcètera.

Amb els diners i una petita fama Dovlàtov va poder donar sortida a les coses que ja tenia escrites. Després de décades sent un escriptor silenciat per fi es podia expressar lliurement, ara només el mercat i els editors decidirien si sí o si no. Malauradament el seu èxit va esclatar de forma incontestable després de morir el 1990, va aconseguir ser un autor molt llegit a Rússia.

https://ruspekh.ru/people/item/dovlatov-sergej-donatovich
Foto treta d’aquesta pàgina.

El llibre m’ha agradat. No és el millor llibre per introduir-se al món dovlatià, però us agradarà si els seus altres llibres us han agradat. Com he dit abans aquí l’autor ens parla directament. Podria dir allò tan pedant: “aquest llibre ens permet desxifrar Dovlàtov.  Seria mentida, Dovlàtov no necessita ser desxifrat, no és autor difícil ni obscur, el que llegim és el que hi ha, amb els seus matisos, la seva mala baba, la seva tendresa, tot això. Els textos es presenten sols quan algú els llegeix i el millor per entendre Dovlàtov és llegir-lo.

L’única por que tinc és que aquest és el tipus de llibre que es sol publicar quan una editorial vol “rematar” un autor, després de la ficció el llibre més assagistíc, i així tancar un conjunt. Espero que aquesta no sigui la idea de LaBreu i que segueixin publicant Dovlàtov que ara ja només em queda El compromís per haver-ho llegit tot.

La señora Fletcher / Tom Perrotta

Ja fa la tira em vaig llegir The Leftovers (no, no he vist la sèrie) i em va agradar prou per tornar a confiar en un llibre de Tom Perrotta.

La senyora Fletcher, Eve, protagonista, divorciada i mare d’un noi comença a patir la síndrome del niu buit quan el nano, Brendan, comença a anar a la universitat.

Un nano blanc de classe mitja justeta a la universitat. I la mare sola, sense saber massa què fer més enllà de treballar en una residència. S’apunta a classes a la universitat (hi ha diferents tipus i sembla que hi ha coses més públiques i després les universitats com les de les pel·lis), concretament a Teoria del Gènere. I es comença a fer addicta al porno de MILFs per internet. I ella és la típica mare que comprovava astorada com el seu fill esborrava l’historial del navegador, i ara està així. A més es comença a replantejar la seva sexualitat, una cosa a la que ajuda un consum de porno molt alt, adonar-se de les coses que fa el seu fill, els seus estudis i el treball amb gent gran, que dolorosament li recorda que la vida són quatre dies amb un final sovint molt fumut.

Brendan había cumplido su palabra a rajatabla los tres primeros días mandándole un único mensaje cada veinticuatro horas, aunque todos ellos decían en esencia lo mismo: “La universidad es genial!!!” […]

https://www.flickr.com/photos/blondinrikard/
Busy with the phone © Blondinrikard Fröberg, Creative Commons.
Pero ese día no había recibido ningún mensaje. Claro que era viernes y, tal como le acababa de contar Ted, Brendan estaría borracho, así que había una explicación. Pero, aún así, ¿su hijo iba a romper al cuarto día la promesa que le había hecho? ¿Tan irresponsable era? Claro que podía ser ella quien tomase la iniciativa, mandarle un sucinto “te echo de menos, besos” y esperar a que respondiese, pero ese no era el trato. El trato era que él le mandaría mensajes, y Eve quería que lo hiciese por iniciativa propia, sin sentirse presionado, porque la quería y deseaba incluirla en su vida. Pero ella ya sabía, mucho antes de terminar su partida contra Heather0007 (una victoria decisiva para Eve), que se estaba autoengañando. Esta noche su hijo no le iba a mandar un mensaje, y lo más probable era que al día siguiente por la noche tampoco lo hiciese. Él no era de esa clase de chavales, del tipo de los que piensan en su madre mientras se lo estan pasando en grande con sus amigotes o flirteando con una chica guapa de su residencia. De ahora en adelante Eve solo recibiría noticias de Brendan cuando a él le apeteciese comunicarse, si es que le apetecía —probablemente, cuando necesitase algo— y estaría de suerte si eso sucedía una vez por semana.

La protagonista és la mare, però s’alternen els capítols narrats per la mare o el fill, amb qui costa sentir alguna empatia, però fet i fet és un adolescent bastant estàndard. La conversa amb el seu “orientador” és un tràmit que tots els universitaris han de passar, és força tragicòmic.

—Pues bueno, Brendan, dime. —Hizo una pausa para aplicar el masaje al otro ojo, estirando con fuerza la piel, arriba y abajo, y hacia ambos lados—. ¿Qué esperas de la universidad?

https://www.flickr.com/photos/jnd90745/
underwear party © Oliver DelaCruz, Creative Commons.
Sabía que no podía contarle la verdad, que consistía en mi deseo de apuntarme a todas las juergas posibles y estudiar lo mínimo, pero no tenía preparada una respuesta para salir del paso, de modo que empecé a tartamudear.
—Yo… yo… bueno, esto… ya sabe. Buena pregunta. Supongo que un título.
—¿Un título en qué?
—Económicas. Creo. Si logro sobrevivir a las matemáticas.
—¿Por qué Económicas?
—Ya sabe. Para encontrar un trabajo en cuanto me gradúe.
—¿Qué tipo de trabajo?
—Cualquiera. Me basta con que me paguen una cifra de seis dígitos. Bueno, quizá no de entrada, pero sí en cuanto tenga un poco de experiencia. Ese es mi principal objetivo.
 El tipo puso cara de impresionado, pero con una mueca sarcástica.
—Pues buena suerte.
[…]
—¿Ya hemos terminado? —pregunté.
Asintió y me levanté. Cuando ya me dirigía hacia la puerta, me llamó.
—Brendan —dijo—. Tienes claro lo que es el consentimiento, ¿verdad?
—¿Perdón?
—Es un concepto muy sencillo. “No” significa “no”. Y una persona ebria no puede dar su consentimiento para mantener relaciones sexuales. Lo entiendes, ¿verdad?
—Sí —respondí—. No soy idiota.
—De acuerdo. Que tengas un buen semestre.

https://www.flickr.com/photos/andrepierre/
[no va a Columbia però m’agradava aquesta foto de la universitat]columbia university ©André-Pierre du Plessis, Creative Commons.
El company d’habitació de Brendan, Zack, i la noia que treballa amb Eve a la residència (tècnicament Eve n’és la superior) Amanda completen els protagonistes. Tots viuen en un lloc relativament proper a Nova York (almenys quan parlen de Nova York sempre comenten que no és gaire lluny, això poden ser 6 hores de cotxe pels americans) anomenat Haddington (no estic segur de si és l’enllaç correcte). La gent allà creix, se’n va a la universitat i amb sort no tornen, o ho fan derrotats per la vida i amb unes perspectives que fan que la vida de poble petit no sembli una opció tan depriment. En uns papers secundaris però també interessants hi ha Becca, lo nòvia d’institut de Brendan, i una noia que coneix a la universitat, Amber, aquesta és Amber:

Amber era dolorosamente consciente de la disparidad entre sus posturas políticas y sus deseos. Era una feminista global, defensora de las personas con minusvalías y una aliada incondicional de la comunidad LGTB en toda su gloriosa diversidad. En su condición de mujer heterosexual, cisgénero, físicamente sana, neurotípica, del primer mundo, de clase media y de raza blanca, luchaba para ser siempre consciente de su posición privilegiada y evitaba utilizarla para silenciar o ignorar las voces de quienes no gozaban de estas inmerecidas ventajas, que tenían mucho más derecho que ella a hablar sobre muchísimos temas. Como no podía ser de otro modo, Amber también luchaba con entusiasmo contra el capitalismo, el patriarcado, el racismo, la homofobia, la transfobia, la cultura de la violación, el bullying y todas las formas de microagresión.
Pero cuando se trataba de chicos, por algún misterioso motivo, solo le atraían los deportistas.
Era horrible. Deseaba sentirse más atraída por hombres que compartiesen sus convicciones políticas —los que abrazaban árboles, los inconformistas con el género, los activistas veganos, los okupas y boicoteadores, los alumnos de Estudios Sociológicos sobre la Raza Blanca, los intelectuales negros que llevaban gafas estilo Malcolm X—, pero no había manera de que funcionase. Siempre se quedaba prendada de deportistas: jugadores de fútbol americano, lanzadores de peso, delanteros de rugby, luchadores de la categoría de pesos pesados —incluso un odioso golfista, aunque él era un caso aparte—, la gran mayoría de los cuales eran chicos blancos, bebedores, con lustrosos pechos depilados, criados como privilegiados e incapaces de ver más allá de sus pollas. Y por supuesto a ella la utilizaban como un objeto desechable, sin ningún tipo de remordimiento o disculpa, porque en eso consistía ser un privilegiado: en gozar del permiso de tratar a los demás como una mierda sin dejar de estar convencido de que eres una buena persona.

https://www.flickr.com/photos/project_manager/
Busty amateur MILF with great cleavage © BUSTY UK MILF, Creative Commons.

Quan ja ens imaginàvem una típica història de mare avorrida i sola i nano passant-s’ho de cine a la universitat, el llibre ens porta sense que ens donem compte a la situació inversa. La mare gaudeix d’una segona joventut i independència mentre Brendan no aconsegueix adaptar-se, perquè mai s’ha hagut d’adaptar a res, és un nano que s’ha trobat el món i la gent adaptat a ell sempre i que la cosa no sigui així és completament antinatural. En un rampell torna a casa des de la universitat, i la reentrada no és fàcil.

—Joder, ¿qué problema hay? —preguntó él—. Cuando estaba en la universidad, cenabas sola cada noche.
Era cierto, por supuesto. Durante el otoño había cenado sola encantada porque así tenía que ser. La ausencia de su hijo formaba parte del necesario y correcto orden de la vida. El problema era su presencia ahora —un enorme paso atrás para ambos— y a eso se sumaba su asombrosa capacidad para acaparar más espacio del que le tocaba en la casa y ofrecer muy poco a cambio.
—Tienes razón. —Eve le señaló la puerta—. Pásatelo bien. Si bebes, no conduzcas.
—Ya lo sé, ya lo sé —dijo Brendan con tono cansino, como si fuese una persona adulta y madura de la que se pudiera esperar sensatez—. Disfruta del pollo.
[…]
Toda la libertad que había experimentado durante el otoño, esa mareante sensación de nuevos horizontes, había desaparecido por completo. Ya no era una estudiante que cavilaba sobre teoría feminista, bebía y bailaba con sus amigos, exploraba su sexualidad y cometía errores estúpidos pero muy excitantes. Ahora no era más que una simple mamá madura que cortaba cebollas, se sentía abandonada y limpiaba las pelusas del filtro del aspitador. Se sentía limitada y constreñida, como si la vida la hubiera vuelto a meter en una caja que conocía muy bien pero que se le había quedado pequeña.

https://www.flickr.com/photos/gozalewis/
Spicy Honey-Brushed Chicken on Couscous 07.20.09©timlewisnm, Creative Commons.

Hi ha més secundaris, com Margo (tot i que encara hi ha qui li diu Mark), els companys de classe d’Eve, en especial Julian, alguns dels ancians que viuen a la residència, alguns companys d’universitat de Brendan com el Sanjay… Els secundaris també tenen el seu paper en la trama, possiblement Becca i Amber per la banda de Brendan i Margo, Amanda i Julian per la part d’Eve siguin els més significatius.

Aquesta és la virtut del llibre agafar una història que veiem venir i donar-li la volta, i convertir-la en una cosa a més a més de més sorprenent més terrorífica. La idea de recuperar una certa independència i tornar-la a perdre és… per no parlar de que Brendan està malbaratant molts diners i moltes oportunitats de cara al futur.

https://www.flickr.com/photos/peabodyawards/
[Tom Perrotta] The Leftovers ©Peabody Awards, Creative Commons.
Amb aquest resum i aquests elogis i tots aquests personatges algú pot pensar que aquest és un llibre gruixut, i no és el cas, 360 pàgines que es llegeixen pràcticament d’una tirada un cop s’agafa velocitat de creuer.

Aquest llibre me n’ha recordat d’altres, Tom Wolfe va fer un retrat de les universitats nordamericanes a Sóc la Charlotte Simmons, però sobretot aquest llibre trobo que s’emparenta molt i molt bé amb els de Charles Baxter però sobretot amb els de Nickolas Butler, connexions que em venen al cap llegint un llibre. Molt recomanable.

La zona / Serguei Dovlàtov

Que una editorial petita triï un llibre de Dovlàtov per iniciar una de les seves col·leccions diu molt de la seva filosofia. Mai els agrairé prou als de LaBreu la seva tasca de recuperació d’aquest autor, tasca que va començar amb aquest llibre.

Les experiències d’un jove Dovlàtov com a vigilant d’un camp de presoners. Tot i que ja no era l’època dels temibles gulags la cosa no era comparable al que ara s’entendria per una presó civilitzada. El llibre va ser originàriament microfilmat i tret de l’URSS per turistes franceses, anys després ja als Estats Units Dovlàtov el va recuperar (algunes parts) i va intentar publicar-lo, i les dificultats i les reflexions que això li va causar s’alternen en aquest text. Com si el propi autor ens comentés el llibre, el seu primer llibre, i ens expliqués que hi ha coses que es van perdre i les va haver de “reconstruir” com va poder. Aquestes cartes amb l’editor són un contrapunt excel·lent.

https://www.flickr.com/photos/dno1967b/
Cтaниcлaв З © Daniel Oines, Creative Commons.

L’experiència del camp, de la zona, l’acompanyaria sempre, però sempre en parlaria amb el seu particular humor negre.

Per molt que em tumentés, per molt que males aquella vida, la consciència em funcionaba sense fallar.

Si tenia al davant una experiència cruel, la consciència se n’alegrava en silenci. Tenia nou material a la seva disposició.

El cos i l’ànima existien separadament. I, com més fort era el turment per al cos, més se m’insolentava l’ànima.

Fins i tot quan patia físicament, estava bé. La gana, la malaltia, l’enyor: tot plegat es convertí en material per a la meva consciència infatigable.

De fet, ja estava escrivint. La meva literatura esdevingué un complement a la vida. Un complement sense el qual la vida hauria resultat obscena.

Restava només traslladar-ho tot al paper. He provat de trobar les paraules…

 

https://www.flickr.com/photos/caiheng/
AKM © henry zeiss, Creative Commons.

Al camp, vaig entendre-hi moltes coses. Vaig comprendre unes quantes veritats, valuoses en la meva banalitat.

Vaig entendre que la grandesa de l’ànima no per força ha d’anar acompanyada de potència física. Més aviat al contrari. La força espiritual està reclosa dins d’un embolcall fràgil i maldestre. Mentre que el coratge físic sovint s’ajusta amb la impotència exterior.

Els antics deien: “Una ment sana en un esperit sa!”.

A mi em sembla que no és així. Em fa l’ejecte que és precisamente la gent fisicamente sana qui més sovint està afectada de cegues espiritual. És precisamente en un cos sa on regna més sovint l’apatia moral.

https://www.flickr.com/photos/foundin_a_attic/
img507 © foundin_a_attic, Creative Commons.

Encara diria més: un camp de presoners és una reproducció prou fidel i en miniatura d’un Estat. Sobretot de l’Estat soviètic. Al camp hi ha una dictadura del proletariat (les normes), un poble (els reclusos) i una policía (els guardes). Hi ha un aparell del Partit, una cultura i una indústria. Hi ha tot el que se suposa que hi ha d’haver en un Estat.

Fa temps que el poder soviètic ja no és una forma de govern que es pugui modificar. El poder soviètic és la forma de vida del nostre Estat.

Passa el mateix en un camp. En aquest sentit, els guardes del camp són una institució típicament soviètica…

https://www.flickr.com/photos/simthom/
CIMG8710.JPG © simon thomas, Creative Commons.

A totes dues bandes de la tanca s’estenia un mateix món sense ànima.

Parlàvem el mateix argot. Cantàvem les mateixes cançons sentimentals. Patíem les mateixes privacions.

Fins i tot teníem el mateix aspecte. Ens havien rapat amb màquina. Les nostres fesomies esventades estaven pintades de taques porpres. Les nostres botes deixaven anar ferum de quadra. Mentre que, des de lluny, els uniformes dels presidiaris semblaven indistingibles dels capots arrossinats dels soldats.

Ens assemblàvem molt. Érem fins i tot intercanviables. Gairebé qualsevol reclús era apte per fer el paper de guarda. I gairebé qualsevol vigilant s’hauria merescut la presó.

Repeteixo que això és l’essencial de la vida en un camp. La resta és menys important.

Totes les meves històries parlen d’això…

https://www.flickr.com/photos/lenin_monuments/
Красногорск (Сахалин) © kudinov_dm, Creative Commons.

En casos normals, n’estic ben convençut, el bé i el mal són arbitraris.

Déu nos en Guard, doncs, de la situació en el temps i en l’espai que tendeixi al mal…

La mateixa gent demostra una capacitat idèntica per a la maldat i per a la virtut. Em puc imaginar fàcilment qualsevol reincident com un heroi de guerra, un dissident o un defensor dels oprimits.

I viceversa, els herois de guerra es fonien amb una facilitat sorprenent entre la massa del camp de presoners

[…]

L’home és capaç de tot, del millor i del pitjor. Em sembla trist, però és així.

Per tot plegat, que Déu ens doni fermesa i coratge. O, encara millor, circumstàncies de temps i d’espai que tendexin al bé.

https://ruspekh.ru/people/item/dovlatov-sergej-donatovich
Foto treta d’aquesta pàgina.

No sé perquè aquest autor m’agrada tant, suposo que no hi ha un perquè. Són vàries coses, sobretot l’estil i la mala baba, i l’adaptació a un medi que moltes vegades tendeix a l’absurd, aquesta combinació dóna un estil propi i distingible, fantàstic.

Si algú s’està pensant si s’hauria de llegir aquest autor la resposta és un rotund sí, però potser aquest no és el millor llibre per entrar-hi. Aquest lloc el tenen per mi La maleta i Els nostres, els veig com els més representatius i també més madurs. Amb un parell de llibres més ja m’hauré llegit tots els que s’han editat aquí.

A l’ombra del crim: una trilogia / Manuel de Pedrolo

Com que aquesta ressenya es publica a tres dies de l’1 d’abril només puc començar dient: feliç centenari mestre!!!!!

I si voleu llegir altres ressenyes que he fet de Pedrolo no més cal que aneu a aquest enllaç, és l’autor més ressenyat d’aquest bloc.

Triple llibre de Pedrolo, o tres llibres recollits en un de sol i que per tant han acabat sent un tros de llibre. Aquí concretament es reuneixen Doble o res, L’inspector fa tard i Joc brut, tres clàssics del canon pedrolià en la seva vessant més negra.

Doble o res.

El primer dels llibres tracta del que ara en diem un segrest express. Tres persones agafen a un empresari en sortir de casa, a punta de pistola el duen en un amagatall on l’obliguen a firmar tres talons per 100.000 pessetes cadascú (600€ però al 1950 aquestes 100.000 pessetes eren molts diners). Dos dels segrestadors surten amb les talons a fer-los efectius i un tercer es queda a l’amagatall amb l’empresari esperant les notícies dels altres dos.

A falta de res millor a fer comencen a conversar, van guanyant confiança i l’empresari acaba fent una confessió que es remunta a la seva infantesa, els anys passats a França i la seva participació a la Gran Guerra, i Madeleine.

https://www.flickr.com/photos/archivesnz/
New Zealand soldiers in the front line on the Somme, La Signy Farm, France © Archives New Zealand, Creative Commons.

A Madeleine la va conèixer en un poble francés de rereguarda on es va estar una temporada abans no els enviessin a construir trinxeres més al nord. Una dona que va ser una obsessió, i també una manera de garantir-se un bon nivell de vida, i ell que no està massa orgullós del que va fer, tot i que en aquell moment no tenia manies. Com aconsegueix tenir rendida a Madeleine… en fi, d’aquelles coses que ara tindrien molts adjectius.

L’endemà, de bona hora, de bona hora per a mi que em llevava tard, vingué Madeleine a treure’m del llit. El nostre pla era passar el dia en un d’aquests hostals que hi ha al llarg del Sena i que semblen fets a posta per a refugi dels amants com nosaltres. Fou aquell un dia feliç, i els dies feliços, és conegut, no tenen història. Potser les últimes hores foren entelades pel pensament que l’endemà al matí ens separaríem, furtant així un dia, un dia sencer, a la nostra amor. Comprenia que per poc que hagués insistit, Madeleine no hauria objectat res al fet que em quedés. No hi ha res com la felicitat per ablanir les decisions més infrangibles, per vèncer les voluntats més obstinades. Però jo em vaig guardar bé de fer la més petita al·lusió a un possible ajornament del meu viatge. M’hi jugava el meu futur, i no era qüestió de mancar-lo per uns besos de més o de menys quan després, més tard, tindria tots els que voldria, i potser encara més dels que voldria…

https://www.flickr.com/photos/papaci/
Paris (64) © zatharis, Creative Commons.

La novel·la comença com una novel·la negra, després passa a ser una altra cosa, però també és negra, això sí no sabem que ens acaba interessant més, si la confessió de l’empresari o el que passa o no passa amb el seu segrest. Això sí, el final de la història de l’empresari porta molta reflexió, massa pel meu gust, el llibre s’alenteix molt cap al final i això no és bo, a més a més el primer és amb diferència el llibre més llarg del volum, s’allarga 400 de les 600 pàgines del llibre. Potser funcionaria millor amb una extensió més curta, per posar-hi algun però.

L’inspector fa tard.

Aquí el que tenim és un misteriós robatori dels diners per pagar els sous d’una fàbrica (antigament es feia així, és pagava en metàl·lic, normalment els dissabtes perquè es pagava per setmanes). El robatori és misteriós, i tot apunta a qui es va quedar vigilant a la fàbrica aquella nit, el protagonista.La policia el burxa, i també algú menys amistós encara que la policia li reclama els diners. Uns diners que no té ell, o potser sí?

https://www.flickr.com/photos/cooperweb/
Money © Keith Cooper, Creative Commons.

S’adonava, com no se n’havia adonat mai, de la migradesa d’una vida encadenada a un treball indiferent, viscuda sempre amb la mirada atenta a les busques del rellotge, malgastada entre papers plens de xifres i esperes a la parada del tramvia. Sempre havia viscut per aquestes mesquineses. Una vida d’esclau. Tot, al seu entorn, sempre havia estat desagradable, fosc, brut.

De nou, i això és constant, el crim és només un medi, aquí no tenim a delinqüents “de carrera”, tenim a gent que necessita els diners bàsicament per fugir d’una misèria a la que l’honradesa els condemna. És una crítica encoberta al sistema en la seva totalitat, als anys 50. Moltes vegades s’ha fet servir la novel·la negra per fer una crítica ferotge de la societat, hi ha grans retrats dels Estats Units de la Depressió a la novel·la negra. I com que les novel·les de lladres i serenos no es prenien en serio aquests tipus de crítiques (no gaire directes i relativament apolítiques) podien passar la censura.

Joc brut.

Una novel·la negra rotunda i rodona amb un inici espectacular:

Mítica portada de la primera edició a “La cua de palla”.

Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari.
S’havia assegut al banc de davant la parada de l’autobús i, amb una cama sobre l’altra, s’espolsava una sabata on devia haver-li entrat una mica de sorra de l’avinguda. Mai no havia vist una cames tan meravelloses. Ni uns genolls tan bonics.
Després, quan va aixecar-se, vaig comprovar que no m’havia equivocat. Duia una faldilla curta, més aviat cenyida, i el cos era digne de les extremitats que mostrava tan generosament. El ventre era llis, d’adolescent, i això posava més en relleu les anques arrodonides que, després de perllongar unes cuixes que s’endevinaven llargues i nervioses, morien en una cintura breu. Més amunt, les sines inflaven la brusa blanca que contrastava amb el seu rostre bru, il·luminat per uns ulls immensos i maliciosos.

https://www.flickr.com/photos/pedrosimoes7/
Legs © Pedro Ribeiro Simões, Creative Commons.

És un començament de novel·la simplement perfecte, i el ritme no decau.

Però el seu somrís em desarmava. No podia enfadar-m’hi. Un no pot enfadar-se amb una noia que us mira i us somriu com si els seus ulls haguessin arreplegat tot el sol de l’univers.

Aquí el tema és la dona fatal, i el crim necessari per assolir els diners i esquivar la misèria. Sempre el crim com a mètode per sortir de la pobresa, o almenys intentar-ho. De les tres obres que reuneix aquest volum aquesta és la més aconseguida i una de les més reeditades (a molta distància del Mecanoscrit), també és la més recent, aquesta ja de 1965 i en aquesta Pedrolo ja desplega tot el seu talent. La dona, el desig, el crim, l’engany, la venjança i el càstig.

https://www.flickr.com/photos/madalena_pestana/
paper-life – “femme fatale” © Madalena Pestana, Creative Commons.

S’estan reeditant tot de coses de Pedrolo, i aprofitant que aquest és el seu any jo vull demanar un parell de coses més: Els apòcrifs (4 volums) i Els anònims (3 volums), introbables si no és en llibreries de vell i tot i així, i potser també seria hora que es reedités Els quaderns d’en Marc, al cap i a la fi un llibre anònim no deu tenir despeses de drets d’autor (tampoc són gran cosa) i la darrera edició és del 2002; però sobretot el que cal que es reediti de manera ordenada i xula, és la sèrie Temps obert, tot i que no sé per on deuen rondar els drets dels onze llibres de la sèrie.

Els metecs / Pep Puig

Aquest autor va ser un descobriment que em va encantar i em vaig llegir tots els seus llibres, i són molt bons tot i la tendència de l’autor a repetir-se. Em pregunto si en aquest llibre també desapareixerà una adolescent de manera misteriosa i tota la gent del poble es desviurà per intentar trobar-la, per exemple.

Comencem explicant alguna cosa sobre el títol, una consulta a la página de l’IEC ens diu de metecPersona establerta en un país respecte al qual és un estranger.

https://www.flickr.com/photos/aka1936/
20130317_125952 © Albert, Creative Commons.

El protagonista queda als matins al bar al davant de l’escola on deixa el fill amb altres pares que fan el mateix, fan un cafè o un cigaló i diuen animalades i/o es queixen de les dones i de les ex, o tot alhora. Un d’aquests pares és el Mario al que li diuen uruguaià, que li explica al protagonista, tot tornant de córrer, que fa poc ha tornat al poble després de 30 anys de no fer-ho. Tornar al poble és un dels temes recurrents de Pep Puig.

https://www.flickr.com/photos/aka1936/
20130317_125952 © Albert, Creative Commons.

El fet que Pep Puig es repeteixi de fet és una bona noticia. No és un autor que només té una novel·la i la va reescrivint un cop i un altre, no. Però sí que té uns elements que sempre apareixen, com si fossin la seva obsessió, temes que acaben apareixent en més d’un llibre. Per tant els llibres no són 100% originals, però em sembla que cada cop escriu millor, o sigui que prefereixo no ser un tiquismiquis. I si el protagonista torna al poble com a L’home que torna doncs mira, que torni, si el poble sembla ser el mateix doncs perfecte, si recorden unes escapades amb bici fins al mar cap problema, camp de futbol com a Les llàgrimes de la senyoreta Marta? Vinga. Un amic forner? Endavant… i només porto les primeres 100 pàgines, si també desapareix una noia farà un combo amb un tema que surt a L’amor de la meva vida de moment, Les llàgrimes de la senyoreta Marta i La vida sense la Sara Amat. Repeteixo que per mi no és un problema, i si aquest és el primer llibre que llegiu de Pep Puig no us representarà cap problema, aquest autor fa llibres amb aquests elements, és el que tenim.

Mario torna al poble de Les Voltes, sense a dir a la gent que es troba qui és, ell els reconeix però ells a ell no. S’inventa que ve de part d’Òmnium perquè estan buscant pobles per fer una activitat de literatura. El paissatge no ha canviat tant com ell, i els que abans eren els seus companys i amics. Al final es va fent tard i li acaben recomanant un lloc on hostatjar-se, d’estranquis això sí. I allà hi ha Caterina Jou, un dels seus amors platònics de quan era un nen i vivia allà.

-Si no et fa res…
-Si no em fa res què?
-Fer-me alguna cosa de sopar…
Clar que no em fa res, jo també he de sopar. Et va bé una truita de verdures i una amanida? Li anava bé. Ah, suposo que ja ho has sentit. Em dic Caterina. Li va allargar la mà i el Mario no va tenir altre remei que estirar la seva i encaixar. Jo Mario, va pensar mentre li deia:
-Joan, encantat.
I tan encantat. Perquè a més es va quedar així, tot quiet, sentint com la Caterina baixava les escales fins al pis de baix, i encara va seguir quiet sentint com entrava a la cuina o on fos que hagués entrat i començava a feinejar, si és que començava a feinejar. Com si necessités el consentiment d’algú per moure’s, el Mario no es va bellugar fins que es va adonar de la pròpia immobilitat. Déu meu, la Caterina Jou, m’ha dit que va pensar. Es va asseure a la vora del llit i es va deixar caure enrere, com un ninot. Al sostre, una renglera de cabirons. La Caterina Jou, aquella nena terrible, trenta anys després. Despertem els records i després què se suposa que n’hem de fer?
 https://www.flickr.com/photos/brooke/
third bedroom © Brooke Raymond, Creative Commons.
-La infusió no la incloc com a servei, forma part del sopar -li va dir la Caterina dreta al costat de la taula-. Però si vols i et portes bé, més tard quan siguis al quarto et puc venir a fer un petó de bona nit…
Un esvalot sobtat de cavalls. Tots cap allà, espantats del mateix ensurt. Feia temps que no li passava, m’ha dit, aquella revolució de la sang. Va somriure, mig abaixant el cap, com si ella hagués fet una broma. Però sabia que no l’havia fet i el va tornar a aixecar.
https://www.flickr.com/photos/johnjoh/
Going up the stairsy © star5112, Creative Commons.
-Vine, va -li va dir.
-A on? -va preguntar ell, tot i que era evident on el volia dur.
-No cal que parlem -li va dir ella.
No dubtava, ni tan sols ho feia veure. Només demorava el moment perquè sabia que un cop li agafés la mà ja no hi hauria volta enrere. Li va acabar agafant la mà. Sense deixar-la anar la va començar a seguir en direcció a les escales, i de les escales cap al pis de dalt. Per la fermesa amb què ella l’agafava durant el trajecte va tenir la sensació que la Caterina era una mena d’institutriu que l’acompanyava al quarto dels nois que s’han portat malament. No s’havia portat malament, però va sentir que estava molt a punt de fer-ho. Caterina, li van venir ganes de dir-li mentre entraven al quarto i ella tancava la porta suaument, soc el Mario, el germà gran de la teva amiga Laura. Pobre Mario; se sentia tan desvalgut que ella devia tenir la sensació que estava davant d’un púber el dia de la seva estrena.
-Va, que aviat tot passarà.
https://www.flickr.com/photos/batega/
I wanna hold your hand © Josep Ma. Rosell, Creative Commons.
Això és el que li explica el Mario a el protagonista i narrador, el Pere, perquè escrigui aquesta història. I el Pere hi va pensant, entre converses al bar amb la resta de pares separats que poc o molt també són metecs, fins que es decideixi a anar al poble a completar el cercle, i satisfer la curiositat que li provoca la Caterina Jou. Personatge quasi mític i una de les troballes del llibre, un personatge molt més complex del que pot semblar en un primer moment. Però a Barcelona, als matins, es segueix reunint amb els altres metecs, i de vegades amb la dona i tot d’algun d’ells.
https://www.flickr.com/photos/daquellamanera/
Café y anís ©Daniel Lobo, Creative Commons.
-Penso que feu pena, Pere. -La meva ganyota de perplexitat la va fer tornar a riure, però no es va estar de seguir, mentre m’estrenyia més fort el braç.- Penso que sou una colla de reprimits que necessiteu aquest espai per conjurar-vos contra les dones pel poc cas que us fem…
[…]
-Tu tia flipes! -li va etzibar-. Si ens conjurem no és pel poc cas que ens feu les dones, sinó perquè d’una vegada per totes ens deixeu d’enredar i anar al darrere xuclant-nos tot el que podeu…
https://www.flickr.com/photos/69214385@N04/
Uphill – Explored © Don McCullough, Creative Commons.
Dilluns vam tornar a anar a córrer amb el Mario. Gairebé per art d’encanteri, el cap de setmana amb el meu fill va quedar tan allunyat com aparentment diluït el meu desig peremptori d’anar a Les Voltes. Barcelona ja ho té, això, les grans ciutats: posposa les urgències, distreu les necessitats reals, i ens esborra la memòria del present perquè puguem ensopegar un cop i un altre amb la mateixa pedra sense ser-ne conscients i així puguem creure que la nostra lluita diària té un sentit.
https://www.flickr.com/photos/samjordan/
Book © Sam, Creative Commons.

El llibre acaba amb el viatge de Pere al poble, “per documentar-se” però de fet és molt més, és una radiografia ràpida del que suposa viure en un poble amb les seves petites-grans coses, i també les petites-grans enemistats i tota aquesta sèrie de coses i la gran pregunta que el Pere no pot evitar fer a la Caterina Jou: Per què t’has quedat? Una pregunta sense gaire sentit, això també.  I ja que hi és aprofita per regalar-li un llibre i fardar de ser escriptor.

Tinc la sospita que la majoria d’escriptors catalans tenim algun exemplar dels nostres llibres al maleter del cotxe, m’ensumo que alguns, fins i tot, tenen més llibres al maleter que a les prestatgeries de les cases de la gent. Jo no en tenia un sinó dos, dins d’una bossa de paper, sota el seient de l’acompanyant. En vaig agafar un i vaig tornar corrents a ca la Caterina.

Anem a les conclusions ja. Molt bon llibre, i sí, Pep Puig es repeteix, què hi farem! Els seus personatges també van creixent i ara ens els trobem a tots amb família i separats. I el fet de fer un llibre dient que es farà un llibre amb un narrador que sembla l’autor… potser n’estem fent un gra massa amb això de l’autoficció, no? Però això és mania personal. Si us van agradar els seus altres llibres us agradarà aquest i és també un bon llibre per començar amb aquest autor.
https://www.flickr.com/photos/omniumcultural/
56è premi Sant Jordi de novel·la_Pep Puig_La vida sense la Sara Amat_BAIXA RES_Foto Òmnium Dani Codina © Òmnium Cultural, Creative Commons.

 

Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents / J. L. Badal

Un llibre que està rebent elogis per tot arreu d’una editorial que comença a cridar l’atenció, som-hi doncs!

Però primer deixeu-me explicar l’anècdota, perquè en aquest cas conec a l’autor. Era el Sant Jordi de 2016, i jo tenia un llibre a la venta a la llibreria La Temerària de Terrassa, i vaig dir que el dia Sant Jordi podia passar a signar amb l’esperança de vendre algun exemplar. Em van posar no recordo si a les cinc o a les sis de la tarda, i el J.L. Badal era “la meva parella”. Ens hi vam posar, vam xerrar una mica, ell va poder saludar alguns lectors i no portàvem allà ni deu minuts que va començar a ploure. Ens vam retirar i jo vaig ajudar als de la llibreria a traginar caixes de llibres cap dins perquè la parada al carrer no era un bon lloc. No va ser una d’aquelles pluges de primavera suaus, no, va tenir una estona de pluja forta i incòmoda. I d’això conec a l’autor.

https://www.nuvol.com/critica/les-coses-que-realment-han-vist-aquests-ulls-inexistents/
Foto de l’autor treta d‘aquest article a Núvol, no es menciona autor.

Quin tipus de llibre és aquest? Doncs no és fàcil de definir, i això és bo, a més a més és el lema de :Rata_ un llibre que quan et pregunten de què va ets incapaç de respondre.

Si aquest llibre tingués dates seria un diari, “el Quadern gris” de J.L. Badal, i en aquestes pàgines parla de tot i res: del que pensa, del que recorda, del que sent, i podria parlar de coses diametralment oposades, només cal canviar el factor temps, aquest llibre escrit ara potser seria diferent, perquè som diferents i aquests llibres són una mica una foto fixa del món de l’autor en un moment concret. Això és una apreciació absolutament subjectiva i potser no encertada, però és com ho veig. Tot això amb un estil propi i una cura per l’idioma i per la senzillesa, si ho pot dir amb una paraula no n’emprarà dues.

https://www.flickr.com/photos/supertin/
Clouds © Tim Bates, Creative Commons.

Doneu-me un punt de recolzament i mouré la Terra, diu Arquímedes, que en realitat no ho diu així (ell demana d’anar a un altre planeta, des d’on mouria la Terra). Però algú ha trobat aquesta frase i ens sembla bé.

És el punt fix que no trobem, que expliquem per convèncer-nos, com en oració. Que somiem. Planetes en dansa que busquem un punt fix des d’on moure la nostra òrbita cap al no-res.

Busquem el punt fix d’una persona, d’un pensament, d’un text, llavors el coneixem millor.

Els núvols blancs són un punt fix.

https://www.flickr.com/photos/wandering_angel/
Evening Siren © Angelo Juan Ramos, Creative Commons.

Miro al meu voltant i ho sé. Miro aquesta dona que contempla el mar i ho sé. Miro la meva mare, el meu germà, l’home del carretó que camina pel Raval de Barcelona (es diu Juan Manuel, va ser conserge del primer institut on vaig treballar; era llicenciat en ciències exactes, va sofrir un accident de bicicleta, va perdre la raó, un ull, la ròtula, la família, la casa, el centre. Ara té un nou centre, però ja se’n va), l’home que camina de dreta a esquerra davant d’un control israelià a la frontera de Gaza. Miro un determinat revolt del riu Congo, la frontera d’Hongria amb Sèrbia i Croàcia i ho sé. M’assec en el darrer graó de l’escala de la que va ser casa meva en el carrer Montcada i ho sé.

https://www.flickr.com/photos/jjpeg/
Hug © JJ_peg, Creative Commons.

Cada fibra del nostre ésser ho sent així. Sentim que formem part d’aquesta matèria, i el punt àlgid de la nostra existència sembla acomplir-se quan ens apropem a la unió. Amb la natura. Amb la música. Amb l’art. L’abraçada amb l’altre. El sexe. L’orgasme. L’ebrietat, de qualsevol tipus. Determinats estats del somni i l’entreson, determinades meditacions. Sentir que cada òrbita electrònica del nostre ésser vibra en consonància i dependència amb cada òrbita electrònica que fluctua en aquest univers.

https://www.flickr.com/photos/dominart/
Tree © Dominic Wade, Creative Commons.

Qui ha tastat l’arbre de la ciència sent que ja no té possibilitat de retorn. El temps es crea en la llengua i no té, en la llengua retorn.

L’infant que ha après a parlar no pot tornar a no saber-ne. Les neus d’ahir, dins el tinter, no tornaran a ser blanques.

Estem condemnats a l’exili.

Però en l’exili descobrim de cop que existia el paradís. Aprenem a estimar-lo.

Estem condemnats al mal. El creem. El descobrim anomenant-lo, donant-li un nom. Però alhora en posseïm l’antídot: és la mateixa paraula. Per evitar-lo. Per consolar-nos. Per dreçar-nos superbament contra la inèrcia de la matèria. Contra la inèrcia del paradís, que conté la destrucció, el càstig, la condemna.

https://www.flickr.com/photos/syriafreedom/
Syrian Refugees © Freedom House, Creative Commons.

Deportacions. La Unió Europea expulsa els refugiats i els porta a Turquia. Agafar un d’aquests nens que veiem en fotografia, és a dir en dues dimensions, i explicar-li “amb bones paraules” que hi ha profunds motius darrere aquest policia.

Edgar Morin, l’esperança: “Le pire est le plus probable, mais le meilleur n’est pas impossible”. El pitjor és el més probable, però el millor no és impossible. La primera part de la proposició és la tragèdia, la segona el drama.

Que no es desenvolupi la possibilitat del drama és la tragèdia. El pare sirià amb un nen a cada mà de la imatge televisiva. El pare amb un nen a cada mà a Mogadiscio, que no surt a la televisió, és la tragèdia. Els homes que oculten la possibilitat del millor per poder ser reis de Tebes, d’Atenes, de Roma, de Nova York, són la tragèdia.

https://www.flickr.com/photos/tara_siuk/
100_1142 © ttarasiuk, Creative Commons.

He vist M., una adolescent de quinze anys odiar en silenci G., una companya de classe amb una deficiència i un retard considerables. Però G. és físicament bella. M. s’està mesos creant una identitat falsa a Facebook, la d’un ídol juvenil del pop que agrada a G. Finalment, G. es convenç que l’ídol està enamorat d’ella.

Veig el rostre de M. davant la pantalla de l’ordinador a partir de les onze de la nit, el reflex de la pantalla en les seves ulleres. Veig la foguera reflectida en la còrnia d’una altra M., el 1552. Aquesta vella M. ha creat la faula que T. practica la bruixeria i el concúbit amb el diable. Vet aquí la seva obra. Cinc-cents anys després cremarà G. a la foguera de Facebook. La fa despullar davant la pantalla, G. no s’adona del que està fent. En certa manera, i des del seu petit infern, ella no ha abandonat mai del tot el paradís.

M. penja les imatges a la xarxa, les fa arribar a bona part dels seus companys d’institut.

https://www.flickr.com/photos/ardenswayoflife/
empty pages 2 © Arden, Creative Commons.

Seure davant del paper cru. És sorra de temps donada al rellotge que amb lletres mesura la nostra vida. Bons grans que entorpiu l’escolament de lletres, paraules, frases!

Com grans de sorra al cabell d’infants que juguen a la platja.

https://www.flickr.com/photos/dollen/
Where Did You Sleep Last Night? © dollen, Creative Commons.

Inicis d’estiu, 1997. L’home jove seu al llit, falta poc perquè surti el sol. A fora plou molt. L’home no pot apartar la mirada de la cintura de la dona que dorm, nua, al seu costat. La pluja repica a la persiana.

La boca conserva el gust de l’aigua neta, lleugerament salada, que deixen els cossos quan es desitgen. L’estructura de l’aigua reprodueix l’estructura d’aquest sentiment estrany: ser una casa. Una nostàlgia satisfeta, ofegada durant el retorn. La pell, el cos, esdevenen impensables, insensibles com ho és el propi pàncrees. Una corba igual que aquesta dibuixa el llom de determinada muntanya, de determinada galàxia, de determinat període sintàctic. Els ulls llagrimegen sols un instant, el cos no es pot moure, caldria que ella es despertés per recuperar el moviment. La pluja no s’acabarà mai. La respiració seu sobre el ventre de la dona.

https://www.flickr.com/photos/26514616@N04/
Simply Wonderful (soft glow) © sole_lover, Creative Commons.

Els peus freds de la companya, com núvols de pluja sobre la muntanya. L’escalfor de sota el pit. De la seva boca. Del seu sexe. No prové del sol sinó del nucli càlid de la terra. Les vèrtebres retornen a casa i ja no existeix la nostàlgia.

Amb aquests fragments us en podeu fer a la idea. És un llibre que cal llegir amb atenció perquè en qualsevol moment et pots trobar un tros com els que us he posat, un tros que et salta a la cara. Parlant de no-res J.L. Badal parla de tot. I m’agradaria destacar la penúltima part del llibre, Comiat, una part per treure’s el barret. Un llibre que no és una novel·la, no és ficció… és un objecte literari, simplement això, com si això fos simple.

Primer llibre d’aquesta editorial :Rata_ i no serà el darrer, i els he de felicitar per l’edició, molt cuidada i resistent i atractiva, a l’alçada del contingut, espero que mantinguin el criteri.

Jo soc aquell que va matar Franco / Joan-Lluís Lluís

 Joan-Lluís Lluís és un d’aquells autors que han passat per un empat. I com que això és una cosa molt meva potser que ho expliqui. Mai (o quasi mai) descarto un autor per un sol llibre, sempre dono dues oportunitats, i el cas d’empat és quan un llibre sí m’agrada i l’altre no o no m’acaba de fer el pes. El dia de l’ós no em va acabar de fer peça però Els ulls de sorra sí, o sigui que amb aquest llibre desempataré.

I aquest llibre tracta sobre la guerra civil i el després, un tema que comença a estar massa tractat, però des d’una perspectiva d’ucronia. Què hauria passat si després d’acabada la guerra civil espanyola Franco hagués acceptat acompanyar Hitler i declarar la guerra a França i la Gran Bretanya? Aquest llibre ens posa en aquest escenari que no va existir per ben poc. De fet Espanya sí va participar a la segona guerra mundial com a aliats de Hitler enviant la División Azul a lluitar al front oriental, contra el russos, En anar acabant la guerra el franquisme se’n va mig desentendre mentre es feien els amics dels americans no fos que també es posessin a envair Espanya.

Réfugiés espagnols pendant leur transfert au camp de Barcarès (Pyrénées-Orientales), mars 1939, Robert Capa © Musée national de l’histoire et des cultures de l’immigration.

El protagonista, amb un amor desmesurat per la llengua catalana i una feina de corrector primer a una editorial i després al servei de propaganda ha de fugir en acabar la guerra. Bé, l’han de motivar a fugir perquè a ell el que li agrada és quedar-se quiet. I acaba a Argelers, fins que un bombardeig franquista destrossa el camp, i aleshores pren la decisió d’anar a matar franquistes. Franco ha ocupat el Rosselló que és ara una provincia d’Espanya amb capital a Perpinyà, a on ràpidament s’envien capellans i mestres afins a Franco per espanyolitzar aquelles gents, poc més o menys el que estava fent Hitler per l’altre extrem de França. L’hipotesi d’una invasió de França pel sud és força creible vistes les extremes facilitats que van tenir les tropes alemanyes per entrar-hi des del nord.

https://www.flickr.com/photos/ooocha/
Adolf Hitler in Paris, June 23, 1940 © Marion Doss, Creative Commons.

De nou en camí amb la recua de derrotats cap a no se sap on, acaba fugint cap a la muntanya i unint-se als maquis que es comencen a formar.

Un borni por enrolar-se en un exèrcit, ni que sigue un exèrcit clandestí, i pretendre disparar  amb èxit contra els invasors? Puc respondre sí i puc respondre no.

Sí, perquè podría ser veritat que tota llenya fes foc, fins i tot si és llenya malgirbada com jo.

No, perquè soc, per necessitat, esquerrà d’ull però, per natura, dretà de mà.

I per això ell va amb un Enfield número 2 MK1 com el de la imatge enlloc d’un fusell.

https://www.buymilsurp.com/enfield-no-2-mk1-revolver-short-barrel-rsaf-p-5085.html
Foto treta d’aquí.

I unes notes sobre França, sobre la França de la novel·la que crec que serien aplicables a la França real.

Enlloc no es veu tan bé aquesta diferència entre uns i altres catalans com en els noms dels pobles. Els francesos van desfigurar amb prou determinació una gran part d’aquests noms: Coustouges, Serralongue o Lamanère són escopinades ortogràfiques que fan venir-me basques. I ara els espanyols han imaginat una segona abominació amb San Lorenzo de Cerdans, Prados de Molló o Montherrero. Però quan, de nits, algunes mans empastifen la nova forma oficial sempre hi posen, amb pinzellades maldestres, els noms donats pels francesos. Rebutgen Corsavín però no pensen que Cortsaví els serveixi de res: tan sols els plau Corsavy. Imagino que deu ser igual arreu d’aquest estrany territori que ha anat fent dels catalans els millors amics d’aquells que els ho van prendre tot. Suposo doncs que els perpinyanesos deuen maldar perquè Perpignan venci Perpiñán sense que Perpinyà sigui res més que el testimoni indefens de la pugna entre dues formes successivament oficials i igualment usurpadores.

https://www.flickr.com/photos/23849853@N06/
Paisatge del poble la Menera, Paisaje del pueblo la Menera. © neusbordas, Creative Commons.

Aquest és un tema recorrent en aquest autor, nascut a Perpinyà però que escriu en català, un dels pocs que ho fa, juntament amb Bezsonoff.

Tindrem així uns maquis lluitant contra Franco a França, l’Exèrcti Lliure de Catalunya, que després de l’afusellament de Companys (aquest fet sí es manté) actuen per separat de les restes de les forces republicanes espanyoles. Uns maquis que van reben nous efectius dels mateixos francesos tips de l’ocupació. Tenen un mateix enemic però no pas el mateix objectiu. Mentrestant la diplomàcia intenta buscar una sortida per tota aquesta gent (o almenys ser tinguts en compte pel bàndol guanyador) mentre la guerra fa el tomb que va fer en la realitat i les forces de l’eix comencen a recular de resultes dels atacs aliats. No revelaré el final, només diré que em sembla molt realista, no puc dir gaire més.

https://www.flickr.com/photos/johnbooty/
GNEU2380 © John Booty, Creative Commons.
https://rarehistoricalphotos.com/soviet-flag-reichstag-berlin-1945/
© Yevgeny Khaldei. Foto treta d’aquesta pàgina.

Una ucronia a mitges, canvia alguns detalls però això afectarà el gran curs de la història? I una història trepidant a banda i banda dels Pirineus i amb el Canigó allà al mig, com un rei caigut. Tot això amb un protagonista que prefereix quedar-se quiet. Un llibre que es llegeix molt bé i que en el meu cas desempata Joan-Lluís Lluís en positiu.

https://www.nuvol.com/noticies/joan-lluis-lluis-guanya-el-premi-lletra-dor-2013-amb-les-croniques-del-deu-coix/
© Ariana Nalda, foto treta d’aquesta entrevista a Núvol.

Aglutinació / Joan Jordi Miralles

Un autor que agafo amb molt interés, el darrer llibre que vaig llegir-me’n em va encantar, i era un llibre de contes, amb aquest que és una novel·la les expectatives són altes. I el llibre no decep. Des de les primeres pàgines llegim un text que traspua mala llet i humor negre.

La vida d’expatriat pobre a Londres, sense una bona feina i amb quatre quartos mal comptats. Feines dolentes i si les troba i allotjaments que són dignes de pel·lícules de terror, però de terror d’aquelles dolentes que el que provoquen són somriures, sobretot perquè no ens afecta a nosaltres. Per cert, se’m fa estranyíssim llegir en segona persona, he de reconèixer que funciona, però se’m fa raro, quasi ningú ho fa, o primera o tercera; però se’n surt.

Amb el teu anglès infantil li expliques què estàs buscant i ella t’informa que ara mateix només disposa d’una habitació lliure. Et convida a accedir al vestíbul. Tot travessant un llarg distribuidor atapeït de portes a banda i banda, arribeu a l’habitació en qüestió. T’has de fer a un costat per tal que ella pugui obrir la porta. Abans, però, se’t fa estrany el seu advertiment:
-Ara no faci soroll, que està dormint.
-Dormint qui? -goses preguntar.
A dins no es veu ni gota.
-L’habitació és compartida. A la nit hi dorm vosté i durant el dia, el seu company. Cal que siguin endreçats i respectuosos amb els horaris.
-Que siguem endreçats?
La resta d’habitacions són pràcticament idèntiques i més que dormitoris semblen compartiments estretíssims d’un tren que travessa diverses fronteres de nit. Compartir cambra i llit amb un desconegut no és pas el somni de la teva vida, però val més que t’hi acostumis perquè no tens on caure mort. Així doncs, decideixes imposar-te una setmana de prova.

https://www.flickr.com/photos/pedrosz/
London © Pedro Szekely, Creative Commons.

Una cosa que m’agrada d’aquest autor és que posa una referència sexual o introdueix el tema d’una manera que em fa tornar enrere en la lectura a veure si sóc jo que m’he perdut alguna cosa. Ni tres pàgines i em trobo aquesta frase, amagada a traició i jo pensant ha posat realment això? Sí, la frase és:

Les condicions són senzilles, fàcils de recordar: follar i no fer soroll.

https://www.flickr.com/photos/neiljs/
London © neiljs, Creative Commons.

A poc a poc el protagonista es va situant, passa per ajudant de rentaplats, cuiner d’hamburgueseria i finalment conserge de nit en un hotel. Passa per les feines de manera molt ràpida perquè per la merda que són tampoc ningú el persegueix quan diu que se’n va.

En Lorne et mana que vagis un parell d’hores a donar un cop de mà a en Gage al B. Hotel. Et poses la caçadora i te n’hi vas, però de camí fas una passejadeta pels voltants dels British Museum. A aquesta hora la ciutat recull les parelles que tot just acaben de sopar en sofisticats restaurants i es dirigeixen a les respectives habitacions dels hotels per copular una mica. El xivarri dels pubs, el vaivé dels taxis, el deambular dels homínids…, tot plegat et fa ser conscient que no pertanys a aquesta ciutat; que tot i que hi vius, te’n mantens fora, com en el marge obscur de la grada semicircular d’un amfiteatre.

I s’estabilitza una mica, és un dir, en la feina de conserge que també inclou residència, un entorn que tot i ser fumut és millor que els llocs on ha viscut abans, l’habitació de llit compartit i una habitació que era poc més que un armari remodelat. I a tot això ens anem enterant de coses d’ell i del seu passat i del perquè fuig, a comptagotes, i millor no dic res més. I apareix una parella de japonesos, la Sumyo i el Tori.

https://www.flickr.com/photos/eelssej_/
so happy together © J3SSL33, Creative Commons.

Les relacions amb ells dos, amb els seus companys de feina i en un entorn endimoniat que oscil·la entre l’hostilitat i un cert punt de somni irreal, com si realment pogués fugir.

En Vermuth ha superat els seus escrúpols i desa sense miraments l’ampolla de Jack Daniel’s rere el balcó de recepció. Tot i així, continua desapareixent durant hores, i teniu la sospita que recorre diferents racons de l’hotel on té la resta d’ampolles amagades. En Lorne, incombustible, relata tot d’anècdotes de la seva vida avorrida i insípida. És un home tan mancat de carisma que ensopeix fins i tot els comiats de solter. N’explica una, plena de sinalefes i coloraines romanticotes, en què ve a dir que una vegada una clienta li va tirar els trastos. Pateix d’incontinència cerebral, sense cap mena de dubte. En Gage, per la seva banda, acaba d’aterrar de l’habitació 3205, on s’ha estat trincant una clienta austríaca. Et fa l’ullet al mateix temps que s’acomoda la cigala, i quan en Gonzalo, tafaner i torracollons com és, li demana el perquè de la seva demora, en Gage respon:

-M’he estat tirant una clienta austríaca.

https://www.flickr.com/photos/pouchin/
Asakusa people ③ © Thomas, Creative Commons.

Les escenes sexuals protagonista-Sumyo-Tori són d’alt voltatge, aviso. Però com tot en aquest llibre és passatger, una etapa més.

La Sumyo et continua explicant que fa una setmana va rebre una trucada d’en Tori. La informava que li havien diagnosticat un càncer als testicles: els mateixos testicles que una vegada t’havien colpejat les natges.[…]

Ara la Sumyo prova de resoldre algunes qüestions a Londres per reunir-se amb en Tori al més aviat.

-Només sé una cosa: que el vull a ell.

Us acomiadeu a prop de Regent’s Park. Tots dos teniu la inconfessable impressió que no us tornareu a veure, així que us beseu a la boca amb energia però sense entonació.

-Gràcies per tot -són les seves últimes paraules.

-Gràcies a vosaltres -contestes.

I observes com davalla les escales mecàniques del gran cuc, cap a la dimensió pètria i abismal de l’inframón, deixant el rastre d’una aroma que crema com el foc planetari.[…]

Et dissols plàcidament mentre tornes a peu a la residència i analitzes la darrera mirada de la Sumyo.

https://www.flickr.com/photos/mayeesherr/
vertiginous © mayeesherr., Creative Commons.

Gent que arriba i marxa, com el nostre protagonista que està com sense ser-hi mentre s’aboca al final, un final que ens completarà la informació que se’ns ha anat donant en dosis molt petites però molt controlades. I no dic res més per no caure en espòilers.

L’autor és bo, molt bo, i em llegiré els seus altres llibres (excepte els de teatre, el teatre lo seu és veure’l) anteriors a Una dona meravellosa, i els futurs, una mica d’odi li estic agafant també.

https://www.nuvol.com/noticies/el-fatalisme-londinenc-de-joan-jordi-miralles/
© Alex Oltra, foto treta de Núvol.

La decadència del Nero Golden / Salman Rushdie

Vaig llegir-me Els versos satànics fa la tira d’anys, i era la tira d’anys després del rebombori causat pel llibre (coi sí que sóc vell) i no em va agradar gaire, tampoc entenia gaire el rebombori que havia causat el llibre, potser l’hauria de tornar a agafar. Només amb aquest vagatge, un llibre llegit fa molt i que no em va fer el pes m’enfronto a la darrera novel·la de Salman Rushdie.

Som a Nova York, una exclusiva zona on s’instal·len els Golden a la mansió més exclusiva de la zona i amb un hermetisme absolut sobre d’on venen.

La família Golden la formen el patriarca Nero (sí, com l’emperador) el primogènit Petya i el segon fill Apu (d’Apul·leius), i a més a més en D, fill bastard de Nero. El secretisme no fa més que esperonar la tafaneria dels veïns, i a poc a poc ens anem enterant de coses.

https://www.flickr.com/photos/111661024@N07/
Mumbai Independence Day © Vidur Malhotra, Creative Commons.

En aquests temps nostres de covardia, neguem la grandesa del que és Universal i afirmem i glorifiquem les nostres Intoleràncies particulars, i per això no podem estar d’acord amb gaires coses. En aquests temps nostres degenerats, els homes que no persegueixen altra cosa que la vanaglòria i el benefici personal -homes buits i altisonants per a qui res està prohibit mentre serveixi per avançar en la seva causa insignificant- afirmaran que són uns grans líders i benefactors, que actuen pel bé comú, i a tots els que s’oposen a ells els titllaran de mentiders, envejosos, genteta, estúpids, estirats i, en una inversió precisa de la veritat, de deshonestos i corruptes. Estem tan dividits, som tan hostils entre nosaltres, estem tan dominats per l’arrogància i el menyspreu, tan atrapats en un cinisme que ens fa catalogar d’idealisme la nostra pompositat, estem tan desencantats amb els nostres governants, tan disposats a burlar-nos de les institucions del nostre estat, que la mateixa paraula bondat ha quedat buida de significat i necessita, potser, que la deixem de banda una temporada, com totes les altres paraules enverinades: espiritualitat, per exemple, solució definitiva, per exemple, i (almenys quan s’aplica als gratacels i a les patates fregides) llibertat.

Han deixat enrere l’Índia, i els seus noms i amb passaports nous han vingut fins a Amèrica. Allà han deixat la mare de família morta en un atac terrorista a un hotel. No acaba de quedar clar si això és motiu suficient però quan es tenen tants diners el món és un immens tauler de joc i es poden instal·lar literalment on vulguin.

https://www.flickr.com/photos/peterzen/
New York from Kingsley Condo 1st Ave Looking South © Peter Zoon, Creative Commons.

Una bombolla és una cosa gràgil i sovint al vespre els professors parlaven amb preocupació del perill que esclatés. Estaven preocupats per la correcció política, per la col·lega de feina que havia sortit a la tele amb una alumna de vint anys insultant-la a crits a menys de mig pam de la cara per unes desavinences sobre la premsa universitària, per la col·lega que havia sortit en un altre canal de notícies insultada per haver-se negat a prohibir les disfresses de Pocahontas a Halloween, pel col·lega obligat a prendre’s com a mínim un any sabàtic de seminari perquè no havia protegit prou “l’espai de seguretat” d’una estudiant davant la intrusió d’idees que aquella estudiant considerava massa “perilloses” per a la seva ment encara en formació, pel col·lega que havia desafiat la petició d’un alumne de retirar l’estàtua del president Jefferson d’un campus universitari malgrat el fet reprensible que Jefferson havia tingut esclaus, per la col·lega vilipendiada per uns alumnes amb famílies de tradició evangèlica per demanar-los que llegissin una novel·la gràfica d’una dibuixant de còmic lesbiana, pel col·lega obligat a cancel·lar una producció de Monòlegs de la vagina d’Eve Ensler perquè definir les dones com a persones amb vagina discriminava les persones que s’identificaven com a dones i no tenien vagina, pels col·legues que s’havien resistit als intents dels alumnes de fer baixar de la tarima els musulmans apòstates perquè els seus punts de vista eren ofensius per als musulmans no apòstates. Els preocupava que la joventut s’estigués convertint en defensora de la censura, de prohibir coses, de restringir, com hem arribat aquí, em van preguntar, a l’estretor de mires de la joventut americana, aquests joves ens comencen a fer por.

https://www.flickr.com/photos/tabor-roeder/
The Grandmasters of Washington Square © Phil Roeder, Creative Commons.

Repassem una mica els fills, en Petya té un trastorn de l’espectre autista i agorafòbia, per sort els Gardens estan tancats i per això s’hi troba bé, molt bé no està.; l’Apu té un complex de segon fill que no pot amb ell, i a més a més ell està bé, no entén perquè el seu pare no el pot considerar millor que al seu pobre germà; i després tenim en D, fill bastard, a males amb els seus germanastres, mare desconeguda o morta i una família política que l’accepta ben justet i per imposició de Nero i res més. A més a més coneixerem a una escultora somalí (Ubah), a una ex-gimnasta russa (la Vasilisa), i la xicota del D, que comença a intuir alguna cosa que el propi D desconeix de si mateix, o potser ho coneix però ho reprimeix. De totes maneres a mi d’aquesta noia, la Riya, m’arriba al cor aquest fragment:

-Quan he acabat un libre -va dir-, partim peres i ell segueix el seu camí. El deixo en un banc de Columbus Park. Potser els xinesos que juguen a cartes o al go no el voldran, ni el xinès nostàlgic que s’inclina amb gest afligit davant l’estàtua de Sun Yat-sen, però hi ha les parelles que surten de l’ajuntament amb els papers del matrimoni i els ulls brillants i que passegen una estona entre els ciclistes i els nens, i somriuen conscients que el seu amor ja té llicència, i jo m’imagino que potser els hi agrada descobrir el llibre, com un regal de la ciutat que assenyala el seu gran dia, o que potser al llibre li agrada descobrir-los a ells. Al principi, em limitava a desprendre-me’n. Me’n comprava un de nou i em desprenia del vell. Sempre me’n quedo només set. Però llavors em vaig trobar que altres persones deixaven llibres allà on havia deixat el meu i vaig pensar: són per mi. O sigui que ara proveeixo la meva biblioteca amb els regals fortuïts de desconeguts i no sé mai què llegiré a continuació, sinó que espero que apareguin els llibres orfes i em cridin: tu, lector, ets per mi. Ja no trio el que llegeixo. Em dedico a passejar per les històries abandonades de la ciutat.

https://www.flickr.com/photos/kaffeeringe/
Heinrich Böll – Irisches Tagebuch © Steffen Voß, Creative Commons.

La Vasilisa és un personatge important, ara es dedica a ser senyoreta de companyia, de les molt molt cares, i veu en el vidu Nero Golden l’oportunitat que sempre ha buscat. A més a més intueix que podrà fer amb el vell bàsicament el que vulgui, és guapa, molt guapa, i llesta, molt llesta, i no té escrúpols, ni un. Tot i que al marge d’aquesta crueltat proposa un pacte d’allò més raonable s’ofereix ella a canvi d’uns diners i un estatus, tothom surt guanyant, menys l’amor romàntic i “veritable”.

La Vasilisa Golden havia experimentat un canvi. En certs moments, la llum li tocava la cara de tal manera que em recordava la Diane Keaton d'”El padrí”, la cara, el cervell i el cos congelats per la necessitat diària de no creure’s el que tenia davant dels nassos. Però la Kay Adams s’havia casat amb el Michael Corleone pensant-se que era un bon home. La Vasilisa s’havia casat, per dir-ho així, amb el personatge de Marlon Brando, o sigui que no es feia falses il·lusions sobre la implacabilitat, l’amoralitat i els secrets foscos -els inevitables consiglieri dels homes de poder-, i, tan bon punt la llum li tocava la cara d’una altra manera, quedava ben clar que no era Diane Keaton. Ella era una còmplice. Sospitava que el Nero havia comès un crim terrible i havia decidit deixar de banda aquella sospita per salvaguardar la vida que havia triat, la vida que considerava digna de la seva bellesa. I, potser, perquè ara tenia por. Encara creia en el poder que exercia sobre ell, però també creia en el poder del seu marit, i sabia que si intentava plantar-li cara les conseqüències poduen ser… nefastes. No havia entrat en aquella casa pwe haver d’assumir conseqüències nefastes, de manera que va haver de modificar l’estratpegia. La Vasilisa no havia anat mai amb el lliri a la mà, però després dels assassinats de Union Square s’havia endurit. Ara tenia més clar qui era l’home amb qui compartia llit i sabia que, si volia sobreviure, potser hauria de guardar certs silencis.

Russian Escort service in Jaipur © Roshni Singh, Creative Commons.

Hi ha coses que no sabem i se’ns van rebelant. Sabem que alguna cosa molt fumuda ha d’acabar passant, i ens falta saber què ha motivat aquesta mudança de pais i d’identitat, tot i que poques coses més americanes hi ha que això. Com aquelles històries on els immigrants arribaven a Ellis Island i els hi canviaven en nom, o se’l canviaven ells, per començar de zero; tot i que els Golden viuen sobre una muntanya d’or.

Amb un entramat d’empreses pantalla el pare Golden va fer un “pelotazo” econòmic brutal amb la telefonia mòbil a l’Índia, un “pelotazo” també bastant ilegal. Ara a Amèrica es dedicarà només a gaudir de la vida. I per a la Vasilisa és tot el que ella necessita per trepar socialment i econòmicament, tot i que descobrirà que Nero no és la víctima perfecte que ella ha intuït. Pràcticament dicta les condicions de la seva relació, i l’estipendi, i s’hi casa convençuda de que ella és la forta, i sí, però Nero té cops amagats.

https://www.flickr.com/photos/franckmichel/
Make your own drama / Faites votre cinéma [Explored] © Franck Michel, Creative Commons.
I a tot això, encara no he dit res del narrador, el René. El René viu al complex  de pisos dels Gardens, fill de dos professors univesitaris d’origen belga ell vol fer una pel·lícula ambientada als Gardens i amb el Nero Golden i tota la seva nissaga com a protagonistes. Però s’hi implica de manera estranya i molt molt personal, i a partir d’aquí he de començar a ometre coses per no destripar tot l’argument del llibre. Parlem una mica del René cap a la meitat del llibre.

Quan vaig començar a caminar per la vida, amb la inspiració de la vida dels meus pares per bandera, la meva intención havia sigut ver tots els possibles per ser admirable -admeto aquí en públic aquesta paraula que fins ara només havia usat en privat-. ¿Quina altra cosa valia la pena ser? Després de rebutjar els Renés avorrits, vulgars, monosol·làbics i simples, m’havia orientat cap a un jo polifacètic i excepcional, i havia pujat a bord de la meva Argo imaginària a la recerca d’aquell velló d’or, sense tenir ni idea d’on era la meva Còlquida particular (excepte que probablement la trobaria pels voltants d’alguna sala de cine) ni de com navegar cap a aquella direcció (excepte que una càmera de cine podia ser la cosa més semblant a tenir un timó a les mans). Llavors em vaig trobar estimat per una gran dona i a punt de començar la vida de cineasta que sempre havia desitjat. I, un cop arribat a aquest punt de felicitat, vaig fer tots els possibles que destruir el que havia construït.

Tots els personatges aniran tenint el seu moment de protagonisme, quasi com fitxes de dòmino. En un entorn tan petit com una família tot té conseqüències per tots, tot està connectat. Curiosament el personatge més enigmàtic de tots és el propi Nero. Amb prou feines deixa entreveure qui és o què pensa, ell es defineix per allò que fa. I què fa? Gobernar la família, intentant que la vellesa i la seva petita cort no s’enfonsin, com si enlloc de la casa Golden estiguéssim parlant de la casa Usher (com molt encertadament comenta Apu).

I aquí uns apunts sobre l’aleshores candidat a la presidència dels Estats Units, un Jòquer on no costa veure-hi l’actual president Donald J. Trump.

Els orígens del Jòquer eren controvertits, ell mateix semblava delectar-se en les versions contradictòries que lluitaven per imposar-se, però tothom, els seus seguidors apassionats i els seus adversaris més acarnissats, estava d’acord en un fet: era una persona profundament i declaradament pertorbada. El que era esborronador, el que feia que aquell any d’eleccions fos diferent de qualsevol altre, era que la gent li donava suport precisament perquè era un pertorbat, no pas malgrat que ho fos. El que hauria desqualificat qualsevol altre candidat el convertia en un heroi dels seus seguidors.[…] En aquella bombolla el coneixement era ignorància, a dalt era a baix, i la persona adequada per tenir les claus nuclears a les mans era l’ésser de riallada perpètua, boca empastifada de pintallavis, cabells verds i pell blanca que va preguntar quatre vegades a un equip d’informadors militars què tenia de tan dolent fer servir armes nuclears.

https://www.flickr.com/photos/gabofr/
Joker’s revenge © Gabriel Flores Romero, Creative Commons.

El llibre m’ha agradat. La veritat és que llegir a Rushdie em feia una mica de respecte. Suposo que la demencial fama que va aconseguir sent víctima del fanatisme islàmic em feia pensar que tots els seus llibres buscaven la confrontació, i m’ha sorprés agradablement trobar-me amb una novel·la. Té el millor d’una novel·la lleugera, atrapa amb una història, i no té el pitjor, no és superficial ni tòpica, o almenys no ho és massa. I com totes les bones històries tot conflueix en un, per mi, molt bon final.

Si hagués de buscar un autor a qui m’ha recordat em sortiria Paul Auster. I una mica, amb aquesta mirada sobre Nova York des dels ulls dels nouvinguts Golden m’he recordat de Ciutat Oberta de Teju Cole, la part del final on s’explica per fi la història índia de Nero Golden m’ha recordat a Tigre blanc. És allò de llibres que criden a altres llibres.