La decadència del Nero Golden / Salman Rushdie

Vaig llegir-me Els versos satànics fa la tira d’anys, i era la tira d’anys després del rebombori causat pel llibre (coi sí que sóc vell) i no em va agradar gaire, tampoc entenia gaire el rebombori que havia causat el llibre, potser l’hauria de tornar a agafar. Només amb aquest vagatge, un llibre llegit fa molt i que no em va fer el pes m’enfronto a la darrera novel·la de Salman Rushdie.

Som a Nova York, una exclusiva zona on s’instal·len els Golden a la mansió més exclusiva de la zona i amb un hermetisme absolut sobre d’on venen.

La família Golden la formen el patriarca Nero (sí, com l’emperador) el primogènit Petya i el segon fill Apu (d’Apul·leius), i a més a més en D, fill bastard de Nero. El secretisme no fa més que esperonar la tafaneria dels veïns, i a poc a poc ens anem enterant de coses.

https://www.flickr.com/photos/111661024@N07/
Mumbai Independence Day © Vidur Malhotra, Creative Commons.

En aquests temps nostres de covardia, neguem la grandesa del que és Universal i afirmem i glorifiquem les nostres Intoleràncies particulars, i per això no podem estar d’acord amb gaires coses. En aquests temps nostres degenerats, els homes que no persegueixen altra cosa que la vanaglòria i el benefici personal -homes buits i altisonants per a qui res està prohibit mentre serveixi per avançar en la seva causa insignificant- afirmaran que són uns grans líders i benefactors, que actuen pel bé comú, i a tots els que s’oposen a ells els titllaran de mentiders, envejosos, genteta, estúpids, estirats i, en una inversió precisa de la veritat, de deshonestos i corruptes. Estem tan dividits, som tan hostils entre nosaltres, estem tan dominats per l’arrogància i el menyspreu, tan atrapats en un cinisme que ens fa catalogar d’idealisme la nostra pompositat, estem tan desencantats amb els nostres governants, tan disposats a burlar-nos de les institucions del nostre estat, que la mateixa paraula bondat ha quedat buida de significat i necessita, potser, que la deixem de banda una temporada, com totes les altres paraules enverinades: espiritualitat, per exemple, solució definitiva, per exemple, i (almenys quan s’aplica als gratacels i a les patates fregides) llibertat.

Han deixat enrere l’Índia, i els seus noms i amb passaports nous han vingut fins a Amèrica. Allà han deixat la mare de família morta en un atac terrorista a un hotel. No acaba de quedar clar si això és motiu suficient però quan es tenen tants diners el món és un immens tauler de joc i es poden instal·lar literalment on vulguin.

https://www.flickr.com/photos/peterzen/
New York from Kingsley Condo 1st Ave Looking South © Peter Zoon, Creative Commons.

Una bombolla és una cosa gràgil i sovint al vespre els professors parlaven amb preocupació del perill que esclatés. Estaven preocupats per la correcció política, per la col·lega de feina que havia sortit a la tele amb una alumna de vint anys insultant-la a crits a menys de mig pam de la cara per unes desavinences sobre la premsa universitària, per la col·lega que havia sortit en un altre canal de notícies insultada per haver-se negat a prohibir les disfresses de Pocahontas a Halloween, pel col·lega obligat a prendre’s com a mínim un any sabàtic de seminari perquè no havia protegit prou “l’espai de seguretat” d’una estudiant davant la intrusió d’idees que aquella estudiant considerava massa “perilloses” per a la seva ment encara en formació, pel col·lega que havia desafiat la petició d’un alumne de retirar l’estàtua del president Jefferson d’un campus universitari malgrat el fet reprensible que Jefferson havia tingut esclaus, per la col·lega vilipendiada per uns alumnes amb famílies de tradició evangèlica per demanar-los que llegissin una novel·la gràfica d’una dibuixant de còmic lesbiana, pel col·lega obligat a cancel·lar una producció de Monòlegs de la vagina d’Eve Ensler perquè definir les dones com a persones amb vagina discriminava les persones que s’identificaven com a dones i no tenien vagina, pels col·legues que s’havien resistit als intents dels alumnes de fer baixar de la tarima els musulmans apòstates perquè els seus punts de vista eren ofensius per als musulmans no apòstates. Els preocupava que la joventut s’estigués convertint en defensora de la censura, de prohibir coses, de restringir, com hem arribat aquí, em van preguntar, a l’estretor de mires de la joventut americana, aquests joves ens comencen a fer por.

https://www.flickr.com/photos/tabor-roeder/
The Grandmasters of Washington Square © Phil Roeder, Creative Commons.

Repassem una mica els fills, en Petya té un trastorn de l’espectre autista i agorafòbia, per sort els Gardens estan tancats i per això s’hi troba bé, molt bé no està.; l’Apu té un complex de segon fill que no pot amb ell, i a més a més ell està bé, no entén perquè el seu pare no el pot considerar millor que al seu pobre germà; i després tenim en D, fill bastard, a males amb els seus germanastres, mare desconeguda o morta i una família política que l’accepta ben justet i per imposició de Nero i res més. A més a més coneixerem a una escultora somalí (Ubah), a una ex-gimnasta russa (la Vasilisa), i la xicota del D, que comença a intuir alguna cosa que el propi D desconeix de si mateix, o potser ho coneix però ho reprimeix. De totes maneres a mi d’aquesta noia, la Riya, m’arriba al cor aquest fragment:

-Quan he acabat un libre -va dir-, partim peres i ell segueix el seu camí. El deixo en un banc de Columbus Park. Potser els xinesos que juguen a cartes o al go no el voldran, ni el xinès nostàlgic que s’inclina amb gest afligit davant l’estàtua de Sun Yat-sen, però hi ha les parelles que surten de l’ajuntament amb els papers del matrimoni i els ulls brillants i que passegen una estona entre els ciclistes i els nens, i somriuen conscients que el seu amor ja té llicència, i jo m’imagino que potser els hi agrada descobrir el llibre, com un regal de la ciutat que assenyala el seu gran dia, o que potser al llibre li agrada descobrir-los a ells. Al principi, em limitava a desprendre-me’n. Me’n comprava un de nou i em desprenia del vell. Sempre me’n quedo només set. Però llavors em vaig trobar que altres persones deixaven llibres allà on havia deixat el meu i vaig pensar: són per mi. O sigui que ara proveeixo la meva biblioteca amb els regals fortuïts de desconeguts i no sé mai què llegiré a continuació, sinó que espero que apareguin els llibres orfes i em cridin: tu, lector, ets per mi. Ja no trio el que llegeixo. Em dedico a passejar per les històries abandonades de la ciutat.

https://www.flickr.com/photos/kaffeeringe/
Heinrich Böll – Irisches Tagebuch © Steffen Voß, Creative Commons.

La Vasilisa és un personatge important, ara es dedica a ser senyoreta de companyia, de les molt molt cares, i veu en el vidu Nero Golden l’oportunitat que sempre ha buscat. A més a més intueix que podrà fer amb el vell bàsicament el que vulgui, és guapa, molt guapa, i llesta, molt llesta, i no té escrúpols, ni un. Tot i que al marge d’aquesta crueltat proposa un pacte d’allò més raonable s’ofereix ella a canvi d’uns diners i un estatus, tothom surt guanyant, menys l’amor romàntic i “veritable”.

La Vasilisa Golden havia experimentat un canvi. En certs moments, la llum li tocava la cara de tal manera que em recordava la Diane Keaton d'”El padrí”, la cara, el cervell i el cos congelats per la necessitat diària de no creure’s el que tenia davant dels nassos. Però la Kay Adams s’havia casat amb el Michael Corleone pensant-se que era un bon home. La Vasilisa s’havia casat, per dir-ho així, amb el personatge de Marlon Brando, o sigui que no es feia falses il·lusions sobre la implacabilitat, l’amoralitat i els secrets foscos -els inevitables consiglieri dels homes de poder-, i, tan bon punt la llum li tocava la cara d’una altra manera, quedava ben clar que no era Diane Keaton. Ella era una còmplice. Sospitava que el Nero havia comès un crim terrible i havia decidit deixar de banda aquella sospita per salvaguardar la vida que havia triat, la vida que considerava digna de la seva bellesa. I, potser, perquè ara tenia por. Encara creia en el poder que exercia sobre ell, però també creia en el poder del seu marit, i sabia que si intentava plantar-li cara les conseqüències poduen ser… nefastes. No havia entrat en aquella casa pwe haver d’assumir conseqüències nefastes, de manera que va haver de modificar l’estratpegia. La Vasilisa no havia anat mai amb el lliri a la mà, però després dels assassinats de Union Square s’havia endurit. Ara tenia més clar qui era l’home amb qui compartia llit i sabia que, si volia sobreviure, potser hauria de guardar certs silencis.

Russian Escort service in Jaipur © Roshni Singh, Creative Commons.

Hi ha coses que no sabem i se’ns van rebelant. Sabem que alguna cosa molt fumuda ha d’acabar passant, i ens falta saber què ha motivat aquesta mudança de pais i d’identitat, tot i que poques coses més americanes hi ha que això. Com aquelles històries on els immigrants arribaven a Ellis Island i els hi canviaven en nom, o se’l canviaven ells, per començar de zero; tot i que els Golden viuen sobre una muntanya d’or.

Amb un entramat d’empreses pantalla el pare Golden va fer un “pelotazo” econòmic brutal amb la telefonia mòbil a l’Índia, un “pelotazo” també bastant ilegal. Ara a Amèrica es dedicarà només a gaudir de la vida. I per a la Vasilisa és tot el que ella necessita per trepar socialment i econòmicament, tot i que descobrirà que Nero no és la víctima perfecte que ella ha intuït. Pràcticament dicta les condicions de la seva relació, i l’estipendi, i s’hi casa convençuda de que ella és la forta, i sí, però Nero té cops amagats.

https://www.flickr.com/photos/franckmichel/
Make your own drama / Faites votre cinéma [Explored] © Franck Michel, Creative Commons.
I a tot això, encara no he dit res del narrador, el René. El René viu al complex  de pisos dels Gardens, fill de dos professors univesitaris d’origen belga ell vol fer una pel·lícula ambientada als Gardens i amb el Nero Golden i tota la seva nissaga com a protagonistes. Però s’hi implica de manera estranya i molt molt personal, i a partir d’aquí he de començar a ometre coses per no destripar tot l’argument del llibre. Parlem una mica del René cap a la meitat del llibre.

Quan vaig començar a caminar per la vida, amb la inspiració de la vida dels meus pares per bandera, la meva intención havia sigut ver tots els possibles per ser admirable -admeto aquí en públic aquesta paraula que fins ara només havia usat en privat-. ¿Quina altra cosa valia la pena ser? Després de rebutjar els Renés avorrits, vulgars, monosol·làbics i simples, m’havia orientat cap a un jo polifacètic i excepcional, i havia pujat a bord de la meva Argo imaginària a la recerca d’aquell velló d’or, sense tenir ni idea d’on era la meva Còlquida particular (excepte que probablement la trobaria pels voltants d’alguna sala de cine) ni de com navegar cap a aquella direcció (excepte que una càmera de cine podia ser la cosa més semblant a tenir un timó a les mans). Llavors em vaig trobar estimat per una gran dona i a punt de començar la vida de cineasta que sempre havia desitjat. I, un cop arribat a aquest punt de felicitat, vaig fer tots els possibles que destruir el que havia construït.

Tots els personatges aniran tenint el seu moment de protagonisme, quasi com fitxes de dòmino. En un entorn tan petit com una família tot té conseqüències per tots, tot està connectat. Curiosament el personatge més enigmàtic de tots és el propi Nero. Amb prou feines deixa entreveure qui és o què pensa, ell es defineix per allò que fa. I què fa? Gobernar la família, intentant que la vellesa i la seva petita cort no s’enfonsin, com si enlloc de la casa Golden estiguéssim parlant de la casa Usher (com molt encertadament comenta Apu).

I aquí uns apunts sobre l’aleshores candidat a la presidència dels Estats Units, un Jòquer on no costa veure-hi l’actual president Donald J. Trump.

Els orígens del Jòquer eren controvertits, ell mateix semblava delectar-se en les versions contradictòries que lluitaven per imposar-se, però tothom, els seus seguidors apassionats i els seus adversaris més acarnissats, estava d’acord en un fet: era una persona profundament i declaradament pertorbada. El que era esborronador, el que feia que aquell any d’eleccions fos diferent de qualsevol altre, era que la gent li donava suport precisament perquè era un pertorbat, no pas malgrat que ho fos. El que hauria desqualificat qualsevol altre candidat el convertia en un heroi dels seus seguidors.[…] En aquella bombolla el coneixement era ignorància, a dalt era a baix, i la persona adequada per tenir les claus nuclears a les mans era l’ésser de riallada perpètua, boca empastifada de pintallavis, cabells verds i pell blanca que va preguntar quatre vegades a un equip d’informadors militars què tenia de tan dolent fer servir armes nuclears.

https://www.flickr.com/photos/gabofr/
Joker’s revenge © Gabriel Flores Romero, Creative Commons.

El llibre m’ha agradat. La veritat és que llegir a Rushdie em feia una mica de respecte. Suposo que la demencial fama que va aconseguir sent víctima del fanatisme islàmic em feia pensar que tots els seus llibres buscaven la confrontació, i m’ha sorprés agradablement trobar-me amb una novel·la. Té el millor d’una novel·la lleugera, atrapa amb una història, i no té el pitjor, no és superficial ni tòpica, o almenys no ho és massa. I com totes les bones històries tot conflueix en un, per mi, molt bon final.

Si hagués de buscar un autor a qui m’ha recordat em sortiria Paul Auster. I una mica, amb aquesta mirada sobre Nova York des dels ulls dels nouvinguts Golden m’he recordat de Ciutat Oberta de Teju Cole, la part del final on s’explica per fi la història índia de Nero Golden m’ha recordat a Tigre blanc. És allò de llibres que criden a altres llibres.

La terra prohibida. Volum I / Manuel de Pedrolo

Primer volum dels dos que recolliran la tetralogia de Manuel de Pedrolo sobre els anys 50, un llibre que Pedrolo va tenir amagat a casa (literalment) uns vint anys, fins que les coses van canviar i la publicació del llibre era possible sense anar a presó després.

El llibre compta amb un llarg i interessant pròleg de la recentment desapareguda Patrícia Gabancho, en poso un fragment perquè trobo que és molt revelador sobre Pedrolo i la seva obra, ambdós amb una coherència i una orientació molt similars, un escriptor honest no pot fer una altra cosa; i a més a més demostra que Pedrolo és un escriptor increïblement actual, en un llibre escrit fa vora 60 anys.

Anys després de mort, milers de pàgines després, Pedrolo continua sent recordat com l’autor del “Mecanoscrit del segon origen”, un llibre menor tot i que absolut best-seller de la nostra cultura. Hem d’esperar que contribucions intel·ligents com les de l’editorial Comanegra, amb aquest volum doble que teniu a les mans, ajudin a situar Pedrolo com el que és: un autor sòlid, honest, important i bàsic per entendre i temps i un país.
Què sentiria, que pensaria avui Manuel de Pedrolo? És sempre agosarat atribuir a qui no hi és una actitud que indefectiblement acaba sent la de qui fa l’aposta. Però en tenim alguna pista. Pedrolo estaria esperançat. Altrament no hauria lluitat tota la vida per construir un futur plausible. Esperançat amb un horitzó d’alliberament nacional -era el seu llenguatge- i de redreçament social: un país lliure, un país just. Un país a la punta dels dits.
Tanmateix, escèptic com era, havent vist més d’una vegada com els processos promissoris s’esvaïen, com naixien divisions i recances i fins i tot traïcions a l’ideal, Pedrolo estaria amb l’ai al cor. Serien capaços els catalans de fer el que estan col·lectivament empesos a fer?
I, en tercer lloc, notaria la flaire -una vella, coneguda olor- de la dictadura en les formes que el govern espanyol, que l’estructura mineral de l’Estat, utilitza per acallar la voluntat dels catalans. Procediments dubtosos, a la vora voreta de la legalitat, discursos de postveritat, trampes, manipulacions. Una dictadura low-cost, comandada per la fiscalia com a disfressa de la voluntat del govern, que ens indica que no volen amollar la presa, però que no les tenen totes. David contra Goliat, un cop més. Pedrolo és home de “davids”: seuria a la seva taula, tancaria els ulls, els tindria plens de les imatges de la gent al carrer, de la resposta popular que encapçala el moviment, de les cançons i els clavells, de la imatge divertida -divertida i al capdavall, diabòlica- del Piuet, i tot tancant-los diria: “Doncs potser no, que no he malversat la meva vida”. I somriuria sense cap ombra de l’amargor que a vegades se li colava en el gest.

Via Laietana, Barcelona © Francesc Català-Roca.

La terra prohibida és una tetralogia que Comanegra han decidit recuperar en dos volums, dos llibres voluminosos, per entendre’ns, aquest primer amb Les portes del passat i La paraula dels botxins.

És una obra política, com tota la de Pedrolo, i no es va publicar fins al 1977, vint anys després! Però que a ningú l’espanti això de “política”, perquè si hi ha una cosa que Pedrolo domina és explicar una història, això no és un assaig ni un tractat polític, és una novel·la, quatre de fet, i se’ns explicarà una història, i tota la part política formarà l’andamiatge, o l’escenari, o tot alhora.

El protagonista de Les portes del passat torna a Barcelona. Després de la guerra civil ha passat uns anys a França i a Amèrica, massa, més de deu, no ha aconseguit arrelar allà, ni establir-se ni formar una família. I torna a Barcelona, una Barcelona i una Catalunya que no són les mateixes que va deixar, com li diu un company de bar:

En Cros va reprendre:
-Com us deia… Hom s’adona que es troba en terra conquistada. T’hi han deixat tornar, però precisament per això, perquè ja és una altra terra i també confien que et conquistaran, que et faran ajupir. I el pitjor de tot és que ho aconsegueixen.

© Francesc Català-Roca.

Torna buscant la noia que va deixar en marxar a l’exili i a la que ni tan sols ha enviat una carta en tots aquests anys. Va al seu pis però la portera li diu que ja no hi viu, i a més a més, s’entera que va tenir una filla d’ell, tot de cop. Aquest retorn té molt de sentimental, de retornar a antigues coneixences femenines, sense tancar-se pas a les noves, tot en un garbuix. Un protagonista que intenta assimilar els seus anys fora amb el que va deixar aquí en marxar, i amb els anys que també han passat aquí, un ajust complicat. Observacions com aquesta són habituals en referir-se a les dones amb que es troba:

Amb el temps, però, en Jesús va arribar a veure clares les paraules: volien dir que, quan es tractava de dones, se sentia tan segur d’ell mateix que elles li atorgaven una seducció que no tenia. Pràcticament, doncs, eren elles que feien la conquista. Això, ara, el va fer somriure, i la noia obrí una mica més la boca i mostrà un centímetre de dents, grosses, fortes i blanques, d’animal en perfecte estat de salut.

https://www.flickr.com/photos/drzuco/
Cold beach © Pietro Zuco, Creative Commons.

O aquesta altra, tot i que amb aquesta hi va haver una relació, quan ell treballava a la llibreria d’ella, que li doblava l’edat.

A la fi descobria en aquell home estrany i treballat per la intempèria del temps l’adolescent que havia estat i amb el qual fornicava desesperadament per oblidar que no era casada ni es casaria, per afirmar que tenia tant dret com les altres dones més sortoses de gaudir una mica de la seva joventut que se n’anava estúpidament, tan estúpidament a desgrat de no ser una noia lletja, gens lletja; bonica i tot, si es mirava bé, bonica sobretot si es mirava per dins, quan la roba queia davant un home que no era el seu marit i en aquell instant en feia, potser tot preguntant-se: Per què no es deu haver casat? La mateixa pregunta que es feien les seves amigues i que ella es repetia, que es repetí fins a la trentena, quan ja no va preguntar-se res més.

https://www.flickr.com/photos/rocksrain/
back&forth © Giulia, Creative Commons.

El retorn és el tema, i una mica el passar comptes. En el tema sentimental això està clar, tornar al seu antic amor, però què queda d’aquell jove que va lluitar per uns ideals, que en queda d’aquestes idees, d’aquests principis, i també: qui és el traidor? El que marxa o el que es queda? El que renúncia als ideals per dur una vida tranquil·la o el que s’hi aferra i es condemna a l’exili. Les dues postures són ambigües, tan honorable és mantenir-se en uns ideals al preu que sigui com voler passar pàgina. I també hi ha la por, depenent del que s’hagués fet a la guerra l’opció de quedar-se era perillosa. En Jesús va fer de patruller, en el grup 11, a les ordres de Mateu, que es va quedar i va prosperar. No va ser un cas estrany, n’hi va haver més com ell que es van oblidar de tots els ideals i es van dedicar a fer la viu-viu, de vegades amb força èxit.

-De manera que, a en Mateu no l’han molestat mai?

-No, ningú no li ha dit mai res. No pot negar-se que és llest. I que no ha viscut mai amagat, com molts d’altres que jo sé. Però, és clar, en aquests casos el perill sempre ve del veïnat, i ja saps com ens advertia: No sigueu rucs i no feu com tots aquests fatxendes que sempre van amb l’arma al damunt…

-Sí que ho recordo.  Al capdavall, deia, no fem cap feina honorable.

Ell ha tornat, amb un pocs estalvis, per la mort de la seva mare, i per ara s’està vivint amb el seu oncle, que viu i treballa en un bar de la zona de la Vall d’Hebrón que en aquella época començava a estar molt urbanitzada. És un bar que va tirant, i allà hi viu l’oncle, una noia, l’Eugènia, i ara ell. L’oncle i l’Eugènia sembla que s’entenen, però això no aturarà el Don Joan que és el Jesús, a més a més que la noia posada a triar prefereix quedar-se amb el jove. Tot això mentre ell busca la Victòria, i la seva filla, de manera quasi obsessiva, com l’única resta d’un passat en que va ser feliç, va ser estimat i correspost, ell que a més a més que era tan faldiller. Però una filla! Això fa entrar tota una sèrie d’elements a tenir en compte. Com li hauria parlat d’ell la Victòria a la seva filla? Quina idea en tindria d’ell?

https://www.flickr.com/photos/peterross/
searching © Peter_Christoph_Ross, Creative Commons.

Ella l’hi hauria ensenyat encara que l’amor fuig per deixar lloc a aquest sentiment fet alhora de recança i de cansament que esgota les passions quan els lligams, forts i tot, ja no són recents -i entre l’home i la dona ja no hi ha res més, ben mirat, que el meravellament davant la primera descoberta autèntica que el món els proporcionà. […] Si la trobo, es deia, i oblidava fins i tot una mica la filla per recordar-la a ella tal com era, tan desitjable en la penombra de la cambra quan se l’enduia al llit, i més endavant, quan, desvestida en un tres i no res, l’esperava, i fins i tot somreia, acostumada ja a la seva nuesa, o no acostumada encara, però sense sentir-la estranya, ni hostil el sexe que tan sol·lícitament s’avenia amb el seu.

De la seva vida a l’exili en sabem retalls. Hi ha hagut països, i dones, però al capdavall res com el que va deixar aquí. No ho ha oblidat, ha fet com sí, però no, quan torna s’arrisca a preguntar i buscar.

Va encendre una cigarreta. Era la darrera del paquet i va llençar-lo a un costat, ara recordant un altre dia com aquest i la darrera cigarreta fumada a un portal mentre els carrers de París s’inundaven d’aigua. Però aleshores no cercava ningú: l’esperava la noia de la charcuterie del carrer de les Petites Écuries, amiga seva des de la setmana abans, quan es van conèixer en un cinema. Tanmateix, sempre es trobava esperant o percaçant una noia, submergit fins al coll en aventures que no li feien cap falta, que li sobraven, car sempre hi havia una Jenny, una Ellen o una Eugènia per satisfer les seves necessitats de mascle. Era insensat.

https://www.flickr.com/photos/60375653@N05/
Smoke © foreverseptember, Creative Commons.

No explicaré si troba o no a la Victòria, però el llibre acaba amb la policia detenint-lo. I el següent llibre La paraula dels botxins comença amb la detenció d’en Mateu, sembla que en Jesús l’ha delatat i ara volen parlar amb ell, sobre les patrulles.

https://www.flickr.com/photos/29327835@N08/
Milicianas de la CNT © Agneta Von Aisaider, Creative Commons.

Vull recordar que aquests llibres van ser escrits als anys 50, cadascún dels dos que formen aquest volum en aproximadament un mes, un mes! I eren absolutament impublicables: sexualment explícits, políticament compromesos i crítics amb la dictadura i amb la policia. Una policia que recorria a tot per aconseguir confessions, tècniques d’interrogatori, poli bo-poli dolent, intentant contradir l’interrogat, insistir en que tenen proves… i si no funcionava hi havia una cosa en que la poli sempre hi ha tingut la mà trencada: fotre un gec d’hòsties  fins que l’acusat deia el que la poli volia escoltar.

https://www.flickr.com/photos/creatinginthedark/
minor interrogation © Helen Harrop, Creative Commons.

Li pregunten a Mateu per la patrulla, pel grup 11, pels homes que tenia al seu càrrec i per la gent que va detenir. Ell ho nega absolutament tot, fins a creure-s’ho, obstinadament. Si ho nega li cauen hòsties i com ho reconegui les seves opcions són execució o perpètua (l’acusen d’un homicidi triple, una de les víctimes un sacerdot, a més a més), i probablement també unes quantes hòsties.

Mateu, entre interrogatoris, anirà recordant la seva vida, sobretot el que va fer a la guerra civil, i la relació amb la seva germana, tot un còctel. I amb la foto que poso us podeu fer una idea del que vull dir quan dic “la relació amb la seva germana”.

https://www.flickr.com/photos/joaoaraujo/
legs © Joao Araujo, Creative Commons.

A mi aquesta part em recorda una mica a Incerta glòria amb aquest joc de flashbacks, és una sensació més que una cosa prou raonada i pensant-ho fredament potser tenen més diferències que coses en comú, igualment a mi se m’ha disparat una cosa al cervell en llegir alguns fragments d’aquesta part del llibre que em portaven a la obra de Joan Sales, què hi farem!

Aquest és un llibre dur. No és que es recrei especialment en la tortura, tot i que no estalvia res, és un llibre lent. És la lluita del sistema contra l’home, la falta de drets, la falta de recursos, la inexistència d’escapatòria, és la gota malaia que esdevé piconadora.

-Qui érem nosaltres?

Quina importància tenia? Per que es negava a satisfer-los, si el nom no canviava la cosa i, per molt que volguessin dissimular-ho, mai no serien res més que un exèrcit d’ocupació que el país suportava resignat, amb un odi contingut i que elle no ignorasen tot i negar-se a reconèixer-ho, car això, confesar-ho, seria llur darrera i definitiva derrota?

-Les tropes nacionals.

-D’alliberament!

I sí, en aquest llibre els polis parlen en català, perquè si no més de mig llibre seria en castellà. Una mica com a les pelis americanes quan russos o alemanys simplement parlaven anglès però amb accent.

Tenia ganes de dir-los que no era pas pitjor que elle, perquè la seva obstinació només era conseqüència de llur insistència obsessiva. I no hi feia res que de fet fos culpable. Si la guerra hagués acabat d’una altra manera, potser serien ells qui haurien de donar comptes d’actes similars. La culpabilitat, doncs només era una cosa relativa, adscrita a les circumstàncies. Ningú, ni els morts, no podia jutjar amb imparcialitat. Cadascú havia obeït el seu destí.

El primer volum  de La terra prohibida és un llibre complex, i dur, sense concessions. Pedrolo és un autor que sempre dóna la sensació d’estimar-se els seus personatges, però aquí potser els retrata més cruelment. Un llibre necessari, un retrat d’un temps que sovint ens ha estat escamotejat, i per part d’un dels nostres millors escriptors, a veure si el seu imminent centenari ajuda a donar-lo a conèixer més enllà de Mecanoscrit del segon origen, seria un acte de justícia.

 

Al cor dels homes / Nickolas Butler

Em va agradar molt, però molt, Canciones de amor a quemarropa, i tenia moltes ganes de llegir més coses d’aquest autor.

Comencem el llibre a l’estiu de 1962 en un campament d’estiu dels escoltes, un campament on alguns pares acompanyen als seus nanos. I el protagonista, en Nelson, que té certs problemes de socialització, cosa que a estones el molesta i a altres estones no, no acabem de saber si és un solitari o s’hi ha fet. Tampoc el pare ajuda, ja que prefereix passar estona amb els altres pares que no pas amb el seu fill.

https://www.flickr.com/photos/rjf7r/
camp-aheka-parade-grounds-jul60 © Bob Fleischer, Creative Commons.

El pare és un element que maltracta tant el fill com la mare, no de manera excessiva però aquest maltractament hi és, i tant la mare com el fill li tenen por, o una certa por almenys. Les coses econòmicament no els van bé, i no econòmicament tampoc, la família s’està acabant, en té tota la pinta.

El cap del campament és en Wilbur, un heroi de guerra (tot i que la seva història real té ben poc d’heroica), i parla amb el Nelson, l’escolta i l’aconsella millor que no ho faria son pare. Wilbur està preocupat perquè li han arribat rumors de festes nocturnes, completament impròpies d’escoltes, i en Nelson té l’oportunitat d’ajudar-lo. Sí, de xivar-se. Però veurem que no és que tingui gaires motius per ser més fidel als seus suposats companys que no pas a Wilbur. Aquesta decisió tindrà força conseqüències, i de rebot donarà una nova vida a Nelson i la seva mare. Quan torna del campament Nelson ha començat a prendre decisions, potser és això la vida adulta.

I d’aquí passem a 1996. En Jonathan (l’únic amic de Nelson) porta el seu fill Trevor, de 16 anys, de campaments, ara el Nelson ha ocupat el lloc de Wilbur. Ens enterem que Nelson ha passat la vida en acadèmies militars, West Point i finalment l’exèrcit i Vietnam, en les forces especials o boines verdes, i com que no era gaire alt la seva feina era entrar als túnels. I després hi havia la tornada al món civil.

El Nelson va viure dos mesos amb la seva mare, i el tedi de la vida diària va començar a ofegar-lo de manera gairebé immediata. No tenia on anar, res a fer, ningú que entengués exactament d’on venia, què havia vist, les coses que havia fet. El primer mes es va conformar dormint setze hores al dia; es llevava només per menjar gelat i després anava al centre de la ciutat i bevia amb l’entusiasme i la urgència d’aquell que intenta desesperadament perdre la consciència i submergir-se en una nit de Johnnie Walker eterna i vellutada. La major part de les vegades, ni tan sols podia trobar ningú amb qui barallar-se: tots els insults que proferia, totes les empentes que donava, totes les cerveses que tirava a una cara desprevinguda…, tot passava desapercebut. el nelson somiava despert en la seva adolescència, quan els altres nois l’assetjaven, el cosien a cops de puny i li donaven puntades de peu com si fos una pilota enmig d’una melé.

https://www.flickr.com/photos/usmcarchives/
Boarding a CH-46, 1968 © USMC Archives, Creative Commons.
https://www.flickr.com/photos/usmcarchives/
Lance Corporal William Cox Emerges from a Viet Cong Tunnel, 1969 © USMC Archives, Creative Commons.

Ens anem enterant de la història de Nelson en flashbacks, perquè la història d'”ara mateix” té interés. La família de Trevor es trenca, en aquest viatge son pare li presenta la dona  amb qui es veu, en un sopar memorable. És un paral·lelisme amb el principi del llibre amb Nelson i son pare, o potser és un signe de la inevitabilitat de les coses? A més a més de tenir 16 anys en Trevor està bojament enamorat de la Rachel, com només es pot estar enamorat als 16 anys. I el seu pare l’intenta desenganyar, però esdevé una tasca impossible.

-Què? ¿Vols que t’ho digui amb totes les lletres? ¿Vols que et faci un mapa? ¿Què vols? ¿El millor escenari possible o el pitjor? Bé, comencem pel pitjor possible, i així ens el traiem de sobre. A veure. Tots dos aneu a la mateixa universitat. Sembleu uns colomins. Tot és fantàstic. Durant un any, potser divuit mesos. Llavors ella s’adona que està enamorada d’algú altre. No és culpa de ningú, però… hi ha un altre noi. Viu a la mateixa residència d’estudiants que vosaltres, de fet. Parla amb ella als passadissos quan va cap a classe. El noi és més atractiu que tu, més fort, més excitant, també. Ella no és capaç de dir-t’ho, però ja no li interesses, de manera que comença a flirtejar amb aquest altre noi sense que tu ho sàpigues. Ara està una mica distant, una mica esquerpa, saps? Teniu vint anys i per la raó que sigui no folleu. O sigui que et dediques a adorar-la, a desviure’t per ella. Li compres flors cada setmana i després cada dos dies. Però com més fas, com més intentes retenir-la, menys atractiu et troba. O sigui que ara ella escolta una altra música, una música que tu desconeixes. És com si fos una llengua estrangera, i ella pontifica sobre aquesta música, sobre algunes lletres concretes que tu ni tan sols ets capaç d’entendre. Fins que un dia li obres el cor: el típic harakiri d’una confessió emocional. I ella es limita a dir-te “Trevor, jo ja no t’estimo”. ¿I ara què? ¿Què passa amb tots aquests anys? ¿Totes aquestes oportunitats que has deixat passar per preservar una mena d’idea romàntica sobre l’amor de la joventut? ¿Per què?

Tot i que alguna cosa aconsegueix quan després del sopar deixen a la Deanna (l'”altra” de Jonathan) al motel i Jonathan, Nelson i Trevor van al que vindria a ser una ciutat propera, i a un club d’striptease.

https://www.flickr.com/photos/dave84/
ErosPyramide20110218_0259 Timmy Sweet © David, Creative Commons.

AC/DC dona pas a Whitesnake: “Here I am again on my own…”. Ara la ballarina està suant i el Trevor se la mira de veritat, l’escodrinya a fons. I s’adona que no ha vist mai despullada la Rachel, tot i que li pot palpar el cos, fins i tot a tres-cents quilòmetres de distància: els pits més aviat petits, el borrissol suau i gairebé invisible de les cuixes, el tou dels peus, les ungles de les mans, que es rosega de mala manera, sobretot a l’hora de classe o quan s’asseu a la banqueta durant un partit de softball. Això que té al davant però, és una dona i el seu cos li sembla… molt i molt diferent; és impressionant, un miracle.
Aquests exercicis gimnàstics tan i tan brutals que fa, i els pits… No, d’això només se’n poden dir tetes: té unes tetes grosses, i semblen esquitxades d’una mena de purpurina. És la criatura més resplendent i enlluernadora que ha vist mai, i d’alguna manera el Trevor se n’enamora de dalt a baix: els pírcings del melic i els mugrons amples i foscos, el punt on es troben els replecs de la pell i se li acumula la suor que regalima cap a terra, allà on van a parar els bitllets de dólar com avions de paper, pilotetes verdes. I quan s’estira de panxa enlaire, aixeca les cames llargues i es treu les calces, tal com es desenganxa el preu de la coberta d’un llibre per regalar…, s’amaga amb totes dues mans durant cinc segons abans de desplegar les cames, i és com si al Trevor se li revelés el misteri del cosmos: la vagina. No: el cony.
El Trevor sent un nus a la gola i de sobte no recorda en absolut com és la Rachel.

I de nou un salt, a 2019, ara és la mare del fill de Trevor qui porta el seu fill de 16 anys de campaments.

Avui en dia es comuniquen exclusivament per mitjà del telèfon i les tauletes en un llenguatge tan macarrònic que cent anys enrere l’haurien pogut considerar un pidgin idiota, encara que els telèfons actualment fan meravelles i gairebé s’anticipen al pensament mateix. Les comunicacions entre l’un i l’altra floten dins d’aquesta casa vella mitjançant els globus dels missatges. De fet, sense els missatges de text, ella no sabria gairebé res sobre la vida del seu fill, tret del que pot deduir remenant el seu armari, els calaixos de la còmoda, les butxaques dels pantalons quan fa la bugada.

Hi ha temes que són recurrents. L’amor i com les relacions a la llarga el van desgastant, i com cadascú fa amb això el que pot, en general força allunyat de les ensenyances dels escoltes, models de virtut. Els escoltes amb les seves normes, ideals i ensenyances simbolitzen el món infantil que els protagonistes deixen enrere. A més a més hi ha l’abisme entre pares i fills, per més que els pares acompanyin els fills a les colònies, més com una manera d’escapar de casa que no pas d’estar amb els fills però això és un altre tema. Un abisme engrandit pel desengany, tant entre Nelson i el pare Clete com entre Trevor i Jonathan. Però hi ha alguna cosa que resisteix tot això i és l’amistat, al llarg dels anys i amb les intermitències típiques aquesta amistat o camarederia masculina no s’esvaeix. Curiosament les amistats són més fiables i més estables que els vincles familiars. Potser perquè als amics els acceptem com són i dels familiars sempre n’esperem alguna cosa? Encara que només sigui un exemple?

https://www.flickr.com/photos/28872131@N05/
White Deer / Weißer Hirsch / Albino © Adrian Korte, Creative Commons.

I aquesta estada al camp te molt de final, no només del llibre, no deixa de ser el final d’una manera d’entendre el món. Aquest final a mi m’ha deixat fumut, i això és perquè el llibre m’ha atrapat de mala manera, no passa sempre, només amb els bons llibres. Les bones sensacions de l’anterior llibre de Butler (que per cert no hi és en català) es més que confirmen en aquest llibre que va directe a la llista dels millors d’aquest 2017.

 

Robinson / Vicenç Pagès Jordà

Un llibre estrany. Però Vicenç Pagès és un autor sense por i disposat a córrer riscs. Tenim a H. que s’ha escolat a casa del veí en el que ell en diu una Operació Comando. No sabem massa bé que hi va a fer, però es dedica a aturar-se i ajaure’s una bona estona en cada habitació. A poc a poc anem descobrint que busca l’equip de música de la filla que habita aquesta casa per recuperar el silenci. Però això és l’excusa, a cada habitació sabrem més d’ell i potser arribarem a entendre que l’ha dut a col·larse per la porta del garatge just abans que es tanqués com en una pel·lícula.

https://www.flickr.com/photos/zionfiction/
150302-bed-bedspread-bedroom-fisheye.jpg © r. nial bradshaw, Creative Commons.

I sabrem el perquè de la seva fixació pels llits, sobretot pel seu, un llit flotant o també volador, suposo que una referència a Little Nemo, com en la imatge de sota que té copyright però va ser publicada fa més de 100 anys.

La révolution des images (1830-1914) [Nemo’s bed takes a walk in the July 26, 1908, episode of Little Nemo in Slumberland.] © Eupalinos Ugajin.
Tot amb un sentiment d’estranyesa que no ens deixa, perquè sembla una persona normal, però una persona normal no es cola a les cases de la gent, ni les recorre d’aquesta manera ni… O potser no estem al davant d’una persona completament normal. Aquesta dicotomia també és interessant, al cap i a la fi excepte lo d’entrar a la casa dels veïns el que fa H. no és delictiu ni tampoc és problemàtic, pot tenir rareses, i moltes, però tampoc és un inadaptat tot i no encaixar gaire amb el que entenem per “normal”.

És una novel·la amb un personatge estrany, però funciona bé, tot i l’aire d’irrealitat i de somni que viu el protagonista, algú tan tancat en si mateix que el terme Robinson li escau d’allò més.

https://www.flickr.com/photos/bc-burnslibrary/
Robinson Crusoe : A Unique Book of Color Popup Changing Pictures © Burns Library, Boston College, Creative Commons.

Per fer-nos una idea:

-Què estàs dient? És exactament al contrari. La meva és una vida corregida, enriquida, augmentada.
Però l’advocada no s’aturava. De tota la gent que havia conegut -i tant pel seu caràcter sociable com per raons de feina n’havia conegut una certa quantitat- H. era, amb molta diferència, la persona a qui menys interessava el que succeïa fora de la seva ment, i per aquest motiu ni escoltava ni parlava, ni amb els companys advocats d’ella, ni amb els companys carters d’ell -perquè no tenia pròpiament amics-, ni amb el seu pare -que semblava l’únic parent viu d’H., tret d’aquells misteriosos cosins que esmentava de tard en tard-, ni amb ningú altre, i aquell ningú la incloïa a ella quan estaven junts, ja que ell, en comptes d’establir-hi cap mena de comunicació verbal o no-verbal, en comptes de formular-li alguna pregunta sobre la feina, o d’intercanviar-hi algun punt de vista sobre qualsevol tema d’actualitat o de mirar-la com si ella li suscités algun interès, o de comentar-li alguna peça de roba que ella estrenava o que feia temps que no es posava, en comptes de dur a terme aquestes activitats normals i corrents i tranquil·litzadores, ell preferia elaborar en silenci els seus plans, que potser la incloïen a ella però que feien que durant aquella estona, ni que estiguessin l’un al costat de l’altre, ell es mantingués a una distància mental que ella, en aquell punt tan avançat de la relació, havia renunciat a escurçar.
-Només per això?

 

https://www.flickr.com/photos/yolfi/
sleeping © Mary Quite Сontrary, Creative Commons.

El personatge és una illa que ha aconseguit viure conforme. No és una resignació, és adaptació, amb la seva rutina, la seva calma, el seu silenci, el seu llit i les seves novel·les… Això que s’endugui llibres de la biblioteca, i només llegeixi les primeres frases i després ja acabi ell les novel·les al seu cap… m’ha encantat. Explicar una història des del punt de vista d’algú amb una vida interior tan desbordant no és pas fàcil. I funciona.

Per mi Vicenç Pagès va fer el cim amb Els jugadors de whist, i tot el que he llegit d’ell després és molt bo, però no em dona el mateix subidón que vaig tenir amb aquell llibre, però això és una cosa meva i dels meus prejudicis, Robinson és un molt bon llibre en una trajectòria que no té ni un pèl de previsible, cosa que també és d’agrair la veritat.

4321 / Paul Auster

Paul Auster és un escriptor que m’agrada, l’he ressenyat altres cops, i no fa gaire va sortir una ressenya al bibarnabloc on repassava la seva trajectòria. És un autor que a mi em va guanyar amb la Trilogia de Nova York i sobretot El palacio de la Luna.

Fa uns anys que recorda a Woody Allen darrerament, les seves pelis ja no són el mateix des de Desmuntant en Harry, però de tant en tant li pot sortir un Match Point i deixar-te rendit. Les editorials juguen amb això i fa temps que cada nou llibre d’Auster es promociona amb “Torna el millor Auster”. Però sembla que aquest cop és veritat.

Vaig poder veure Paul Auster tant a la roda de premsa de dia 8 de setembre com a la xerrada del dia 9. Va explicar algunes coses de la novel·la, una de les primeres que ell no considera que sigui complicat seguir la història. Son 4 històries amb el mateix protagonista, Archie Ferguson, tenim un capítol 1.0 amb la història dels avis i els pares de l’Archie, i després 1.1 i 1.2 i 1.3 i 1.4, cadascun d’aquests primers capítols abarquen els primers anys de l’Archie, però amb petites diferències que marcaran la seva vida. Segons Paul Auster això no és difícil de seguir l’Archie diguem-ne .1 sempre és el .1 i la seva vida està recollida en els capítols .1, i així amb la resta. Per cert el tancament del capítol 1.0 amb el naixement d’Archie i que durant uns pocs segons va ser la persona més jove de la terra m’ha semblat magistral.

1908 – Giants at Cubs, West Side Park, Chicago, on August 30 © John, Creative Commons.

Un Archie té uns primers anys prou normals i descobreix el bèisbol i els Giants (en aquell moment un equip de Nova York, com els Dodgers) guanyen la sèrie mundial amb un 4  a 0 contra els Indians; un altre es passa un estiu al llit per culpa d’una caiguda d’un arbre; un altre es quedarà sense pare mort en l’incendi de la seva botiga, incendi provocat pel seu tiet per pagar els seus deutes de joc, perquè en aquesta realitat els Indians van guanyar el primer partit de la sèrie (el tiet del primer Archie va apostar correctament, en aquella realitat, i va guanyar 60.000 dólars); i al darrer les coses no li podrien anar millor, almenys en el pla econòmic l’imperi de son pare que va començar amb una petita botiga ara ja ha crescut i la família es pot traslladar a una casa millor i més gran, tot més, arribant a la part alta de la societat.

Residential Exterior Painting in Maplewood New Jersey © Olger Fallas, Creative Commons.

Tot el “primer capítol” serien els primers anys de l’Archie, fins a plantar-lo amb uns 12 a l’inici de la pubertat, i amb els entorns tan diferents on viu no tindran gaire a veure unes amb unes altres.

https://www.flickr.com/photos/mort183/
water colour © Ben Mortimer, Creative Commons.

Perquè no tenim una novel·la, en tenim 4, i això és important, funcionarien independentment per separat però juntes ofereixen un joc de miralls i de contrasts sorprenents. Tothom ha fantasiejat amb com seria la seva vida si hagués fet una cosa diferent en algun moment, o hagués decidit un altre rumb, una carrera o una altra, anar a una entrevista de feina que al final va ser determinant, presentar-se a una festa i conèixer allà sense esperar-ho el gran amor. Tots tenim punts d’aquests que ho haurien pogut canviar tot, triem un o altre camí per molts factors i ja que al propi Auster no li agrada parlar de destí farem servir un terme que al final és cabdal en la seva obra: atzar (va escriure un petit assaig sobre el tema a El cuaderno rojo). Amb aquesta idea Auster munta 4 Archies, si només n’hagués muntat un hauria fet una bona novel·la, però posar-ne 4 i fer servir els diferents destins de cadascun per retratar la realitat dels anys 60 i 70 desde diferents angles… aquest és l’encert!

Martin Luther King Jr National Historic Site © National Park Service, Creative Commons.

Paul Auster deia a la roda de premsa que tot i que hi ha elements d’ell mateix en Archie el llibre no és autobiogràfic, però que sense els seus dos llibres autobiogràfics (Diari d’hivern, Informe de l’interior) i el que van representar de “tornar a la seva infància” aquest llibre no existiria, va retrobar un “material” molt potent i el volia fer servir. I el món d’Archie és en gran mesura el món que va veure créixer Paul Auster, o el món que Paul Auster anava veient en créixer, com preferiu.

“Port Authority 9th Ave 2” © thenails, Creative Commons.

I els petits canvis en la història són molt importants tot i que poden no semblar-ho, són completament determinants i va definint biografies molt diferents entre un i un altre Archie, em costa quedar-me amb un de sol, i tampoc és qüestió d’omplir això d’espòilers i explicar quines són aquestes diferències, aquestes diferents vides. Però el valor del llibre, és la combinació, els diferents Archies ressonen uns amb altres i converteixen el llibre en una catedral. Faré servir un símil, agafem una banda de rock com els Metallica (podria agafar els Guns N’Roses però els Metallica són 4 i encaixa millor), tenim un bateria, un baix, un guitarrista solista i un guitarra rítmica i veu, 4 persones, el que cadascú toca amb el seu instrument està molt bé, però quan toquen tots el conjunt resultant és molt més que la suma de cadascuna d’aquestes parts. Passa el mateix amb aquest llibre.

https://www.flickr.com/photos/kongharald/
Columbia University Campus © Harald Groven, Creative Commons.

Quan els diferents Archies arriben a l’edat universitària el llibre ja s’acosta al final. Els primers vint, vint-i-escaig anys són els que Paul Auster volia retratar en aquest monumental llibre. A més a més són els anys marcats per Vietnam, on al cap i a la fi la universitat era una manera d’escapar al reclutament. Cap dels Archies anirà a Vietnam, i la veritat és que aquest seria un dels pocs temes que Paul Auster no ha tocat mai, hauria estat interessant, però no. Són anys convulsos, a les universitats manifestacions contra la guerra i el reclutament, contra la política de la universitat, a favor dels drets civils amb uns panteres negres cada cop més radicalitzats; i a fora de tant en tant aldarulls racials que requereixen a la guardia nacional i que sempre acaben amb morts. No en tenia ni idea.

https://www.flickr.com/photos/9575673@N08/
My Brother © Jim Legans, Jr, Creative Commons.

No puc dir gaire de l’argument sense destripar-ho i seria una pena. Una cosa que comparteixen els Archies i l’autor és la seva vocació d’escriptors, hi arriben d’una o altra manera amb més o menys voltes, però hi arriben tots. Crec que aquest punt sí és del propi Auster, almenys en algun dels personatges. Hi ha més punts trets de la seva biografia o quasi, punts que serveixen com d’ancoratge a tot el relat, perquè estem parlant de 4 personatges, amb circumstàncies diferents però que no deixen de ser en el fons “la mateixa persona”. Si us pica la curiositat l’Archie més basat en el propi Auster sembla que és el .4.

No me esperen en abril / Alfredo Bryce Echenique

Ara feia moltíssim que no llegia res d’Alfredo Bryce Echenique, fins al punt que aquesta és la primera ressenya d’un llibre seu que apareixerà aquí. És un autor que m’ha fet riure moltíssim i autor d’una frase que celebro i suscric:

Divertido no es lo contrario de serio, es lo contrario de aburrido. 

Perquè és un autor que semblava que s’havia de disculpar pel fet que els seus llibres feien riure. A mi que un llibre em faci riure no em sembla res que s’hagi de disculpar, i potser seria moment de recordar una altra cita, aquesta de Charles Bukowski (més o menys que cito de memòria):

Los críticos creen que lo aburrido es profundo.

I prou de cites i parlem del llibre, probablement un dels més ambiciosos del genial autor peruà. Amb punts autobiogràfics (una constant en l’obra de Bryce Echenique) ens narra el que és la joventut quan es pertany a la classe alta limenya als anys 50. Una classe alta de club de camp (bé, ells en diuen Country Club), educació anglesa, cotxes, pasta a cabassos, i tots ells molt molt blanquets, perquè el racisme i l’odi als indis (cholos) hi és, especialment si són pobres, si són rics no tant.

DSC_2202_20090729 © Dom Crossley, Creative Commons.

He dit educació anglesa? Més o menys, potser seria més correcte dir educació en anglès, que el Regne Unit era la gran potencia a qui els peruans volien imitar, de fet els ferrocarrils dels Andes són britànics. Després de la Segona Guerra Mundial molta gent (nous rics, gent sense classe) s’estava passant a una educació en anglès però model USA, parlant anglès com qui mastega xiclet, un horror i una vulgaritat a la que s’ha de posar remei. I per posar-hi remei es funda una escola, la Saint Paul School, que funcionarà com un internat, lluny de Lima i la seva humitat (que té la culpa de que tot vagi malament) amb professors anglesos i amb els fills de les famílies més fastigosament riques del país i alguns cholos i fins i tot alguns becats perquè no els acusin de classistes i racistes. I cap aquest internat hi va Manongo Sterne Tovar de Teresa, que a més a més està enamorat fins a les tranques de Teresa Mancini.

El model de tots els internats britànics: Eton © Nic Gould, Creative Commons.

A Manongo l’han expulsat de la seva anterior escola, ja he mencionat que l’alta societat de l’època era classista i racista? Doncs afegiu homòfoba, i clar, qualsevol conducta “sospitosa” era fatal per la reputació d’algú. Aquell internat però era un invent de bombero que no podia sortir bé de cap manera, però són les pàgines més divertides del llibre, aquelles on veiem als homes que dirigiran el país patint una educació absurda.

outdoor swimming pool at the Shady Nook Country Club in Loch Sheldrake, NY50 © 1950s unlimited, Creative Commons.

I la relació Manongo-Teresa? És una d’aquestes coses on Bryce és un mestre narrant, i on la seva obsessiva música crea una cosa difícil d’explicar. Deixem-ho en que estan enamorats d’una molt peculiar i bryceecheniqueana manera, perquè sobretot Manongo és un personatge que necessita més d’un manual d’instruccions per entendre’s.

Tenim l’educació anglesa (amb accent british), el tema Manongo-Teresa, i el retrat del Perú des del 1953 (any de la primera promoció del Saint Paul) fins als 70-80 i fins i tot una mica més. Anys on el Perú passava d’un govern militar a un altre, cops d’estat, juntes, i tota la classe alta fugint als països veïns no fos que al govern de torn li donés per nacionalitzar tot el que es trobés.

1967 MG B GT © dave_7, Creative Commons.

Un dels llibres sens dubte més ambiciosos de Bryce Echenique, un autor que a mi em va fascinar amb La última mudanza de Felipe Carrillo i en enamorar amb el binomi La vida exagerada de Martín Romaña i El hombre que hablaba de Octavia de Cádiz, tot i que aquí l’estil i les frases llargues i enrevessades però que funcionen narrativament (i fins i tot musicalment) recorda molt més al de Tantas veces Pedro. Un estil que no fa que el llibre sigui particularment fàcil. És un molt bon llibre de Bryce, però trobo que funciona millor quan centra els seus retrats només en la persona i no tant en el conjunt, funciona millor quan es centra en Manongo i Teresa (o Julius, o Martín Romaña) que quan es va centrant en molts personatges per fer un retrat de l’alta societat limenya. A més a més de retrat, el llibre té moments d’una comicitat que m’ha fet quasi plorar (el partit de futbol entre els alumnes de Saint Thomas contra un equip d’escola pública de cholos desnodrits). Val molt la pena submergir-se en les més de 600 pàgines d’aquest llibre, i hauré d’anar rellegint aquest autor per posar-lo aquí. I per descobrir què passa amb Manongo-Teresa us haureu de llegir el llibre, ja aviso que no és la història més previsible que us pogueu imaginar.

Aquí fent de fan © 08032lectorsalcarmel

La intimitat de les bèsties / Joan Jordi Miralles

Ha passat temps de la lectura d’Una dona meravellosa i tenia ganes de tornar a llegir coses d’aquest misteriós autor, almenys abans ho era molt i trobar fotos d’ell a internet era impossible, una mica com en Pynchon.

És un llibre de contes, tot i que és un gènere que em costa m’hi estic ressignant, molts autors hi estan tornant i és o contes o no llegir-ne res. Aclareixo que no tinc res contra els contes com a gènere en sí ni els considero per res com una cosa “menor”, és purament un tema de gustos, tot i que em sembla que aquesta fòbia se m’està passant, però ja n’hi ha prou de parlar de mi!

L’autor en sap, i el llibre és molt però molt bo. Aconsegueix en unes poques línies ficar-nos del tot en els personatges i la història, sense fissures. Una de les coses que m’agraden i que millor fa l’autor és el contrast. La primera història semblaria unes vacances típiques, però resulta que no, que són una despedida. La segona podria semblar un reportatge sobre la caça, però és molt més, és un retrat d’una zona i d’una manera de fer; és una foto i la caça (amb el que té de vida i mort) és només el moment escollit per fer la foto (anava a posar “disparar” però m’ha semblat un acudit massa fàcil.

O el tercer conte, Cims, on s’entendrà això del contrast amb un exemple, això és després d’arribar a Munic, la protagonista ha arribat allà per rodar un anunci com a especialista, i sense més ni més apareix això:

L’Elsa va passar la nit en un pis llogat de la zona de Ludwigsvorstadt, fornicant en una orgia desefrenada amb alguns dels companys de feina. O més ben dit: contra ells. L’havien convidat a sopar i ella havia acceptat sense miraments i la resta havia anat com havia anat. Havien encarregat pizzes i amanides i havien estat bevent cervesa i Jägermeister, i dels jocs ingenus havien passat a les apostes i de la manera més natural havien decidit treure’s la roba i desmuntar els telèfons mòbils i desar les carcasses, les bateries i les targetes ben visibles damunt d’una lleixa, tot això abans que els condons i la vaselina comencessin a circular i ella i una altra noia que no havia vist mai de la vida  fossin enculades en tota regla per aquells nois tan ossuts i musculats que mantenien un rictus de concentració estàtica com si estiguessin apuntant amb una ballesta un cercle imaginari i distant o com si conduïssin un bòlid sense frens a una velocitat vertiginosa. L’Elsa necessitava ritme, mecànica i potència perquè es coneixia i sabia que aquesta era la millor manera de combatre les pròpies cabòries.

Off the Wall © Steve Jurvetson, Creative Commons.

No és un conte sobre sexe, aquest desapareix igual que apareix de manera sobtada i dura, i ja. El contes és sobre el record, sobre la nostalgia i les relacions. I després apareix el conte millor del recull, per mi, el d’Erupció:

Un quart d’hora més tard sortia per la porta de casa en direcció a l’estació de Rodalies. Duia tot el que necessitava. Unes vambes per córrer, ulleres de sol, la motxilla, una jaqueta de xandall per si refrescava, una rajola de xocolata amb llet, una capseta amb tres preservatius Durex. Texans foscos, un fulard de quadres, una samarreta negra comprada a Berlín on podia llegir-se Tiger en lletres blanques sobre fons negre. L’iPhone carregat de bateria, un entrepà de llonganissa, cinquanta euros ben plegats, un esprai de pintura negra, un martell d’orelles, un guant ignífug comprat a internet. Collades amb taps de suro i embolicades per separat en paper de diari, tres ampolles de vidre amb dos terços de benzina i oli de motor, una samarreta imperi de l’any de la Quica mig estripada, cinta adhesiva, dos encenedors zippo. Feia un sol collonut i se sentia lleuger i optimista, la sensació de trepitjar asfalt l’omplia de confiança i energia.

 © Jordi Borràs.

I a on va el protagonista amb aquest equipament? A una manifestació de les mogudes, i de les llargues perquè tindrà temps de fer massa coses, potser aquest és l’error del conte, sembla una manifestació de dies si tenim en compte tot el que arriba a fer, però és igual, està molt bé i per il·lustrar de quin tipus de manifestació parlo res com una fotos de Jordi Borràs en el seu llibre Warcelona. La filosofia del personatge és més o menys com segueix, i canviant algun detall segurament és compartida per molta gent.

Sabia que tot estava condicionat per poders invisibles i omnipresents, que per molt que bregués aquella no era ni seria la seva lluita. La vida era massa curta. Tant se li’n fotia la universitat, els sous, les pensions, els acomiadaments, l’atur, la sanitat, la cultura i l’economia en general. Era un dat pel cul més en un món de dats pel cul. Mentre pogués follar-se l’Alba i menjar una pizza especial amb xoriço un cop per setmana, ja seria feliç. I quan tot això li faltés, ja pensaria en una o altra solució.

 © Jordi Borràs.

I després d’això tres contes més, durs i estranys i amb una càrrega de trista bellesa sorprenent, sobretot el darrer conte Amants.
Si ja amb la seva novel·la anterior Joan Jordi Miralles era un autor que reclamava atenció amb aquest llibre això és confirma, estaré pendent del seu següent llibre (confesso que aquest se’m va escapar) i potser em decideixi a buscar els llibres anteriors.

El banquet celestial / Donald Ray Pollock

Els anteriors llibres de Donald Ray Pollock em van agradar molt, esperava amb il·lusió el següent que ha resultat ser aquest.
Mirant els seus llibres anteriors i ara aquest és possible ser testimoni de la faulknerització de Donald Ray Pollock (DRP en endavant). Knockemstiff era un retrat cruel i bastant contemporani del poble del mateix nom (que ja fa temps que ni existeix) tot i que més que poble el terme correcte seria puto forat infecte. A El dimoni a cada pas ja reculàvem en el temps fins a després de la segona guerra mundial, el poble ja no era el mateix però tampoc era una millora. I ara estem directament a 1917, a l’Amèrica profunda i pobre.
No és una pobresa sòbria, no, és una pobresa cabrona, bruta i abominable, és una autèntica merda on el millor a que es pot aspirar és una mica de mam barat i una puta, un menjar decent és encara més car.
La gent passa gana, uns més que altres, i treballen del que poden, si poden, la terra dóna poc i si no en tens t’has de llogar per fer qualsevol cosa, això és el que fan els protagonistes, els germans Jewett, el gran Cane (l’únic que sap llegir) el mitjà Cob (que té un retràs, probablement un Down però sense metges que ho certifiquin ves a saber), i el petit en Chimney, que és força mala peça. Els tres germans, després de perdre temps enrere la mare ara perden el pare, l’enterren al costat de la cort de porcs on estan treballant i influenciats per una novel·la de l’oest que han llegit un i mil cops ordeixen un pla. Atracar bancs i amb els calés fugir al Canadà i establir-se allà en una granja seva, aniran robant i fugint trobant-se a persones pitjors que ells i més desgraciades mentre travessen el país perseguits per caçarecompenses cap al Nord, tampoc saben gaire si Canadà és gaire lluny, però sí saben que cau al nord.

Seasonal exposure © Mike, Creative Commons.

Ells són els protagonistes, com també els Fiddler, grangers pobres amb el fill fet un calavera que ha fugit, creuen que a l’exèrcit però en realitat toca música amb un negre amb un banjo per unes monedes, i això amb sort. També hi ha en Bovard, a l’exèrcit a Meade (el centre neuràlgic de tot això) esperant perquè l’enviïn a Europa a lluitar contra els alemanys que es mengen nens (es veu que es publicaven coses així i la gent se les creia sense més), mentre decideix amb quin dels seus companys li agradaria veure’s atrapat i aïllat a les trinxeres perquè les dones com que no li diuen gaire res.

Camp Dix, New Jersey Gun Drill wwi © Richard, Creative Commons.

L’entorn rural és molt Faulkner, el moment cronològic doncs una mica també, els personatges podrien ser de Faulkner, però el to no és el mateix, sempre hi ha un punt d’humor cruel i a més a més DRP es pot permetre ser molt més explícit quan parla de les putes, o de l’intent de Bovard d’enllitar-se amb una cambrera de pis que acaba en desastre, o l’inspector de sanitat Jasper Cone que de fet revisa la profunditat de comunes i pous negres a la ciutat o… Aquestes són les principals diferències (que no són poques) una permissivitat amb la Faulkner no podia ni sommiar i un cert humor cruel, en Faulkner la crueltat és simple, la pobresa no té un revers graciòs ni una espurna de llum els seus personatges viuen la vida com una condemna, els de DRP també però és possible de riure, almenys nosaltres ens en podem riure, una mostra:

El venedor va notar que l’estòmac li començava a cremar i va tancar la boca. Parlar del seu fill li tornaria a encetar l’úlcera. El molt gandul fill de gossa havia tornat a casa aquell matí quan ja havia sortit el sol, esgarrinxat com una mala cosa i amb un pet com un piano, fent la mateixa fila que un animal que qualsevol ànima cristiana mataria d’un tret per posar punt final al seu patiment. Era capaç de follar-se qualsevol cosa que tingués dues cames.

La millor part del llibre és quan els Jewett arriben a Meade, tota aquesta part del llibre és magistral. Un llibre molt i molt recomanable d’un autor que cal seguir amb molta atenció.

Recorda que moriràs / Ferran Garcia

Res com un llibre amb un títol optimista per aquests mesos d’estiu. Comencem pel començament, i al començament hi ha un pròleg absurdament laudatori cap al text que presenta. Ja tinc el llibre, ja estic a punt de llegir-me’l, no cal que me’l vengueu, feu-ho a la contracoberta com fa tothom! Una mica més i no passo del pròleg, potser és que jo sóc especial o rarot.

Anem al llibre. Seguir llegint tot i el pròleg ha estat una gran decisió. El llibre atrapa, atrapa molt. Tenim el protagonista, el Mosca, el seu pare que és una mica passota, la seva mare va desaparèixer i a ell mai li han explicat el perquè, el pare viu amb una altra dona, la Lola, madrastra del Mosca, i el nano està una mica com un llum. Seria el típic nen cabró però passat de rosca, molt, i una de les seves rebequeries és la responsable que tingui varies vèrtebres de la columna fetes miques, una mica de jepa i un braç dret amb mobilitat molt reduïda (almenys és esquerrà). Li diuen Mosca perquè es relaxa agafant mosques o papallones i arrencant-lis les ales, també el relaxa fins al punt de salivar ofegar formigues, inundar formiguers. Un encant de nano.
A més a més és un asocial, pateix bullying però ni li importa, però quan se li ha de refer la dentadura, i amb les lesions de l’esquena pren més pastilles que Elvis als seus darrers anys és evident que alguna cosa no va a l’hora (més evident, perquè d’indicis n’hi ha a cabassos). Com que de vegades li pispa les rules a son pare buscant-ne troba les cartes de la mare, i se les va llegint, tot i que no descobreix gaires coses tret que després de marxar la mare va entrar en una época molt “fogosa”. Aleshores el canvien d’escola, la Lola es partidaria d’enfrontar-se al problemes no fugir-ne, el pare sí és partidari de fugir-ne i ell no vol donar-li la raó a la Lola, o sigui que està d’acord amb canviar d’escola.

Fly © mountainamoeba, Creative Commons.

El posen en una escola de bojos, segons ell mateix, Hi ha nanos amb dèficit d’atenció, hiperactius, estrès post-traumàtic, fòbies variades i transtorns no concretats, depressius, bipolars, tendències suicides, autolesius, autistes, asperger… Més o  menys un manicomi per nanos de classe mitjana on pode passar el temps fins que siguin adults i siguin responsabilitat d’altres manicomis, o potser es curin o aconsegueixin dur una vida normal, mai se sap. Allà coneix a la Sira, i se n’enamora fins a les celles, ella també està força com un llum així que basen la seva relació en no preguntar per EL problema i follar sempre que poden.
Però en un gir estrany, amb una justificació difusa (o sense justificació que el Mosca és així) ell li treu a ella EL problema, el dedueix per eliminació i li llença com una arma, per què ho fa? Ni idea, o no ens ho han explicat o s’ha acostumat tant a ser un cabró que ja li surt sense pensar. I ella se’n va, i despareix, i apareix al cap dels dies, morta.

car crash Segbroeklaan The Hague © Wim Muskee, Creative Commons.

Aquesta és la part del llibre que, apart de l’antipatia que m’està generant el protagonista, més em costa de creure. Ell se’n va al poble de França on l’han trobada, i allà fa vàries coses com posar-se fins a dalt de drogues que li ven una prostituta, agafar prestat el cotxe d’un minusvàlid, provocar un accident amb morts, iniciar una relació simplement sexual amb l’única supervivent d’aquell accident, i eliminar qualsevol empatia que poguéssim tenir per ell. Si el que el tortura és sa mare que interrogui a son pare fins que li expliqui tot el que hi ha per explicar joderya! Els traumes del nano, la seva passió pels automats (una peça activa una altra peça, pura acció, sense emoció ni intenció, només fets), la seva personalitat i la seva habilitat per engegar-ho tot a rodar quan les coses li van mig bé.
En tot aquest temps, setmanes, sembla que no té problemes per viure, ni per ocupar la casa de camp de les víctimes, ni per pagar a Raisa la puta (per drogues o sexe)… d’acord que el seu pare li ha donat diners alhora que li demanava que no marxés (poca lògica té això) però li hagut de donar una petita fortuna, a més a més quan la Lola ha volgut l’ha localitzat amb una facilitat insultant, tampoc és que hagi servit de gaire.

caravan.. © KlassDSign, Creative Commons.

Les putes vivint en un càmping de caravanes als afores del poble anomenat Arizona m’ha semblat de les coses més aconseguides, com a idea, més denigrant que els puticlubs de carretera i més absurd que noies al voral esperant clients? Sí. Les darreres 100 pàgines comencen amb una conversa amb la Raisa i amb mi com a lector preguntant-me si acabarà resolent els seus traumes i/o problemes d’una puta vegada (sí, potser la novel·la s’ha allargat un pèl massa).
Una última trobada amb Hari (la supervivent de l’accident) després que aquesta rebi una carta de qui va ser testimoni dels moments finals dels altres ocupants del cotxe i ell decideix tornar, els mecanismes s’accionen dins seu.
Com que estic ressaltant les pegues del llibre pot semblar que no m’agrada o que no és bo, m’agrada i em sembla bo, i una mostra de que està escrit bé i cabronament seria aquest fragment, però n’hi ha d’altres:

L’ahir no desapareix, t’espera, sempre t’espera; els ahirs són els residus de la teva vida, els cagallons que has anat deixant escampats pel teu passat, i tu els vas a cercar i te’ls tornes a menjar, com fan els conills amb la seva merda, practiquem la coprofàgia amb les nostres vides. I per això allà la tenia, davant seu, la casa del pare, a només uns metres. Plovia de la mateixa manera que cau la llet dels braguers de les vaques, a raig i amb violència calenta. Les gotes de pluja esclataven sobre la vorera. Va començar a córrer.

after the rain © Oleg. Creative Commons.

I per cert, faré de Senyor Dolent i l’escena del pare resant (o una cosa semblant) al bosc m’ha recordat molt al llibre de Donald Ray Pollock El diablo a todas horas, igual l’autor i jo tenim els mateixos referents perquè el mosca té algunes coses del protagonista d’aquell llibre.
L’autor sembla que com el prota comença a perdre el nord amb una estada en un lloc fronterer i una tenda de tatuatges amb un propietari que (suposo que per errata) canvia de sexe d’una frase a l’altra. La sensació que no sap com acabar es va fent cada cop més i més forta, i el suposat desenllaç no arriba.

A veure, que les cartes de la mare del Mosca les hagi escrit el pare m’ho crec, que son pare i sa mare siguin germans mira, té un passi; que l’avi els repudiï i forci a l’àvia a fer-ho (amb un net pel mig) no m’ho crec, que a més a més el pare sigui un psicòpata que després del naixement ha mantingut a la mare tancada en una cabana al bosc tots aquests anys (décades!) encara m’ho crec menys. Manté la intriga fins al final, però ofereix un desenllaç que no s’aguanta.
Tot i això, he gaudit molt amb el llibre i el recomano.

Manifiesto redneck / Jim Goad

L’editorial Dirty Works s’ha colat entre les meves preferides, i no només per Harry Crews, estan demostrant un criteri a prova de bomba i han aconseguit que el seu segell sigui una garantia de qualitat. I aquest llibre, amb aquest títol i la premonició que no serà precisament políticament correcte… no m’he pogut resistir.
Amb aquest llibre estic aprenent coses, coses sorprenents. Quan es parla de rednecks o white trash es poden fer referències que aplicades a qualsevol raça serien mereixedores de presó. Sembla que els rednecks ho són perquè volen, o que en algún moment la van cagar i per això són com són i viuen com viuen. I no.
Molts blancs van anar a Amèrica com a convictes (com a Austràlia, de fet van començar a enviar convictes a Austràlia quan la colònia dels USA es va independitzar), convictes condemnats a servitud per un temps determinat. Un temps en que eren tractats exactament igual que esclaus perquè eren esclaus. Eren venuts, vexats, maltractats i explotats com animals. Igual que els esclaus negres? Pitjor. Els esclaus negres eren permanents, era una inversió vitalicia, eren molt més cars i tenien molt més valor, els esclaus blancs ni tan sols això. Ja era dur sobreviure al viatge, i als primers mesos en un entorn hostil sotmès a condicions d’explotació, a més a més si sobrevivien al treball esclau després es quedaven sense feina. En una economia basada en l’esclavatge ningú contractava a un treballador lliure que esperés cobrar. Estaven condemnats a intentar treballar les terres que ningú més volia treballar, les pitjors, les inaccessibles… Sí, eren blancs, però en cap moment van tenir cap oportunitat, no eren els terratinents de les plantacions, ni els mercaders que des d’Anglaterra enviaven convictes cap a l’altra banda de l’oceà.
Aquests tractants de blancs duien convictes, però de vegades també gent que es pagaven el viatge a canvi de treballar en servitud un temps, enganyats, o directament segrestats, homes, dones, nens (orfes especialment)… no era estrany començar la nit a una taberna i despertar-se en un vaixell rumb a Amèrica. Aquests són els avantpassats dels rednecks, dels white trash, o com en vulgueu dir.

White Trash Party © Rob “Berto” Bennet, Creative Commons.

Alguns detalls il·lustratius sobre l’autor i el seu univers:

Los hombres de Springfield bebían cócteles; los hombres de Clifton se mataban a beber. Springfield contaba con prórrogas por estudios; Clifton con bajas de Vietnam.

Al conducir por Springfield en nuestro Chevy Impala color mosca verde botella, recuerdo a mis padres señalar enormes jardines con el césped cortado a navaja y hogares del tamaño de Graceland. Comentaban que eran casas de clase media y yo me preguntaba en qué clase nos dejaba eso a nosotros. No estaba muy seguro de por qué otros vecindarios eran más prósperos que el nuestro, solo sabía que de algún modo se habían apartado de nuestro rebaño. Cuando mi padre le estuvo haciendo chapuzas de fontanería al propietario del bar donde solía ir a beber, íbamos en coche hasta una finca de ricachón más allà de Springfield. El lugar contaba hasta con un arroyo privado poblado artificialmente de peces luna. Mientras mi padre raspaba la mierda de las tuberías de cobre del dueño del bar, yo nadaba en la piscina del jardín de atrás con el hijo de aquel hombre. Hasta entonces yo ignoraba que existía gente con piscina en el jardín de atrás. Nosotros no teníamos ni jardín de atrás, teníamos un callejón.

Jesus Loves Rednecks © Gerry Dincher, Creative Commons.

Porque no fue hasta que me puse a TRABAJAR para ganarme la vida que me di cuenta de que ser basura blanca no era algo vergonzoso… Era algo cabreante.

Durante la mayor parte de la historia de Estados Unidos se esforzaron por conseguir que los rednecks culpasen a los negratas. En los últimos treinta años o así, han alentado a los negratas para que culpen a los rednecks. Una cosa está clara: el día que los negratas y los rednecks unan fuerzas, serán imbatibles. Pero la gente de su barrio no quiere que sea así.

Un tema força omnipresent quan s’aborden aquests temes als USA és la culpa, aquesta és la seva versió, seva d’ell, i només d’ell, o potser de més gent, possiblement de la majoria de rednecks-white trash:

Entiendo la culpa colectiva mucho mejor que vosotros. Estoy dispuesto a aceptar la culpa por todo lo que haya hecho, pero necesito PRUEBAS, sobre todo si se me va a obligar a pagar indemnizaciones. No lo aceptaré solo de oídas. A lo largo de mis investigaciones no he podido dar con ningún antepasado que poseyese esclavos, pero más de unos pocos fueron esclavos. Así que podéis coger vuestra afectada culpa blanca, plegarla como un avioncito de papel y, con el debido respeto, metérosla por vía rectal.

Chains © Scott Robinson, Creative Commons.

Tampoc ens esperaríem una cosa diplomàtica, no? I ara un paràgraf que he escurçat i retallat però que dóna una idea d’aquest esclavatge blanc, dissimulat com contractes de servitud, era esclavatge, temporal això sí, esclaus blancs, sí, després van arribar els esclaus africans.

Los blancos integraron la mayoría de los trabajadores coloniales esclavizados a lo largo de casi todo el siglo XVII. Los esclavos negros alcanzaron la paridad numérica con los siervos blancos en algún momento, ya avanzado, del mismo siglo o a principios del XVIII. La idea de supremacía racial tuvo poco que ver con el cambio gradual de la esclavitud blanca a la negra.
[…] En la década de 1690, los esclavos negros seguían vendiéndose por dos o tres veces el precio de los siervos blancos, pero los megahacendados comenzaron poco a poco a inclinarse hacia la esclavitud negra[…] “El afán de lucro fue lo único que favoreció la sustituciòn del trabajo blanco por el negro”[…]

La gent a Anglaterra ja no “picava”, ja sabien que tot era un engany per fer-los treballar com esclaus, i per atraure nous “voluntaris” s’aproven lleis que els garanteixen un millor tracte, però aleshores ja no eren tan rentables, i els grans propietaris van passar-se cap als esclaus negres, que eren per sempre i no per un temps limitat.

Una última razón para la transición de la esclavitud blanca a la negra es tan abrumadamente obvia que a menudo se pasa por alto: los negros son identificables visualmente por su color de piel. No se les odiaba tanto por ello como se les identificaba por ello. Según un comentarista en 1775, el problema de recapturar siervos blancos fugitivos siempre había estado en la dificultad de desentrañar si eran siervos o no; con los negros sin embargo podía saberse siempre y proceder a su detención.

Els rednecks són ridiculitzats de manera contínua i retratats com gent que escull ser com és, però no han tingut gaires opcions més, i la culpa no és seva és dels que més se’n riuen o ridiculitzen. No és un tema racial, és econòmic. I no és una cosa circumscrita a un petit grup de gent, va en augment, les condicions laborals de tothom empitjoren, i això si es té feina, en molts casos aquesta opció ha desaparegut i molts directius han ingressat obscenes quantitats de diners a canvi de deixar milions de treballadors a l’estacada. En part aquest riure-se’n serveix per conjurar aquesta por, convertir els rednecks en pràcticament una altra espècie i així no podríem convertir-nos en el que ells són ni que ho volguessim… Però sí, la precarietat laboral és un camí directe cap a esdevenir un redneck, un camí que cada cop més gent transita.

Might Be Redneck © John Flannery, Creative Commons.

Aquesta precarització en el plànol econòmic arrossega tota la resta i acaba definint una filosofia i una manera d’entendre la vida. Tota la vida. Cultura i oci inclosos, no com hobbys sinó com a flotadors, com a vàlvula d’escapament, com a única solució. És un panorama terrorífic:

Como entidades culturales los rednecks se han devaluado más que los dólares confederados después de la Guerra de Secesión. Son humanos de saldo. Eso sí, su devaluación “no puede” tener nada que ver con el dinero ni la distribución de bienes. “No puede” achacarse al modo en que la ciudad siempre tiende a regir sobre el campo. “No se puede” de ninguna manera vincular al hecho de que el Norte venga dominando al Sur desde 1865. No tiene “nada” que ver con el hecho de que la gente (EN TODAS PARTES) tienda a demonizar a los de fuera. No, echadle la culpa de todo a los propios rednecks. Da igual que la economía basada en las plantaciones los empobreciese a todos; culpad a su holgazanería. ¿A quién le importa si ninguno de ellos poseyó esclavos?, culpadles por inventar el racismo. No tiene la menor importancia que sufran de una atención sanitaria mucho más paupérrima; culpad a la endogamia y a la mala higiene.

Els rednecks no han tingut pràcticament oportunitats de deixar de ser-ho, i el tema racial aquí no té res a veure i només és una cortina de fum.

No parecía tener la menor importancia que jamás en mi vida hubiese tomado una sola decisión que hubiese afectado a alguien. NI UNA. Nací en una clase que me situaba en el extremo RECEPTOR de las decisiones. No tenía el menor puto CONTROL sobre la vida de nadie, y el dominio de la “mía” se veía comprometido por la necesidad de currar en un trebajo a tiempo completo. Joder, no hubiese podido oprimir a nadie NI QUERIENDO.

El privilegio cutáneo es, en buena medida, un mito vendido por quienes se sienten incómodos ante la idea del privilegio de clase. No se trata de la piel, se trata de la clase. No es epidérmico, es jerárquico. El sociólogo Max Weber definió una vez clase como oportunidades en el mercado. Casi todo el mundo menos los políticos y los idiotas ricos, se da cuento de que no todos nos precipitamos del útero sanguinolento con las mismas oportunidades. No todo el mundo nace con la misma oportunidad de evitar el trabajo deshumanizado. No todo el mundo tiene las mismas posibilidades de eludir el servicio militar.[…] No todo el mundo hereda la misma cantidad de tierra o dinero de sus padres.

working in a factory © phlubdr, Creative Commons.

El trabajo es para los esclavos. Por mucho que nos guste pretender que el trabajo asalariado sea, de alguna manera, lo opuesto a la esclavitud, se trata solo de una mutación ingeniosa. Se ve que Karl Marx, ese rojeras cabrón de cara avinagrada, no pensó que el trabajo asalariado representara una mejora con respecto a la esclavitud forzosa. Y las némesis ideológicas de Marx en el Banco de Inglaterra convienen en que el trabajo asalariado enriquece a los que ya son ricos.


Parlem una mica de l’oci redneck. Els hobbys o l’entreteniment que agraden a la gent normal no els serveix. Feines dures i una realitat dura demanen unes aficions igualment dures.

La diversión de la clase obrera es siempre demasiado. Opera bajo la estética de la sobredosis. Nominalmente es ocio, pero suele parecerse más a una prueba de resistencia. No haces el amor, follas a muerte. No te ríes, te meas encima de risa. No escuchas música, le das candela al volumen hasta que te sangran los oídos. No te limitas a beber, bebes hasta quedarte ciego. No quieres colocarte. Quieres quedarte BIEN JODIDO, VOLADÍSIMO, ARRASADO. No le pegas un puñetazo a alguien, le sacas la mierda a hostias, le pateas hasta reventarle y le das una paliza hasta que mee sangre. Si no puede matarte o dejarte mutilado de por vida, no es un deporte. Si nada estalla que dé gusto verlo, no es una película. Y no quieres ver un solo asesinato, quieres asesinatos en masa, preferiblemente aniquilación termonuclear.

Stadium Brawl © terren in Virginia, Creative Commons.

Algunas chicas hacen el esfuerzo de rociarse perfume y cambiarse de bragas, pero en realidad no es necesario. Cualquier mujer, sin importar lo desfigurada que pueda estar, que se atreva a adentrarse en este bar con una vagina operativa y un par de buenas tetas lecheras, tiene garantizado poder agarrar como mínimo a un semental desesperado por la manguera y arrastrarlo al exterior por la puerta de atrás como si se tratase de un juguete de tiro. Hasta un coño peludo sin cuerpo […]

There’s This Guy in a Bar . . . © votsek, Creative Commons.

I amb això arribo a mig llibre i a partir d’aquí paro de transcriure. No perquè no hi hagi més parts glorioses, però aquesta entrada ja té una extensió demencial, no em veig amb ànims de doblarla.
El llibre prossegueix parlant de telepredicadors amb serps i els seguidors de teories conspiratives esbojarrades com el Bigfoot… i sobre les conspiracions sí que veu indicis que els poderosos conspiren per seguir sent poderosos, des de sempre i els que pateixen aquestes decisions són sempre els de baix, entre ells els rednecks. També fa un anàlisi que tira per terra la bonica teoria que la guerra de secessió va ser per l’esclavitud, va ser un tema de poder i de pasta. Per cert la gent del sud amb possibles (és a dir els que tenien esclaus) podien evitar l’allistament per una quantitat de diners, o sigui que els que van anar a lluitar (i a ser massacrats) per defensar un sistema esclavista eren aquells que mai a la vida van tenir esclaus, potser ells ho van ser. No és que tinguessin ganes de defensar aquell sistema econòmic concret, com tantes altres coses, no van tenir cap opció de triar.

La ficció tampoc ha estat bona amb els rednecks, tot i que a sèries com My name is Earl o The Middle se’ls retrati amb certa estima el més normal solen ser els retrats que en fan a The Simpson o un d’absolutament demencial (i sí, ofensiu i divertit) a Family Guy.

Us deixo recomanant que us llegiu el llibre. Descobrireu una part de la història d’Amèrica que explica moltes coses i moltes aparents contradiccions d’aquell país.