A l’ombra del crim: una trilogia / Manuel de Pedrolo

Com que aquesta ressenya es publica a tres dies de l’1 d’abril només puc començar dient: feliç centenari mestre!!!!!

I si voleu llegir altres ressenyes que he fet de Pedrolo no més cal que aneu a aquest enllaç, és l’autor més ressenyat d’aquest bloc.

Triple llibre de Pedrolo, o tres llibres recollits en un de sol i que per tant han acabat sent un tros de llibre. Aquí concretament es reuneixen Doble o res, L’inspector fa tard i Joc brut, tres clàssics del canon pedrolià en la seva vessant més negra.

Doble o res.

El primer dels llibres tracta del que ara en diem un segrest express. Tres persones agafen a un empresari en sortir de casa, a punta de pistola el duen en un amagatall on l’obliguen a firmar tres talons per 100.000 pessetes cadascú (600€ però al 1950 aquestes 100.000 pessetes eren molts diners). Dos dels segrestadors surten amb les talons a fer-los efectius i un tercer es queda a l’amagatall amb l’empresari esperant les notícies dels altres dos.

A falta de res millor a fer comencen a conversar, van guanyant confiança i l’empresari acaba fent una confessió que es remunta a la seva infantesa, els anys passats a França i la seva participació a la Gran Guerra, i Madeleine.

https://www.flickr.com/photos/archivesnz/
New Zealand soldiers in the front line on the Somme, La Signy Farm, France © Archives New Zealand, Creative Commons.

A Madeleine la va conèixer en un poble francés de rereguarda on es va estar una temporada abans no els enviessin a construir trinxeres més al nord. Una dona que va ser una obsessió, i també una manera de garantir-se un bon nivell de vida, i ell que no està massa orgullós del que va fer, tot i que en aquell moment no tenia manies. Com aconsegueix tenir rendida a Madeleine… en fi, d’aquelles coses que ara tindrien molts adjectius.

L’endemà, de bona hora, de bona hora per a mi que em llevava tard, vingué Madeleine a treure’m del llit. El nostre pla era passar el dia en un d’aquests hostals que hi ha al llarg del Sena i que semblen fets a posta per a refugi dels amants com nosaltres. Fou aquell un dia feliç, i els dies feliços, és conegut, no tenen història. Potser les últimes hores foren entelades pel pensament que l’endemà al matí ens separaríem, furtant així un dia, un dia sencer, a la nostra amor. Comprenia que per poc que hagués insistit, Madeleine no hauria objectat res al fet que em quedés. No hi ha res com la felicitat per ablanir les decisions més infrangibles, per vèncer les voluntats més obstinades. Però jo em vaig guardar bé de fer la més petita al·lusió a un possible ajornament del meu viatge. M’hi jugava el meu futur, i no era qüestió de mancar-lo per uns besos de més o de menys quan després, més tard, tindria tots els que voldria, i potser encara més dels que voldria…

https://www.flickr.com/photos/papaci/
Paris (64) © zatharis, Creative Commons.

La novel·la comença com una novel·la negra, després passa a ser una altra cosa, però també és negra, això sí no sabem que ens acaba interessant més, si la confessió de l’empresari o el que passa o no passa amb el seu segrest. Això sí, el final de la història de l’empresari porta molta reflexió, massa pel meu gust, el llibre s’alenteix molt cap al final i això no és bo, a més a més el primer és amb diferència el llibre més llarg del volum, s’allarga 400 de les 600 pàgines del llibre. Potser funcionaria millor amb una extensió més curta, per posar-hi algun però.

L’inspector fa tard.

Aquí el que tenim és un misteriós robatori dels diners per pagar els sous d’una fàbrica (antigament es feia així, és pagava en metàl·lic, normalment els dissabtes perquè es pagava per setmanes). El robatori és misteriós, i tot apunta a qui es va quedar vigilant a la fàbrica aquella nit, el protagonista.La policia el burxa, i també algú menys amistós encara que la policia li reclama els diners. Uns diners que no té ell, o potser sí?

https://www.flickr.com/photos/cooperweb/
Money © Keith Cooper, Creative Commons.

S’adonava, com no se n’havia adonat mai, de la migradesa d’una vida encadenada a un treball indiferent, viscuda sempre amb la mirada atenta a les busques del rellotge, malgastada entre papers plens de xifres i esperes a la parada del tramvia. Sempre havia viscut per aquestes mesquineses. Una vida d’esclau. Tot, al seu entorn, sempre havia estat desagradable, fosc, brut.

De nou, i això és constant, el crim és només un medi, aquí no tenim a delinqüents “de carrera”, tenim a gent que necessita els diners bàsicament per fugir d’una misèria a la que l’honradesa els condemna. És una crítica encoberta al sistema en la seva totalitat, als anys 50. Moltes vegades s’ha fet servir la novel·la negra per fer una crítica ferotge de la societat, hi ha grans retrats dels Estats Units de la Depressió a la novel·la negra. I com que les novel·les de lladres i serenos no es prenien en serio aquests tipus de crítiques (no gaire directes i relativament apolítiques) podien passar la censura.

Joc brut.

Una novel·la negra rotunda i rodona amb un inici espectacular:

Mítica portada de la primera edició a “La cua de palla”.

Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari.
S’havia assegut al banc de davant la parada de l’autobús i, amb una cama sobre l’altra, s’espolsava una sabata on devia haver-li entrat una mica de sorra de l’avinguda. Mai no havia vist una cames tan meravelloses. Ni uns genolls tan bonics.
Després, quan va aixecar-se, vaig comprovar que no m’havia equivocat. Duia una faldilla curta, més aviat cenyida, i el cos era digne de les extremitats que mostrava tan generosament. El ventre era llis, d’adolescent, i això posava més en relleu les anques arrodonides que, després de perllongar unes cuixes que s’endevinaven llargues i nervioses, morien en una cintura breu. Més amunt, les sines inflaven la brusa blanca que contrastava amb el seu rostre bru, il·luminat per uns ulls immensos i maliciosos.

https://www.flickr.com/photos/pedrosimoes7/
Legs © Pedro Ribeiro Simões, Creative Commons.

És un començament de novel·la simplement perfecte, i el ritme no decau.

Però el seu somrís em desarmava. No podia enfadar-m’hi. Un no pot enfadar-se amb una noia que us mira i us somriu com si els seus ulls haguessin arreplegat tot el sol de l’univers.

Aquí el tema és la dona fatal, i el crim necessari per assolir els diners i esquivar la misèria. Sempre el crim com a mètode per sortir de la pobresa, o almenys intentar-ho. De les tres obres que reuneix aquest volum aquesta és la més aconseguida i una de les més reeditades (a molta distància del Mecanoscrit), també és la més recent, aquesta ja de 1965 i en aquesta Pedrolo ja desplega tot el seu talent. La dona, el desig, el crim, l’engany, la venjança i el càstig.

https://www.flickr.com/photos/madalena_pestana/
paper-life – “femme fatale” © Madalena Pestana, Creative Commons.

S’estan reeditant tot de coses de Pedrolo, i aprofitant que aquest és el seu any jo vull demanar un parell de coses més: Els apòcrifs (4 volums) i Els anònims (3 volums), introbables si no és en llibreries de vell i tot i així, i potser també seria hora que es reedités Els quaderns d’en Marc, al cap i a la fi un llibre anònim no deu tenir despeses de drets d’autor (tampoc són gran cosa) i la darrera edició és del 2002; però sobretot el que cal que es reediti de manera ordenada i xula, és la sèrie Temps obert, tot i que no sé per on deuen rondar els drets dels onze llibres de la sèrie.

Els metecs / Pep Puig

Aquest autor va ser un descobriment que em va encantar i em vaig llegir tots els seus llibres, i són molt bons tot i la tendència de l’autor a repetir-se. Em pregunto si en aquest llibre també desapareixerà una adolescent de manera misteriosa i tota la gent del poble es desviurà per intentar trobar-la, per exemple.

Comencem explicant alguna cosa sobre el títol, una consulta a la página de l’IEC ens diu de metecPersona establerta en un país respecte al qual és un estranger.

https://www.flickr.com/photos/aka1936/
20130317_125952 © Albert, Creative Commons.

El protagonista queda als matins al bar al davant de l’escola on deixa el fill amb altres pares que fan el mateix, fan un cafè o un cigaló i diuen animalades i/o es queixen de les dones i de les ex, o tot alhora. Un d’aquests pares és el Mario al que li diuen uruguaià, que li explica al protagonista, tot tornant de córrer, que fa poc ha tornat al poble després de 30 anys de no fer-ho. Tornar al poble és un dels temes recurrents de Pep Puig.

https://www.flickr.com/photos/aka1936/
20130317_125952 © Albert, Creative Commons.

El fet que Pep Puig es repeteixi de fet és una bona noticia. No és un autor que només té una novel·la i la va reescrivint un cop i un altre, no. Però sí que té uns elements que sempre apareixen, com si fossin la seva obsessió, temes que acaben apareixent en més d’un llibre. Per tant els llibres no són 100% originals, però em sembla que cada cop escriu millor, o sigui que prefereixo no ser un tiquismiquis. I si el protagonista torna al poble com a L’home que torna doncs mira, que torni, si el poble sembla ser el mateix doncs perfecte, si recorden unes escapades amb bici fins al mar cap problema, camp de futbol com a Les llàgrimes de la senyoreta Marta? Vinga. Un amic forner? Endavant… i només porto les primeres 100 pàgines, si també desapareix una noia farà un combo amb un tema que surt a L’amor de la meva vida de moment, Les llàgrimes de la senyoreta Marta i La vida sense la Sara Amat. Repeteixo que per mi no és un problema, i si aquest és el primer llibre que llegiu de Pep Puig no us representarà cap problema, aquest autor fa llibres amb aquests elements, és el que tenim.

Mario torna al poble de Les Voltes, sense a dir a la gent que es troba qui és, ell els reconeix però ells a ell no. S’inventa que ve de part d’Òmnium perquè estan buscant pobles per fer una activitat de literatura. El paissatge no ha canviat tant com ell, i els que abans eren els seus companys i amics. Al final es va fent tard i li acaben recomanant un lloc on hostatjar-se, d’estranquis això sí. I allà hi ha Caterina Jou, un dels seus amors platònics de quan era un nen i vivia allà.

-Si no et fa res…
-Si no em fa res què?
-Fer-me alguna cosa de sopar…
Clar que no em fa res, jo també he de sopar. Et va bé una truita de verdures i una amanida? Li anava bé. Ah, suposo que ja ho has sentit. Em dic Caterina. Li va allargar la mà i el Mario no va tenir altre remei que estirar la seva i encaixar. Jo Mario, va pensar mentre li deia:
-Joan, encantat.
I tan encantat. Perquè a més es va quedar així, tot quiet, sentint com la Caterina baixava les escales fins al pis de baix, i encara va seguir quiet sentint com entrava a la cuina o on fos que hagués entrat i començava a feinejar, si és que començava a feinejar. Com si necessités el consentiment d’algú per moure’s, el Mario no es va bellugar fins que es va adonar de la pròpia immobilitat. Déu meu, la Caterina Jou, m’ha dit que va pensar. Es va asseure a la vora del llit i es va deixar caure enrere, com un ninot. Al sostre, una renglera de cabirons. La Caterina Jou, aquella nena terrible, trenta anys després. Despertem els records i després què se suposa que n’hem de fer?
 https://www.flickr.com/photos/brooke/
third bedroom © Brooke Raymond, Creative Commons.
-La infusió no la incloc com a servei, forma part del sopar -li va dir la Caterina dreta al costat de la taula-. Però si vols i et portes bé, més tard quan siguis al quarto et puc venir a fer un petó de bona nit…
Un esvalot sobtat de cavalls. Tots cap allà, espantats del mateix ensurt. Feia temps que no li passava, m’ha dit, aquella revolució de la sang. Va somriure, mig abaixant el cap, com si ella hagués fet una broma. Però sabia que no l’havia fet i el va tornar a aixecar.
https://www.flickr.com/photos/johnjoh/
Going up the stairsy © star5112, Creative Commons.
-Vine, va -li va dir.
-A on? -va preguntar ell, tot i que era evident on el volia dur.
-No cal que parlem -li va dir ella.
No dubtava, ni tan sols ho feia veure. Només demorava el moment perquè sabia que un cop li agafés la mà ja no hi hauria volta enrere. Li va acabar agafant la mà. Sense deixar-la anar la va començar a seguir en direcció a les escales, i de les escales cap al pis de dalt. Per la fermesa amb què ella l’agafava durant el trajecte va tenir la sensació que la Caterina era una mena d’institutriu que l’acompanyava al quarto dels nois que s’han portat malament. No s’havia portat malament, però va sentir que estava molt a punt de fer-ho. Caterina, li van venir ganes de dir-li mentre entraven al quarto i ella tancava la porta suaument, soc el Mario, el germà gran de la teva amiga Laura. Pobre Mario; se sentia tan desvalgut que ella devia tenir la sensació que estava davant d’un púber el dia de la seva estrena.
-Va, que aviat tot passarà.
https://www.flickr.com/photos/batega/
I wanna hold your hand © Josep Ma. Rosell, Creative Commons.
Això és el que li explica el Mario a el protagonista i narrador, el Pere, perquè escrigui aquesta història. I el Pere hi va pensant, entre converses al bar amb la resta de pares separats que poc o molt també són metecs, fins que es decideixi a anar al poble a completar el cercle, i satisfer la curiositat que li provoca la Caterina Jou. Personatge quasi mític i una de les troballes del llibre, un personatge molt més complex del que pot semblar en un primer moment. Però a Barcelona, als matins, es segueix reunint amb els altres metecs, i de vegades amb la dona i tot d’algun d’ells.
https://www.flickr.com/photos/daquellamanera/
Café y anís ©Daniel Lobo, Creative Commons.
-Penso que feu pena, Pere. -La meva ganyota de perplexitat la va fer tornar a riure, però no es va estar de seguir, mentre m’estrenyia més fort el braç.- Penso que sou una colla de reprimits que necessiteu aquest espai per conjurar-vos contra les dones pel poc cas que us fem…
[…]
-Tu tia flipes! -li va etzibar-. Si ens conjurem no és pel poc cas que ens feu les dones, sinó perquè d’una vegada per totes ens deixeu d’enredar i anar al darrere xuclant-nos tot el que podeu…
https://www.flickr.com/photos/69214385@N04/
Uphill – Explored © Don McCullough, Creative Commons.
Dilluns vam tornar a anar a córrer amb el Mario. Gairebé per art d’encanteri, el cap de setmana amb el meu fill va quedar tan allunyat com aparentment diluït el meu desig peremptori d’anar a Les Voltes. Barcelona ja ho té, això, les grans ciutats: posposa les urgències, distreu les necessitats reals, i ens esborra la memòria del present perquè puguem ensopegar un cop i un altre amb la mateixa pedra sense ser-ne conscients i així puguem creure que la nostra lluita diària té un sentit.
https://www.flickr.com/photos/samjordan/
Book © Sam, Creative Commons.

El llibre acaba amb el viatge de Pere al poble, “per documentar-se” però de fet és molt més, és una radiografia ràpida del que suposa viure en un poble amb les seves petites-grans coses, i també les petites-grans enemistats i tota aquesta sèrie de coses i la gran pregunta que el Pere no pot evitar fer a la Caterina Jou: Per què t’has quedat? Una pregunta sense gaire sentit, això també.  I ja que hi és aprofita per regalar-li un llibre i fardar de ser escriptor.

Tinc la sospita que la majoria d’escriptors catalans tenim algun exemplar dels nostres llibres al maleter del cotxe, m’ensumo que alguns, fins i tot, tenen més llibres al maleter que a les prestatgeries de les cases de la gent. Jo no en tenia un sinó dos, dins d’una bossa de paper, sota el seient de l’acompanyant. En vaig agafar un i vaig tornar corrents a ca la Caterina.

Anem a les conclusions ja. Molt bon llibre, i sí, Pep Puig es repeteix, què hi farem! Els seus personatges també van creixent i ara ens els trobem a tots amb família i separats. I el fet de fer un llibre dient que es farà un llibre amb un narrador que sembla l’autor… potser n’estem fent un gra massa amb això de l’autoficció, no? Però això és mania personal. Si us van agradar els seus altres llibres us agradarà aquest i és també un bon llibre per començar amb aquest autor.
https://www.flickr.com/photos/omniumcultural/
56è premi Sant Jordi de novel·la_Pep Puig_La vida sense la Sara Amat_BAIXA RES_Foto Òmnium Dani Codina © Òmnium Cultural, Creative Commons.

 

Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents / J. L. Badal

Un llibre que està rebent elogis per tot arreu d’una editorial que comença a cridar l’atenció, som-hi doncs!

Però primer deixeu-me explicar l’anècdota, perquè en aquest cas conec a l’autor. Era el Sant Jordi de 2016, i jo tenia un llibre a la venta a la llibreria La Temerària de Terrassa, i vaig dir que el dia Sant Jordi podia passar a signar amb l’esperança de vendre algun exemplar. Em van posar no recordo si a les cinc o a les sis de la tarda, i el J.L. Badal era “la meva parella”. Ens hi vam posar, vam xerrar una mica, ell va poder saludar alguns lectors i no portàvem allà ni deu minuts que va començar a ploure. Ens vam retirar i jo vaig ajudar als de la llibreria a traginar caixes de llibres cap dins perquè la parada al carrer no era un bon lloc. No va ser una d’aquelles pluges de primavera suaus, no, va tenir una estona de pluja forta i incòmoda. I d’això conec a l’autor.

https://www.nuvol.com/critica/les-coses-que-realment-han-vist-aquests-ulls-inexistents/
Foto de l’autor treta d‘aquest article a Núvol, no es menciona autor.

Quin tipus de llibre és aquest? Doncs no és fàcil de definir, i això és bo, a més a més és el lema de :Rata_ un llibre que quan et pregunten de què va ets incapaç de respondre.

Si aquest llibre tingués dates seria un diari, “el Quadern gris” de J.L. Badal, i en aquestes pàgines parla de tot i res: del que pensa, del que recorda, del que sent, i podria parlar de coses diametralment oposades, només cal canviar el factor temps, aquest llibre escrit ara potser seria diferent, perquè som diferents i aquests llibres són una mica una foto fixa del món de l’autor en un moment concret. Això és una apreciació absolutament subjectiva i potser no encertada, però és com ho veig. Tot això amb un estil propi i una cura per l’idioma i per la senzillesa, si ho pot dir amb una paraula no n’emprarà dues.

https://www.flickr.com/photos/supertin/
Clouds © Tim Bates, Creative Commons.

Doneu-me un punt de recolzament i mouré la Terra, diu Arquímedes, que en realitat no ho diu així (ell demana d’anar a un altre planeta, des d’on mouria la Terra). Però algú ha trobat aquesta frase i ens sembla bé.

És el punt fix que no trobem, que expliquem per convèncer-nos, com en oració. Que somiem. Planetes en dansa que busquem un punt fix des d’on moure la nostra òrbita cap al no-res.

Busquem el punt fix d’una persona, d’un pensament, d’un text, llavors el coneixem millor.

Els núvols blancs són un punt fix.

https://www.flickr.com/photos/wandering_angel/
Evening Siren © Angelo Juan Ramos, Creative Commons.

Miro al meu voltant i ho sé. Miro aquesta dona que contempla el mar i ho sé. Miro la meva mare, el meu germà, l’home del carretó que camina pel Raval de Barcelona (es diu Juan Manuel, va ser conserge del primer institut on vaig treballar; era llicenciat en ciències exactes, va sofrir un accident de bicicleta, va perdre la raó, un ull, la ròtula, la família, la casa, el centre. Ara té un nou centre, però ja se’n va), l’home que camina de dreta a esquerra davant d’un control israelià a la frontera de Gaza. Miro un determinat revolt del riu Congo, la frontera d’Hongria amb Sèrbia i Croàcia i ho sé. M’assec en el darrer graó de l’escala de la que va ser casa meva en el carrer Montcada i ho sé.

https://www.flickr.com/photos/jjpeg/
Hug © JJ_peg, Creative Commons.

Cada fibra del nostre ésser ho sent així. Sentim que formem part d’aquesta matèria, i el punt àlgid de la nostra existència sembla acomplir-se quan ens apropem a la unió. Amb la natura. Amb la música. Amb l’art. L’abraçada amb l’altre. El sexe. L’orgasme. L’ebrietat, de qualsevol tipus. Determinats estats del somni i l’entreson, determinades meditacions. Sentir que cada òrbita electrònica del nostre ésser vibra en consonància i dependència amb cada òrbita electrònica que fluctua en aquest univers.

https://www.flickr.com/photos/dominart/
Tree © Dominic Wade, Creative Commons.

Qui ha tastat l’arbre de la ciència sent que ja no té possibilitat de retorn. El temps es crea en la llengua i no té, en la llengua retorn.

L’infant que ha après a parlar no pot tornar a no saber-ne. Les neus d’ahir, dins el tinter, no tornaran a ser blanques.

Estem condemnats a l’exili.

Però en l’exili descobrim de cop que existia el paradís. Aprenem a estimar-lo.

Estem condemnats al mal. El creem. El descobrim anomenant-lo, donant-li un nom. Però alhora en posseïm l’antídot: és la mateixa paraula. Per evitar-lo. Per consolar-nos. Per dreçar-nos superbament contra la inèrcia de la matèria. Contra la inèrcia del paradís, que conté la destrucció, el càstig, la condemna.

https://www.flickr.com/photos/syriafreedom/
Syrian Refugees © Freedom House, Creative Commons.

Deportacions. La Unió Europea expulsa els refugiats i els porta a Turquia. Agafar un d’aquests nens que veiem en fotografia, és a dir en dues dimensions, i explicar-li “amb bones paraules” que hi ha profunds motius darrere aquest policia.

Edgar Morin, l’esperança: “Le pire est le plus probable, mais le meilleur n’est pas impossible”. El pitjor és el més probable, però el millor no és impossible. La primera part de la proposició és la tragèdia, la segona el drama.

Que no es desenvolupi la possibilitat del drama és la tragèdia. El pare sirià amb un nen a cada mà de la imatge televisiva. El pare amb un nen a cada mà a Mogadiscio, que no surt a la televisió, és la tragèdia. Els homes que oculten la possibilitat del millor per poder ser reis de Tebes, d’Atenes, de Roma, de Nova York, són la tragèdia.

https://www.flickr.com/photos/tara_siuk/
100_1142 © ttarasiuk, Creative Commons.

He vist M., una adolescent de quinze anys odiar en silenci G., una companya de classe amb una deficiència i un retard considerables. Però G. és físicament bella. M. s’està mesos creant una identitat falsa a Facebook, la d’un ídol juvenil del pop que agrada a G. Finalment, G. es convenç que l’ídol està enamorat d’ella.

Veig el rostre de M. davant la pantalla de l’ordinador a partir de les onze de la nit, el reflex de la pantalla en les seves ulleres. Veig la foguera reflectida en la còrnia d’una altra M., el 1552. Aquesta vella M. ha creat la faula que T. practica la bruixeria i el concúbit amb el diable. Vet aquí la seva obra. Cinc-cents anys després cremarà G. a la foguera de Facebook. La fa despullar davant la pantalla, G. no s’adona del que està fent. En certa manera, i des del seu petit infern, ella no ha abandonat mai del tot el paradís.

M. penja les imatges a la xarxa, les fa arribar a bona part dels seus companys d’institut.

https://www.flickr.com/photos/ardenswayoflife/
empty pages 2 © Arden, Creative Commons.

Seure davant del paper cru. És sorra de temps donada al rellotge que amb lletres mesura la nostra vida. Bons grans que entorpiu l’escolament de lletres, paraules, frases!

Com grans de sorra al cabell d’infants que juguen a la platja.

https://www.flickr.com/photos/dollen/
Where Did You Sleep Last Night? © dollen, Creative Commons.

Inicis d’estiu, 1997. L’home jove seu al llit, falta poc perquè surti el sol. A fora plou molt. L’home no pot apartar la mirada de la cintura de la dona que dorm, nua, al seu costat. La pluja repica a la persiana.

La boca conserva el gust de l’aigua neta, lleugerament salada, que deixen els cossos quan es desitgen. L’estructura de l’aigua reprodueix l’estructura d’aquest sentiment estrany: ser una casa. Una nostàlgia satisfeta, ofegada durant el retorn. La pell, el cos, esdevenen impensables, insensibles com ho és el propi pàncrees. Una corba igual que aquesta dibuixa el llom de determinada muntanya, de determinada galàxia, de determinat període sintàctic. Els ulls llagrimegen sols un instant, el cos no es pot moure, caldria que ella es despertés per recuperar el moviment. La pluja no s’acabarà mai. La respiració seu sobre el ventre de la dona.

https://www.flickr.com/photos/26514616@N04/
Simply Wonderful (soft glow) © sole_lover, Creative Commons.

Els peus freds de la companya, com núvols de pluja sobre la muntanya. L’escalfor de sota el pit. De la seva boca. Del seu sexe. No prové del sol sinó del nucli càlid de la terra. Les vèrtebres retornen a casa i ja no existeix la nostàlgia.

Amb aquests fragments us en podeu fer a la idea. És un llibre que cal llegir amb atenció perquè en qualsevol moment et pots trobar un tros com els que us he posat, un tros que et salta a la cara. Parlant de no-res J.L. Badal parla de tot. I m’agradaria destacar la penúltima part del llibre, Comiat, una part per treure’s el barret. Un llibre que no és una novel·la, no és ficció… és un objecte literari, simplement això, com si això fos simple.

Primer llibre d’aquesta editorial :Rata_ i no serà el darrer, i els he de felicitar per l’edició, molt cuidada i resistent i atractiva, a l’alçada del contingut, espero que mantinguin el criteri.

Jo soc aquell que va matar Franco / Joan-Lluís Lluís

 Joan-Lluís Lluís és un d’aquells autors que han passat per un empat. I com que això és una cosa molt meva potser que ho expliqui. Mai (o quasi mai) descarto un autor per un sol llibre, sempre dono dues oportunitats, i el cas d’empat és quan un llibre sí m’agrada i l’altre no o no m’acaba de fer el pes. El dia de l’ós no em va acabar de fer peça però Els ulls de sorra sí, o sigui que amb aquest llibre desempataré.

I aquest llibre tracta sobre la guerra civil i el després, un tema que comença a estar massa tractat, però des d’una perspectiva d’ucronia. Què hauria passat si després d’acabada la guerra civil espanyola Franco hagués acceptat acompanyar Hitler i declarar la guerra a França i la Gran Bretanya? Aquest llibre ens posa en aquest escenari que no va existir per ben poc. De fet Espanya sí va participar a la segona guerra mundial com a aliats de Hitler enviant la División Azul a lluitar al front oriental, contra el russos, En anar acabant la guerra el franquisme se’n va mig desentendre mentre es feien els amics dels americans no fos que també es posessin a envair Espanya.

Réfugiés espagnols pendant leur transfert au camp de Barcarès (Pyrénées-Orientales), mars 1939, Robert Capa © Musée national de l’histoire et des cultures de l’immigration.

El protagonista, amb un amor desmesurat per la llengua catalana i una feina de corrector primer a una editorial i després al servei de propaganda ha de fugir en acabar la guerra. Bé, l’han de motivar a fugir perquè a ell el que li agrada és quedar-se quiet. I acaba a Argelers, fins que un bombardeig franquista destrossa el camp, i aleshores pren la decisió d’anar a matar franquistes. Franco ha ocupat el Rosselló que és ara una provincia d’Espanya amb capital a Perpinyà, a on ràpidament s’envien capellans i mestres afins a Franco per espanyolitzar aquelles gents, poc més o menys el que estava fent Hitler per l’altre extrem de França. L’hipotesi d’una invasió de França pel sud és força creible vistes les extremes facilitats que van tenir les tropes alemanyes per entrar-hi des del nord.

https://www.flickr.com/photos/ooocha/
Adolf Hitler in Paris, June 23, 1940 © Marion Doss, Creative Commons.

De nou en camí amb la recua de derrotats cap a no se sap on, acaba fugint cap a la muntanya i unint-se als maquis que es comencen a formar.

Un borni por enrolar-se en un exèrcit, ni que sigue un exèrcit clandestí, i pretendre disparar  amb èxit contra els invasors? Puc respondre sí i puc respondre no.

Sí, perquè podría ser veritat que tota llenya fes foc, fins i tot si és llenya malgirbada com jo.

No, perquè soc, per necessitat, esquerrà d’ull però, per natura, dretà de mà.

I per això ell va amb un Enfield número 2 MK1 com el de la imatge enlloc d’un fusell.

https://www.buymilsurp.com/enfield-no-2-mk1-revolver-short-barrel-rsaf-p-5085.html
Foto treta d’aquí.

I unes notes sobre França, sobre la França de la novel·la que crec que serien aplicables a la França real.

Enlloc no es veu tan bé aquesta diferència entre uns i altres catalans com en els noms dels pobles. Els francesos van desfigurar amb prou determinació una gran part d’aquests noms: Coustouges, Serralongue o Lamanère són escopinades ortogràfiques que fan venir-me basques. I ara els espanyols han imaginat una segona abominació amb San Lorenzo de Cerdans, Prados de Molló o Montherrero. Però quan, de nits, algunes mans empastifen la nova forma oficial sempre hi posen, amb pinzellades maldestres, els noms donats pels francesos. Rebutgen Corsavín però no pensen que Cortsaví els serveixi de res: tan sols els plau Corsavy. Imagino que deu ser igual arreu d’aquest estrany territori que ha anat fent dels catalans els millors amics d’aquells que els ho van prendre tot. Suposo doncs que els perpinyanesos deuen maldar perquè Perpignan venci Perpiñán sense que Perpinyà sigui res més que el testimoni indefens de la pugna entre dues formes successivament oficials i igualment usurpadores.

https://www.flickr.com/photos/23849853@N06/
Paisatge del poble la Menera, Paisaje del pueblo la Menera. © neusbordas, Creative Commons.

Aquest és un tema recorrent en aquest autor, nascut a Perpinyà però que escriu en català, un dels pocs que ho fa, juntament amb Bezsonoff.

Tindrem així uns maquis lluitant contra Franco a França, l’Exèrcti Lliure de Catalunya, que després de l’afusellament de Companys (aquest fet sí es manté) actuen per separat de les restes de les forces republicanes espanyoles. Uns maquis que van reben nous efectius dels mateixos francesos tips de l’ocupació. Tenen un mateix enemic però no pas el mateix objectiu. Mentrestant la diplomàcia intenta buscar una sortida per tota aquesta gent (o almenys ser tinguts en compte pel bàndol guanyador) mentre la guerra fa el tomb que va fer en la realitat i les forces de l’eix comencen a recular de resultes dels atacs aliats. No revelaré el final, només diré que em sembla molt realista, no puc dir gaire més.

https://www.flickr.com/photos/johnbooty/
GNEU2380 © John Booty, Creative Commons.
https://rarehistoricalphotos.com/soviet-flag-reichstag-berlin-1945/
© Yevgeny Khaldei. Foto treta d’aquesta pàgina.

Una ucronia a mitges, canvia alguns detalls però això afectarà el gran curs de la història? I una història trepidant a banda i banda dels Pirineus i amb el Canigó allà al mig, com un rei caigut. Tot això amb un protagonista que prefereix quedar-se quiet. Un llibre que es llegeix molt bé i que en el meu cas desempata Joan-Lluís Lluís en positiu.

https://www.nuvol.com/noticies/joan-lluis-lluis-guanya-el-premi-lletra-dor-2013-amb-les-croniques-del-deu-coix/
© Ariana Nalda, foto treta d’aquesta entrevista a Núvol.

Aglutinació / Joan Jordi Miralles

Un autor que agafo amb molt interés, el darrer llibre que vaig llegir-me’n em va encantar, i era un llibre de contes, amb aquest que és una novel·la les expectatives són altes. I el llibre no decep. Des de les primeres pàgines llegim un text que traspua mala llet i humor negre.

La vida d’expatriat pobre a Londres, sense una bona feina i amb quatre quartos mal comptats. Feines dolentes i si les troba i allotjaments que són dignes de pel·lícules de terror, però de terror d’aquelles dolentes que el que provoquen són somriures, sobretot perquè no ens afecta a nosaltres. Per cert, se’m fa estranyíssim llegir en segona persona, he de reconèixer que funciona, però se’m fa raro, quasi ningú ho fa, o primera o tercera; però se’n surt.

Amb el teu anglès infantil li expliques què estàs buscant i ella t’informa que ara mateix només disposa d’una habitació lliure. Et convida a accedir al vestíbul. Tot travessant un llarg distribuidor atapeït de portes a banda i banda, arribeu a l’habitació en qüestió. T’has de fer a un costat per tal que ella pugui obrir la porta. Abans, però, se’t fa estrany el seu advertiment:
-Ara no faci soroll, que està dormint.
-Dormint qui? -goses preguntar.
A dins no es veu ni gota.
-L’habitació és compartida. A la nit hi dorm vosté i durant el dia, el seu company. Cal que siguin endreçats i respectuosos amb els horaris.
-Que siguem endreçats?
La resta d’habitacions són pràcticament idèntiques i més que dormitoris semblen compartiments estretíssims d’un tren que travessa diverses fronteres de nit. Compartir cambra i llit amb un desconegut no és pas el somni de la teva vida, però val més que t’hi acostumis perquè no tens on caure mort. Així doncs, decideixes imposar-te una setmana de prova.

https://www.flickr.com/photos/pedrosz/
London © Pedro Szekely, Creative Commons.

Una cosa que m’agrada d’aquest autor és que posa una referència sexual o introdueix el tema d’una manera que em fa tornar enrere en la lectura a veure si sóc jo que m’he perdut alguna cosa. Ni tres pàgines i em trobo aquesta frase, amagada a traició i jo pensant ha posat realment això? Sí, la frase és:

Les condicions són senzilles, fàcils de recordar: follar i no fer soroll.

https://www.flickr.com/photos/neiljs/
London © neiljs, Creative Commons.

A poc a poc el protagonista es va situant, passa per ajudant de rentaplats, cuiner d’hamburgueseria i finalment conserge de nit en un hotel. Passa per les feines de manera molt ràpida perquè per la merda que són tampoc ningú el persegueix quan diu que se’n va.

En Lorne et mana que vagis un parell d’hores a donar un cop de mà a en Gage al B. Hotel. Et poses la caçadora i te n’hi vas, però de camí fas una passejadeta pels voltants dels British Museum. A aquesta hora la ciutat recull les parelles que tot just acaben de sopar en sofisticats restaurants i es dirigeixen a les respectives habitacions dels hotels per copular una mica. El xivarri dels pubs, el vaivé dels taxis, el deambular dels homínids…, tot plegat et fa ser conscient que no pertanys a aquesta ciutat; que tot i que hi vius, te’n mantens fora, com en el marge obscur de la grada semicircular d’un amfiteatre.

I s’estabilitza una mica, és un dir, en la feina de conserge que també inclou residència, un entorn que tot i ser fumut és millor que els llocs on ha viscut abans, l’habitació de llit compartit i una habitació que era poc més que un armari remodelat. I a tot això ens anem enterant de coses d’ell i del seu passat i del perquè fuig, a comptagotes, i millor no dic res més. I apareix una parella de japonesos, la Sumyo i el Tori.

https://www.flickr.com/photos/eelssej_/
so happy together © J3SSL33, Creative Commons.

Les relacions amb ells dos, amb els seus companys de feina i en un entorn endimoniat que oscil·la entre l’hostilitat i un cert punt de somni irreal, com si realment pogués fugir.

En Vermuth ha superat els seus escrúpols i desa sense miraments l’ampolla de Jack Daniel’s rere el balcó de recepció. Tot i així, continua desapareixent durant hores, i teniu la sospita que recorre diferents racons de l’hotel on té la resta d’ampolles amagades. En Lorne, incombustible, relata tot d’anècdotes de la seva vida avorrida i insípida. És un home tan mancat de carisma que ensopeix fins i tot els comiats de solter. N’explica una, plena de sinalefes i coloraines romanticotes, en què ve a dir que una vegada una clienta li va tirar els trastos. Pateix d’incontinència cerebral, sense cap mena de dubte. En Gage, per la seva banda, acaba d’aterrar de l’habitació 3205, on s’ha estat trincant una clienta austríaca. Et fa l’ullet al mateix temps que s’acomoda la cigala, i quan en Gonzalo, tafaner i torracollons com és, li demana el perquè de la seva demora, en Gage respon:

-M’he estat tirant una clienta austríaca.

https://www.flickr.com/photos/pouchin/
Asakusa people ③ © Thomas, Creative Commons.

Les escenes sexuals protagonista-Sumyo-Tori són d’alt voltatge, aviso. Però com tot en aquest llibre és passatger, una etapa més.

La Sumyo et continua explicant que fa una setmana va rebre una trucada d’en Tori. La informava que li havien diagnosticat un càncer als testicles: els mateixos testicles que una vegada t’havien colpejat les natges.[…]

Ara la Sumyo prova de resoldre algunes qüestions a Londres per reunir-se amb en Tori al més aviat.

-Només sé una cosa: que el vull a ell.

Us acomiadeu a prop de Regent’s Park. Tots dos teniu la inconfessable impressió que no us tornareu a veure, així que us beseu a la boca amb energia però sense entonació.

-Gràcies per tot -són les seves últimes paraules.

-Gràcies a vosaltres -contestes.

I observes com davalla les escales mecàniques del gran cuc, cap a la dimensió pètria i abismal de l’inframón, deixant el rastre d’una aroma que crema com el foc planetari.[…]

Et dissols plàcidament mentre tornes a peu a la residència i analitzes la darrera mirada de la Sumyo.

https://www.flickr.com/photos/mayeesherr/
vertiginous © mayeesherr., Creative Commons.

Gent que arriba i marxa, com el nostre protagonista que està com sense ser-hi mentre s’aboca al final, un final que ens completarà la informació que se’ns ha anat donant en dosis molt petites però molt controlades. I no dic res més per no caure en espòilers.

L’autor és bo, molt bo, i em llegiré els seus altres llibres (excepte els de teatre, el teatre lo seu és veure’l) anteriors a Una dona meravellosa, i els futurs, una mica d’odi li estic agafant també.

https://www.nuvol.com/noticies/el-fatalisme-londinenc-de-joan-jordi-miralles/
© Alex Oltra, foto treta de Núvol.

La decadència del Nero Golden / Salman Rushdie

Vaig llegir-me Els versos satànics fa la tira d’anys, i era la tira d’anys després del rebombori causat pel llibre (coi sí que sóc vell) i no em va agradar gaire, tampoc entenia gaire el rebombori que havia causat el llibre, potser l’hauria de tornar a agafar. Només amb aquest vagatge, un llibre llegit fa molt i que no em va fer el pes m’enfronto a la darrera novel·la de Salman Rushdie.

Som a Nova York, una exclusiva zona on s’instal·len els Golden a la mansió més exclusiva de la zona i amb un hermetisme absolut sobre d’on venen.

La família Golden la formen el patriarca Nero (sí, com l’emperador) el primogènit Petya i el segon fill Apu (d’Apul·leius), i a més a més en D, fill bastard de Nero. El secretisme no fa més que esperonar la tafaneria dels veïns, i a poc a poc ens anem enterant de coses.

https://www.flickr.com/photos/111661024@N07/
Mumbai Independence Day © Vidur Malhotra, Creative Commons.

En aquests temps nostres de covardia, neguem la grandesa del que és Universal i afirmem i glorifiquem les nostres Intoleràncies particulars, i per això no podem estar d’acord amb gaires coses. En aquests temps nostres degenerats, els homes que no persegueixen altra cosa que la vanaglòria i el benefici personal -homes buits i altisonants per a qui res està prohibit mentre serveixi per avançar en la seva causa insignificant- afirmaran que són uns grans líders i benefactors, que actuen pel bé comú, i a tots els que s’oposen a ells els titllaran de mentiders, envejosos, genteta, estúpids, estirats i, en una inversió precisa de la veritat, de deshonestos i corruptes. Estem tan dividits, som tan hostils entre nosaltres, estem tan dominats per l’arrogància i el menyspreu, tan atrapats en un cinisme que ens fa catalogar d’idealisme la nostra pompositat, estem tan desencantats amb els nostres governants, tan disposats a burlar-nos de les institucions del nostre estat, que la mateixa paraula bondat ha quedat buida de significat i necessita, potser, que la deixem de banda una temporada, com totes les altres paraules enverinades: espiritualitat, per exemple, solució definitiva, per exemple, i (almenys quan s’aplica als gratacels i a les patates fregides) llibertat.

Han deixat enrere l’Índia, i els seus noms i amb passaports nous han vingut fins a Amèrica. Allà han deixat la mare de família morta en un atac terrorista a un hotel. No acaba de quedar clar si això és motiu suficient però quan es tenen tants diners el món és un immens tauler de joc i es poden instal·lar literalment on vulguin.

https://www.flickr.com/photos/peterzen/
New York from Kingsley Condo 1st Ave Looking South © Peter Zoon, Creative Commons.

Una bombolla és una cosa gràgil i sovint al vespre els professors parlaven amb preocupació del perill que esclatés. Estaven preocupats per la correcció política, per la col·lega de feina que havia sortit a la tele amb una alumna de vint anys insultant-la a crits a menys de mig pam de la cara per unes desavinences sobre la premsa universitària, per la col·lega que havia sortit en un altre canal de notícies insultada per haver-se negat a prohibir les disfresses de Pocahontas a Halloween, pel col·lega obligat a prendre’s com a mínim un any sabàtic de seminari perquè no havia protegit prou “l’espai de seguretat” d’una estudiant davant la intrusió d’idees que aquella estudiant considerava massa “perilloses” per a la seva ment encara en formació, pel col·lega que havia desafiat la petició d’un alumne de retirar l’estàtua del president Jefferson d’un campus universitari malgrat el fet reprensible que Jefferson havia tingut esclaus, per la col·lega vilipendiada per uns alumnes amb famílies de tradició evangèlica per demanar-los que llegissin una novel·la gràfica d’una dibuixant de còmic lesbiana, pel col·lega obligat a cancel·lar una producció de Monòlegs de la vagina d’Eve Ensler perquè definir les dones com a persones amb vagina discriminava les persones que s’identificaven com a dones i no tenien vagina, pels col·legues que s’havien resistit als intents dels alumnes de fer baixar de la tarima els musulmans apòstates perquè els seus punts de vista eren ofensius per als musulmans no apòstates. Els preocupava que la joventut s’estigués convertint en defensora de la censura, de prohibir coses, de restringir, com hem arribat aquí, em van preguntar, a l’estretor de mires de la joventut americana, aquests joves ens comencen a fer por.

https://www.flickr.com/photos/tabor-roeder/
The Grandmasters of Washington Square © Phil Roeder, Creative Commons.

Repassem una mica els fills, en Petya té un trastorn de l’espectre autista i agorafòbia, per sort els Gardens estan tancats i per això s’hi troba bé, molt bé no està.; l’Apu té un complex de segon fill que no pot amb ell, i a més a més ell està bé, no entén perquè el seu pare no el pot considerar millor que al seu pobre germà; i després tenim en D, fill bastard, a males amb els seus germanastres, mare desconeguda o morta i una família política que l’accepta ben justet i per imposició de Nero i res més. A més a més coneixerem a una escultora somalí (Ubah), a una ex-gimnasta russa (la Vasilisa), i la xicota del D, que comença a intuir alguna cosa que el propi D desconeix de si mateix, o potser ho coneix però ho reprimeix. De totes maneres a mi d’aquesta noia, la Riya, m’arriba al cor aquest fragment:

-Quan he acabat un libre -va dir-, partim peres i ell segueix el seu camí. El deixo en un banc de Columbus Park. Potser els xinesos que juguen a cartes o al go no el voldran, ni el xinès nostàlgic que s’inclina amb gest afligit davant l’estàtua de Sun Yat-sen, però hi ha les parelles que surten de l’ajuntament amb els papers del matrimoni i els ulls brillants i que passegen una estona entre els ciclistes i els nens, i somriuen conscients que el seu amor ja té llicència, i jo m’imagino que potser els hi agrada descobrir el llibre, com un regal de la ciutat que assenyala el seu gran dia, o que potser al llibre li agrada descobrir-los a ells. Al principi, em limitava a desprendre-me’n. Me’n comprava un de nou i em desprenia del vell. Sempre me’n quedo només set. Però llavors em vaig trobar que altres persones deixaven llibres allà on havia deixat el meu i vaig pensar: són per mi. O sigui que ara proveeixo la meva biblioteca amb els regals fortuïts de desconeguts i no sé mai què llegiré a continuació, sinó que espero que apareguin els llibres orfes i em cridin: tu, lector, ets per mi. Ja no trio el que llegeixo. Em dedico a passejar per les històries abandonades de la ciutat.

https://www.flickr.com/photos/kaffeeringe/
Heinrich Böll – Irisches Tagebuch © Steffen Voß, Creative Commons.

La Vasilisa és un personatge important, ara es dedica a ser senyoreta de companyia, de les molt molt cares, i veu en el vidu Nero Golden l’oportunitat que sempre ha buscat. A més a més intueix que podrà fer amb el vell bàsicament el que vulgui, és guapa, molt guapa, i llesta, molt llesta, i no té escrúpols, ni un. Tot i que al marge d’aquesta crueltat proposa un pacte d’allò més raonable s’ofereix ella a canvi d’uns diners i un estatus, tothom surt guanyant, menys l’amor romàntic i “veritable”.

La Vasilisa Golden havia experimentat un canvi. En certs moments, la llum li tocava la cara de tal manera que em recordava la Diane Keaton d'”El padrí”, la cara, el cervell i el cos congelats per la necessitat diària de no creure’s el que tenia davant dels nassos. Però la Kay Adams s’havia casat amb el Michael Corleone pensant-se que era un bon home. La Vasilisa s’havia casat, per dir-ho així, amb el personatge de Marlon Brando, o sigui que no es feia falses il·lusions sobre la implacabilitat, l’amoralitat i els secrets foscos -els inevitables consiglieri dels homes de poder-, i, tan bon punt la llum li tocava la cara d’una altra manera, quedava ben clar que no era Diane Keaton. Ella era una còmplice. Sospitava que el Nero havia comès un crim terrible i havia decidit deixar de banda aquella sospita per salvaguardar la vida que havia triat, la vida que considerava digna de la seva bellesa. I, potser, perquè ara tenia por. Encara creia en el poder que exercia sobre ell, però també creia en el poder del seu marit, i sabia que si intentava plantar-li cara les conseqüències poduen ser… nefastes. No havia entrat en aquella casa pwe haver d’assumir conseqüències nefastes, de manera que va haver de modificar l’estratpegia. La Vasilisa no havia anat mai amb el lliri a la mà, però després dels assassinats de Union Square s’havia endurit. Ara tenia més clar qui era l’home amb qui compartia llit i sabia que, si volia sobreviure, potser hauria de guardar certs silencis.

Russian Escort service in Jaipur © Roshni Singh, Creative Commons.

Hi ha coses que no sabem i se’ns van rebelant. Sabem que alguna cosa molt fumuda ha d’acabar passant, i ens falta saber què ha motivat aquesta mudança de pais i d’identitat, tot i que poques coses més americanes hi ha que això. Com aquelles històries on els immigrants arribaven a Ellis Island i els hi canviaven en nom, o se’l canviaven ells, per començar de zero; tot i que els Golden viuen sobre una muntanya d’or.

Amb un entramat d’empreses pantalla el pare Golden va fer un “pelotazo” econòmic brutal amb la telefonia mòbil a l’Índia, un “pelotazo” també bastant ilegal. Ara a Amèrica es dedicarà només a gaudir de la vida. I per a la Vasilisa és tot el que ella necessita per trepar socialment i econòmicament, tot i que descobrirà que Nero no és la víctima perfecte que ella ha intuït. Pràcticament dicta les condicions de la seva relació, i l’estipendi, i s’hi casa convençuda de que ella és la forta, i sí, però Nero té cops amagats.

https://www.flickr.com/photos/franckmichel/
Make your own drama / Faites votre cinéma [Explored] © Franck Michel, Creative Commons.
I a tot això, encara no he dit res del narrador, el René. El René viu al complex  de pisos dels Gardens, fill de dos professors univesitaris d’origen belga ell vol fer una pel·lícula ambientada als Gardens i amb el Nero Golden i tota la seva nissaga com a protagonistes. Però s’hi implica de manera estranya i molt molt personal, i a partir d’aquí he de començar a ometre coses per no destripar tot l’argument del llibre. Parlem una mica del René cap a la meitat del llibre.

Quan vaig començar a caminar per la vida, amb la inspiració de la vida dels meus pares per bandera, la meva intención havia sigut ver tots els possibles per ser admirable -admeto aquí en públic aquesta paraula que fins ara només havia usat en privat-. ¿Quina altra cosa valia la pena ser? Després de rebutjar els Renés avorrits, vulgars, monosol·làbics i simples, m’havia orientat cap a un jo polifacètic i excepcional, i havia pujat a bord de la meva Argo imaginària a la recerca d’aquell velló d’or, sense tenir ni idea d’on era la meva Còlquida particular (excepte que probablement la trobaria pels voltants d’alguna sala de cine) ni de com navegar cap a aquella direcció (excepte que una càmera de cine podia ser la cosa més semblant a tenir un timó a les mans). Llavors em vaig trobar estimat per una gran dona i a punt de començar la vida de cineasta que sempre havia desitjat. I, un cop arribat a aquest punt de felicitat, vaig fer tots els possibles que destruir el que havia construït.

Tots els personatges aniran tenint el seu moment de protagonisme, quasi com fitxes de dòmino. En un entorn tan petit com una família tot té conseqüències per tots, tot està connectat. Curiosament el personatge més enigmàtic de tots és el propi Nero. Amb prou feines deixa entreveure qui és o què pensa, ell es defineix per allò que fa. I què fa? Gobernar la família, intentant que la vellesa i la seva petita cort no s’enfonsin, com si enlloc de la casa Golden estiguéssim parlant de la casa Usher (com molt encertadament comenta Apu).

I aquí uns apunts sobre l’aleshores candidat a la presidència dels Estats Units, un Jòquer on no costa veure-hi l’actual president Donald J. Trump.

Els orígens del Jòquer eren controvertits, ell mateix semblava delectar-se en les versions contradictòries que lluitaven per imposar-se, però tothom, els seus seguidors apassionats i els seus adversaris més acarnissats, estava d’acord en un fet: era una persona profundament i declaradament pertorbada. El que era esborronador, el que feia que aquell any d’eleccions fos diferent de qualsevol altre, era que la gent li donava suport precisament perquè era un pertorbat, no pas malgrat que ho fos. El que hauria desqualificat qualsevol altre candidat el convertia en un heroi dels seus seguidors.[…] En aquella bombolla el coneixement era ignorància, a dalt era a baix, i la persona adequada per tenir les claus nuclears a les mans era l’ésser de riallada perpètua, boca empastifada de pintallavis, cabells verds i pell blanca que va preguntar quatre vegades a un equip d’informadors militars què tenia de tan dolent fer servir armes nuclears.

https://www.flickr.com/photos/gabofr/
Joker’s revenge © Gabriel Flores Romero, Creative Commons.

El llibre m’ha agradat. La veritat és que llegir a Rushdie em feia una mica de respecte. Suposo que la demencial fama que va aconseguir sent víctima del fanatisme islàmic em feia pensar que tots els seus llibres buscaven la confrontació, i m’ha sorprés agradablement trobar-me amb una novel·la. Té el millor d’una novel·la lleugera, atrapa amb una història, i no té el pitjor, no és superficial ni tòpica, o almenys no ho és massa. I com totes les bones històries tot conflueix en un, per mi, molt bon final.

Si hagués de buscar un autor a qui m’ha recordat em sortiria Paul Auster. I una mica, amb aquesta mirada sobre Nova York des dels ulls dels nouvinguts Golden m’he recordat de Ciutat Oberta de Teju Cole, la part del final on s’explica per fi la història índia de Nero Golden m’ha recordat a Tigre blanc. És allò de llibres que criden a altres llibres.

La terra prohibida. Volum I / Manuel de Pedrolo

Primer volum dels dos que recolliran la tetralogia de Manuel de Pedrolo sobre els anys 50, un llibre que Pedrolo va tenir amagat a casa (literalment) uns vint anys, fins que les coses van canviar i la publicació del llibre era possible sense anar a presó després.

El llibre compta amb un llarg i interessant pròleg de la recentment desapareguda Patrícia Gabancho, en poso un fragment perquè trobo que és molt revelador sobre Pedrolo i la seva obra, ambdós amb una coherència i una orientació molt similars, un escriptor honest no pot fer una altra cosa; i a més a més demostra que Pedrolo és un escriptor increïblement actual, en un llibre escrit fa vora 60 anys.

Anys després de mort, milers de pàgines després, Pedrolo continua sent recordat com l’autor del “Mecanoscrit del segon origen”, un llibre menor tot i que absolut best-seller de la nostra cultura. Hem d’esperar que contribucions intel·ligents com les de l’editorial Comanegra, amb aquest volum doble que teniu a les mans, ajudin a situar Pedrolo com el que és: un autor sòlid, honest, important i bàsic per entendre i temps i un país.
Què sentiria, que pensaria avui Manuel de Pedrolo? És sempre agosarat atribuir a qui no hi és una actitud que indefectiblement acaba sent la de qui fa l’aposta. Però en tenim alguna pista. Pedrolo estaria esperançat. Altrament no hauria lluitat tota la vida per construir un futur plausible. Esperançat amb un horitzó d’alliberament nacional -era el seu llenguatge- i de redreçament social: un país lliure, un país just. Un país a la punta dels dits.
Tanmateix, escèptic com era, havent vist més d’una vegada com els processos promissoris s’esvaïen, com naixien divisions i recances i fins i tot traïcions a l’ideal, Pedrolo estaria amb l’ai al cor. Serien capaços els catalans de fer el que estan col·lectivament empesos a fer?
I, en tercer lloc, notaria la flaire -una vella, coneguda olor- de la dictadura en les formes que el govern espanyol, que l’estructura mineral de l’Estat, utilitza per acallar la voluntat dels catalans. Procediments dubtosos, a la vora voreta de la legalitat, discursos de postveritat, trampes, manipulacions. Una dictadura low-cost, comandada per la fiscalia com a disfressa de la voluntat del govern, que ens indica que no volen amollar la presa, però que no les tenen totes. David contra Goliat, un cop més. Pedrolo és home de “davids”: seuria a la seva taula, tancaria els ulls, els tindria plens de les imatges de la gent al carrer, de la resposta popular que encapçala el moviment, de les cançons i els clavells, de la imatge divertida -divertida i al capdavall, diabòlica- del Piuet, i tot tancant-los diria: “Doncs potser no, que no he malversat la meva vida”. I somriuria sense cap ombra de l’amargor que a vegades se li colava en el gest.

Via Laietana, Barcelona © Francesc Català-Roca.

La terra prohibida és una tetralogia que Comanegra han decidit recuperar en dos volums, dos llibres voluminosos, per entendre’ns, aquest primer amb Les portes del passat i La paraula dels botxins.

És una obra política, com tota la de Pedrolo, i no es va publicar fins al 1977, vint anys després! Però que a ningú l’espanti això de “política”, perquè si hi ha una cosa que Pedrolo domina és explicar una història, això no és un assaig ni un tractat polític, és una novel·la, quatre de fet, i se’ns explicarà una història, i tota la part política formarà l’andamiatge, o l’escenari, o tot alhora.

El protagonista de Les portes del passat torna a Barcelona. Després de la guerra civil ha passat uns anys a França i a Amèrica, massa, més de deu, no ha aconseguit arrelar allà, ni establir-se ni formar una família. I torna a Barcelona, una Barcelona i una Catalunya que no són les mateixes que va deixar, com li diu un company de bar:

En Cros va reprendre:
-Com us deia… Hom s’adona que es troba en terra conquistada. T’hi han deixat tornar, però precisament per això, perquè ja és una altra terra i també confien que et conquistaran, que et faran ajupir. I el pitjor de tot és que ho aconsegueixen.

© Francesc Català-Roca.

Torna buscant la noia que va deixar en marxar a l’exili i a la que ni tan sols ha enviat una carta en tots aquests anys. Va al seu pis però la portera li diu que ja no hi viu, i a més a més, s’entera que va tenir una filla d’ell, tot de cop. Aquest retorn té molt de sentimental, de retornar a antigues coneixences femenines, sense tancar-se pas a les noves, tot en un garbuix. Un protagonista que intenta assimilar els seus anys fora amb el que va deixar aquí en marxar, i amb els anys que també han passat aquí, un ajust complicat. Observacions com aquesta són habituals en referir-se a les dones amb que es troba:

Amb el temps, però, en Jesús va arribar a veure clares les paraules: volien dir que, quan es tractava de dones, se sentia tan segur d’ell mateix que elles li atorgaven una seducció que no tenia. Pràcticament, doncs, eren elles que feien la conquista. Això, ara, el va fer somriure, i la noia obrí una mica més la boca i mostrà un centímetre de dents, grosses, fortes i blanques, d’animal en perfecte estat de salut.

https://www.flickr.com/photos/drzuco/
Cold beach © Pietro Zuco, Creative Commons.

O aquesta altra, tot i que amb aquesta hi va haver una relació, quan ell treballava a la llibreria d’ella, que li doblava l’edat.

A la fi descobria en aquell home estrany i treballat per la intempèria del temps l’adolescent que havia estat i amb el qual fornicava desesperadament per oblidar que no era casada ni es casaria, per afirmar que tenia tant dret com les altres dones més sortoses de gaudir una mica de la seva joventut que se n’anava estúpidament, tan estúpidament a desgrat de no ser una noia lletja, gens lletja; bonica i tot, si es mirava bé, bonica sobretot si es mirava per dins, quan la roba queia davant un home que no era el seu marit i en aquell instant en feia, potser tot preguntant-se: Per què no es deu haver casat? La mateixa pregunta que es feien les seves amigues i que ella es repetia, que es repetí fins a la trentena, quan ja no va preguntar-se res més.

https://www.flickr.com/photos/rocksrain/
back&forth © Giulia, Creative Commons.

El retorn és el tema, i una mica el passar comptes. En el tema sentimental això està clar, tornar al seu antic amor, però què queda d’aquell jove que va lluitar per uns ideals, que en queda d’aquestes idees, d’aquests principis, i també: qui és el traidor? El que marxa o el que es queda? El que renúncia als ideals per dur una vida tranquil·la o el que s’hi aferra i es condemna a l’exili. Les dues postures són ambigües, tan honorable és mantenir-se en uns ideals al preu que sigui com voler passar pàgina. I també hi ha la por, depenent del que s’hagués fet a la guerra l’opció de quedar-se era perillosa. En Jesús va fer de patruller, en el grup 11, a les ordres de Mateu, que es va quedar i va prosperar. No va ser un cas estrany, n’hi va haver més com ell que es van oblidar de tots els ideals i es van dedicar a fer la viu-viu, de vegades amb força èxit.

-De manera que, a en Mateu no l’han molestat mai?

-No, ningú no li ha dit mai res. No pot negar-se que és llest. I que no ha viscut mai amagat, com molts d’altres que jo sé. Però, és clar, en aquests casos el perill sempre ve del veïnat, i ja saps com ens advertia: No sigueu rucs i no feu com tots aquests fatxendes que sempre van amb l’arma al damunt…

-Sí que ho recordo.  Al capdavall, deia, no fem cap feina honorable.

Ell ha tornat, amb un pocs estalvis, per la mort de la seva mare, i per ara s’està vivint amb el seu oncle, que viu i treballa en un bar de la zona de la Vall d’Hebrón que en aquella época començava a estar molt urbanitzada. És un bar que va tirant, i allà hi viu l’oncle, una noia, l’Eugènia, i ara ell. L’oncle i l’Eugènia sembla que s’entenen, però això no aturarà el Don Joan que és el Jesús, a més a més que la noia posada a triar prefereix quedar-se amb el jove. Tot això mentre ell busca la Victòria, i la seva filla, de manera quasi obsessiva, com l’única resta d’un passat en que va ser feliç, va ser estimat i correspost, ell que a més a més que era tan faldiller. Però una filla! Això fa entrar tota una sèrie d’elements a tenir en compte. Com li hauria parlat d’ell la Victòria a la seva filla? Quina idea en tindria d’ell?

https://www.flickr.com/photos/peterross/
searching © Peter_Christoph_Ross, Creative Commons.

Ella l’hi hauria ensenyat encara que l’amor fuig per deixar lloc a aquest sentiment fet alhora de recança i de cansament que esgota les passions quan els lligams, forts i tot, ja no són recents -i entre l’home i la dona ja no hi ha res més, ben mirat, que el meravellament davant la primera descoberta autèntica que el món els proporcionà. […] Si la trobo, es deia, i oblidava fins i tot una mica la filla per recordar-la a ella tal com era, tan desitjable en la penombra de la cambra quan se l’enduia al llit, i més endavant, quan, desvestida en un tres i no res, l’esperava, i fins i tot somreia, acostumada ja a la seva nuesa, o no acostumada encara, però sense sentir-la estranya, ni hostil el sexe que tan sol·lícitament s’avenia amb el seu.

De la seva vida a l’exili en sabem retalls. Hi ha hagut països, i dones, però al capdavall res com el que va deixar aquí. No ho ha oblidat, ha fet com sí, però no, quan torna s’arrisca a preguntar i buscar.

Va encendre una cigarreta. Era la darrera del paquet i va llençar-lo a un costat, ara recordant un altre dia com aquest i la darrera cigarreta fumada a un portal mentre els carrers de París s’inundaven d’aigua. Però aleshores no cercava ningú: l’esperava la noia de la charcuterie del carrer de les Petites Écuries, amiga seva des de la setmana abans, quan es van conèixer en un cinema. Tanmateix, sempre es trobava esperant o percaçant una noia, submergit fins al coll en aventures que no li feien cap falta, que li sobraven, car sempre hi havia una Jenny, una Ellen o una Eugènia per satisfer les seves necessitats de mascle. Era insensat.

https://www.flickr.com/photos/60375653@N05/
Smoke © foreverseptember, Creative Commons.

No explicaré si troba o no a la Victòria, però el llibre acaba amb la policia detenint-lo. I el següent llibre La paraula dels botxins comença amb la detenció d’en Mateu, sembla que en Jesús l’ha delatat i ara volen parlar amb ell, sobre les patrulles.

https://www.flickr.com/photos/29327835@N08/
Milicianas de la CNT © Agneta Von Aisaider, Creative Commons.

Vull recordar que aquests llibres van ser escrits als anys 50, cadascún dels dos que formen aquest volum en aproximadament un mes, un mes! I eren absolutament impublicables: sexualment explícits, políticament compromesos i crítics amb la dictadura i amb la policia. Una policia que recorria a tot per aconseguir confessions, tècniques d’interrogatori, poli bo-poli dolent, intentant contradir l’interrogat, insistir en que tenen proves… i si no funcionava hi havia una cosa en que la poli sempre hi ha tingut la mà trencada: fotre un gec d’hòsties  fins que l’acusat deia el que la poli volia escoltar.

https://www.flickr.com/photos/creatinginthedark/
minor interrogation © Helen Harrop, Creative Commons.

Li pregunten a Mateu per la patrulla, pel grup 11, pels homes que tenia al seu càrrec i per la gent que va detenir. Ell ho nega absolutament tot, fins a creure-s’ho, obstinadament. Si ho nega li cauen hòsties i com ho reconegui les seves opcions són execució o perpètua (l’acusen d’un homicidi triple, una de les víctimes un sacerdot, a més a més), i probablement també unes quantes hòsties.

Mateu, entre interrogatoris, anirà recordant la seva vida, sobretot el que va fer a la guerra civil, i la relació amb la seva germana, tot un còctel. I amb la foto que poso us podeu fer una idea del que vull dir quan dic “la relació amb la seva germana”.

https://www.flickr.com/photos/joaoaraujo/
legs © Joao Araujo, Creative Commons.

A mi aquesta part em recorda una mica a Incerta glòria amb aquest joc de flashbacks, és una sensació més que una cosa prou raonada i pensant-ho fredament potser tenen més diferències que coses en comú, igualment a mi se m’ha disparat una cosa al cervell en llegir alguns fragments d’aquesta part del llibre que em portaven a la obra de Joan Sales, què hi farem!

Aquest és un llibre dur. No és que es recrei especialment en la tortura, tot i que no estalvia res, és un llibre lent. És la lluita del sistema contra l’home, la falta de drets, la falta de recursos, la inexistència d’escapatòria, és la gota malaia que esdevé piconadora.

-Qui érem nosaltres?

Quina importància tenia? Per que es negava a satisfer-los, si el nom no canviava la cosa i, per molt que volguessin dissimular-ho, mai no serien res més que un exèrcit d’ocupació que el país suportava resignat, amb un odi contingut i que elle no ignorasen tot i negar-se a reconèixer-ho, car això, confesar-ho, seria llur darrera i definitiva derrota?

-Les tropes nacionals.

-D’alliberament!

I sí, en aquest llibre els polis parlen en català, perquè si no més de mig llibre seria en castellà. Una mica com a les pelis americanes quan russos o alemanys simplement parlaven anglès però amb accent.

Tenia ganes de dir-los que no era pas pitjor que elle, perquè la seva obstinació només era conseqüència de llur insistència obsessiva. I no hi feia res que de fet fos culpable. Si la guerra hagués acabat d’una altra manera, potser serien ells qui haurien de donar comptes d’actes similars. La culpabilitat, doncs només era una cosa relativa, adscrita a les circumstàncies. Ningú, ni els morts, no podia jutjar amb imparcialitat. Cadascú havia obeït el seu destí.

El primer volum  de La terra prohibida és un llibre complex, i dur, sense concessions. Pedrolo és un autor que sempre dóna la sensació d’estimar-se els seus personatges, però aquí potser els retrata més cruelment. Un llibre necessari, un retrat d’un temps que sovint ens ha estat escamotejat, i per part d’un dels nostres millors escriptors, a veure si el seu imminent centenari ajuda a donar-lo a conèixer més enllà de Mecanoscrit del segon origen, seria un acte de justícia.

 

Al cor dels homes / Nickolas Butler

Em va agradar molt, però molt, Canciones de amor a quemarropa, i tenia moltes ganes de llegir més coses d’aquest autor.

Comencem el llibre a l’estiu de 1962 en un campament d’estiu dels escoltes, un campament on alguns pares acompanyen als seus nanos. I el protagonista, en Nelson, que té certs problemes de socialització, cosa que a estones el molesta i a altres estones no, no acabem de saber si és un solitari o s’hi ha fet. Tampoc el pare ajuda, ja que prefereix passar estona amb els altres pares que no pas amb el seu fill.

https://www.flickr.com/photos/rjf7r/
camp-aheka-parade-grounds-jul60 © Bob Fleischer, Creative Commons.

El pare és un element que maltracta tant el fill com la mare, no de manera excessiva però aquest maltractament hi és, i tant la mare com el fill li tenen por, o una certa por almenys. Les coses econòmicament no els van bé, i no econòmicament tampoc, la família s’està acabant, en té tota la pinta.

El cap del campament és en Wilbur, un heroi de guerra (tot i que la seva història real té ben poc d’heroica), i parla amb el Nelson, l’escolta i l’aconsella millor que no ho faria son pare. Wilbur està preocupat perquè li han arribat rumors de festes nocturnes, completament impròpies d’escoltes, i en Nelson té l’oportunitat d’ajudar-lo. Sí, de xivar-se. Però veurem que no és que tingui gaires motius per ser més fidel als seus suposats companys que no pas a Wilbur. Aquesta decisió tindrà força conseqüències, i de rebot donarà una nova vida a Nelson i la seva mare. Quan torna del campament Nelson ha començat a prendre decisions, potser és això la vida adulta.

I d’aquí passem a 1996. En Jonathan (l’únic amic de Nelson) porta el seu fill Trevor, de 16 anys, de campaments, ara el Nelson ha ocupat el lloc de Wilbur. Ens enterem que Nelson ha passat la vida en acadèmies militars, West Point i finalment l’exèrcit i Vietnam, en les forces especials o boines verdes, i com que no era gaire alt la seva feina era entrar als túnels. I després hi havia la tornada al món civil.

El Nelson va viure dos mesos amb la seva mare, i el tedi de la vida diària va començar a ofegar-lo de manera gairebé immediata. No tenia on anar, res a fer, ningú que entengués exactament d’on venia, què havia vist, les coses que havia fet. El primer mes es va conformar dormint setze hores al dia; es llevava només per menjar gelat i després anava al centre de la ciutat i bevia amb l’entusiasme i la urgència d’aquell que intenta desesperadament perdre la consciència i submergir-se en una nit de Johnnie Walker eterna i vellutada. La major part de les vegades, ni tan sols podia trobar ningú amb qui barallar-se: tots els insults que proferia, totes les empentes que donava, totes les cerveses que tirava a una cara desprevinguda…, tot passava desapercebut. el nelson somiava despert en la seva adolescència, quan els altres nois l’assetjaven, el cosien a cops de puny i li donaven puntades de peu com si fos una pilota enmig d’una melé.

https://www.flickr.com/photos/usmcarchives/
Boarding a CH-46, 1968 © USMC Archives, Creative Commons.
https://www.flickr.com/photos/usmcarchives/
Lance Corporal William Cox Emerges from a Viet Cong Tunnel, 1969 © USMC Archives, Creative Commons.

Ens anem enterant de la història de Nelson en flashbacks, perquè la història d'”ara mateix” té interés. La família de Trevor es trenca, en aquest viatge son pare li presenta la dona  amb qui es veu, en un sopar memorable. És un paral·lelisme amb el principi del llibre amb Nelson i son pare, o potser és un signe de la inevitabilitat de les coses? A més a més de tenir 16 anys en Trevor està bojament enamorat de la Rachel, com només es pot estar enamorat als 16 anys. I el seu pare l’intenta desenganyar, però esdevé una tasca impossible.

-Què? ¿Vols que t’ho digui amb totes les lletres? ¿Vols que et faci un mapa? ¿Què vols? ¿El millor escenari possible o el pitjor? Bé, comencem pel pitjor possible, i així ens el traiem de sobre. A veure. Tots dos aneu a la mateixa universitat. Sembleu uns colomins. Tot és fantàstic. Durant un any, potser divuit mesos. Llavors ella s’adona que està enamorada d’algú altre. No és culpa de ningú, però… hi ha un altre noi. Viu a la mateixa residència d’estudiants que vosaltres, de fet. Parla amb ella als passadissos quan va cap a classe. El noi és més atractiu que tu, més fort, més excitant, també. Ella no és capaç de dir-t’ho, però ja no li interesses, de manera que comença a flirtejar amb aquest altre noi sense que tu ho sàpigues. Ara està una mica distant, una mica esquerpa, saps? Teniu vint anys i per la raó que sigui no folleu. O sigui que et dediques a adorar-la, a desviure’t per ella. Li compres flors cada setmana i després cada dos dies. Però com més fas, com més intentes retenir-la, menys atractiu et troba. O sigui que ara ella escolta una altra música, una música que tu desconeixes. És com si fos una llengua estrangera, i ella pontifica sobre aquesta música, sobre algunes lletres concretes que tu ni tan sols ets capaç d’entendre. Fins que un dia li obres el cor: el típic harakiri d’una confessió emocional. I ella es limita a dir-te “Trevor, jo ja no t’estimo”. ¿I ara què? ¿Què passa amb tots aquests anys? ¿Totes aquestes oportunitats que has deixat passar per preservar una mena d’idea romàntica sobre l’amor de la joventut? ¿Per què?

Tot i que alguna cosa aconsegueix quan després del sopar deixen a la Deanna (l'”altra” de Jonathan) al motel i Jonathan, Nelson i Trevor van al que vindria a ser una ciutat propera, i a un club d’striptease.

https://www.flickr.com/photos/dave84/
ErosPyramide20110218_0259 Timmy Sweet © David, Creative Commons.

AC/DC dona pas a Whitesnake: “Here I am again on my own…”. Ara la ballarina està suant i el Trevor se la mira de veritat, l’escodrinya a fons. I s’adona que no ha vist mai despullada la Rachel, tot i que li pot palpar el cos, fins i tot a tres-cents quilòmetres de distància: els pits més aviat petits, el borrissol suau i gairebé invisible de les cuixes, el tou dels peus, les ungles de les mans, que es rosega de mala manera, sobretot a l’hora de classe o quan s’asseu a la banqueta durant un partit de softball. Això que té al davant però, és una dona i el seu cos li sembla… molt i molt diferent; és impressionant, un miracle.
Aquests exercicis gimnàstics tan i tan brutals que fa, i els pits… No, d’això només se’n poden dir tetes: té unes tetes grosses, i semblen esquitxades d’una mena de purpurina. És la criatura més resplendent i enlluernadora que ha vist mai, i d’alguna manera el Trevor se n’enamora de dalt a baix: els pírcings del melic i els mugrons amples i foscos, el punt on es troben els replecs de la pell i se li acumula la suor que regalima cap a terra, allà on van a parar els bitllets de dólar com avions de paper, pilotetes verdes. I quan s’estira de panxa enlaire, aixeca les cames llargues i es treu les calces, tal com es desenganxa el preu de la coberta d’un llibre per regalar…, s’amaga amb totes dues mans durant cinc segons abans de desplegar les cames, i és com si al Trevor se li revelés el misteri del cosmos: la vagina. No: el cony.
El Trevor sent un nus a la gola i de sobte no recorda en absolut com és la Rachel.

I de nou un salt, a 2019, ara és la mare del fill de Trevor qui porta el seu fill de 16 anys de campaments.

Avui en dia es comuniquen exclusivament per mitjà del telèfon i les tauletes en un llenguatge tan macarrònic que cent anys enrere l’haurien pogut considerar un pidgin idiota, encara que els telèfons actualment fan meravelles i gairebé s’anticipen al pensament mateix. Les comunicacions entre l’un i l’altra floten dins d’aquesta casa vella mitjançant els globus dels missatges. De fet, sense els missatges de text, ella no sabria gairebé res sobre la vida del seu fill, tret del que pot deduir remenant el seu armari, els calaixos de la còmoda, les butxaques dels pantalons quan fa la bugada.

Hi ha temes que són recurrents. L’amor i com les relacions a la llarga el van desgastant, i com cadascú fa amb això el que pot, en general força allunyat de les ensenyances dels escoltes, models de virtut. Els escoltes amb les seves normes, ideals i ensenyances simbolitzen el món infantil que els protagonistes deixen enrere. A més a més hi ha l’abisme entre pares i fills, per més que els pares acompanyin els fills a les colònies, més com una manera d’escapar de casa que no pas d’estar amb els fills però això és un altre tema. Un abisme engrandit pel desengany, tant entre Nelson i el pare Clete com entre Trevor i Jonathan. Però hi ha alguna cosa que resisteix tot això i és l’amistat, al llarg dels anys i amb les intermitències típiques aquesta amistat o camarederia masculina no s’esvaeix. Curiosament les amistats són més fiables i més estables que els vincles familiars. Potser perquè als amics els acceptem com són i dels familiars sempre n’esperem alguna cosa? Encara que només sigui un exemple?

https://www.flickr.com/photos/28872131@N05/
White Deer / Weißer Hirsch / Albino © Adrian Korte, Creative Commons.

I aquesta estada al camp te molt de final, no només del llibre, no deixa de ser el final d’una manera d’entendre el món. Aquest final a mi m’ha deixat fumut, i això és perquè el llibre m’ha atrapat de mala manera, no passa sempre, només amb els bons llibres. Les bones sensacions de l’anterior llibre de Butler (que per cert no hi és en català) es més que confirmen en aquest llibre que va directe a la llista dels millors d’aquest 2017.

 

Robinson / Vicenç Pagès Jordà

Un llibre estrany. Però Vicenç Pagès és un autor sense por i disposat a córrer riscs. Tenim a H. que s’ha escolat a casa del veí en el que ell en diu una Operació Comando. No sabem massa bé que hi va a fer, però es dedica a aturar-se i ajaure’s una bona estona en cada habitació. A poc a poc anem descobrint que busca l’equip de música de la filla que habita aquesta casa per recuperar el silenci. Però això és l’excusa, a cada habitació sabrem més d’ell i potser arribarem a entendre que l’ha dut a col·larse per la porta del garatge just abans que es tanqués com en una pel·lícula.

https://www.flickr.com/photos/zionfiction/
150302-bed-bedspread-bedroom-fisheye.jpg © r. nial bradshaw, Creative Commons.

I sabrem el perquè de la seva fixació pels llits, sobretot pel seu, un llit flotant o també volador, suposo que una referència a Little Nemo, com en la imatge de sota que té copyright però va ser publicada fa més de 100 anys.

La révolution des images (1830-1914) [Nemo’s bed takes a walk in the July 26, 1908, episode of Little Nemo in Slumberland.] © Eupalinos Ugajin.
Tot amb un sentiment d’estranyesa que no ens deixa, perquè sembla una persona normal, però una persona normal no es cola a les cases de la gent, ni les recorre d’aquesta manera ni… O potser no estem al davant d’una persona completament normal. Aquesta dicotomia també és interessant, al cap i a la fi excepte lo d’entrar a la casa dels veïns el que fa H. no és delictiu ni tampoc és problemàtic, pot tenir rareses, i moltes, però tampoc és un inadaptat tot i no encaixar gaire amb el que entenem per “normal”.

És una novel·la amb un personatge estrany, però funciona bé, tot i l’aire d’irrealitat i de somni que viu el protagonista, algú tan tancat en si mateix que el terme Robinson li escau d’allò més.

https://www.flickr.com/photos/bc-burnslibrary/
Robinson Crusoe : A Unique Book of Color Popup Changing Pictures © Burns Library, Boston College, Creative Commons.

Per fer-nos una idea:

-Què estàs dient? És exactament al contrari. La meva és una vida corregida, enriquida, augmentada.
Però l’advocada no s’aturava. De tota la gent que havia conegut -i tant pel seu caràcter sociable com per raons de feina n’havia conegut una certa quantitat- H. era, amb molta diferència, la persona a qui menys interessava el que succeïa fora de la seva ment, i per aquest motiu ni escoltava ni parlava, ni amb els companys advocats d’ella, ni amb els companys carters d’ell -perquè no tenia pròpiament amics-, ni amb el seu pare -que semblava l’únic parent viu d’H., tret d’aquells misteriosos cosins que esmentava de tard en tard-, ni amb ningú altre, i aquell ningú la incloïa a ella quan estaven junts, ja que ell, en comptes d’establir-hi cap mena de comunicació verbal o no-verbal, en comptes de formular-li alguna pregunta sobre la feina, o d’intercanviar-hi algun punt de vista sobre qualsevol tema d’actualitat o de mirar-la com si ella li suscités algun interès, o de comentar-li alguna peça de roba que ella estrenava o que feia temps que no es posava, en comptes de dur a terme aquestes activitats normals i corrents i tranquil·litzadores, ell preferia elaborar en silenci els seus plans, que potser la incloïen a ella però que feien que durant aquella estona, ni que estiguessin l’un al costat de l’altre, ell es mantingués a una distància mental que ella, en aquell punt tan avançat de la relació, havia renunciat a escurçar.
-Només per això?

 

https://www.flickr.com/photos/yolfi/
sleeping © Mary Quite Сontrary, Creative Commons.

El personatge és una illa que ha aconseguit viure conforme. No és una resignació, és adaptació, amb la seva rutina, la seva calma, el seu silenci, el seu llit i les seves novel·les… Això que s’endugui llibres de la biblioteca, i només llegeixi les primeres frases i després ja acabi ell les novel·les al seu cap… m’ha encantat. Explicar una història des del punt de vista d’algú amb una vida interior tan desbordant no és pas fàcil. I funciona.

Per mi Vicenç Pagès va fer el cim amb Els jugadors de whist, i tot el que he llegit d’ell després és molt bo, però no em dona el mateix subidón que vaig tenir amb aquell llibre, però això és una cosa meva i dels meus prejudicis, Robinson és un molt bon llibre en una trajectòria que no té ni un pèl de previsible, cosa que també és d’agrair la veritat.

4321 / Paul Auster

Paul Auster és un escriptor que m’agrada, l’he ressenyat altres cops, i no fa gaire va sortir una ressenya al bibarnabloc on repassava la seva trajectòria. És un autor que a mi em va guanyar amb la Trilogia de Nova York i sobretot El palacio de la Luna.

Fa uns anys que recorda a Woody Allen darrerament, les seves pelis ja no són el mateix des de Desmuntant en Harry, però de tant en tant li pot sortir un Match Point i deixar-te rendit. Les editorials juguen amb això i fa temps que cada nou llibre d’Auster es promociona amb “Torna el millor Auster”. Però sembla que aquest cop és veritat.

Vaig poder veure Paul Auster tant a la roda de premsa de dia 8 de setembre com a la xerrada del dia 9. Va explicar algunes coses de la novel·la, una de les primeres que ell no considera que sigui complicat seguir la història. Son 4 històries amb el mateix protagonista, Archie Ferguson, tenim un capítol 1.0 amb la història dels avis i els pares de l’Archie, i després 1.1 i 1.2 i 1.3 i 1.4, cadascun d’aquests primers capítols abarquen els primers anys de l’Archie, però amb petites diferències que marcaran la seva vida. Segons Paul Auster això no és difícil de seguir l’Archie diguem-ne .1 sempre és el .1 i la seva vida està recollida en els capítols .1, i així amb la resta. Per cert el tancament del capítol 1.0 amb el naixement d’Archie i que durant uns pocs segons va ser la persona més jove de la terra m’ha semblat magistral.

1908 – Giants at Cubs, West Side Park, Chicago, on August 30 © John, Creative Commons.

Un Archie té uns primers anys prou normals i descobreix el bèisbol i els Giants (en aquell moment un equip de Nova York, com els Dodgers) guanyen la sèrie mundial amb un 4  a 0 contra els Indians; un altre es passa un estiu al llit per culpa d’una caiguda d’un arbre; un altre es quedarà sense pare mort en l’incendi de la seva botiga, incendi provocat pel seu tiet per pagar els seus deutes de joc, perquè en aquesta realitat els Indians van guanyar el primer partit de la sèrie (el tiet del primer Archie va apostar correctament, en aquella realitat, i va guanyar 60.000 dólars); i al darrer les coses no li podrien anar millor, almenys en el pla econòmic l’imperi de son pare que va començar amb una petita botiga ara ja ha crescut i la família es pot traslladar a una casa millor i més gran, tot més, arribant a la part alta de la societat.

Residential Exterior Painting in Maplewood New Jersey © Olger Fallas, Creative Commons.

Tot el “primer capítol” serien els primers anys de l’Archie, fins a plantar-lo amb uns 12 a l’inici de la pubertat, i amb els entorns tan diferents on viu no tindran gaire a veure unes amb unes altres.

https://www.flickr.com/photos/mort183/
water colour © Ben Mortimer, Creative Commons.

Perquè no tenim una novel·la, en tenim 4, i això és important, funcionarien independentment per separat però juntes ofereixen un joc de miralls i de contrasts sorprenents. Tothom ha fantasiejat amb com seria la seva vida si hagués fet una cosa diferent en algun moment, o hagués decidit un altre rumb, una carrera o una altra, anar a una entrevista de feina que al final va ser determinant, presentar-se a una festa i conèixer allà sense esperar-ho el gran amor. Tots tenim punts d’aquests que ho haurien pogut canviar tot, triem un o altre camí per molts factors i ja que al propi Auster no li agrada parlar de destí farem servir un terme que al final és cabdal en la seva obra: atzar (va escriure un petit assaig sobre el tema a El cuaderno rojo). Amb aquesta idea Auster munta 4 Archies, si només n’hagués muntat un hauria fet una bona novel·la, però posar-ne 4 i fer servir els diferents destins de cadascun per retratar la realitat dels anys 60 i 70 desde diferents angles… aquest és l’encert!

Martin Luther King Jr National Historic Site © National Park Service, Creative Commons.

Paul Auster deia a la roda de premsa que tot i que hi ha elements d’ell mateix en Archie el llibre no és autobiogràfic, però que sense els seus dos llibres autobiogràfics (Diari d’hivern, Informe de l’interior) i el que van representar de “tornar a la seva infància” aquest llibre no existiria, va retrobar un “material” molt potent i el volia fer servir. I el món d’Archie és en gran mesura el món que va veure créixer Paul Auster, o el món que Paul Auster anava veient en créixer, com preferiu.

“Port Authority 9th Ave 2” © thenails, Creative Commons.

I els petits canvis en la història són molt importants tot i que poden no semblar-ho, són completament determinants i va definint biografies molt diferents entre un i un altre Archie, em costa quedar-me amb un de sol, i tampoc és qüestió d’omplir això d’espòilers i explicar quines són aquestes diferències, aquestes diferents vides. Però el valor del llibre, és la combinació, els diferents Archies ressonen uns amb altres i converteixen el llibre en una catedral. Faré servir un símil, agafem una banda de rock com els Metallica (podria agafar els Guns N’Roses però els Metallica són 4 i encaixa millor), tenim un bateria, un baix, un guitarrista solista i un guitarra rítmica i veu, 4 persones, el que cadascú toca amb el seu instrument està molt bé, però quan toquen tots el conjunt resultant és molt més que la suma de cadascuna d’aquestes parts. Passa el mateix amb aquest llibre.

https://www.flickr.com/photos/kongharald/
Columbia University Campus © Harald Groven, Creative Commons.

Quan els diferents Archies arriben a l’edat universitària el llibre ja s’acosta al final. Els primers vint, vint-i-escaig anys són els que Paul Auster volia retratar en aquest monumental llibre. A més a més són els anys marcats per Vietnam, on al cap i a la fi la universitat era una manera d’escapar al reclutament. Cap dels Archies anirà a Vietnam, i la veritat és que aquest seria un dels pocs temes que Paul Auster no ha tocat mai, hauria estat interessant, però no. Són anys convulsos, a les universitats manifestacions contra la guerra i el reclutament, contra la política de la universitat, a favor dels drets civils amb uns panteres negres cada cop més radicalitzats; i a fora de tant en tant aldarulls racials que requereixen a la guardia nacional i que sempre acaben amb morts. No en tenia ni idea.

https://www.flickr.com/photos/9575673@N08/
My Brother © Jim Legans, Jr, Creative Commons.

No puc dir gaire de l’argument sense destripar-ho i seria una pena. Una cosa que comparteixen els Archies i l’autor és la seva vocació d’escriptors, hi arriben d’una o altra manera amb més o menys voltes, però hi arriben tots. Crec que aquest punt sí és del propi Auster, almenys en algun dels personatges. Hi ha més punts trets de la seva biografia o quasi, punts que serveixen com d’ancoratge a tot el relat, perquè estem parlant de 4 personatges, amb circumstàncies diferents però que no deixen de ser en el fons “la mateixa persona”. Si us pica la curiositat l’Archie més basat en el propi Auster sembla que és el .4.