El quadern gris / Josep Pla

https://www.flickr.com/photos/espinosa_rosique/
Josep Pla. for PIFAL © Arturo Espinosa, Creative Commons.

Molt bé, he rellegit El quadern gris, de Josep Pla, i ara què?

No sóc un estudiós, i possiblement ja hi haurà gent més preparada que haurà escrit sobre aquest llibre tot el que calgui dir-ne. Tot i així, potser en puc parlar una mica, al cap i a la fi me l’he llegit dos cops, i sóc dels que creu que quan un es llegeix un llibre es guanya el dret a opinar. O sigui que som-hi!

Però em guanya un sentiment de feina inabarcable. És un llibre genial i completament planià. Els detalls, les observacions i un ús d’adjectius com ningú ha tornat a fer en català. Les petites coses, les petites històries tot passa per la seva lupa, pel seu microscopi més aviat. És un llibre íntim, un dietari, i el gran dibuix, la gran idea del món potser no queda del tot clara, però les petites coses queden retratades millor que fotogràficament, perquè l’exactitud que li falta queda substituïda per poesia, tot i que Pla digui que ell no és de fer versos.

Trobo que aquest és un bon llibre de Pla però potser no él millor per iniciar-s’hi. Amb els autors amb una producció molt gran sempre hi pot haver la por de no encertar amb el llibre, és un risc i són matemàtiques, un autor amb una dotzena de llibres té un cert risc, però estem parlant d’un autor amb unes obres completes que freguen la cinquantena, una mica com en Pedrolo (tot i que Pedrolo passa de cent). Són autors que intimiden al profà, potser per iniciar-se en Josep Pla serveixi aquest article, i aquest altre per Pedrolo. Fet l’autobombo, deixem que sigui el mateix Pla qui parli d’aquest llibre.

29 d’abril.— Evidentment: potser seria ja hora d’abandonar aquests lamentables i puerils quaderns i dedicar íntegrament les hores a estudiar, a empollar. Però és un fet que em costa de deixar-los. El primer interès que tenen aquests papers per a mi és que probablement no es publicaran mai. En tot cas, si es publiquen algun dia serà dintre de tants anys que el que hi escric està fora de tota vanitosa vel·leïtat. Aquests papers m’avorreixen i m’enutgen, però faig un esforç per mantenir-los al dia, perquè només quan m’encaro amb el quadern em retrobo a mi mateix i haig de donar per acabada la comèdia diària. Aquesta paperassa està escrita en un estil masa natural i abandonat, però com que de seguida que em poso a escriure alguna cosa per publicar tendeixo, pel complex de la timidesa, a escriure pretensiós, obscur i pedant, les ratlles que escric ací cada dia em resulten tan vitalment necessàries com el respirar.

Selfie amb Josep Pla en versió graffiti al fons.

Aquests apunts són de la part ja de cap al final del llibre, quan ni que sigui de lluny Josep Pla comença a pensar que en algun moment haurà d’aturar-se. El llibre té parts absolutament memorables: una casa de senyoretes de Palafrugell que sembla treta d’una novel·la de terror, una descripció dels cursos de ciències a la universitat amb les seves sortides a Montjuïc absolutament del·lirants… Una que m’agrada especialment és cap al final, una nit a Girona, passejant i fent temps pel primer tren del matí a Barcelona, més de trenta pàgines d’un passeig ple de records, gairebé fantasmal en Pla sembla una ànima en pena passant comptes amb el seu passat d’internats.

Amb aquest llibre comença la seva col·lecció d’Obres completes (les definitives de Destino, les de les tapes vermelles), tota una declaració d’intencions. Tot i que algunes parts varen ser publicades com articles, el llibre aparegué el 1966, van ser més de quatre dècades de revisió i reescriptura del dietari original. Per això no sembla escrit per un noi de vint-i-un anys, per això i alguns anacronismes es parla d’aquest llibre com un “dietari de ficció”. Està considerat un dels millors llibres, sino el millor, de Josep Pla i és difícil no recolzar aquesta idea, clar que per dir coses d’aquestes l’ideal seria llegir-ho tot de Pla… se’m gira feina!

Puja a casa / Jordi Nopca

Relectura d’aquest llibre, per tant recomano llegir l’entrada original. Ha passat molt poc temps però de moment el llibre es manté, que ja és més del que és pot dir de molts dels llibres que han volgut retratar la crisi i tot el que ha portat.

El llibre és molt, molt bo, retrata sobretot el que és la vida de parella en aquests anys de precarietat que no és només laboral, que sembla estendre’s per tot. Sento un especial carinyo per En Fèlix Palme i l’Àngels Quintana tenen problemes, així com també m’encanta la mala llet de Navalla suïssa, o Les veïnes. Només queda esperar pel proper llibre de Jordi Nopca.

La gran novel·la sobre Barcelona / Sergi Pàmies

Per temes de la feina he rellegit aquest llibre, publicat fa vint anys ni més ni menys. És un recull de contes excel·lent, La set o La pròxima estació són contes que m’encanten, també Romeo i Julieta, per aquesta capacitat de Pàmies de fer creible allò que no ho és, de jugar amb les idees previes que tenim o fins i tot retratar un moment de manera absolutament magistral. Menció especial al conte que dóna títol al llibre i el tanca, demostra que Pàmies sap gestionar les extensions de contes més llargues.

Un molt bon llibre, però per mi el millor Sergi Pàmies va venir de La bicicleta estàtica en endavant, a partir d’aleshores tenim un Pàmies que per fi s’escapa de l’allargada ombra de Quim Monzó. Però això és un idea molt meva.

I aquí un paràgraf que m’ha semblat un impressionant remat a un conte:

A continuació han passat set anys durant els quals Fritz ha begut gairebé dos mil litres d’alcohol de més de quaranta graus, ha dilapidat tots els estalvis, s’ha separat de la dona, ha perdut la feina, ha conegut un centenar de joves (que, a canvi de diners, li han fet i deixat fer tot el que ha volgut), s’ha engreixat dinou quilos, ha estat ingressat durant dos mesos en una clínica de desintoxicació per, finalment, recaure i acabar ajagut al llit d’una suite del Sheraton, sol, amb vuit grams de cocaïna escampats damunt de la safata de l’esmorzar, amb els quals juga a dibuixar ratlletes que li recorden simultàniament la pell d’una zebra, l’estampat d’un pijama i un codi de barres, rient sense cap raó, amagat darrere unes ulleres estrafolàries mentre, a càmera lenta, la televisió retransmet l’orgasme d’una noia prima que, aparentment, sembla feliç i sòbria, i fins i tot enamorada, i que, a diferència de Fritz, no pot sentir els cops que els agents de seguretat de l’hotel donen a la porta, ni els crits del gerent que amenaça d’esbotzar-la si no abandona immediatament l’habitació i paga la factura milionària que ja els deu, ni tampoc la veu de Fritz, que, amb la boca cremada pel whisky, els respon amb la pregunta: “¿Què més es pot demanar?”

https://www.flickr.com/photos/morbandit/
Booze © James Nisbet, Creative Commons.

Incerta glòria i El vent de la nit / Joan Sales

Aquest llibre el primer cop que el vaig llegir em va avorrir. Però després que tothom en parli meravelles he considerat que potser la culpa és meva i li he donat una altra oportunitat, cosa que no acostumo a fer. Aquesta edició integra Incerta glòria i El vent de la nit, i potser és un detall a tenir en compte.
A la primera part del llibre els protagonistes són en Lluís, al front d’Aragó, on es retrobarà amb el seu gran amic en Juli Soleràs. De fet en Juli no cau simpàtic, com un adolescent amb ganes d’escandalitzar per tot i sense venir a tomb, rebel perquè sí perquè és el que toca. Suposo que es tracta de marcar el contrast amb en Lluís, més formal, potser més honest. De fet a la relació Lluís-Juli li falta una pota, la Trini, la “dona” d’en Lluís i mare del seu fill; tot i ser la dona del seu amic en Juli n’està enamorat. De fet des del front ella rep més cartes d’ell que no pas del seu marit, però perquè quedi clar que ell és formal li envia la soldada gairebé íntegra.
El front d’Aragó és un lloc inusualment tranquil, la guerra de moment se n’ha oblidat i els dos bàndols es van preparant per una escomesa que no està clar quan passarà. Al poble d’Olivel és on envien el Lluís, i allà hi ha un personatge cabdal, la carlana. La carlana viu al castell i és la propietària de mitja comarca, o ho seria si s’hagués casat amb el carlà i els seus fills no fossin bords.

Foto icònica (i falsa) de la Guerra Civil obra de Robert Capa, domini públic

Els anarquistes van passar pel poble, van matar al carlà i a ella la van perdonar justament per no ser la senyora legítima. A més d’això van fer destrosses al monestir proper, amb les profanacions de tombes acostumades, es veu que a les mòmies els ha de donar l’aire, en fi.
El primer cop que en Lluís veu a la carlana aquesta és una presència quasi sobrenatural, tan diferent a les dones d’aquella zona, i a la Trini, i a més a més parla català. La carlana està a bones amb l’exèrcit, i li deixa l’euga al Lluís, i aprofitant el seu ascendent li demana un favor, que busqui en els papers del monestir, no per ella, pels seus fills que corren el risc en acabar la guerra de quedar-se sense res.
En Lluís ja busca, però no troba res, no pot trobar allò que no existeix, i al final ho falsifica, i fa córrer la veu que la carlana sí estava casada amb el carlà, i amb un paper oficial que ho certifica. Ella no li demana clarament que ho falsifiqui, és tot molt més subtil. Igual que l’enamorament d’en Lluís per la carlana, tot es queda en res perquè ella s’hi nega. Ha aconseguit el que vol, n’està agraïda però res més.

Barcellona 1936 – Miliziana repubblicana (Marina Ginestà), obra de Gerda Taro, domini públic.

I arribem a la segona part. Quan el Juli li entrega al Lluís (perquè ja no es veuran més) les cartes que li ha enviat la Trini des de Barcelona, la Barcelona de la guerra civil. Amb misses clandestines, capellans que apareixen assassinats, fàbriques col·lectivitzades, escamots anarquistes requisant i confiscant, bombardeigs, gana i escassetat.
A veure són cartes però semblen més un diari novel·lat, costen de creure cartes que tinguin dues característiques: ser llarguíssimes i diàries, però jo és que estic ple de manies.
Dues coses marquen aquesta etapa: la conversió de la Trini i l’oncle Eusebi.
La Trini, filla d’anarquistes, mare soltera (ella i el Lluís no estan pas casats) es converteix al catolicisme. També en Joan Sales era un catòlic convers (em sembla). Els capellans que coneix la Trini són els perseguits que fan misses a les golfes d’unes poques cases i es juguen la vida fent-ho. Si fossin els capellans triomfants que van aparèixer a partir de 1939 la seva conversió hauria estat molt menys justificable.
Eusebi és l’oncle del Lluís, i el seu tutor, i dirigeix una fàbrica de pasta, en Lluís no en vol saber res de la fàbrica (excepte per cobrar) però l’Eusebi està convençut que el Lluís madurarà i durà la fàbrica molt amunt. Quan col·lectivitzen la fàbrica l’envien a casa, tot i que li demanen que torni per pagar les nòmines que es veu que en això no havien pensat els revolucionaris, al final decideixen que ell els està boicotejant des de fora i el van a buscar a casa per pelar-lo, el comptable l’avisa i fuig i es refugia a casa la Trini.

© Robert Capa

Ni tan sols la coneixia, ni havia vist la casa, ni coneixia el nen, el Ramonet. Està allà amagat i com el Ramonet comença el parvulari als matins té llargues converses amb la Trini. Les converses són un retrat d’aquells dies i també d’una classe social, la burgesia. En aquell moment els burgesos no tenien simpaties revolucionàries, els estaven desposseint de tot i no era estrany que a més els matessin, sense judici ni res en el descontrol revolucionari posterior a l’intent de cop d’estat (i potser la república ho hauria pogut controlar si no hagués necessitat l’exèrcit per combatre els rebels al front, una dada que mai es comenta prou). Després d’una visita a casa d’uns milicians és massa arriscat que es quedi allà i s’escapa i pels boscos arribarà a un exili més o menys tranquil a Itàlia mentre la guerra passa.

Tenim dues obsessions de l’autor perfectament retratades, el tema religiós i el desordre a la rereguarda republicana. Una realitat que el Juli coneix millor que en Lluís, ell de tant en tant torna del front i li duu a la Trini llet condensada robada dels magatzems de l’exèrcit (però no es posaran escrupolosos si hi ha gana).
A les cartes la Trini recorda les vetllades subversives amb altres universitaris, i la vegada que van armar una barricada al davant de la universitat mentre penjaven una bandera federal (que ni sabien gaire com era). Munten una barricada i s’han fet amb una pistola, i agafa la pistola per disparar el Juli, miop, pel mateix motiu que els guàrdies civils que els vigilen (i aquests sí que de tirar en saben) disparen molt més amunt de la barricada. Els estudiants feien coses així cada dos per tres, no valia la pena tirar a matar, tot i que aquest cop era just després d’un intent d’establir la república, no reexit.
Aquests records es van alternant amb la guerra a Barcelona, i els descontrolats. Segons explica la Trini molta gent creia de bona fe que aquesta és la revolució del poble, de la gent, i que de seguida la república acabaria amb els descontrols, els incendis, el pillatge i els assassinats. La república no va acabar amb això, no va poder (tampoc ho van voler gaire, però la prioritat era el front). La Trini també parla del seu germà el Llibert, que ara es dedica a la propaganda i a muntar òpera proletaria al Liceu, i va en cotxe, amb xófer… Un exemple d’aquells que van fer servir el desgavell de la guerra per trepar.
El Juli li explica a la Trini tot l’afer del Lluís i la carlana (que almenys de manera explícita s’ha mantingut en un terreny platònic), i se li proposa com a marit. A ella la idea no li fa el pes, per ell és com un germà, però està molt i molt enfadada amb el Lluís, i diu que d’ara endavant ell serà res més que el pare del seu fill.
Amb això i la descripció dels bombardejos, i la penúria del racionament (quan hi ha què racionar que de vegades ni això) acabem aquesta part i entrem a la tercera.

Gerda Taro, Robert Capa; domini públic

El narrador de la tercera part és en Cruells. Ja ens n’ha parlat el Lluís a la primera part, és a l’exèrcit però estudiava per capellà, coneix al Juli Soleràs, al Lluís i com que li llegeix les cartes que li ha donat el Juli (és a dir la segona part del llibre) també a la Trini.
En aquesta part hi ha més guerra, molts flashbacks i molta desbandada de fugida amb el Cruells perdut per la muntanya intentant orientar-se amb les estrelles i decidint si seria millor idea canviar de bàndol. Al final torna a trobar la seva brigada, ara en un altre poble fantasma. Allà tenen la pensada de dur les dones dels oficials al front a passar el Nadal, el front segueix sent molt tranquil, i curiosament no hi ha els problemes d’abastiment que hi ha a Barcelona. Una de les dones que van allà amb el nen és la Trini, però la relació amb el Lluís no està precisament al millor moment. Tot i això en Cruells, que també es comença a sentir-se atret per la Trini, intentarà que recondueixi el seu matrimoni (tot i que no està casada) amb el Lluís. Per les cartes la coneix molt bé i sap que és catòlica (cristiana, matisa ella) i que posarà ordre i farà el correcte. En Cruells és com en Lluís i en Juli un orfe criat per la seva tia, d’escalf familiar no n’ha tingut, ideals de família sí, i de que calen capellans perquè molta gent va a l’infern perquè no n’hi ha prous, però capellà de casa bona no pas de pobres, no fotem, res d’anar a un suburbi com es la idea d’ell, que va per donar sang i acaba enrolat a l’exèrcit. Tant la seva tia, com la tia d’en Juli Soleràs preferirien que lluitessin a l’altre bàndol, és un detall, el tiet Eusebi, per part del Lluís, voldria que els del seu bàndol no l’intentessin pelar. La religió i l’acarnissament amb els religiosos durant la guerra va fer que més d’una persona canviés de bàndol. Tot això mentre cau Bilbao, es perd i es torna a recuperar Terol i tot i la calma relativa del punt concret del front en estan els protagonistes, la guerra encara l’etapa decisiva, i la república cada cop té més clar que no guanyarà.

© David Seymour Estate/Magnum Photos

El fill d’en Lluís, el Ramonet agafa diftèria, en principi no és greu se li dóna sèrum i llestos, aquest és el problema, en tota la zona republicana no n’hi ha, i tampoc sembla que n’hi hagi a l’altra banda, el Lluís s’acosta a les trinxeres enemigues a parlar amb el Soleràs, ell tampoc és capaç de trobar-ne. Però potser lluny del front, dins la zona que ja en començaven a dir nacional, se’n pugui trobar. En Lluís amb la Trini i el Ramonet marxaran, han avisat als soldats que el deixaran passar cap a l’altra banda. I pràcticament no sabrem res més d’ell en aquest llibre. Sí que en Cruells, quan la desbandada passa per Olivel li diuen que va passar per allà, amb la dona i el nen embolicat en mantes. A la pel·lícula és la Carlana qui aconsegueix el sèrum, perquè a més ja es fa amb els futurs guanyadors de la guerra, no és qüestió de badar, aquí tot això queda molt més difús, no en sabem res, esperem que se salvin. I l’exèrcit republicà reculant de derrota en derrota fins a l’inevitable final.

I ara hauria pogut parar-me. Ja havia enllestit Incerta glòria, però com que havia agafat embranzida vaig decidir seguir amb El vent de la nit, digueu-me temerari.
I resulta que per enterar-me exactament de tot el que va passar als personatges d’Incerta glòria m’he de llegir aquest altre llibre.
Aquí parla en Cruells, després del final de la guerra, camp de concentració, acaba els estudis de capellà, missió a les Antilles i torna a Barcelona, i allà coneix en Lamoneda.
Ja s’havia parlat d’en Lamoneda a Incerta glòria, és el nebot del pare Gallifa, un dels responsables de la conversió de la Trini, però en Lamoneda és un exemplar del pitjor. Un xivato, un delator i un d’aquests que es dedicava a investigar el passat de la gent, una feina que al 1939 i 1940 estava molt sol·licitada. A més a més en Lamoneda va coincidir amb en Soleràs (a l’altre bàndol, després que desertés) i bàsicament per això en Cruells l’aguanta, perquè li va donant informació, en comptagotes i al llarg dels anys, a més està convençut que com a capellà va estar al bàndol franquista.
El tema dels anys arriba a ser una mica confús, estem just al 42, després ja som als 50, després que si 60 però recordant coses de la guerra o de just després. En Soleràs sembla que va morir després de tornar a desertar per unir-se al bàndol republicà (la idea de guanyar li semblava horrible), i en Lluís i la Trini van marxar a Sud-amèrica després de curar en Ramonet, i ara el Lluís té la fàbrica de pasta de sopa més important de l’hemisferi sud, i a més a més té nacionalitat dels Estats Units, cosa que li permet als 50 venir tranquilament a Barcelona sense haver de patir represàlies (els Estats Units era dels pocs governs amb qui Franco estava a bones, no molestarien pas a un citizen). En Lluís, com pronosticava el tiet Eusebi ha triomfat, ha abraçat la religió del treball i el progrés i se n’ha sortit i ha deixat enrere les coses pròpies de la joventut.

© Francesc Català Roca.

Però tot i aquesta informació, que jo trobo que feia falta, aquesta novel·la no és sobre el Soleràs, o el trio Lluís-Trini-Ramonet… és sobre en Cruells, en Lamoneda, i aquesta nit o aquest túnel que va ser el llarguíssim franquisme.
Un túnel que no va ser uniforme, va començar amb autarquia i aïllament, una certa suavització a partir de 1945 per no temptar als aliats amb una invasió (a les files franceses hi havia molts espanyols que van participar a la Segona Guerra Mundial justament amb aquesta idea), una molt relativa obertura als 50 i uns anys 60 que van portar una certa bonança econòmica i al govern hi ha desembarcar en massa l’opus dei i van liberalitzar una mica l’economia.

© Francesc Català Roca.

Un personatge com en Lamoneda només va ser útil, parlant clar, fins al 1945, i no sap fer res més, i Cruells l’anirà veient cada cop més amargat, més desnortat, i més marginat. Malcasat amb una meuca que li fa el salt (que s’esperava?) i degradat a la feina on no el despatxen perquè el seu carnet de Falange té un número dels més baixos. Acaba refugiat en una cabada de carboners perduda a la muntanya, prop (és un dir) de la parròquia rural de Cruells que li va duent provisions.
Assistim a algunes protestes polítiques per part del clero, una mica més sensible en el tema de les llibertats després de Concili Vaticà II. En Lamoneda confessa a Cruells que ell va matar a en Soleràs abans que aquest tornés a desertar, i tenim noticies d’un antic oficial que després de la guerra civil va passar a la resistència francesa i després als maquis. La veritat és que a les darreres pàgines se’ns dóna un munt d’informació.

Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Anem al lio, aquesta relectura d’Incerta glòria + El vent de la nit ha fet canviar la impressió que tenia del llibre? Sí.
Potser va ser el moment en que el vaig llegir, o qualsevol altre cosa, no ho sé, però aquest cop no m’he avorrit gens. Tot i això és una novel·la gran, i costa i es pot entravessar (se la compara amb Dostoievski, i potser sí que recorda una mica en tot el que seria l’extensió i la calma i la minuciositat i el retrat dels personatges). M’alegro d’haver-la tornat a llegir, ara l’he gaudit.
Joan Sales va començar a escriure el llibre el 1948, i el va anar reescrivint de manera contínua, jugant amb els variables marges de la censura a cada moment. Més de vint anys de reescriptura i d’anar-hi afegint pàgines, és la seva obra, apart hi ha algunes poesies, i cartes, moltes cartes i El vent de la nit que jo consideraria una part més d’Incerta glòria. No ha estat un escriptor prolífic, seria una mica l’equivalent dels one-hit musicals, però déu n’hi do quina obra ha deixat. Això sí serà més recordat per la seva tasca com a editor en els difícils anys de la dictadura (va publicar ni més ni menys que a Mercè Rodoreda), va fundar juntament amb Xavier Benguerel el mític segell Club Editor (feliçment recuperat de l’ostracisme del gran grup editorial per Maria Bohigas, neta del propi Sales). Aquesta entrevista de Mercè Ibarz us pot donar una idea del personatge, una entrevista que potser avui no seria publicable. I a Maria Bohigas cal agrair-li que des que va agafar les regnes de Club Editor hagi apostat clarament per aquest llibre i s’hi hagi trencat les banyes i s’hagi passat anys picant pedra, ara el llibre ven un exemplars molt respectables cada any i s’està traduïnt a un munt de llengües, i a més hi ha la pel·lícula.
La pel·lícula es centra en la part del front i la relació entre en Lluís i la Carlana, i com això afecta a la seva relació amb la Trini, també veurem en Soleràs a Barcelona, duent provisions a la Trini. Adapta només una part del llibre i li dona un sentit més linial i més fàcil de seguir, i està molt ben feta amb uns actors estelars.

Soleràs-Lluís / Trini-Soleràs / Lluís-Carlana

Pel·lícula recomanable, però com sempre el llibre més, una de les grans novel·les de la literatura catalana. Poc m’ho pensava quan me’n vaig avorrir el primer cop.
Les meves felicitacions si algú ha aconseguit arribar al final d’aquesta ressenya més llarga que un dia sense pa!

Caligrafia de los sueños / Juan Marsé

Ja vaig parlar d’aquest llibre en aquest mateix bloc, aquesta entrada, en una época que les entrades eren només de text a lo bruto, i potser aquest llibre es mereix una entrada una mica millor, amb imatges i tota la pesca.
Aquest no és el gran llibre de Juan Marsé, aquests llibres ja s’han escrit són uns altres. Un dia vaig llegir una crítica sobre Woody Allen que m’encanta i que es pot aplicar a Juan Marsé. Les obres mestres ja les ha fet, i ara simplement va donant voltes d’honor al camp per rebre merescuts aplaudiments. En el cas de Woody Allen és cert, i crec que també en el cas de Marsé, el que no vol dir que els llibres més recents siguin uns mals llibres, però comparats amb alguns de més antics sí que són potser “menors”. Molts directors de cinema firmarien perquè la seva gran pel·lícula fos com alguna de les pel·lícules “menors” de Woody Allen, i possiblement també passi això amb Marsé, un Marsé a mig gas és millor que molts escriptors. Però potser que parli del llibre.

Anonymous © Thomas Leth-Olsen, Creative Commons.

Victòria, o Vicky, o la señora Mir surt de casa trastornada i es tira a les vies del tramvia, unes vies que ja fa anys que porten cap tramvia, a la part de baix de Torrent de les Flors (i no estic segur de si això no és una errada, el llibre es situa al 1948 i els tramvies es van començar a retirar als 60, potser sí que van canviar el recorregut i per això hi havia aquelles vies fantasma).
Un dels que ho presencia és el nostre protagonista Ringo (no sé si era una abreviatura de Domingo gaire comú el 1948). De fet per llegir un resum de la novel·la millor anar directament a l’altra entrada, aquí no ho repetiré tot.
Però sí que em sembla curiosa aquesta novel·lització de la vida del propi Marsé, començant per l’adopció, i el treball de joier, i que els feien repartir joies per la ciutat que havien de dur amagades, i la pobresa i les distraccions de pobres com els còmics les novel·les barates i les sessions dobles als cinemes. Per saber més de Marsé és llegeix en un sospir la seva biografia.
I una imatge que l’autor situa als primers 40 però que segurament són del 1939. La crema, en un foc que es fa servir per torrar cafè, de llibres prohibits i papers compromesos. Una escena que la vigilia de l’entrada dels feixistes a Barcelona es donava a quasi cada cantonada, il·luminant Barcelona amb la foguera de la por, una de les imatges del principi del llibre de Xavier Benguerel Els vençuts.
Trobo que el llibre no troba múscul fins l’excursió de Ringo al Xino, i tot el que això implica, sembla com si tot el que hi havia abans fos una mena de precalentament, que aquesta és la història que Marsé volia explicar. Potser no. Potser només era una història més per seguir narrant els anys de Ringo d’entrada a l’adolescència, amb tot el món del voltant desmoronant-se i canviant, com es desmorona la señora Mir, que no supera el desengany ni a base de conyac, i amb la Violeta la seva filla i els sentiments ambigus que li provoca a Ringo, que ni sospita el paper que té ella en tot l’embolic de la seva mare.

Juan Marsé 1991 ©  Elisa Cabot, Creative Commons.

No és un gran llibre de Marsé, no és cap Últimas tardes… però sí un bon llibre, i un llibre on no només el món i l’escenari té molt de Marsé, el personatge és pràcticament ell, ja apareixienn trets d’ell en molts personatges però crec que en cap cas d’una manera tant evident.

Els germans Karamàzov / Fiódor Dostoievsky

El fet que encara no hagués aparegut aquí cap ressenya del genial rus vol dir que fa massa temps que ni el llegeixo ni el rellegeixo, una cosa que penso canviar. Tot i que aquesta relectura és una mica peculiar, farà uns 15 anys que vaig llegir el llibre, en castellà, en una altra edició, i ara m’hi poso en català, m’han xivat que l’edició és molt i molt bona, així que em vaig vendre la versió en castellà a un company de feina pel preu d’un cigaló de rom i em vaig comprar aquest.
Dostoievsky és un d’aquests autors que cal llegir, no és tema obert a debat, com Tolstoi o Txékhov,
formen una tríada d’autors russos d’un nivell brutal, tot el que pugui dir-ne de bo és redundant.
És un autor del segle XIX, i això vol dir que si es posa a fer una novel·la-novel·la doncs s’hi posa, i si li surt un llibre de prop de 1000 pàgines això no és un problema per ell. Aquest llibre frega les 1000 pàgines. Convé agafar-lo amb calma, no és una lectura per enllestir en quatre tardes.
No tinc gaire clar si posar-me a resumir l’argument, potser millor l’enllaç a l’article de la viqui, resumir què passa en un llibre de quasi 1000 pàgines tira una mica enrere.

Moneda de 5 copecs o копеек, 1790. 5 копеек. Ekaterinburg (c) Rustam Bikbov, Creative Commons

Una familia mal avinguda, un pare calavera, uns fills que déu n’hi do (excepte un), i avaricia, i dones. L’únic fill que se salva dels Karamàzov és l’Alioxa, el monjo. I tenim la rivalitat entre el fill, en Mítia, i el pare per una dona, rivalitat, gelosia i que en Mítia considera que el pare li deu legítimament més diners dels que li ha donat, que li pertoquen. Això, el farà prendre una decisió, o potser no?

The parricide. A sketch of modern patriotism (c) Boston Public Library, Creative Commons

Al llibre no se’ns narra exactament que va passar quan en Mítia va anar a trobar son pare, proveït d’una mà de morter d’aram, en plena nit. Aquesta part no la sabem, no la llegim. El pare acaba mort, i en Mítia cobert de sang i amb diners, tot encaixa, ell mateix es considera un assassí. Però crec que la intenció de l’autor era no posar-ho fàcil, deixar una mínima escletxa pel dubte, per si alguna de les fantasioses explicacions d’en Mítia quan l’interroguen a Mókroie, on ha anat a recuperar la dona, la Grúxenka, del seu primeríssim amor, amb éxit, després d’haver aconseguit el que semblava impossible i que ell mateix donava per descartat… el problema és els ponts que ha cremat per arribar aquí.

Image from page 28 of “Siberia in Europe: a visit to the valley of the Petchora, in north-east Russia; with descriptions of the natural history, migration of birds, etc” (1880) (c) Internet Archive Book Images, Creative Commons

Mítia té uns diners que no pot justificar, i ell segueix negant haver fet res, a la casa només hi ha el vell criat amb la seva dona, i el criat ha estat atacat per en Mítia en fugir, i el seu fill, l’Smerdiakov, que en realitat és un fill il·legítim del vell Karamàzov, que fa llit amb un atac d’epilèpsia que segons el metge se’l pot endur a l’altre barri.
No ha ajudat que en Mitia hagi arribat a Mokroie tirant la casa per la finestra duent dotzenes d’ampolles de xampany, contractant noies per ballar i fent la gran festa, presumint de bitllets de rubles.

Fine Without You (c) Alfredo Mendez, Creative Commons

Una cosa que tenen aquests tipus de llibres és que ho sabrem tot dels personatges principals, i possiblement també dels secundaris, si un personatge té unes poques frases en sabrem tota la seva vida fins aquell moment. Era l’estil, és l’estil d’una gran obra de no deixar res per després, l’anar per feina és una cosa que va arribar ja cap a segle XX.

“DEVORANT PAVPEREM, ET DEVORANTURA SATANA” (c)  Fondo Antiguo de la Biblioteca de la Universidad de Sevilla, Creative Commons.

La part final del llibre té una davallada, almenys en la meva opinió, però en aquesta davallada ens assabentarem de coses, com per exemple que l’assassí real és l’Smerdiakov, però totes les proves apunten a en Mítia, i com diria Groucho Marx “només és un sospitós, però molt prometedor”. Tenim el judici i just abans una conversa entre l’altre fill, l’Ivan i Smerdiakov primer i el dimoni després. I és clar al judici citar al dimoni com a testimoni no és gaire efectiu. A més a més l’Smerdiakov es penja, per tant no hi haurà una confessió de darrer moment que ho posi tot a lloc. Perquè excepte l’Alioxa, els altres fills del vell Karamàzov el volien mort, i al final l’ha matat l’Smerdiakov, que tot apunta que també n’era fill tot i que no reconegut. Potser no és tant el fet com el desig, i potser les lleis humanes acaben aplicant un càstig que només estaria a l’abast de déu (d’exisitir), castigar les intencions, els pecats de pensament. Dostoievsky és un autor dens, els seus llibres sempre són més del que sembla, sobretot quan s’hi esplaia, com és el cas. Aquesta baixada durant el judici no desmereix ni molt menys tota la resta del llibre.

Perquè a més a més d’un resum del judici (resum de moltes pàgines) hi ha els alegats finals tant de defensa com d’acusació, i sembla clar que en Mítia se la carregarà, tot i no ser l’assassí, es va teixint una fatalitat molt de Dostoievsky.
I ara una nota per l’editorial: està molt bé que les paraules en francès a l’original apareguin en cursiva amb una nota al peu explicant que això està així en l’original, però ja seria genial si a més a més oferissin la traducció de la paraula o frase, saber que és francès està bé, saber què vol dir ja seria de conya! Imagino que en el moment de la primera traducció la gent estudiava més francès que no anglès i no calia, però no és el meu cas.

Amb això ja quasi estaria, l’obra està qüalificada com el testament de Dostoievsky, va morir un parell d’anys després d’enllestir-la i es va publicar de manera seriada, per una vegada l’autor va cobrar el suficient com per poder-s’hi dedicar a temps complet, demostrant que com deia Bukowski res de gana, s’escriu molt millor amb la panxa plena i sense haver-te de preocupar per pagar el lloguer i aquest tipus de coses. No m’he llegit tots els llibres de Dostoievsky, no estic segur de si aquest serà el millor, però si no ho és hi serà molt i molt aprop.
En el que portem de 2017 aquesta és la meva tercera ressenya, la tercera! A veure si recupero el ritme.

Pregunta-ho a la pols / John Fante

Aquesta és la NOVEL·LA de John Fante, en majúscules. Un escriptor que no va gaudir de massa éxit en les seves novel·les (però es guanyava molt bé la vida fent guions) fins que Charles Bukowski el va començar a reivindicar, se’l va tornar a publicar i a llegir i se’l va començar a valorar més. La seva influència en Bukowski és més que evident.
Aquesta novel·la no va tenir gaire sort, la va publicar el 1939, i ho va fer la mateixa editorial que va publicar en anglès el Mein Kampft de Hitler, i no van aixecar cap amb judicis i denúncies com per dedicar-se a promocionar la novel·la d’aquest quasi debutant, el 1940 va publicar un recull de contes i no va tornar-hi fins dotze anys després el 1952 amb Plens de vida.
En aquest blog també he ressenyat els llibres del seu fill Dan Fante, i per conèixer bé tota la família no puc per menys que recomanar-vos Fante, un legado de escritura alcohol y supervivencia, ressenyat tant en aquest blog com també al Bibarnabloc pel meu alter ego Tyler Durden.

És un llibre collonut, senzillament collonut, i és un plaer poder-lo llegir en català (s’ha de posar bona nota a la traducció de Martí Sales, cal destacar la bona tasca de molts traductors). El jove Arturo Bandini (un alter ego de John Fante), americà fill d’immigrants italians, està a Los Angeles decidit a ser escriptor, viu en una habitació en una mena de pensió a Bunker Hill, és pobre com una rata però està decidit a tirar endavant. És Arturo Bandini, una revista li va publicar un conte, és algú!

View of the Angels Flight with the cars, the tower and surrounding buildings, Third Street and Hill Street, Los Angeles, ca.1910 (CHS-5542); Ashley Van Haeften, Public Domain.

En els seus vagabundejos l’Arturo entra en un bar i es fixa en una cambrera mexicana (té fixació per les mexicanes, princeses asteques per ell), la Camilla, i comença tot. L’Arturo estima (a la seva manera) la Camilla, la Camilla estima un altre cambrer, en Sammi, en Sammi no estima la Camilla però sí admira l’Arturo perquè escriu, el que a ell li agradaria fer i no se’n surt, i l’Arturo aconsella en Sammi per veure si així la Camilla és bona amb ell… quin panorama!

En certa manera la història d’aquest triangle que no pot anar bé és el mar de fons en la lluita d’Arturo de fer-se un lloc, d’aconseguir això d’esdevenir un escriptor. Les relacions amb les dones, la gana, i com l’èxit arriba i li arriben els diners i ja no és més un mort de gana però això de què li serveix sense la dona que estima… Tot plegat amb un cert humor, humor de somriure trist, lúcid, i una tendresa pels personatges sense arribar a la sensibleria ni molt menys.

Foto de John Fante treta d’aquí
Vaig llegir aquest llibre fa molt de temps, un conegut tenia penjat el text en word a internet, una traducció al castellà (en aquell moment els llibres de Fante eren introbables del tot), m’ha agradat rellegir-ho en format llibre, ha sigut tot un redescobriment, recordava menys del que em pensava i la part final del llibre la tenia oblidada quasi del tot. A veure si amb Edicions de 1984 poc a poc acabem tenint tot Fante en català.

Yonqui / William S. Burroughs

 Aquest Nadal al meu arbre va aparèixer aquest tros de llibre, que reuneix sinó el millor de William Burroughs els llibres més reconeguts. No sé si comptar-ho com un o com tres però ja que els llibres es van publicar originalment per separat ho faré així. I primer rellegiré (uns 15 anys després de la primera lectura) Yonqui!
Burroughs venia d’una família acomodada, no li calia treballar per viure, i no acaba de tenir massa clar perquè va començar a drogar-se. No va ser una decisió gaire conscient, va començar per curiositat, li agradava i va seguir i molt temps després era una addicte. Potser són les drogues d’aquella época o potser ell mateix però considera que cal ben bé un any de consum diari per esdevenir un addicte, en absolut és una cosa automàtica. Als 30 i 40 era fàcil trobar morfina, benzedrina o opi, l’heroïna encara havia d’arribar, però el poder addictiu de la morfina punxada en vena era relativament baix.

Tot i amb això el tema de la droga començava a créixer, i fins i tot a ser un problema. Des de Méxic, on està fugint de la justicia, escolta noticies increibles de nens addictes. Cosa que li sembla directament mentida, no té cap sentit, els nens no tenen diners i els pares els enganxen els porten a la poli i canten tot el que saben, CAP camell ven a nanos, per aquesta raó no per cap altre.
El llibre és en gran part autobiogràfic, però no al 100%, es centre només en l’addicció, la seva dona apareix o desapareix de la narració només en relació al consum de drogues.
El llibre m’ha agradat i ha estat quasi com llegir-lo de nou, més de 15 anys des de la primera lectura, efectivament.

Los detectives salvajes / Roberto Bolaño

Vaig descobrir Bolaño en aquest llibre i tenia moltes ganes de tornar-hi. No m’esplaiaré ara sobre el tema de rellegir llibres, només apuntaré una dada, un fet, una realitat: de vegades m’he equivocat en llegir un llibre, però MAI m’he equivocat en una relectura.
El llibre té dues parts, però semblen tres, Mexicanos perdidos en México, Los detectives salvajes i Los desiertos de Sonora. La primera part i la tercera es continuen, de fet la primera és un diari de 1975 fins al final de l’any i la tercera el mateix diari a partir de gener de 1976. I qui escriu aquest diari? Juan García Madero, a qui quasi tothom diu García Madero. Som al DF, García Madero ha començat a estudiar dret però té tirada per la poesia i acaba coneixent a un grupúscle que s’anomenen realistas viscerales, o viscerealistas o… un grup liderat per Ulises Lima i Arturo Belano (un personatge amb un nom i una biografia tan semblants a la del propi Bolaño que resulta que és ell mateix, més o menys). 
Roberto Bolaño disfressat d’Arturo Belano
Poetes de vanguardia, reunions en bar fins a les tantes, llibres que han de robar per poder llegir, i un jove García Madero que entra en aquest món com s’entren als llocs quan s’és un adolescent, com un descobridor. I la família Font, i les germanes Font: María i Angélica, i les amigues d’elles i… Quan em vaig llegir el llibre em vaig prometre que en cas de relectura saltaria per sobre de la part del mig i la història de García Madero me la llegiria seguida, crec que és un encert, i crec que entenc perquè Bolaño va col·locar enmig aquest llarg parèntesi de personatges i temporal que abarca de 1976 a 1995 i a més a més es desplaça per mil llocs alhora.
En Bolaño tot és excessiu, i de vegades sembla que només sap concretar a base d’afegir més pàgines, situacions, punts de vista, narradors diferents. La part de García Madero no és la principal, però sí la més extensa, i amb un protagonista entrañable que només ambiciona escriure poesia mentre es tira tot el que pot, però tot i això és un romàntic.
Escric això amb la part de García Madero acabada i la part Los detectives salvajes pràcticament per començar, i m’ha encantat trobar referències molt explícites a l’altra gran obra de Bolaño, 2666, i al desert de Sonora, tan bolañià que costa de creure que sigui real, i també a Arcimboldi, no és ben bé el mateix que a 2666 però aquestes connexions m’encanten.

La part central del llibre s’ha de llegir amb atenció. Hi ha molts personatges, però molts, i molt salts en el temps, tot i que en general el temps va avançant tenim contínues referències a la desaparició sonorense amb que acaba la primera part del llibre, una conversació de Belano i Lima que els va encara a la pista de Cesárea Tinajero. Això els va mostrar el camí, el final de la primera part precipita les coses i deixa el desert com a manera de desaparèixer i com a camí per trobar alguna cosa. Per això cal estar atents a les dates i a qui parla en cada part, possiblement els protagonistes sigui Belano i Lima, però aquests justament no encapçalen cap fragment, ens enterarem de les seves històries a distància, de manera indirecta. I també de la història de Méxic i una mica de tot llatinoamèrica, i també d’Europa i amb dos factors constants, la poesia i el estar perduts, com la primera part del llibre titulada amb molt encert com ja he dit abans Mexicanos perdidos en México.

Impala de 1975 (crec)

He gaudit molt amb la relectura, i potser que contesti dues preguntes que ningú m’ha fet, o ja posats que siguin tres. 2666 és millor que Los detectives salvajes, si he de recomanar un llibre per començar amb Bolaño és aquest i no 2666, i saltar-se la part del mig i llegir les diferents parts en l’ordre 1,3,2 és una opció que a mi almenys em va agradar i em va convéncer, no sé si recomanar-ho perquè la distribució la va decidir l’autor i li va semblar que era la millor, a mi m’ha agradat més així i quan (no ho escric en condicional, no cal, passarà) em torni a rellegir el llibre ho tornaré ha fer igual.