Els diaris de Bolló / Josep Pedrals. El furgatori; El romanço d’Anna Tirant; Els límits del Quim Porta.

S’estava parlant força del darrer llibre d’aquesta trilogia i com que sóc un lector ordenat doncs he anat començant pel primer.

Anem pel primer!

El furgatori.

No sóc un gran fan dels llibres que no se sap per on sortiran, però en aquest cas aconsegueix mantenir un fil conductor coherent, interessant i amb certa conya. Un conya amb força mala llet i que ens retrata aquest misteriós indret de Bolló.

El gentilici de Bolló és bollenc o bollenca, però als pobles del rodal els anomenen bollers i bolleres, fet que fa sospitar que l’enveja els carrega; enlloc tenen una vida sexual tan satisfactòria com aquí.

Si l’origen del terme lesbiana prové de l’illa de Lesbos, qui no podria donar carta de validesa a l’origen del seu sinònim «bollera» en el poble de Bolló?

https://www.flickr.com/photos/edwinylee/
Lucy-Jade © Edwin Lee, Creative Commons.

Que hi hagi un fil conductor no vol dir que la història vagi recta, fa força giragonses.

Les meves trobades amb Ni Hen PiaoLiang sempre arriben a un moment de conversa íntima, ja sigui perquè la situació en què solem acabar s’hi presta, ja sigui per la profunda amistat que ha nascut per via d’altres converses. És un goig poder parlar amb una dona intel·ligent quan està nua i extasiada al teu costat.

https://www.flickr.com/photos/magandadtg/
dtg-04jul14-54 © DropTopGal Mang25, Creative Commons.

Una altra frase lapidària per acabar la ressenya d’aquest El furgatori.

De tant en tant no sé si estic fent l’actor tràgic o estic fent la prostituta.

Passem al segon llibre.

El romanço d’Anna Tirant.

Aquí tenim una part de poesia explicant una història i una part de diàlegs i conversa entre Pedrals i Quim Porta explicant el que estan explicant, representa que la poesia és de Quim però Pedrals la pul·leix. A mi la poesia narrativa no em convenç, no aquesta en concret en general, així que no opino gaire. Les converses entre ells sobre el que estan fent i tot això sí que són opinables. Estan bé però. El però és la absoluta i total i excessiva pedanteria dels dos personatges. No és tant que em costi imaginar una conversa així real, em costa imaginar una conversa així i que els participants no acabin a hòsties que és l’única manera raonable de contestar segons què. Suposo que és una llicència poètica.

Era una mena de Mefistòfeles que em volia temptar. Però, temptar vers l’enfuriment i la ràbia? Què en trauríem de la meva ira?

No li aconseguia trobar cap sentit productiu a aquell bullit. La nostra obra comuna no podia créixer amb discrepància i discòrdia! Potser ja s’havia afartat de mi! Potser no sabia com engegar-me i m’estava intentant convèncer perquè fugís per propi peu! Buf!

I ell, vinga a envitricollar-la!

https://www.flickr.com/photos/wiertz/
Escape © Sebastien Wiertz. Creative Commons.

S’estava passant, però jo ja no sabia com sortir d’aquella bretolada. M’havia deixat fora de joc. Estava inflant tant la pilota que vaig suposar (esperar i desitjar) que, tard o d’hora, li rebentaria (rebentés) a la cara.

És estúpid confiar en la fortuna quan hi ha algú que hi està jugant.

És ridícul intentar enraonar amb algú que l’únic que pretén és ensarronar-te i prendre’t en la seva teranyina.

Jo era una simple peça del gran discurs de Quim Porta.

https://www.salabeckett.cat/membre/josep/
Imatge de l’autor treta d’aquí, no s’indica autor.

Els límits del Quim Porta.

Qui em manarà fotre’m en aquestes coses? El tercer volum és un totxo de 615 pàgines que promet acabar amb la meva paciència gràcies a un personatge que ja em carregava en els altres llibres però aquí sense cap mena de mesura.

En algun moment imprecís, entre cerveses i estupefaents,vam convenir que jo vivia d’abstraccions.

Ella també, per descomptat.

Però ella, aquell dia, proclamava que, les abstraccions, les volia manifestament palpables i plàstiques: cercle et carré.

Aleshores, provant de corporificar conceptes, se’ns escalivaven uns pebrots ontològics la mar de poètics.

Això es devia al fet que estàvem descarregant un software platònic en una sensualitat brasejada a les mil sinestèsies, que quan pastàvem la fabulació, ho fèiem amb lírica doctoral, i, quan refinàvem l’al·legoria, era amb miraments purgatius.

En acabat, rostàvem el piu-piu de la nostra estupidesa amb l’atoniment aviari pertinent.

I quin anar i venir  entre els sentits i l’intel·lecte!

Quin eretisme lactífer!

Quina escaramussa de vibracions electromagnètiques traduint-se en impulsos nerviosos!

Quina desorbitada marranada encocrina!

Oi oi oi oi!!

El meu pensament després d’aquesta pàgina ha estat: a cagar! Seguiré perquè m’he proposat seguir però no tinc gaire clar si acabaré les 615 putes pàgines d’aquesta cosa.

https://www.flickr.com/photos/necktwo/
wtf! © Hernán Man. Creative Commons.

Un moment que m’ha fet somriure.

Ja teníem a taula una altra cervesa i un altre plat d’olivetes.

Fèiem els frescos per donar una aparença de cuirassa vigorosa al nostre esmerlit valor.

—Què, Carmina? Què t’ha semblat l’argument?

—Et noto romànticament desitjós de perversitat barata. Estàs rocambolesc, i amb ganes!

—Oh, i espera: ho amaniré amb una barreja d’erotisme rosat i intriga detectivesca. Serà literatura comercial de primera! De pane lucrando!

—Vaja! Faràs un llibre només perquè es vengui!

—Per fer calés, xurri!

—I, si no es ven?

 

Se’m va glaçar la sang.

I no va ser pas per la confortadora pregunta de la Carmina, sinó en adonar-me que un dels barbuts havia agafat una cadira, s’asseia a la nostra taula, em mirava de fit afit i corroborava:

—I, si no es ven?

https://www.flickr.com/photos/soulrush/
Sales. © pao. Creative Commons.

En aquest moment he cregut que el llibre remuntava. Això sí, la coma a la pregunta no té perdó de déu i una conversa així el més normal és que acabi a hòsties, però ja ho he dit això.

Cal entrar en aquest llibre lliure de prejudicis i oblidar les ganes que em venen d’hostiar el protagonista. Amb aquest llibre sóc un lector bipolar, passo de «això no hi ha qui ho aguanti» a «això està molt bé». Així que sembla que sí, que el llibre té alguna cosa. Hi ha tota una trama sobre la desaparició de Quim Porta i la interpretació dels seus textos anteriors, una trama i un procés que porta el nom de la Quimera. Els jocs de paraules són nombrossíssim i en general molt enginyosos.

—Em sento víctima de l’avarícia d’en Quim. Cada vegada que provo de saber què ens deixà, em fa la impressió que ho va amagar pel temor que li trobessim l’olla de l’or. I cada cop que penso que la meva vida gira al voltant seu, noto que m’ha reduït a una misèria sòrdida, com si volgués desviar les sospites sobre la seva immensa i ideal fortuna fent-me semblar un pobre desgraciat. Sóc el que viu en les engrunes de la seva mesquinesa.

https://www.flickr.com/photos/garlandcannon/
Pirate’s Treasure © garlandcannon. Creative Commons.

L’argument aquí és el de menys, una dissertació brillant sobre els altres dos llibres i sobre quasi qualsevol cosa que se’ls acudeixi als protagonistes, que ja són 4 i han aparegut uns dolents que intenten vendre a la Carmina llibres introbables o mítics de la literatura catalana.

L’Astructura, que no semblava pas que s’acabés de despertar, estava en l’èxtasi de la troballa. La il·luminació cridava «Eureka!» a través dels seus ulls amb el mateix tremp que ho féu la llengua d’Arquímedes quan va descobrir el principi de l’estàtica de fluids. I com el savi de Siracusa, que va sortir esperitat de la banyera sense ni vestir-se —descobert per la descoberta—, en Ventura havia sortit del llit en pèl.

Contemplar-lo nuet no era una molèstia per a cap de nosaltres, avesats a una naturalitat despullada, i no li ho vam ni advertir. Però no deixava de ser curiosa la barreja del to magistral i doctrinal (àulic i doctoral) i la bellugor rebotint del seu membre campal i fresc.

La imatge mental almenys és còmica.

Jo, desplaçat d’aquelles retòriques, em mirava la Carmina, enfavat.

M’havia perdut en l’eloqüència mistificadora dels meus compares, em sentia rebutjat de l’elevació de la conversa i estava analitzant amb quins mots definiria la mirada supervisora amb que la Figurata dominava el debat.

Semblava, realment, que tingués un poder per sotmetre el pensament dels dos exegetes i que, en el fons, la conversa no fos res més que el fluir del seu pensament transposat en les llengües de l’Astructura i el Galimaties.

https://www.flickr.com/photos/halinebr/
eighty three © ►►haley. Creative Commons.

Tot el llibre és així, amanit de poemes, però 615 pàgines d’aquest estil… sis-centes quinze…

[Ja saps, Ull de la Providència, que totes les seqüències de la història, segons la meva flaca estetitzant, han de captivar amb una certa impostació, amb cerimoniositat.

No cal que la voluntat d’encís arribi a atemptar contra la fluïdesa amb enfarfec, ni que entrebanqui l’agilitat.

Per lluir s’ha de patir, però tampoc no cal ser ineficaç.

Aquest Ull de la Providència és el lector, perquè l’autor necessita parlar al lector de dues maneres, amb el llibre en sí i amb aquestes acotacions al llibre en sí. L’estil és el mateix i tot i que de vegades en aquestes acotacions es critica una mica a si mateix és un postureig. No sé, ja m’estic llegint el llibre, ja estic atent com perquè m’hagis de recalcar les coses!

https://www.flickr.com/photos/misslovemachine/
I’ll help you stand © hello, beautiful. Creative Commons.

—La literatura, en essència, serveix per proporcionar una mena de models o assajos de les maneres com hom pot comportar-se en unes determinades situacions.

La Carmina, des de la seva cabòria reproductiva d’àngels i verges —una mena de freudianitat iconològica—, va atzufar:

—Les produccions artístiques, patuleia, eren, en els ambients ancestrals, formes d’exhibició sexual per demostrar les aptituds d’atracció. —Va tirar el cul enrere per seure més dreta, perquè s’havia anat esmunyint cap a l’horitzontalitat una mica amb cada conte, i s’erigí de bell nou amb els contorns generosos d’una deesa de la fertilitat.— Ara ja sabem quina cua llueixen dos dels paons presents!

Estic criticant força el llibre, però m’agradaria fer una observació: me l’estic llegint, sencer. És a dir les ganes ocasionals de llençar el llibre al foc (a poder ser amb l’autor) no són suficients com per fer-me desistir de la lectura.

https://www.flickr.com/photos/soulrush/
you can’t escape. © pao. Creative Commons.

Cap a la part final entra en una mena de joc d’atrapats en un espai on la poca versemblança del llibre s’esvaeix. No és cap problema tampoc, sorprén una mica, però ja estem més enllà de les 400 pàgines i suposo que total ara ja què més dóna…

—M’agrada molt el potencial que obre l’equiparació, perquè la Ginebra artúrica és l’exemple perfecte de l’adúltera, una esplendorosa Helena de Troia al reialme del rei Artur, l’estàndard d’un amor cavalleresc que va més enllà de les lleis del matrimoni i més ençà de la luxúria i el desig. Ginebra és la dona amada pel rei Artur, l’heroi oficial i legítim, i és la dona que, com una necessitat imperiosa, s’entrega a Lancelot, l’altre gran heroi de la partida, perquè s’hi veu abocada per les circumstàncies. I l’amor és cosa del cos i de la circumstància. La gràcia està en què el pobre Quim Porta no sap en cap moment quina legitimitat li toca amb la seva Ginebra, i voldria definir la relació per saber si és Artur o Lancelot.

https://www.flickr.com/photos/alicepopkorn/
Camelot © Alice Popkorn. Creative Commons.

Doncs bé, llibre llest.

Anem a pams, la trilogia està bé, és necessària per entendre/gaudir d’aquest tercer llibre? No. Ajuda però no és ni molt menys imprescindible. Els dos primers llibres són més de poesia i aquest darrer és prosa en més de la meitat, aproximadament.

Recomano el llibre? A mitges, no recomano evitar-lo, i això és força, perquè cap a la part final he hagut de fer un esforç per llegir un llibre que en general i tot i reconèixer els mèrits ni m’estava agradant ni m’estava fent gaudir. Està molt ben escrit, l’autor fa autèntiques filigranes de molt mèrit amb el llenguatge. Si us agraden aquests malabars és el vostre llibre, si per sobre de tot voleu una història allunyeu-vos-en.

Última oda a Barcelona / Lluís Calvo; Jordi Valls

La ciutat de Barcelona com a tema literari comença a estar com en el tema turístic, sobreexplotada. I si ens centrem en la poesia doncs una mica també, què hi farem! Però potser no és exactament així. Perquè hi ha una Barcelona que no apareix, ni a novel·les, ni a poesies, Barcelones on a cap turista se li acudiria posar-hi els peus. La part nord de Barcelona, limitant amb l’extraradi o la perifèria o com en vulgueu dir. Més a prop de Badalona que de la Rambla, més a prop de Can Tunis que del carrer de les Camèlies. Aquesta és la Barcelona a la que dediquen una (l’última diuen, no s’ho creuen ni ells) oda Lluís Calvo i Jordi Valls.
Algunes mostres:

CAMÍ DEL FONDO
[…]
La realitat, però, és un jove
amb xandall del Pryca
i rasurat a l’u que atura el cotxe tunejat
i, amb la música hipnòtica a tot volum,
a crits reclama: ¿Jessi bajas?
I Jessi, com deesa suburbial,
fendint el vent amb veu furient, respon:
Bajaré cuando me salga del coño!
[…]

O del poema que van fer sobre una lectura a la presó.

UNA VIDA MODÈLICA
[…]
Tots, llavors, som responsables
del viu ressò que amara el text:
els autors, els lectors, els pseudònims,
els alters egos, els heterònims pessoans,
tots els subjectes possibles i tots els tons
que despleguen, intrèpids, el sentit.
Per tant tu els l’autor i jo el còmplice.
O viceversa. I a l’endemig ells
ens escolten –fixat-t’hi– amb atenció.
Per això aquest és el millor públic,
el millor públic,
el millor públic que hem tingut mai.
[…]

A la part final les reflexions ja són en format lliure (una premonició del que faria Jordi Valls a Guillem Tell?)

REFLEXIÓ ENCETADA AL CARRER LLIÇÀ DE TORRE BARÓ I REPRESA DAVANT DE LA XURRERIA DE CIUTAT MERIDIANA
La poesia és saber-se dins un món que ja no por retornar al terreny de les configuracions comunes, sota el preu del malestar, l’abisme o, en alguns casos, l’alienació. És justament el poeta qui, en voler ser partícip del món, se’n sap més allunyat. Els culpables són els mots i el seu discurs. Tiben, empenyen, burlen. I al fons hi ha un barranc. Profund i embardissat.
[…]

Jordi Valls i Lluís Calvo fan en aquesta oda tot un repàs poètic a l’altra Barcelona, la que també existeix i està plena de gent, gent que també existeix i es mereix el trist premi d’aparèixer en un llibre que per més inútil que resulti no deixa de fer il·lusió.

*Per si algú té curiositat, les fotos són meves.

Guillem Tell / Jordi Valls

Vaig conèixer en Jordi Valls a la meva primera feina, treballava per una empresa que ens va col·locar (físicament parlant) als soterranis de la llibreria Catalònia que acabaven d’adquirir. I ell treballava en aquesta llibreria, ens vam creuar de tant en tant parlàvem, va resultar que era un bon lector i que teníem gustos semblants, a més a més era poeta i de tant en tant aconseguia guanyar algún premi. Em va dir que això d’escriure és una cursa de fons, una frase que m’he hagut de dir a mi mateix moltes vegades. Però potser que parlem del llibre en qüestió.
L’he etiquetat com a poesia, tot i que en mirar el llibre sembla prosa, no hi ha versos, i m’acabo de despatxar a gust contra un llibre per poètic… tot apunta al desastre…
Però no, aquest llibre sí m’ha agradat. I encara que no tingui versos, els petits textos funcionen com un poema, o seria allò que se’n diu prosa poètica. No té res a veure amb el llibre de Peixoto que era una novel·la escrita per un poeta que no se’n va sortir.
Petits textos, petites peces de rellotgeria que exploren les diferents dèries de l’autor, els seus escenaris recorrents… parlar d’una novel·la pot ser fumut però sempre ho puc arreglar explicant l’argument, aquí no hi ha argument, així que poso alguns dels fragment que per un o altre motiu m’han agradat.

   DRET A DECIDIR
Un home nu, amb els calçotets a la mà, salta penosament de la finestra. La inspiració és el salt que fa possible deixar-se la pell en la imatge furtiva de la carrera. Sospitós de trencar les normes, llença els calçotets als gossos que l’encalcen. En el fons, o ho intentes o te’n surts. Les condicions no es pacten i són les que et vas trobant a l’atzar. Aprens que la victòria esdevé la moral d’una èpica despullada. I corres decidit, veloç, sobre totes les derrotes.

   VAGINOSI
L’atracció navega entre tones de crema hidratant. Com separar l’artifici de la bellesa? Els perfums, els colorets, els camins encesos, el maquillatge sobre la capa de llard de porc barrejat amb pètals de roses. Els trucs suggerits per Ovidi a la noia urbana de pell suau i mirada torbadora. Però també la intuïda vagina que penja com un sac rebregat i amaga la veritat d’entrar en una platja podrida, on t’hi sents bé. La repulsió és poètica.

   VAMPIRISME
Quan a ella li arriba la regla, Nosferatu, l’insaciable, surt del taüt i s’esmuny a la compresa. Xucla amb avidesa la deixa quallada i s’integra a l’úter. En nou mesos es converteix en el nadó gegant que reclama la llet dels seus pits amb insistència. Mai no la deixarà viure.

   LA PLATJA
Vivim en paral·lel, jo i jo mateix, esquivant la rotunditat del cos, la voracitat d’una simetria poderosa, però no en la hipertròfia de la moderació, del consens de totes les pors. Sóc més enrere i ho sé, clavat en el no saber que jo mateix defenso. És paradoxal, però, i en algun punt hem de convergir, potser no nosaltres, sinó el batec de l’eco del radiocasset estèreo, a la platja, on s’emet la presència imperativa del ritme sincopat amb la resposta del mar llepant-me els peus, enfonsant-nos més.

© Cesc Llaverias

   IDENTITAT
No existim, Déu especula. I són ateus els qui neguen la imaginació, com són esclaus els creients que enceten obsessius el camí de l’ascesi. I si tots els camins fan marrada, que n’és de falsa la geometria del cor. L’ancià del gipó burell s’encarrega de donar la volta al rellotge d’arena, quan el grapat que resta de la illeta s’escola coll avall a l’altre present, allà, on només existeixen els dos daus que reboten pels costats imprevisibles del món. De nosaltres, no en tenim ni puta idea.

Llibre recomanable, una bona manera d’acostar-se a l’obra d’un dels nostres poetes més destacats, feu-ho ara!

Turtle Island / Gary Snyder

Un llibre clàssic d’un dels autors de la generació beat, més enllà de Kerouac, Burroughs i Ginsberg també hi havia vida. Crec que no s’ha publicat ni en castellà ni en català, tot i que tampoc ho he mirat gaire, vaig comprar el llibre en anglès fa anys i finalment m’he decidit.
Si us agrada la poesia amb un cert regust hippie aneu-hi de cap, en aquests poemes Snyder retrata els Estats Units, de fet Turtle Island és el nom que hi donaven els nadius o indis americans o amerindis o primeres nacions o com en vulgueu dir, Amèrica és un nom 100% europeu, foraster fins i tot. Si la generació beat us interessa aquest llibre és més o menys necessari, tot i que es va publicar el 1974, quan els beat eren més un record i una etiqueta que venia bé que no pas un moviment encara viu, ja anava força de capa caiguda. El llibre és bo, té alguns poemes molt bons, molt visuals en la línia una mica de Ginsberg. El llibre també acaba amb una mena d’assaigs sobre diferents temes que ja no hi ha per on agafar-los, el que demostra que l’ecologisme ha evolucionat molt i a millor, aquests assaigs pequen de dues coses: són simplistes i sobretot molt ingenus. Fa gràcia que parla molt bé de Xina (va traduir molts poetes clàssics xinesos), però veient en què s’ha convertit la Xina actual potser ara això ho reescriuria, potser ho faci, que el senyor encara és viu. Interessant, sí, però sobretot si porteu l’interès ja de casa.

Swing / Francesc Garriga Barata

Llibre gairebé pòstum del poeta Francesc Garriga. Com passa amb la majoria d’escriptors i sobretot amb els poetes, el reconeixement li va arribar tard.
Llegint els seus poemes m’ha envaït una sensació, al marge del que els seus poemes transmeten, Francesc Garriga sap perfectament allò que està fent. Pot posar-se més o menys transcendental, més o menys planer, pot jugar, pot experimentar, però en llegir-lo queda claríssim, que sap per on trepitja, que domina el poema, el llenguatge, i que els fa fer allò que ell vol.
Ens pot agradar o no, però el seu domini tècnic és impecable, si parlar de tècnica en una cosa com la poesia té sentit (no n’estic del tot segur).

I de què parlen els seus pomes? De tot, de res, de la vida, de l’amor i de tot alhora. Les bones poesies, com els bons llibres, realment parlen de molt més del que és evident.

És injust agafar només alguns poemes, o un de sol, per tancar una ressenya, però no me’n puc estar. No puc explicar gaire perquè aquest sí i un altre no, alguna cosa se m’ha despertat en llegir-lo:
per estimar
no cal saber els camins
per arribar-hi
ni cal saber-ne el tempo.
s’estima i prou,
de cop,
al buit d’una espiral on tots els mites
confonen les paraules.
per què farcir de lletres
el que és inexplicable?
paral·lel a la mort
l’amor et feia seu.
més crit que no silenci.
més hoste que senyor.
te’l donen i te’l prenen,
calladament, l’amor.
no hi ha fronteres, és camí de lladres.

Punyetera flor / Blanca Llum Vidal

Com que previsiblement aquest no serà el darrer llibre de poesia que em llegeixo doncs quasi que creo una etiqueta específica. No sé si té molt sentit, potser en un any llegiré dos o tres llibres de poesía, però bé, tampoc està de més.
I com es comenta o ressenya un llibre de poesia? Francament no en tinc ni idea. Així que intentaré descriure l’estil i posaré un parell de poemes que m’hagin agradat.
L’estil de Blanca Llum Vidal és directe, els seus versos són habitualment curts, de vegades molt curts, fins i tot de manera excepcional inversemblantment curts, com si tingués pressa per dir-nos coses i la longuitud de les paraules fos només un detall sense importància. Això em sembla bé, saltar-se límits, sorprendre. És una mica punk i tot.
El llenguatge està molt cuidat, no defuig si cal paraules gruixudes o més d’argot, però tampoc les busca. El que sí busca són les aliteracions, jugant amb el so, enfotent-se d’aquesta mena de «regla» que diu que cal evitar-les. La poesia també és música, si vol repetir un so, una paraula o fins i tot un sentit, és ben lliure de fer-ho. I ara alguns dels meus poemes preferits d’aquest llibre, és una tria personal, arbitraria i injusta, però espero que serveixi per fer-se’n una idea.

HI HAVIA UN REIALME

Ens hem de veure
a poc a poc
quan els estels
toquin la mar,
quan el mar
bullent amb astre
vagi tip
de cel caient
i quan de ple
el retorni
un poc
a poc a poc
i al fons de l’aire.
Ens hem de veure
sols així
per sols només
amar-nos nus
de nuesa tanta
amb pergamí
a punt de mal
de mal de lletra.
Ens hem de veure
només molt
si ve la sang
ullant el temps
que fou el trot
de ser com l’indi.
Ens hem de veure
només si
a res li puny
l’ull vora l’ull
de l’ala nostra,
negra font clara,
germana nit,
nafra desclosa,
mort que mor
sempre.