La por del porter davant del penal / Peter Handke

Més llibres de Handke, aquest amb un títol futbolístic que és una troballa. Tot i que crec que futbolísticament qui té por d’un penal és el que el xuta, el porter no té res a perdre, el davanter ha de marcar, si marca és el normal i si el porter l’atura serà un heroi.

Però anem al llibre. La veritat és que entrar-hi costa molt. L’estil és àrid, telegràfic a estones, i amb una objectivitat que fins i tot fa mal. El protagonista sembla tenir cada cop menys sentiments, tampoc va sobrat d’empatia. Es mou en un món de persones soles, perdudes i que si poden fins i tot es rebutjen, es repel·leixen. D’aquesta manera la seva isolació passa desapercebuda. Però és un llibre que costa, en tenir poques pàgines podia passar per un llibre lleuger, però no, de fet l’altre llibre que en vaig llegir ja anava per aquí, brevetat com a sinònim de concisió, no de lleugeresa.

El funcionari explicà que, així que veia un objecte, com és ara una màquina de rentar, de seguida en demanava el preu i que, quan després tornava a veure l’objecte, per exemple una màquina de rentar de la mateixa sèrie, el reconeixia no pas per les seves característiques externes, és a dir, una màquina de rentar, no pels seus botons de programes de rentat, sinó només pel que aquell objecte, digue, la màquina de rentar, costava a primera vista, és a dir, pel seu preu. Es fixava amb precisió en el preu i d’aquesta manera reconeixia directament qualsevol objecte. I si l’objecte no valia res?, demanà Bloch. Ell no en volia saber res, d’objectes sense valor comercial, contestà el funcionari, almenys en la pràctica professional.

https://www.flickr.com/photos/nishwater/
bad pricing © Mark Jenkins, Creative Commons.

A nivell purament argumental hi ha un acomiadament, una relació, un assassinat i una fugida… però tot amb la mateixa fredor, amb aquesta falta de perquè i de sentiment. En aquest cas entenc que el que compta sobretot és el com, una cosa que demana llegir en versió original però el meu alemany no dóna per això ni de lluny.

Tot el que veia era literalment xocant. Les imatges no se’t presentaven naturalment, sinó com si haguessin estat fetes expressament per a tu. Quan les miraves, et saltaven literalment als ulls. «Com tocs d’atenció», pensà Bloch. Com ordres! Quan aclucava els ulls i tornava a mirar al cap d’una estona, tot apareixia literalment modificat. Els sectors que hom veia semblaven llampeguejar i tremolar de les vores.

https://www.flickr.com/photos/beger/
Sparkling Water Drops © Steve Beger, Creative Commons.

Quan llegeixo un autor per primer cop el primer llibre em dóna una idea però és amb el segon que la confirmo. Però en aquest cas això no és així, és un autor interessant, difícil, però no acabo de tenir clar si és o no és un autor per mi.

Carta breve para un largo adiós / Peter Handke

Del premi Nobel me’n refio una mica i per això no és estrany que m’apropi a algun guardonat. Com és el cas de Peter Handke, aquesta mena de guanyador «a pachas» del premi d’aquest any perquè per vergonya van preferir fer com que s’oblidaven del tema l’any anterior i aquest han compensat amb dos premiats.

He triat aquest llibre per aquest article, no sempre coincideixo amb aquest autor però en general sí, o almenys no em recomana llibres dolents, una altra cosa són els gustos que no sempre són coincidents, ja seria inquietant.

La primera part és La carta breve, una mena d’esbojarrada ruta pels Estats Units, una mena de fugida o persecució (una ambigüitat amb la que juga) respecte a Judith. Una excusa per parlar d’ell mateix, amb un interés per les coses que l’envolten més aviat relatiu.

Esbojarrada però reflexiva, cap endins i amb un estil que va quedant. És peculiar, costa de definir però el notes. Potser és una obvietat, però ho vull remarcar, és un escriptor amb personalitat, no és limita a descriure. Al cap i a la fi és co-responsable del guió de la recomanable El cel sobre Berlín, de la que poso una imatge infringint segurament totes les lleis de copyright.

https://www.wim-wenders.com/movies/movies_spec/wingsofdesire/wingsofdesire.htm
© Wim Wenders.

Sólo prestava atención a las deformidades y las manías; lo demás no lo veía y después de la primera ojeada, y cuando tenía que hablar de ello me veía obligado a fantasear; sin embargo, como tampoco mi fantasía sabía nada, atribuía a todos señas especiales de identidad, como en una requisitoria. Esas señar de identidad sustituían paisajes enteros, contextos y destinos. Sólo con Judith —con la que por primera vez empecé a vivir algo— adquirí la capacidad de ver el mundo de una forma que no consistiera sólo en una primera ojeada aviesa. Dejé de coleccionar señas de identidad y comencé a tener paciencia.

https://www.independent.co.uk/arts-entertainment/books/features/philip-marlowe-is-back-on-the-mean-streets-of-la-private-eye-by-icon-of-american-literature-raymond-9187271.html
Imatge treta d’aquí.

A la segona part El largo adiós (res a veure amb el llibre de Chandler o la pel·lícula) se’ns explica més d’aquest afartament mutu entre el protagonista i Judith i aquesta fugida persecució amenaçant o el que sigui perquè a estones ni ells semblen tenir-ho gaire clar.

No nos separábamos porque ninguno de los dos quería abandonar. Pero no nos importaba tanto tener razón y demostrárselo al otro; lo más importante era, y eso era lo que buscábamos, hacer que el otro perdiera la razón por sí mismo después de esa demostración. Cuando se reprochaba algo a alguno se observaban después todos sus movimientos a fin de que él mismo se delatase. Lo peor era que no nos acusábamos ya el uno al otro, sino que, sin palabras, buscábamos situaciones en que el otro se sintiera culpable. No nos insultábamos ya: sólo queríamos humillar al otro.

Y una part final amb John Ford que m’ha fet força el pes, sorprenent i no sé si als 70 un podia arribar a casa d’una llegenda com ell i simplement passar a saludar i xerrar. Però què més dóna!

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:John_Ford_1946.jpg

—Contadme ahora vuestra historia —dijo John Ford.

Y Judith contó cómo habíamos venido a América, cómo me había perseguido, cómo me había desvalijado y había querido matarme y cómo, por fin, estábamos dispuestos a separarnos pacíficamente.

Un primer tast d’un escriptor prolífic i polèmic, fonamentalment per donar públicament suport a un fill de puta del nivell d’Slobodan Milošević, una mica a l’estil de Céline de qui hem d'»oblidar» coses perquè va escriure la meravella de Viatge al fons de la nit. Seguiré amb aquest autor.