Carta breve para un largo adiós / Peter Handke

Del premi Nobel me’n refio una mica i per això no és estrany que m’apropi a algun guardonat. Com és el cas de Peter Handke, aquesta mena de guanyador «a pachas» del premi d’aquest any perquè per vergonya van preferir fer com que s’oblidaven del tema l’any anterior i aquest han compensat amb dos premiats.

He triat aquest llibre per aquest article, no sempre coincideixo amb aquest autor però en general sí, o almenys no em recomana llibres dolents, una altra cosa són els gustos que no sempre són coincidents, ja seria inquietant.

La primera part és La carta breve, una mena d’esbojarrada ruta pels Estats Units, una mena de fugida o persecució (una ambigüitat amb la que juga) respecte a Judith. Una excusa per parlar d’ell mateix, amb un interés per les coses que l’envolten més aviat relatiu.

Esbojarrada però reflexiva, cap endins i amb un estil que va quedant. És peculiar, costa de definir però el notes. Potser és una obvietat, però ho vull remarcar, és un escriptor amb personalitat, no és limita a descriure. Al cap i a la fi és co-responsable del guió de la recomanable El cel sobre Berlín, de la que poso una imatge infringint segurament totes les lleis de copyright.

https://www.wim-wenders.com/movies/movies_spec/wingsofdesire/wingsofdesire.htm
© Wim Wenders.

Sólo prestava atención a las deformidades y las manías; lo demás no lo veía y después de la primera ojeada, y cuando tenía que hablar de ello me veía obligado a fantasear; sin embargo, como tampoco mi fantasía sabía nada, atribuía a todos señas especiales de identidad, como en una requisitoria. Esas señar de identidad sustituían paisajes enteros, contextos y destinos. Sólo con Judith —con la que por primera vez empecé a vivir algo— adquirí la capacidad de ver el mundo de una forma que no consistiera sólo en una primera ojeada aviesa. Dejé de coleccionar señas de identidad y comencé a tener paciencia.

https://www.independent.co.uk/arts-entertainment/books/features/philip-marlowe-is-back-on-the-mean-streets-of-la-private-eye-by-icon-of-american-literature-raymond-9187271.html
Imatge treta d’aquí.

A la segona part El largo adiós (res a veure amb el llibre de Chandler o la pel·lícula) se’ns explica més d’aquest afartament mutu entre el protagonista i Judith i aquesta fugida persecució amenaçant o el que sigui perquè a estones ni ells semblen tenir-ho gaire clar.

No nos separábamos porque ninguno de los dos quería abandonar. Pero no nos importaba tanto tener razón y demostrárselo al otro; lo más importante era, y eso era lo que buscábamos, hacer que el otro perdiera la razón por sí mismo después de esa demostración. Cuando se reprochaba algo a alguno se observaban después todos sus movimientos a fin de que él mismo se delatase. Lo peor era que no nos acusábamos ya el uno al otro, sino que, sin palabras, buscábamos situaciones en que el otro se sintiera culpable. No nos insultábamos ya: sólo queríamos humillar al otro.

Y una part final amb John Ford que m’ha fet força el pes, sorprenent i no sé si als 70 un podia arribar a casa d’una llegenda com ell i simplement passar a saludar i xerrar. Però què més dóna!

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:John_Ford_1946.jpg

—Contadme ahora vuestra historia —dijo John Ford.

Y Judith contó cómo habíamos venido a América, cómo me había perseguido, cómo me había desvalijado y había querido matarme y cómo, por fin, estábamos dispuestos a separarnos pacíficamente.

Un primer tast d’un escriptor prolífic i polèmic, fonamentalment per donar públicament suport a un fill de puta del nivell d’Slobodan Milošević, una mica a l’estil de Céline de qui hem d'»oblidar» coses perquè va escriure la meravella de Viatge al fons de la nit. Seguiré amb aquest autor.