Els metecs / Pep Puig

Aquest autor va ser un descobriment que em va encantar i em vaig llegir tots els seus llibres, i són molt bons tot i la tendència de l’autor a repetir-se. Em pregunto si en aquest llibre també desapareixerà una adolescent de manera misteriosa i tota la gent del poble es desviurà per intentar trobar-la, per exemple.

Comencem explicant alguna cosa sobre el títol, una consulta a la página de l’IEC ens diu de metecPersona establerta en un país respecte al qual és un estranger.

https://www.flickr.com/photos/aka1936/
20130317_125952 © Albert, Creative Commons.

El protagonista queda als matins al bar al davant de l’escola on deixa el fill amb altres pares que fan el mateix, fan un cafè o un cigaló i diuen animalades i/o es queixen de les dones i de les ex, o tot alhora. Un d’aquests pares és el Mario al que li diuen uruguaià, que li explica al protagonista, tot tornant de córrer, que fa poc ha tornat al poble després de 30 anys de no fer-ho. Tornar al poble és un dels temes recurrents de Pep Puig.

https://www.flickr.com/photos/aka1936/
20130317_125952 © Albert, Creative Commons.

El fet que Pep Puig es repeteixi de fet és una bona noticia. No és un autor que només té una novel·la i la va reescrivint un cop i un altre, no. Però sí que té uns elements que sempre apareixen, com si fossin la seva obsessió, temes que acaben apareixent en més d’un llibre. Per tant els llibres no són 100% originals, però em sembla que cada cop escriu millor, o sigui que prefereixo no ser un tiquismiquis. I si el protagonista torna al poble com a L’home que torna doncs mira, que torni, si el poble sembla ser el mateix doncs perfecte, si recorden unes escapades amb bici fins al mar cap problema, camp de futbol com a Les llàgrimes de la senyoreta Marta? Vinga. Un amic forner? Endavant… i només porto les primeres 100 pàgines, si també desapareix una noia farà un combo amb un tema que surt a L’amor de la meva vida de moment, Les llàgrimes de la senyoreta Marta i La vida sense la Sara Amat. Repeteixo que per mi no és un problema, i si aquest és el primer llibre que llegiu de Pep Puig no us representarà cap problema, aquest autor fa llibres amb aquests elements, és el que tenim.

Mario torna al poble de Les Voltes, sense a dir a la gent que es troba qui és, ell els reconeix però ells a ell no. S’inventa que ve de part d’Òmnium perquè estan buscant pobles per fer una activitat de literatura. El paissatge no ha canviat tant com ell, i els que abans eren els seus companys i amics. Al final es va fent tard i li acaben recomanant un lloc on hostatjar-se, d’estranquis això sí. I allà hi ha Caterina Jou, un dels seus amors platònics de quan era un nen i vivia allà.

-Si no et fa res…
-Si no em fa res què?
-Fer-me alguna cosa de sopar…
Clar que no em fa res, jo també he de sopar. Et va bé una truita de verdures i una amanida? Li anava bé. Ah, suposo que ja ho has sentit. Em dic Caterina. Li va allargar la mà i el Mario no va tenir altre remei que estirar la seva i encaixar. Jo Mario, va pensar mentre li deia:
-Joan, encantat.
I tan encantat. Perquè a més es va quedar així, tot quiet, sentint com la Caterina baixava les escales fins al pis de baix, i encara va seguir quiet sentint com entrava a la cuina o on fos que hagués entrat i començava a feinejar, si és que començava a feinejar. Com si necessités el consentiment d’algú per moure’s, el Mario no es va bellugar fins que es va adonar de la pròpia immobilitat. Déu meu, la Caterina Jou, m’ha dit que va pensar. Es va asseure a la vora del llit i es va deixar caure enrere, com un ninot. Al sostre, una renglera de cabirons. La Caterina Jou, aquella nena terrible, trenta anys després. Despertem els records i després què se suposa que n’hem de fer?
 https://www.flickr.com/photos/brooke/
third bedroom © Brooke Raymond, Creative Commons.
-La infusió no la incloc com a servei, forma part del sopar -li va dir la Caterina dreta al costat de la taula-. Però si vols i et portes bé, més tard quan siguis al quarto et puc venir a fer un petó de bona nit…
Un esvalot sobtat de cavalls. Tots cap allà, espantats del mateix ensurt. Feia temps que no li passava, m’ha dit, aquella revolució de la sang. Va somriure, mig abaixant el cap, com si ella hagués fet una broma. Però sabia que no l’havia fet i el va tornar a aixecar.
https://www.flickr.com/photos/johnjoh/
Going up the stairsy © star5112, Creative Commons.
-Vine, va -li va dir.
-A on? -va preguntar ell, tot i que era evident on el volia dur.
-No cal que parlem -li va dir ella.
No dubtava, ni tan sols ho feia veure. Només demorava el moment perquè sabia que un cop li agafés la mà ja no hi hauria volta enrere. Li va acabar agafant la mà. Sense deixar-la anar la va començar a seguir en direcció a les escales, i de les escales cap al pis de dalt. Per la fermesa amb què ella l’agafava durant el trajecte va tenir la sensació que la Caterina era una mena d’institutriu que l’acompanyava al quarto dels nois que s’han portat malament. No s’havia portat malament, però va sentir que estava molt a punt de fer-ho. Caterina, li van venir ganes de dir-li mentre entraven al quarto i ella tancava la porta suaument, soc el Mario, el germà gran de la teva amiga Laura. Pobre Mario; se sentia tan desvalgut que ella devia tenir la sensació que estava davant d’un púber el dia de la seva estrena.
-Va, que aviat tot passarà.
https://www.flickr.com/photos/batega/
I wanna hold your hand © Josep Ma. Rosell, Creative Commons.
Això és el que li explica el Mario a el protagonista i narrador, el Pere, perquè escrigui aquesta història. I el Pere hi va pensant, entre converses al bar amb la resta de pares separats que poc o molt també són metecs, fins que es decideixi a anar al poble a completar el cercle, i satisfer la curiositat que li provoca la Caterina Jou. Personatge quasi mític i una de les troballes del llibre, un personatge molt més complex del que pot semblar en un primer moment. Però a Barcelona, als matins, es segueix reunint amb els altres metecs, i de vegades amb la dona i tot d’algun d’ells.
https://www.flickr.com/photos/daquellamanera/
Café y anís ©Daniel Lobo, Creative Commons.
-Penso que feu pena, Pere. -La meva ganyota de perplexitat la va fer tornar a riure, però no es va estar de seguir, mentre m’estrenyia més fort el braç.- Penso que sou una colla de reprimits que necessiteu aquest espai per conjurar-vos contra les dones pel poc cas que us fem…
[…]
-Tu tia flipes! -li va etzibar-. Si ens conjurem no és pel poc cas que ens feu les dones, sinó perquè d’una vegada per totes ens deixeu d’enredar i anar al darrere xuclant-nos tot el que podeu…
https://www.flickr.com/photos/69214385@N04/
Uphill – Explored © Don McCullough, Creative Commons.
Dilluns vam tornar a anar a córrer amb el Mario. Gairebé per art d’encanteri, el cap de setmana amb el meu fill va quedar tan allunyat com aparentment diluït el meu desig peremptori d’anar a Les Voltes. Barcelona ja ho té, això, les grans ciutats: posposa les urgències, distreu les necessitats reals, i ens esborra la memòria del present perquè puguem ensopegar un cop i un altre amb la mateixa pedra sense ser-ne conscients i així puguem creure que la nostra lluita diària té un sentit.
https://www.flickr.com/photos/samjordan/
Book © Sam, Creative Commons.

El llibre acaba amb el viatge de Pere al poble, “per documentar-se” però de fet és molt més, és una radiografia ràpida del que suposa viure en un poble amb les seves petites-grans coses, i també les petites-grans enemistats i tota aquesta sèrie de coses i la gran pregunta que el Pere no pot evitar fer a la Caterina Jou: Per què t’has quedat? Una pregunta sense gaire sentit, això també.  I ja que hi és aprofita per regalar-li un llibre i fardar de ser escriptor.

Tinc la sospita que la majoria d’escriptors catalans tenim algun exemplar dels nostres llibres al maleter del cotxe, m’ensumo que alguns, fins i tot, tenen més llibres al maleter que a les prestatgeries de les cases de la gent. Jo no en tenia un sinó dos, dins d’una bossa de paper, sota el seient de l’acompanyant. En vaig agafar un i vaig tornar corrents a ca la Caterina.

Anem a les conclusions ja. Molt bon llibre, i sí, Pep Puig es repeteix, què hi farem! Els seus personatges també van creixent i ara ens els trobem a tots amb família i separats. I el fet de fer un llibre dient que es farà un llibre amb un narrador que sembla l’autor… potser n’estem fent un gra massa amb això de l’autoficció, no? Però això és mania personal. Si us van agradar els seus altres llibres us agradarà aquest i és també un bon llibre per començar amb aquest autor.
https://www.flickr.com/photos/omniumcultural/
56è premi Sant Jordi de novel·la_Pep Puig_La vida sense la Sara Amat_BAIXA RES_Foto Òmnium Dani Codina © Òmnium Cultural, Creative Commons.

 

La vida sense la Sara Amat / Pep Puig

Aquest autor ha estat tot un descobriment, així que agafo amb moltes ganes el seu nou llibre. I em trobo amb un poble que ja em sembla conèixer, un grup de nanos que també i una sèrie de coses que són les que sempre han aparegut als llibres de Pep Puig, però tinc l’esperança de que no sempre escrigui la mateixa història, o almenys que si ho fa que cada cop ho faci millor.
Ja en el llibre Les llàgrimes de la senyoreta Marta la filla de la Marta havia marxat, pràcticament desaparescut, i crec que de la mateixa manera jugant a fet i amagar simplement desapareix. En aquell llibre dóna senyals de vida temps després, però no es resol el perquè.

Pep Puig, foto treta de http://www.eltemps.cat/revista/eivissa-la-destruccio-del-paradi-s-13520

La Sara Amat fa exactament el mateix, jugant a fet i amagar no apareix. Com que els de la colla saben que la noia és una mica estranya doncs no en fan cas i suposen que ha tornat a casa, però no. Aquella mateixa matinada mig poble el mobilitza per trobar-la, desisteixen esperant que l’endemà aparegui sana i estàlvia, com si només hagués fet una entremaliadura. Però no apareix, o sí, apareix a l’habitació del protagonista el Pep (o Josep o Pepino, com el protagonista de L’amor de la meva vida de moment).

Esglèsia d’Ullastrell amb Montserrat al fons, foto treta de http://www.ullastrell.cat/el-poble/llocs-d-interes

Ha decidit amagar-se allà, i el Pep que n’està perdudament enamorat no s’hi pot pas oposar ni delatar-la. Ella a més a més és més gran, es porten uns 3-4 anys (tot i que si ell ha de començar setè i ella encara no té 13 anys com es diu al final de la novel·la haurien de tenir la mateixa edat), ella és quasi una dona i ell és un nen, ple d’innocència i a qui aquesta (castíssima) convidada li revelarà coses del món adult, com una mena de pas, de trencar amb la innocència de la infància per entrar a les grisors i mitges veritats i secrets que amaguen els adults.

Guerra i pau, de Lev Tolstoi

Tenir una noia amagada força dies a l’habitació de la casa amb la padrina (àvia) per allà costa de creure, força, però és necessari perquè la història funcioni i perquè el seu petit univers funcioni. Un altre tema recorrent, juraria que també a Les llàgrimes…, el llibre de Guerra i pau, un clàssic que aconsegueix imbrincar-se en la història a la seva manera, personatges sentiments… al cap i a la fi el llibre parla d’això, de persones i sentiments, encara que siguin joves o potser precisament per això. Els personatges de novel·la molts cops no necessiten tenir mesura, són personatges no persones, els nens no tenen mesura i s’entreguen al que senten a cada moment amb tot, el Pep està absolutament enamorat de la Sara. I la té allà, amb ell, i al seu llit…! I que ningú malpensi, que no hi hagi sexe no vol dir que la relació sigui menys intensa.
Un llibre que es llegeix molt i molt bé, que aconsegueix (almenys amb mi ho ha aconseguit) un alt grau d’empatia amb el protagonista, un llibre excel·lent. Això sí, aquest llibre té un però, sobretot si hem llegit altres llibres de Pep Puig, i és que sembla que tot aquest argument i aquesta història una mica ja ens la sabíem, i això li pot treure part de la gràcia. Però si aquest és el primer llibre de Pep Puig que us llegiu us agradarà sense peròs que valguin! Bé, potser el tema de l’edat, però no deixa de ser un detall.

L’home que torna / Pep Puig

Amb aquest llibre completo tota l’obra de Pep Puig, llegida en ordre invers a com es va publicar i a l’espera de la darrera. Si voleu podeu llegir les meves ressenyes de L’amor de la meva vida de moment i Les llàgrimes de la senyoreta Marta.
Dir que em recorda coses és rar, no sé si molta gent arribarà a aquesta novel·la després de les altres. Però és la meva visió, tornem a un poble que ja coneixem i a uns personatges i unes “cases” i a un recordar el passat. El protagonista en Vicent torna al poble on passava els estius quan era petit, un poble d’on va marxar d’un dia per l’altre, on va deixar el seu millor amic (el Forner de Cal Forner), i una noia. No torna pas per la noia, tampoc té massa clar perquè torna (o almenys no ens ho diu). L’excusa de la tornada serveix per tot de records sobre els seus darrers temps al poble. I tothom que el veu li fa la mateixa pregunta: -Què? Ja has vist a la Isabel?

Una diferència amb els altres llibres de Pep Puig és temporal. El Vicent s’allotja a l’antiga casa seva (Cal Sabater) ara reconvertida en pensió, encara hi ha a la paret un dibuix que va fer dels seus avis amb la seva signatura i la data 1953. En els altres llibres de Pep Puig la infantesa dels protagonistes, sovint també recordada, és dels 70-80, tot i que en un poble no van semblar els anys d’obertura i canvi que van ser en altres entorns més urbans; som en un poble d’esglèsia, de missa i de famílies catòliques, apostòliques i romanes.
I amb un home que torna, i torna a recordar perquè va marxar, la por que li feia quedar-se tancat al poble, com va deixar a la Isabel de Cal Mestre i com aquesta no va trigar gaire en anar-se amb el Quim de Cal Casanoves. I ell no ho va pair, no el va esperar, no va considerar que podia tornar algun dia, ell entén que li va furtar la possibilitat d’un futur junts (sí, va ser ell el que va marxar). Mentre anem llegint tenim un pressentiment de per què ha tornat, i és confirma, com de passada, com qui no vol la cosa.
Ara ja està, ara ja només em queda La vida sense Sara Amat, a veure si cau per Sant Jordi!

Les llàgrimes de la senyoreta Marta / Pep Puig

Va ser acabar amb L’amor de la meva vida de moment i posar-me a buscar més coses de Pep Puig i vaig anar a parar a aquest llibre.
Explico tot l’argument, o sigui que si sou dels que no voleu espòilers vosaltres mateixos.
Tornem a tenir una infància en un poble, i dic tornem perquè encara recordo l’altre llibre tot i que aquest va ser primer, és a dir que els seus lectors no recordaven res de res. Un poble, i un nano, en Pau, que s’ha convertit en un adolescent prou guapo, o això li diuen, i comença a festejar amb la Mireia. No tinc ni idea de com era festejar en un poble cap als primers 80, però el Pau i la Mireia semblen més una parella dels 50, un petó de tant en tant, caminar agafats de la mà i prou.
Mentrestant en Pau decideix que lo del fútbol no li acaba d’agradar i deixa l’equip del poble, una mica decebut que ningú intenti convénce’l de que segueixi. El dia que li diu a l’entrenador aquest no li discuteix, li diu que és la seva vida, i que si li plau vagi a casa seva a dir-li a la dona que té reunió amb la junta i que arribarà passades les 12.
I en Pau hi va, i li dóna l’encarrec (el recadu) a la dona de l’entrenador, la senyoreta Marta que és la professora de l’escola del poble i feia lectura i redacció fins a quart de primària. El fa passar, li ofereix unes figues i de cop i volta es posa a plorar, calladament. Ell no sap que fer, i no fa res. Però hi torna, i de no fer res passa a ballar amb ella escoltant jazz, i d’aquí passen al llit, amb uns 20 anys de diferència.
El Pau es queda completament idiotitzat i només viu per les seves cites que són els dimarts i els dijous coincidint amb els entrenaments de l’equip de fútbol.
Tenim el Pau amb la Mireia amb qui només es fan algún petó i s’agafen de la mà i amb la senyoreta Marta, amb qui fa absolutament de tot, com si la Marta fos una experta MILF de pel·li porno. Però ells dos s’estimen, d’aquella manera si es vol, i ella li deixa llibres i intenta que llegeixi i que així tingui les paraules necessàries per ordenar el món (recordem que és mestre), i ell amb tantíssim sexe no pot més que estar completament meravellat. Té dues vides, una pública on passeja amb la Mireia pel poble, i una les hores que l’entrenador és al camp de fútbol d’amagat amb la seva dona.
La Marta a més a més té una filla que va desaparèixer del poble, se’n va anar, però en un poble això és com desaparèixer, i ara ronda per sudamerica. A l’estiu la Marta i el seu marit en Cisco van a Mèxic a veure-la. I el Pau es queda al poble, amb la Mireia, que veient-lo tant capficat i estrany li diu d’anar-se’n al llit.
I això és la solució? Doncs no. En realitat és gairebé el contrari, la Mireia es limita al coit amb els llums apagats, depressa i corrent i allò s’acaba quan ell es corre. I ell que estava acostumat a tota una altra cosa i a fer-ho a pèl ho troba frustrant. Finalment, després d’una discussió bastant forta ella es deixa anar, i clar ell aplica tot el que ha après, ella perd el món de vista i a partir d’aquí follaran a totes hores sense aturador!
I en Pau deixa estar la senyoreta Marta, trist però inevitable.
Ens acostem al desenllaç del llibre, passa el que ha de passar, i fan el que se sol fer en aquests casos, i amb alguna pinzellada tràgica tenim ja el Pau i la Mireia de ple en la vida adulta i amb la seva familia, el llibre acaba amb el Pau tornant a casa de la Marta a l’hora de l’entrenament de futbol, i ens quedem sense saber si entrarà a reprendre la història o no o què.

El llibre m’ha agradat molt, més que l’altre de Pep Puig perquè jo sóc més de novel·les, tot i que reconec que L’amor de la meva vida de moment és una mica millor, hi ha un major domini tècnic i també més contenció, i aquí es desborda més. La identificació amb el personatge és total, això és un encert, ajuda molt que moltes vegades no respongui una bestiesa però l’escrigui per aputar que no la diu, i de converses complicades n’hi ha un munt al llibre. Una història típica de creixement si es vol, o d’això tant poètic de “despertar a la vida” però sense carrincloneries, sense eufemismes, i retratant un univers i un entorn que de seguida ens resulta familiar. Llegint-ho sembla fàcil, no ho és gens.
I en breu em posaré amb L’home que torna.

L’amor de la meva vida de moment / Pep Puig

Ja ho he dit altres vegades, no m’estendre, hi ha segells editorials que són una garantia, L’Altra Editorial n’és un, per tant cal estar atent als seus llibres perquè segur que es mereixen una oportunitat. I les primeres pàgines del primer conte (un llibre de contes! he tornat a caure! 🙂 ja m’ho han confirmat, aquest llibre de Pep Puig val molt la pena.
Són contes, sí, però amb un protagonista que es va repetint en més d’un, acaba semblant més una novel·la dispersa (com a descripció és una mica així però a mi em val). Tenim records d’infantesa, que tenen la proporció justa d’innocència i ingenuitat i de mala llet i realitat (que és el que sempre passa quan xoquen els móns dels nens i els adults). A destacar dos “contes”: el que dona títol al llibre i Dúgol.
Qualificar de conte L’amor de la meva vida de moment no és del tot correcte, són una setantena de pàgines, és més una nouvelle, una novel·la curta. I és esplèndida, amb moments lúcids:

...els pares animem als altres homes a ser pares perquè passin pel mateix tràngol que nosaltres…

I tendres, com un enamorament, més platònic que una altra, cosa als deu anys. I l’absurd de la mili i la dèria per intentar recuperar aquell amor, i sobretot escapar d’un entorn més kafkià i ridícul que cap altra cosa. I com les coses primer no surten, després sí, i després tot canvia (si voleu més info llegiu el llibre coi!).
I Dúgol. Sublim. L’he acabat no fa encara ni 3 hores. I és el punt final i definitiu i que arrodoneix el llibre. M’ha encantat. L’ambient del poble, l’escapament, els llibres, l’amor prohibit… ho té tot! És un llibre que penso rellegir, que val la pena rellegir i que em fa esperar amb ganes el següent llibre de Pep Puig.