Estoico y frugal / Pedro Juan Gutiérrez

Darrer llibre d’un dels meus autors preferits, el cubà Pedro Juan Gutiérrez. Aquí links a les meves ressenyes d’ell tant al blog actual com a l’antic.

Aquí l’autor recrea, com un novel·la de 170 pàgines d’un sol paràgraf, l’any 1998 quan va estar uns mesos vivint a Madrid. S’havia publicat amb cert éxit la seva Trilogía… i al seu país potser no seria ben rebut perquè també s’han llegit el llibre i no ha agradat gaire. Madrid i altres parts d’Espanya i Europa, a mig camí entre gira promocional i viatge de plaer.

Es imposible escapar, como dije antes. Es fácil trasladarse físicamente a otro lugar. Pero uno no puede escapar. Ahí está siempre la memoria, jugando sucio con nosotros. Uno implora un poco de mala memoria. Y lo más que logra es que todo se esconda en el subconsciente, y entonces empiezas a tener pesadillas agobiantes y despiertas gritando como un loco en medio de la noche.

Hi ha continus flashbacks des de Madrid als primers 90 a Cuba, quan l’URSS va desaparèixer i a Cuba va començar a faltar absolutament de tot començant pel menjar. Va apareixer la prostitució de manera massiva i la crisi dels balseros, tot un cóctel demolidor en un país del que tothom en volia marxar. Ell no creia en política, el capitalisme és dolent i el socialisme és pitjor però no va fer un llibre denúncia, simplement explicava el que hi havia, el que veia, el que vivia i com ho vivia. Tot i així, en totes les xerrades, entrevistes i conferències, es limiten a la lectura política del llibre. Al marge de la literatura l’autor té una sensació permanent de ser en algun límit, una manera de viure al dia que ja forma part d’ell mateix.

Me pareció que era lo que había hecho toda mi vida: caminar sin rumbo. En la noche. Caminar y caminar. Caminé hasta que amaneció, sin pensar. Me había convertido en un experto en el arte de no pensar, no torturarme con demasiadas ideas. Quizás es una ley básica de la supervivencia. Yo tenía la impresión de que no controlaba nada en mi vida. Vivía con una pistola cargada en la sien, aunque no era consciente de esa situación. Pero me causaba desasosiego y miedo. Impetuoso como un estúpido. Tenía que aprender a dejar fluir las cosas. Y flotar río abajo. Pero no. Yo tenía el vicio de controlar todo. O mejor dicho: intentar controlar. Al final uno no controla nada.

https://www.flickr.com/photos/zedzap/
Our Man in Havana series © Nick Kenrick, Creative Commons.

Si heu llegit altres coses de Pedro Juan doncs això és una mica el que trobareu en aquest llibre, i tampoc és una mala elecció per iniciar-vos-hi. Ens trobem un Pedro Juan que sense deixar de ser ell mateix és més madur, més reposat. Com si fora de la seva Cuba natal també establís una distància amb tot el que el rodeja. Anirá d’un lloc a un altre, beurà, fumarà, farà l’animal i es ficarà al llit, sí, però amb un ritme o unes sensacions diferents de com ho feia als seus primers llibres. Ara ja ha publicat i això ha transformat tant el seu entorn que també l’ha acabat afectant a ell. I així tenim la quadratura del cercle: un autor que evoluciona (i molt) sense deixar de ser ell mateix. Cal tenir en compte que el llibre narra el nadal del 1998, però està escrit amb la distància i l’ofici que l’autor té a dia d’avui. Potser el secret simplement és aquest. Això sí, l’estil d’escriptura continuada és poc amable de cara al lector, és una opció, estètica o literària, com una altra però trobo que no aporta res i que resta comoditat de lectura.

Fabián y el caos / Pedro Juan Gutiérrez

Estic a un o dos llibres de ressenyar tot  Pedro Juan Gutiérrez, un autor amb el que m’ho passo francament bé per la seva mala baba, pel seu humor negre i per aquesta mena de vida que porta contínuament en rebel·lia i empalmat com una mala cosa.
Aquí se’ns explica les vides de Fabián y Pedro Juan. Fabián és fill de pares espanyols, que poc després de la revolució pateixen el primer dels efectes i és que a Cuba deixen d’existir classe alta, mitjana i baixa, tots a la baixa directament via nacionalitzacions i clausures de bancs i canvis de moneda.
Els dos nois són la nit i el dia Pedro Juan és com els protagonistes de les altres novel·les, un mig salvatge que es preocupa principalment de sobreviure i follar, i Fabián és tot el contrari i a més a més homosexual. I ser homosexual és contrarevolucionari i una font de problemes continus, i això fa que tot i ser un virtuós del  piano l’acabin expulsant del teatre d’opera i acabi treballant en una fàbrica de carn enllaunada, on maten, esquarteren, i enllaunen la carn de porc, en unes condicions que ja fregaven la il·legalitat a la Cuba de finals dels seixanta. I allà es torna a trobar amb Pedro Juan.
En aquest llibre és on la crítica a la revolució cubana és més clara, més directa, en altres llibres es relatava una situació insostenible i un poder del que calia desconfiar perquè eren incapaços de fer el que se suposa que havien de fer i estaven més ocupats buscant fantasmes i culpant als USA de tot… aquí no, aquí s’explica clarament que hi havia una vida abans de la revolució i una vida després, i en la primera era possible un cert progrés, en la segona no, s’iguala per la part de baix i llestos.
Cada novel·la de Pedro Juan (l’autor no el personatge, tot i que diferenciar-los és difícil) és una mica el mateix, mateixos temes i llocs (tot i que aquí canvii L’Havana per Matanzas) i estil, però crec que cada cop ho fa millor, i a més a més es centra en els primers temps de la revolució, i no en els anys vuitantes i norantes com en d’altres llibres.

Carne de perro / Pedro Juan Gutiérrez

Amb aquest llibre es tanca el cicle de Pedro Juan Gutiérrez (sí el link va a la wiki en anglès però la que té l’article més extens) «Habana Centro», que el formen els llibres: Trilogía sucia de La Habana, El Rey de La Habana, Animal tropical i El insaciable hombre araña. S’assembla al darrer, és un llibre de contes, vagament relacionats, funcionarien també com una novel·la una mica dispersa i trobem les coses que han fet de Pedro Juan un referent, rom, sexe i un retrat de la misèria i la lluita que representa la vida en una Cuba on els turistes no hi van i que els cubans tampoc tenen gaire interés en ensenyar, tot i ser ben real.
Uns personatges que semblen permanentment a un pas de la bogeria, i en permanent excitació sexual, un dels tòpics de Pedro Juan que en aquesta novel·la (és que com a novel·la funciona! fragmentada però funciona!) no falten.
I ara que he llegit tot el cicle «Habana Centro» quins són el veredicte i recomanació? El veredicte és molt bo, llegir a Pedro Juan és alliberador, i és com un glop de rom del bo, passa bé al principi però després et presenta els seus respectes… I la recomanació? Tot i que el més esperable seria recomanar la seva Trilogia… mi em va guanyar definitivament amb Animal tropical, per mi el seu millor llibre i del que no puc més que recomanar-vos (per segon cop en aquesta entrada!) la ressenya que vaig fer-ne; i potser després aquest.

El insaciable hombre araña / Pedro Juan Gutiérrez

Al pas que porto en breu em quedaré sense res per llegir del genial Pedro Juan Gutiérrez, o el Bukowski caribeny que tot i ser un àlies injust serveix molt bé per fer-nos una idea de quin tipus d’autor tenim al davant.
Aquí el que tenim són contes, que tampoc es diferencien molt de les novel·les ja que l’estil de Pedro Juan és com sincópat, sembla irregular, però els seus llibres de contes també poden llegir-se com novel·les corals, o discontínues, no és un autor fàcil d’encasellar, però aquest llibre us pot agradar fins i tot si no sou grans fans del gènere contístic (a mi cada cop em costa més llegir un llibre de contes), i és una meravellosa i pertinent porta d’entrada a l’univers de Pedro Juan Gutiérrez, la Cuba que no surt a les guies, on la gent malda per viure un dia més (mirar més enllà no té gaire sentit) i per aconseguir menjar i també rom (encara que sigui del barat/ilegal/dolent), tabac i dones, mulates o negres sempre amb culs esplèndids i tapades amb roba mínima. Pedro Juan Gutiérrez en estat pur i en petites dosis, com s’ha de degustar el rom, fins i tot el bo, sobretot el bo!