Carrer de les Botigues Fosques / Patrick Modiano

He tingut aquest llibre massa temps a la lleixa de pendents. Els llibres anteriors de Patrick Modiano m’han agradat, i quan l’agafo recordo el perquè i identifico les coses que m’agraden del seu estil.

És aparentment senzill, res de recargolaments o de barroquismes, un estil senzill i fins i tot net però sense passar-se, sense ser asèptic (que aleshores no tindria gaire interès). Trobar aquest equilibri no és senzill, l’autor sembla sortir-se’n amb una naturalitat total.

Va encetar una tonada que era, em penso: Sur les quais du vieux Paris, però el soroll de les veus i de les rialles feia la música amb prou feines audible, i ni tan sols jo, que era a tocar, no n’arribava a copsar totes les notes. El pianista continuava, impertorbable, amb el bust ben dret, el cap inclinat. Em feia patir: pensava que en algun moment de la seva vida l’havien escoltat quan tocava el piano. Després s’havia hagut d’acostumar a aquest zum-zum perpetu que li apagava la música. Què diria, quan jo pronunciés el nom de Gay Orlow? Aquell nom el trauria un moment de la indiferència amb què anava tocant la seva peça? O ja no li diria res, com aquelles notes de piano ofegades sota la remor de les converses?

Paris, 1950 © Nathan Hughes Hamilton, Creative Commons.

Anirem seguint el protagonista a la recerca de la seva identitat, literalment. A través de coneguts, noms esparsos, fotografies on potser surt o potser no… I tot preguntant i detectant (o creient detectar) coses que desperten alguna cosa al seu interior, una cosa que diu que sí que potser allò, que aquella identitat i aquella vida pot ser la seva, tot i que després resulti que no. Uns records dels que no sabem si refiar-nos o no.

La Denise i jo agafàvem el camí oposat al seu i seguíem el bulevard de Courcelles. El París per on caminàvem tots dos en aquell temps era tan estival i tan irreal com el vestit fosforescent d’aquell Scouffi. Flotàvem en una nit que aromaven les troanes quan passàvem per davant de les reixes del Parc Monceau. Molt pocs cotxes. Semàfors vermells i semàfors verds s’encenien dolçament per no res i els seus senyals de colors alternats eren tan suaus i regulars com el balanceig d’unes palmeres.

Paris © Simon Jowett, Domini públic.

Sembla que es va confirmant una identitat, amb esboços de la gent que el va conèixer i uns records que en qualsevol moment poden fallar.

Era l’aniversari de la Denise. Una nit d’hivern que la neu que queia sobre París es transformava en fang. La gent s’entaforava a les boques del metro i caminava apressant-se. Els aparadors del Faubourg Saint-Honoré brillaven. S’acostava Nadal.

Vaig entrar en una joieria, i encara veig la cara d’aquell home. Portava barba i duia unes ulleres amb els vidres tenyits. Vaig comprar un anell per a la Denise. Quan vaig sortir de la botiga, encara queia neu. Em va fer por que la Denise no vingués a la cita i vaig pensar per primera vegada que ens podíem perdre en aquesta ciutat, entre totes aquelles ombres que caminaven amb pas accelerat.

Eugene Galien-Laloue – Place de Clichy, Paris © Irina, Domini públic.

Passen les pàgines i acompanyem a Guy (un nom que s’ha posat com se’n podria haver posar un altre) en aquesta recerca d’ell mateix. Amb un estil net la narració sembla que passi sense sentir, com si fos fàcil. I anirem descobrint i redescobrint el perquè del protagonista.

Dels tres llibres llegits de Patrick Modiano (Records dorments; L’herba de les nits, i aquest) , aquest és el que més m’agrada, potser és el millor o potser el gust per aquest autor es va adquirint a mida que s’hi va entrant. Us el recomano.

L’herba de les nits / Patrick Modiano

Després de Records dorments m’hi torno a posar amb Patrick Modiano. No em va dir res aquella història però l’estil em va encantar, i això és confirma només obrir el llibre. Una història que comença preguntant-se si la ha viscut realment i que va rescatant a través dels records i de les seves notes. Aquesta dèria per apuntar sembla comuna a molts escriptors, encara que ara només sigui el protagonista no costa imaginar-se el propi Modiano apuntant coses per després recordar o reconstruir coses, les coses escrites romanen, verba volant scripta manent.

No, no ho vaig somiar. N’és la prova que conservo una llibreta negra plena de notes. Enmig d’aquest emboirament, necessito paraules precises, i consulto el diccionari. Nota: Breu apunt que home escriu per recordar-se d’alguna cosa. Per les pàgines de la llibreta se succeeixen noms, números de telèfon, dates de cites, com també textos curts que tal vegada tenen alguna cosa a veure amb la literatura.

https://www.flickr.com/photos/barnimages/
Closed moleskine © barnimages.com, Creative Commons.

Així doncs, un diumenge d’octubre a última hora de la tarda els meus passos m’havien conduït en aquesta zona, que qualsevol altre dia de la setmana hauria evitat. No, en realitat no es tractava de cap pelegrinatge. Però els diumenges, sobretot cap al vespre, i si estàs sol, obren una bretxa en el temps. N’hi ha prou d’esmunyir-s’hi.

Una història de records amb la que intenta treure l’entrellat d’una història, una història d’amor, un nom de noia, no deixen de ser els elements de les novel·les de sèrie negra, un gènere amb el qual l’autor flirteja amb aquest llibre.

https://www.flickr.com/photos/141278681@N04/
20 – Paris – Sunday afternoon © Marty C, Creative Commons.

No n’havia apuntat ni el nom ni l’adreça a la llibreta negra, per la mateixa raó que evitem escriure els detalls massa íntims de la nostra vida, per por que, un cop fixats sobre el paper, deixin de pertànyer-nos.

Potser és per això que diu, però observo en la narració una certa fredor, com una distància, això per mi és el que matava Records dorments, aquest llibre és molt més rodó i aquest estil més neutre afavoreix que la història flueixi. Tot el llibre recordant la seva història amb Dannie, amb els personatges de l’Unic Hôtel, intentant reconstruir què va passar i sobretot què se’n va fer. L’estil de Modiano posat al servei d’una història és una passada.

Records dorments / Patrick Modiano

Un altre autor amb el que m’estreno, ni més ni menys que Patrick Modiano. Però el llibre no m’ha acabat de fer el pes. Per moments sembla un recull aleatori de dones que no queda clar si son conegudes, amigues, amants o novies del protagonista, i que quasi totes les troba sense que se’ns digui gaire perquè apareixen i perquè desapareixen després. El llibre no m’ha fet massa el pes però l’estil sí, molt, i ara vull llegir més coses de Patrick Modiano. A més a més els llibres ambientats a París molen molt i fan de bon ressenyar.

El moment del dia que m’agradava més es donava a París, a l’hivern, entre les sis i dos quarts de nou del matí, quan encara era fosc. Una treva abans que es fes de dia. El temps estava en suspens i et senties mes lleuger que de costum.

Vaig freqüentar diferentes cafés de París a l’hora en que obrien les portes als primers clients. L’hivern del 1964, en un d’aquests bars de l’alba —com jo els anomenava— on totes les esperances eren permeses mentre encara fos fosc, m’hi trobava amb una tal Geneviève Dalame.

https://www.flickr.com/photos/gadl/
Sunrise over Paris © Alexandre Duret-Lutz, Creative Commons.