L’herba de les nits / Patrick Modiano

Després de Records dorments m’hi torno a posar amb Patrick Modiano. No em va dir res aquella història però l’estil em va encantar, i això és confirma només obrir el llibre. Una història que comença preguntant-se si la ha viscut realment i que va rescatant a través dels records i de les seves notes. Aquesta dèria per apuntar sembla comuna a molts escriptors, encara que ara només sigui el protagonista no costa imaginar-se el propi Modiano apuntant coses per després recordar o reconstruir coses, les coses escrites romanen, verba volant scripta manent.

No, no ho vaig somiar. N’és la prova que conservo una llibreta negra plena de notes. Enmig d’aquest emboirament, necessito paraules precises, i consulto el diccionari. Nota: Breu apunt que home escriu per recordar-se d’alguna cosa. Per les pàgines de la llibreta se succeeixen noms, números de telèfon, dates de cites, com també textos curts que tal vegada tenen alguna cosa a veure amb la literatura.

https://www.flickr.com/photos/barnimages/
Closed moleskine © barnimages.com, Creative Commons.

Així doncs, un diumenge d’octubre a última hora de la tarda els meus passos m’havien conduït en aquesta zona, que qualsevol altre dia de la setmana hauria evitat. No, en realitat no es tractava de cap pelegrinatge. Però els diumenges, sobretot cap al vespre, i si estàs sol, obren una bretxa en el temps. N’hi ha prou d’esmunyir-s’hi.

Una història de records amb la que intenta treure l’entrellat d’una història, una història d’amor, un nom de noia, no deixen de ser els elements de les novel·les de sèrie negra, un gènere amb el qual l’autor flirteja amb aquest llibre.

https://www.flickr.com/photos/141278681@N04/
20 – Paris – Sunday afternoon © Marty C, Creative Commons.

No n’havia apuntat ni el nom ni l’adreça a la llibreta negra, per la mateixa raó que evitem escriure els detalls massa íntims de la nostra vida, per por que, un cop fixats sobre el paper, deixin de pertànyer-nos.

Potser és per això que diu, però observo en la narració una certa fredor, com una distància, això per mi és el que matava Records dorments, aquest llibre és molt més rodó i aquest estil més neutre afavoreix que la història flueixi. Tot el llibre recordant la seva història amb Dannie, amb els personatges de l’Unic Hôtel, intentant reconstruir què va passar i sobretot què se’n va fer. L’estil de Modiano posat al servei d’una història és una passada.

Records dorments / Patrick Modiano

Un altre autor amb el que m’estreno, ni més ni menys que Patrick Modiano. Però el llibre no m’ha acabat de fer el pes. Per moments sembla un recull aleatori de dones que no queda clar si son conegudes, amigues, amants o novies del protagonista, i que quasi totes les troba sense que se’ns digui gaire perquè apareixen i perquè desapareixen després. El llibre no m’ha fet massa el pes però l’estil sí, molt, i ara vull llegir més coses de Patrick Modiano. A més a més els llibres ambientats a París molen molt i fan de bon ressenyar.

El moment del dia que m’agradava més es donava a París, a l’hivern, entre les sis i dos quarts de nou del matí, quan encara era fosc. Una treva abans que es fes de dia. El temps estava en suspens i et senties mes lleuger que de costum.

Vaig freqüentar diferentes cafés de París a l’hora en que obrien les portes als primers clients. L’hivern del 1964, en un d’aquests bars de l’alba —com jo els anomenava— on totes les esperances eren permeses mentre encara fos fosc, m’hi trobava amb una tal Geneviève Dalame.

https://www.flickr.com/photos/gadl/
Sunrise over Paris © Alexandre Duret-Lutz, Creative Commons.