La força de la gent / Jordi Borràs

Vivim uns temps interessants, potser ara no ho podem veure amb suficient perspectiva, però ho són. Al marge de la valoració que se’n vulgui o pugui fer, que això ja és una mica cosa de cadascú. Més o menys és el que vaig dir quan parlava del llibre Dies que duraran anys i té sentit que ho tregui ara amb aquest nou llibre de fotografies de Jordi Borràs, a partir de la sentència del procés i amb textos de Núria Cadenes, Roc Casagran, Julià de Jòdar, Joan-Lluís Lluís, Carme Martí, Laura Pinyol, Carles Rebassa i Estel Solé.

Tothom s’esperava una sentència extremadament dura, i també hi ha molta gent que considera que un sol dia a la preso pels presos i les preses polítiques ja és excessiu. Per tant la sentència va caure com un gerro d’aigua freda, gran part dels catalans van engegar a fer punyetes el «famós seny ancestral» (com deia La Trinca) i hi va haver protestes, i el tema de no deixar ni un paper a terra doncs també va quedar superat.

Urquinaona, l’aeroport, batalles campals, carrers tallats… i res de revolució de somriures, ara el que hi ha és un cabreig monumental. També hi ha manifestacions multitudinàries, però les cares són de tensió.

El llibre comença amb les detencions a uns terroristes que només existien en la imaginació de policies i medis. Un nou nivell: si detenir a dirigents i líders polítics no serveix (i ningú defensa que hagi servit de res) es va a per la gent de baix. Demostren que poden deternir a qualsevol i aplicar la llei antiterrorista i fer el que els roti a veure si així acolloneixen al personal. És una idea de merda, i que no funciona, i que radicalitza postures, una d’aquelles coses que ens fa voler dir el que aquell tall de l’APM: «et felicito fill».

Un fragment del text de Núria Cadenes:

Qui va decidir d’enviar porres i escopetes contra els catalans, d’aplicar contra el dret de manifestació la vella tàctica d’assalta i provoca i encén i digues després que la violència és seva, de la noia que van arrossegar, del noi asegut a terra, devia pensar que els robocops s’ho ventilarien en un tres i no res. Però es van trobar, al davant, un escut invicte de versos.

I aquest altre de  Carme Martí:

L’emoció de tenir barricades a la ciutat amb el jovent resistint es barreja amb l’estupefacció per les accions i les detencions. La detenció d’un periodista i les agressions a tants d’altres són un retrat lamentablement magnífic de la qualitat democràtica del país.

https://www.vilaweb.cat/noticies/guillem-detingut-via-laietana-maltractaments/
Imatge treta d’aquest article de Vilaweb.

El trasbals emocional creix amb la repressió. A la terrible i habitual banalització del nazisme, s’hi suma la banalització del terrorisme, que tenim ben present amb les sentències dels nois d’Altsasu. Entre tantes escenes cruelment inversemblants, amb la mama parlem de la del noi de la dessuadora taronja, abatut i detingut mentre seia en una manifestació pacífica. Encara no sabem com es diu, no ens importa: és el seu net, és el meu fill.

© Jordi Borràs.

El gruix central de les fotografies són del que ja es coneix com «la batalla d’Urquinaona». No es comenta gaire, però aquella «batalla» va tenir uns vencedors, una pista: no van ser els policies. Tampoc ha acabat servint de gaire, almenys al curt termini, això és així, de moment com a mínim. És tot allò que deia a l’inici de la manca de perspectiva.

L’altra part protagonista del llibre és el tall de l’AP-7 a La Jonquera. Un moment que va tenir la virtut d’internacionalitzar el problema sense ni tan sols sortir de Catalunya.

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Jordi_Borràs_Abelló.jpg
Jordi Borràs

El propi Jordi Borràs comenta una diferència fonamental entre aquest llibre i el previ Dies que duraran anys, en aquest llibre hi apareix la gent, el poble, els manifestants, en tot el llibre apareixen un total de 3 polítics. En aquesta fase del procés els polítics han quedat enrere de la gent. Al pas que anem aquest no serà el darrer llibre de Jordi Borràs sobre el tema, a veure si el següent pot ser, perquè la situació ho permet, de celebració.

El que surt al llibre és real, el què significa o el que representa queda per cadascú, però tot allò va passar. I un apunt, al llibre es repeteix vàries vegades que durant les protestes quatre persones van perdre un ull. No. No van perdre un ull com qui perd una moneda d’un euro entre els coixins del sofà. A quatre persones la policia els hi va rebentar un ull és més ajustat a la veritat.

Guillem / Núria Cadenes

Un llibre que darrerament està sonant força i m’ha entrat el dubte de si el soroll tenia o no raó de ser. Podria resoldre aquestes coses llençant una moneda a l’aire i no aniria tan desbordat de lectures, però no seria jo, i en general mai em puc penedir de llegir un bon llibre, caldrà veure si aquest ho és.

Aquest és un llibre més periodístic, potser fins i tot de true crime, per fer servir una etiqueta que sembla que està fent fortuna, sobre l’assassinat de Guillem Agulló i Salvador el 1993. També és el primer llibre que llegeixo de Núria Cadenes, som-hi doncs!

¡Arribaspaña!

El crit ha rebotat sobre les pedres del carreró, aspre com una fuetada. Se sent una altra veu que li respon, en un acte reflex, que viva Franco. El Picha tiba el braç enlaire i continuen corrent.

En tombar la cantonada, frenen. El Ventosa torna la navalla al de la cueta. Cantussegen el Cara al sol.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Guillem_Agulló,_ni_oblit_ni_perdó_DSCN2935.jpg
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Guillem_Agulló,_ni_oblit_ni_perdó_DSCN2935.jpg

Així comença el llibre, deixant les coses clares amb alguns elements que ens trobarem. Un assassinat perpetrat per uns neonazis i tota una actuació des de la policia a la judicatura que qualificar de complicitat i encobriment és el més suau que se’n pot dir. Benvinguts al País Valencià, l’any és el 1993 tot i que més d’un mantenia el rellotge vint anys enrere.

Matinada al barri del Carme de València, carrer dels Cavallers. Encara hi ha locals oberts. Gent que passeja, que torna a casa o que cerca un bar per a la darrera, va, la darrera i mo n’anem.

Només que, de cop, una trentena d’individus omplen l’escena, i la capgiren. Avancen a grans gambades, en formació, a l’assalt. Porten cascs, elàstics amb la bandera espanyola, sivelles amb esvàstiques. Texans estrets, caçadores bomber, botes negres. Branden cadenes, bats de beisbol, porres, trenquen els vidres, colpegen tothom qui troben.

La gent fuig.

N’hi ha que planten cara.

Una escena terrible, que acaba malament, i això no és realment dramàtic, és això:

El pitjor, però, és saber que saben que no els passarà res.

I tornar-ho a constatar.

Perquè això és el pitjor del llibre. Una policia interessadament incompetent, però si es tracta d’independentistes terriblement estricte, i una justicia que té molt clar qui són els seus i qui no. I la mort de Guillem i tot un procés de culpabilitzar a la víctima i repetir que duia un puny americà (mai va aparèixer) i que per això una baralla entre bandes d’antiracistes i nazis (però sense component ideològic, i van començar els nazis) va derivar en un apunyalament que… bé, en fi, una condemna ridícula i aquest saben que no els passarà res.

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Mural_Guillem_Agulló_in_Sarrià_(Barcelona).jpg
https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Mural_Guillem_Agulló_in_Sarrià_(Barcelona).jpg

El llibre ens porta al cas i a tot el que l’envolta, les reaccions i els entorns on es movien els oponents i la campanya a la premsa i el procés judicial. És indignant, no és cap sorpresa perquè ja sabem la merda d’estat que tenim, però indigna igualment.

El llibre no segueix una estructura diguem-ne clàssica. No tenim una novel·lització o una narració dels fets de manera ordenada cronològicament. Aquí hi ha una altra feina, un acostament com fragmentari als fets, i més que als fets a tot el que els envolta. L’assassinat apareix descrit un cop, un parell potser i ja, però el que es dibuixa és tota la resta, com fent un retrat en negatiu: tot allò que no mencionem és el nucli de la història.

Per això potser no és un llibre «fàcil», no tenim una redacció explicant els fets poc més que sumariament, hi entrem a fons però sempre pels laterals, intuïnt que aquesta és la història interessant. I el que se’ns retrata des dels laterals és una història que anem veient com acabarà. El llibre fa enfadar, i les coses que ens fan enfadar són aquelles que més necessitem saber, per estar preparats, per no anar sempre amb el lliri a la mà. Potser no és gaire, però ja és alguna cosa, potser tenim les de perdre però que no ens imposin també el relat.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Passeig_de_Guillem_Agulló_de_València,_placa.jpg
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Passeig_de_Guillem_Agulló_de_València,_placa.jpg