Nota al marge: Presentació de «Les lleialtats», Delphine de Vigan, 8 d’octubre 2019.

A continuació explico una mica com va anar la presentació de Les lleialtats a l’Institut Francés de Barcelona amb Delphine de Vigan. Com que no sóc periodista vaig anar prenent notes i aquí les intento ordenar una mica, no sé si quedarà gaire professional. Algunes de les respostes després de llegir la novel·la les entenc més i millor. És el que haurien de ser les presentacions, que t’animin a agafar el llibre. A veure com em queda.

Les lleialtats és una història d’adolescència, depressió i alcohol, amb uns joves perduts i en un entorn de crisi. Es pot considerar una novel·la social o política, però també íntima, familiar, social. Ens permet veure aquesta lleialtat del títol des de tots els angles.

Fan falta quatre veus. Volia parlar dels dos joves però després les dues dones li permeten dir coses diferents ja que els joves són en part presoners. Així hi ha dues visions de la història i de les lleialtats, que poden ser tant positives com negatives. La lleialtat és un recolzament però també un encadenament i una responsabilitat.

Fa servir diferents veus i estils narratius. Les dones sí tenen una veu pròpia i per això les seves parts estan narrades en primera persona, però pels joves necessitava una tercera persona i una visió més objectiva i més allunyada.

És una novel·la per ser llegida per joves. A França s’ha llegit a instituts. Parla dels joves i ells s’hi reconeixen i s’hi senten interpel·lats.

Una pregunta recurrent és si fa autoficció. Ella busca els rastres que ens ha deixat la infància. Es poden arreglar les ferides de la infantesa? Això és el que intenta explorar, amb dos adolescents actuals. Tant els personatges com l’entorn són molt diferents de la seva pròpia adolescència.

Són nens enfrontats al món. La paradoxa d’aquests nens, d’aquesta generació, és que són nens molt mimats però molt sols. Adolescents que tenen relacions virtuals i una tendència a l’alcoholisme que almenys a França cada cop comença abans i més fort, també amb el consum de cànnabis. Ja no com un consum festiu, és un consum d’angoixa i por pel futur, les drogues com una fugida. Hi ha por de l’apocalipsi, els psiquiatres alerten que és una por molt estesa entre els joves. El món que estem construint, quin espai deixa als joves que venen darrera? Es pregunten cap a on va el món i què hi faran ells, o si val la pena tenir fills tal i com està el món. Els adolescents ara tenen veu. Tenen medis per expressar-se directes i simples però, els escoltem?

Els comportaments de risc els permeten escapar de la realitat, potser per canals que no són els tradicionals.

La intencionalitat en la forma de la novel·la és aconseguir un llibre més curt, una forma més concisa per mantenir la tensió dramàtica, dir el màxim amb el mínim. Més directa i més simple. Mostrar que cada persona té una visió parcial i subjectiva, però el lector té tota la informació i pot completar el trencaclosques.

El personatge de la professora és difícil, vol canviar les coses per lleialtat a les seves promeses de jove i això la porta a la veritat i és el que li permet intentar canviar el destí del nano. És un personatge capaç d’anar contra la institució, ella veu el que els altres no perquè ella coneix els senyals. Va més enllà en la seva feina perquè no es demana als professors aquesta implicació.

I al final de la presentació va caure aquesta pregunta: Que en pensa de la persecució a Roman Polanski? És un tema complex,  i tots els punts de vista al seu voltant són legítims. Va passar fa temps i els valors eren uns altres i cal separar home i l’artista, la seva obra. Aquests canvis de criteris volen dir que la nostra mirada està canviant.

I fins aquí.

Nota al marge: Roda de premsa de David Lagercrantz el dia 7 de setembre

David Lagercrantz és una de les estrelles presents a la Setmana del llibre en català, a més a més presenta el darrer dels seus llibres que continuen la saga Millennium creada pel desaparegut Stieg Larsson. Una saga amb xifres milionàries i una expectació a l’alçada. Aquestes són algunes de les coses que va dir a la roda de premsa:

El llibre sobre Zlatan Ibrahimović va esdevenir un èxit de vendes a Suècia, amb xifres de rècord, un llibre que va comprar molta gent que normalment no compra llibres. Gent que com Zlatan havien crescut en guetos o en barris poc afavorits. Amb això va pensar que potser era millor escriptor treballant amb històries d’altres. Al cap i a la fi el seu gran èxit va ser escriure una vida que no va haver d’inventar.
Li va arribar la proposta d’escriure el quart llibre de Millennium, de continuar la saga. Era una primícia i com a periodista estava entusiasmat, i just després va tenir molta por. La passió per la història i la por per fer un llibre que no complís les expectatives van ser el motor que van fer possible els tres llibres amb el gran final al darrer. Ara ha d’aturar-se i centrar-se en altres coses perquè si segueix amb Millennium caurà en la rutina.
Aquest tercer llibre (sisè de la saga) presenta la gran batalla final entre les dues germanes Lisbeth i Camilla, nèmesis una de l’altra. També es toca molt el tema de les fake news que poden acabar provocant violència i que molta gent, gent poderosa com per exemple Trump, fa servir pels seus interessos. La guerra sempre comença amb les paraules.
Stieg Larsson no va deixar notes o idees escrites sobre el quart llibre de la saga. És un mite que s’ha creat que no es correspon amb la realitat. David Lagercrantz va llegir a fons i vàries vegades els tres primers llibres i a partir d’aquí va intentar veure per on podrien anar els personatges si seguia les seves històries.
En aquest llibre hi ha una mena d’homenatge a Tom Wolfe i La foguera de les vanitats ja que intenta fer un retrat de la societat des del punt més baix fins al més alt. Es tractaria de la història que vincula el pidolaire que apareix molt amb el ministre suec de defensa. A més a més es retrata una realitat, la de la gent sense sostre, completament nova a Suècia. No hi havia vagabunds i gente sense llar abans, i d’uns anys ençà Estocolm n’està ple..
Lisbeth és un personatge completament revolucionari en la literatura. És una dona poc convencional tant la manera de pensar com sobretot d’actuar. No és pas un personatge subordinat al protagonista masculí, actua pel seu compte i en molts casos potser com ho faria un home.
Està treballant en el seu nou llibre, ja fora de la saga Millennium. Hi haurà dos protagonistes que seran personatges completament contraposats. Considera que ara, després del llibre sobre Zlatan i els tres de Millennium és millor escriptor que abans i se’n podrà sortir.
Es va haver de documentar sobre els hackers i per això va parlar amb un, en David Jacoby, per intentar que almenys aquesta part de les novel·les dos creïble. Va descobrir que hi ha tres tipus de hackers: blackhackers (dolents), greyhackers (aquí entraria la Lisbeth) i whitehackers que treballen per empreses protegint-les dels hackers com ells.
Va escriure el llibre en un ordinador sense connexió a internet, era una exigència de l’editorial per evitar el pirateig. De fet hi va haver algun intent, l’editorial rebia correus electrònics com si fossin de les editorials que tenien els drets en altres idiomes demanant que els enviessin el material per anar avançant feina. Eren correus que semblaven 100% reals i autèntics però que eren un intent de filtrar material.
Stieg Larsson és una inspiració per a d’altres escriptors pel seu llegat. Un llegat que no és únicament literari, és un llegat de consciència social, i d’importància del periodisme com a contrapoder.
Va afrontar les possibles crítiques que rebria el seu llibre amb una frase que li va dir Zlatan: «si t’escridassen és que ets important».
Els llibres poden salvar el món.

Podeu llegir les ressenyes als seus llibres de la saga Millennium: El que no et mata et fa més fort; L’home que perseguia la seva ombra; i La noia que va viure dues vegades.

Nota al marge: escriptors amb els que no puc

No sóc acrític, no tot m’agrada tot i que pugui semblar que sí, hi ha autors amb els que no puc, autors que m’avorreixen cosa de no dir (és el que pitjor suporto) i que no aconsegueixen interessar-me ni el més mínim pel que m’estan explicant.

Normalment estem parlant d’autors consagrats, de vegades mítics fins i tot, i criticar aquests autors no surt gratis. Primer sortiran els típics que em diran que «és que no l’has entès», si sou d’aquests us en podeu anar a la merda, és el que menys suporto: primer un llibre m’avorreix i després un llest m’insulta. I totes les variants d’aquesta primera excusa, que totes li donen la culpa al lector i no assumeixen que el llibre és una puta llauna.

El que jo dic no és la veritat baixada del cel, és la meva opinió, i puc opinar que un escriptor és un cantamanyanes sense talent incapaç d’escriure res minímament interessant sense tenir un problema mental. La resta, és postureig, i cantar lloances d’un autor que t’ha avorrit cosa de no dir és indigne.

De vegades em plantejo si fer pública la meva llista d’aquests autors, una llista que es va incrementant… després se’m passa. Bé, la meva etiqueta EVITAR dóna pistes, però en falten força.

Nota al marge: el Premi Creixells

Ja que tothom hi ha dit la seva jo no vull ser menys. Fa unes setmanes es va fer públic el Premi Creixells, atorgat per l’Ateneu de Barcelona. La noticia era que el guanyador era un llibre autoeditat, que òbviament poquíssima gent ha llegit, segons el jurat el llibre Crui. Els portadors de la torxa és el millor en català que es va publicar a Catalunya el 2016. Aquí un enllaç amb la noticia.
El llibre va passar per 15 editorials que no en van fer cas. Sembla que els membres del jurat van despatxar-se de gust contra la literatura catalana actual, la de sempre, i el sector editorial de rebot, en aquesta noticia podeu llegir alguns dels elogis que els va merèixer l’obra i les crítiques a tota la resta. Club Editor va ser una de les 15 editorials que no es va interessar en el llibre, la seva editora ha escrit en el seu recomanable blog algunes coses sobre el tema. Resumint-ho moltíssim, veu injustes les crítiques a la literatura catalana (hi estic d’acord, per les dimensions i les circumstàncies, tenim una literatura que pot mirar a la cara a la majoria d’europees (o com a mínim sense vergonya) amb algunes poques obres absolutament excel·lents), i reconeix que és inevitable que se li escapin bones obres quan exerceix el seu criteri per decidir si una cosa la publica o no, considera que aquest no és el cas.
Les crítiques a la literatura catalana, a la novel·lística en català, no tenen sentit, només els noms de Rodoreda o Oller ja invaliden aquest argument, però n’hi ha més, molts més. Menystenir aquest patrimoni és d’una miopia absolutament clamorosa, o un símptoma que es desconeix, i si ni els premis literaris prestigiosos tenen jurats llegits la situació sí que és preocupant.
A què treu cap tot plegat? Ni idea.
Crec que els membres del jurat han volgut ser noticia, o potser és una boutade o volen anar contra alguna cosa però fer-ho a les clares els sobrepassava. No ho sé, i trobo que estaria bé saber-ho, i imagino que als socis de l’Ateneu també els agradaria. Perquè si això és un atac cap a alguna cosa, no sembla haver fet efecte.
Anaven passant els dies, i hi havia crítics que havien aconseguit un exemplar i el començaven a ressenyar, com Vicenç Pagès, Ponç Puigdevall, i sembla que el llibre no és bo. 
Sóc autor de 3 llibres autoeditats, i m’hauria agradat molt que el Premi Creixells a un llibre autoeditat fos a una obra inatacable, això hauria estat bé, potser alguns editors haurien repensat els seus criteris, però no. No em crec que un llibre amb aquestes errades sigui el millor llibre publicat en català el 2016.
La concessió del premi Creixells a un llibre autoeditat interpel·lava a tot l’ecosistema literari català, però les lectures que se n’han fet interpel·len als membres del jurat, i no sembla que vulguin respondre. 
Sense resposta només podem especular les raons de la seva decisió: volien ser notícia, volien mostrar-se enfadats i anar d’enrotllats, volien atacar alguna cosa però sense que es notés massa…el que sigui. Està clar que el Premi no els importa, ni tampoc el llibre ni l’autor premiat que han posat al mig de tot, des d’aquí la meva solidaritat amb Joan Buades (és una putada estar en aquesta situació però entre els calés del premi i que ara s’editarà en alguna editorial tampoc ha sortit del tot malparat).
Costarà recuperar el prestigi que tenia el Premi Creixells, la meva opinió sobre l’Ateneu si de cas un altre dia.

Nota al marge: Tot al seu lloc

nypl (c) bunny hero, Creative Commons
Possiblement per deformació professional (sóc bibliotecari) cada poc temps em plantejo el tema de les ETIQUETES. Sobretot des que em prenc una mica més seriosament aquest blog. És una de les coses que m’agradava de la carrera, la idea que cada tema pot ser identificat amb el terme just i que una bona organització permetia poder recuperar la informació pertinent de manera senzilla. És una idea d’ordre i de sentit.
Ara no us penseu que sóc un maniàtic de l’ordre, casa meva és un caos i també els meus llibres, però m’agradaria tenir això ben organitzat. Per què? No ho sé, perquè aquest blog sigui millor.
Repassem les etiquetes, a més a més dels noms dels autors són: ARQUEOLOGIA LITERÀRIA, AUTOEDICIÓ, BLACK AMERICA, ERÒTICA EN CATALÀ, EVITAR, LITERATURA PIRINENCA, MINIRESSENYA, NO-FICCIÓ, POESIA, RELECTURA, RESSENYA GRAN RESERVA, SÈRIE, TEATRE, TEMPS OBERT.
Les etiquetes MINIRESSENYA i RESSENYA GRAN RESERVA no sé si tenen gaire sentit, darrerament quasi totes les ressenyes són prou dignes, les mini són les que menys, i crear una etiqueta que sigui simplement RESSENYA en un blog que ja és de ressenyes em sembla massa estúpid, crec que és possible que em peti aquestes dues etiquetes.
EVITAR és una etiqueta necessaria, tot i que la faig servir poc però necessito una manera de dir que hi ha llibres que és millor no llegir.
I la resta doncs no sé, trobo que podria posar-ne més d’etiquetes, una sobre si és literatura catalana, castellana, anglesa, russa… però això té dos problemes:

  1. considero la literatura com una o altra en funció exclusivament de la llengua original?
  2. qualificant-ho de «literatura» ho estic separant dels simples llibres, estic atorgant una marca de qualitat?

Perquè també estaria bé una etiqueta que fos CLÀSSIC, però ja estaria liada. Eurípides és clàssic, no hi ha dubte, i el Quixot, però i Pedrolo, o Javier Marías, qualificar un llibre de CLÀSSIC és o ratificar una opinió previa (amb la puc o no coincidir) o fer una aposta de futur.
I hi ha etiquetes que moriran per falta d’ús com ARQUEOLOGIA LITERÀRIA, que a més a més no abarca el que tothom entendria en llegir-ho, és una cosa molt més meva; LITERATURA PIRINENCA no tinc gaire clar si hi ha res apart de Pep Coll i Albert Villaró. En canvi no tinc etiquetes que estarien ben ben plenes com NOVEL·LA NEGRA, per exemple.
A més a més, per fer-ho bé lo seu seria reetiquetar totes les entrades, i són prop de 500.
I a més a més les etiquetes no tinc gaire clar que es facin servir gaire com a eines de recerca.
Doncs res, estava confús i espero que ara ho estigueu també els que heu arribat fins aquí.

Wich Way To The Town Centre? (c) Henry Burrows, Creative Commons

Els millors de 2015

Quin any, he arribat a les 3 xifres, he llegit exactament 105 libres, una bona pila, i els que m’han semblat millor són els següents, amb el link a l’entrada corresponent i en l’ordre que me’ls he anat llegint, alguns són relectures amb aquests mai m’equivoco. En tinc un a mitges, que potser em donaria temps, però trobo que tampoc és per correr, ja aniran sortint.

I a més a més tots els llibres de Welsh i Pedrolo.
Són una bona pila de llibres sí, però llegeixo molt, si voleu llistes dels millors més reduïdes busqueu a gent que llegeixi menys.
I en els propòsits de cara a l’any que bé els mateixos de cada any i que cada any incompleixo, rellegir més, més llibres en anglès, i a més a més tinc uns quants totxos que han de caure, o sigui que previsiblement llegiré menys, o no que no seria el primer any que el començo dient d’anar tranquil i al final…

Bon cap d’any, bona entrada al 2016 i felices lectures!

Nota al marge: Autopromoció

Ja fa temps que vaig deixar de ser anònim, i si algú té interès deu saber que també escric llibres (sí de vegades em poso a l’altra banda), aquests són els meus llibres, i aquest dia 25 a les 19:00 presento No va més a la llibreria La Temerària de Terrassa (carrer Unió número 7), signaré llibres i parlaré d’alguna cosa que se m’acudeixi o del que em pregunti la gent, el que passi primer. 
Passeu-vos-hi, és una llibreria d’allò més interessant i no mola parlar sol!

Els millors de 2014

Buf, quin any de lectura, ni més ni menys que 89 (o 90 si corro a acabar-me el que m’estic llegint de Wendy Guerra, un nou rècord, teniu els arxius per anar revisant tot el que ha caigut, però arriba el moment de fer la tria, quants llibres trio? 5, 10, 15, 17… qualsevol límit és arbitrari, però intentaré no passar de 15, una xifra que una persona amb una mica d’interés pot assolir en un any (tinc clar que llegir les meves xifres de llibre NO és el normal).
Els millors, ho he deixat en 18, en l’ordre que els he llegit:

De cara a l’any vinent tinc els mateixos propòsits que faig cada any, mai els compleixo però en fi, es tracta de rellegir més, llegir més en anglès i liquidar algunes obres de gran format que fa més del compte que arrossego, tinc per casa coses com Moby Dick o Jo confesso que estan esperant pacientment. Potser també hauria d’intentar llegir una mica menys i fer-ho millor, o amb més atenció, però sé que no passarà, no sé si superaré la xifra d’aquest any, però dubto que em quedi a una distància de més de 20 llibres.

Encara no llegeixo així, tot arribarà