Teoria King Kong / Virginie Despentes

He llegit alguns llibres d’aquesta autora (aquests, versió antiga del blog), Virginie Despentes, diria que gran part dels que estan publicats en català i castellà, em faltava justament aquest i els del cicle Vernon Subutex que els tinc a la lleixa de pendents.

Ja m’havien quedat clares algunes característiques de l’autora, que es poden resumir en que no està per hòsties i que gasta una mala llet considerable. No és un problema, de fet en un llibre és fins i tot millor, un llibre que no tingui problemes per ofendre i de fet des del principi ja veiem que no és el cas.

Escric en nom de les lletges, per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígides, les mal follades, les infollables, les histèriques, les tarades, per a totes les excloses del gran mercat de les ties bones. I començo per aquí perquè quedi clar: no em disculpo per res, no he vingut a queixar-me. No em canviaria per ningú, perquè ser la Virginie Despentes em sembla que és més interessant que cap altra ocupació.

Volia fer una ressenya mini, però hi ha molt bones coses per posar més que simplement recomanar-vos que us agafeu el llibre, o sigui que res de mini. Sempre m’acabo embolicant…

L’autora ens parla de les agressions sexuals (va ser violada) de la prostitució (va exercir 2 anys), i del porno, i de com aquestes coses són una conseqüència de la situació social de les dones i no al revés. La seva narrativa i el seu estil tenen dues premisses: la primera és que sap de què parla i la segona és que les seves conclusions no tenen perquè agradar ni casar amb els dogmes acceptats sobre aquests temes.

Es diu sovint que el porno augmenta el nombre de violacions. Hipòcrita i absurd. Com si l’agressió sexual fos un invent recent, i quecalgués introduir-la dins dels caps dels homes a través de les pel·lícules.

https://www.flickr.com/photos/36979785@N06/
Day #215 + Day #214 © Terry Presley, Creative Commons.

La violació és un tema complex i no se m’acut manera d’acotar o millorar el que diu ella mateixa.

Perquè, des del moment en què diem violació a una violació, tot l’aparell de vigilància de les dones s’activa: ¿vols que se sàpiga, el que t’ha passat? ¿Vols que tothom et vegi com una dona a qui li ha passat això? I, de tota manera, ¿com és que en vas sortir viva, si no ets una puta com una casa? Una dona que volgués ser realment digna hauria preferit deixar-se matar. La meva supervivència, en ella mateixa, és una prova que parla contra mi.

Ens havíem arriscat, n’havíem pagat el preu, i més que tenir vergonya d’estar vives podíem decidir aixecar-nos i recuperar-nos-en al més aviat possible. Paglia ens permetia imaginar-nos que érem guerreres, no responsables personalment del que ens havíem buscat, sinó víctimes ordinàries del que cal esperar patir si ets dona i vols aventurar-te a l’exterior. Era la primera que treia la violació del malson absolut, d’allò no dit, del que no ha de passar mai. En feia una circumstància política, una cosa que havíem d’aprendre a encaixar. Paglia ho canviava tot: ja no es tractava de negar, ni de sucumbir, es tractava de conviure-hi i tirar endavant.

https://www.flickr.com/photos/oxidizer05/
Rape © Valeri Pizhanski, Creative Commons.

Després de la violació, l’única actitud tolerada és la violència contra una mateixa. Engreixar-se vint quilos, per exemple. Sortir del mercat sexual perquè ens han espatllat, negar el nostre desig. A França, no es maten les dones a qui els ha passat això, però s’espera que tinguin la decència d’assenyalar-se com a mercaderia feta malbé, intoxicada. Putes o lletges, que surtin de manera espontània del viver de les casables.

Perquè la violació fabrica les millors putes. Un cop obertes a la força, a vegades mantenen, a flor de pell, un pansiment que agrada als homes, alguna cosa desesperada i seductora. La violació sovint és iniciàtica, talla de viu en viu per convertir la dona en un regal que no es torna a tancar mai més del tot. Estic segura que hi ha com una olor, alguna cosa, que els mascles ensumen, i que els excita moltíssim.

I d’aquí passem a la prostitució, un altre tema on té molt a dir. I tampoc m’atreveixo a acotar o afegir, no voldria fer mansplainnig en un llibre com aquest precisament.

https://www.flickr.com/photos/66944824@N05/
Belleville 2018 © Ithmus, Creative Commons.

Intercanviar un servei sexual per diners, fins i tot en bones condicions, fins i tot amb ple consentiment, és un atac a la dignitat de la dona. I la prova és que, si tinguessin la possibilitat de triar, les prostitutes no ho farien. Quanta retòrica… Com si la noia que depila a Yves Rocher escampés la cera o rebentés punts negres per pura vocació estètica. La majoria de la gent que treballa evitaria fer-ho si pogués, només faltaria! […] Es fa difícil no pensar que el que no diuen les dones respectables quan es preocupen per la sort de les putes és que en el fons tenen por que els facin la competència. […] Si la prostituta exerceix el seu comerç en condicions decents, les mateixes que l’esteticista o la psiquiatra, si la seva activitat s’allibera de totes les pressions legals que coneix avui dia, la posició de la dona casada es torna, de sobte, molt menys atractiva.

https://www.flickr.com/photos/skohlmann/
At Work Ⅳ © Sascha Kohlmann, Creative Commons.

Detestava treballar. Estava deprimida pel temps que em robava, pel poc que guanyava i per la facilitat amb què m’ho gastava. Em mirava les dones més grans que jo que portaven tota la vida treballant així, per guanyar un sou només una mica més alt i que, amb cinquanta anys, rebien esbroncades del cap de secció perquè sortien massa sovint a pixar. Un mes darrere l’altre, captva amb tot detall què volia dir ser una treballadora honesta. I no veia cap escapatòria possible. Calia estar contenta de tenir una feina, ja aleshores. No he estat mai raonable, em costava molt estar contenta.

Fa un retrat de la prostitució allunyat de tòpics i d’una història de bons i dolents. Critica aquesta narrativa imposada per l’esquerra i fa un retrat fins i tot amable dels clients. En aquests temps que corren això dit així i dit per una dona i per una extreballadora té el seu valor. Sobretot perquè quan es plantegen lleis (sobretot si són prohibicionistes) no s’acostuma a preguntar a les interessades per la seva opinió, és fa tot des de dalt, des d’un paternalisme protector.

Si els records que en tinc són correctes, i em sembla que ho són, no era l’agressivitat el que se’m feia difícil d’aguantar, ni el menyspreu, ni res del que els agradava, sinó més aviat les solituds, les tristeses, les pells blanques, la timidesa desgraciada, el que ensenyaven com a defecte, sense maquillatges, el que mostraven de les seves febleses. La vellesa, les ganes de carn fresca contra els cossos vells. Les panxotes, les polles petites, els culs flàccids o les dents massa grogues. Era la fragilitat el que complicava les coses. […] Era una qüestió de caritat, encara que estigués cobrant. Es veia tan clarament que era important per al client fer veure que no em feien fàstic els seus gustos ni em sorprenien les seves tares físiques, que era millor fer-ho, de fet.

https://www.flickr.com/photos/hagengraf/
Geld – Money ©Christine und Hagen Graf, Creative Commons.

El que molesta la moral en el sexe tarifat no és que la dona no hi trobi plaer, sinó que s’allunyi de la llar i guanyi diners. La puta és “l’asfaltosa”, la que s’apropia de la ciutat. Treballa fora de casa i fora de la maternitat, fora de la cèl·lula familiar. Els homes no necessiten mentir-li, ni a ella li cal enganyar-los, i per tant corre el risc de convertir-se en la seva còmplice. Les dones i els homes, tradicionalment, no estan acostumats a entendre’s, escoltar-se i practicar la veritat entre els. Visiblement, aquesta possibilitat fa por.

[…] el que compta és difondre una sola idea: cap dona no ha de treure benefici dels seus serveis sexuals fora del matrimoni. En cap cas no és prou adulta per decidir fer comerç amb els seus encants. Segur que prefereix fer una feina honesta. Que es considera honesta per les instàncies morals. I no degradant. Ja que el sexe, per a les dones, fora de l’amor, sempre és degradant.

https://www.flickr.com/photos/alyssafilmmaker/
Corruption © Alyssa L. Miller, Creative Commons.

La sexualitat masculina en ella mateixa no constitueix una violència sobre les dones si elles hi consenten i estan ben remunerades. És el control exercit sobre nosaltres el que és violent, aquesta facultat de decidir en lloc nostre el que és digne i el que no ho és.

Virginie Despentes va fer una pel·lícula, guió i direcció i es va haver d’enfrontar a la censura a la suposadament liberal França, i a més a més va haver d’aguantar tot de crítiques paternalistes que li deien que no podia fer el que va fer, en molts casos sense ni tan sols veure la pel·lícula o llegir el llibre. Es veu que hi ha moltes campanyes per prohibir la pornografia, el que em sembla simplement aberrant i no entendre res i tractar al públic com nens petits permanents.

No és la pornografia el que commou les elits, és la seva democratització.[…] Le Nouvel Observateur reclama el dret a dir no al lliure accés a allò que ha de continuar sent domini dels privilegiats. La pornografia és el sexe posat en escena, cerimonial. Però, per una cabriola conceptual que encara ens és opaca, el que és bo per a alguns, i que aquí s’anomena llibertinatge, comportaria un perill per a les masses del qual cal protegir-les a tota costa.

https://www.flickr.com/photos/alyssafilmmaker/
Destruction © Alyssa L. Miller, Creative Commons.

Un llibre escrit sense por al què diran, feminisme en format punk, una bufetada de realitat que pot molestar a molta gent però també obrir molts ulls, 150 pàgines que es llegeixen en un moment i que potser ajuda a entendre coses que cal que entenguem per poder canviar i millorar.

Història de La Vanguardia / Gaziel

L’apèndix de llibre de cartes entre Gaziel i Pla em va deixar amb ganes de llegir la Història de La Vanguardia del primer, un volum recuperat per L’Altra amb pròleg del periodista (i polític, però va durar poc) Antonio Baños.

La Vanguardia sempre ha estat més que un diari, però va començar com tots per servir a un partit, als interessos monàrquics d’España des de Catalunya i com a enemic mortal de qualsevol expressió de catalanisme, de manera fins i tot furiosa.

La història va jugar amb el diari i ha aconseguit mantenir-se fins als nostres dies, segueix sent un diari conservador tot i que els canvis a la societat han fet que cada cop sembli més descol·locat amb la realitat (no és l’únic diari on això passa però sí on és més notori). Pràcticament tot el que és i ha estat La Vanguardia es deu a Ramon Godó Lallana (el primer comte de Godó), que dominava el diari amb mà de ferro i amb qui Gaziel va haver de negociar força per intentar que el diari fos mínimament sensat.

https://www.flickr.com/photos/circasassy/
A soldier’s story of the siege of Vicksburg. From the diary of Osborn H. Oldroyd.. (1885)© CircaSassy, Creative Commons.

Era partidari fanàtic de resoldre tots els conflictes, polítics o socials, amb execucions sumaríssimes. Els obrers eren per a ell només una allau d’anarquistes, bons per encarar-los la guardia civil. Mai no volgué tractar-hi ni fer-los la més petita concessió a gratcient. Els polítics, els odiava tots també, en massa, perquè transigien i parlamentaven. El poder públic, segons ell, era una claudicació abominable des del moment que, per covardia o mala fe, no es determinava a aplicar el règim infal·lible de la garrotada seca.

Les descripcions de l’amo són cruels però sembla que verídiques, aquesta resulta fins i tot tendre. Descriu una visita a casa de l’amo.

Un criadet mal pagat, amb aires de sagristà magre, em deia en veu baixa, mentre s’escorria endins altre cop, com una ombra: “Vea Vd. mismo: debe de andar por ahí”. Volia dir l’amo de la casa. I, en efecte: sense companyia de cap mena —un llibre que li enlairés l’esperit, una música que li espongés el cor, una pintura que li amorosís els ulls; sense un gos, un ocell o una flor, eternament tancat amb la seva immensa dissort i la seva immensa fortuna—, jo el trobava gairebé sempre a la sala de billar, una antiga alcova fosca on només cabia la taula. Damunt d’ella hi havia encès, ni que fos migdia, un enorme llum de llautó daurat. I allí el pobre milionari anava fent solitàriament caramboles i més caramboles, donant tombs i més tombs pels caires del billar, tot ranquejant en la penombra. Com que no em sentia arribar, sovint jo havia d’esperar-me una estoma perquè s’adonés de la meva presència. Feia una llàstima profunda. Era un autèntic personatge de Dostoievski, trasplantat al bon solet i al barri més burguès d’aquella Barcelona on s’estaven podrint les restes de la tradicional monarquia espanyola.

https://www.flickr.com/photos/elcromaticom/
‘La Vanguardia’ (España) Primera portada del diario barcelonés. © Un divertimento de @cromaticom | avatar: M. Eichel, Creative Commons.

Mai tants milions van anar a algú tan miserable, o potser era un acudit del destí posar milions per una banda per compensar les discapacitats físiques (coix, gairebé sord, terriblement miop i amb un defecte a la parla) i el mal caràcter. Com que la correcció política no s’estilava quan Gaziel va escriure el seu llibre el qualificatiu per referir-se a Ramon Godó era: esguerro; d’esguerrat.

He dit que La Vanguardia era més que un diari, les dèries del comte el convertiren en el diari de la burguesia catalana que estava a bones amb Madrid i amb el poder, no va tenir problemes a publicar-se després de la guerra, el que ja és prou significatiu. L’autor del llibre La gran teranyina deia que per esbrinar qui tallava el bacallà a Catalunya era suficient anar repassant les noticies de societat de La vanguardia, pels casaments, i les esqueles, per les defuncions. Gran part de la realitat de Catalunya era la que apareixia a La Vanguardia i tal com hi apareixia, això és així. El secret de la supervivència i èxit del diari va ser una combinació de factors, i també els dos manaments que eren observats sempre i en qualsevol circumstància.

Acatament automàtic a les institucions triomfants
i
Defensa, sense discussió possible, de l’ordre establert.

https://www.flickr.com/photos/raulito39/
La Vanguardia ©Raúl González, Creative Commons.

La part on explica la precarietat del treball i que fins i tot el director s’havia de pluriemplear per arribar a final de mes ha estat força reveladora, si això era així en el diari més rentable de Catalunya el panorama dels altres deuria ser esborronador.

Llibre molt recomanable, de fàcil i ràpida lectura i ple d’informació sense resultar una lectura densa o pesada, divulgació de la bona.

Estimat amic: correspondència 1941-1964 / Josep Pla; Gaziel

Tot i que el títol parla de correspondència l’autoria és molt desigual, només 7 cartes són de Josep Pla, totes les altres són de Gaziel. Queda una correspondència una mica asimètrica, perquè a més a més els dos estils no tenen res a veure, Gaziel és la mesura i l’educació en tot moment, és la discreció de qui no voldria destacar sota cap concepte, i Josep Pla és Josep Pla, que quan s’hi posava no solia tenir manies.

Les cartes més interessants són les que parlen de literatura i de llibres, Josep Pla va formar part del jurat del Premi Sant Jordi (el successor del Premi Joanot Martorell) i les seves opinions no tenen preu, de fet fins i tot fan una certa gràcia, Josep Pla era millor escrivint que no pas jutjant.

La novel·la del Sr. Massó [Viure no és fàcil] és la millor que fins ara he llegit, però la censura no l’aprovarà perquè és massa crua. L’altra obra, de la Sra. Rodoreda, és un intent fallit [“Col0meta”, títol de la primera versió de La plaça del Diamant].

Després, encara, he rebut dues novel·les més, que tinc ací mateix. Pere Calders és un gran, magnífic escriptor, però trobo que la seva collonada marítima cau de les mans [Ronda naval sota la boira], perquè és una llauna impressionant. Sembla mentida que pugui existir una llauna tan ben escrita.

El temps no li ha donat la raó, deixem-ho així. Els apèndix del llibre amb el qüestionari que Josep Pla va enviar a Gaziel (i sobretot les respostes) sobre el compte de Godó i La Vanguardia (diari que va dirigir una pila d’anys) són fantàstics i m’han fet venir ganes de llegir la Història de La Vanguardia del mateix Gaziel, és allò de llibres que porten a llibres.

Homenatge a Catalunya / George Orwell

https://www.flickr.com/photos/levanrami/
George Orwell © Levan Ramishvili, Creative Commons.

Vaig llegir-me fa la tira d’anys (molts, millor no comptar-los) Rebelión en la granja, una novel·la que té una adaptació en forma d’animació i per tant si són dibuixos animats són per nens (això explica que la posessin cada nadal en horari infantil). La pel·lícula (i la novel·la) els nens també l’entenen, però el subtext s’escapa, i s’escapa que és una crítica ferotge a allò en que es va convertir la Revolució d’Octubre. Acabar amb el tirà va estar bé, però si només acabem posant a un altre en el seu lloc malament. I una crítica encara més ferotge a l’estalinisme la podem trobar a 1984, on va pronosticar moltes coses que no s’allunyen gaire de coses que coneixem bé, com la vigilància, el gran germà o la postveritat. I ara arribo a un llibre de George Orwell que en teoria té més de reportatge que no pas de fabulació. Per il·lustrar l’entrada faré servir alguna de les fotos que vaig fer servir per il·lustrar Incerta glòria, n’hi havia de molt xules, potser aquesta és la que més.

La miliciana és deia Marina Ginestá, i la foto és de Hans Gutmann, domini públic.

A nivell d’anècdota el meu exemplar de llibre està guixat a matar, és el que hi ha, però de fet sent una edició del 1985 comprada de segona mà (o tercera o ves a saber) és una petita relíquia.

Aquest és un tros de llibre, espessot i amb un ball de noms de partits que déu n’hi do. Abarca poc temps del conflicte perquè l’autor va haver de sortir d’Espanya com va poder quan es va il·legalitzar el POUM i a tots els que trobaven els fotien a la garjola, s’hi podien quedar mesos, sense judici, o ser afusellats sense més ni més. Tant era que Orwell no estés afiliat al POUM, va lluitar al front en una divisió del POUM i això era prou. L’autor va anar a parar al POUM per afinitat amb l’ILP britànic al que estava afiliat. Les milicies que van aconseguir para el cop de l’aixecament militar i que potser haurien pogut fer més amb suport i armes, però també volien fer la revolució, i això no interessava ni al govern ni als comunistes, ni als soviètics que eren els únics a subministrar armament a la república.

I la següent frase l’he sentit citar tantes vegades que m’ha fet gràcia trobar-la i posar-la:

No sento cap amor especial per l’”obrer” idealitzat, tal com apareix en la mentalitat comunista burgesa, però quan veig un obrer de carn i ossos en conflicte amb el seu enemic natural, el policia, no m’haig de preguntar mai a favor de qui vaig.

https://laverdadofende.blog/2014/05/21/los-comites-de-defensa-de-la-cnt-en-barcelona-la-situacion-revolucionaria-de-julio-de-1936-y-la-agrupacion-de-los-amigos-de-durruti/
Foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

George Orwell arriba a Barcelona i de seguida cap al front, poc i mal equipat. En arribar a la trinxera a un dels seus companys li explota el fusell a la cara quan l’intenta disparar, la primera víctima que veu i no per foc enemic, tot un presagi del que vindria.

Amb molt poca acció bèl·lica va passar mesos al front, de fet l’enemic era la darrera de les seves preocupacions, la primera era aconseguir llenya o alguna cosa semblant per no congelar-se. Mesos al front, al final va ser ferit i traslladat a la rereguarda, cal tenir molta sort per sobreviure a un tret al coll, però se’n va sortir.

Una nit vaig dormir a l’hospital de Montsó, on havia anar a fer-me revisar pel tribunal mèdic. Al llit del costat hi havia un guàrdia d’assalt, ferit damunt l’ull esquerre. Va ser molt amable i em convidà a fumar. Jo vaig dir “A Barcelona hauríem d’estar disparant l’un contra l’altre”, i ens vam posar a riure tots dos. Era curiós com canviava l’esperit general quan s’estava poc o molt a prop de la línia de foc. Totes o gairebé totes les inquines de partit s’evaporaven. De tot el temps que vaig pasar al front no recordo que ni un sol membre del P.S.U.C. se’m mostrés hostil pel fet que jo fos del P.O.U.M. Aquesta mena de coses només passaven a Barcelona o en altres punts més allunyats encara de la guerra.

https://blocs.mesvilaweb.cat/anselm/?p=271871
Foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

Els fets de maig de Barcelona el 1937 estan narrats en detall, des del seu punt de vista parcial però que almenys no era el de la premsa partidista fins a l’absurd (l’estrangera també). I a partir d’aleshores comença a veure el que passarà, l’il·legalització del POUM com a contrapartida que demana el govern de l’URSS per seguir subministrant armament. El POUM volia fer la revolució (i durant uns mesos el 1936 se’n va sortir), els comunistes del PSUC volien assegurar-se que no hi hauria cap revolució. Al marge d’interessos geopolítics molt complicats en aquells temps una revolució obrera de caire anarquista deixaria en molt mal lloc tot el que havia assolit l’URSS amb el mateix discurs en teoria però amb una aplicació pràctica que començava a assemblar-se a allò que havien eliminat (apreciació aquesta completament meva).

Al capdavall de la Rambla, prop del moll, en vaig topar amb un estrany espectacle: un rengle de milicians, encara esparracats i coberts de fang del front, estenallats, exhaustos, en les cadires situades allà per als enllustradors de sabates. Vaig comprendre qui eren —fins i tot en vaig reconèixer un. Eren milicians del P.O.U.M. que havien arribat del front a la vigília per a descubrir que el P.O.U.M. havia estat suprimit, i havien hagut de pasar la nit al carrer perquè llurs domicilis havien estat escorcollats. Tots els milicians del P.O.U.M. que tornaven a Barcelona en aquella época havien de triar entre amagar-se o anar a la presó, una rebuda no gens agradable després de tres o quatre mesos a la línia de foc.

© Robert Capa.

La il·legalització del POUM va posar en una complicada situació a George Orwell. Per una banda la Barcelona on va tornar no tenia res d’aquella revolució obrera que l’havia enlluernat, tornava a ser una ciutat on podies viure bé amb diners com si la guerra fos un afer llunyà. Per altre banda hi havia els seus amics que havien anat a la presó i allà se’ls hi va perdre la pista. Fins i tot detenien a l’alt comandament que havia mantingut les posicions a la primera línia de foc, una decisió absolutament suicida. George Orwell pren la decisió de marxar d’Espanya.

La mort de l’Smillie no és una cosa fàcil de perdonar. Era un minyó coratjós i ben dotat, que havia llançat per la borda els seus estudis a la Universitat de Glasgow per venir a lluitar contra el feixisme, i que, com ho vaig poder veure personalment, complí el seu deure en el front amb valentía i voluntat; i tot el que van saber fer per ell fou tancar-lo a la presó i deixar-lo morir com un animal abandonat. Ja sé que enmig d’una guerra enorme i sagnant és inútil de fer escarafalls per la mort d’un individu. Una sola bomba d’aviació en un carrer ple de gent causa més sofriments que una campanya de persecució política. Però el més irritant d’una mort com aquesta és la seva inutilitat absoluta. Morir en batalla… sí, ja és el que esperes; però que et tanquin a la presó, i ni tan sols per cap delicte imaginari, sinó per simple odi cec i obtús, i que t’hi deixin morir, tot sol, és molt diferent. No puc entendre de cap manera que aquesta mena de coses —i el cas de l’Smillie no fou pas excepcional— fessin més propera la victòria.

http://black-flame-anarchism.blogspot.com/2012/01/michael-schmidt-talk-at-dira-montreal.html
Tramvia col·lectivitzat a Barcelona, foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

El llibre està molt bé i narra parts poc conegudes com els fets de Barcelona i la lluita fratricida que va acabar amb el POUM de manera absurda i temerària. I també parla molt de tot el que es llegia dels fets a la premsa estrangera, mentides i invents en la seva gran majòria, amb una intenció de propaganda molt i molt clara i que feia que pràcticament ningú pogués saber amb certesa què passava, només allò que havien viscut directament i així tenim un relat de la guerra completament fragmentat, o amb parts contradictòries i tot.

No és un llibre lleuger, i el propi autor recomana saltar-se els capítols dedicats només a la lluita entre partits a menys que s’hi tingui molt interés. Un llibre molt i molt interessant.

Notes. On the Making of Apocalypse Now / Eleanor Coppola

Apocalypse Now és una de les meves pel·lis preferides, tot i que en DVD no aconsegueixo veure-la tota seguida d’una sentada, ho he de fer en parts. Està basada en un llibre sensacional com El cor de les tenebres de Joseph Conrad, un dels meus llibres preferits.

El rodatge de la pel·lícula va ser un autèntic infern on tot allò que podia sortir malament va sortir malament. Gairebé des del primer dia la pel·lícula estava fora de pressupost, els costos es disparaven, la complexitat tècnica de moltes escenes feia que calgués repetir preses un cop i un altre. Comptaven amb el recolzament en equip i homes de l’exèrcit filipí, però de vegades després de tot un dia assajant al dia següent enviaven uns altres pilots, amb el que calia tornar a fer tota l’explicació d’allò que Francis Ford Coppola volia. I allò s’allargava i les despeses es disparaven. Després de les primeres setmanes va decidir que no el convencia Harvey Keitel i el va substituir per Martin Sheen, i van haver de tornar a rodar.

Aquesta havia de ser la gran pel·lícula de Francis Ford Coppola, total “només venia” de rodar les dues primeres pel·lícules de El padrí (I i II). A més a més de ser la seva gran pel·lícula volia controlar-ne tots els detalls, i es va hipotecar, i va haver de demanar un préstec a United Artists. Martin Sheen va tenir un infart, Marlon Brando  es va presentar passadíssim de pes i sense haver-se llegit el llibre El cor de les tenebres com li havia demanat Francis… Si una cosa podia fallar, va fallar.

https://www.flickr.com/photos/ronin691/
Marlon Brando as Col. Kurtz © Todd Barnard, Creative Commons.

Tot això no es veu a la pel·lícula, però aquestes interioritats van ser recollides per la dona de Francis, Eleanor Coppola, perquè Francis se’n va anar amb dona i fills a la selva filipina a gravar la seva gran obra. El diari d’Eleanor (que estava rodant el que amb el temps es convertiria en el documental sobre el rodatge Hearts of Darkness) és la llavor d’aquest llibre, les interioritats del rodatge de primera mà i com del més absolut caos va poder sortir una puta obra mestra.

A més a més d’un rodatge complicat i enorme la parella Coppola es plantejava el divorci. És significatiu el moment en que ella és a Estats Units i ell torna a les Filipines a seguir rodar i envia unes peticions de subministres com si hagués de fer una guerra. En aquest moment ella li diu que ja s’ha convertit en Kurtz, embogit al cor de la selva lliurant una guerra que ningú entén. El rodatge va ser tant caòtic que coses com la que poso a continuació ja ni ens estranyen:

I després va venir el muntatge de la pel·lícula, que es va allargar perquè bàsicament no sabia com acabar-la, i Francis cada cop menys segur de res. Fins que finalment la pel·lícula es va estrenar, i la resta és història. És un d’aquells casos en que la “pel·lícula” darrera les càmeres podia rivalitzar amb l’altra. Amb els anys Coppola va anar estrenant diferents muntatges, el meu preferit és el Redux que tot i el títol té uns tres quarts d’hora més de metratge, quasi tots corresponen a una escena en una plantació francesa, setmanes de rodatge amb actors portats directament de França, milers i milers de dòlars en tot un tall que directament va “caure” de la versió definitiva, possiblement Coppola es va acollonir amb la durada de la pel·lícula i va intentar ajustar-la una mica.

Si us agrada el cinema o aquesta pel·lícula gaudireu amb aquest llibre!

https://www.flickr.com/photos/jackheart/
Apocalypse Now 01© Brandon Towne, Creative Commons.

Dies que duraran anys / Jordi Borràs

Tros de llibre! Això és el primer que se m’acut, i després: pell de gallina. Des del ple dels dies 6 i 7 de setembre fins a les manifestacions de Barcelona l’11 de novembre i de Brusel·les el 7 de desembre. La tardor de 2017 ha estat de les que es recordaran. I les fotos de Jordi Borràs són això, el testimoni gràfic d’aquests dies per un fotògraf contrastat (molt recomanable el seu llibre Warcelona).

Primer acte de justícia: no totes les fotos de Jordi Borràs, l’home no té el do de l’ubicuïtat, els altres fotògrafs són:Sergi Alcázar, Oriol Clavera, Ramón Costa, Sira Esclasans, Ramon Ferrandis, Albert García, Santi Iglesias, Miriam Lázaro, Carles Palacio i Carles Ribas. Totes les fotografies que apareixen en aquesta ressenya són de Jordi Borràs.

Segon acte de justícia: una part essencial d’aquest llibre són també els textos, i els textos són, a més a més d’una introducció i un epíleg del propi Jordi Borràs, dels següents autors: Albert Forns, Anna Ballbona, Raül Garrigasait, Marina Espasa, Adrià Pujol, Natza Farré, Gemma Ruiz, Joan Todó, Jordi Lara i Jenn Díaz. Tots són molt bons, i ajuden a la comprensió del conjunt, però destaco els següents fragments.

De Raül Garrigasait, sobre la vaga a la UB els dies previs al referèndum:

L’energia insurreccional que surava en l’ambient se’ns ficava dins el cos. La Generalitat trontollava, l’Estat no sabia quina paret tocar, els grans mitjans de comunicació estaven dominats per la por, hi havia tot un món de seguretats i prejudicis que moria. Els qui passejàvem per allà ens sentíem feliços de tenir el futur naixent a les mans.

De Natza Farré sobre l’1-O:

Teníem por. És clar que teníem por. Ens fa por la violència. Ens fa por viure en un estat on no podem expressar-nos en llibertat. Ens fa por que la nostra veu sigui silenciada. Ens fa por observar la desmemòria voluntària per repetir-se fins al final del món. És clar que som radicals. És molt radical qüestionar el sistema i manifestar públicament el desig de voler-lo canviar. És molt radical creure fermament que la manera més honesta de fer-ho és exercint la llibertat democràtica. Teníem por, però teníem la idea radical de vèncer-la. De no permetre que la seva paràlisi ens condemnés a un silenci insuportable.

De Joan Todó, també sobre l’1-O:

Algú deia que si hi havia càrregues a Ulldecona, altra gent parlava de Santa Bàrbara. Miràvem el mòbil. Estàvem atuïts. Davant dels nostres ulls, lluny de nosaltres però ben a prop, en la imminència, ressonava el terrabastall d’un imperi ridícul garfint la seua última colònia, d’un poder fal·laç perdent la seva autoritat.

Les urnes van ser un dels grans triomfs. Tota la policia, la guàrdia civil, el CNI buscant com a bojos unes urnes i no van ser capaços de trobar-ne ni una. El divendres les van ensenyar a la premsa perquè sabessin quin aspecte tenien, i el diumenge a primera hora totes les urnes eren als seus col·legis. Crec que això és de les coses que més mal va fer a l’estat, que la gent els passes la mà per la cara movent 10.000 urnes sota els seus nassos sense que ho poguessin evitar.

I no poso res del text de Jordi Lara sobre la violència policial, no em veig capaç d’extreure un fragment, una imatge millor.

Aquests dies, com diu el títol, duraran? Ni idea. Després de l’allau de dates històriques i moments increïbles i d’“els carrers seran sempre nostres”… No sé si aquests dies seran el principi d’alguna cosa o quedaran com una anècdota, com un intent. No en tinc ni idea. Sí que trec algunes coses clares. Hem arribat on som ara gràcies a la gent i al carrer, i seguirem endavant amb la gent i el carrer, no pas gràcies polítics, malgrat ells. L’estat espanyol està disposat a tot per impedir-ho, i tot és tot, el joc brut, saltar-se les pròpies lleis, la violència… absolutament tot, si abans en teníem dubtes ara ja no. En aquest llibre veurem fotos, però la gent és real, les urnes són reals, els vots són reals i les hòsties són reals, els blaus són reals, les càrregues són reals. Tot el que va passar l’1 d’octubre va ser real, les interpretacions d’aquests dies que les faci cadascú, però va passar, i no ho hem d’oblidar.

Carmen de Mairena: un intento de biografía / Carlota Juncosa

La biografia d’un personatge com Carmen de Mairena no ha de ser qualsevol cosa, si a més a més el llibre té gran part de còmic ja no m’hi puc resistir.

I el primer és un avís. Aquest llibre no és una biografia, sí és un intent, això sí, però no passa d’aquí. Perquè per fer una biografia és necessari que la persona biografiada aporti dades i aquest no és el cas.

L’autora del llibre Carlota Juncosa es troba amb una persona que està molt malament, en molts punts fregant la senilitat, en el seu món i amb uns llaços cada cop més febles amb la realitat. Carmen de Mairena, en el moment que Carlota hi entra en contacte està molt malament, pràcticament arruïnada, rodejada només de paràsits i oblidada de les televisions que li van donar fama i també diners, pocs i ja fa temps però diners al cap i a la fi, excepte el (clica el link sota la teva responsabilitat) programa de Toni Rovira, que donaria per més d’un llibre. El llibre són aquestes trobades, força marcianes, i les poques dades que va treient sobre la seva vida.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:CARMEN_DE_MAIRENA_-_FO_-_50.jpg
CARMEN DE MAIRENA – FO – 50.jpg © Jesuscrista18, Wikimedia Commons.

Una lectura entretinguda, però depriment, perquè la situació de Carmen de Mairena en aquells moments era molt depriment, i interessant, i que per ser com el 75% en format còmic es llegeix de manera molt ràpida i fluïda.

© carlota Juncosa.

Historias de Nueva York / Enric González

El nom d’Enric González (fill del gran Francisco González Ledesma) és un nom que sempre surt quan es parla del periodisme a la ciutat de Barcelona, algun dia m’he de llegir les seves Memorias líquidas, però començarem amb aquest llibre sobre Nova York.

El llibre és divertit, i ple d’anècdotes sobre qualsevol cosa. La història de Nova York és divertida si s’explica de manera entretinguda. Sobretot detalls com agafar taxis amb un periodista espanyol que parla rus i acabar coneixent a algú que coneix a algú d’Al-QaIda, o buscar pis a Nova York i trobar una ganga per 4.300$ al mes (i haver de demanar a El País que li avancessin 50.000$ de fiança per anar-hi a viure). O intentar reconstruir l’arqueologia de l’antic Nova York, quasi tota a Chinatown, cosa que implica demanar als restauradors xinesos que li deixin examinar els soterranis. Al final li deixaven després d’una estona per “arreglar-los” i l’autor va acabar amb dues conclusions: evitar el menjar xinès i no preguntar què coi havien amagat abans de deixar-lo entrar a ell (o sigui que com deuria ser el que es trobava), i així.

Edifici Flatiron © Cesc Llaverias

Així com el llibre de Mendoza parlava d’un Nova York en una crisi tremenda aquí el que es retrata sobretot és la transformació, quan l’ajuntament controlat per Giuliani va donar una màniga ampla tremenda a la policia però va aconseguir baixar les taxes de crim i que la ciutat tornés a ser un lloc on la gent hi anava a viure i no només un lloc d’on la gent se n’anava.

Les anècdotes traspuen humor i el llibre es llegeix en un moment. Només em queda recomanar aquest llibre per preparar una visita a Nova York (no tot han de ser guies turístiques) i recomanar també la resta de llibres de ciutats d’aquest mateix autor, a més a més de Nova York en té de Londres i Roma i un llibre on apareixen les tres.

 

La gran teranyina: els secrets del poder a Catalunya / Roger Vinton

Ja sabia que aquest llibre em posaria de mala llet. Sé que sóc un pobre pringat, fins i tot un pringat pobre. Per tant un llibre on s’explica el poder, la gent que mana, els que tallen el bacallà, gent emparentada amb reialesa, burgesos de generacions… una gent que sempre cau de peu i que fins i tot quan no és així tenen les caigudes amortides per muntanyes del diners. Bé, no diners físics que això és de pobres, diners en bancs, molts bancs i en molts llocs diferents i exòtics. Un llibre així, amb aquesta capacitat de deixar ben clar quin és el meu lloc, mosqueja una mica, o bastant depèn del moment i del dia.

A més a més aquesta gent és sempre la mateixa gent. Les altes i baixes en aquest grup són l’excepció no la norma, excepte les baixes per defunció que aquestes sí afecten a tothom. Constructors, banquers, empresaris del motor, del tèxtil, cervesers, presidents del Barça, nissagues de polítics de tot tipus i pelatge. Gent que no necessita ideologia, que també és cosa de pobres, ni banderes perquè ells en tot cas les banderes les fabriquen per vendre-les.

https://www.flickr.com/photos/jmabel/
JM spiderweb 04 © Joe Mabel, Creative Commons.

El llibre toca totes les tecles, tots els temes, fins i tot els successos (ja sabia que la família de M. Àngels Feliu era de calés, però no sospitava que de tantíssims). El llibre és un exhaustiu qui és qui del poder a Catalunya, perquè hi ha molts noms que es repeteixen, i que a poc que es grati acaben sorgint les més insospitades relacions. Fèlix Millet deia que era una de les famílies que tallava el bacallà, tenia raó, aquestes famílies existeixen i em sembla que aquest llibre no els deu fer la més mínima gràcia.

https://www.flickr.com/photos/pictures-of-money/
Money © Pictures of Money, Creative Commons.

L’autor ha fet una tasca de recopilar informació dispersa i sobretot relacionar-la, les empreses que cotitzen a borsa i els matrimonis i les esqueles. Ha hagut de fer servir un pseudònim, el que diu molt d’amb quin tipus de gent se les té. Podeu trobar articles seus al seu blog, que va ser l’origen d’aquest llibre que ja va per la cinquena edició. No es deixa res, també parla de la Caixa (en les seves diferents encarnacions), de l’Opus, autopistes, empreses energètiques i les seves OPAs, dels polítics, i de consells d’administració on trobem moltes vegades els mateixos noms… Tot i tothom.

Hi ha gent que té molta moltíssima pasta, tinc dubtes que l’origen d’aquestes fortunes sigui honest, en alguns casos, en altres casos de dubtes no n’hi ha. Això em fa ràbia, però per altra banda com que són quasi com una societat tancada em queda l’esperança que l’endogàmia faci la seva feina, és qüestió de temps…

Nueva York / Eduardo Mendoza

Curiós llibre a mig camí entre l’assaig i el llibre de viatge on Eduardo Mendoza explica coses de Nova York, ciutat on va viure un bon grapat d’anys. Eren els anys del watergate, un moment en que la gent marxava de Nova York, la ciutat havia entrat en una espiral descendent amb crim i pobresa i borejant la ruïna (una mica com el que va acabar passant a Detroit). A més a més Mendoza no volia anar a Nova York, volia treballar per l’ONU però a qualsevol altra ciutat, i finalment va ressignar-se a anar a Nova York i demanar un trasllat a la que pogués.

Però la ciutat el va atrapar, i s’hi va quedar uns anys. En aquell moment anar a Nova York encara era anar molt lluny, i no hi havia les comunicacions actuals, ni el turisme era ja tant massiu. A més a més Mendoza va arribar en el pitjor moment de la crisi de la ciutat, així que de seguida va veure com la cosa començava a remuntar.

Al final van ser 10 anys. Moltes coses van canviar, la ciutat va passar pel seu pitjor moment i va anar remuntant. Zones com Times Square que era de lo pitjor es començaven a rehabilitar i sanejar (bàsicament la cosa estava tan malament que els edificis es compraven per quasi res, i aleshores és qüestió d’edificar i fer pisos i comerços cars, un procés que hem vist a molts altres llocs).

Per cert la narració d’una nit que porta a un amic seu de garitos per Nova York podria haver sortit de qualsevol de les seves divertides novel·les.

© Cesc Llaverias