El diario de la princesa / Carrie Fisher

Un sol paper et pot marcar de per vida, o que li diguin a Carrie Fisher, tot i que ella ja venia de família del món de la faràndula i hauria d’estar previnguda, de saber on es ficava. Doncs no ben bé.

Havia viscut el món de la fama i de com aquesta fama és efímera amb sa mare. També havia fet alguns papers petits i de cop i volta la pel·lícula que per bé o per mal l’encasellaria de per vida (va passar si fa no fa el mateix amb Luke SkywalkerMark Hamill), del trio protagonista només va salvar-se i va fer tota una carrera (que encara continua) un jove Harrison Ford donant vida a Han Solo. Carrie Fisher, quan estava filmant la primera pel·lícula (amb la numeració actual seria l’Episodi IV), amb els postissos característics al cap, comptava amb 19 anys de no res.

—Te quieren a ti —añadió Wilt.

Se hizo el silencio.

—¿Me quieren a mí? —pregunté por fin—. Quiero decir… ¿a mí?

Wilt rio, luego reí yo, dejé caer el auricular y eché a correr hacia el patio delantero y después a la calle. Estaba lloviendo en Los Ángeles, donde nunca llovía. ¡Llovía en Los Ángeles y yo era la princesa Leia! Nunca antes había sido la princesa Leia, y ahora lo sería eternamente. Nunca dejaría de serlo. Entonces no sabía cuán profundamente cierto era eso ni cuánto duraba la eternidad.

https://www.flickr.com/photos/79597794@N07/
Carrie Fisher dressed as Princess Leia and George Lucas © Sal Ami, Creative Commons.

Una noia de 19 anys amb totes les inseguretats i complexos propis de l’edat, per molt que hagués crescut en un entorn poc habitual.

Al parecer, lo que yo veía en el espejo no era lo que veían muchos chicos adolescentes; si hubiese sabido cuántas masturbaciones generaría… Bueno, eso habría sido extraordinariamente raro desde muchos puntos de vista, y me alegra que no surgiera el tema, por así decirlo. Pero cuando algunos hombres —tanto de más de cincuenta años como muy jóvenes— se me acercan para informarme de que fui su primer flechazo, mis sentimientos son contradictorios. ¿Por qué a todos esos hombres les resultaba tan fácil enamorarse de mí entonces y tan difícil hacerlo ahora?

A veure, són els anys joves i «galàctics» de Carrie Fisher però explicats per una Carrie ja madura i mirant enrere. Si voleu coses de la Carrie de 19 anys a la part central del llibre hi ha el diari que va escriure mentre rodava la pel·lícula, bàsicament poesies d’amor per Harrison Ford i tota la confusió hormonal adolescent que poguem imaginar.

Sólo décadas más tarde se me ocurrió pensar que tal vez lo que perturbó a Harrison fue la posibilidad de que después tuviera que cargar con algo parecido a la responsabilidad, que de algún modo sentia que había recibido un regalo indeseado e inesperado.

https://www.flickr.com/photos/xoconostle/
Han Solo © locoxoconostle, Creative Commons.

Va ser un tema important per una jove Carrie Fisher, i una de les preguntes que més es deu haver fet a sí mateixa.

¿Y qué fue para mí? Una aventura corta y apasionante, de la que, con el tiempo, me alejaría con toda tranquilidad, sonriente y satisfecha.[…] Pero desde el principio ambos supimos que esa no sería una aventura amorosa, sino solo dos adultos que, aunque no se habían enamorado, se apreciaban. Porque ambos éramos adultos, así que ¿por qué no habríamos de divertirnos juntos? Nunca se me ocurrió ofenderme por que él no se hubiera enamorado de mí. ¡Si era mejor así! Sentimientos de amistad y un sexo maravilloso […].

Potser sí, però convé no oblidar que això és el que diu ara i potser en aquell moment les coses no van ser exactament com ara les recorda o les vol recordar. No insinuo res, no sé si diu la veritat o no, però el fet és que hi ha unes quatre dècades entre els fets i la narració, convé no oblidar-ho.

https://www.flickr.com/photos/boyce-d/
Star Wars Weekly, Number 1. © Boyce Duprey, Creative Commons.

I aleshores la pel·lícula es va estrenar i el món tal i com Carrie el coneixia va deixar d’existir. La fama que va assolir no es podia comparar a res anterior.

Está esa chica con mi firma tatuada en el trasero; la pareja que le puso Leia Carrie a su hija; el tío que se hizo cambiar legalmente el nombre por el de Luke Skywalker (imaginaos la cara del policia cuando detiene a Luke Skywalker por exceso de velocidad: «¿Qué ha ocurrido? ¿Es que Obi-Wan no te ha dejado usar el caza Ala-X esta noche?»). Celebran bodas donde, en lugar de los votos matrimoniales habituales uno dice «Te amo» y el otro contesta «Lo sé». Acuden vestidos con los trajes de las películas y no solo las mujeres llevan el bikini metálico, también algunos hombres, y están fantásticos.

Hi ha l’altra part de la fama, arruinar-se, rehabilitació i acceptar anar a convencions a signar autògrafs a tant la peça, el que ella en diu Lap Dance però on no li posen els diners dins de la roba interior. No és lamenta tant de la fama sinó del nivell que va assolir, no era el que havia conegut a la seva família, no era comparable a res, recordo que tenia 19 anys quan estava rodant la primera pel·lícula. Va quedar vinculada de per vida a la Princesa Leia Organa, per bé o per mal.

«¿Quién crees que habrías sido si no hubieras sido una princesa intergaláctica?»

Sería yo.

Ya lo sabéis. Carrie.

Solo yo.

Escrits de presó / Joaquim Forn

Quan des del futur mirem enrere aquests temps existirà una etiqueta que sigui «literatura processista»? La quantitat de llibres que surten és inabarcable, més enllà de teories m’agraden els llibres dels protagonistes, tot i la sospita de si estaran explicant o no la veritat, però quan no sembla que vulguin seguir dedicant-se a la política o ja no tenen gaire a perdre és possible que es deixin anar de debó. Veuré si és el cas del conseller (no sé si són com els presidents que sempre conserven el títol o no) Joaquim Forn en aquest llibre que com el seu títol indica comença a la presó.

Allà van viure el degoteig de detencions i les eleccions del 21-D i el festival per muntar govern, una frase de la filla de Joaquim Forn, Anna:

Només ens tenim a nosaltres per defensar-nos. O votem a favor del gest de valentia de la gent l’1 d’octubre, de la llibertat d’expressió i de pensament, del pacifisme i la democràcia com a armes polítiques legítimes o hi votem en contra. No hi ha un terme mitjà. Perquè el meu pare no pot ser mig a la presó i mig a casa, sinó a 700 quilòmetres de nosaltres o assegut a taula per Nadal.

Passa de la incredulitat que allò pugui passar a la realitat de la presó d’Estremera. Sabem poc de les presons més enllà de que existeixen i de que serveixen per tancar-hi gent. I aquí tenim algú que poc s’ho pensava entrant en aquest món, en un mòdul de respecte, confiant que serà per pocs dies. Vist amb perspectiva és molt trist veure com aquesta confiança es va desdibuixant. Però això és una de les coses, l’altre és la vida a la presó als ulls d’algú fins ara aliè a tot allò.

Un cas curiós és el del Quintela. Tenia permís aquests dies de festa i ha preferit tornar a la presó. Va marxar divendres a Madrid, i diumenge ja havia tornat amb la idea de sopar amb nosaltres. No té a ningú fora i diu que s’estima més estar amb nosaltres, els altres reclusos, que no pas sopar sol en un bar de la ciutat. Aquesta és una altra cara de la presó: la soledat que senten moltes persones quan surten d’aquí. En Quintela s’ha passat més de trenta-cinc anys a la presó. Coneix moltes presons d’Europa: Espanya, Itàlia, França, Suïssa…

Sempre diu que el primer que farà quan surti és tornar a «las andadas», i estic convençut que si ho fa serà per poder tornar a entrar en un centre penitenciari. La presó s’ha convertit en casa seva. Aquí dins encara és algú.

https://www.flickr.com/photos/neilconway/
Untitled © Neil Conway, Creative Commons.

Això va escriure ja fa temps, va estar encertat, malauradament.

No m’enfonso, però cada cop ho veig més negre i complicat. És evident que som ostatges: pagarem pels que hi som i pels que no hi som.

O això altre:

Els consellers empresonats i els Jordis ens hem convertit en un exemple públic de què els passa als súbdits que s’atreveixen a qüestionar segons quines coses. És com si ens exhibissin sobre un patíbul ben alt per poder ser vistos per la multitud. Si poguessin, retransmetrien per la tele el nostre dia a dia a la presó per tal que tothom prengués nota de com acaben els ciutadans díscols.

Un dels molts llibres que llegeix a la presó és el de Fer-se totes les il·lusions possibles de Josep Pla, m’ha fet gràcia veure que hem llegit un mateix llibre tot i que en circumstàncies molt i molt diferents. Aquesta és una constant, comentaris dels llibres que va llegint. I anàlisis sobre la situació.

Aquí no n’hi ha que ho han fet bé i d’altres, malament. No n’hi ha de millors o de pitjors. Tan sols hi ha polítics empresonats o exiliats davant l’acció d’un Estat que ha optat per la repressió quan els catalans els hem plantejat la voluntat de decidir el nostre futur de manera lliure, democràtica i pacífica.

Tot el temps que va passar-se a Estremera va poder «gaudir» de la «plural» oferta informativa dels medis estatals, un autèntic bombardeig que pateix una gent que no té cap alternativa a l’abast i que dedueixen que si tots els medis diuen el mateix allò és la veritat. Com quan els responsables polítics com Montoro deien que no hi havia malversació.

Els mitjans de comunicació espanyols, incloent-hi els suposats mitjans «progressistes», estan escandalitzats per la controvèrsia, en considerar que «dona ales als independentistes».

Em moltesta moltíssim aquesta actitud perquè, al capdavall, comproves clarament que als periodistes no els importa el més mínim si Montoro diu la veritat o no. L’únic que sembla importar als mitjans és que els independentistes no ens en sortim. Saber la veritat deu ser del tot insignificant, tenint en compte que els mitjans ja han decidit qui són els culpables des de fa mesos!

I quan per casualitat veu a La 2 un programa sobre Salvador Espriu.

Ha estat molt bonic i emotiu, i m’he adonat que era el primer cop, al llarg de sis mesos, que sentia parlar en català a la televisió. El català no existeix a Espanya. No els interessa gens ni mica. No ha format mai part de la seva realitat, ni tenen cap interès que així sigui. El viuen com un problema.

Tot i que al llibre no hi ha odi, ni ganes de passar comptes, però de vegades resulta inevitable de cara a algunes actituds decididament cíniques.

Precisament divendres al vespre vaig veure un reportatge a la Sexta sobre els cinquanta anys del Maig del 68. Veure la Marina Subirats, en Joaquín Estefanía i un altre professor universitari que ha escrit sobre el maig francès dient meravelles de la mobilització universitària i dels treballadors, dels canvis que es van iniciar arran d’aquella revolta… i després veure que tota la progressia abjura del que passa a Catalunya perquè no respectem la Constitució, francament fa plorar.

Jugar a la revolució durant quinze dies per acabar pactant amb De Gaulle, anar a unes eleccions en què el gaullisme va arrasar, ho troben fantàstic. Que els catalans posem urnes perquè la gent pugui decidir el seu futur és un acte de violència i de rebel·lió.

FRANCE. Paris. May 6th 1968. 6th arrondissement. Boulevard Saint Germain. Students hurling projectiles against the police.

Cap a part final de llibre, quan el trasllat a una presó catalana és imminent, fa alguna repassada d’algunes coses, com els atemptats del 17 d’agost i el paper que hi van tenir els Mossos d’Esquadra.

Uns professionals d’una gran categoria tècnica i humana, sempre en el punt de mira dels nostres adversaris polítics. De tots aquells que no desitgen que Catalunya disposi de veritables estructures d’Estat. Dels mateixos que, arran del 17 d’agost, no van poder suportar que tot el món reconegués els Mossos d’Esquadra com una policia de primer ordre, equiparable a les millors.

No és un llibre fet per passar comptes, però de tant en tant no se’n pot estar, i tenint en compte la seva situació crec que es modera molt.

https://www.flickr.com/photos/convergenciaiunio/
Joaquim Forn, regidor de Barcelona, a la parada de CiU a la Rambla Catalunya © Convergència i Unió, Creative Commons.

El llibre es llegeix molt i molt bé, imagino que hi ha una bona feina d’edició. És interessant per vàries coses: Forn no té la projecció o carisma d’altres dels presos polítics com Cuixart o Junqueras, aquest llibre ens l’acosta. I no deixa de ser el testimoni d’algú que està en un entorn absolutament estrany (no deixa de ser paradoxal que qui ho explica fos conseller d’interior, el responsable de la policia que agafa gent perquè els jutges els posin a la presó).

No és un pamflet polític. Òbviament les idees de Joaquim Forn són les que són, no és cap descobriment, i la seva opinió sobre les vistes al suprem, les detencions, el que diuen els exiliats, el 155, el 21-D o la moció de censura… tot això ho veu amb el seu biaix, però no intenta convéncer de res.

En fi, ara ja puc anar a llegir el següent llibre de Joaquim Forn: Entre togues i reixes.

Josep Pla: sis amics i una amant / Xavier Febrés

L’obra de Pla és enorme, i llibres que poden ajudar a comprendre l’home darrere dels més de 40 volums de les seves obres completes doncs sempre són d’agrair. Com és el cas d’aquest llibre.

És com un retrat fet a partir de gent que hi va tenir contacte, com per ajudar-nos així a fer visibles els contorns de l’homenot. Aquestes fonts són: Alexandre Plana, el Pigmalió; Sebastià Puig, l’Hermós; Josep Martinell, l’amic; Albert Puig Palau, el mecenes de postguerra; Manuel Ortínez, els burgesos; Aurora Perea, l’amant; i Josep Vergés, l’editor. Una de les principals fons és l’amic Josep Martinell, autor d’un parell de llibres sobre Josep Pla (aquest i aquest altre) que es citen bastant en aquest llibre .

Josep Martinell polsava la mateixa corda naturalista quan deia a Josep Pla vist de prop: «Els prostíbuls eren tristos però a vegades passava que s’alegraven amb una alegia fugaç, vaporosament alcohòlica. Però de tristos ho eren»: En privat repetia que la clau de moltes coses de Pla i d’ell mateix era l’obra de l’escriptor parisenc Paul Léautaud, un nom poc conegut en general, però autor de culte per a seguidors iniciats. Josep Pla havia llegit Léautaud de jove a París com a cronista teatral del Mercure de France i de la Nouvelle Revue Française. El vessant de dietarista misantrop i llibertí de Léautaud esclataria més endavant i va atraure els dos amics palafrugellencs en aquesta segona època.

M’ha fet gràcia a un autor que jo he descobert recentment com Léautaud, suposo que els grans escriptors d’una o altra manera sempre estan connectat entre ells.

Quan Pla escriu a Notes disperses, pàg. 131: «Quan hom pensa que, malgrat l’enorme quantitat d’imbècils que hi ha en la governació d’un país, hom pot anar tirant, la sorpresa és permanent i inenarrable». Aquesta frase podria molt bé haver-la escrita Léautaud, perquè hi ha coincidències de criteri que no fallen. Vergés em deia que, amb freqüència, llegint Léautaud li semblava que llegia Pla traduït al francès. […] Una cosa sí, pròxima a la certesa, és la influència de Léautaud en els últims diaris de Pla».

https://www.eltemps.cat/article/7012/paris-madrid-i-nova-york-la-mirada-dun-viatger-anomenat-josep-pla
Josep Pla, davant el Palau de Luxemburg de París, l’any 1920. | Fundació Josep Pla.

Amb Albert Puig Palau es fa una repassada a la gent que va començar a descobrir la Costa Brava (i també la seva finca) i què realment fa impressió,molta impressió.

El gran moment del Mas Castell i de la Costa Brava de l’època va ser l’arribada l’abril del 1950 de «l’animal més bell del món», Ava Gardner, per al rodatge de la pel·lícula Pandora y el holandés errante en escenaris naturals[…] Quatre anys després, Orson Welles rodava als exteriors de S’Agaró algunes seqüències de Mr. Arkadin. El 1956 la finca de Puig Palau tornava a acollir un altre rodatge internacional, amb el jove Dirk Bogarde en El jardinero infiel, i el 1959 desembarcaria Elizabeth Taylor a Begur i S’Agaró per al rodatge de De repente el último verano. […] Madeleine Carroll […] Robert Ruark […] Ron Kitaj […] Artie Shaw […] tres estius passats a Palamós entre 1960 i 1963 per Truman Capote mentre escrivia A sang freda.

https://www.flickr.com/photos/tom-margie/1549461280
Ava Gardner.

Quan ens acostem a la gent en principi més propera a Josep Pla hi ha una capa de silenci, el grafóman tenia molt clar que algunes coses i algunes persones havien de quedar fora dels seus llibres, Aurora Perea almenys apareix (de vegades només com a A), ja és més que les altres parelles com la dona de Pla durant dotxe anys Adi Enberg.

La biografia de l’homenot continua sent un misteri en aspectes importants. La seva literatura és tot sovint un art del camuflatge, com ho resumia Martinell amb coneixement de causa: «Tota la seva obra és una autobiografia en la qual va silenciar més coses de les que va dir».

I l’editor, una peça clau de la gran obra, de les obres completes, i de la biografia de l’autor.

Pot semblar que Josep Pla va dedicar tota l’obra a descriure l’activitat personal, la seva vida, la seva visió de les coses, els escenaris i els personatges que va conèixer. L’aparença autobiogràfica del seu realisme memorialísitc indueix a error amb facilitat. Alguns episodis importants, per exemple la Guerra Civil o les successives parelles femenines amb qui va conviure, no els va convertir mai en reflexió literària explícita, per més que marquessin la seva trajectòria. També per aquest motiu els coneixements sobre l’escriptor divulgats per Josep Martinell o per Josep Vergés adquireixen una importància particular. Josep Vergés no només va ser l’editor, també es va convertir en el modelador de l’Obra Completa de Pla. Josep Martinell no només va ser un amic de la segona meitat de la seva vida, també esdevindria el testimoni que començaria a presentar alguns dels seus secrets des d’un altre angle.

https://fundaciojoseppla.cat/vermut-literari-josep-pla-al-terralet-de-llafranc/
Sebastià Puig, l’Hermós i Josep Pla, foto treta d’aquí.

Aquí una definició molt encertada del volum de l’obra planiana.

El volum de la producció torrencial, selvàtica, desbocada, irrefrenable de Josep Pla té un nom: grafomania. O, si es vol, graforrea. L’homenot patia d’incontinència creadora, era un obsés textual. Es tracta d’una febre impenitent. També constitueix un legítim recurs personal en la lluita contra el tedi. Caure en el desordre compulsiu de la grafomania no pot ser un judici de valor, literàriament parlant. Hi ha desordres i excessos genials. A alguns escriptors els agrada l’abundància acumulativa i escassament compactada, dintre de la qual la genialitat treu el cap de tant en tant enmig del caos. Altres prefereixen una destil·lació més depurada, articulada, construïda.

Un llibre interessant, una bona aproximació a la figura de Josep Pla i que fa el millor que poden fer aquest tipus de llibres: donar ganes d’agafar les obres de Pla i posar-s’hi si no n’has llegit cap o continuar si ja has llegit alguna cosa.

Diari d’un pistoler de la FAI / Miquel Mir

Vaig agafar aquest llibre amb curiositat per un període molt concret de la història. Els retrats que he llegit d’aquests pistolers en general no són gaire afavoridors i m’agradaria saber si tot el que s’explica és veritat o és un intent de crear un relat a posteriori. Un dels retrats que em van fer interessar el va fer Manuel de Pedrolo al primer llibre de La terra prohibida, Les portes del passat, però és una constant en llibres que tracten de la Guerra Civil a Barcelona, l’intent de cop d’estat per sumar-se a la insurrecció del 18 de juliol i la revolució posterior. També en parla Joan Sales a Incerta glòria, i també Orwell a Homenatge a Catalunya, i ningú en parla bé d’aquesta gent. Posats a citar testimonis citaré a la meva àvia, que era una nena quan la guerra i que tenia veïns de la FAI:

«Van treure els rics de les seves cases, però no van posar en aquelles cases els que vivien sota un pont, s’hi van posar ells».

Per il·lustrar el tema una foto recurrent, però que m’agrada molt.

La miliciana és deia Marina Ginestá, i la foto és de Hans Gutmann, domini públic.

I ara al tema. El llibre comença repassant la història del protagonista que és la història de la lluita obrera des dels anys de la primera guerra mundial fins a la guerra civil. Una de les coses que sobta de l’esclat de la guerra és com va aparèixer de cop tantíssima gent armada.

La lluita obrera, els sindicats, les vagues… tot això són coses que van existir i que existien tot i les prohibicions, i quan les prohibicions no servien directament les bales. Els patrons no tenien manies en contractar pistolers per eliminar obrers molestos, els sindicats no van trigar gaire en tenir els mateixos escrúpols, fer-se amb armes i respondre els trets amb més trets. Dictadures, la vaga de la canadenca, la setmana tràgica encara en el record, la guerra al Marroc, i una tímida república que de seguida va començar a tenir militars en contra i rumors de revolta. Amb els precedents i l’ambient que els sindicats s’armessin tant com van poder és perfectament comprensible. I amb això no justifico el que va passar després.

A les nits següents, en Maurici i ell van patrullar per una Barcelona en què no hi havia ni govern ni policia, presa per la por, angoixada i adormida. Grups d’incontrolats actuaven, segons ells, en nom de la Revolució i assaltaven i saquejaven joieries, botigues i magatzems, requisant tot allò que els donava la gana, amb total impunitat. El govern republicà s’havia desintegrat i les forces de l’ordre havien perdut la disciplina. La cadena de comandament s’havia trencat en aquells primers dies. Amb freqüència, ni els grups de la FAI sabien si les seves accions eren revolucionàries o s’havien sumat als actes de pillatge. […] Van començar les primeres confiscacions, deixant de banda l’ideal llibertari: tothom anava a la seva.

https://fotoshistoricas.net/anarquistas-barcelona-del-comienzo-la-guerra-civil-espanola/
Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Intent de cop d’estat que fracassa i militars revoltats que segons a on guanyen i segons a on no. A Catalunya no van guanyar, i a més a més vençuda la revolta va esclatar la revolució, però sobretot el caos, molt caos. I una violència sense massa sentit.

Més tard, en Josep, amb el cap ben fred i serenament, comentava a en Tomàs que,si havien de canviar el país fent això, estaven llestos. A partir d’aquí, tots dos van començar a pensar que havien de guanyar-se el futur. En el fons, veien que els aprofitats, els oportunistes, els lladres, els alliberats durant les primeres hores de la revolta estaven actuant amb total impunitat i feien el que els donava la gana per tota la ciutat, emparats sota el paraigua de l’anarquia, i entre tots estaven convertint la Revolució en un acte de saqueig desproporcionat i en pura destrucció. Mentrestant, els que per a en Josep eren els herois, com en Cairó, havien mort a les barricades contra els militars i el feixisme.

https://www.flickr.com/photos/trompe/
Convento de Las Salesas, Barcelona (julio- 1936) © M U F.

Quan es repassa la història de la guerra hi ha una cosa que sempre destaca en el bàndol republicà i és el caos més absolut, milicians, sindicalistes, FAI, exèrcit regular i un govern que no podia fer-se càrrec de tot amb tants fronts oberts, prou feina tenien intentar guanyar la guerra, o almenys no perdre-la.

«Las bibliotecas son almacenes de pensamiento burgués, montones de basura, legajos de mentiras. Esto, nada más que esto, es lo que quema. Esto y nada más. Hay que seguir quemando hasta el último documento de propiedad o privilegio».

Bàsicament s’hauria hagut de garantir la situació a la rereguarda però per fer-ho s’hauria hagut de desmobilitzar l’exèrcit que era al front. No ho van fer però tampoc van guanyar la guerra, aquí la intervenció i no-intervenció internacional va fer bastant a favor dels revoltats.

La guerra va estar plena d’incidents curiosos i interessants.

En començar la guerra moltes dones van voler donar exemple de la seva valentia allistant-se com a milicianes i marxant cap al front. Aquesta minoria de llibertàries, que van deixar la feina pensant que podien defensar la llibertat amb el seu fusell igual que els homes, va ser inicialment el símbol de la lluita antifeixista tot i alguns comentaris que els llençaven en marxar al front: «Cachondas, viciosas, nos lo pasaremos en grande en el frente» o «La guerra no es para las mujeres, lo vuestro es fregar, freír y follar». Al grup de llibertàries hi va haver de tot: les que van ajudar, i molt, els seus companys fent feines d’intendència, mentre que altres, moltes prostitutes, es van llançar a la bona vida amb el seu negoci, contagiant la sífilis i altres malalties als milicians i provocant més baixes per malalties venèries que per bala. La imatge de la miliciana es va anar desacreditant fins a ser obligades a retirar-se de la lluita armada per assumir altres funcions com a infermeres, cuineres o administradores.

https://www.publico.es/culturas/doce-mujeres-franco-fascismo-consiguieron-callar.html
«Mujeres en pie de guerra», foto treta d’aquí, no es menciona autor.

El llibre té vàries parts. La primera i principal un repàs minuciós de la guerra tal com la va viure el nostre protagonista, el que va fer, el qui el com el quan l’on… totes aquestes coses. La depriment marxa de la guerra, de derrota en derrota i anar reculant.

En aquella època, Barcelona era la nova seu del govern de la República, presidit per Negrín, que molts catalans no podien ni veure des que havia dit allò de: «Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años». La ciutat s’havia convertit en un lloc que feia fàstic i llàstima, trista i desagradable, plena de funcionaris, militars, policies i guàrdies d’assalt que, acompanyats per les seves famílies, s’apropiaven lliurement les cases per ubicar-hi la seva pròpia residència.[…] La gent caçava coloms, pardals, els gats dels carrers, parcs i jardins de Barcelona per després menjar-se’ls. […] D’aquesta manera la gana i l’estraperlo creixien a mesura que avançava la guerra. […] La sensació de derrota anava minvant la mentalitat de la gent que, tot i no voler perdre la guerra, començava a pensar que no importava qui guanyés mentre tot acabés tan aviat com fos possible i tornessin a tenir un plat a taula.

Després tenim el seu diari tal qual, en castellà (i amb la gramàtica corregida), moltíssima gent només sabia escriure en castellà (i encara d’aquella manera). Està bé, no és una meravella de literatura, és una mica notarial, amb poca disgressió, és un bon complement al que hem llegit abans a la primera part, però ara en primera persona sense gaire context.

http://estelnegre.balearweb.net/post/41522
Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

A los patrulleros nos repartían las órdenes a seguir por grupos, con instrucciones y direcciones para hacer registros y detenciones en casas de sospechosos. Entre los meses de agosto y noviembre de aquel 1936, con nuestra patrulla realizamos detenciones violentas y matamos a personas por su poca simpatía por la Revolución.

Antes de salir con el camión, los capitostes nos daban las direcciones de personas que pertenecían a organizaciones consideradas sospechosas, con órdenes de actuar en sus casas. Cuando salíamos, sabíamos a dónde teníamos que hacer el registro o detener, excepto en las salidas por la noche, en que teníamos órdenes de matar durante los primeros meses.

I després un apèndix documental, amb comunicats variats que mostren l’abisme que es va anar obrint entre els comunistes PSUC, els independentistes d’Estat Català i els llibertaris de CNT-FAI. Un dels motius de la pèrdua de la guerra va ser aquesta divisió interna (terriblement cruenta) entre els bàndols dins del bàndol republicà. De vegades es posaven d’acord per intentar primer guanyar la guerra i després arreglar-se, però això sempre durava poc.

Un bon llibre sobre una part de la guerra coneguda però potser no prou ben explicada. Terrible y cruel, com totes les guerres.

Vigilància permanent / Edward Snowden

Ens miren, ho tinc assumit, però no hauria de ser així si estem en suposades democràcies. Entenem que altres règims ho facin però si ho fan les democràcies què ens queda? D’això va aquest llibre d’Edward Snowden, algú de sobres conegut.

Comença dient que efectivament ens controlen i ens vigilen, i que la legalitat d’això no és una cosa que preocupi especialment els responsables. Com hem arribat a aquest punt de vulnerabilitat en les nostres dades? Internet.

El que em sorprén quan penso en la meva infància, sobretot en aquells primers nou anys sense Internet, és que no puc explicar tot el que va passar llavors, perquè només em puc refiar de la meva memòria. Les dades no existeixen. Quan era petit «l’experiència inoblidable» encara no era una descripció tecnològica literal i amenaçadora, sinó una definició metafòrica apassionada: les meves primeres paraules, els meus primers passos, la primera dent que em va caure, la primera vegada que vaig anar amb bicicleta.

La meva generació va ser l’última als Estats Units, i potser a la història mundial, per a la qual és veritat això, l’última generació no digitalitzada, la infància de la qual no està pujada en un núvol sinó que està plasmada en formats analògics com diaris escrits a mà, fotos Polaroid i cintes VHS, estris tangibles i imperfectes que es degraden amb els anys i es poden perdre irremeiablement. Jo feia els deures en paper i amb llapis i goma, no amb tauletes connectades que registressin el que teclejava. La meva creixença no es va seguir amb tecnologies de casa intel·ligent, sinó que es va gravar amb un ganivet a la fusta del marc de la porta de la casa on vaig viure.

https://www.flickr.com/photos/tim0_2000/
maths © backonthebus, Creative Commons.

Cal pensar en això, el que ha representat internet i com ha canviat les nostres vides i en que ara tots tenim una petjada digital, volguem o no. I els primers temps d’internet, tant llunyans.

Tot el que li faltava a la Xarxa 1.0 d’usabilitat i disseny, ho compensava amb escreix amb el foment de l’experimentació i l’originalitat de l’expressió, i amb l’èmfasi en la prioritat creativa de l’individu.[…] Professors d’informàtica i enginyers de sistemes, professors de literatura pluriempleats i economistes polítics de sofà estaven encantats de compartir des del seu soterrani les seves recerques i conviccions, sense cap compensació econòmica, només per guanyar adeptes a la seva causa.

Evidentment el salt al hacking era el més lògic, a més a més que era l’únic que li agradava.

Em trobava al final del tòtem tècnic, era un programador inepte treballant amb eines que no entenia i que funcionaven segons principis que estaven fora del meu abast.

Si preguntessis a alguns dels grans hackers d’avui dia per què, per exemple, hackegen una pàgina importantde notícies per no fer res més significatiu que substituir el titular amb un GIF psicodèlic que proclama les habilitats del baró von Hackerface, que és retirat menys de mitja hora després, la resposta seria la versió que donaria un alpinista quan li pregunten per què puja a l’Everest: «Perquè hi és».

https://www.flickr.com/photos/leodirac/
Prius hacking © Leo Dirac, Creative Commons.

La seva vida, com la de tanta gent va fer un tomb l’11-S, i amb la reacció americana posterior, terror, psicosi i carretades de diners en programes poc clars i de legalitat més que dubtosa, i a més a més una guerra.

Ara penseu això: més d’un milió de persones han mort per la reacció dels Estats Units.

Les dues dècades després de l’11-S han estat una lletania de destrucció americana per mitjà de l’autodestrucció americana, amb la promulgació de polítiques secretes, lleis secretes, tribunals secrets i guerres secretes, l’impacte traumàtic de les quals, la seva mera existència, el govern dels Estats Units ha classificat, negat, n’ha renegat i ha distorsionat repetidament. Després de passar aproximadament la meitat d’aquell període com a empleat de la Comunitat d’Intel·ligència americana i aproximadament la meitat a l’exili, sé millor que la majoria que les agències s’equivoquen molt sovint. També sé que la recollida i l’anàlisi d’informació pot servir per a la producció de desinformació i propaganda, que tan aviat s’utilitza contra els aliats dels americans com contra els seus enemics, i de vegades contra els seus propis ciutadans. I, tot i saber-ho, encara em costa acceptar la magnitud i la velocitat del canvi, d’una Amèrica que volia definir-se per un respecte de la dissidència calculat i portat a la pràctica a un estat de la seguretat la policia militaritzada del qual exigeix obediència, desenfunda les armes i emet l’ordre de submissió total que ara se sent a totes les ciutats: «Pareu de resistir-vos».

I encara més:

El 12 de setembre va ser el primer dia d’una nova era, que Amèrica va afrontar amb una decisió unificada, reforçada per un revifat sentit del patriotisme i la bona voluntat i la simpatia del món. Vist en perspectiva, el meu país hauria hagut d’aprofitar millor aquella oportunitat. Podria haver tractat el terrorisme no com el fenòmen teològic que suposadament seria sinó com el crim que era. Podria haver utilitzat aquell moment únic de solidaritat per reforçar els valors democràtics i cultivar la resiliència de la ciutadania connectada mundialment.

En lloc d’això, va declarar la guerra.

https://www.flickr.com/photos/kieranhynes/
George W Bush – Uncle Sham © K’s Photo’s, Creative Commons.

I una cosa molt americana, posar empresa privada a tot arreu, que no es pot dir que sigui corrupció estrictament perquè hi ha lleis i contractes, però… Fixeu-vos en això, l’autor vol sortir del sector públic i anar a una d’aquelles empreses privades que treballen pel sector públic i que contracten a gent que ha passat els filtres corresponents (investigacions molt cares) de seguretat a càrrec del govern.

Al CASL em pagaven aproximadament trenta mil dòlars l’any, però aquella feina no tenia res a veure amb la tecnologia, o sigui que no em va fer cap por demanar-ne cinquanta mil a COMSO. Quan ho vaig dir a l’home que seia a la taula, em va contestar: «Què li semblarien seixanta mil?».

En aquella època no tenia gens d’experiència i no entenia per què intentava pagar-me de més. Sabia, sí, que no eren diners del COMSO, però fins més endavant no vaig entendre que alguns dels contractes que gestionaven COMSO i BAE i d’altres eren de la mena que s’anomena «cost-plus». Allò volia dir que els contractistes intermediaris facturaven a les agències pel sou que cobrava l’empleat, més una compensació del tres al cinc per cent d’aquesta quantitat cada any. Apujar els sous anava a favor de tothom, de tothom menys dels contribuents, evidentment.

Una autorització del màxim nivell i accès als ordinadors de la CIA i l’NSA, després de buscar àliens doncs va seguir tirant del fil.

Per si us ho pregunteu: Sí, l’home va trepitjar la Lluna. El canvi climàtic és real. Els chemtrails (o solcs estel·lars químics) no existeixen.

Als nous llocs interns de la CIA vaig llegir informes top secret referents a negociacions comercials i cops d’estat que encara s’estaven produint. Aquests informes de successos de l’agència sovint eren semblants a les informacions que acabaven sortint a les notícies, CNN o Fox, dies després.

https://www.flickr.com/photos/csisponi/
CIA_floor_seal © CSIS PONI, Creative Commons.

També hi ha els casos, molts casos, en que els resultats de la feina de les agències ha estat diferent de l’esperat. Segurament s’han evitat coses més greus, però algunes de les errades serien per replantejar-se seriosament si estan fent alguna cosa malament.

A la Comunitat d’Intel·ligència, «l’efecte Frankenstein» se cita sovint, tot i que el terme militar més corrent és «el tret per la culata»: situacions en què les decisions polítiques que havien d’afavorir els interessos americans acaben malmetent-los irreparablement. Exemples prominents de l'»efecte Frankenstein» citats per avaluadors civils, governamentals i militars a posteriori, i fins i tot per l’IC, han inclòs la subvenció i l’ensinistrament dels mujahidins per lluitar contra els soviètics, que va acabar amb la radicalització d’Ossama bin Laden i la subvenció d’Al-Qaeda, com també la des-Baatificació dels militars iraquians de l’era Saddam Hussein, que va acabar amb l’eclosió d’Estat Islàmic. Però sens dubte, el principal exemple de l’efecte Frankenstein al llarg de la meva breu carrera es pot trobar en l’impuls clandestí del govern dels Estats Units per reestructurar les comunicacions mundials. A Ginebra, al mateix paisatge on l’ésser de Maria Shelley campava lliurement, els Estats Units estaven enfeinats creant una xarxa que algun dia tindria vida pròpia i una missió, i crearia el caos en la vida dels seus creadors, la meva inclosa.

https://www.flickr.com/photos/sidorenko/
Osama Bin Laden illustration © Alexey Sidorenko, Creative Commons.

Aquí ens comencem a endinsar en matèria, el següent paràgraf és or:

Em recordava el que potser era la regla fonamental del progrés tecnològic: si una cosa es pot fer, segurament es farà i possiblement ja s’ha fet. No era possible que els Estats Units tinguessin tanta informació sobre el que feien els xinesos sense haver fet les mateixes coses, i mentre llegia aquell material de la Xina tenia la sensació persistent que em mirava a un mirall i que hi veia el reflex dels Estats Units. El que la Xina feia públicament als seus ciutadans, els Estats Units ho podien estar fent en secret.

La Xina no té problemes amb fer segons què, però una suposada democràcia hauria de respectar força més allò que pot o no pot fer. Tot d’informes i directrius molt secretes fins i tot per a ell que hi va accedir mig per error, però que no deixaven gaire llocs a dubtes. Una versió de la llei era la que s’havia fet pública, l’altra era la real.

Mentre que la versió Desclassificada només feia referència al fet que s’havia ordenat a l’NSA intensificar la recollida d’intel·ligència després de l’11-S, la versió Classificada descrivia el caràcter i l’escala d’aquesta intensificació. El resum històric de l’NSA s’havia alterat fonamentalment canviant recollida de comunicacions selectiva per «recollida a l’engròs» que és l’eufemisme de l’agència per a la vigilància massiva. I mentre la versió Desclassificada ofuscava aquest canvi, defensant una expansió de la vigilància a còpia de posar la por al cos als ciutadans amb l’espectre del terror, la versió Classificada feia explícit aquest canvi, justificant-lo com el corol·lari legítim de la capacitat tecnològica expandida.

I que és recull? Bàsicament tot, però sobretot les metadades, el com i quan i des d’on i per a qui semblen ser més importants a efectes pràctics que no pas el què, normalment no és tan revelador com ens agrada pensar.

https://www.flickr.com/photos/x-ray_delta_one/
… analog computer! © James Vaughan, Creative Commons.

També hi ha una altra cosa: el contingut s’acostuma a definir quelcom que produïu conscientment. Sabeu el que dieu durant una trucada, o què escriviu en un correu electrònic. Però es pot dir que no teniu control sobre les metadades que produïu, perquè es generen automàticament. Tal com són recollides, guardades i analitzades per una màquina, també estan fetes per una màquina sense la vostra participació ni el vostre consentiment. Els vostres aparells s’estan comunicant constantment en nom vostre, tant si voleu com si no.

Una manera de controlar la gent eren els cens, antigament una feina feixuga i lenta, molt molt lenta.

La tecnologia digital no tan sols ha fet que el recompte es faci en temps real, sinó que l’està fent obsolet. La vigilància massiva és ara un cens interminable, més perillós que cap qüestionari enviat per correu electrònic. Tots els nostres aparells, des dels mòbils fins als ordinadors, són bàsicament censadors en miniatura que portem a la motxilla i a la butxaca, censadors que ho recorden tot i no obliden res. […] Un cop la ubiqüitat de la recollida es va combinar amb la permanència de l’emmagatzematge, l’únic que havia de fer el govern era seleccionar una persona o un grup de persones com a cap de turc i buscar —com jo havia buscat entre els arxius de l’agència— fins a trobar proves d’un delicte convenient.

El panorama és cada cop pitjor, o millor, depenent de quin sigui el vostre bàndol, a mi em preocupa força la veritat i l’argument de que si no faig res dolent no hauria de témer res… bé el condicional aquí fa molta por. Estem en una època que l’arbitrarietat a la justícia és d’un nivell tan elevat que no només fa falta aquesta capacitat d’aconseguir informació privada per trobar o fabricar proves (i això s’ha fet).

I a més a més cedim una quantitat d’informació encantats a aparells o assistents o apps, la domòtica no és res més que robotitzar la intendència d’una llar.

Encara passaria mitja dècada fins a la revolució domòtica, abans que «assistents virtuals» com Amazon Echo i Google Home fossin rebuts amb els braços oberts als nostres dormitoris i col·locat alegrement a les tauletes de nit perquè enregistressin i transmetessin tota l’activitat a què tenien accés, gravessin tots els costums i preferències (per no parlar de fetitxes i manies) que aleshores es desenvoluparien en algoritmes publicitaris per convertir-los en diners. Les dades que generem només vivint —deixant-nos vigilar mentre vivim— enriquirien l’empresa privada i empobririen la nostra existència privada en la mateixa mesura. Si la vigilància del govern tenia l’efecte de convertir el cuitadà americà en un subjecte, a mercè d’un poder estatal, la vigilància corporativa convertia el consumidor americà en un producte, amb corporacions venudes a altres corporacions, correters de dades i anunciadors.

https://www.flickr.com/photos/tuija/
Google Home © Tuija Aalto, Creative Commons.

Aquest és un tema interessant perquè els governs i empreses estan comptant amb una col·laboració desinteressada per part de tots nosaltres absolutament enorme. Cal revalorar la privacitat.

En última instància, dir que tant se te’n dona la privacitat perquè no tens res a amagar no és diferent de dir que tant se te’n dona la llibertat d’expressió perquè no tens res a dir. O que tant se te’n dona la llibertat de premsa perquè no t’agrada llegir. O que tant se te’n dona la llibertat religiosa perquè no creus en Déu. O que tant se te’n dona la llibertat de reunió pacífica perquè ets un agorafòbic gandul i antisocial. Només perquè una llibertat concreta no signifiqui res per a tu no vol dir que no ho signifiqui demà, per a tu, o per al teu veí, o per als manifestants dissidents que jo seguia amb el mòbil i que protestaven per tot el planeta, esperant obtenir només una petita fracció de les llibertats que el meu país estava desmantellant amb tanta diligència.

Tot això fa que cada cop li resultin més llaminers i indignants els arxius amb que treballa i que se’ls comenci a mirar més.

Abans de continuar, vull posar èmfasi en això: la meva recerca activa d’abusos de l’NSA no va començar copiant documents, sinó llegint-los. La meva intenció inicial només era confirmar les sospites que havia tingut per primera vegada a Tòquio el 2009. Tres anys després estava decidit a descobrir si el sistema americà de vigilància massiva exisitia i, si existia, com funcionava.

El sistema funcionava amb tot tipus de desvergonyides giragonses judicials o directament abusos.

La revisió judicial d’aquesta infraestructura es reduïa, en paraules de l’ACLU, a un tribunal secret que defensava programes secrets reinterpretant en secret la llei federal.

Quan grups de la societat civil com l’ACLU van intentar enfrontar-se a les activitats de l’NSA en tribunals federals ordinaris i oberts, va passar una cosa curiosa. El govern no es va defensar argumentant que les activitats de vigilància fossin legals o constitucionals. En lloc d’això va declarar que l’ACLU i els seus clients no tenien dret a anar als tribunals, perquè no podien provar que els seus clients haguessin estat vigilats. A més, l’ACLU no podia utilitzar la litigació per trobar proves de vigilància, perquè l’existència (o la no existència) d’aquesta prova era un «secret d’estat», i les filtracions a periodistes no comptaven.

El sistema protegint-se a sí mateix i convertint-se en una cosa que identifiquem més amb països com per exemple la Xina, no el paradís de les llibertats. Però ni tan sols cal dissimular, com en una xerrada d’Ira «Gus» Hunt l’oficial en cap de Tecnologia de la CIA.

Per als venedors, era com un sac de diners amb boca. I havia d’aparèixer com a ponent convidat en una trobada de tecnologia civil a Nova York[…] la CIA havia decidit finalment sobre el seu contracte amb el núvol […] i havia signat un contracte de deu anys i de sis-cents milions de dòlars amb Amazon per al desenvolupament i la gestió del núvol.[…] els rumors que corrien eren que el procés s’havia manipulat en favor d’aquesta empresa.

Vaig tenir l’oportunitat de ser testimoni d’un oficial tècnic del més alt nivell de la CIA, amb el vestit arrugat, exposant des de l’escenari, i davant d’un públic de gent sense autorització de seguretat —i a través d’Internet, el món sense autorització de seguretat—, les ambicions i les capacitats de l’agència.[…] jo no m’ho podia creure.

«A la CIA —va dir—, bàsicament volem recollir-ho tot i quedar-nos-ho per sempre». Per si no havia quedat prou clar, va continuar: «Es pot dir que està al nostre abast informatitzar tota la informació generada pels humans».[…]

En Gus va explicar als periodistes que l’agència podia rastrejar els seus mòbils intel·ligents, encara que estiguessin apagats, que l’agència podia supervisar totes i cada una de les seves comunicacions. Recordeu-ho: eren periodistes nacionals. Periodistes americans. I la manera com en Gus va dir que «podia fer» sonava com a «havia de fer», «feia» i «faria». […] Estava esmaperdut, qualsevol amb un càrrec menys important que en Gus que hagués fet aquella presentació estaria vestint l’uniforme de la presó a la nit.

Hi ha una part una mica més tècnica on explica com ho va fer per recopilar la informació i treure-la del tunnel, una paraula: targetes micro SD. Per cert, la serietat en els treballadors de la NSA és relativa.

[…]els analistes utilitzaven els programes de l’agència per vigilar els seus amants presents i passats juntament amb els objectes d’un afecte més passatger, llegint els correus electrònics, escoltant les seves trucades de telèfon i assetjant-los en línia. […] Els analistes tenien clar que el govern no els jutjaria mai públicament per allò, perquè és una mica difícil condemnar algú per abusar del teu sistema secret de vigilància massiva si et negués a reconèixer l’existència del sistema.

https://www.flickr.com/photos/zazie_/
stalker © tanya petrova, Creative Commons.

Finalment va fer la revelació massiva de secrets amb periodistes ja a Hong Kong, oficialment fugit i després explica el seu intent d’arribar a Quito amb una escala a Moscú. Durant el vol cap a Moscú el govern americà va invalidar el seu passaport.

Vam aterrar a Xeremétievo, l’aeroport de Moscou, el 23 de juny, per fer-hi una escala que havia de ser de vint hores. S’ha allargat fins a sis anys. L’exili és una escala interminable.

I alguna de les reflexions finals, sobre el nostre dret a les dades.

Comencem a generar aquestes dades abans de néixer, quan les tecnologies ens detecten a l’úter, i les nostres dades continuaran proliferant fins i tot quan ens morim.[…] Som les primeres persones de la història del planeta per a les quals això és cert, les primeres persones amb la càrrega de la immortalitat de les dades, el fet que els nostres registres recollits tinguin una existència eterna. Per això tenim un deure especial. Ens hem d’assegurar que aquests registres del nostre passat no es poden girar en contra nostre, o contra els nostres fills.

Tot i així, si no actuem per reclamar les nostres dades ara, els nostres fills no ho podran fer.

Un llibre molt interessant, incòmode i preocupant que no ha tingut un excessiu ressó més enllà del llançament. Potser perquè molts pensem que què més dóna que ens vigilin. I mentre la idea general sigui aquesta podran fer i desfer amb total llibertat, només espero que quan despertem de tot això no sigui massa tard. Potser tornar al paper, les màquines d’escriure antigues, les llibretes… no sembla massa pràctic però és molt més segur que qualsevol cosa informàtica, potser no acaba de compensar, ben mirat.

Xina Fast Forward / Sergi Vicente

No sabem (en general, i jo a nivell personal tampoc) res de la Xina, més enllà de quatre tòpics mal apresos que segurament no son veritat. És la segona potència mundial i va camí de poder ser la primera en no gaire temps. El seu salt ha estat brutal i ara és un país modern, amb les seves desigualtats, els seus multimilionaris, els seus corruptes i unes fàbriques que abasteixen el món sencer i que contaminen una barbaritat. M’interessa que m’expliquin que hi passa allà.

L’autor del llibre se n’hi va anar a fer de professor d’anglès i va aprofitar per visitar el país (l’immens país). En plena crisi per la SARS els seus companys li retreien que se saltés la quarentena de l’escola tots i cadascun dels dies, i va decidir deixar aquella feina, agafar una càmera i treballar per la televisió, concretament per TV3 que així tenia un corresponsal en un lloc on estaven passant coses i on pocs medis hi tenien a ningú. Això el convertia en un dels expatriats en aquell país, un més de molts, de moltíssims.

https://www.flickr.com/photos/ttimlen/
China © Thomas Timlen, Creative Commons.

En canvi, sí que crec que hi ha una gran diferència entre els inadaptats i els que aprenen a adaptar-se. Fins i tot quan no estan del tot contents amb la seva opció de vida en aquell país, els que s’adapten desenvolupen una gran capacitat d’acceptació i de resiliència i, si cal, de conformisme, conscients que la capacitat d’incidir en l’entorn és molt limitada, per no dir nul·la. Per als occidentals, no sol ser un país fàcil.

Amb medis rudimentaris, amb un coneixement de l’idioma que anava millorant i lluitant contra la maquinària burocràtica xinesa, va aconseguir anar fent la seva feina. No ho oblidem, la Xina és una dictadura, i a totes les dictadures la premsa independent no els fa la més mínima gràcia. De totes maneres el progrés de la Xina darrerament és innegable.

Sempre dic que els xinesos han trigat menys temps a fer múltiples salts generacionals que nosaltres a fer-ne un de sol. El salt econòmic és el més evident, però també ha passat en el pla social, i no ha passat, en canvi, en el pla polític, que va més lent.[…] Sóc crític, i no em cansaré de destacar en aquestes pàgines tot allò que considero clarament millorable, però és just dir que la percepció de la majoria dels xinesos és que la seva vida ha passat de ser precària a ser còmoda o mínimament benestant.

https://www.flickr.com/photos/jimmiehomeschoolmom/
mao pic © Jimmie, Creative Commons.

Hi ha tot un capítol sobre el menjar. Alimentar a 1300 milions de persones és tota una fita. També és un negoci, sobretot si es tenen pocs escrúpols, m’he passat quasi tot el capítol en un contínu però què collons! (o un WTF si preferiu fer servir un anglicisme).

[…] el digouyou. Se’l va anomenar així perquè consistia a filtrar l’oli de les restes orgàniques. El benefici era evident. Les restes de menjar dels restaurants anaven a parar a tallers clandestins on les premsaven per filtrar-ne la part líquida, que es barrejava amb oli d’ús habitual a conveniència, fins a trobar la proporció adequada, aquella que, a simple vista, tenia l’aspecte d’un oli qualsevol.[…] Ignoro a qui se li va ocórrer retornar el rebuig orgànic a la cadena alimentària, però la idea devia córrer com la pólvora, perquè, quan els inspectors de sanitat van destapar l’enganyifa, van sortir casos de restaurants implicats per tot arreu.[…] Jo mateix havia relativitzat un escàndol anterior, el dels restaurants que feien servir opi entre els ingredients del huoguo, l’olla mongola, per narcofidelitzar es clients.

Pot ser encara pitjor, a continuació un cas extrem, els altres almenys eren relativament massius.

Per això no em va sorprendre quan un amic canadenc em va explicar que, després de menjar chuan’r, les broquetes de carn de xai que venen al carrer, va acabar a la sala d’urgències d’un hospital de Xangai.

—Vaig preguntar al metge què havia menjat, realment.

—No em diguis que era gat —em vaig aventurar a preguntar tot recordant una notícia similar.

—Pitjor. El metge va abaixar la vista i em va dir: «Sento dir-li que el que va menjar era carn de rata». Arghhh… —va dir, mentre tots dos fèiem cara de fàstic, però de seguida va continuar—: Espera, espera… «Disculpi, però és que no tan sols era carn de rata, sinó que també era carn de rata morta i en estat de putrefacció».

—Arghhhhhhh!!!!

—»I sento afegir que el motiu de la mort de la rata és que havia estat enverinada. Té sort que li hàgim pogut fer un rentat d’estómac a temps».

https://www.flickr.com/photos/31246066@N04/
Party Of Six © Ian Sane, Creative Commons.

L’autor fa un repàs a la Xina aprofitant com a fil conductor molts dels reportatges que hi va fer mentre hi va treballar. Des del terratrèmol de Sichuan a altres temes, com un reportatge que va fer sobre les adopcions on es sospitava un cert tràfic i venda de nenes (i algun nen, però sobretot nenes) orfes o no.

Entenc que hi ha una pregunta que probablement molts de vosaltres us feu ara mateix: les nenes catalanes originalment adoptades a la Xina són nenes robades? La resposta és que no ho sé, o, si m’ho permeteu, no sé fins a quin extrem. Intueixo (i només intueixo) que podria haver-n’hi un percentatge significatiu que no m’atreveixo a quantificar. El cas que va condemnar els Duan està documentat amb un dossier de centenars de pàgines i no és un exemple aïllat. La mateixa premsa xinesa n’ha tret d’altres de similars.

I un parell de veritats incòmodes de la la Xina.

He conegut uns quants diplomàtics occidentals, en la meva etapa en aquest país, i gairebé tots coincidien a interpretar que el Partit Comunista Xinès té un avantatge innegable respecte a les nostres democràcies.
—Encara que soni molt malament, tenen molt de marge de maniobra per planificar a llarg termini, cosa que nosaltres no tenim, perquè sempre caiem en interessos partidistes i lògiques electorals. Però negaré que t’ho hagi dit.

https://www.flickr.com/photos/dong/
人民軍隊保持了最高的克制 © Mike Donald, Creative Commons.

Tres dècades després Tiananmen continua sent una qüestió que fascina els occidentals. Cada 4 de juny, insistim en l’efemèride i renovem l’expectativa de canvi polític a la Xina. Però la realitat és que les nostres expectatives no es corresponen amb les ganes de reformes polítiques d’una societat xinesa avui molt més acomodada que aleshores, i que reconeix el Partit com a responsable d’un projecte econòmic que pot tenir moltes imperfeccions, però que ha tingut èxit des del punt de vista del ciutadà comú. Un ciutadà que critica igualment la corrupció i els abusos de poder, però que no per això té clar que calgui un canvi de sistema o quina hauria de ser l’alternativa.

A la part final del llibre es parla extensament de la Gran Muralla Digital, el sistema que permet un control i una censura a internet draconiana, i per fer-ho tot plegat més orwellià està previst que al 2020 funcioni al 100% una cosa anomenada sistema de crèdit social que sembla treta d’un capítol de Black Mirror (concretament aquest).Ara que amb alguns escàndols en aquest aspecte potser no ens podem creure gaire per damunt seu.

https://www.flickr.com/photos/143601516@N03/
Data Security Breach © Blogtrepreneur, Creative Commons.

Al costat d’una Xina descaradament controladora, és de justicia ressaltar que, en les democràcies occidentals, els garants d’una utilització responsable de les nostres dades també han promogut i acceptat polítiques i secretismes que no ens permeten donar gaires lliçons en aquesta matèria.

I una frase lapidària, que pot ser un bon motiu per llegir el llibre:

Per bé o per mal, la Xina ho canviarà tot i això no pot fer-nos mirar cap a una altra banda.

https://www.flickr.com/photos/rod_waddington/
Lijiang Kids’ Fashion © Rod Waddington, Creative Commons.

Ara sé més coses de les que sabia al principi, però és poc, molt poc quan parlem d’un gegant d’aquestes dimensions, un país gran i complex que no trigarà gaire a lluitar per ser la primera potència mundial. Com en altres temes ells no tenen pressa, saben on van i on arribaran i no sembla que ningú, tret d’ells mateixos i tot i així, els pugui aturar.

El último dinosaurio / Hunter S. Thompson

M’agrada Thompson més per la seva actitud cap a la vida i la literatura que no pels resultats, pels seus llibres. De totes maneres mai deixa indiferent i una mica de la seva mala baba sempre entra bé. Com en aquest recull d’entrevistes que li van fer tota mena de publicacions.

Crec que amb aquest llibre ja només em faltarà El escritor gonzo per tenir llegit tot el d’aquest home en castellà (diria que ni un llibre ha estat traduït al català), de totes maneres ja son entrevistes i cartes, els llibres-llibres ja estan llegits i comentats a més d’un lloc (a part d’aquest blog també en vaig parlar aquí).

https://www.flickr.com/photos/drexler/
[Hunter S. Thompson] © David Drexler, Creative Commons.
De l’entrevista a  Playboy, novembre 1974 per Craig Vetter:

¿Sabes? Yo estuve en el edificio Watergate la noche en que esos cabrones entraron. Por supuesto que me lo perdí todo, pero estuve allí. Eso me sigue obsesionando.

¿En que parte del edificio estabas?

Estaba en el bar.

¿Pero qué clase de periodista eres? En el bar…

No soy periodista, soy escritor.

https://www.flickr.com/photos/mastermaq/
Watergate © Mack Male, Creative Commons.

En aquest llibre tenim això, un Hunter S. Thompson tal qual, sense filtres. Com quan recorda la seva participació com a periodista seguint la campanya presidencial de 1972 i perquè no va fer el mateix a la de 1976, o la opinió que li mereix la política i els que la fan.

Cuando sienta que hace falta volver a la política volveré, ya sea escribiendo o participando en ella. Pero mientras no sea necesario, hay otras muchas maneras mejores de pasar el rato. Comprar un fumadero de opio en Singapur o un burdel en Maine; convertirme en un asesino a sueldo en Rodesia o en una cabra de Judas humana en el Triángulo Dorado. Sí, un mercenario, un cretino profesional que hiciera cualquier cosa por dinero.

I les drogues, i la intersecció drogues-política…

De acuerdo. Pero si estamos hablando de consumo de drogas durante la campaña del 76, es obvio que también hablamos de personas que ahora están en la Casa Blanca,¿verdad?

Bueno… algunas sí. Pero vamos a tranquilizarnos. No queremos causar una ola de pánico nacional diciendo que una banda de aficionados a la coca encubiertos están gobernando el país… A pesar de que podría ser el caso, independientemente de quién hubiera ganado las elecciones.

https://www.flickr.com/photos/locken_rock/
LSD © locken_rock, Creative Commons.

Sempre que penso en Hunter S. Thompson no puc evitar recordar al personatge Spider Jerusalem (protagonista de la recomanable sèrie Transmetropolitan, de Warren Ellis i Darick Robertson), no em negareu que es tenen tot un aire.

He dit que m’agrada la seva actitud més que els seus resultats. També trobo que és un d’aquells escriptors sobremitificats, i per això m’agrada que ell mateix de tant en tant es baixi del pedestal.

¿Esperabas convertirte en una figura de culto?

No mucho. ¿Qué iba a esperar?

Bueno, fuiste el primer periodista en situarte como protagonista principal de tu trabajo. ¿Piensas que te bastas contigo mismo?

Pienso que era solo por pereza. De ese modo no tenía que crear un personaje. Así había un personaje menos que inventar. En realidad solo intente apañármelas y escribir lo que pude.

És un volum que com a lectura es pot atragantar una mica perquè moltes preguntes es repeteixen, i de vegades també es repeteixen les respostes. Però de tant en tant surten coses noves.

La biblioteca para mí era un refugio, del mismo modo que para un pandillero de hoy en día puede serlo un fumadero de crack. Imagínate, el carné de la biblioteca era como un billete para volar. Yo leí todos y cada uno de aquellos putos libros. Mi madre era bibliotecaria en la biblioteca pública de Louisville (Kentucky).

I sobre la violència, com un truc o consell per periodistes i escriptors gonzo:

Nunca dudes en utilitzar la fuerza. La fuerza resuelve problemas e influye en la gente. La mayoría de la gente no está acostumbrada a resolver situaciones mediante la aplicación inmediata y aparentemente aleatoria de la fuerza. Y el simple hecho de que estés dispuesto a usarla —o puedas llegar a estarlo— es una herramienta de razonamiento muy poderosa. La mayoría de la gente no está preparada para hacerlo. Puedes forjarte una reputación correcta al respecto; podrías, en mitad de una conversación, aplastar a algún hijo de puta que esté en la haitación. Hacer que la sangre le saliera a borbotones. Estoy revelando secretos del oficio.

https://www.flickr.com/photos/nilsrinaldi/
Hippo fight 2/3 © Nils Rinaldi, Creative Commons.

Una constant en això d’escriure son les notes de rebuig, ell no en va escapar:

«Nunca jamás vuelvas a enviar nada a Esquire. Eres un cabrón despreciable y estúpido. Esquire te odia.»

I una parell de coses que no surten en aquest llibre però no em resisteixo a no posar, primer aquesta declaració d’intencions:

“Life should not be a journey to the grave with the intention of arriving safely in a pretty and well preserved body, but rather to skid in broadside in a cloud of smoke, thoroughly used up, totally worn out, and loudly proclaiming «Wow! What a Ride!”

La vida no debería ser un viaje hacia la tumba con la intención de llegar a salvo con un cuerpo bonito y bien conservado, sino más bien llegar derrapando de lado, entre una nube de humo, completamente desgastado y destrozado, y proclamar en voz alta: ¡Uf! ¡Vaya viajecito!

https://www.flickr.com/photos/niephotography/
Keaton’s WRX © Alexander Nie, Creative Commons.

I després això, el que vindria a ser un dia a la vida de Hunter.

Tot i algunes sortides excèntriques i molt del seu personatge en general Hunter S. Thompson és una persona d’allò més coherent, que ja que no es pren res seriosament no fa una excepció ni amb la seva persona ni amb la seva obra. I això és d’agraïr.

El director: secretos e intrigas de la prensa narrados por el exdirector de El Mundo / David Jiménez

La meva opinió de la premsa és dolenta. En algun moment deuria ser respectable, un contrapoder real, l’exercici al dret a la informació. Tot això ha quedat enrere i ara son pamflets partidistes que diuen el que vol que digui qui paga. I quan dic «qui paga» no parlo dels que es compren els diaris, aquests no interessen i cada cop se’ls pot tractar amb menys respecte, i després s’estranyen de perdre lectors, en fi.

Però com funciona aquesta maquinària, vist des de dins, això sí pot ser interessant. Sobretot quan s’activen els mecanismes per inflar una noticia o silenciar una altra, telèfons que s’aixequen i es pengen, sobreentesos, tot això, tot això és interessant. Vull afegir que les meves simpaties per la capçalera El Mundo són inexistents, o directament negatives. El millor que es pot dir és que el panorama en altres medis és igual de lamentable i que tot i així els jefazos màxims de la cosa no entenguin perquè cada vegada els llegeix menys gent…

https://www.flickr.com/photos/amit-agarwal/
Newspaper Front Pages © Amit Agarwal, Creative Commons.

Despedí a Sostres en mi primera semana como director y se marchó a ABC.

Mira, despedir aquell impresentable que no penso ni tan sols linkar està molt i molt bé. Era un més dels que s’havia acostat a un diari que virava cap a la dreta del PP d’una manera descarada. I un dels grans temes del llibre és aquest, el poder i la relació perversa que s’establia, o es volia establir, amb la premsa.

La idea era que el país estaba en un momento crítico y la irrupción del populismo amenazaba no solo la recuperación económica, sino la integridad nacional y los principios constitucionales. Moncloa esperaba que nuestro periódico tomara la postuta «patriótica» de apoyar a su candidato. «No son tiempos para la neutralidad», me dijo el ministro del Interior, Jorge Fernández Díaz, en una frase que luego repetirían varios de sus colegas.

No era exclusiu del PP, també el PSOE es queixava, o Podemos quan investigaven el seu finançament, i tothom donava per fet que eren el diari de Cs a qui no criticaven perquè no manaven enlloc, no per res més. Tots els partits s’omplien la boca sobre una premsa lliure, però només volien una premsa que els rigués les gràcies i no que fes la seva veritable feina que és fiscalitzar el poder.

Hacía 18 años que no ejercía el periodismo en mi país, pero habían bastado unos días para entender que algo fundamental había cambiado en mi ausencia. El poder había dejado de temer a la prensa y ahora era la prensa la que temía al poder. El periodismo nacional se había llenado de fieras amaestradas que, como dice uno de los personajes de «La conspiración de la fortuna» de Héctor Aguilar Camín, «lamían la mano que les daba de comer y mordían lo que ella les mandaba».

https://www.flickr.com/photos/truffshuff/
CRW_7583 ©TruffShuff, Creative Commons.

Convé deixar clar que el poder no és només polític, és també i sobretot econòmic, però costava veure les diferències. Les empreses de l’IBEX tenien controlat al poder, no era casualitat que ex-presidents de gobern gaudissin de jubilacions daurades en consells d’administració, era la manera de mostrar als polítics si «es portaven bé» serien recompensats.

Leyendo la prensa en la última década era fácil llegar a la conclusión de que vivíamos en un país donde banqueros, tiburones inmobiliarios y políticos se habían burlado del sistema en beneficio propio, mientras dejaban una enorme factura al resto. Y, sin embargo, ese siempre había sido un relato incompleto en el que los periodistas habíamos dejado fuera a personajes clave en la trama. Las razones de nuestro descuido eran obvias: se sentaban, literalmente, sobre nuestras cabezas.

La premsa s’havia venut, sense excuses perquè ho havien fet en els bons temps quan venien molt. Ara seguien venent-se com una manera de garantir amb prou feines la subsistència. La dependència del poder econòmic, i Los Acuerdos amb l’IBEX i els seus intocables son de les coses més vergonyoses per la premsa de qualsevol país. L’autor recorda quan com a corresponsal va cobrir l’esfondrament d’un edifici-fàbrica de roba a Bangladesh, un dels que hi fabricava era El Corte Inglés, informació que va ser suprimida perquè és un dels intocables (quan el Prestige es va enfonsar Rajoy era de cacera, una cacera organitzada pel cap d’El Corte Inglés que va avisar que al medi que se li acudís donar aquesta dada se li acabava la publicitat d’ells, ningú ho va dir). I la casa reial, de la que fa aquesta valoració.

https://www.flickr.com/photos/exfordy/
Palacio Real © Brian Snelson, Creative Commons.

No, Zarzuela no era el lugar más feliz del mundo para ella. La Reina vivía el cuento clásico de la plebeya que entr por amor en un mundo que no es el suyo. Solo alguien que como Felipe VI había sido formado y entrenado para el puesto desde niño podía encajar en aquel universo de hermetismosy protocolos, tradiciones centenarias y formalidades impuestas, máscaras palaciegas y amables hipocresías. Doña Letizia se había equivocado con sus mensajes —y quizá yo al publicarlos—, pero tampoco lo tenía fácil. La aristocracia la despreciaba porque no pertenecía a su mundo y el pueblo porque, perteneciendo al suyo, lo había abandonado para entrar en la aristocracia. No importaba lo que hiciera, un país con los complejos y envidias del nuestro jamás le perdonaría haber llegado a reina. Y, menos que nadie, una prensa que había encontrado en ella la manera de redimir sus silencios pasados sobre la monarquía.

Intenta mantenir un diari independent mentre li neguen els medis que li han promés, i el temps per aixecar un projecte i a més a més cauen EREs que provoquen una vaga i que el diari per primer cop no surti.  A més a més amb l’afegit que d’altres vegades es veu de fer fora els de baix mentre els grans directius mantenien sous, plans de pensions, cotxes oficials amb xofers i s’embutxacaben suficients diners per comprar un Jaguar nou com qui es pren un cafè.

https://www.flickr.com/photos/44576730@N06/
Kathy Shower PMOY 1985 © Frank Deanrdo, Creative Commons.

Tot això porta a un final cantat que és la seva destitució per posar un altre director, destituir-lo quan torna a molestar al poder i al final posar algú que entre informar i no molestar tria sempre no molestar. I ja després denúncia al diari per l’acomiadament.

La veritat és que aquest llibre és un retrat de la premsa que deixa l’ànim per terra. El fet que m’ho esperés no ho fa pas menys doloròs. Aquesta és la premsa que volen que consumim i no fer-ho és pràcticament una necessitat de resistència.

Chavs. La demonización de la clase obrera / Owen Jones

Aquest llibre no us deixarà indeferents, el més probable és que us cabregi força. M’ha recordat moltíssim al Manifiesto Redneck perquè va si fa no fa del mateix, però situat a la Gran Bretanya.

Els chavs, la darrera baula de la societat, quasi sense estudis, de llars poc estructurades i normalment sense feina, aquesta és la caricatura que se’n fa, cal afegir els embarassos adolescents, les famílies monoparentals, els pisos de protecció oficial i les ajudes d’un estat del benestar cada cop més minses com a principal font d’ingressos i aspiració vital. El que seria el personatge Vicky Pollard de la molt recomanable serie Little Britain.

https://www.flickr.com/photos/malias/
chavette 2 © Gideon, Creative Commons.

El objetivo de este libro es exponer la demonización de la clase trabajadora, pero no pretende demonizar a la clase media. Todos somos prisioneros de nuestra clase, pero eso no significa que tengamos que ser prisioneros de nuestros prejuicios de clase. Asimismo, no trata de idolatrar o glorificar a la clase trabajadora. Lo que propone es mostrar algunas realidades de la mayoría de la clase trabajadora que se han ocultado en favor de la caricatura chav.

Ante todo este libro no está simplemente pidiendo un cambio de mentalidad en la gente. El prejuicio de clase es parte integrante de una sociedad profundamente dividida por la clase. En última instancia no es el prejuicio lo que debemos afrontar, sino la fuente de la que nace.

https://www.flickr.com/photos/ruthlessjack/
chav-tastic © Simon Tarling, Creative Commons.

Queden clares les coses ara? Doncs som-hi.

Como hemos visto, demonizar a los menos pudientes hace más fácil justificar un nivel creciente y sin precedentes de desigualdad social. Después de todo, admitir que unas personas son más pobres que otras debido a la injusticia social inherente a nuestra sociedad requeriría la actuación del Gobierno. Defender que la gente es un gran parte responsable de sus circunstancias favorece la conclusión contraria. «Estamos desarrollando una cultura en la que es aceptable y totalmente normal hablar de la clase obrera blanca en un lenguaje muy deshumanizado […].

Tot això passa al Regne Unit, un país amb un passat d’allò més classista i que sembla que es resisteix a deixar de ser-ho. Un antic i vast imperi amb les seves colònies, amb ciutadans de primera i de segona, gent que importava i gent que no.

En una lluviosa tarde de noviembre, mientras los troncos crepitaban en la chimenea, el pope conservador hizo una asombrosa confesión.

«Lo que debéis comprender sobre el Partido Conservador», dijo como si fuera un comentario trivial y a vuelapluma, «es que es una coalición de intereses privilegiados. Su principal propósito es defender ese privilegio. Y el modo en que gana elecciones es dando solo lo justo al número justo de personas».

https://www.flickr.com/photos/christopherdombres/
GHOST © CHRISTOPHER DOMBRES, Domini públic.

Aquests són els conservadors, els tories, però això s’aplica a qualsevol partit de la dreta, volen conservar els privilegis, però com que hi ha una democràcia necessiten que els no-privilegiats els votin, o almenys que els no-privilegiats sentin tal rebuig pel que hauria de ser el seu partit (en aquest cas en general el partit laborista) que es quedin a casa el dia de les eleccions.

No ha habido mayor asalto a la clase obrera británica que el doble ataque de Thatcher a la industria y a los sindicatos. No era solo que la sistemática destrucción de las industrias manufactureras del país devastó comunidades enteras, aunque sin duda lo hizo, dejándolas asoladas por el paro, la pobreza y los atroces problemas sociales que los acompañan y de los que luego se les culparía. Se estava atacando la propia identidad de la clase trabajadora.

Una inflació descontrolada que «s’intentava» combatre amb una lliura cara, tot amb un propósit molt clar:

[…] el Gobierno «nunca creyó ni por un momento que esa era la forma correcta de bajar la inflación. Pero vieron que sería una muy buena manera de subir el paro, y el paro era una forma extremadamente deseable de restar fuerza a las clases trabajadoras.»

https://www.flickr.com/photos/outpost51/
Abandoned Factory © Lee Russell, Creative Commons.

I els canvis en el futbol, amb una Premier League, uns sous dels jugadors abolutament prohibitius i també uns preus per veure el futbol en viu o per televisió fora de l’abast de la majoria.

Es el peor insulto. Un deporte que durante tanto tiempo estuvo en el centro de la identidad de la clase trabajadora se ha transformado en un bien de consumo de la clase media controlado por millonarios arribistas. Caricaturizar a todos los aficionados de clase trabajadora como ultras agresivos absesionados por la violencia ciega ha proporcionado una excusa para excluirlos.

El fútbol fue identificado como una pieza potencialmente lucrativa de la cultura de la clase trabajadora, así que fue confiscado y reenvasado.

https://www.flickr.com/photos/wonker/
Arsenal vs Liverpool © wonker, Creative Commons.

I els sous precaris i les feines «precàries» o mal vistes, tot un tema dins d’això.

Parte del problema está en que hemos desarrollado una aversión por lostrabajos socialmente útiles pero mal pagados. Esto es una consecuencia de la nueva religión de la meritocracia, en la que el rango en la jerarquia social viene supuestamente determinado por el mérito. El problema está en cómo definir «mérito». […] El personal de limpieza de los hospitales cobra por lo general el sueldo mínimo. No osbstant, la NEF calcula que —tomando en cuenta que mantienen los estándares de limpieza y contribuyen a mejores resultados sanitarios— generaban más de 10£ en valor social por cada libra que se les pagaba.

Los trabajadores del reciclaje son otro ejemplo. […], por cada libra gastada en sus sueldos, se generaban otras 12. Pero cuando el grupo de reflexión aplicó el mismo modelo a banqueros de la City —teniendo en cuenta los efectos prejudiciales de las actividades financieras de la City— estimaron que, por cada libra que se les pagaba, se destruían 7£ de valor social. La proporción era aún mayor en el caso de los ejecutivos publicitarios: 11£ libras destruidas por cada libra ingresada en su cuenta corriente. En la Gran Bretaña actual, se puede acabar teniendo un trabajo mal pagado y poco reconocido aunque la contribución que uno haga a la sociedad sea enorme.

https://www.flickr.com/photos/84773840@N00/
Limpiabotas © Jagoba Barron, Creative Commons.

I una cosa que cal que tothom tingui clara és aquesta:

Si nos deshiciéramos de todos los limpiadores, basureros, conductores de autobús, cajeros de supermercados y secretarias, por ejemplo, la sociedad se detendría en seco. En cambio, si al despertar una mañana descubriéramos que hubiesen desaparecido todos los muy bien pagados ejecutivos publicitarios, consultores empresariales y directores de capital riesgo, la sociedad seguiría funcionando como antes; en muchos casos, probablemente un poco mejor.

I jo en aquesta llista afegiria als polítics, Bèlgica va passar-se 535 dies sense formar govern i no va passar res, de fet algunes de les mesures d’austeritat de la UE contra la crisi financera no van poder ser adoptades justament per aquest motiu, i Bèlgica va sortir abans de la crisi. Un cas en que els polítics son clarament part del problema, no de la solució.

Dues coses per acabar. Crec que la gent és responsable de les seves decisions i que aquestes decisions tenen una gran influència en el futur de la gent. Però la gent no és responsable del punt de partida on es troben, i hi ha punts de partida que deixen molt poques decisions com a possibles o les fan molt més difícils. La destrucció de la classe treballadora i de la consciència de classe és un fet global i deliberat. Hi ha una lluita de classes, i l’estan guanyant els de dalt.

https://www.flickr.com/photos/gareth1953/
Epsom Downs – Apr 2013 – Button and Bow Just Wanting To Say Hello © Gareth Williams, Creative Commons.

Aquest llibre tindria interés aquí. Tenim la nostra pròpia reserva de chonis, ninis, tronistas… I dic el mateix, si algú decideix que passa de tot això es pot criticar, si algú té una situació que no deixa gaires opcions apart de passar de tot doncs es pot criticar, però una mica menys. I el que cal és exigir als polítics que gestionin això i ho millorin, i deixar clar que si ells no ho fan doncs el posen uns altres, són els gestors del país, no els amos del país. I en un moment en que les grandíssimes empreses són una mena de patronal internacional (o multinacional) potser caldria revisar l’antiga idea d’una unió de treballadors per sobre de fronteres. Sí sembla una cosa del passat, com la lluita de classes, i per això l’estem perdent.

Diarios 1984-1989 / Sándor Márai

Això d’atacar autors que no conec de res pels seus diaris potser m’ho hauria de començar a fer mirar. No fa gaire va ser Piglia/Renzi i ara Sándor Márai.

Aquest autor hongarès a partir de 1952 es va instal·lar als Estats Units. És un autor que va viure dues guerres mundials i gran part del segle XX fins just abans de la caiguda del mur de Berlín, només per això els seus diaris ja serien interessants, però a més a més hi ha detall macabre: l’autor no va morir el 1989, es va suicidar; i aquests diaris arriben a aquest punt concret, el de la decisió. Però encara falten 5 anys des de l’inici a principis de 1984.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:S%C3%A1ndor_M%C3%A1rai.png
https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:S%C3%A1ndor_M%C3%A1rai.png

Són anys on veiem com les preocupacions de Márai es van enfocant, del món de les idees i la literatura cap al món del dia, la quotidianitat.

La gran sorpresa para Dostoievski fue el odio entre clases que florecía en la cárcel. Un siervo que además fuera un delincuente se sentía más «en casa» en la cárcel que el escritor revolucionario que creía haberse identificado con los desheredados, pues en tal situación este último se sentía «como un lobo atrapado». Según el biógrafo, Dostoievski perdió definitivamente la fe en que los esfuerzos de los intelectuales radicales pudieran ejercer alguna influencia en las masas. Y descubrió que los campesinos no querían subvertir el orden social; aspiraban a una vida mejor, a más libertad, pero no pretendían anular las diferencias entre clases sociales.

Después de 1945, tanto en Hungría como en otros lugares donde los revolucionarios oficiales establecieron el bienestar social, se produjo una reacción similar: el pueblo observó con recelo que, tras la abolición de las antiguas clases dominantes, el bienestar fue para el partido, no para el pueblo.

I una idea que comença a fer-se forat, de manera lenta però inexorable, el suicidi.

Dice Edmund Wilson que alrededor de 1932, en los años de la Gran Depresión, San Diego era el destino preferido de los suicidas americanos: los deprimidos y los desesperados venían aquí para morir. Entre 1911 y 1927 llegaron más de quinientas personas para suicidarse. La ciudad entonces tendría unos trescientos mil habitantes. Hoy tiene el triple, sin embargo, el número de suicidas ha disminuido, la gente se traslada aquí porque espera vivir al calor del sol.

https://www.flickr.com/photos/harshilshah/
San Diego – Skyline © Harshil Shah, Creative Commons.

Algunes de les seves observacions són, a més d’interessants, compartides per altres escriptors quan es «deixen anar» i es mostren en aquests tipus d’escrits.

El escritor como personaje social es un concepto un tanto confuso, como el santo o el chamán… Sin duda hay gente que expresa sus ideas por escrito, pero el término «escritor», a diferencia de «dentista» o «mecánico», no define la actividad de un individuo. Todos los que son escritores en un sentido social me parecen sospechosos.

La part on explica la decadència i mort de la seva dona L. són desgarradors. Possiblement perquè no hi ha artifici, només un home explicant com es mor la persona amb la que ha compartit pràcticament setanta anys de vida. Una mort que tampoc arriba de manera rápida i pietosa, és un deteriorament progressiu que ell només pot observar i pensar en què farà si li toca a ell. I la seva visió de la vida, lògicament, es tenyeix de negre.

Aunque a veces los dioses descargan un golpe, tiembla la tierra, de desbordan las aguas, caen relámpagos, eso es sólo un interludio ocasional. Lo constante es la mezquindad, la avaricia, la vanidad, la malicia, la crueldad humana. Estoy cansado, ya no rechazo la muerte. No la deseo, pero tampoco la rechazo.

https://www.flickr.com/photos/mayastar/
Milano by Night a little bit yellow © Mayastar. Creative Commons.

La idea del suicidi, sí, i una primera acceptació de la mort i de que el que cal evitar és la decadència prèvia, la indefensió absoluta d’un cos vençut i depenent que només aspira a morir. La cosa és tan simple com ens diu aquí:

Vida, personas, trabajo, literatura, todo se ha acabado. Hastío y vergüenza, si pienso en la escritura. Escribía para L., todo era por ella. Ya no tengo a quien escribir. Me cuesta creerlo.

La logística de la pròpia mort. És una cosa que no pot ser més americana. Tenim el fet de comprar una arma per suicidar-se: consumisme, armes, i nihilisme perquè es tracta d’acabar amb tot.

Hace dos semanas fui a una tienda del otro extremo de la ciudad para comprarme un arma de fuego, pero el formulario de la policía no había llegado hasta ahora. Ahora vuelvo y el vendedor me entrega la pistola, empaquetada con esmero, además de cincuenta balas. Cuando le advierto que no voy a necesitar tanta munición, él se encoge de hombros y contesta con indiferencia que eso nunca se sabe. En el establecimiento se exponen toda clase de armas de fuego, escopetas de caza, fusiles ametralladores. Los pocos compradores, la mayoría chavales con cazadoras de cuero, deambulan mirando las armas. En América todos los ciudadanos tienen derecho a ir armados. Vuelvo a casa en taxi; el chófer me pregunta qué he comprado y asiente al saber que se trata de un revólver. «Siempre viene bien», me dice. Es la primera vez desde hace meses que siento algo parecido a la tranquilidad. No tengo planes de suicidio, pero si el envejecimiento, la debilitación, la pérdida de mis capacidades avanzan al mismo ritmo, es bueno saber que podré acabar con este humillante deterioro en cualquier momento, y no tendré que temer lo peor: terminar en uno de esos vertederos institucionales, en un hospital o una residencia de ancianos. Sin embargo, hay que tener suerte incluso para eso, porque la apoplejía puede impedir la huida.

https://www.flickr.com/photos/nakrnsm/
and more guns… 1207211353BW © Patrick Feller. Creative Commons.

Cap a la part final les anotacions es van espaiant, Márai no té res per explicar ni ganes de fer-ho, tots els seus familiars són morts, no li queden ni amics ni enemics, només records i somnis on parla amb la seva dona i ganes de marxar.

La última frase completa que pronunció L. —»¡Que lento muero!»— a veces vuelve a mí, como si la hubiese dicho yo o alguien que fui yo. Voy pasando los días como puedo, tambaleándome, medio ciego; pero esto ya no es vida, es la preparación para la salida. No siento ansiedad, sólo preocupación por poder acabar con la situación antes que ella acabe conmigo.

Una de les darreres observacions sobre si mateix en la seva condició d’escriptor exiliat.

El exiliado que no regresa a su hogar se convierte en una figura grotesca, en un santo estilita que se acuclilla en lo alto y espera que los cuervos le traigan comida.

I la seva darrera anotació, després un tret i desprñes silenci.

15 de enero

Estoy esperando el llamamiento a filas, no me doy prisa, pero tampoco quiero aplazar nada por culpa de mis dudas. Ha llegado la hora.

https://www.flickr.com/photos/greceres/
Gun..bullets – smith & wesson 460 magnum © Greta Ceresini. Creative Commons.

És un llibre dur, molt. Assistim a la decadència d’una persona, la decadència de l’edat i la mort i quedar-se sol… i el suicidi com a escapatòria, com a darrer acte conscient, sortir del món quan ja no hi ha res que t’hi lligui i fer-ho a més a més de manera contundent.

Ja sabia el que començava a llegir, però igualment ha estat dur.