Notes. On the Making of Apocalypse Now / Eleanor Coppola

Apocalypse Now és una de les meves pel·lis preferides, tot i que en DVD no aconsegueixo veure-la tota seguida d’una sentada, ho he de fer en parts. Està basada en un llibre sensacional com El cor de les tenebres de Joseph Conrad, un dels meus llibres preferits.

El rodatge de la pel·lícula va ser un autèntic infern on tot allò que podia sortir malament va sortir malament. Gairebé des del primer dia la pel·lícula estava fora de pressupost, els costos es disparaven, la complexitat tècnica de moltes escenes feia que calgués repetir preses un cop i un altre. Comptaven amb el recolzament en equip i homes de l’exèrcit filipí, però de vegades després de tot un dia assajant al dia següent enviaven uns altres pilots, amb el que calia tornar a fer tota l’explicació d’allò que Francis Ford Coppola volia. I allò s’allargava i les despeses es disparaven. Després de les primeres setmanes va decidir que no el convencia Harvey Keitel i el va substituir per Martin Sheen, i van haver de tornar a rodar.

Aquesta havia de ser la gran pel·lícula de Francis Ford Coppola, total “només venia” de rodar les dues primeres pel·lícules de El padrí (I i II). A més a més de ser la seva gran pel·lícula volia controlar-ne tots els detalls, i es va hipotecar, i va haver de demanar un préstec a United Artists. Martin Sheen va tenir un infart, Marlon Brando  es va presentar passadíssim de pes i sense haver-se llegit el llibre El cor de les tenebres com li havia demanat Francis… Si una cosa podia fallar, va fallar.

https://www.flickr.com/photos/ronin691/
Marlon Brando as Col. Kurtz © Todd Barnard, Creative Commons.

Tot això no es veu a la pel·lícula, però aquestes interioritats van ser recollides per la dona de Francis, Eleanor Coppola, perquè Francis se’n va anar amb dona i fills a la selva filipina a gravar la seva gran obra. El diari d’Eleanor (que estava rodant el que amb el temps es convertiria en el documental sobre el rodatge Hearts of Darkness) és la llavor d’aquest llibre, les interioritats del rodatge de primera mà i com del més absolut caos va poder sortir una puta obra mestra.

A més a més d’un rodatge complicat i enorme la parella Coppola es plantejava el divorci. És significatiu el moment en que ella és a Estats Units i ell torna a les Filipines a seguir rodar i envia unes peticions de subministres com si hagués de fer una guerra. En aquest moment ella li diu que ja s’ha convertit en Kurtz, embogit al cor de la selva lliurant una guerra que ningú entén. El rodatge va ser tant caòtic que coses com la que poso a continuació ja ni ens estranyen:

I després va venir el muntatge de la pel·lícula, que es va allargar perquè bàsicament no sabia com acabar-la, i Francis cada cop menys segur de res. Fins que finalment la pel·lícula es va estrenar, i la resta és història. És un d’aquells casos en que la “pel·lícula” darrera les càmeres podia rivalitzar amb l’altra. Amb els anys Coppola va anar estrenant diferents muntatges, el meu preferit és el Redux que tot i el títol té uns tres quarts d’hora més de metratge, quasi tots corresponen a una escena en una plantació francesa, setmanes de rodatge amb actors portats directament de França, milers i milers de dòlars en tot un tall que directament va “caure” de la versió definitiva, possiblement Coppola es va acollonir amb la durada de la pel·lícula i va intentar ajustar-la una mica.

Si us agrada el cinema o aquesta pel·lícula gaudireu amb aquest llibre!

https://www.flickr.com/photos/jackheart/
Apocalypse Now 01© Brandon Towne, Creative Commons.

Dies que duraran anys / Jordi Borràs

Tros de llibre! Això és el primer que se m’acut, i després: pell de gallina. Des del ple dels dies 6 i 7 de setembre fins a les manifestacions de Barcelona l’11 de novembre i de Brusel·les el 7 de desembre. La tardor de 2017 ha estat de les que es recordaran. I les fotos de Jordi Borràs són això, el testimoni gràfic d’aquests dies per un fotògraf contrastat (molt recomanable el seu llibre Warcelona).

Primer acte de justícia: no totes les fotos de Jordi Borràs, l’home no té el do de l’ubicuïtat, els altres fotògrafs són:Sergi Alcázar, Oriol Clavera, Ramón Costa, Sira Esclasans, Ramon Ferrandis, Albert García, Santi Iglesias, Miriam Lázaro, Carles Palacio i Carles Ribas. Totes les fotografies que apareixen en aquesta ressenya són de Jordi Borràs.

Segon acte de justícia: una part essencial d’aquest llibre són també els textos, i els textos són, a més a més d’una introducció i un epíleg del propi Jordi Borràs, dels següents autors: Albert Forns, Anna Ballbona, Raül Garrigasait, Marina Espasa, Adrià Pujol, Natza Farré, Gemma Ruiz, Joan Todó, Jordi Lara i Jenn Díaz. Tots són molt bons, i ajuden a la comprensió del conjunt, però destaco els següents fragments.

De Raül Garrigasait, sobre la vaga a la UB els dies previs al referèndum:

L’energia insurreccional que surava en l’ambient se’ns ficava dins el cos. La Generalitat trontollava, l’Estat no sabia quina paret tocar, els grans mitjans de comunicació estaven dominats per la por, hi havia tot un món de seguretats i prejudicis que moria. Els qui passejàvem per allà ens sentíem feliços de tenir el futur naixent a les mans.

De Natza Farré sobre l’1-O:

Teníem por. És clar que teníem por. Ens fa por la violència. Ens fa por viure en un estat on no podem expressar-nos en llibertat. Ens fa por que la nostra veu sigui silenciada. Ens fa por observar la desmemòria voluntària per repetir-se fins al final del món. És clar que som radicals. És molt radical qüestionar el sistema i manifestar públicament el desig de voler-lo canviar. És molt radical creure fermament que la manera més honesta de fer-ho és exercint la llibertat democràtica. Teníem por, però teníem la idea radical de vèncer-la. De no permetre que la seva paràlisi ens condemnés a un silenci insuportable.

De Joan Todó, també sobre l’1-O:

Algú deia que si hi havia càrregues a Ulldecona, altra gent parlava de Santa Bàrbara. Miràvem el mòbil. Estàvem atuïts. Davant dels nostres ulls, lluny de nosaltres però ben a prop, en la imminència, ressonava el terrabastall d’un imperi ridícul garfint la seua última colònia, d’un poder fal·laç perdent la seva autoritat.

Les urnes van ser un dels grans triomfs. Tota la policia, la guàrdia civil, el CNI buscant com a bojos unes urnes i no van ser capaços de trobar-ne ni una. El divendres les van ensenyar a la premsa perquè sabessin quin aspecte tenien, i el diumenge a primera hora totes les urnes eren als seus col·legis. Crec que això és de les coses que més mal va fer a l’estat, que la gent els passes la mà per la cara movent 10.000 urnes sota els seus nassos sense que ho poguessin evitar.

I no poso res del text de Jordi Lara sobre la violència policial, no em veig capaç d’extreure un fragment, una imatge millor.

Aquests dies, com diu el títol, duraran? Ni idea. Després de l’allau de dates històriques i moments increïbles i d’“els carrers seran sempre nostres”… No sé si aquests dies seran el principi d’alguna cosa o quedaran com una anècdota, com un intent. No en tinc ni idea. Sí que trec algunes coses clares. Hem arribat on som ara gràcies a la gent i al carrer, i seguirem endavant amb la gent i el carrer, no pas gràcies polítics, malgrat ells. L’estat espanyol està disposat a tot per impedir-ho, i tot és tot, el joc brut, saltar-se les pròpies lleis, la violència… absolutament tot, si abans en teníem dubtes ara ja no. En aquest llibre veurem fotos, però la gent és real, les urnes són reals, els vots són reals i les hòsties són reals, els blaus són reals, les càrregues són reals. Tot el que va passar l’1 d’octubre va ser real, les interpretacions d’aquests dies que les faci cadascú, però va passar, i no ho hem d’oblidar.

Carmen de Mairena: un intento de biografía / Carlota Juncosa

La biografia d’un personatge com Carmen de Mairena no ha de ser qualsevol cosa, si a més a més el llibre té gran part de còmic ja no m’hi puc resistir.

I el primer és un avís. Aquest llibre no és una biografia, sí és un intent, això sí, però no passa d’aquí. Perquè per fer una biografia és necessari que la persona biografiada aporti dades i aquest no és el cas.

L’autora del llibre Carlota Juncosa es troba amb una persona que està molt malament, en molts punts fregant la senilitat, en el seu món i amb uns llaços cada cop més febles amb la realitat. Carmen de Mairena, en el moment que Carlota hi entra en contacte està molt malament, pràcticament arruïnada, rodejada només de paràsits i oblidada de les televisions que li van donar fama i també diners, pocs i ja fa temps però diners al cap i a la fi, excepte el (clica el link sota la teva responsabilitat) programa de Toni Rovira, que donaria per més d’un llibre. El llibre són aquestes trobades, força marcianes, i les poques dades que va treient sobre la seva vida.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:CARMEN_DE_MAIRENA_-_FO_-_50.jpg
CARMEN DE MAIRENA – FO – 50.jpg © Jesuscrista18, Wikimedia Commons.

Una lectura entretinguda, però depriment, perquè la situació de Carmen de Mairena en aquells moments era molt depriment, i interessant, i que per ser com el 75% en format còmic es llegeix de manera molt ràpida i fluïda.

© carlota Juncosa.

Historias de Nueva York / Enric González

El nom d’Enric González (fill del gran Francisco González Ledesma) és un nom que sempre surt quan es parla del periodisme a la ciutat de Barcelona, algun dia m’he de llegir les seves Memorias líquidas, però començarem amb aquest llibre sobre Nova York.

El llibre és divertit, i ple d’anècdotes sobre qualsevol cosa. La història de Nova York és divertida si s’explica de manera entretinguda. Sobretot detalls com agafar taxis amb un periodista espanyol que parla rus i acabar coneixent a algú que coneix a algú d’Al-QaIda, o buscar pis a Nova York i trobar una ganga per 4.300$ al mes (i haver de demanar a El País que li avancessin 50.000$ de fiança per anar-hi a viure). O intentar reconstruir l’arqueologia de l’antic Nova York, quasi tota a Chinatown, cosa que implica demanar als restauradors xinesos que li deixin examinar els soterranis. Al final li deixaven després d’una estona per “arreglar-los” i l’autor va acabar amb dues conclusions: evitar el menjar xinès i no preguntar què coi havien amagat abans de deixar-lo entrar a ell (o sigui que com deuria ser el que es trobava), i així.

Edifici Flatiron © Cesc Llaverias

Així com el llibre de Mendoza parlava d’un Nova York en una crisi tremenda aquí el que es retrata sobretot és la transformació, quan l’ajuntament controlat per Giuliani va donar una màniga ampla tremenda a la policia però va aconseguir baixar les taxes de crim i que la ciutat tornés a ser un lloc on la gent hi anava a viure i no només un lloc d’on la gent se n’anava.

Les anècdotes traspuen humor i el llibre es llegeix en un moment. Només em queda recomanar aquest llibre per preparar una visita a Nova York (no tot han de ser guies turístiques) i recomanar també la resta de llibres de ciutats d’aquest mateix autor, a més a més de Nova York en té de Londres i Roma i un llibre on apareixen les tres.

 

La gran teranyina: els secrets del poder a Catalunya / Roger Vinton

Ja sabia que aquest llibre em posaria de mala llet. Sé que sóc un pobre pringat, fins i tot un pringat pobre. Per tant un llibre on s’explica el poder, la gent que mana, els que tallen el bacallà, gent emparentada amb reialesa, burgesos de generacions… una gent que sempre cau de peu i que fins i tot quan no és així tenen les caigudes amortides per muntanyes del diners. Bé, no diners físics que això és de pobres, diners en bancs, molts bancs i en molts llocs diferents i exòtics. Un llibre així, amb aquesta capacitat de deixar ben clar quin és el meu lloc, mosqueja una mica, o bastant depèn del moment i del dia.

A més a més aquesta gent és sempre la mateixa gent. Les altes i baixes en aquest grup són l’excepció no la norma, excepte les baixes per defunció que aquestes sí afecten a tothom. Constructors, banquers, empresaris del motor, del tèxtil, cervesers, presidents del Barça, nissagues de polítics de tot tipus i pelatge. Gent que no necessita ideologia, que també és cosa de pobres, ni banderes perquè ells en tot cas les banderes les fabriquen per vendre-les.

https://www.flickr.com/photos/jmabel/
JM spiderweb 04 © Joe Mabel, Creative Commons.

El llibre toca totes les tecles, tots els temes, fins i tot els successos (ja sabia que la família de M. Àngels Feliu era de calés, però no sospitava que de tantíssims). El llibre és un exhaustiu qui és qui del poder a Catalunya, perquè hi ha molts noms que es repeteixen, i que a poc que es grati acaben sorgint les més insospitades relacions. Fèlix Millet deia que era una de les famílies que tallava el bacallà, tenia raó, aquestes famílies existeixen i em sembla que aquest llibre no els deu fer la més mínima gràcia.

https://www.flickr.com/photos/pictures-of-money/
Money © Pictures of Money, Creative Commons.

L’autor ha fet una tasca de recopilar informació dispersa i sobretot relacionar-la, les empreses que cotitzen a borsa i els matrimonis i les esqueles. Ha hagut de fer servir un pseudònim, el que diu molt d’amb quin tipus de gent se les té. Podeu trobar articles seus al seu blog, que va ser l’origen d’aquest llibre que ja va per la cinquena edició. No es deixa res, també parla de la Caixa (en les seves diferents encarnacions), de l’Opus, autopistes, empreses energètiques i les seves OPAs, dels polítics, i de consells d’administració on trobem moltes vegades els mateixos noms… Tot i tothom.

Hi ha gent que té molta moltíssima pasta, tinc dubtes que l’origen d’aquestes fortunes sigui honest, en alguns casos, en altres casos de dubtes no n’hi ha. Això em fa ràbia, però per altra banda com que són quasi com una societat tancada em queda l’esperança que l’endogàmia faci la seva feina, és qüestió de temps…

Nueva York / Eduardo Mendoza

Curiós llibre a mig camí entre l’assaig i el llibre de viatge on Eduardo Mendoza explica coses de Nova York, ciutat on va viure un bon grapat d’anys. Eren els anys del watergate, un moment en que la gent marxava de Nova York, la ciutat havia entrat en una espiral descendent amb crim i pobresa i borejant la ruïna (una mica com el que va acabar passant a Detroit). A més a més Mendoza no volia anar a Nova York, volia treballar per l’ONU però a qualsevol altra ciutat, i finalment va ressignar-se a anar a Nova York i demanar un trasllat a la que pogués.

Però la ciutat el va atrapar, i s’hi va quedar uns anys. En aquell moment anar a Nova York encara era anar molt lluny, i no hi havia les comunicacions actuals, ni el turisme era ja tant massiu. A més a més Mendoza va arribar en el pitjor moment de la crisi de la ciutat, així que de seguida va veure com la cosa començava a remuntar.

Al final van ser 10 anys. Moltes coses van canviar, la ciutat va passar pel seu pitjor moment i va anar remuntant. Zones com Times Square que era de lo pitjor es començaven a rehabilitar i sanejar (bàsicament la cosa estava tan malament que els edificis es compraven per quasi res, i aleshores és qüestió d’edificar i fer pisos i comerços cars, un procés que hem vist a molts altres llocs).

Per cert la narració d’una nit que porta a un amic seu de garitos per Nova York podria haver sortit de qualsevol de les seves divertides novel·les.

© Cesc Llaverias

Cómo ser Bill Murray / Gavin Edwards

Em cau bé Bill Murray, i ha fet papers memorables a Lost in Translation o a Broken Flowers, i també anys abans a Ghostbusters.
El llibre recull anècdotes sobre Bill Murray però es fa difícil saber on comença la llegenda amb un personatge com ell. Corren moltes anècdotes (probablement falses) una mica a l’estil de les de Chuck Norris (aquestes falses sense el “probablement”), algú es troba Bill Murray i aquest li pren una patata del plat, o una crispeta, o li pren el cigarret fa una calada i el torna, i aleshores seriós com només ho pot ser ell diu: No one will ever believe you (ningú mai et creurà).

NO ONE WILL EVER BELIEVE YOU

Si Bill Murray no existís l’hauríem d’inventar. El llibre és divertit fonamentalment perquè Bill Murray està com una cabra, i aconseguir conjugar això amb ser un actor respectat no ha de ser fàcil. Odia el món de Hollywood i per això es pot passar anys sense fer pelis, tampoc té representant (o almenys ha estat moltes temporades sense).
Home curtit en els gags en directe de Saturday Night Live és un amant quasi obsessiu de la improvisació. De vegades l’única manera de fer-lo seguir el guió era prometre-li després grabar la mateixa escena però amb ell fent el que li rotés. Normalment la improvisació millorava el que sortia al guió. També és un home que sol arribar tard, però amb criteri, si el citen d’un gran estudi arriba tard sistemàticament, quan fa algun projecte de baix pressupost és allà com un clau, tot i la incertesa (el dia abans de la seva arribada a Tòquio Sofia Coppola no sabia si pensava venir i ja havien rodat tot el que podien rodar sense ell, però va arribar i va bordar el seu paper a Lost in translation).
El llibre es troba a mig camí de la biografia i el recull d’anècdotes. La part final és un resum de totes les seves pel·lis, i el millor que podem fer és quedar-nos amb Lost in translation (la seva pel·lícula preferida), i alguna més (a mi la seva veu en el personatge de Baloo a El llibre de la selva em va encantar), és un gran actor però no sempre ha fet bones pel·lícules, moltes són “del montón” i com diuen que diu el propi Murray “de la parte de abajo del montón”.
Un llibre entretingut, no cal ser un incondicional de Bill Murray per gaudir-lo, i tot i que el seu gènere són les comedies us poso dos talls de la seva gran pel·li, junt amb una impressionant Scarlett Johansson.

Manifiesto redneck / Jim Goad

L’editorial Dirty Works s’ha colat entre les meves preferides, i no només per Harry Crews, estan demostrant un criteri a prova de bomba i han aconseguit que el seu segell sigui una garantia de qualitat. I aquest llibre, amb aquest títol i la premonició que no serà precisament políticament correcte… no m’he pogut resistir.
Amb aquest llibre estic aprenent coses, coses sorprenents. Quan es parla de rednecks o white trash es poden fer referències que aplicades a qualsevol raça serien mereixedores de presó. Sembla que els rednecks ho són perquè volen, o que en algún moment la van cagar i per això són com són i viuen com viuen. I no.
Molts blancs van anar a Amèrica com a convictes (com a Austràlia, de fet van començar a enviar convictes a Austràlia quan la colònia dels USA es va independitzar), convictes condemnats a servitud per un temps determinat. Un temps en que eren tractats exactament igual que esclaus perquè eren esclaus. Eren venuts, vexats, maltractats i explotats com animals. Igual que els esclaus negres? Pitjor. Els esclaus negres eren permanents, era una inversió vitalicia, eren molt més cars i tenien molt més valor, els esclaus blancs ni tan sols això. Ja era dur sobreviure al viatge, i als primers mesos en un entorn hostil sotmès a condicions d’explotació, a més a més si sobrevivien al treball esclau després es quedaven sense feina. En una economia basada en l’esclavatge ningú contractava a un treballador lliure que esperés cobrar. Estaven condemnats a intentar treballar les terres que ningú més volia treballar, les pitjors, les inaccessibles… Sí, eren blancs, però en cap moment van tenir cap oportunitat, no eren els terratinents de les plantacions, ni els mercaders que des d’Anglaterra enviaven convictes cap a l’altra banda de l’oceà.
Aquests tractants de blancs duien convictes, però de vegades també gent que es pagaven el viatge a canvi de treballar en servitud un temps, enganyats, o directament segrestats, homes, dones, nens (orfes especialment)… no era estrany començar la nit a una taberna i despertar-se en un vaixell rumb a Amèrica. Aquests són els avantpassats dels rednecks, dels white trash, o com en vulgueu dir.

White Trash Party © Rob “Berto” Bennet, Creative Commons.

Alguns detalls il·lustratius sobre l’autor i el seu univers:

Los hombres de Springfield bebían cócteles; los hombres de Clifton se mataban a beber. Springfield contaba con prórrogas por estudios; Clifton con bajas de Vietnam.

Al conducir por Springfield en nuestro Chevy Impala color mosca verde botella, recuerdo a mis padres señalar enormes jardines con el césped cortado a navaja y hogares del tamaño de Graceland. Comentaban que eran casas de clase media y yo me preguntaba en qué clase nos dejaba eso a nosotros. No estaba muy seguro de por qué otros vecindarios eran más prósperos que el nuestro, solo sabía que de algún modo se habían apartado de nuestro rebaño. Cuando mi padre le estuvo haciendo chapuzas de fontanería al propietario del bar donde solía ir a beber, íbamos en coche hasta una finca de ricachón más allà de Springfield. El lugar contaba hasta con un arroyo privado poblado artificialmente de peces luna. Mientras mi padre raspaba la mierda de las tuberías de cobre del dueño del bar, yo nadaba en la piscina del jardín de atrás con el hijo de aquel hombre. Hasta entonces yo ignoraba que existía gente con piscina en el jardín de atrás. Nosotros no teníamos ni jardín de atrás, teníamos un callejón.

Jesus Loves Rednecks © Gerry Dincher, Creative Commons.

Porque no fue hasta que me puse a TRABAJAR para ganarme la vida que me di cuenta de que ser basura blanca no era algo vergonzoso… Era algo cabreante.

Durante la mayor parte de la historia de Estados Unidos se esforzaron por conseguir que los rednecks culpasen a los negratas. En los últimos treinta años o así, han alentado a los negratas para que culpen a los rednecks. Una cosa está clara: el día que los negratas y los rednecks unan fuerzas, serán imbatibles. Pero la gente de su barrio no quiere que sea así.

Un tema força omnipresent quan s’aborden aquests temes als USA és la culpa, aquesta és la seva versió, seva d’ell, i només d’ell, o potser de més gent, possiblement de la majoria de rednecks-white trash:

Entiendo la culpa colectiva mucho mejor que vosotros. Estoy dispuesto a aceptar la culpa por todo lo que haya hecho, pero necesito PRUEBAS, sobre todo si se me va a obligar a pagar indemnizaciones. No lo aceptaré solo de oídas. A lo largo de mis investigaciones no he podido dar con ningún antepasado que poseyese esclavos, pero más de unos pocos fueron esclavos. Así que podéis coger vuestra afectada culpa blanca, plegarla como un avioncito de papel y, con el debido respeto, metérosla por vía rectal.

Chains © Scott Robinson, Creative Commons.

Tampoc ens esperaríem una cosa diplomàtica, no? I ara un paràgraf que he escurçat i retallat però que dóna una idea d’aquest esclavatge blanc, dissimulat com contractes de servitud, era esclavatge, temporal això sí, esclaus blancs, sí, després van arribar els esclaus africans.

Los blancos integraron la mayoría de los trabajadores coloniales esclavizados a lo largo de casi todo el siglo XVII. Los esclavos negros alcanzaron la paridad numérica con los siervos blancos en algún momento, ya avanzado, del mismo siglo o a principios del XVIII. La idea de supremacía racial tuvo poco que ver con el cambio gradual de la esclavitud blanca a la negra.
[…] En la década de 1690, los esclavos negros seguían vendiéndose por dos o tres veces el precio de los siervos blancos, pero los megahacendados comenzaron poco a poco a inclinarse hacia la esclavitud negra[…] “El afán de lucro fue lo único que favoreció la sustituciòn del trabajo blanco por el negro”[…]

La gent a Anglaterra ja no “picava”, ja sabien que tot era un engany per fer-los treballar com esclaus, i per atraure nous “voluntaris” s’aproven lleis que els garanteixen un millor tracte, però aleshores ja no eren tan rentables, i els grans propietaris van passar-se cap als esclaus negres, que eren per sempre i no per un temps limitat.

Una última razón para la transición de la esclavitud blanca a la negra es tan abrumadamente obvia que a menudo se pasa por alto: los negros son identificables visualmente por su color de piel. No se les odiaba tanto por ello como se les identificaba por ello. Según un comentarista en 1775, el problema de recapturar siervos blancos fugitivos siempre había estado en la dificultad de desentrañar si eran siervos o no; con los negros sin embargo podía saberse siempre y proceder a su detención.

Els rednecks són ridiculitzats de manera contínua i retratats com gent que escull ser com és, però no han tingut gaires opcions més, i la culpa no és seva és dels que més se’n riuen o ridiculitzen. No és un tema racial, és econòmic. I no és una cosa circumscrita a un petit grup de gent, va en augment, les condicions laborals de tothom empitjoren, i això si es té feina, en molts casos aquesta opció ha desaparegut i molts directius han ingressat obscenes quantitats de diners a canvi de deixar milions de treballadors a l’estacada. En part aquest riure-se’n serveix per conjurar aquesta por, convertir els rednecks en pràcticament una altra espècie i així no podríem convertir-nos en el que ells són ni que ho volguessim… Però sí, la precarietat laboral és un camí directe cap a esdevenir un redneck, un camí que cada cop més gent transita.

Might Be Redneck © John Flannery, Creative Commons.

Aquesta precarització en el plànol econòmic arrossega tota la resta i acaba definint una filosofia i una manera d’entendre la vida. Tota la vida. Cultura i oci inclosos, no com hobbys sinó com a flotadors, com a vàlvula d’escapament, com a única solució. És un panorama terrorífic:

Como entidades culturales los rednecks se han devaluado más que los dólares confederados después de la Guerra de Secesión. Son humanos de saldo. Eso sí, su devaluación “no puede” tener nada que ver con el dinero ni la distribución de bienes. “No puede” achacarse al modo en que la ciudad siempre tiende a regir sobre el campo. “No se puede” de ninguna manera vincular al hecho de que el Norte venga dominando al Sur desde 1865. No tiene “nada” que ver con el hecho de que la gente (EN TODAS PARTES) tienda a demonizar a los de fuera. No, echadle la culpa de todo a los propios rednecks. Da igual que la economía basada en las plantaciones los empobreciese a todos; culpad a su holgazanería. ¿A quién le importa si ninguno de ellos poseyó esclavos?, culpadles por inventar el racismo. No tiene la menor importancia que sufran de una atención sanitaria mucho más paupérrima; culpad a la endogamia y a la mala higiene.

Els rednecks no han tingut pràcticament oportunitats de deixar de ser-ho, i el tema racial aquí no té res a veure i només és una cortina de fum.

No parecía tener la menor importancia que jamás en mi vida hubiese tomado una sola decisión que hubiese afectado a alguien. NI UNA. Nací en una clase que me situaba en el extremo RECEPTOR de las decisiones. No tenía el menor puto CONTROL sobre la vida de nadie, y el dominio de la “mía” se veía comprometido por la necesidad de currar en un trebajo a tiempo completo. Joder, no hubiese podido oprimir a nadie NI QUERIENDO.

El privilegio cutáneo es, en buena medida, un mito vendido por quienes se sienten incómodos ante la idea del privilegio de clase. No se trata de la piel, se trata de la clase. No es epidérmico, es jerárquico. El sociólogo Max Weber definió una vez clase como oportunidades en el mercado. Casi todo el mundo menos los políticos y los idiotas ricos, se da cuento de que no todos nos precipitamos del útero sanguinolento con las mismas oportunidades. No todo el mundo nace con la misma oportunidad de evitar el trabajo deshumanizado. No todo el mundo tiene las mismas posibilidades de eludir el servicio militar.[…] No todo el mundo hereda la misma cantidad de tierra o dinero de sus padres.

working in a factory © phlubdr, Creative Commons.

El trabajo es para los esclavos. Por mucho que nos guste pretender que el trabajo asalariado sea, de alguna manera, lo opuesto a la esclavitud, se trata solo de una mutación ingeniosa. Se ve que Karl Marx, ese rojeras cabrón de cara avinagrada, no pensó que el trabajo asalariado representara una mejora con respecto a la esclavitud forzosa. Y las némesis ideológicas de Marx en el Banco de Inglaterra convienen en que el trabajo asalariado enriquece a los que ya son ricos.


Parlem una mica de l’oci redneck. Els hobbys o l’entreteniment que agraden a la gent normal no els serveix. Feines dures i una realitat dura demanen unes aficions igualment dures.

La diversión de la clase obrera es siempre demasiado. Opera bajo la estética de la sobredosis. Nominalmente es ocio, pero suele parecerse más a una prueba de resistencia. No haces el amor, follas a muerte. No te ríes, te meas encima de risa. No escuchas música, le das candela al volumen hasta que te sangran los oídos. No te limitas a beber, bebes hasta quedarte ciego. No quieres colocarte. Quieres quedarte BIEN JODIDO, VOLADÍSIMO, ARRASADO. No le pegas un puñetazo a alguien, le sacas la mierda a hostias, le pateas hasta reventarle y le das una paliza hasta que mee sangre. Si no puede matarte o dejarte mutilado de por vida, no es un deporte. Si nada estalla que dé gusto verlo, no es una película. Y no quieres ver un solo asesinato, quieres asesinatos en masa, preferiblemente aniquilación termonuclear.

Stadium Brawl © terren in Virginia, Creative Commons.

Algunas chicas hacen el esfuerzo de rociarse perfume y cambiarse de bragas, pero en realidad no es necesario. Cualquier mujer, sin importar lo desfigurada que pueda estar, que se atreva a adentrarse en este bar con una vagina operativa y un par de buenas tetas lecheras, tiene garantizado poder agarrar como mínimo a un semental desesperado por la manguera y arrastrarlo al exterior por la puerta de atrás como si se tratase de un juguete de tiro. Hasta un coño peludo sin cuerpo […]

There’s This Guy in a Bar . . . © votsek, Creative Commons.

I amb això arribo a mig llibre i a partir d’aquí paro de transcriure. No perquè no hi hagi més parts glorioses, però aquesta entrada ja té una extensió demencial, no em veig amb ànims de doblarla.
El llibre prossegueix parlant de telepredicadors amb serps i els seguidors de teories conspiratives esbojarrades com el Bigfoot… i sobre les conspiracions sí que veu indicis que els poderosos conspiren per seguir sent poderosos, des de sempre i els que pateixen aquestes decisions són sempre els de baix, entre ells els rednecks. També fa un anàlisi que tira per terra la bonica teoria que la guerra de secessió va ser per l’esclavitud, va ser un tema de poder i de pasta. Per cert la gent del sud amb possibles (és a dir els que tenien esclaus) podien evitar l’allistament per una quantitat de diners, o sigui que els que van anar a lluitar (i a ser massacrats) per defensar un sistema esclavista eren aquells que mai a la vida van tenir esclaus, potser ells ho van ser. No és que tinguessin ganes de defensar aquell sistema econòmic concret, com tantes altres coses, no van tenir cap opció de triar.

La ficció tampoc ha estat bona amb els rednecks, tot i que a sèries com My name is Earl o The Middle se’ls retrati amb certa estima el més normal solen ser els retrats que en fan a The Simpson o un d’absolutament demencial (i sí, ofensiu i divertit) a Family Guy.

Us deixo recomanant que us llegiu el llibre. Descobrireu una part de la història d’Amèrica que explica moltes coses i moltes aparents contradiccions d’aquell país.

Breus notes sobre literatura-Bloom / Gonçalo M. Tavares

És un clàssic, un concepte es posa de moda o el començo a sentir més del compte, començo a investigar i m’acabo llegint un llibre, són més previsible que la taula de multiplicar del 0. I això és el que em passava amb això anomenat literatura bloom.
Després de llegir el llibre crec que està clar que com a escriptor (o intent de) no entro dins la literatura-Bloom, i com a lector tinc reserves. M’ha semblat entendre que un exponent d’aquesta literatura seria Enrique Vila-Matas, autor que em va costar al principi però al que li he agafat el punt, i m’imagino que a aquesta literatura cal agafar-li el punt també. De totes maneres sí hi ha coses en aquest diccionari que o subscric del tot o quasi, són les següents:

Aristocràcia
[…] Entenc totes les paraules, però no entenc el text del tot: aquest és l’efecte de la literatura-Bloom.[…]
Energia
No són les lletres, l’energia d’un text és invisible i és el més important.  L’energia d’un text es pot quantificar a partir de les conseqüències que provoca en els lectors. Quants versos origina un vers? Quantes pel·lícules, quants quadres, quantes frases, quantes accions?
L’energia d’un text ñes el futus d’aquest text. El que passarà en el món a causa de la seva existència.
Frase
[…] Una frase no pot ser com un got que conté aigua dòcil per beure; una frase és un got que intenta contenir una inundació. I no se’n surt.
Cada frase ñes una oportunitat per iniciar un món. La literatura-Bloom aprofita aquesta oportunitat.
Individualitat
[…]Aplicar la brutalitat de la selecció immediata a cada frase. Una frase o diu o calla. Una frase té el seu moment per demostrar si val la pena que existeixi. Una frase té quinze segons d’existència per al lector. En aquests quinze segons ha de demostrar que es mereix existir en els pròxims quinze segles.
No ser individual és no ser.


Llibre
El llibre ha de ser un perill enquadernat.

No em negareu que la darrera definició és potent potent!
I ara m’he quedat amb ganes de llegir Un viatge a l’Índia, per veure si em caso o no amb aquesta literatura-moda-el que sigui.

Sobrebeber / Kingsley Amis

Un bebedor parlant de beure, sense manies, ni falses moralitats i a més a més amb el fi i irònic humor anglès. Un llibre d’allò més divertit. Informació sobre còctels, diferents tipus de begudes, de tavernes, i de en definitiva tot el que rodeja el món del mam. Això sí, és un llibre anglès, els vins anglesos han de ser terrorífics, per ells un vi bo és francès, de més al Sud només interessa el porto i el xerès, haurem de perdonar aquesta limitació de Kingsley Amis. Algunes perles del seu humor ho poden fer més perdonable.

Per exemple les seves explicacions sobre equipament comencen així:

El equipo de bar
1. Un frigorífico. Sólo para ti, quiero decir. Esto es básico. La mujer y los demás parientes siempre están llenando la nevera, que consideran suya, incluso el congelador, de porquerías irrelevantes como la comida, sin ir más lejos. Haceos con un frigorífico propio y llenadlo de estantes de la altura de una botella tumbada.

O sobre el gin tònic (dècades abans que es poses de moda de manera absolutament demencial):

En este país, casi toda la ginebra se consume con hielo, tónica y limón. Y si os queréis complicar un poco la vida, añadidle un chorrito de zumo de limón. Tras muchos años de exponerme a su influencia, he llegado a considerar que esta bebida no es muy de fiar y más vale dejársela a las mujeres, los jovencitos y los destiladores de whisky. Su historia es sospechosa: se supone que, en los tiempos del imperio, tenías que tomar quinina, un antepasado de la tónica, para evitar la fiebre. Alguien observó que semejante porquería pasaba algo mejor si la mezclabas con un poco de ginebra. ¡Menuda epifanía!

Gin & tonic © cyclonebill, Creative Commons.

I com qualsevol persona que begui, no pot deixar de parlar de la ressaca:

¡Menudo tema! Y la verdad es que también está “extrañamente desatendido”. Sí, ya sé que no se puede abrir un diario ni una revista sin toparse con una serie de instrucciones (escasamente originales, la mayoría, y francamente nocivas en algunos casos) para curar esa dolencia con claros visos de epidemia. Pero esos consejos se centran sobre todo en cuestiones físicas, como si nos enfrentáramos a una simple enfermedad. Siempre se omiten los aspectos psicológicos, morales, emocionales y espirituales: toda esa superestructura metafísica amplia, vaga e ilustrativa que convierte la resaca (afortunadamente) en un camino privilegiado hacia el autoconocimiento y la autorrealización.

hungover? me? © s2art, Creative Commons.

També dona consells si un és un “agarrat” i vol convidar els amics gastant-se dos duros, és activitat deshonesta i que mereixeria presó, crec que si donava consells era perquè la dominava:

Las esposas pueden resultar muy útiles. Hazte el simpático con ellas encendiéndoles el cigarrillo, felicitándolas por su lozanía y simulando que las escuchas atentamente. Tu objetivo ideal a largo plazo es una bronca entre cada carcamal y su costilla de regreso a casa, cuando el marido se queje de tu tacañería y ella diga que tú has estado encantador y que él no es más que un borracho lamentable.

arguing-1296392_960_720 © j t, Creative Commons.

O el que pensa sobre la pinya colada (la seva apreciació final la faig meva):

Es la bebida adecuada para cualquier hembra con un coeficiente de inteligencia de 95, recién bajada de la moto de alguien, para que la sorba con pajita mientras el maromo se dedica a gruñir ante la máquina tragaperras.
Y atención, que ése tampoco honrará a su sexo, pues seguro que se traga una lager con lima… Que es como para que te den de baja de la raza humana, digo yo.

I els pubs, els mítics pubs britànics que es veu que abans eren tota una altra cosa:

Creo que el pub debería segregar a los que comen y a los que beben en zonas separadas (o en establecimientos separados, a ser posible). Los pubs que sirven almuerzos (y a menudo cafés y refrescos) en seguida se convierten en enclaves para toda la familia. Y eso es acoso, así como un ataque frontal a la tradicional y honrosa función del pub como refugio masculino.

Bar at the Reindeer pub Norwich © Roger Blackwell, Creative Commons.

I una recepta de còctel que penso probar a poc que pugui:

Bisonte polaco
1generosa cucharada de Bovril
1 buen chorro de vodka
agua
1 chorrito de zumo de limon (optativo)
un poco de pimienta
Usar el Bovril como si simplemente estuvieseis haciendo Bovril y añadir los demás materiales. Debe su nombre a la nación que fabrica el mejor vodka del mundo, pero sería una pena malgastarlo en esta mezcla: recurrid a una versión británica. Se trata de una pócima especialmente animosa, sobretodo si uno sufre un resfriado o una resaca.

Kingsley Amis © Fjara.

I amb aquestes perles, algunes poc correctes tot s’ha de dir, us feu una idea d’aquest llibre.
Això sí té al final quasi 100 pàgines de questionari amb les corresponents respostes que ja m’ha fet mandra i he passat de llegir. Contestar les preguntes sobre el beure que pot fer-me Amis té un interès bastant relatiu. La resta del llibre és d’allò més interessant, i divertit, humor anglès al 100%.