Para Roberto Bolaño / Jorge Herralde

No és cap secret que sóc un fan de Bolaño, ho era abans de la seva mort quan vaig llegir Los detectives salvajes, la notícia de la seva mort em va doldre, òbviament res en comparació amb la gent que el coneixia. Aquest llibre comença amb el discurs que va pronunciar el seu editor (en aquell moment, ara ja no per un tema d’herències i vídues que sembla tret d’una telenovel·la,us poso només l’enllaç a un article, us animo a anar buscant) Jorge Herralde en el funeral de Roberto Bolaño.

https://culto.latercera.com/2019/02/05/50-anos-anagrama/
Els tres del centre, d’esquerra a dreta: Esther Tusquets, Jorge Herralde i Roberto Bolaño. Imatge treta d’aquest article, no es menciona autor.

Si no heu llegit res de Bolaño busqueu Los detectives salvajes o 2666, us envejo el descobriment que fareu.

A partir de Los detectives salvajes la seva fama va esclatar guanyant tant el Premio Herralde com el Rómulo Gallegos, en ambdós casos per unanimitat, però la seva trajectòria va ser força accidentada. Aquest llibre en fa un repàs, pòstum i quan encara no s’albirava a quin nivell arribaria la seva llegenda, merescuda, ni la seva moda, una mica ridícula com totes les modes.

Pero olvidemos ya los estornudos y sus miasmas y leamos o releamos a Roberto Bolaño. Un autor del que Vila-Matas dijo: «Con la muerte de Bolaño empieza una leyenda.» Una leyenda que sería plenamente merecida tan sólo con Los detectives salvajes calificada por Masoliver Ródenas, perfilando el leitmotiv, como «una de las mejores novelas mexicanas contemporáneas, escrita por un chileno que reside en Catalunya.» Un escritor chileno cuyo único pasaporte fue chileno, aunque Bolaño, siempre incómodo, siempre a contrapié, matizaba: «Muchas pueden ser las patrias pero uno solo el pasaporte, y este pasaporte, evidentemente, es la calidad de la escritura.»

Roberto Bolaño, un perro romántico, un perro rabioso, un perro apaleado, que nunca renunció a su «deseo de quemar el mundo», y también «un príncipe dulcísimo», según el epitafio de su querido Nicanor Parra. Roberto Bolaño, que escribió a modo de epitafio propio: «El mundo está vivo y nada vivo tiene remedio y ésa es nuestra suerte.» Una frase desesperada, lúcida y sarcástica, la marca de fábrica de un escritor chileno llamado a perdurar, un orgullo de la literatura universal.

Era un grandíssim, un enorme escriptor, al que us podeu acostar una mica amb aquest llibre. Però ja aviso que és una manera rara d’acostar-se, lo seu realment seria llegir els seus llibres més que no pas llibres sobre ell. Si l’extensió de les seves obres us intimida potser aquest llibre breu i de bon llegir us animarà.

I un detall. Al llibre es comenta la idea de publicar 2666 en un sol volum primer i després en edició de butxaca en cinc volums. Una idea que finalment no va arribar a res i que des d’aquí encoratjo entusiastament, els cinc llibres de 2666 publicats de manera independent, estic segur que molts frikis ens compraríem aquesta edició també tot i tenir l’original.

La força de la gent / Jordi Borràs

Vivim uns temps interessants, potser ara no ho podem veure amb suficient perspectiva, però ho són. Al marge de la valoració que se’n vulgui o pugui fer, que això ja és una mica cosa de cadascú. Més o menys és el que vaig dir quan parlava del llibre Dies que duraran anys i té sentit que ho tregui ara amb aquest nou llibre de fotografies de Jordi Borràs, a partir de la sentència del procés i amb textos de Núria Cadenes, Roc Casagran, Julià de Jòdar, Joan-Lluís Lluís, Carme Martí, Laura Pinyol, Carles Rebassa i Estel Solé.

Tothom s’esperava una sentència extremadament dura, i també hi ha molta gent que considera que un sol dia a la preso pels presos i les preses polítiques ja és excessiu. Per tant la sentència va caure com un gerro d’aigua freda, gran part dels catalans van engegar a fer punyetes el «famós seny ancestral» (com deia La Trinca) i hi va haver protestes, i el tema de no deixar ni un paper a terra doncs també va quedar superat.

Urquinaona, l’aeroport, batalles campals, carrers tallats… i res de revolució de somriures, ara el que hi ha és un cabreig monumental. També hi ha manifestacions multitudinàries, però les cares són de tensió.

El llibre comença amb les detencions a uns terroristes que només existien en la imaginació de policies i medis. Un nou nivell: si detenir a dirigents i líders polítics no serveix (i ningú defensa que hagi servit de res) es va a per la gent de baix. Demostren que poden deternir a qualsevol i aplicar la llei antiterrorista i fer el que els roti a veure si així acolloneixen al personal. És una idea de merda, i que no funciona, i que radicalitza postures, una d’aquelles coses que ens fa voler dir el que aquell tall de l’APM: «et felicito fill».

Un fragment del text de Núria Cadenes:

Qui va decidir d’enviar porres i escopetes contra els catalans, d’aplicar contra el dret de manifestació la vella tàctica d’assalta i provoca i encén i digues després que la violència és seva, de la noia que van arrossegar, del noi asegut a terra, devia pensar que els robocops s’ho ventilarien en un tres i no res. Però es van trobar, al davant, un escut invicte de versos.

I aquest altre de  Carme Martí:

L’emoció de tenir barricades a la ciutat amb el jovent resistint es barreja amb l’estupefacció per les accions i les detencions. La detenció d’un periodista i les agressions a tants d’altres són un retrat lamentablement magnífic de la qualitat democràtica del país.

https://www.vilaweb.cat/noticies/guillem-detingut-via-laietana-maltractaments/
Imatge treta d’aquest article de Vilaweb.

El trasbals emocional creix amb la repressió. A la terrible i habitual banalització del nazisme, s’hi suma la banalització del terrorisme, que tenim ben present amb les sentències dels nois d’Altsasu. Entre tantes escenes cruelment inversemblants, amb la mama parlem de la del noi de la dessuadora taronja, abatut i detingut mentre seia en una manifestació pacífica. Encara no sabem com es diu, no ens importa: és el seu net, és el meu fill.

© Jordi Borràs.

El gruix central de les fotografies són del que ja es coneix com «la batalla d’Urquinaona». No es comenta gaire, però aquella «batalla» va tenir uns vencedors, una pista: no van ser els policies. Tampoc ha acabat servint de gaire, almenys al curt termini, això és així, de moment com a mínim. És tot allò que deia a l’inici de la manca de perspectiva.

L’altra part protagonista del llibre és el tall de l’AP-7 a La Jonquera. Un moment que va tenir la virtut d’internacionalitzar el problema sense ni tan sols sortir de Catalunya.

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Jordi_Borràs_Abelló.jpg
Jordi Borràs

El propi Jordi Borràs comenta una diferència fonamental entre aquest llibre i el previ Dies que duraran anys, en aquest llibre hi apareix la gent, el poble, els manifestants, en tot el llibre apareixen un total de 3 polítics. En aquesta fase del procés els polítics han quedat enrere de la gent. Al pas que anem aquest no serà el darrer llibre de Jordi Borràs sobre el tema, a veure si el següent pot ser, perquè la situació ho permet, de celebració.

El que surt al llibre és real, el què significa o el que representa queda per cadascú, però tot allò va passar. I un apunt, al llibre es repeteix vàries vegades que durant les protestes quatre persones van perdre un ull. No. No van perdre un ull com qui perd una moneda d’un euro entre els coixins del sofà. A quatre persones la policia els hi va rebentar un ull és més ajustat a la veritat.

Ho tornarem a fer / Jordi Cuixart

Seguim amb el que podríem dir literatura «processista», almenys el que llegiré seran coses escrites pels protagonistes, com en aquest cas un dels Jordis, en Cuixart, en presó per aconseguir que una manifestació espontània davant la conselleria d’economia fos pacífica.

Per si encara no us sona aquesta és una foto de tot allò, aquí potser comença a fer una cara de que tot allò potser se li està escapant de les mans, la foto és de Jordi Borràs i apareix en el llibre Dies que duraran anys, és aquesta:

Estic bastant convençut que en aquell moment no creia que tot allò acabés amb ell a la presó.

Penso que mai no s’està preparat per entrar a la presó. De fet, encara avui em sorprenc que la meva prioritat no sigui sortir-ne. Però no ho és. I us asseguro que no és pas ni per una voluntat de martiri, ni perquè a la presó s’hi estigui bé.

Estic d’acord amb l’afirmació de la Nadia de les Pussy Riot: «La presó no és el pitjor lloc del món per a algú que pensa». Una declaració admirable, i més sabent que es refereix a una presó russa.

https://www.flickr.com/photos/hinkelstone/
pussy riot © quapan, Creative Commons.

Fa més de 600 dies que estic empresonat, sota l’acusació de rebel·lió contra l’Estat espanyol. Vaig entrar a la presó el 16 d’octubre del 2017, juntament amb l’aleshores president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Sánchez. Escric aquestes línies poc després que s’hagi acabat el nostre judici al Tribunal Suprem.

El llibre es llegeix bé i ràpid, és una declaració d’intencions, un discurs polític si es vol. Així com altres llibres com el de Quim Forn es centren més en el dia a dia penitenciari aquest no. Jordi Cuixart és un pres polític i com a tal explica perquè és a la presó. I també quina és la situació que s’ha creat perquè a algú li arribés a semblar en algun moment que això era una idea bona, o almenys pràctica.

La repressió és un parany. A la pràctica, és molt fàcil que l’Estat pugui utilitzar-la per escapçar qualsevol moviment. Però la repressió també pot convertir-se en el principal altaveu de l’oprimit. És amb la por, que l’Estat pot ofegar la desobediència civil. Per això és tant important treballar per no deixar-se vèncer per la por, per això cal estar sempre preparats per sobreposar-se a les amenaces amb què ens pretenen condicionar. Quan les lleis només es poden defensar i mantenir a través de la força és que potser tenen els dies comptats. Només cal perdre la por, o, en qualsevol cas, tenir sempre més esperança que por.

Una declaració de principis i un «on som ara mateix» per algú que, potser sense voler-ho, s’ha convertit en un dels líders del procés. Per desgràcia a la presó de temps per pensar n’ha de sobrar i tot.

Com deia Manuel de Pedrolo, «cal lluitar fins i tot quan sembla que no serveix per a res». Som fills de moltes derrotes, és cert, però no fer res no és cap alternativa. Hem après que la història es construeix pas a pas, a cada racó del país, i és així com el que avui sembla una derrota pot ser la base i el fonament de la victòria.

De les moltes reflexions em quedo amb aquesta:

L’1-O vam tastar el poder, vam veure què passa quan milers i milers de catalans s’organitzen a partir de la consciència i la convicció de no voler ser súbdits i de no voler renunciar als seus drets bàsics. I vam viure en pròpia pell la impotència de la força bruta de l’Estat davant d’una muralla humana de dignitat.

© Jordi Borràs

Tots els llibres, tota la literatura processista, fan una foto fixa d’un moment i només el temps i la perspectiva ens permetran entendre-ho tot, o potser ni això. Almenys s’agraeix que algú dels que s’ha jugat la llibertat pel tema expliqui les coses tal com les veu. Reconeixent que a la primera declaració davant el jutge va dir el que creia que volia sentir, de seguida va veure que no valia la pena, que no servia, i aleshores es perd la por i ja no tenen res.

A destacar del llibre el pròleg de Jamila Raqib, de la Institució Albert Einstein dels Estats Units, fundada per Gene Sharp i dedicada a promoure l’estudi i l’ús de l’acció noviolenta. Noms que poden ser útils per aprofundir en aquest tema.

Guillem / Núria Cadenes

Un llibre que darrerament està sonant força i m’ha entrat el dubte de si el soroll tenia o no raó de ser. Podria resoldre aquestes coses llençant una moneda a l’aire i no aniria tan desbordat de lectures, però no seria jo, i en general mai em puc penedir de llegir un bon llibre, caldrà veure si aquest ho és.

Aquest és un llibre més periodístic, potser fins i tot de true crime, per fer servir una etiqueta que sembla que està fent fortuna, sobre l’assassinat de Guillem Agulló i Salvador el 1993. També és el primer llibre que llegeixo de Núria Cadenes, som-hi doncs!

¡Arribaspaña!

El crit ha rebotat sobre les pedres del carreró, aspre com una fuetada. Se sent una altra veu que li respon, en un acte reflex, que viva Franco. El Picha tiba el braç enlaire i continuen corrent.

En tombar la cantonada, frenen. El Ventosa torna la navalla al de la cueta. Cantussegen el Cara al sol.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Guillem_Agulló,_ni_oblit_ni_perdó_DSCN2935.jpg
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Guillem_Agulló,_ni_oblit_ni_perdó_DSCN2935.jpg

Així comença el llibre, deixant les coses clares amb alguns elements que ens trobarem. Un assassinat perpetrat per uns neonazis i tota una actuació des de la policia a la judicatura que qualificar de complicitat i encobriment és el més suau que se’n pot dir. Benvinguts al País Valencià, l’any és el 1993 tot i que més d’un mantenia el rellotge vint anys enrere.

Matinada al barri del Carme de València, carrer dels Cavallers. Encara hi ha locals oberts. Gent que passeja, que torna a casa o que cerca un bar per a la darrera, va, la darrera i mo n’anem.

Només que, de cop, una trentena d’individus omplen l’escena, i la capgiren. Avancen a grans gambades, en formació, a l’assalt. Porten cascs, elàstics amb la bandera espanyola, sivelles amb esvàstiques. Texans estrets, caçadores bomber, botes negres. Branden cadenes, bats de beisbol, porres, trenquen els vidres, colpegen tothom qui troben.

La gent fuig.

N’hi ha que planten cara.

Una escena terrible, que acaba malament, i això no és realment dramàtic, és això:

El pitjor, però, és saber que saben que no els passarà res.

I tornar-ho a constatar.

Perquè això és el pitjor del llibre. Una policia interessadament incompetent, però si es tracta d’independentistes terriblement estricte, i una justicia que té molt clar qui són els seus i qui no. I la mort de Guillem i tot un procés de culpabilitzar a la víctima i repetir que duia un puny americà (mai va aparèixer) i que per això una baralla entre bandes d’antiracistes i nazis (però sense component ideològic, i van començar els nazis) va derivar en un apunyalament que… bé, en fi, una condemna ridícula i aquest saben que no els passarà res.

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Mural_Guillem_Agulló_in_Sarrià_(Barcelona).jpg
https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Mural_Guillem_Agulló_in_Sarrià_(Barcelona).jpg

El llibre ens porta al cas i a tot el que l’envolta, les reaccions i els entorns on es movien els oponents i la campanya a la premsa i el procés judicial. És indignant, no és cap sorpresa perquè ja sabem la merda d’estat que tenim, però indigna igualment.

El llibre no segueix una estructura diguem-ne clàssica. No tenim una novel·lització o una narració dels fets de manera ordenada cronològicament. Aquí hi ha una altra feina, un acostament com fragmentari als fets, i més que als fets a tot el que els envolta. L’assassinat apareix descrit un cop, un parell potser i ja, però el que es dibuixa és tota la resta, com fent un retrat en negatiu: tot allò que no mencionem és el nucli de la història.

Per això potser no és un llibre «fàcil», no tenim una redacció explicant els fets poc més que sumariament, hi entrem a fons però sempre pels laterals, intuïnt que aquesta és la història interessant. I el que se’ns retrata des dels laterals és una història que anem veient com acabarà. El llibre fa enfadar, i les coses que ens fan enfadar són aquelles que més necessitem saber, per estar preparats, per no anar sempre amb el lliri a la mà. Potser no és gaire, però ja és alguna cosa, potser tenim les de perdre però que no ens imposin també el relat.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Passeig_de_Guillem_Agulló_de_València,_placa.jpg
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Passeig_de_Guillem_Agulló_de_València,_placa.jpg

Josep Pla vist de prop / Josep Martinell

Després del llibre Josep Pla: sis amics i una amant, em va entrar la curiositat per Josep Martinell, un dels amics que s’hi menciona i que a més a més havia escrit un parell de llibres sobre Josep Pla, força difícils de trobar fins i tot en biblioteques, però aquí el tinc, a veure.

El títol no enganya i el que ens ofereix és una mena de biografia de Josep Pla, que era algú poc donat a les confidències i gran part de la seva infantesa i joventut la ventilava dient que no la recordava. Almenys tenim l’esperança que amb un amic, amb el pas del temps i les converses doncs acabés sincerant-se una mica més, qua abaixés la guàrdia en no veure’s interrogat. Els anys de joventut de Pla els tenim a El quadern gris, aquí és una mica més com els recorda ja en la distància. I també la relació amb els altres grans temes planians, el paisatge, el mar, la cuina…

Algunes reflexions interessants, per exemple sobre l’eina de Pla, el llenguatge.

Els que no tenen res a dir, tenen la dèria de perfeccionar la llengua. En una cosa o altra s’han d’entrentenir. Deixant ben entès, que acabaran per escriure un català tan alambinat que només servirà per a llegir-lo entre ells.

El català ha de ser una llengua viva, i creiem que s’ha d’escriure com si conversessis amb el veí. Fer-te entendre per la més gran quantitat possible. Els refinaments de la puresa idiomàtica són coses de minories literàries. Més que un llenguatge vital, una llengua per a literats.

O sobre el seu conservadurisme:

És possible que algú en quedi sorprès per ignorar una treta molt particular de Josep Pla que tothom qui el coneix i el llegeix amb atenció ha pogut perfectament constatar: és un conservador del que valgui la pena, però també és partidari d’incorporar tot el que pugui fer marxar el país. Quant a tot el que es refereix a posar-nos al dia en relació amb Europa, sempre es troba disposat a defensar-ho.

O la seva posició diguem-ne vital en relació a Catalunya i el català, en paraules del propi Pla:

«Una literatura —en totes les seves formes— és l’esperit d’una llengua. Fondre llengua i poble és donar-li esperit. És la primera obligació d’un escriptor. Aquesta feina és la primordial, i, si convé sacrificar-hi tres generacions, cal fer-ho impertorbablement.»

És un llibre curt i de bon llegir, potser no és un estudi o una biografia feta de manera més acadèmica, té algunes limitacions i algunes llicències. La millor manera d’acostar-se a Pla és amb els seus llibres (El carrer estret o El quadern gris són les millors opcions), però si necessiteu fer-vos una «composició de lloc» prèvia aquest llibre us servirà.

El diario de la princesa / Carrie Fisher

Un sol paper et pot marcar de per vida, o que li diguin a Carrie Fisher, tot i que ella ja venia de família del món de la faràndula i hauria d’estar previnguda, de saber on es ficava. Doncs no ben bé.

Havia viscut el món de la fama i de com aquesta fama és efímera amb sa mare. També havia fet alguns papers petits i de cop i volta la pel·lícula que per bé o per mal l’encasellaria de per vida (va passar si fa no fa el mateix amb Luke SkywalkerMark Hamill), del trio protagonista només va salvar-se i va fer tota una carrera (que encara continua) un jove Harrison Ford donant vida a Han Solo. Carrie Fisher, quan estava filmant la primera pel·lícula (amb la numeració actual seria l’Episodi IV), amb els postissos característics al cap, comptava amb 19 anys de no res.

—Te quieren a ti —añadió Wilt.

Se hizo el silencio.

—¿Me quieren a mí? —pregunté por fin—. Quiero decir… ¿a mí?

Wilt rio, luego reí yo, dejé caer el auricular y eché a correr hacia el patio delantero y después a la calle. Estaba lloviendo en Los Ángeles, donde nunca llovía. ¡Llovía en Los Ángeles y yo era la princesa Leia! Nunca antes había sido la princesa Leia, y ahora lo sería eternamente. Nunca dejaría de serlo. Entonces no sabía cuán profundamente cierto era eso ni cuánto duraba la eternidad.

https://www.flickr.com/photos/79597794@N07/
Carrie Fisher dressed as Princess Leia and George Lucas © Sal Ami, Creative Commons.

Una noia de 19 anys amb totes les inseguretats i complexos propis de l’edat, per molt que hagués crescut en un entorn poc habitual.

Al parecer, lo que yo veía en el espejo no era lo que veían muchos chicos adolescentes; si hubiese sabido cuántas masturbaciones generaría… Bueno, eso habría sido extraordinariamente raro desde muchos puntos de vista, y me alegra que no surgiera el tema, por así decirlo. Pero cuando algunos hombres —tanto de más de cincuenta años como muy jóvenes— se me acercan para informarme de que fui su primer flechazo, mis sentimientos son contradictorios. ¿Por qué a todos esos hombres les resultaba tan fácil enamorarse de mí entonces y tan difícil hacerlo ahora?

A veure, són els anys joves i «galàctics» de Carrie Fisher però explicats per una Carrie ja madura i mirant enrere. Si voleu coses de la Carrie de 19 anys a la part central del llibre hi ha el diari que va escriure mentre rodava la pel·lícula, bàsicament poesies d’amor per Harrison Ford i tota la confusió hormonal adolescent que poguem imaginar.

Sólo décadas más tarde se me ocurrió pensar que tal vez lo que perturbó a Harrison fue la posibilidad de que después tuviera que cargar con algo parecido a la responsabilidad, que de algún modo sentia que había recibido un regalo indeseado e inesperado.

https://www.flickr.com/photos/xoconostle/
Han Solo © locoxoconostle, Creative Commons.

Va ser un tema important per una jove Carrie Fisher, i una de les preguntes que més es deu haver fet a sí mateixa.

¿Y qué fue para mí? Una aventura corta y apasionante, de la que, con el tiempo, me alejaría con toda tranquilidad, sonriente y satisfecha.[…] Pero desde el principio ambos supimos que esa no sería una aventura amorosa, sino solo dos adultos que, aunque no se habían enamorado, se apreciaban. Porque ambos éramos adultos, así que ¿por qué no habríamos de divertirnos juntos? Nunca se me ocurrió ofenderme por que él no se hubiera enamorado de mí. ¡Si era mejor así! Sentimientos de amistad y un sexo maravilloso […].

Potser sí, però convé no oblidar que això és el que diu ara i potser en aquell moment les coses no van ser exactament com ara les recorda o les vol recordar. No insinuo res, no sé si diu la veritat o no, però el fet és que hi ha unes quatre dècades entre els fets i la narració, convé no oblidar-ho.

https://www.flickr.com/photos/boyce-d/
Star Wars Weekly, Number 1. © Boyce Duprey, Creative Commons.

I aleshores la pel·lícula es va estrenar i el món tal i com Carrie el coneixia va deixar d’existir. La fama que va assolir no es podia comparar a res anterior.

Está esa chica con mi firma tatuada en el trasero; la pareja que le puso Leia Carrie a su hija; el tío que se hizo cambiar legalmente el nombre por el de Luke Skywalker (imaginaos la cara del policia cuando detiene a Luke Skywalker por exceso de velocidad: «¿Qué ha ocurrido? ¿Es que Obi-Wan no te ha dejado usar el caza Ala-X esta noche?»). Celebran bodas donde, en lugar de los votos matrimoniales habituales uno dice «Te amo» y el otro contesta «Lo sé». Acuden vestidos con los trajes de las películas y no solo las mujeres llevan el bikini metálico, también algunos hombres, y están fantásticos.

Hi ha l’altra part de la fama, arruinar-se, rehabilitació i acceptar anar a convencions a signar autògrafs a tant la peça, el que ella en diu Lap Dance però on no li posen els diners dins de la roba interior. No és lamenta tant de la fama sinó del nivell que va assolir, no era el que havia conegut a la seva família, no era comparable a res, recordo que tenia 19 anys quan estava rodant la primera pel·lícula. Va quedar vinculada de per vida a la Princesa Leia Organa, per bé o per mal.

«¿Quién crees que habrías sido si no hubieras sido una princesa intergaláctica?»

Sería yo.

Ya lo sabéis. Carrie.

Solo yo.

Escrits de presó / Joaquim Forn

Quan des del futur mirem enrere aquests temps existirà una etiqueta que sigui «literatura processista»? La quantitat de llibres que surten és inabarcable, més enllà de teories m’agraden els llibres dels protagonistes, tot i la sospita de si estaran explicant o no la veritat, però quan no sembla que vulguin seguir dedicant-se a la política o ja no tenen gaire a perdre és possible que es deixin anar de debó. Veuré si és el cas del conseller (no sé si són com els presidents que sempre conserven el títol o no) Joaquim Forn en aquest llibre que com el seu títol indica comença a la presó.

Allà van viure el degoteig de detencions i les eleccions del 21-D i el festival per muntar govern, una frase de la filla de Joaquim Forn, Anna:

Només ens tenim a nosaltres per defensar-nos. O votem a favor del gest de valentia de la gent l’1 d’octubre, de la llibertat d’expressió i de pensament, del pacifisme i la democràcia com a armes polítiques legítimes o hi votem en contra. No hi ha un terme mitjà. Perquè el meu pare no pot ser mig a la presó i mig a casa, sinó a 700 quilòmetres de nosaltres o assegut a taula per Nadal.

Passa de la incredulitat que allò pugui passar a la realitat de la presó d’Estremera. Sabem poc de les presons més enllà de que existeixen i de que serveixen per tancar-hi gent. I aquí tenim algú que poc s’ho pensava entrant en aquest món, en un mòdul de respecte, confiant que serà per pocs dies. Vist amb perspectiva és molt trist veure com aquesta confiança es va desdibuixant. Però això és una de les coses, l’altre és la vida a la presó als ulls d’algú fins ara aliè a tot allò.

Un cas curiós és el del Quintela. Tenia permís aquests dies de festa i ha preferit tornar a la presó. Va marxar divendres a Madrid, i diumenge ja havia tornat amb la idea de sopar amb nosaltres. No té a ningú fora i diu que s’estima més estar amb nosaltres, els altres reclusos, que no pas sopar sol en un bar de la ciutat. Aquesta és una altra cara de la presó: la soledat que senten moltes persones quan surten d’aquí. En Quintela s’ha passat més de trenta-cinc anys a la presó. Coneix moltes presons d’Europa: Espanya, Itàlia, França, Suïssa…

Sempre diu que el primer que farà quan surti és tornar a «las andadas», i estic convençut que si ho fa serà per poder tornar a entrar en un centre penitenciari. La presó s’ha convertit en casa seva. Aquí dins encara és algú.

https://www.flickr.com/photos/neilconway/
Untitled © Neil Conway, Creative Commons.

Això va escriure ja fa temps, va estar encertat, malauradament.

No m’enfonso, però cada cop ho veig més negre i complicat. És evident que som ostatges: pagarem pels que hi som i pels que no hi som.

O això altre:

Els consellers empresonats i els Jordis ens hem convertit en un exemple públic de què els passa als súbdits que s’atreveixen a qüestionar segons quines coses. És com si ens exhibissin sobre un patíbul ben alt per poder ser vistos per la multitud. Si poguessin, retransmetrien per la tele el nostre dia a dia a la presó per tal que tothom prengués nota de com acaben els ciutadans díscols.

Un dels molts llibres que llegeix a la presó és el de Fer-se totes les il·lusions possibles de Josep Pla, m’ha fet gràcia veure que hem llegit un mateix llibre tot i que en circumstàncies molt i molt diferents. Aquesta és una constant, comentaris dels llibres que va llegint. I anàlisis sobre la situació.

Aquí no n’hi ha que ho han fet bé i d’altres, malament. No n’hi ha de millors o de pitjors. Tan sols hi ha polítics empresonats o exiliats davant l’acció d’un Estat que ha optat per la repressió quan els catalans els hem plantejat la voluntat de decidir el nostre futur de manera lliure, democràtica i pacífica.

Tot el temps que va passar-se a Estremera va poder «gaudir» de la «plural» oferta informativa dels medis estatals, un autèntic bombardeig que pateix una gent que no té cap alternativa a l’abast i que dedueixen que si tots els medis diuen el mateix allò és la veritat. Com quan els responsables polítics com Montoro deien que no hi havia malversació.

Els mitjans de comunicació espanyols, incloent-hi els suposats mitjans «progressistes», estan escandalitzats per la controvèrsia, en considerar que «dona ales als independentistes».

Em moltesta moltíssim aquesta actitud perquè, al capdavall, comproves clarament que als periodistes no els importa el més mínim si Montoro diu la veritat o no. L’únic que sembla importar als mitjans és que els independentistes no ens en sortim. Saber la veritat deu ser del tot insignificant, tenint en compte que els mitjans ja han decidit qui són els culpables des de fa mesos!

I quan per casualitat veu a La 2 un programa sobre Salvador Espriu.

Ha estat molt bonic i emotiu, i m’he adonat que era el primer cop, al llarg de sis mesos, que sentia parlar en català a la televisió. El català no existeix a Espanya. No els interessa gens ni mica. No ha format mai part de la seva realitat, ni tenen cap interès que així sigui. El viuen com un problema.

Tot i que al llibre no hi ha odi, ni ganes de passar comptes, però de vegades resulta inevitable de cara a algunes actituds decididament cíniques.

Precisament divendres al vespre vaig veure un reportatge a la Sexta sobre els cinquanta anys del Maig del 68. Veure la Marina Subirats, en Joaquín Estefanía i un altre professor universitari que ha escrit sobre el maig francès dient meravelles de la mobilització universitària i dels treballadors, dels canvis que es van iniciar arran d’aquella revolta… i després veure que tota la progressia abjura del que passa a Catalunya perquè no respectem la Constitució, francament fa plorar.

Jugar a la revolució durant quinze dies per acabar pactant amb De Gaulle, anar a unes eleccions en què el gaullisme va arrasar, ho troben fantàstic. Que els catalans posem urnes perquè la gent pugui decidir el seu futur és un acte de violència i de rebel·lió.

FRANCE. Paris. May 6th 1968. 6th arrondissement. Boulevard Saint Germain. Students hurling projectiles against the police.

Cap a part final de llibre, quan el trasllat a una presó catalana és imminent, fa alguna repassada d’algunes coses, com els atemptats del 17 d’agost i el paper que hi van tenir els Mossos d’Esquadra.

Uns professionals d’una gran categoria tècnica i humana, sempre en el punt de mira dels nostres adversaris polítics. De tots aquells que no desitgen que Catalunya disposi de veritables estructures d’Estat. Dels mateixos que, arran del 17 d’agost, no van poder suportar que tot el món reconegués els Mossos d’Esquadra com una policia de primer ordre, equiparable a les millors.

No és un llibre fet per passar comptes, però de tant en tant no se’n pot estar, i tenint en compte la seva situació crec que es modera molt.

https://www.flickr.com/photos/convergenciaiunio/
Joaquim Forn, regidor de Barcelona, a la parada de CiU a la Rambla Catalunya © Convergència i Unió, Creative Commons.

El llibre es llegeix molt i molt bé, imagino que hi ha una bona feina d’edició. És interessant per vàries coses: Forn no té la projecció o carisma d’altres dels presos polítics com Cuixart o Junqueras, aquest llibre ens l’acosta. I no deixa de ser el testimoni d’algú que està en un entorn absolutament estrany (no deixa de ser paradoxal que qui ho explica fos conseller d’interior, el responsable de la policia que agafa gent perquè els jutges els posin a la presó).

No és un pamflet polític. Òbviament les idees de Joaquim Forn són les que són, no és cap descobriment, i la seva opinió sobre les vistes al suprem, les detencions, el que diuen els exiliats, el 155, el 21-D o la moció de censura… tot això ho veu amb el seu biaix, però no intenta convéncer de res.

En fi, ara ja puc anar a llegir el següent llibre de Joaquim Forn: Entre togues i reixes.

Josep Pla: sis amics i una amant / Xavier Febrés

L’obra de Pla és enorme, i llibres que poden ajudar a comprendre l’home darrere dels més de 40 volums de les seves obres completes doncs sempre són d’agrair. Com és el cas d’aquest llibre.

És com un retrat fet a partir de gent que hi va tenir contacte, com per ajudar-nos així a fer visibles els contorns de l’homenot. Aquestes fonts són: Alexandre Plana, el Pigmalió; Sebastià Puig, l’Hermós; Josep Martinell, l’amic; Albert Puig Palau, el mecenes de postguerra; Manuel Ortínez, els burgesos; Aurora Perea, l’amant; i Josep Vergés, l’editor. Una de les principals fons és l’amic Josep Martinell, autor d’un parell de llibres sobre Josep Pla (aquest i aquest altre) que es citen bastant en aquest llibre .

Josep Martinell polsava la mateixa corda naturalista quan deia a Josep Pla vist de prop: «Els prostíbuls eren tristos però a vegades passava que s’alegraven amb una alegia fugaç, vaporosament alcohòlica. Però de tristos ho eren»: En privat repetia que la clau de moltes coses de Pla i d’ell mateix era l’obra de l’escriptor parisenc Paul Léautaud, un nom poc conegut en general, però autor de culte per a seguidors iniciats. Josep Pla havia llegit Léautaud de jove a París com a cronista teatral del Mercure de France i de la Nouvelle Revue Française. El vessant de dietarista misantrop i llibertí de Léautaud esclataria més endavant i va atraure els dos amics palafrugellencs en aquesta segona època.

M’ha fet gràcia a un autor que jo he descobert recentment com Léautaud, suposo que els grans escriptors d’una o altra manera sempre estan connectat entre ells.

Quan Pla escriu a Notes disperses, pàg. 131: «Quan hom pensa que, malgrat l’enorme quantitat d’imbècils que hi ha en la governació d’un país, hom pot anar tirant, la sorpresa és permanent i inenarrable». Aquesta frase podria molt bé haver-la escrita Léautaud, perquè hi ha coincidències de criteri que no fallen. Vergés em deia que, amb freqüència, llegint Léautaud li semblava que llegia Pla traduït al francès. […] Una cosa sí, pròxima a la certesa, és la influència de Léautaud en els últims diaris de Pla».

https://www.eltemps.cat/article/7012/paris-madrid-i-nova-york-la-mirada-dun-viatger-anomenat-josep-pla
Josep Pla, davant el Palau de Luxemburg de París, l’any 1920. | Fundació Josep Pla.

Amb Albert Puig Palau es fa una repassada a la gent que va començar a descobrir la Costa Brava (i també la seva finca) i què realment fa impressió,molta impressió.

El gran moment del Mas Castell i de la Costa Brava de l’època va ser l’arribada l’abril del 1950 de «l’animal més bell del món», Ava Gardner, per al rodatge de la pel·lícula Pandora y el holandés errante en escenaris naturals[…] Quatre anys després, Orson Welles rodava als exteriors de S’Agaró algunes seqüències de Mr. Arkadin. El 1956 la finca de Puig Palau tornava a acollir un altre rodatge internacional, amb el jove Dirk Bogarde en El jardinero infiel, i el 1959 desembarcaria Elizabeth Taylor a Begur i S’Agaró per al rodatge de De repente el último verano. […] Madeleine Carroll […] Robert Ruark […] Ron Kitaj […] Artie Shaw […] tres estius passats a Palamós entre 1960 i 1963 per Truman Capote mentre escrivia A sang freda.

https://www.flickr.com/photos/tom-margie/1549461280
Ava Gardner.

Quan ens acostem a la gent en principi més propera a Josep Pla hi ha una capa de silenci, el grafóman tenia molt clar que algunes coses i algunes persones havien de quedar fora dels seus llibres, Aurora Perea almenys apareix (de vegades només com a A), ja és més que les altres parelles com la dona de Pla durant dotxe anys Adi Enberg.

La biografia de l’homenot continua sent un misteri en aspectes importants. La seva literatura és tot sovint un art del camuflatge, com ho resumia Martinell amb coneixement de causa: «Tota la seva obra és una autobiografia en la qual va silenciar més coses de les que va dir».

I l’editor, una peça clau de la gran obra, de les obres completes, i de la biografia de l’autor.

Pot semblar que Josep Pla va dedicar tota l’obra a descriure l’activitat personal, la seva vida, la seva visió de les coses, els escenaris i els personatges que va conèixer. L’aparença autobiogràfica del seu realisme memorialísitc indueix a error amb facilitat. Alguns episodis importants, per exemple la Guerra Civil o les successives parelles femenines amb qui va conviure, no els va convertir mai en reflexió literària explícita, per més que marquessin la seva trajectòria. També per aquest motiu els coneixements sobre l’escriptor divulgats per Josep Martinell o per Josep Vergés adquireixen una importància particular. Josep Vergés no només va ser l’editor, també es va convertir en el modelador de l’Obra Completa de Pla. Josep Martinell no només va ser un amic de la segona meitat de la seva vida, també esdevindria el testimoni que començaria a presentar alguns dels seus secrets des d’un altre angle.

https://fundaciojoseppla.cat/vermut-literari-josep-pla-al-terralet-de-llafranc/
Sebastià Puig, l’Hermós i Josep Pla, foto treta d’aquí.

Aquí una definició molt encertada del volum de l’obra planiana.

El volum de la producció torrencial, selvàtica, desbocada, irrefrenable de Josep Pla té un nom: grafomania. O, si es vol, graforrea. L’homenot patia d’incontinència creadora, era un obsés textual. Es tracta d’una febre impenitent. També constitueix un legítim recurs personal en la lluita contra el tedi. Caure en el desordre compulsiu de la grafomania no pot ser un judici de valor, literàriament parlant. Hi ha desordres i excessos genials. A alguns escriptors els agrada l’abundància acumulativa i escassament compactada, dintre de la qual la genialitat treu el cap de tant en tant enmig del caos. Altres prefereixen una destil·lació més depurada, articulada, construïda.

Un llibre interessant, una bona aproximació a la figura de Josep Pla i que fa el millor que poden fer aquest tipus de llibres: donar ganes d’agafar les obres de Pla i posar-s’hi si no n’has llegit cap o continuar si ja has llegit alguna cosa.

Diari d’un pistoler de la FAI / Miquel Mir

Vaig agafar aquest llibre amb curiositat per un període molt concret de la història. Els retrats que he llegit d’aquests pistolers en general no són gaire afavoridors i m’agradaria saber si tot el que s’explica és veritat o és un intent de crear un relat a posteriori. Un dels retrats que em van fer interessar el va fer Manuel de Pedrolo al primer llibre de La terra prohibida, Les portes del passat, però és una constant en llibres que tracten de la Guerra Civil a Barcelona, l’intent de cop d’estat per sumar-se a la insurrecció del 18 de juliol i la revolució posterior. També en parla Joan Sales a Incerta glòria, i també Orwell a Homenatge a Catalunya, i ningú en parla bé d’aquesta gent. Posats a citar testimonis citaré a la meva àvia, que era una nena quan la guerra i que tenia veïns de la FAI:

«Van treure els rics de les seves cases, però no van posar en aquelles cases els que vivien sota un pont, s’hi van posar ells».

Per il·lustrar el tema una foto recurrent, però que m’agrada molt.

La miliciana és deia Marina Ginestá, i la foto és de Hans Gutmann, domini públic.

I ara al tema. El llibre comença repassant la història del protagonista que és la història de la lluita obrera des dels anys de la primera guerra mundial fins a la guerra civil. Una de les coses que sobta de l’esclat de la guerra és com va aparèixer de cop tantíssima gent armada.

La lluita obrera, els sindicats, les vagues… tot això són coses que van existir i que existien tot i les prohibicions, i quan les prohibicions no servien directament les bales. Els patrons no tenien manies en contractar pistolers per eliminar obrers molestos, els sindicats no van trigar gaire en tenir els mateixos escrúpols, fer-se amb armes i respondre els trets amb més trets. Dictadures, la vaga de la canadenca, la setmana tràgica encara en el record, la guerra al Marroc, i una tímida república que de seguida va començar a tenir militars en contra i rumors de revolta. Amb els precedents i l’ambient que els sindicats s’armessin tant com van poder és perfectament comprensible. I amb això no justifico el que va passar després.

A les nits següents, en Maurici i ell van patrullar per una Barcelona en què no hi havia ni govern ni policia, presa per la por, angoixada i adormida. Grups d’incontrolats actuaven, segons ells, en nom de la Revolució i assaltaven i saquejaven joieries, botigues i magatzems, requisant tot allò que els donava la gana, amb total impunitat. El govern republicà s’havia desintegrat i les forces de l’ordre havien perdut la disciplina. La cadena de comandament s’havia trencat en aquells primers dies. Amb freqüència, ni els grups de la FAI sabien si les seves accions eren revolucionàries o s’havien sumat als actes de pillatge. […] Van començar les primeres confiscacions, deixant de banda l’ideal llibertari: tothom anava a la seva.

https://fotoshistoricas.net/anarquistas-barcelona-del-comienzo-la-guerra-civil-espanola/
Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Intent de cop d’estat que fracassa i militars revoltats que segons a on guanyen i segons a on no. A Catalunya no van guanyar, i a més a més vençuda la revolta va esclatar la revolució, però sobretot el caos, molt caos. I una violència sense massa sentit.

Més tard, en Josep, amb el cap ben fred i serenament, comentava a en Tomàs que,si havien de canviar el país fent això, estaven llestos. A partir d’aquí, tots dos van començar a pensar que havien de guanyar-se el futur. En el fons, veien que els aprofitats, els oportunistes, els lladres, els alliberats durant les primeres hores de la revolta estaven actuant amb total impunitat i feien el que els donava la gana per tota la ciutat, emparats sota el paraigua de l’anarquia, i entre tots estaven convertint la Revolució en un acte de saqueig desproporcionat i en pura destrucció. Mentrestant, els que per a en Josep eren els herois, com en Cairó, havien mort a les barricades contra els militars i el feixisme.

https://www.flickr.com/photos/trompe/
Convento de Las Salesas, Barcelona (julio- 1936) © M U F.

Quan es repassa la història de la guerra hi ha una cosa que sempre destaca en el bàndol republicà i és el caos més absolut, milicians, sindicalistes, FAI, exèrcit regular i un govern que no podia fer-se càrrec de tot amb tants fronts oberts, prou feina tenien intentar guanyar la guerra, o almenys no perdre-la.

«Las bibliotecas son almacenes de pensamiento burgués, montones de basura, legajos de mentiras. Esto, nada más que esto, es lo que quema. Esto y nada más. Hay que seguir quemando hasta el último documento de propiedad o privilegio».

Bàsicament s’hauria hagut de garantir la situació a la rereguarda però per fer-ho s’hauria hagut de desmobilitzar l’exèrcit que era al front. No ho van fer però tampoc van guanyar la guerra, aquí la intervenció i no-intervenció internacional va fer bastant a favor dels revoltats.

La guerra va estar plena d’incidents curiosos i interessants.

En començar la guerra moltes dones van voler donar exemple de la seva valentia allistant-se com a milicianes i marxant cap al front. Aquesta minoria de llibertàries, que van deixar la feina pensant que podien defensar la llibertat amb el seu fusell igual que els homes, va ser inicialment el símbol de la lluita antifeixista tot i alguns comentaris que els llençaven en marxar al front: «Cachondas, viciosas, nos lo pasaremos en grande en el frente» o «La guerra no es para las mujeres, lo vuestro es fregar, freír y follar». Al grup de llibertàries hi va haver de tot: les que van ajudar, i molt, els seus companys fent feines d’intendència, mentre que altres, moltes prostitutes, es van llançar a la bona vida amb el seu negoci, contagiant la sífilis i altres malalties als milicians i provocant més baixes per malalties venèries que per bala. La imatge de la miliciana es va anar desacreditant fins a ser obligades a retirar-se de la lluita armada per assumir altres funcions com a infermeres, cuineres o administradores.

https://www.publico.es/culturas/doce-mujeres-franco-fascismo-consiguieron-callar.html
«Mujeres en pie de guerra», foto treta d’aquí, no es menciona autor.

El llibre té vàries parts. La primera i principal un repàs minuciós de la guerra tal com la va viure el nostre protagonista, el que va fer, el qui el com el quan l’on… totes aquestes coses. La depriment marxa de la guerra, de derrota en derrota i anar reculant.

En aquella època, Barcelona era la nova seu del govern de la República, presidit per Negrín, que molts catalans no podien ni veure des que havia dit allò de: «Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años». La ciutat s’havia convertit en un lloc que feia fàstic i llàstima, trista i desagradable, plena de funcionaris, militars, policies i guàrdies d’assalt que, acompanyats per les seves famílies, s’apropiaven lliurement les cases per ubicar-hi la seva pròpia residència.[…] La gent caçava coloms, pardals, els gats dels carrers, parcs i jardins de Barcelona per després menjar-se’ls. […] D’aquesta manera la gana i l’estraperlo creixien a mesura que avançava la guerra. […] La sensació de derrota anava minvant la mentalitat de la gent que, tot i no voler perdre la guerra, començava a pensar que no importava qui guanyés mentre tot acabés tan aviat com fos possible i tornessin a tenir un plat a taula.

Després tenim el seu diari tal qual, en castellà (i amb la gramàtica corregida), moltíssima gent només sabia escriure en castellà (i encara d’aquella manera). Està bé, no és una meravella de literatura, és una mica notarial, amb poca disgressió, és un bon complement al que hem llegit abans a la primera part, però ara en primera persona sense gaire context.

http://estelnegre.balearweb.net/post/41522
Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

A los patrulleros nos repartían las órdenes a seguir por grupos, con instrucciones y direcciones para hacer registros y detenciones en casas de sospechosos. Entre los meses de agosto y noviembre de aquel 1936, con nuestra patrulla realizamos detenciones violentas y matamos a personas por su poca simpatía por la Revolución.

Antes de salir con el camión, los capitostes nos daban las direcciones de personas que pertenecían a organizaciones consideradas sospechosas, con órdenes de actuar en sus casas. Cuando salíamos, sabíamos a dónde teníamos que hacer el registro o detener, excepto en las salidas por la noche, en que teníamos órdenes de matar durante los primeros meses.

I després un apèndix documental, amb comunicats variats que mostren l’abisme que es va anar obrint entre els comunistes PSUC, els independentistes d’Estat Català i els llibertaris de CNT-FAI. Un dels motius de la pèrdua de la guerra va ser aquesta divisió interna (terriblement cruenta) entre els bàndols dins del bàndol republicà. De vegades es posaven d’acord per intentar primer guanyar la guerra i després arreglar-se, però això sempre durava poc.

Un bon llibre sobre una part de la guerra coneguda però potser no prou ben explicada. Terrible y cruel, com totes les guerres.

Vigilància permanent / Edward Snowden

Ens miren, ho tinc assumit, però no hauria de ser així si estem en suposades democràcies. Entenem que altres règims ho facin però si ho fan les democràcies què ens queda? D’això va aquest llibre d’Edward Snowden, algú de sobres conegut.

Comença dient que efectivament ens controlen i ens vigilen, i que la legalitat d’això no és una cosa que preocupi especialment els responsables. Com hem arribat a aquest punt de vulnerabilitat en les nostres dades? Internet.

El que em sorprén quan penso en la meva infància, sobretot en aquells primers nou anys sense Internet, és que no puc explicar tot el que va passar llavors, perquè només em puc refiar de la meva memòria. Les dades no existeixen. Quan era petit «l’experiència inoblidable» encara no era una descripció tecnològica literal i amenaçadora, sinó una definició metafòrica apassionada: les meves primeres paraules, els meus primers passos, la primera dent que em va caure, la primera vegada que vaig anar amb bicicleta.

La meva generació va ser l’última als Estats Units, i potser a la història mundial, per a la qual és veritat això, l’última generació no digitalitzada, la infància de la qual no està pujada en un núvol sinó que està plasmada en formats analògics com diaris escrits a mà, fotos Polaroid i cintes VHS, estris tangibles i imperfectes que es degraden amb els anys i es poden perdre irremeiablement. Jo feia els deures en paper i amb llapis i goma, no amb tauletes connectades que registressin el que teclejava. La meva creixença no es va seguir amb tecnologies de casa intel·ligent, sinó que es va gravar amb un ganivet a la fusta del marc de la porta de la casa on vaig viure.

https://www.flickr.com/photos/tim0_2000/
maths © backonthebus, Creative Commons.

Cal pensar en això, el que ha representat internet i com ha canviat les nostres vides i en que ara tots tenim una petjada digital, volguem o no. I els primers temps d’internet, tant llunyans.

Tot el que li faltava a la Xarxa 1.0 d’usabilitat i disseny, ho compensava amb escreix amb el foment de l’experimentació i l’originalitat de l’expressió, i amb l’èmfasi en la prioritat creativa de l’individu.[…] Professors d’informàtica i enginyers de sistemes, professors de literatura pluriempleats i economistes polítics de sofà estaven encantats de compartir des del seu soterrani les seves recerques i conviccions, sense cap compensació econòmica, només per guanyar adeptes a la seva causa.

Evidentment el salt al hacking era el més lògic, a més a més que era l’únic que li agradava.

Em trobava al final del tòtem tècnic, era un programador inepte treballant amb eines que no entenia i que funcionaven segons principis que estaven fora del meu abast.

Si preguntessis a alguns dels grans hackers d’avui dia per què, per exemple, hackegen una pàgina importantde notícies per no fer res més significatiu que substituir el titular amb un GIF psicodèlic que proclama les habilitats del baró von Hackerface, que és retirat menys de mitja hora després, la resposta seria la versió que donaria un alpinista quan li pregunten per què puja a l’Everest: «Perquè hi és».

https://www.flickr.com/photos/leodirac/
Prius hacking © Leo Dirac, Creative Commons.

La seva vida, com la de tanta gent va fer un tomb l’11-S, i amb la reacció americana posterior, terror, psicosi i carretades de diners en programes poc clars i de legalitat més que dubtosa, i a més a més una guerra.

Ara penseu això: més d’un milió de persones han mort per la reacció dels Estats Units.

Les dues dècades després de l’11-S han estat una lletania de destrucció americana per mitjà de l’autodestrucció americana, amb la promulgació de polítiques secretes, lleis secretes, tribunals secrets i guerres secretes, l’impacte traumàtic de les quals, la seva mera existència, el govern dels Estats Units ha classificat, negat, n’ha renegat i ha distorsionat repetidament. Després de passar aproximadament la meitat d’aquell període com a empleat de la Comunitat d’Intel·ligència americana i aproximadament la meitat a l’exili, sé millor que la majoria que les agències s’equivoquen molt sovint. També sé que la recollida i l’anàlisi d’informació pot servir per a la producció de desinformació i propaganda, que tan aviat s’utilitza contra els aliats dels americans com contra els seus enemics, i de vegades contra els seus propis ciutadans. I, tot i saber-ho, encara em costa acceptar la magnitud i la velocitat del canvi, d’una Amèrica que volia definir-se per un respecte de la dissidència calculat i portat a la pràctica a un estat de la seguretat la policia militaritzada del qual exigeix obediència, desenfunda les armes i emet l’ordre de submissió total que ara se sent a totes les ciutats: «Pareu de resistir-vos».

I encara més:

El 12 de setembre va ser el primer dia d’una nova era, que Amèrica va afrontar amb una decisió unificada, reforçada per un revifat sentit del patriotisme i la bona voluntat i la simpatia del món. Vist en perspectiva, el meu país hauria hagut d’aprofitar millor aquella oportunitat. Podria haver tractat el terrorisme no com el fenòmen teològic que suposadament seria sinó com el crim que era. Podria haver utilitzat aquell moment únic de solidaritat per reforçar els valors democràtics i cultivar la resiliència de la ciutadania connectada mundialment.

En lloc d’això, va declarar la guerra.

https://www.flickr.com/photos/kieranhynes/
George W Bush – Uncle Sham © K’s Photo’s, Creative Commons.

I una cosa molt americana, posar empresa privada a tot arreu, que no es pot dir que sigui corrupció estrictament perquè hi ha lleis i contractes, però… Fixeu-vos en això, l’autor vol sortir del sector públic i anar a una d’aquelles empreses privades que treballen pel sector públic i que contracten a gent que ha passat els filtres corresponents (investigacions molt cares) de seguretat a càrrec del govern.

Al CASL em pagaven aproximadament trenta mil dòlars l’any, però aquella feina no tenia res a veure amb la tecnologia, o sigui que no em va fer cap por demanar-ne cinquanta mil a COMSO. Quan ho vaig dir a l’home que seia a la taula, em va contestar: «Què li semblarien seixanta mil?».

En aquella època no tenia gens d’experiència i no entenia per què intentava pagar-me de més. Sabia, sí, que no eren diners del COMSO, però fins més endavant no vaig entendre que alguns dels contractes que gestionaven COMSO i BAE i d’altres eren de la mena que s’anomena «cost-plus». Allò volia dir que els contractistes intermediaris facturaven a les agències pel sou que cobrava l’empleat, més una compensació del tres al cinc per cent d’aquesta quantitat cada any. Apujar els sous anava a favor de tothom, de tothom menys dels contribuents, evidentment.

Una autorització del màxim nivell i accès als ordinadors de la CIA i l’NSA, després de buscar àliens doncs va seguir tirant del fil.

Per si us ho pregunteu: Sí, l’home va trepitjar la Lluna. El canvi climàtic és real. Els chemtrails (o solcs estel·lars químics) no existeixen.

Als nous llocs interns de la CIA vaig llegir informes top secret referents a negociacions comercials i cops d’estat que encara s’estaven produint. Aquests informes de successos de l’agència sovint eren semblants a les informacions que acabaven sortint a les notícies, CNN o Fox, dies després.

https://www.flickr.com/photos/csisponi/
CIA_floor_seal © CSIS PONI, Creative Commons.

També hi ha els casos, molts casos, en que els resultats de la feina de les agències ha estat diferent de l’esperat. Segurament s’han evitat coses més greus, però algunes de les errades serien per replantejar-se seriosament si estan fent alguna cosa malament.

A la Comunitat d’Intel·ligència, «l’efecte Frankenstein» se cita sovint, tot i que el terme militar més corrent és «el tret per la culata»: situacions en què les decisions polítiques que havien d’afavorir els interessos americans acaben malmetent-los irreparablement. Exemples prominents de l'»efecte Frankenstein» citats per avaluadors civils, governamentals i militars a posteriori, i fins i tot per l’IC, han inclòs la subvenció i l’ensinistrament dels mujahidins per lluitar contra els soviètics, que va acabar amb la radicalització d’Ossama bin Laden i la subvenció d’Al-Qaeda, com també la des-Baatificació dels militars iraquians de l’era Saddam Hussein, que va acabar amb l’eclosió d’Estat Islàmic. Però sens dubte, el principal exemple de l’efecte Frankenstein al llarg de la meva breu carrera es pot trobar en l’impuls clandestí del govern dels Estats Units per reestructurar les comunicacions mundials. A Ginebra, al mateix paisatge on l’ésser de Maria Shelley campava lliurement, els Estats Units estaven enfeinats creant una xarxa que algun dia tindria vida pròpia i una missió, i crearia el caos en la vida dels seus creadors, la meva inclosa.

https://www.flickr.com/photos/sidorenko/
Osama Bin Laden illustration © Alexey Sidorenko, Creative Commons.

Aquí ens comencem a endinsar en matèria, el següent paràgraf és or:

Em recordava el que potser era la regla fonamental del progrés tecnològic: si una cosa es pot fer, segurament es farà i possiblement ja s’ha fet. No era possible que els Estats Units tinguessin tanta informació sobre el que feien els xinesos sense haver fet les mateixes coses, i mentre llegia aquell material de la Xina tenia la sensació persistent que em mirava a un mirall i que hi veia el reflex dels Estats Units. El que la Xina feia públicament als seus ciutadans, els Estats Units ho podien estar fent en secret.

La Xina no té problemes amb fer segons què, però una suposada democràcia hauria de respectar força més allò que pot o no pot fer. Tot d’informes i directrius molt secretes fins i tot per a ell que hi va accedir mig per error, però que no deixaven gaire llocs a dubtes. Una versió de la llei era la que s’havia fet pública, l’altra era la real.

Mentre que la versió Desclassificada només feia referència al fet que s’havia ordenat a l’NSA intensificar la recollida d’intel·ligència després de l’11-S, la versió Classificada descrivia el caràcter i l’escala d’aquesta intensificació. El resum històric de l’NSA s’havia alterat fonamentalment canviant recollida de comunicacions selectiva per «recollida a l’engròs» que és l’eufemisme de l’agència per a la vigilància massiva. I mentre la versió Desclassificada ofuscava aquest canvi, defensant una expansió de la vigilància a còpia de posar la por al cos als ciutadans amb l’espectre del terror, la versió Classificada feia explícit aquest canvi, justificant-lo com el corol·lari legítim de la capacitat tecnològica expandida.

I que és recull? Bàsicament tot, però sobretot les metadades, el com i quan i des d’on i per a qui semblen ser més importants a efectes pràctics que no pas el què, normalment no és tan revelador com ens agrada pensar.

https://www.flickr.com/photos/x-ray_delta_one/
… analog computer! © James Vaughan, Creative Commons.

També hi ha una altra cosa: el contingut s’acostuma a definir quelcom que produïu conscientment. Sabeu el que dieu durant una trucada, o què escriviu en un correu electrònic. Però es pot dir que no teniu control sobre les metadades que produïu, perquè es generen automàticament. Tal com són recollides, guardades i analitzades per una màquina, també estan fetes per una màquina sense la vostra participació ni el vostre consentiment. Els vostres aparells s’estan comunicant constantment en nom vostre, tant si voleu com si no.

Una manera de controlar la gent eren els cens, antigament una feina feixuga i lenta, molt molt lenta.

La tecnologia digital no tan sols ha fet que el recompte es faci en temps real, sinó que l’està fent obsolet. La vigilància massiva és ara un cens interminable, més perillós que cap qüestionari enviat per correu electrònic. Tots els nostres aparells, des dels mòbils fins als ordinadors, són bàsicament censadors en miniatura que portem a la motxilla i a la butxaca, censadors que ho recorden tot i no obliden res. […] Un cop la ubiqüitat de la recollida es va combinar amb la permanència de l’emmagatzematge, l’únic que havia de fer el govern era seleccionar una persona o un grup de persones com a cap de turc i buscar —com jo havia buscat entre els arxius de l’agència— fins a trobar proves d’un delicte convenient.

El panorama és cada cop pitjor, o millor, depenent de quin sigui el vostre bàndol, a mi em preocupa força la veritat i l’argument de que si no faig res dolent no hauria de témer res… bé el condicional aquí fa molta por. Estem en una època que l’arbitrarietat a la justícia és d’un nivell tan elevat que no només fa falta aquesta capacitat d’aconseguir informació privada per trobar o fabricar proves (i això s’ha fet).

I a més a més cedim una quantitat d’informació encantats a aparells o assistents o apps, la domòtica no és res més que robotitzar la intendència d’una llar.

Encara passaria mitja dècada fins a la revolució domòtica, abans que «assistents virtuals» com Amazon Echo i Google Home fossin rebuts amb els braços oberts als nostres dormitoris i col·locat alegrement a les tauletes de nit perquè enregistressin i transmetessin tota l’activitat a què tenien accés, gravessin tots els costums i preferències (per no parlar de fetitxes i manies) que aleshores es desenvoluparien en algoritmes publicitaris per convertir-los en diners. Les dades que generem només vivint —deixant-nos vigilar mentre vivim— enriquirien l’empresa privada i empobririen la nostra existència privada en la mateixa mesura. Si la vigilància del govern tenia l’efecte de convertir el cuitadà americà en un subjecte, a mercè d’un poder estatal, la vigilància corporativa convertia el consumidor americà en un producte, amb corporacions venudes a altres corporacions, correters de dades i anunciadors.

https://www.flickr.com/photos/tuija/
Google Home © Tuija Aalto, Creative Commons.

Aquest és un tema interessant perquè els governs i empreses estan comptant amb una col·laboració desinteressada per part de tots nosaltres absolutament enorme. Cal revalorar la privacitat.

En última instància, dir que tant se te’n dona la privacitat perquè no tens res a amagar no és diferent de dir que tant se te’n dona la llibertat d’expressió perquè no tens res a dir. O que tant se te’n dona la llibertat de premsa perquè no t’agrada llegir. O que tant se te’n dona la llibertat religiosa perquè no creus en Déu. O que tant se te’n dona la llibertat de reunió pacífica perquè ets un agorafòbic gandul i antisocial. Només perquè una llibertat concreta no signifiqui res per a tu no vol dir que no ho signifiqui demà, per a tu, o per al teu veí, o per als manifestants dissidents que jo seguia amb el mòbil i que protestaven per tot el planeta, esperant obtenir només una petita fracció de les llibertats que el meu país estava desmantellant amb tanta diligència.

Tot això fa que cada cop li resultin més llaminers i indignants els arxius amb que treballa i que se’ls comenci a mirar més.

Abans de continuar, vull posar èmfasi en això: la meva recerca activa d’abusos de l’NSA no va començar copiant documents, sinó llegint-los. La meva intenció inicial només era confirmar les sospites que havia tingut per primera vegada a Tòquio el 2009. Tres anys després estava decidit a descobrir si el sistema americà de vigilància massiva exisitia i, si existia, com funcionava.

El sistema funcionava amb tot tipus de desvergonyides giragonses judicials o directament abusos.

La revisió judicial d’aquesta infraestructura es reduïa, en paraules de l’ACLU, a un tribunal secret que defensava programes secrets reinterpretant en secret la llei federal.

Quan grups de la societat civil com l’ACLU van intentar enfrontar-se a les activitats de l’NSA en tribunals federals ordinaris i oberts, va passar una cosa curiosa. El govern no es va defensar argumentant que les activitats de vigilància fossin legals o constitucionals. En lloc d’això va declarar que l’ACLU i els seus clients no tenien dret a anar als tribunals, perquè no podien provar que els seus clients haguessin estat vigilats. A més, l’ACLU no podia utilitzar la litigació per trobar proves de vigilància, perquè l’existència (o la no existència) d’aquesta prova era un «secret d’estat», i les filtracions a periodistes no comptaven.

El sistema protegint-se a sí mateix i convertint-se en una cosa que identifiquem més amb països com per exemple la Xina, no el paradís de les llibertats. Però ni tan sols cal dissimular, com en una xerrada d’Ira «Gus» Hunt l’oficial en cap de Tecnologia de la CIA.

Per als venedors, era com un sac de diners amb boca. I havia d’aparèixer com a ponent convidat en una trobada de tecnologia civil a Nova York[…] la CIA havia decidit finalment sobre el seu contracte amb el núvol […] i havia signat un contracte de deu anys i de sis-cents milions de dòlars amb Amazon per al desenvolupament i la gestió del núvol.[…] els rumors que corrien eren que el procés s’havia manipulat en favor d’aquesta empresa.

Vaig tenir l’oportunitat de ser testimoni d’un oficial tècnic del més alt nivell de la CIA, amb el vestit arrugat, exposant des de l’escenari, i davant d’un públic de gent sense autorització de seguretat —i a través d’Internet, el món sense autorització de seguretat—, les ambicions i les capacitats de l’agència.[…] jo no m’ho podia creure.

«A la CIA —va dir—, bàsicament volem recollir-ho tot i quedar-nos-ho per sempre». Per si no havia quedat prou clar, va continuar: «Es pot dir que està al nostre abast informatitzar tota la informació generada pels humans».[…]

En Gus va explicar als periodistes que l’agència podia rastrejar els seus mòbils intel·ligents, encara que estiguessin apagats, que l’agència podia supervisar totes i cada una de les seves comunicacions. Recordeu-ho: eren periodistes nacionals. Periodistes americans. I la manera com en Gus va dir que «podia fer» sonava com a «havia de fer», «feia» i «faria». […] Estava esmaperdut, qualsevol amb un càrrec menys important que en Gus que hagués fet aquella presentació estaria vestint l’uniforme de la presó a la nit.

Hi ha una part una mica més tècnica on explica com ho va fer per recopilar la informació i treure-la del tunnel, una paraula: targetes micro SD. Per cert, la serietat en els treballadors de la NSA és relativa.

[…]els analistes utilitzaven els programes de l’agència per vigilar els seus amants presents i passats juntament amb els objectes d’un afecte més passatger, llegint els correus electrònics, escoltant les seves trucades de telèfon i assetjant-los en línia. […] Els analistes tenien clar que el govern no els jutjaria mai públicament per allò, perquè és una mica difícil condemnar algú per abusar del teu sistema secret de vigilància massiva si et negués a reconèixer l’existència del sistema.

https://www.flickr.com/photos/zazie_/
stalker © tanya petrova, Creative Commons.

Finalment va fer la revelació massiva de secrets amb periodistes ja a Hong Kong, oficialment fugit i després explica el seu intent d’arribar a Quito amb una escala a Moscú. Durant el vol cap a Moscú el govern americà va invalidar el seu passaport.

Vam aterrar a Xeremétievo, l’aeroport de Moscou, el 23 de juny, per fer-hi una escala que havia de ser de vint hores. S’ha allargat fins a sis anys. L’exili és una escala interminable.

I alguna de les reflexions finals, sobre el nostre dret a les dades.

Comencem a generar aquestes dades abans de néixer, quan les tecnologies ens detecten a l’úter, i les nostres dades continuaran proliferant fins i tot quan ens morim.[…] Som les primeres persones de la història del planeta per a les quals això és cert, les primeres persones amb la càrrega de la immortalitat de les dades, el fet que els nostres registres recollits tinguin una existència eterna. Per això tenim un deure especial. Ens hem d’assegurar que aquests registres del nostre passat no es poden girar en contra nostre, o contra els nostres fills.

Tot i així, si no actuem per reclamar les nostres dades ara, els nostres fills no ho podran fer.

Un llibre molt interessant, incòmode i preocupant que no ha tingut un excessiu ressó més enllà del llançament. Potser perquè molts pensem que què més dóna que ens vigilin. I mentre la idea general sigui aquesta podran fer i desfer amb total llibertat, només espero que quan despertem de tot això no sigui massa tard. Potser tornar al paper, les màquines d’escriure antigues, les llibretes… no sembla massa pràctic però és molt més segur que qualsevol cosa informàtica, potser no acaba de compensar, ben mirat.