Permiso para vivir (Antimemorias) / Alfredo Bryce Echenique

D’Alfredo Bryce Echenique ja ho he llegit gairebé tot, fa la tira, quan encara no tenia aquest blog (per això aquest és tot just el tercer llibre que apareix aquí després d’aquests dos). No sabia si seguir amb els llibres que em faltaven o tirar cap a les memòries, li vaig preguntar al meu colega Director Wilkins i com a coneixedor de l’obra em va dir que podia tirar directament cap aquí, i aquí estic.

No és un llibre de memòries ordenat cronològicament. L’autor va apuntant coses i moments però tal com li venen, podem anar de converses amb els seus amics d’infància a Lima a quan va arribar a Montpellier enmig d’una nevada (la primera nevada en dècades). Aquí hi ha alguns fragments de mostra.

He llegado siempre tarde a todas las edades de la vida y, hasta hoy, cuando me preguntan por mi edad, tiendo a decir que me encuentro entre los veinticinco años y la muerte. La gente cree ver una gran inmadurez en esta actitud, pero yo en cambio la relaciono con una sistemàtica rebeldía que me impide aceptar que la realidad no tenga un poco más de ficción, siquiera, y que, en momentos de melancolía o decaimiento, convierte mis días en un verdadero «oficio de sobreviviente», que simple y llanamente me impide comprender que un hombre posea una farmacia, por ejemplo. El reverso de esta podrida medalla lo conforman mis momentos de euforia, durante los cuales quemo brutalmente mis energías, trabajo como un loco, y sorprendo al farmacéutico que ayer atendió a un ser totalmente desasosegado, con un exceso de cordialidad y un sentimiento tal de admiración, que lo hacen pensar que hay un loco feliz entre su clientela gris.

Paris © shando., Creative Commons.

«Toda una vida de soledad en excelente compañía.» Son palabras que he puesto en boca de Martín Romaña. Lo hice sin querer queriendo. Pensando tal vez que era un buen hallazgo y una buena conclusión, una buena definición de su vida entera. The elephant, the huge old beast, is hard to mate, escribe D.H. Lawrence en un poema maravilloso, y ahora se me ocurre pensar que Martín Romaña era un elefante. Logró cansar a muchas mujeres, pero nunca se cansó de amarlas con pasión, con esa misma pasión con que había cultivado la amistad, pues quien no establece diferencias entre el amor y la amistad (y éste es su caso) no tiene por qué no hacer por un hombre lo que sí haría por una mujer y viceversa.

Existe el amor, la amistad, el trabajo (la literatura, en mi caso), y después no existe nada.

zürich 16 © matthias haemmerly, Creative Commons.

Ahora me hace mucha gracia contar historias y que la gente me diga que me las he inventado. Luego, cuando las escribo, me dicen que son autobiográficas. Definitivamente, la gente no se pone de acuerdo conmigo, con una excepción: los escritores. Ellos saben o intuyen, al menos, que en el arte la verdad está en el estilo, que, desgraciadamente, la mentira está en decadencia, que otra cosa es engañar, y que, como decía Oscar Wilde en su delicioso ensayo, el siglo XIX es, en gran parte, un invento de Balzac.

Peruggia ©Jim Hedd,www.historicmysteries.com , Creative Commons.

Siempre recordaré con nostalgia infinita aquellos cinco años en que fui escritor y punto. Empezaron durante el verano europeo del 65 en la pequeña ciudad de Peruggia, al cabo de mis primeros nueve meses en París, intensos, felices, plagados de breves desplazamientos a Londres, Bruselas, Amsterdam y varias ciudades alemanas. Me pregunto ahora si huía de algo cada vez que abandonaba París y creo que debo inclinarme ante una respuesta afirmativa: huía de mí mismo, de un enorme y bastante justificado temor a no ser el escritor que durante años había soñado ser.[…] ¿No había un lugar en el mundo donde uno pudiera retirarse unos meses sin aturdimiento alguno? Alguien me habló entonces de Peruggia y la palabra me sonó a serenidad y a conócete a ti mismo de una vez por todas, pedazo de imbécil.

Alfredo Bryce Echenique © Casa de América, Creative Commons.

I amb això més o menys encara no estem ni a la pàgina 200 d’un llibre que en té 500, i que està ple de paràgrafs que valdria la pena destacar i acabaria copiant aquí mig llibre, i tampoc és això. Sí heu llegit a Bryce ja coneixeu el seu estil i aquestes memòries-confessions pràcticament podrien passar per una novel·la, de material n’hi ha de sobres. A mi, de fet, m’està servint per veure els referents reals d’alguns dels seus personatges, és un autor amb una càrrega autobiogràfica important, això ajuda. He tingut la sensació de trobar-me amb un vell amic i que ens hem assegut una bona estona i amb calma m’ha posat al dia de tot. És aquesta sensació estranya de que coneixes a un escriptor, tot i que clarament no és així (encara que tingui un llibre signat per ell).

La part final del llibre està dedicada als seus records de Cuba. Un terreny pantanós, aquest. Hi va anar força cops, convidat, i va tenir algunes trobades amb Castro. Aquesta part final no és un atac furiós i anticastrista; tampoc és un elogi desmesurat de la revolució cubana. Bryce explica el que viu i veu i com ho viu i com ho veu, hi ha alguns elogis, força crítiques, i molt humor. Ell no va veure camps de presoners, però sí era conscient que la privacitat era inexistent, o que era un règim que portava molt malament les crítiques o… Cada cop hi anava més per la gent i a pesar de la política, una mica com els seus viatges de vacances a Espanya a mitjans seixanta i primers setanta, un lloc on anava tenint cada cop més amics tot i que des de París li critiquessin que anés a passar l’estiu a l’España de Franco.

Si ja heu gaudit amb les seves novel·les no dubteu amb aquest llibre, i si no jo us les recomano, especialment el díptic format per La vida exagerada de Martín Romaña i El hombre que hablaba de Octavia de Cádiz. M’hauré de posar amb una relectura seria de la seva obra i amb el segon volum d’aquestes memòries, a veure si Anagrama es decideix a publicar-lo en format de butxaca, i amb el tercer volum, a veure quan el publiquen per aquí.

Crónicas quinquis / Javier Valenzuela

Més enllà del mite, de la construcció romàntica gràcies al periodisme sensacionalista i a tot un gènere de pel·lícules (algunes són grans pel·lícules), però en realitat sabem molt poc de fenòmen quinqui. Més enllà d’algunes dades molt crues, eren molt joves, molt violents i la gran majòria van acabar enganxats a l’heroïna que els va acabar matant.

Aquest llibre són articles escrits aquells anys 80s, però sense ni el sensacionalisme, ni el morbo, ni intentant salvar uns personatges que no tenen gaire salvació més enllà de reconèixer que no ho van tenir fàcil, però van triar el que van triar, molta gent que no ho va tenir fàcil no va fer el mateix. En aquest enllaç també podeu trobar més info gràcies a una expo que en va fer el CCCB més centrada en la vessant cinematogràfica.

No és un retrat que els vulgui afavorir, però de vegades costa no simpatitzar una mica amb algunes situacions en gran part responsables que acabessin com han acabat.

«Creo que he aceptado el talego sin darme cuenta de que estoy aquí dentro desde que era un chiquillo, que me estoy comiendo toda mi juventud aquí dentro, que parece como si hubiera nacido aquí.»

Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Era una delinqüència molt boja, sense planificar i normalment fruït de la desesperació provocada pel síndrome d’abstinència, i no pas després d’una planificació. Això fa que els agafin quasi sempre i que a més a més obtinguin uns botins absolutament lamentables.

Un asalto a punta de navaja con un botín de treinta y cinco pesetas; un trapero desposeído de su carrito; un robo de cinco litros de gasolina, y la sustracción de dieciséis ruedas de automóvil son cuatro de los hechos delictivos perpetrados el martes en Madrid, según la información facilitada por la Jefatura Superior de Policía. Aunque en muchas ocasiones la falta de profesionalidad de los jóvenes heroinómanos la tinte en rojo, la crónica negra madrileña, en sus tres cuartas partes, está hecha por este tipo de delitos, frutos de la miseria, de la necesidad de conseguir cuatro perras con que comer o comprar caballo.

Aquest és el tema, és gent que anaven cap al crim empeses per la misèria, però l’addicció ho feia tot molt més desesperat.

Los delincuentes madrileños de los ochenta o son profesionales, de esos que saben cuándo han perdido y que evitan a toda costa el derramamiento de sangre. Los responsables de la actual psicosis de inseguridad ciudadana son aficionados de menos de veinticinco años, que se pinchan una heroína del cinco por ciento de pureza.

Pel meu gust el llibre es desinfla una mica cap a la part final, i es centra de manera quasi exclusiva en els quinquis i l’ambient marginal de Madrid, quan aquest fenòmen va ser urbà i va arribar pràcticament a tot arreu i Barcelona també va tenir la seva part. També podeu acostar-vos a aquest tema des de la novel·la Las leyes de la frontera, de Javier Cercas, i sempre us queda el cinema, a mig camí entre l’experimentació i la telerrealitat més tronada.

Todos deberíamos ser feministas / Chimamanda Ngozi Adichie

Aquesta és una autora que m’agrada, em va agradar molt el seu Americanah i m’he decidit a agafar aquest petit llibre, més o menys la transcripció-edició d’una xerrada de l’autora. Podem pensar que una autora que viu entre Estats Units i Nigèria no ens pot explicar coses sobre feminisme perquè les seves experiències seran massa allunyades. Fins que explica el cas d’una violació en grup en una universitat, i després de les condemnes no faltava qui deia que: «què feia una noia amb quatre nois en una habitació?». O sigui que no, el que ells pot explicar sobre el tema, que existeix i que és un problema i que l’hem d’arreglar entre tots, homes i dones. Un llibre breu que es llegeix en un moment d’un tema que no perd vigència.

Tota la veritat / Ferran Casas; Gerard Pruna; Marc Martínez Amat; Neus Tomàs; Odei A.-Etxearte; Roger Mateos

Un llibre coral que potser, i només potser, ajuda a que poguem treure l’aigua clara del que ha estat passant els darrers anys i sobretot la tardor del 2017. A veure tinc la meva opinió, he llegit moltes opinions, però m’agradaria tenir alguna certesa, no sé si amb aquest llibre en tindré alguna o només acabaré amb més preguntes, veurem.

El llibre deixa clar de bon principi que no és un llibre de bons i dolents, si es busca això en qualsevol dels dos bàndols no es trobarà. El llibre estava preparat abans però es va publicar després de la sentència del judici, suposo que per no acusar d’intentar influir. No és tampoc un llibre de propaganda.

Al principi del llibre s’expliquen les tensions entre CDC (el que en quedava) i ERC en el govern Puigdemont que va portar al referèndum. Les tensions, els recels… eren enormes, i els dos líders(Puigdemont i Junqueras) en cap moment es van caure mínimament bé, i hi havia gent als dos partits que volien fer marxa enrere però ningú volia assumir el pes de ser el que no s’atrevia, el cost electoral era bestial. Una lliçó: els polítics faran coses que no volen fer si intueixen que el preu electoral per no fer-ho serà excessiu. I de vegades va bé aquesta tensió «creativa» entre els líders per evitar que cap dels dos se’n vagi massa cap seu terreny (una mena de Lennon-McCartney en versió política?).

I una frase de Puigdemont quan encara hi havia gent que li proposava terceres vies:

Els autonomistes heu tingut quaranta anys per intentar-ho. Els independentistes només fa unes quantes setmanes que ho intentem. Deixeu-nos fer.

Terceres vies que no eren possibles amb un PP i una Soraya que ho veia tot com un partit de futbol i deia:

Estoy en condiciones de ganar diez a cero.

© Jordi Borràs

La història ja sabem com va anar. Amb més o menys implicació tots ho hem viscut, però potser estar bé prendre una mica de distància i ordenar les coses. I és el que aquest llibre aconsegueix, ordenar i explicar què va passar realment aquells dies, i quines decisions són les que amb la perspectiva que dóna el temps ho van fer descarrilar tot.

En aquesta ressenya hi haurà poques cites del llibre, és dens i no pararia fins a gairebé copiar-lo, però sí hi ha un parell de coses destacables, com la col·laboració de Julian Assange en l’operatiu que va permetre el referèndum.

El vessant informàtic és clau, i l’operatiu compta amb un aliat de renom: el fundador de WikiLeaks, Julian Assange. El seu entorn i ell mateix, des de l’asil que llavors li donava l’ambaixada de l’Equador a Londres, s’impliquen a fons en l’1-O. Els tuits des del seu compte personal sobre el Procés i en un perfecte català són constants durant els dies anteriors al referèndum. Considera que el que està passant a Catalunya és un esdeveniment de primer ordre. «Igual que als anys noranta havies de viure a Berlín si t’interessava la política, ara has de viure a Barcelona», diu als seus col·laboradors.

La part del Referèndum és la més triomfalista del llibre, a partir d’allà tot va de baixada, tots sabem més o menys com va anar tot plegat, en aquest llibre en sabrem més. I una revelació, dolorosa però evident, que es podria fer servir per resumir el llibre, o el procés fins i tot:

Hi havia pla fins al dia 1 i s’ha complert, però al Govern ningú no sap que passarà a partir de l’endemà. Ni tampoc els dies següents.

Imatge treta d’aquí © David Ramos / Getty.

Reunions, filtracions, més reunions, noves filtracions, els polítics, els partits al darrere posicionant-se, la maquinària judicial en marxa, les diferents mediacions, la tria entre exili o presó… M’hi estaria fins demà, per saber-ho tot haureu de llegir el llibre.

Es llegeix molt bé, tot i tenir moments densos no s’hi perd. I efectivament no és un llibre de propaganda, ni de part, aquí hi ha el que hi ha, el que va passar aquells dies, i els judicis doncs que els faci cadascú, reben tots, els d’una banda i els de l’altra, però sobretot els de la banda d’aquí, i amb justícia.

Sis nits d’agost / Jordi Lara

Sembla que va camí de ser un dels llibres de l’any passat i al final m’ha picat la curiositat per aquest llibre de Jordi Lara sobre Lluís Maria Xirinacs.

Aquest llibre se centra sobretot en la mort de Xirinacs, en com va triar un lloc a la muntanya i s’hi va quedar amb la idea de morir. No, va anar a un lloc a morir, més com una cosa conscient i volguda que com una fatalitat inevitable. Un suicidi força estrany si voleu, però se’n va sortir. Però per parlar d’aquest final és imprescindible repassar altres moments de la seva vida i dels seus raonaments. De manera breu i ràpida, aquest és un llibre curt, una aproximació, si voleu una biografia més canònica n’hi ha una que es cita al text d’unes 800 pàgines, aquesta.

Una vegada, per fer-li la guitza, algú li va dir a en Xiri que potser Jesús no havia existit mai. ¿I saps què li va respondre, ell? «Millor, així li vam estalviar tant de sofriment a un home. I el missatge és el mateix.»

El seu compromís i les seves idees no encaixaven ni amb les de l’esglèsia ni amb la gent. Suposo que xocar amb la jerarquia ja ho trobava normal, però que el seu missatge no arribés a la gent, o arribés però ningú el seguís, deuria ser força més dur.

https://www.flickr.com/photos/136304108@N06/
Freeway at sunset © Marcel Sala, Creative Commons.

Els quatre anys com a vicari rural de Balsareny el van desenganyar: el poble que volia despertar no volia ser despertat, li semblava una massa apàtica que no anhelava la llibertat sinó el confort.[…] «Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quen siguem forts», va escriure, i va començar per allò que tenia més a prop, la hipocresia d’una jerarquia eclesiàstica que feia la gara-gara al règim franquista per conservar els privilegis

Va aconseguir tota una fita: ser un personatge incòmode pràcticament per a tothom, durant i franquisme i també després. Una posició que amb els anys no sembla tant desencaminada com potser es volia creure en aquells moments. Si es va mantenir fidel a alguna cosa va ser a sí mateix i als seus ideals, al marge de les circumstàncies.

El dictador va morir poc després, mentre Xirinacs ja era tancat a Montserrat amb els anomenats «captaires de la pau» —»Pare, tu faràs justícia i tu saps què i a qui cal perdonar», va escriure pensant en Franco—, però aquella nova acció va tenir un final amarg: per una banda, el rei Joan Carles no va decretar l’amnistia que reclamaven; per l’altra, les desavinences de Xirinacs amb els monjos, que no els volien acollir dins les parets de l’abadia, i els primers moviments dels partits polítics al marge de l’Assemblea de Catalunya van anar situant Xirinacs en un lloc incòmode i massa irreductible per als qui, denunciava ell, ja es fregaven les mans pensant en el pastís autonomista d’un nou escenari polític.

https://www.flickr.com/photos/jazonz/
Montserrat © Jarek Zok, Creative Commons.

I l’escenari final: la muntanya, on va ser trobat per un boletaire de la zona. Gran part del llibre és això, preguntar a la gent dels voltants, per si el van veure els darrers dies, o com el van trobar, o… i és una cosa que costa. Primer perquè la gent de muntanya té un tarannà una mica més tancat, costa d’arribar-hi. I també perquè a tota aquella gent els agrada força la tranquil·litat en què viuen, i no volen que allò es converteixi en una mena d’atracció.

—Noi, no ho sé pas, però ja et dic jo que si se sap morir ara el troben el mateix dia. Els de les motos, els excursionistes, aquests que surten a córrer. Fa deu anys encara no hi havia aquesta afició de córrer pels comellars com una daina. Ara la muntanya torna a estar plena, però de gent que hi ve a jugar.

Vaig pensar en l’home de ciutat que puja a la muntanya que ha colgat d’encarnacions simbòliques i es troba una natura despietada i voluble per desballestar-li la paradeta mística. De manera que Xirinacs havia vingut a morir-se en un antic camps de patates, en un indret més deshabitat que verge, encara amb l’eco centenari dels crits de la mainada que s’hi atipava enfilada als arbres fruiters. I se li havien avançat per morir-hi un maquis i un guàrdia civil.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Pla_de_can_Pegot,_a_Ogassa._Monument_a_en_Xirinacs_-_panoramio.jpg
Pla de can Pegot, a Ogassa. Monument a en Xirinacs.

Un llibre breu i que es llegeix bé, i que potser passa massa de puntetes per tot el pensament de Xirinacs, tan la vessant política, com la humanista o social o teològica. Abarcar tot el pensament de Xirinacs és una tasca que espanta. I a com va anar encaminant tot això al llarg de la seva vida, quan els seus anys de polític ja quedaven cada cop més enrere.

I després aquest acte de sobirania últim. Decidir morir-se, sense més, i fer-ho sol i sense que ningú el destorbés. Li va sortir bé a mitges perquè quan el van trobar doncs van haver de destorbar el seu descans i portar-lo a fer-li una autòpsia i totes aquestes coses que fem amb els morts. No li deuria fer gràcia però suposo que ja imaginava que passaria i que no s’hi podria fer més, almenys ja no hi seria.

Un autor al que us podeu acostar amb els seus llibres, per anar-hi directes, aquí en teniu uns quants.

El diario de la princesa / Carrie Fisher

Un sol paper et pot marcar de per vida, o que li diguin a Carrie Fisher, tot i que ella ja venia de família del món de la faràndula i hauria d’estar previnguda, de saber on es ficava. Doncs no ben bé.

Havia viscut el món de la fama i de com aquesta fama és efímera amb sa mare. També havia fet alguns papers petits i de cop i volta la pel·lícula que per bé o per mal l’encasellaria de per vida (va passar si fa no fa el mateix amb Luke SkywalkerMark Hamill), del trio protagonista només va salvar-se i va fer tota una carrera (que encara continua) un jove Harrison Ford donant vida a Han Solo. Carrie Fisher, quan estava filmant la primera pel·lícula (amb la numeració actual seria l’Episodi IV), amb els postissos característics al cap, comptava amb 19 anys de no res.

—Te quieren a ti —añadió Wilt.

Se hizo el silencio.

—¿Me quieren a mí? —pregunté por fin—. Quiero decir… ¿a mí?

Wilt rió, luego reí yo, dejé caer el auricular y eché a correr hacia el patio delantero y después a la calle. Estaba lloviendo en Los Ángeles, donde nunca llovía. ¡Llovía en Los Ángeles y yo era la princesa Leia! Nunca antes había sido la princesa Leia, y ahora lo sería eternamente. Nunca dejaría de serlo. Entonces no sabía cuán profundamente cierto era eso ni cuánto duraba la eternidad.

https://www.flickr.com/photos/79597794@N07/
Carrie Fisher dressed as Princess Leia and George Lucas © Sal Ami, Creative Commons.

Una noia de 19 anys amb totes les inseguretats i complexos propis de l’edat, per molt que hagués crescut en un entorn poc habitual.

Al parecer, lo que yo veía en el espejo no era lo que veían muchos chicos adolescentes; si hubiese sabido cuántas masturbaciones generaría… Bueno, eso habría sido extraordinariamente raro desde muchos puntos de vista, y me alegra que no surgiera el tema, por así decirlo. Pero cuando algunos hombres —tanto de más de cincuenta años como muy jóvenes— se me acercan para informarme de que fui su primer flechazo, mis sentimientos son contradictorios. ¿Por qué a todos esos hombres les resultaba tan fácil enamorarse de mí entonces y tan difícil hacerlo ahora?

A veure, són els anys joves i «galàctics» de Carrie Fisher però explicats per una Carrie ja madura i mirant enrere. Si voleu coses de la Carrie de 19 anys a la part central del llibre hi ha el diari que va escriure mentre rodava la pel·lícula, bàsicament poesies d’amor per Harrison Ford i tota la confusió hormonal adolescent que poguem imaginar.

Sólo décadas más tarde se me ocurrió pensar que tal vez lo que perturbó a Harrison fue la posibilidad de que después tuviera que cargar con algo parecido a la responsabilidad, que de algún modo sentia que había recibido un regalo indeseado e inesperado.

https://www.flickr.com/photos/xoconostle/
Han Solo © locoxoconostle, Creative Commons.

Va ser un tema important per una jove Carrie Fisher, i una de les preguntes que més es deu haver fet a sí mateixa.

¿Y qué fue para mí? Una aventura corta y apasionante, de la que, con el tiempo, me alejaría con toda tranquilidad, sonriente y satisfecha.[…] Pero desde el principio ambos supimos que esa no sería una aventura amorosa, sino solo dos adultos que, aunque no se habían enamorado, se apreciaban. Porque ambos éramos adultos, así que ¿por qué no habríamos de divertirnos juntos? Nunca se me ocurrió ofenderme por que él no se hubiera enamorado de mí. ¡Si era mejor así! Sentimientos de amistad y un sexo maravilloso […].

Potser sí, però convé no oblidar que això és el que diu ara i potser en aquell moment les coses no van ser exactament com ara les recorda o les vol recordar. No insinuo res, no sé si diu la veritat o no, però el fet és que hi ha unes quatre dècades entre els fets i la narració, convé no oblidar-ho.

https://www.flickr.com/photos/boyce-d/
Star Wars Weekly, Number 1. © Boyce Duprey, Creative Commons.

I aleshores la pel·lícula es va estrenar i el món tal i com Carrie el coneixia va deixar d’existir. La fama que va assolir no es podia comparar a res anterior.

Está esa chica con mi firma tatuada en el trasero; la pareja que le puso Leia Carrie a su hija; el tío que se hizo cambiar legalmente el nombre por el de Luke Skywalker (imaginaos la cara del policia cuando detiene a Luke Skywalker por exceso de velocidad: «¿Qué ha ocurrido? ¿Es que Obi-Wan no te ha dejado usar el caza Ala-X esta noche?»). Celebran bodas donde, en lugar de los votos matrimoniales habituales uno dice «Te amo» y el otro contesta «Lo sé». Acuden vestidos con los trajes de las películas y no solo las mujeres llevan el bikini metálico, también algunos hombres, y están fantásticos.

Hi ha l’altra part de la fama, arruinar-se, rehabilitació i acceptar anar a convencions a signar autògrafs a tant la peça, el que ella en diu Lap Dance però on no li posen els diners dins de la roba interior. No és lamenta tant de la fama sinó del nivell que va assolir, no era el que havia conegut a la seva família, no era comparable a res, recordo que tenia 19 anys quan estava rodant la primera pel·lícula. Va quedar vinculada de per vida a la Princesa Leia Organa, per bé o per mal.

«¿Quién crees que habrías sido si no hubieras sido una princesa intergaláctica?»

Sería yo.

Ya lo sabéis. Carrie.

Solo yo.

Xina Fast Forward / Sergi Vicente

No sabem (en general, i jo a nivell personal tampoc) res de la Xina, més enllà de quatre tòpics mal apresos que segurament no son veritat. És la segona potència mundial i va camí de poder ser la primera en no gaire temps. El seu salt ha estat brutal i ara és un país modern, amb les seves desigualtats, els seus multimilionaris, els seus corruptes i unes fàbriques que abasteixen el món sencer i que contaminen una barbaritat. M’interessa que m’expliquin que hi passa allà.

L’autor del llibre se n’hi va anar a fer de professor d’anglès i va aprofitar per visitar el país (l’immens país). En plena crisi per la SARS els seus companys li retreien que se saltés la quarentena de l’escola tots i cadascun dels dies, i va decidir deixar aquella feina, agafar una càmera i treballar per la televisió, concretament per TV3 que així tenia un corresponsal en un lloc on estaven passant coses i on pocs medis hi tenien a ningú. Això el convertia en un dels expatriats en aquell país, un més de molts, de moltíssims.

https://www.flickr.com/photos/ttimlen/
China © Thomas Timlen, Creative Commons.

En canvi, sí que crec que hi ha una gran diferència entre els inadaptats i els que aprenen a adaptar-se. Fins i tot quan no estan del tot contents amb la seva opció de vida en aquell país, els que s’adapten desenvolupen una gran capacitat d’acceptació i de resiliència i, si cal, de conformisme, conscients que la capacitat d’incidir en l’entorn és molt limitada, per no dir nul·la. Per als occidentals, no sol ser un país fàcil.

Amb medis rudimentaris, amb un coneixement de l’idioma que anava millorant i lluitant contra la maquinària burocràtica xinesa, va aconseguir anar fent la seva feina. No ho oblidem, la Xina és una dictadura, i a totes les dictadures la premsa independent no els fa la més mínima gràcia. De totes maneres el progrés de la Xina darrerament és innegable.

Sempre dic que els xinesos han trigat menys temps a fer múltiples salts generacionals que nosaltres a fer-ne un de sol. El salt econòmic és el més evident, però també ha passat en el pla social, i no ha passat, en canvi, en el pla polític, que va més lent.[…] Sóc crític, i no em cansaré de destacar en aquestes pàgines tot allò que considero clarament millorable, però és just dir que la percepció de la majoria dels xinesos és que la seva vida ha passat de ser precària a ser còmoda o mínimament benestant.

https://www.flickr.com/photos/jimmiehomeschoolmom/
mao pic © Jimmie, Creative Commons.

Hi ha tot un capítol sobre el menjar. Alimentar a 1300 milions de persones és tota una fita. També és un negoci, sobretot si es tenen pocs escrúpols, m’he passat quasi tot el capítol en un contínu però què collons! (o un WTF si preferiu fer servir un anglicisme).

[…] el digouyou. Se’l va anomenar així perquè consistia a filtrar l’oli de les restes orgàniques. El benefici era evident. Les restes de menjar dels restaurants anaven a parar a tallers clandestins on les premsaven per filtrar-ne la part líquida, que es barrejava amb oli d’ús habitual a conveniència, fins a trobar la proporció adequada, aquella que, a simple vista, tenia l’aspecte d’un oli qualsevol.[…] Ignoro a qui se li va ocórrer retornar el rebuig orgànic a la cadena alimentària, però la idea devia córrer com la pólvora, perquè, quan els inspectors de sanitat van destapar l’enganyifa, van sortir casos de restaurants implicats per tot arreu.[…] Jo mateix havia relativitzat un escàndol anterior, el dels restaurants que feien servir opi entre els ingredients del huoguo, l’olla mongola, per narcofidelitzar es clients.

Pot ser encara pitjor, a continuació un cas extrem, els altres almenys eren relativament massius.

Per això no em va sorprendre quan un amic canadenc em va explicar que, després de menjar chuan’r, les broquetes de carn de xai que venen al carrer, va acabar a la sala d’urgències d’un hospital de Xangai.

—Vaig preguntar al metge què havia menjat, realment.

—No em diguis que era gat —em vaig aventurar a preguntar tot recordant una notícia similar.

—Pitjor. El metge va abaixar la vista i em va dir: «Sento dir-li que el que va menjar era carn de rata». Arghhh… —va dir, mentre tots dos fèiem cara de fàstic, però de seguida va continuar—: Espera, espera… «Disculpi, però és que no tan sols era carn de rata, sinó que també era carn de rata morta i en estat de putrefacció».

—Arghhhhhhh!!!!

—»I sento afegir que el motiu de la mort de la rata és que havia estat enverinada. Té sort que li hàgim pogut fer un rentat d’estómac a temps».

https://www.flickr.com/photos/31246066@N04/
Party Of Six © Ian Sane, Creative Commons.

L’autor fa un repàs a la Xina aprofitant com a fil conductor molts dels reportatges que hi va fer mentre hi va treballar. Des del terratrèmol de Sichuan a altres temes, com un reportatge que va fer sobre les adopcions on es sospitava un cert tràfic i venda de nenes (i algun nen, però sobretot nenes) orfes o no.

Entenc que hi ha una pregunta que probablement molts de vosaltres us feu ara mateix: les nenes catalanes originalment adoptades a la Xina són nenes robades? La resposta és que no ho sé, o, si m’ho permeteu, no sé fins a quin extrem. Intueixo (i només intueixo) que podria haver-n’hi un percentatge significatiu que no m’atreveixo a quantificar. El cas que va condemnar els Duan està documentat amb un dossier de centenars de pàgines i no és un exemple aïllat. La mateixa premsa xinesa n’ha tret d’altres de similars.

I un parell de veritats incòmodes de la la Xina.

He conegut uns quants diplomàtics occidentals, en la meva etapa en aquest país, i gairebé tots coincidien a interpretar que el Partit Comunista Xinès té un avantatge innegable respecte a les nostres democràcies.
—Encara que soni molt malament, tenen molt de marge de maniobra per planificar a llarg termini, cosa que nosaltres no tenim, perquè sempre caiem en interessos partidistes i lògiques electorals. Però negaré que t’ho hagi dit.

https://www.flickr.com/photos/dong/
人民軍隊保持了最高的克制 © Mike Donald, Creative Commons.

Tres dècades després Tiananmen continua sent una qüestió que fascina els occidentals. Cada 4 de juny, insistim en l’efemèride i renovem l’expectativa de canvi polític a la Xina. Però la realitat és que les nostres expectatives no es corresponen amb les ganes de reformes polítiques d’una societat xinesa avui molt més acomodada que aleshores, i que reconeix el Partit com a responsable d’un projecte econòmic que pot tenir moltes imperfeccions, però que ha tingut èxit des del punt de vista del ciutadà comú. Un ciutadà que critica igualment la corrupció i els abusos de poder, però que no per això té clar que calgui un canvi de sistema o quina hauria de ser l’alternativa.

A la part final del llibre es parla extensament de la Gran Muralla Digital, el sistema que permet un control i una censura a internet draconiana, i per fer-ho tot plegat més orwellià està previst que al 2020 funcioni al 100% una cosa anomenada sistema de crèdit social que sembla treta d’un capítol de Black Mirror (concretament aquest).Ara que amb alguns escàndols en aquest aspecte potser no ens podem creure gaire per damunt seu.

https://www.flickr.com/photos/143601516@N03/
Data Security Breach © Blogtrepreneur, Creative Commons.

Al costat d’una Xina descaradament controladora, és de justicia ressaltar que, en les democràcies occidentals, els garants d’una utilització responsable de les nostres dades també han promogut i acceptat polítiques i secretismes que no ens permeten donar gaires lliçons en aquesta matèria.

I una frase lapidària, que pot ser un bon motiu per llegir el llibre:

Per bé o per mal, la Xina ho canviarà tot i això no pot fer-nos mirar cap a una altra banda.

https://www.flickr.com/photos/rod_waddington/
Lijiang Kids’ Fashion © Rod Waddington, Creative Commons.

Ara sé més coses de les que sabia al principi, però és poc, molt poc quan parlem d’un gegant d’aquestes dimensions, un país gran i complex que no trigarà gaire a lluitar per ser la primera potència mundial. Com en altres temes ells no tenen pressa, saben on van i on arribaran i no sembla que ningú, tret d’ells mateixos i tot i així, els pugui aturar.

Breus notes sobre literatura-Bloom / Gonçalo M. Tavares

És un clàssic, un concepte es posa de moda o el començo a sentir més del compte, començo a investigar i m’acabo llegint un llibre, són més previsible que la taula de multiplicar del 0. I això és el que em passava amb això anomenat literatura bloom.
Després de llegir el llibre crec que està clar que com a escriptor (o intent de) no entro dins la literatura-Bloom, i com a lector tinc reserves. M’ha semblat entendre que un exponent d’aquesta literatura seria Enrique Vila-Matas, autor que em va costar al principi però al que li he agafat el punt, i m’imagino que a aquesta literatura cal agafar-li el punt també. De totes maneres sí hi ha coses en aquest diccionari que o subscric del tot o quasi, són les següents:

Aristocràcia
[…] Entenc totes les paraules, però no entenc el text del tot: aquest és l’efecte de la literatura-Bloom.[…]
Energia
No són les lletres, l’energia d’un text és invisible i és el més important.  L’energia d’un text es pot quantificar a partir de les conseqüències que provoca en els lectors. Quants versos origina un vers? Quantes pel·lícules, quants quadres, quantes frases, quantes accions?
L’energia d’un text ñes el futus d’aquest text. El que passarà en el món a causa de la seva existència.
Frase
[…] Una frase no pot ser com un got que conté aigua dòcil per beure; una frase és un got que intenta contenir una inundació. I no se’n surt.
Cada frase ñes una oportunitat per iniciar un món. La literatura-Bloom aprofita aquesta oportunitat.
Individualitat
[…]Aplicar la brutalitat de la selecció immediata a cada frase. Una frase o diu o calla. Una frase té el seu moment per demostrar si val la pena que existeixi. Una frase té quinze segons d’existència per al lector. En aquests quinze segons ha de demostrar que es mereix existir en els pròxims quinze segles.
No ser individual és no ser.

 

Llibre
El llibre ha de ser un perill enquadernat.

No em negareu que la darrera definició és potent potent!
I ara m’he quedat amb ganes de llegir Un viatge a l’Índia, per veure si em caso o no amb aquesta literatura-moda-el que sigui.