Xina Fast Forward / Sergi Vicente

No sabem (en general, i jo a nivell personal tampoc) res de la Xina, més enllà de quatre tòpics mal apresos que segurament no son veritat. És la segona potència mundial i va camí de poder ser la primera en no gaire temps. El seu salt ha estat brutal i ara és un país modern, amb les seves desigualtats, els seus multimilionaris, els seus corruptes i unes fàbriques que abasteixen el món sencer i que contaminen una barbaritat. M’interessa que m’expliquin que hi passa allà.

L’autor del llibre se n’hi va anar a fer de professor d’anglès i va aprofitar per visitar el país (l’immens país). En plena crisi per la SARS els seus companys li retreien que se saltés la quarentena de l’escola tots i cadascun dels dies, i va decidir deixar aquella feina, agafar una càmera i treballar per la televisió, concretament per TV3 que així tenia un corresponsal en un lloc on estaven passant coses i on pocs medis hi tenien a ningú. Això el convertia en un dels expatriats en aquell país, un més de molts, de moltíssims.

https://www.flickr.com/photos/ttimlen/
China © Thomas Timlen, Creative Commons.

En canvi, sí que crec que hi ha una gran diferència entre els inadaptats i els que aprenen a adaptar-se. Fins i tot quan no estan del tot contents amb la seva opció de vida en aquell país, els que s’adapten desenvolupen una gran capacitat d’acceptació i de resiliència i, si cal, de conformisme, conscients que la capacitat d’incidir en l’entorn és molt limitada, per no dir nul·la. Per als occidentals, no sol ser un país fàcil.

Amb medis rudimentaris, amb un coneixement de l’idioma que anava millorant i lluitant contra la maquinària burocràtica xinesa, va aconseguir anar fent la seva feina. No ho oblidem, la Xina és una dictadura, i a totes les dictadures la premsa independent no els fa la més mínima gràcia. De totes maneres el progrés de la Xina darrerament és innegable.

Sempre dic que els xinesos han trigat menys temps a fer múltiples salts generacionals que nosaltres a fer-ne un de sol. El salt econòmic és el més evident, però també ha passat en el pla social, i no ha passat, en canvi, en el pla polític, que va més lent.[…] Sóc crític, i no em cansaré de destacar en aquestes pàgines tot allò que considero clarament millorable, però és just dir que la percepció de la majoria dels xinesos és que la seva vida ha passat de ser precària a ser còmoda o mínimament benestant.

https://www.flickr.com/photos/jimmiehomeschoolmom/
mao pic © Jimmie, Creative Commons.

Hi ha tot un capítol sobre el menjar. Alimentar a 1300 milions de persones és tota una fita. També és un negoci, sobretot si es tenen pocs escrúpols, m’he passat quasi tot el capítol en un contínu però què collons! (o un WTF si preferiu fer servir un anglicisme).

[…] el digouyou. Se’l va anomenar així perquè consistia a filtrar l’oli de les restes orgàniques. El benefici era evident. Les restes de menjar dels restaurants anaven a parar a tallers clandestins on les premsaven per filtrar-ne la part líquida, que es barrejava amb oli d’ús habitual a conveniència, fins a trobar la proporció adequada, aquella que, a simple vista, tenia l’aspecte d’un oli qualsevol.[…] Ignoro a qui se li va ocórrer retornar el rebuig orgànic a la cadena alimentària, però la idea devia córrer com la pólvora, perquè, quan els inspectors de sanitat van destapar l’enganyifa, van sortir casos de restaurants implicats per tot arreu.[…] Jo mateix havia relativitzat un escàndol anterior, el dels restaurants que feien servir opi entre els ingredients del huoguo, l’olla mongola, per narcofidelitzar es clients.

Pot ser encara pitjor, a continuació un cas extrem, els altres almenys eren relativament massius.

Per això no em va sorprendre quan un amic canadenc em va explicar que, després de menjar chuan’r, les broquetes de carn de xai que venen al carrer, va acabar a la sala d’urgències d’un hospital de Xangai.

—Vaig preguntar al metge què havia menjat, realment.

—No em diguis que era gat —em vaig aventurar a preguntar tot recordant una notícia similar.

—Pitjor. El metge va abaixar la vista i em va dir: «Sento dir-li que el que va menjar era carn de rata». Arghhh… —va dir, mentre tots dos fèiem cara de fàstic, però de seguida va continuar—: Espera, espera… «Disculpi, però és que no tan sols era carn de rata, sinó que també era carn de rata morta i en estat de putrefacció».

—Arghhhhhhh!!!!

—»I sento afegir que el motiu de la mort de la rata és que havia estat enverinada. Té sort que li hàgim pogut fer un rentat d’estómac a temps».

https://www.flickr.com/photos/31246066@N04/
Party Of Six © Ian Sane, Creative Commons.

L’autor fa un repàs a la Xina aprofitant com a fil conductor molts dels reportatges que hi va fer mentre hi va treballar. Des del terratrèmol de Sichuan a altres temes, com un reportatge que va fer sobre les adopcions on es sospitava un cert tràfic i venda de nenes (i algun nen, però sobretot nenes) orfes o no.

Entenc que hi ha una pregunta que probablement molts de vosaltres us feu ara mateix: les nenes catalanes originalment adoptades a la Xina són nenes robades? La resposta és que no ho sé, o, si m’ho permeteu, no sé fins a quin extrem. Intueixo (i només intueixo) que podria haver-n’hi un percentatge significatiu que no m’atreveixo a quantificar. El cas que va condemnar els Duan està documentat amb un dossier de centenars de pàgines i no és un exemple aïllat. La mateixa premsa xinesa n’ha tret d’altres de similars.

I un parell de veritats incòmodes de la la Xina.

He conegut uns quants diplomàtics occidentals, en la meva etapa en aquest país, i gairebé tots coincidien a interpretar que el Partit Comunista Xinès té un avantatge innegable respecte a les nostres democràcies.
—Encara que soni molt malament, tenen molt de marge de maniobra per planificar a llarg termini, cosa que nosaltres no tenim, perquè sempre caiem en interessos partidistes i lògiques electorals. Però negaré que t’ho hagi dit.

https://www.flickr.com/photos/dong/
人民軍隊保持了最高的克制 © Mike Donald, Creative Commons.

Tres dècades després Tiananmen continua sent una qüestió que fascina els occidentals. Cada 4 de juny, insistim en l’efemèride i renovem l’expectativa de canvi polític a la Xina. Però la realitat és que les nostres expectatives no es corresponen amb les ganes de reformes polítiques d’una societat xinesa avui molt més acomodada que aleshores, i que reconeix el Partit com a responsable d’un projecte econòmic que pot tenir moltes imperfeccions, però que ha tingut èxit des del punt de vista del ciutadà comú. Un ciutadà que critica igualment la corrupció i els abusos de poder, però que no per això té clar que calgui un canvi de sistema o quina hauria de ser l’alternativa.

A la part final del llibre es parla extensament de la Gran Muralla Digital, el sistema que permet un control i una censura a internet draconiana, i per fer-ho tot plegat més orwellià està previst que al 2020 funcioni al 100% una cosa anomenada sistema de crèdit social que sembla treta d’un capítol de Black Mirror (concretament aquest).Ara que amb alguns escàndols en aquest aspecte potser no ens podem creure gaire per damunt seu.

https://www.flickr.com/photos/143601516@N03/
Data Security Breach © Blogtrepreneur, Creative Commons.

Al costat d’una Xina descaradament controladora, és de justicia ressaltar que, en les democràcies occidentals, els garants d’una utilització responsable de les nostres dades també han promogut i acceptat polítiques i secretismes que no ens permeten donar gaires lliçons en aquesta matèria.

I una frase lapidària, que pot ser un bon motiu per llegir el llibre:

Per bé o per mal, la Xina ho canviarà tot i això no pot fer-nos mirar cap a una altra banda.

https://www.flickr.com/photos/rod_waddington/
Lijiang Kids’ Fashion © Rod Waddington, Creative Commons.

Ara sé més coses de les que sabia al principi, però és poc, molt poc quan parlem d’un gegant d’aquestes dimensions, un país gran i complex que no trigarà gaire a lluitar per ser la primera potència mundial. Com en altres temes ells no tenen pressa, saben on van i on arribaran i no sembla que ningú, tret d’ells mateixos i tot i així, els pugui aturar.

El último dinosaurio / Hunter S. Thompson

M’agrada Thompson més per la seva actitud cap a la vida i la literatura que no pels resultats, pels seus llibres. De totes maneres mai deixa indiferent i una mica de la seva mala baba sempre entra bé. Com en aquest recull d’entrevistes que li van fer tota mena de publicacions.

Crec que amb aquest llibre ja només em faltarà El escritor gonzo per tenir llegit tot el d’aquest home en castellà (diria que ni un llibre ha estat traduït al català), de totes maneres ja son entrevistes i cartes, els llibres-llibres ja estan llegits i comentats a més d’un lloc (a part d’aquest blog també en vaig parlar aquí).

https://www.flickr.com/photos/drexler/
[Hunter S. Thompson] © David Drexler, Creative Commons.
De l’entrevista a  Playboy, novembre 1974 per Craig Vetter:

¿Sabes? Yo estuve en el edificio Watergate la noche en que esos cabrones entraron. Por supuesto que me lo perdí todo, pero estuve allí. Eso me sigue obsesionando.

¿En que parte del edificio estabas?

Estaba en el bar.

¿Pero qué clase de periodista eres? En el bar…

No soy periodista, soy escritor.

https://www.flickr.com/photos/mastermaq/
Watergate © Mack Male, Creative Commons.

En aquest llibre tenim això, un Hunter S. Thompson tal qual, sense filtres. Com quan recorda la seva participació com a periodista seguint la campanya presidencial de 1972 i perquè no va fer el mateix a la de 1976, o la opinió que li mereix la política i els que la fan.

Cuando sienta que hace falta volver a la política volveré, ya sea escribiendo o participando en ella. Pero mientras no sea necesario, hay otras muchas maneras mejores de pasar el rato. Comprar un fumadero de opio en Singapur o un burdel en Maine; convertirme en un asesino a sueldo en Rodesia o en una cabra de Judas humana en el Triángulo Dorado. Sí, un mercenario, un cretino profesional que hiciera cualquier cosa por dinero.

I les drogues, i la intersecció drogues-política…

De acuerdo. Pero si estamos hablando de consumo de drogas durante la campaña del 76, es obvio que también hablamos de personas que ahora están en la Casa Blanca,¿verdad?

Bueno… algunas sí. Pero vamos a tranquilizarnos. No queremos causar una ola de pánico nacional diciendo que una banda de aficionados a la coca encubiertos están gobernando el país… A pesar de que podría ser el caso, independientemente de quién hubiera ganado las elecciones.

https://www.flickr.com/photos/locken_rock/
LSD © locken_rock, Creative Commons.

Sempre que penso en Hunter S. Thompson no puc evitar recordar al personatge Spider Jerusalem (protagonista de la recomanable sèrie Transmetropolitan, de Warren Ellis i Darick Robertson), no em negareu que es tenen tot un aire.

He dit que m’agrada la seva actitud més que els seus resultats. També trobo que és un d’aquells escriptors sobremitificats, i per això m’agrada que ell mateix de tant en tant es baixi del pedestal.

¿Esperabas convertirte en una figura de culto?

No mucho. ¿Qué iba a esperar?

Bueno, fuiste el primer periodista en situarte como protagonista principal de tu trabajo. ¿Piensas que te bastas contigo mismo?

Pienso que era solo por pereza. De ese modo no tenía que crear un personaje. Así había un personaje menos que inventar. En realidad solo intente apañármelas y escribir lo que pude.

És un volum que com a lectura es pot atragantar una mica perquè moltes preguntes es repeteixen, i de vegades també es repeteixen les respostes. Però de tant en tant surten coses noves.

La biblioteca para mí era un refugio, del mismo modo que para un pandillero de hoy en día puede serlo un fumadero de crack. Imagínate, el carné de la biblioteca era como un billete para volar. Yo leí todos y cada uno de aquellos putos libros. Mi madre era bibliotecaria en la biblioteca pública de Louisville (Kentucky).

I sobre la violència, com un truc o consell per periodistes i escriptors gonzo:

Nunca dudes en utilitzar la fuerza. La fuerza resuelve problemas e influye en la gente. La mayoría de la gente no está acostumbrada a resolver situaciones mediante la aplicación inmediata y aparentemente aleatoria de la fuerza. Y el simple hecho de que estés dispuesto a usarla —o puedas llegar a estarlo— es una herramienta de razonamiento muy poderosa. La mayoría de la gente no está preparada para hacerlo. Puedes forjarte una reputación correcta al respecto; podrías, en mitad de una conversación, aplastar a algún hijo de puta que esté en la haitación. Hacer que la sangre le saliera a borbotones. Estoy revelando secretos del oficio.

https://www.flickr.com/photos/nilsrinaldi/
Hippo fight 2/3 © Nils Rinaldi, Creative Commons.

Una constant en això d’escriure son les notes de rebuig, ell no en va escapar:

«Nunca jamás vuelvas a enviar nada a Esquire. Eres un cabrón despreciable y estúpido. Esquire te odia.»

I una parell de coses que no surten en aquest llibre però no em resisteixo a no posar, primer aquesta declaració d’intencions:

“Life should not be a journey to the grave with the intention of arriving safely in a pretty and well preserved body, but rather to skid in broadside in a cloud of smoke, thoroughly used up, totally worn out, and loudly proclaiming «Wow! What a Ride!”

La vida no debería ser un viaje hacia la tumba con la intención de llegar a salvo con un cuerpo bonito y bien conservado, sino más bien llegar derrapando de lado, entre una nube de humo, completamente desgastado y destrozado, y proclamar en voz alta: ¡Uf! ¡Vaya viajecito!

https://www.flickr.com/photos/niephotography/
Keaton’s WRX © Alexander Nie, Creative Commons.

I després això, el que vindria a ser un dia a la vida de Hunter.

Tot i algunes sortides excèntriques i molt del seu personatge en general Hunter S. Thompson és una persona d’allò més coherent, que ja que no es pren res seriosament no fa una excepció ni amb la seva persona ni amb la seva obra. I això és d’agraïr.

El director: secretos e intrigas de la prensa narrados por el exdirector de El Mundo / David Jiménez

La meva opinió de la premsa és dolenta. En algun moment deuria ser respectable, un contrapoder real, l’exercici al dret a la informació. Tot això ha quedat enrere i ara son pamflets partidistes que diuen el que vol que digui qui paga. I quan dic «qui paga» no parlo dels que es compren els diaris, aquests no interessen i cada cop se’ls pot tractar amb menys respecte, i després s’estranyen de perdre lectors, en fi.

Però com funciona aquesta maquinària, vist des de dins, això sí pot ser interessant. Sobretot quan s’activen els mecanismes per inflar una noticia o silenciar una altra, telèfons que s’aixequen i es pengen, sobreentesos, tot això, tot això és interessant. Vull afegir que les meves simpaties per la capçalera El Mundo són inexistents, o directament negatives. El millor que es pot dir és que el panorama en altres medis és igual de lamentable i que tot i així els jefazos màxims de la cosa no entenguin perquè cada vegada els llegeix menys gent…

https://www.flickr.com/photos/amit-agarwal/
Newspaper Front Pages © Amit Agarwal, Creative Commons.

Despedí a Sostres en mi primera semana como director y se marchó a ABC.

Mira, despedir aquell impresentable que no penso ni tan sols linkar està molt i molt bé. Era un més dels que s’havia acostat a un diari que virava cap a la dreta del PP d’una manera descarada. I un dels grans temes del llibre és aquest, el poder i la relació perversa que s’establia, o es volia establir, amb la premsa.

La idea era que el país estaba en un momento crítico y la irrupción del populismo amenazaba no solo la recuperación económica, sino la integridad nacional y los principios constitucionales. Moncloa esperaba que nuestro periódico tomara la postuta «patriótica» de apoyar a su candidato. «No son tiempos para la neutralidad», me dijo el ministro del Interior, Jorge Fernández Díaz, en una frase que luego repetirían varios de sus colegas.

No era exclusiu del PP, també el PSOE es queixava, o Podemos quan investigaven el seu finançament, i tothom donava per fet que eren el diari de Cs a qui no criticaven perquè no manaven enlloc, no per res més. Tots els partits s’omplien la boca sobre una premsa lliure, però només volien una premsa que els rigués les gràcies i no que fes la seva veritable feina que és fiscalitzar el poder.

Hacía 18 años que no ejercía el periodismo en mi país, pero habían bastado unos días para entender que algo fundamental había cambiado en mi ausencia. El poder había dejado de temer a la prensa y ahora era la prensa la que temía al poder. El periodismo nacional se había llenado de fieras amaestradas que, como dice uno de los personajes de «La conspiración de la fortuna» de Héctor Aguilar Camín, «lamían la mano que les daba de comer y mordían lo que ella les mandaba».

https://www.flickr.com/photos/truffshuff/
CRW_7583 ©TruffShuff, Creative Commons.

Convé deixar clar que el poder no és només polític, és també i sobretot econòmic, però costava veure les diferències. Les empreses de l’IBEX tenien controlat al poder, no era casualitat que ex-presidents de gobern gaudissin de jubilacions daurades en consells d’administració, era la manera de mostrar als polítics si «es portaven bé» serien recompensats.

Leyendo la prensa en la última década era fácil llegar a la conclusión de que vivíamos en un país donde banqueros, tiburones inmobiliarios y políticos se habían burlado del sistema en beneficio propio, mientras dejaban una enorme factura al resto. Y, sin embargo, ese siempre había sido un relato incompleto en el que los periodistas habíamos dejado fuera a personajes clave en la trama. Las razones de nuestro descuido eran obvias: se sentaban, literalmente, sobre nuestras cabezas.

La premsa s’havia venut, sense excuses perquè ho havien fet en els bons temps quan venien molt. Ara seguien venent-se com una manera de garantir amb prou feines la subsistència. La dependència del poder econòmic, i Los Acuerdos amb l’IBEX i els seus intocables son de les coses més vergonyoses per la premsa de qualsevol país. L’autor recorda quan com a corresponsal va cobrir l’esfondrament d’un edifici-fàbrica de roba a Bangladesh, un dels que hi fabricava era El Corte Inglés, informació que va ser suprimida perquè és un dels intocables (quan el Prestige es va enfonsar Rajoy era de cacera, una cacera organitzada pel cap d’El Corte Inglés que va avisar que al medi que se li acudís donar aquesta dada se li acabava la publicitat d’ells, ningú ho va dir). I la casa reial, de la que fa aquesta valoració.

https://www.flickr.com/photos/exfordy/
Palacio Real © Brian Snelson, Creative Commons.

No, Zarzuela no era el lugar más feliz del mundo para ella. La Reina vivía el cuento clásico de la plebeya que entr por amor en un mundo que no es el suyo. Solo alguien que como Felipe VI había sido formado y entrenado para el puesto desde niño podía encajar en aquel universo de hermetismosy protocolos, tradiciones centenarias y formalidades impuestas, máscaras palaciegas y amables hipocresías. Doña Letizia se había equivocado con sus mensajes —y quizá yo al publicarlos—, pero tampoco lo tenía fácil. La aristocracia la despreciaba porque no pertenecía a su mundo y el pueblo porque, perteneciendo al suyo, lo había abandonado para entrar en la aristocracia. No importaba lo que hiciera, un país con los complejos y envidias del nuestro jamás le perdonaría haber llegado a reina. Y, menos que nadie, una prensa que había encontrado en ella la manera de redimir sus silencios pasados sobre la monarquía.

Intenta mantenir un diari independent mentre li neguen els medis que li han promés, i el temps per aixecar un projecte i a més a més cauen EREs que provoquen una vaga i que el diari per primer cop no surti.  A més a més amb l’afegit que d’altres vegades es veu de fer fora els de baix mentre els grans directius mantenien sous, plans de pensions, cotxes oficials amb xofers i s’embutxacaben suficients diners per comprar un Jaguar nou com qui es pren un cafè.

https://www.flickr.com/photos/44576730@N06/
Kathy Shower PMOY 1985 © Frank Deanrdo, Creative Commons.

Tot això porta a un final cantat que és la seva destitució per posar un altre director, destituir-lo quan torna a molestar al poder i al final posar algú que entre informar i no molestar tria sempre no molestar. I ja després denúncia al diari per l’acomiadament.

La veritat és que aquest llibre és un retrat de la premsa que deixa l’ànim per terra. El fet que m’ho esperés no ho fa pas menys doloròs. Aquesta és la premsa que volen que consumim i no fer-ho és pràcticament una necessitat de resistència.

Chavs. La demonización de la clase obrera / Owen Jones

Aquest llibre no us deixarà indeferents, el més probable és que us cabregi força. M’ha recordat moltíssim al Manifiesto Redneck perquè va si fa no fa del mateix, però situat a la Gran Bretanya.

Els chavs, la darrera baula de la societat, quasi sense estudis, de llars poc estructurades i normalment sense feina, aquesta és la caricatura que se’n fa, cal afegir els embarassos adolescents, les famílies monoparentals, els pisos de protecció oficial i les ajudes d’un estat del benestar cada cop més minses com a principal font d’ingressos i aspiració vital. El que seria el personatge Vicky Pollard de la molt recomanable serie Little Britain.

https://www.flickr.com/photos/malias/
chavette 2 © Gideon, Creative Commons.

El objetivo de este libro es exponer la demonización de la clase trabajadora, pero no pretende demonizar a la clase media. Todos somos prisioneros de nuestra clase, pero eso no significa que tengamos que ser prisioneros de nuestros prejuicios de clase. Asimismo, no trata de idolatrar o glorificar a la clase trabajadora. Lo que propone es mostrar algunas realidades de la mayoría de la clase trabajadora que se han ocultado en favor de la caricatura chav.

Ante todo este libro no está simplemente pidiendo un cambio de mentalidad en la gente. El prejuicio de clase es parte integrante de una sociedad profundamente dividida por la clase. En última instancia no es el prejuicio lo que debemos afrontar, sino la fuente de la que nace.

https://www.flickr.com/photos/ruthlessjack/
chav-tastic © Simon Tarling, Creative Commons.

Queden clares les coses ara? Doncs som-hi.

Como hemos visto, demonizar a los menos pudientes hace más fácil justificar un nivel creciente y sin precedentes de desigualdad social. Después de todo, admitir que unas personas son más pobres que otras debido a la injusticia social inherente a nuestra sociedad requeriría la actuación del Gobierno. Defender que la gente es un gran parte responsable de sus circunstancias favorece la conclusión contraria. «Estamos desarrollando una cultura en la que es aceptable y totalmente normal hablar de la clase obrera blanca en un lenguaje muy deshumanizado […].

Tot això passa al Regne Unit, un país amb un passat d’allò més classista i que sembla que es resisteix a deixar de ser-ho. Un antic i vast imperi amb les seves colònies, amb ciutadans de primera i de segona, gent que importava i gent que no.

En una lluviosa tarde de noviembre, mientras los troncos crepitaban en la chimenea, el pope conservador hizo una asombrosa confesión.

«Lo que debéis comprender sobre el Partido Conservador», dijo como si fuera un comentario trivial y a vuelapluma, «es que es una coalición de intereses privilegiados. Su principal propósito es defender ese privilegio. Y el modo en que gana elecciones es dando solo lo justo al número justo de personas».

https://www.flickr.com/photos/christopherdombres/
GHOST © CHRISTOPHER DOMBRES, Domini públic.

Aquests són els conservadors, els tories, però això s’aplica a qualsevol partit de la dreta, volen conservar els privilegis, però com que hi ha una democràcia necessiten que els no-privilegiats els votin, o almenys que els no-privilegiats sentin tal rebuig pel que hauria de ser el seu partit (en aquest cas en general el partit laborista) que es quedin a casa el dia de les eleccions.

No ha habido mayor asalto a la clase obrera británica que el doble ataque de Thatcher a la industria y a los sindicatos. No era solo que la sistemática destrucción de las industrias manufactureras del país devastó comunidades enteras, aunque sin duda lo hizo, dejándolas asoladas por el paro, la pobreza y los atroces problemas sociales que los acompañan y de los que luego se les culparía. Se estava atacando la propia identidad de la clase trabajadora.

Una inflació descontrolada que «s’intentava» combatre amb una lliura cara, tot amb un propósit molt clar:

[…] el Gobierno «nunca creyó ni por un momento que esa era la forma correcta de bajar la inflación. Pero vieron que sería una muy buena manera de subir el paro, y el paro era una forma extremadamente deseable de restar fuerza a las clases trabajadoras.»

https://www.flickr.com/photos/outpost51/
Abandoned Factory © Lee Russell, Creative Commons.

I els canvis en el futbol, amb una Premier League, uns sous dels jugadors abolutament prohibitius i també uns preus per veure el futbol en viu o per televisió fora de l’abast de la majoria.

Es el peor insulto. Un deporte que durante tanto tiempo estuvo en el centro de la identidad de la clase trabajadora se ha transformado en un bien de consumo de la clase media controlado por millonarios arribistas. Caricaturizar a todos los aficionados de clase trabajadora como ultras agresivos absesionados por la violencia ciega ha proporcionado una excusa para excluirlos.

El fútbol fue identificado como una pieza potencialmente lucrativa de la cultura de la clase trabajadora, así que fue confiscado y reenvasado.

https://www.flickr.com/photos/wonker/
Arsenal vs Liverpool © wonker, Creative Commons.

I els sous precaris i les feines «precàries» o mal vistes, tot un tema dins d’això.

Parte del problema está en que hemos desarrollado una aversión por lostrabajos socialmente útiles pero mal pagados. Esto es una consecuencia de la nueva religión de la meritocracia, en la que el rango en la jerarquia social viene supuestamente determinado por el mérito. El problema está en cómo definir «mérito». […] El personal de limpieza de los hospitales cobra por lo general el sueldo mínimo. No osbstant, la NEF calcula que —tomando en cuenta que mantienen los estándares de limpieza y contribuyen a mejores resultados sanitarios— generaban más de 10£ en valor social por cada libra que se les pagaba.

Los trabajadores del reciclaje son otro ejemplo. […], por cada libra gastada en sus sueldos, se generaban otras 12. Pero cuando el grupo de reflexión aplicó el mismo modelo a banqueros de la City —teniendo en cuenta los efectos prejudiciales de las actividades financieras de la City— estimaron que, por cada libra que se les pagaba, se destruían 7£ de valor social. La proporción era aún mayor en el caso de los ejecutivos publicitarios: 11£ libras destruidas por cada libra ingresada en su cuenta corriente. En la Gran Bretaña actual, se puede acabar teniendo un trabajo mal pagado y poco reconocido aunque la contribución que uno haga a la sociedad sea enorme.

https://www.flickr.com/photos/84773840@N00/
Limpiabotas © Jagoba Barron, Creative Commons.

I una cosa que cal que tothom tingui clara és aquesta:

Si nos deshiciéramos de todos los limpiadores, basureros, conductores de autobús, cajeros de supermercados y secretarias, por ejemplo, la sociedad se detendría en seco. En cambio, si al despertar una mañana descubriéramos que hubiesen desaparecido todos los muy bien pagados ejecutivos publicitarios, consultores empresariales y directores de capital riesgo, la sociedad seguiría funcionando como antes; en muchos casos, probablemente un poco mejor.

I jo en aquesta llista afegiria als polítics, Bèlgica va passar-se 535 dies sense formar govern i no va passar res, de fet algunes de les mesures d’austeritat de la UE contra la crisi financera no van poder ser adoptades justament per aquest motiu, i Bèlgica va sortir abans de la crisi. Un cas en que els polítics son clarament part del problema, no de la solució.

Dues coses per acabar. Crec que la gent és responsable de les seves decisions i que aquestes decisions tenen una gran influència en el futur de la gent. Però la gent no és responsable del punt de partida on es troben, i hi ha punts de partida que deixen molt poques decisions com a possibles o les fan molt més difícils. La destrucció de la classe treballadora i de la consciència de classe és un fet global i deliberat. Hi ha una lluita de classes, i l’estan guanyant els de dalt.

https://www.flickr.com/photos/gareth1953/
Epsom Downs – Apr 2013 – Button and Bow Just Wanting To Say Hello © Gareth Williams, Creative Commons.

Aquest llibre tindria interés aquí. Tenim la nostra pròpia reserva de chonis, ninis, tronistas… I dic el mateix, si algú decideix que passa de tot això es pot criticar, si algú té una situació que no deixa gaires opcions apart de passar de tot doncs es pot criticar, però una mica menys. I el que cal és exigir als polítics que gestionin això i ho millorin, i deixar clar que si ells no ho fan doncs el posen uns altres, són els gestors del país, no els amos del país. I en un moment en que les grandíssimes empreses són una mena de patronal internacional (o multinacional) potser caldria revisar l’antiga idea d’una unió de treballadors per sobre de fronteres. Sí sembla una cosa del passat, com la lluita de classes, i per això l’estem perdent.

Diarios 1984-1989 / Sándor Márai

Això d’atacar autors que no conec de res pels seus diaris potser m’ho hauria de començar a fer mirar. No fa gaire va ser Piglia/Renzi i ara Sándor Márai.

Aquest autor hongarès a partir de 1952 es va instal·lar als Estats Units. És un autor que va viure dues guerres mundials i gran part del segle XX fins just abans de la caiguda del mur de Berlín, només per això els seus diaris ja serien interessants, però a més a més hi ha detall macabre: l’autor no va morir el 1989, es va suicidar; i aquests diaris arriben a aquest punt concret, el de la decisió. Però encara falten 5 anys des de l’inici a principis de 1984.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:S%C3%A1ndor_M%C3%A1rai.png
https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:S%C3%A1ndor_M%C3%A1rai.png

Són anys on veiem com les preocupacions de Márai es van enfocant, del món de les idees i la literatura cap al món del dia, la quotidianitat.

La gran sorpresa para Dostoievski fue el odio entre clases que florecía en la cárcel. Un siervo que además fuera un delincuente se sentía más «en casa» en la cárcel que el escritor revolucionario que creía haberse identificado con los desheredados, pues en tal situación este último se sentía «como un lobo atrapado». Según el biógrafo, Dostoievski perdió definitivamente la fe en que los esfuerzos de los intelectuales radicales pudieran ejercer alguna influencia en las masas. Y descubrió que los campesinos no querían subvertir el orden social; aspiraban a una vida mejor, a más libertad, pero no pretendían anular las diferencias entre clases sociales.

Después de 1945, tanto en Hungría como en otros lugares donde los revolucionarios oficiales establecieron el bienestar social, se produjo una reacción similar: el pueblo observó con recelo que, tras la abolición de las antiguas clases dominantes, el bienestar fue para el partido, no para el pueblo.

I una idea que comença a fer-se forat, de manera lenta però inexorable, el suicidi.

Dice Edmund Wilson que alrededor de 1932, en los años de la Gran Depresión, San Diego era el destino preferido de los suicidas americanos: los deprimidos y los desesperados venían aquí para morir. Entre 1911 y 1927 llegaron más de quinientas personas para suicidarse. La ciudad entonces tendría unos trescientos mil habitantes. Hoy tiene el triple, sin embargo, el número de suicidas ha disminuido, la gente se traslada aquí porque espera vivir al calor del sol.

https://www.flickr.com/photos/harshilshah/
San Diego – Skyline © Harshil Shah, Creative Commons.

Algunes de les seves observacions són, a més d’interessants, compartides per altres escriptors quan es «deixen anar» i es mostren en aquests tipus d’escrits.

El escritor como personaje social es un concepto un tanto confuso, como el santo o el chamán… Sin duda hay gente que expresa sus ideas por escrito, pero el término «escritor», a diferencia de «dentista» o «mecánico», no define la actividad de un individuo. Todos los que son escritores en un sentido social me parecen sospechosos.

La part on explica la decadència i mort de la seva dona L. són desgarradors. Possiblement perquè no hi ha artifici, només un home explicant com es mor la persona amb la que ha compartit pràcticament setanta anys de vida. Una mort que tampoc arriba de manera rápida i pietosa, és un deteriorament progressiu que ell només pot observar i pensar en què farà si li toca a ell. I la seva visió de la vida, lògicament, es tenyeix de negre.

Aunque a veces los dioses descargan un golpe, tiembla la tierra, de desbordan las aguas, caen relámpagos, eso es sólo un interludio ocasional. Lo constante es la mezquindad, la avaricia, la vanidad, la malicia, la crueldad humana. Estoy cansado, ya no rechazo la muerte. No la deseo, pero tampoco la rechazo.

https://www.flickr.com/photos/mayastar/
Milano by Night a little bit yellow © Mayastar. Creative Commons.

La idea del suicidi, sí, i una primera acceptació de la mort i de que el que cal evitar és la decadència prèvia, la indefensió absoluta d’un cos vençut i depenent que només aspira a morir. La cosa és tan simple com ens diu aquí:

Vida, personas, trabajo, literatura, todo se ha acabado. Hastío y vergüenza, si pienso en la escritura. Escribía para L., todo era por ella. Ya no tengo a quien escribir. Me cuesta creerlo.

La logística de la pròpia mort. És una cosa que no pot ser més americana. Tenim el fet de comprar una arma per suicidar-se: consumisme, armes, i nihilisme perquè es tracta d’acabar amb tot.

Hace dos semanas fui a una tienda del otro extremo de la ciudad para comprarme un arma de fuego, pero el formulario de la policía no había llegado hasta ahora. Ahora vuelvo y el vendedor me entrega la pistola, empaquetada con esmero, además de cincuenta balas. Cuando le advierto que no voy a necesitar tanta munición, él se encoge de hombros y contesta con indiferencia que eso nunca se sabe. En el establecimiento se exponen toda clase de armas de fuego, escopetas de caza, fusiles ametralladores. Los pocos compradores, la mayoría chavales con cazadoras de cuero, deambulan mirando las armas. En América todos los ciudadanos tienen derecho a ir armados. Vuelvo a casa en taxi; el chófer me pregunta qué he comprado y asiente al saber que se trata de un revólver. «Siempre viene bien», me dice. Es la primera vez desde hace meses que siento algo parecido a la tranquilidad. No tengo planes de suicidio, pero si el envejecimiento, la debilitación, la pérdida de mis capacidades avanzan al mismo ritmo, es bueno saber que podré acabar con este humillante deterioro en cualquier momento, y no tendré que temer lo peor: terminar en uno de esos vertederos institucionales, en un hospital o una residencia de ancianos. Sin embargo, hay que tener suerte incluso para eso, porque la apoplejía puede impedir la huida.

https://www.flickr.com/photos/nakrnsm/
and more guns… 1207211353BW © Patrick Feller. Creative Commons.

Cap a la part final les anotacions es van espaiant, Márai no té res per explicar ni ganes de fer-ho, tots els seus familiars són morts, no li queden ni amics ni enemics, només records i somnis on parla amb la seva dona i ganes de marxar.

La última frase completa que pronunció L. —»¡Que lento muero!»— a veces vuelve a mí, como si la hubiese dicho yo o alguien que fui yo. Voy pasando los días como puedo, tambaleándome, medio ciego; pero esto ya no es vida, es la preparación para la salida. No siento ansiedad, sólo preocupación por poder acabar con la situación antes que ella acabe conmigo.

Una de les darreres observacions sobre si mateix en la seva condició d’escriptor exiliat.

El exiliado que no regresa a su hogar se convierte en una figura grotesca, en un santo estilita que se acuclilla en lo alto y espera que los cuervos le traigan comida.

I la seva darrera anotació, després un tret i desprñes silenci.

15 de enero

Estoy esperando el llamamiento a filas, no me doy prisa, pero tampoco quiero aplazar nada por culpa de mis dudas. Ha llegado la hora.

https://www.flickr.com/photos/greceres/
Gun..bullets – smith & wesson 460 magnum © Greta Ceresini. Creative Commons.

És un llibre dur, molt. Assistim a la decadència d’una persona, la decadència de l’edat i la mort i quedar-se sol… i el suicidi com a escapatòria, com a darrer acte conscient, sortir del món quan ja no hi ha res que t’hi lligui i fer-ho a més a més de manera contundent.

Ja sabia el que començava a llegir, però igualment ha estat dur.

Abans ningú deia t’estimo: Testimoni de filles i fills de presos polítics / Anna Forn; Beta Forn; Laura Turull; Marta Turull; Oriol Sánchez

Llibre emocionant que es centra en el component humà més que no pas en el polític. Sí, són fills de polítics, i sí, creuen en les mateixes idees i si ho voleu simplificar més encara les filles i els fills dels presos i les preses polítiques són independentistes. Però el llibre no va d’això, o no només, és gent força jove que veu com pràcticament d’un dia per l’altre tenen els seus pares empresonats. I encara segueixen, anem cap als dos anys d’aquesta vergonya. No és un llibre sentimental però sí un llibre ple de sentiments, i en més d’un moment es llegeix amb un nus a la gola, independentment de les idees de cadascú, només amb el factor humà del tema. Poso aquest petit fragment de Laura Turull:

A la Beta i a mi ens va tocar fer de cangurs. Després de la visita, un cop al tren, vam estar-nos molta estona amb els nens, dibuixant i pintant. És diferent anar a la presó com a filla que quan hi vas amb nens petits i has d’estar per ells. Alguns ja són prou grans per entendre que els pares són a la presó, però als més petits els han explicat que els pares no són a casa per motius de feina, cosa que no deixa de ser certa, perquè els presos continuen fent política i la continuaran fent, digui el que digui un jutge o una sentència.

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-foto-aeria-mes-impactant-de-la-manifestacio-pels-presos-politics-de-barcelona/
Carrer Marina, Barcelona, 11.11.2017 © Vilaweb

I un apunt a la tasca d’edició «xapa i pintura» de Francesc Orteu, a partir de les converses amb els autors.

Comimos y bebimos: Notas de cocina y vida / Ignacio Peyró

De tant en tant està bé llegir llibres de no-ficció, i com que sóc un panxacontent els llibres de cuina sempre entren bé.

Potser aquest llibre es passa de nostalgia de llocs que ja no existeixen (o de tan exclusius és com si no existissin), i també peca d’excès en tot de coses que són accessòries al menjar però no són menjar. I és fa estrany. Un llibre sobre menjar on apareix poc menjar? No és una crítica en sí, no està ni bé ni malament, però desorienta una mica, això sí. El llibre però té un principi demolidor:

La cocina es una de las mejores maneras que los hombres hemos encontrado para cortejar la felicidad y —por eso mismo— la cocina es también una de las mejores maneras de bendecir la vida y celebrar el acto gratuito de existir. No hacen falta largas cogitaciones para comprobarlo: en el apremio de cada mañana, un desayuno bien fundamento viene a restaurar el orden del mundo como una acotación dichosa, del mismo modo que el resopón del borracho —una pasta, un bocadillo con lo que haya aquí y allá— nos mandará a la cama con el confort del abrazo de una abuela. Hay un automatismo según el cual nuestra biología agradece un chuletón y media botella de vino hasta darnos su equivalente en términos de alegría. Así se instaura una mirada benigna, indulgente, sobre las cosas.

Órgano conservador, el estómago siempre se alimenta del pasado.

https://www.flickr.com/photos/hdv-gallery/
Brighton brasserie2 © Hotel du Vin & Bistro. Creative Commons.

Desde luego, no hay un lugar mejor para santificar las fiestas, para arruinarse con decoro o para que tu amigo el banquero te haga víctima colateral de una buena operación. Frente a las camiserías buenas, en los mejores metros de Jermyn Street, Wilton’s se alza sobre ese tramo de acera en que ya se entrevé el cielo de St. James, y es fácil imaginarlo como capital de un protectorado masculino que, en apenas tres manzanas, ofrece todo lo que le gusta a cierto gremio conservador y gotoso: ostras, caza, comedores tapiados de caoba, puros de antes de Castro y muchachas de después de Gorbachov.

https://www.flickr.com/photos/andrew_emerson/
Booze © Andrew Emerson. Creative Commons.

Con el alcohol, por supuesto, hay que tener cuidado: Benchley dice que vuelve a la gente idiota y que, como la mayor parte de la gente ya es idiota, suele ser un agravante del delito.

En general el to del llibre per mi és una mica massa snob, aquesta mania de parlar de llocs que ja han tancat, de plats que ja no es troben o d’haver anar a restaurants de París quan encara tenia mèrit anar a aquell restaurant concret… joder sembla escrit per algú de setanta anys, però no, l’autor va nèixer el 1980. Això sí, li concedeixo agudesa i certa gràcia en retratar coses.

Nada, sin embargo, parece tan firmemente asentado como el prejuicio según el cual un hombre —»un hombre que se viste por los pies»— bebe cerveza. Cerveza y punto. Beber vino alimenta la suspicacia. Y si el vino es blanco ya implica, directamente, maledicencia y, en algunos casos, rechazo social.

En el imaginario colectivo, en efecto, un señor que bebe vino blanco tal vez se emociona con la ópera, entiende de antigüedades, lee a Marcel Proust, sabe qué son los rododendros y, por las noches, acaricia el lomo de un gato de angora. Se trata, por tanto, de un sujeto equívoco, al menos si es español, pues ya se sabe que los extranjeros son gente de natural excéntrico (aunque no por ello merezcan mayor indulgencia).

https://www.flickr.com/photos/sebbe_munich/
Big bavarian beer © Sebastian Bonholt. Creative Commons.

Anècdotes entretingudes que passen bé, que no tot serà llegir novel·les.

Teoria King Kong / Virginie Despentes

He llegit alguns llibres d’aquesta autora (aquests, versió antiga del blog), Virginie Despentes, diria que gran part dels que estan publicats en català i castellà, em faltava justament aquest i els del cicle Vernon Subutex que els tinc a la lleixa de pendents.

Ja m’havien quedat clares algunes característiques de l’autora, que es poden resumir en que no està per hòsties i que gasta una mala llet considerable. No és un problema, de fet en un llibre és fins i tot millor, un llibre que no tingui problemes per ofendre i de fet des del principi ja veiem que no és el cas.

Escric en nom de les lletges, per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígides, les mal follades, les infollables, les histèriques, les tarades, per a totes les excloses del gran mercat de les ties bones. I començo per aquí perquè quedi clar: no em disculpo per res, no he vingut a queixar-me. No em canviaria per ningú, perquè ser la Virginie Despentes em sembla que és més interessant que cap altra ocupació.

Volia fer una ressenya mini, però hi ha molt bones coses per posar més que simplement recomanar-vos que us agafeu el llibre, o sigui que res de mini. Sempre m’acabo embolicant…

L’autora ens parla de les agressions sexuals (va ser violada) de la prostitució (va exercir 2 anys), i del porno, i de com aquestes coses són una conseqüència de la situació social de les dones i no al revés. La seva narrativa i el seu estil tenen dues premisses: la primera és que sap de què parla i la segona és que les seves conclusions no tenen perquè agradar ni casar amb els dogmes acceptats sobre aquests temes.

Es diu sovint que el porno augmenta el nombre de violacions. Hipòcrita i absurd. Com si l’agressió sexual fos un invent recent, i que calgués introduir-la dins dels caps dels homes a través de les pel·lícules.

https://www.flickr.com/photos/36979785@N06/
Day #215 + Day #214 © Terry Presley, Creative Commons.

La violació és un tema complex i no se m’acut manera d’acotar o millorar el que diu ella mateixa.

Perquè, des del moment en què diem violació a una violació, tot l’aparell de vigilància de les dones s’activa: ¿vols que se sàpiga, el que t’ha passat? ¿Vols que tothom et vegi com una dona a qui li ha passat això? I, de tota manera, ¿com és que en vas sortir viva, si no ets una puta com una casa? Una dona que volgués ser realment digna hauria preferit deixar-se matar. La meva supervivència, en ella mateixa, és una prova que parla contra mi.

Ens havíem arriscat, n’havíem pagat el preu, i més que tenir vergonya d’estar vives podíem decidir aixecar-nos i recuperar-nos-en al més aviat possible. Paglia ens permetia imaginar-nos que érem guerreres, no responsables personalment del que ens havíem buscat, sinó víctimes ordinàries del que cal esperar patir si ets dona i vols aventurar-te a l’exterior. Era la primera que treia la violació del malson absolut, d’allò no dit, del que no ha de passar mai. En feia una circumstància política, una cosa que havíem d’aprendre a encaixar. Paglia ho canviava tot: ja no es tractava de negar, ni de sucumbir, es tractava de conviure-hi i tirar endavant.

https://www.flickr.com/photos/oxidizer05/
Rape © Valeri Pizhanski, Creative Commons.

Després de la violació, l’única actitud tolerada és la violència contra una mateixa. Engreixar-se vint quilos, per exemple. Sortir del mercat sexual perquè ens han espatllat, negar el nostre desig. A França, no es maten les dones a qui els ha passat això, però s’espera que tinguin la decència d’assenyalar-se com a mercaderia feta malbé, intoxicada. Putes o lletges, que surtin de manera espontània del viver de les casables.

Perquè la violació fabrica les millors putes. Un cop obertes a la força, a vegades mantenen, a flor de pell, un pansiment que agrada als homes, alguna cosa desesperada i seductora. La violació sovint és iniciàtica, talla de viu en viu per convertir la dona en un regal que no es torna a tancar mai més del tot. Estic segura que hi ha com una olor, alguna cosa, que els mascles ensumen, i que els excita moltíssim.

I d’aquí passem a la prostitució, un altre tema on té molt a dir. I tampoc m’atreveixo a acotar o afegir, no voldria fer mansplainnig en un llibre com aquest precisament.

https://www.flickr.com/photos/66944824@N05/
Belleville 2018 © Ithmus, Creative Commons.

Intercanviar un servei sexual per diners, fins i tot en bones condicions, fins i tot amb ple consentiment, és un atac a la dignitat de la dona. I la prova és que, si tinguessin la possibilitat de triar, les prostitutes no ho farien. Quanta retòrica… Com si la noia que depila a Yves Rocher escampés la cera o rebentés punts negres per pura vocació estètica. La majoria de la gent que treballa evitaria fer-ho si pogués, només faltaria! […] Es fa difícil no pensar que el que no diuen les dones respectables quan es preocupen per la sort de les putes és que en el fons tenen por que els facin la competència. […] Si la prostituta exerceix el seu comerç en condicions decents, les mateixes que l’esteticista o la psiquiatra, si la seva activitat s’allibera de totes les pressions legals que coneix avui dia, la posició de la dona casada es torna, de sobte, molt menys atractiva.

https://www.flickr.com/photos/skohlmann/
At Work Ⅳ © Sascha Kohlmann, Creative Commons.

Detestava treballar. Estava deprimida pel temps que em robava, pel poc que guanyava i per la facilitat amb què m’ho gastava. Em mirava les dones més grans que jo que portaven tota la vida treballant així, per guanyar un sou només una mica més alt i que, amb cinquanta anys, rebien esbroncades del cap de secció perquè sortien massa sovint a pixar. Un mes darrere l’altre, captava amb tot detall què volia dir ser una treballadora honesta. I no veia cap escapatòria possible. Calia estar contenta de tenir una feina, ja aleshores. No he estat mai raonable, em costava molt estar contenta.

Fa un retrat de la prostitució allunyat de tòpics i d’una història de bons i dolents. Critica aquesta narrativa imposada per l’esquerra i fa un retrat fins i tot amable dels clients. En aquests temps que corren això dit així i dit per una dona i per una extreballadora té el seu valor. Sobretot perquè quan es plantegen lleis (sobretot si són prohibicionistes) no s’acostuma a preguntar a les interessades per la seva opinió, és fa tot des de dalt, des d’un paternalisme protector.

Si els records que en tinc són correctes, i em sembla que ho són, no era l’agressivitat el que se’m feia difícil d’aguantar, ni el menyspreu, ni res del que els agradava, sinó més aviat les solituds, les tristeses, les pells blanques, la timidesa desgraciada, el que ensenyaven com a defecte, sense maquillatges, el que mostraven de les seves febleses. La vellesa, les ganes de carn fresca contra els cossos vells. Les panxotes, les polles petites, els culs flàccids o les dents massa grogues. Era la fragilitat el que complicava les coses. […] Era una qüestió de caritat, encara que estigués cobrant. Es veia tan clarament que era important per al client fer veure que no em feien fàstic els seus gustos ni em sorprenien les seves tares físiques, que era millor fer-ho, de fet.

https://www.flickr.com/photos/hagengraf/
Geld – Money ©Christine und Hagen Graf, Creative Commons.

El que molesta la moral en el sexe tarifat no és que la dona no hi trobi plaer, sinó que s’allunyi de la llar i guanyi diners. La puta és «l’asfaltosa», la que s’apropia de la ciutat. Treballa fora de casa i fora de la maternitat, fora de la cèl·lula familiar. Els homes no necessiten mentir-li, ni a ella li cal enganyar-los, i per tant corre el risc de convertir-se en la seva còmplice. Les dones i els homes, tradicionalment, no estan acostumats a entendre’s, escoltar-se i practicar la veritat entre els. Visiblement, aquesta possibilitat fa por.

[…] el que compta és difondre una sola idea: cap dona no ha de treure benefici dels seus serveis sexuals fora del matrimoni. En cap cas no és prou adulta per decidir fer comerç amb els seus encants. Segur que prefereix fer una feina honesta. Que es considera honesta per les instàncies morals. I no degradant. Ja que el sexe, per a les dones, fora de l’amor, sempre és degradant.

https://www.flickr.com/photos/alyssafilmmaker/
Corruption © Alyssa L. Miller, Creative Commons.

La sexualitat masculina en ella mateixa no constitueix una violència sobre les dones si elles hi consenten i estan ben remunerades. És el control exercit sobre nosaltres el que és violent, aquesta facultat de decidir en lloc nostre el que és digne i el que no ho és.

Virginie Despentes va fer una pel·lícula, guió i direcció i es va haver d’enfrontar a la censura a la suposadament liberal França, i a més a més va haver d’aguantar tot de crítiques paternalistes que li deien que no podia fer el que va fer, en molts casos sense ni tan sols veure la pel·lícula o llegir el llibre. Es veu que hi ha moltes campanyes per prohibir la pornografia, el que em sembla simplement aberrant i no entendre res i tractar al públic com nens petits permanents.

No és la pornografia el que commou les elits, és la seva democratització.[…] Le Nouvel Observateur reclama el dret a dir no al lliure accés a allò que ha de continuar sent domini dels privilegiats. La pornografia és el sexe posat en escena, cerimonial. Però, per una cabriola conceptual que encara ens és opaca, el que és bo per a alguns, i que aquí s’anomena llibertinatge, comportaria un perill per a les masses del qual cal protegir-les a tota costa.

https://www.flickr.com/photos/alyssafilmmaker/
Destruction © Alyssa L. Miller, Creative Commons.

Un llibre escrit sense por al què diran, feminisme en format punk, una bufetada de realitat que pot molestar a molta gent però també obrir molts ulls, 150 pàgines que es llegeixen en un moment i que potser ajuda a entendre coses que cal que entenguem per poder canviar i millorar.

Història de La Vanguardia / Gaziel

L’apèndix de llibre de cartes entre Gaziel i Pla em va deixar amb ganes de llegir la Història de La Vanguardia del primer, un volum recuperat per L’Altra amb pròleg del periodista (i polític, però va durar poc) Antonio Baños.

La Vanguardia sempre ha estat més que un diari, però va començar com tots per servir a un partit, als interessos monàrquics d’España des de Catalunya i com a enemic mortal de qualsevol expressió de catalanisme, de manera fins i tot furiosa.

La història va jugar amb el diari i ha aconseguit mantenir-se fins als nostres dies, segueix sent un diari conservador tot i que els canvis a la societat han fet que cada cop sembli més descol·locat amb la realitat (no és l’únic diari on això passa però sí on és més notori). Pràcticament tot el que és i ha estat La Vanguardia es deu a Ramon Godó Lallana (el primer comte de Godó), que dominava el diari amb mà de ferro i amb qui Gaziel va haver de negociar força per intentar que el diari fos mínimament sensat.

https://www.flickr.com/photos/circasassy/
A soldier’s story of the siege of Vicksburg. From the diary of Osborn H. Oldroyd.. (1885)© CircaSassy, Creative Commons.

Era partidari fanàtic de resoldre tots els conflictes, polítics o socials, amb execucions sumaríssimes. Els obrers eren per a ell només una allau d’anarquistes, bons per encarar-los la guardia civil. Mai no volgué tractar-hi ni fer-los la més petita concessió a gratcient. Els polítics, els odiava tots també, en massa, perquè transigien i parlamentaven. El poder públic, segons ell, era una claudicació abominable des del moment que, per covardia o mala fe, no es determinava a aplicar el règim infal·lible de la garrotada seca.

Les descripcions de l’amo són cruels però sembla que verídiques, aquesta resulta fins i tot tendre. Descriu una visita a casa de l’amo.

Un criadet mal pagat, amb aires de sagristà magre, em deia en veu baixa, mentre s’escorria endins altre cop, com una ombra: «Vea Vd. mismo: debe de andar por ahí». Volia dir l’amo de la casa. I, en efecte: sense companyia de cap mena —un llibre que li enlairés l’esperit, una música que li espongés el cor, una pintura que li amorosís els ulls; sense un gos, un ocell o una flor, eternament tancat amb la seva immensa dissort i la seva immensa fortuna—, jo el trobava gairebé sempre a la sala de billar, una antiga alcova fosca on només cabia la taula. Damunt d’ella hi havia encès, ni que fos migdia, un enorme llum de llautó daurat. I allí el pobre milionari anava fent solitàriament caramboles i més caramboles, donant tombs i més tombs pels caires del billar, tot ranquejant en la penombra. Com que no em sentia arribar, sovint jo havia d’esperar-me una estoma perquè s’adonés de la meva presència. Feia una llàstima profunda. Era un autèntic personatge de Dostoievski, trasplantat al bon solet i al barri més burguès d’aquella Barcelona on s’estaven podrint les restes de la tradicional monarquia espanyola.

https://www.flickr.com/photos/elcromaticom/
‘La Vanguardia’ (España) Primera portada del diario barcelonés. © Un divertimento de @cromaticom | avatar: M. Eichel, Creative Commons.

Mai tants milions van anar a algú tan miserable, o potser era un acudit del destí posar milions per una banda per compensar les discapacitats físiques (coix, gairebé sord, terriblement miop i amb un defecte a la parla) i el mal caràcter. Com que la correcció política no s’estilava quan Gaziel va escriure el seu llibre el qualificatiu per referir-se a Ramon Godó era: esguerro; d’esguerrat.

He dit que La Vanguardia era més que un diari, les dèries del comte el convertiren en el diari de la burguesia catalana que estava a bones amb Madrid i amb el poder, no va tenir problemes a publicar-se després de la guerra, el que ja és prou significatiu. L’autor del llibre La gran teranyina deia que per esbrinar qui tallava el bacallà a Catalunya era suficient anar repassant les noticies de societat de La vanguardia, pels casaments, i les esqueles, per les defuncions. Gran part de la realitat de Catalunya era la que apareixia a La Vanguardia i tal com hi apareixia, això és així. El secret de la supervivència i èxit del diari va ser una combinació de factors, i també els dos manaments que eren observats sempre i en qualsevol circumstància.

Acatament automàtic a les institucions triomfants
i
Defensa, sense discussió possible, de l’ordre establert.

https://www.flickr.com/photos/raulito39/
La Vanguardia ©Raúl González, Creative Commons.

La part on explica la precarietat del treball i que fins i tot el director s’havia de pluriemplear per arribar a final de mes ha estat força reveladora, si això era així en el diari més rentable de Catalunya el panorama dels altres deuria ser esborronador.

Llibre molt recomanable, de fàcil i ràpida lectura i ple d’informació sense resultar una lectura densa o pesada, divulgació de la bona.

Estimat amic: correspondència 1941-1964 / Josep Pla; Gaziel

Tot i que el títol parla de correspondència l’autoria és molt desigual, només 7 cartes són de Josep Pla, totes les altres són de Gaziel. Queda una correspondència una mica asimètrica, perquè a més a més els dos estils no tenen res a veure, Gaziel és la mesura i l’educació en tot moment, és la discreció de qui no voldria destacar sota cap concepte, i Josep Pla és Josep Pla, que quan s’hi posava no solia tenir manies.

Les cartes més interessants són les que parlen de literatura i de llibres, Josep Pla va formar part del jurat del Premi Sant Jordi (el successor del Premi Joanot Martorell) i les seves opinions no tenen preu, de fet fins i tot fan una certa gràcia, Josep Pla era millor escrivint que no pas jutjant.

La novel·la del Sr. Massó [Viure no és fàcil] és la millor que fins ara he llegit, però la censura no l’aprovarà perquè és massa crua. L’altra obra, de la Sra. Rodoreda, és un intent fallit [«Col0meta», títol de la primera versió de La plaça del Diamant].

Després, encara, he rebut dues novel·les més, que tinc ací mateix. Pere Calders és un gran, magnífic escriptor, però trobo que la seva collonada marítima cau de les mans [Ronda naval sota la boira], perquè és una llauna impressionant. Sembla mentida que pugui existir una llauna tan ben escrita.

El temps no li ha donat la raó, deixem-ho així. Els apèndix del llibre amb el qüestionari que Josep Pla va enviar a Gaziel (i sobretot les respostes) sobre el compte de Godó i La Vanguardia (diari que va dirigir una pila d’anys) són fantàstics i m’han fet venir ganes de llegir la Història de La Vanguardia del mateix Gaziel, és allò de llibres que porten a llibres.