Al cor dels homes / Nickolas Butler

Em va agradar molt, però molt, Canciones de amor a quemarropa, i tenia moltes ganes de llegir més coses d’aquest autor.

Comencem el llibre a l’estiu de 1962 en un campament d’estiu dels escoltes, un campament on alguns pares acompanyen als seus nanos. I el protagonista, en Nelson, que té certs problemes de socialització, cosa que a estones el molesta i a altres estones no, no acabem de saber si és un solitari o s’hi ha fet. Tampoc el pare ajuda, ja que prefereix passar estona amb els altres pares que no pas amb el seu fill.

https://www.flickr.com/photos/rjf7r/
camp-aheka-parade-grounds-jul60 © Bob Fleischer, Creative Commons.

El pare és un element que maltracta tant el fill com la mare, no de manera excessiva però aquest maltractament hi és, i tant la mare com el fill li tenen por, o una certa por almenys. Les coses econòmicament no els van bé, i no econòmicament tampoc, la família s’està acabant, en té tota la pinta.

El cap del campament és en Wilbur, un heroi de guerra (tot i que la seva història real té ben poc d’heroica), i parla amb el Nelson, l’escolta i l’aconsella millor que no ho faria son pare. Wilbur està preocupat perquè li han arribat rumors de festes nocturnes, completament impròpies d’escoltes, i en Nelson té l’oportunitat d’ajudar-lo. Sí, de xivar-se. Però veurem que no és que tingui gaires motius per ser més fidel als seus suposats companys que no pas a Wilbur. Aquesta decisió tindrà força conseqüències, i de rebot donarà una nova vida a Nelson i la seva mare. Quan torna del campament Nelson ha començat a prendre decisions, potser és això la vida adulta.

I d’aquí passem a 1996. En Jonathan (l’únic amic de Nelson) porta el seu fill Trevor, de 16 anys, de campaments, ara el Nelson ha ocupat el lloc de Wilbur. Ens enterem que Nelson ha passat la vida en acadèmies militars, West Point i finalment l’exèrcit i Vietnam, en les forces especials o boines verdes, i com que no era gaire alt la seva feina era entrar als túnels. I després hi havia la tornada al món civil.

El Nelson va viure dos mesos amb la seva mare, i el tedi de la vida diària va començar a ofegar-lo de manera gairebé immediata. No tenia on anar, res a fer, ningú que entengués exactament d’on venia, què havia vist, les coses que havia fet. El primer mes es va conformar dormint setze hores al dia; es llevava només per menjar gelat i després anava al centre de la ciutat i bevia amb l’entusiasme i la urgència d’aquell que intenta desesperadament perdre la consciència i submergir-se en una nit de Johnnie Walker eterna i vellutada. La major part de les vegades, ni tan sols podia trobar ningú amb qui barallar-se: tots els insults que proferia, totes les empentes que donava, totes les cerveses que tirava a una cara desprevinguda…, tot passava desapercebut. el nelson somiava despert en la seva adolescència, quan els altres nois l’assetjaven, el cosien a cops de puny i li donaven puntades de peu com si fos una pilota enmig d’una melé.

https://www.flickr.com/photos/usmcarchives/
Boarding a CH-46, 1968 © USMC Archives, Creative Commons.
https://www.flickr.com/photos/usmcarchives/
Lance Corporal William Cox Emerges from a Viet Cong Tunnel, 1969 © USMC Archives, Creative Commons.

Ens anem enterant de la història de Nelson en flashbacks, perquè la història d'”ara mateix” té interés. La família de Trevor es trenca, en aquest viatge son pare li presenta la dona  amb qui es veu, en un sopar memorable. És un paral·lelisme amb el principi del llibre amb Nelson i son pare, o potser és un signe de la inevitabilitat de les coses? A més a més de tenir 16 anys en Trevor està bojament enamorat de la Rachel, com només es pot estar enamorat als 16 anys. I el seu pare l’intenta desenganyar, però esdevé una tasca impossible.

-Què? ¿Vols que t’ho digui amb totes les lletres? ¿Vols que et faci un mapa? ¿Què vols? ¿El millor escenari possible o el pitjor? Bé, comencem pel pitjor possible, i així ens el traiem de sobre. A veure. Tots dos aneu a la mateixa universitat. Sembleu uns colomins. Tot és fantàstic. Durant un any, potser divuit mesos. Llavors ella s’adona que està enamorada d’algú altre. No és culpa de ningú, però… hi ha un altre noi. Viu a la mateixa residència d’estudiants que vosaltres, de fet. Parla amb ella als passadissos quan va cap a classe. El noi és més atractiu que tu, més fort, més excitant, també. Ella no és capaç de dir-t’ho, però ja no li interesses, de manera que comença a flirtejar amb aquest altre noi sense que tu ho sàpigues. Ara està una mica distant, una mica esquerpa, saps? Teniu vint anys i per la raó que sigui no folleu. O sigui que et dediques a adorar-la, a desviure’t per ella. Li compres flors cada setmana i després cada dos dies. Però com més fas, com més intentes retenir-la, menys atractiu et troba. O sigui que ara ella escolta una altra música, una música que tu desconeixes. És com si fos una llengua estrangera, i ella pontifica sobre aquesta música, sobre algunes lletres concretes que tu ni tan sols ets capaç d’entendre. Fins que un dia li obres el cor: el típic harakiri d’una confessió emocional. I ella es limita a dir-te “Trevor, jo ja no t’estimo”. ¿I ara què? ¿Què passa amb tots aquests anys? ¿Totes aquestes oportunitats que has deixat passar per preservar una mena d’idea romàntica sobre l’amor de la joventut? ¿Per què?

Tot i que alguna cosa aconsegueix quan després del sopar deixen a la Deanna (l'”altra” de Jonathan) al motel i Jonathan, Nelson i Trevor van al que vindria a ser una ciutat propera, i a un club d’striptease.

https://www.flickr.com/photos/dave84/
ErosPyramide20110218_0259 Timmy Sweet © David, Creative Commons.

AC/DC dona pas a Whitesnake: “Here I am again on my own…”. Ara la ballarina està suant i el Trevor se la mira de veritat, l’escodrinya a fons. I s’adona que no ha vist mai despullada la Rachel, tot i que li pot palpar el cos, fins i tot a tres-cents quilòmetres de distància: els pits més aviat petits, el borrissol suau i gairebé invisible de les cuixes, el tou dels peus, les ungles de les mans, que es rosega de mala manera, sobretot a l’hora de classe o quan s’asseu a la banqueta durant un partit de softball. Això que té al davant però, és una dona i el seu cos li sembla… molt i molt diferent; és impressionant, un miracle.
Aquests exercicis gimnàstics tan i tan brutals que fa, i els pits… No, d’això només se’n poden dir tetes: té unes tetes grosses, i semblen esquitxades d’una mena de purpurina. És la criatura més resplendent i enlluernadora que ha vist mai, i d’alguna manera el Trevor se n’enamora de dalt a baix: els pírcings del melic i els mugrons amples i foscos, el punt on es troben els replecs de la pell i se li acumula la suor que regalima cap a terra, allà on van a parar els bitllets de dólar com avions de paper, pilotetes verdes. I quan s’estira de panxa enlaire, aixeca les cames llargues i es treu les calces, tal com es desenganxa el preu de la coberta d’un llibre per regalar…, s’amaga amb totes dues mans durant cinc segons abans de desplegar les cames, i és com si al Trevor se li revelés el misteri del cosmos: la vagina. No: el cony.
El Trevor sent un nus a la gola i de sobte no recorda en absolut com és la Rachel.

I de nou un salt, a 2019, ara és la mare del fill de Trevor qui porta el seu fill de 16 anys de campaments.

Avui en dia es comuniquen exclusivament per mitjà del telèfon i les tauletes en un llenguatge tan macarrònic que cent anys enrere l’haurien pogut considerar un pidgin idiota, encara que els telèfons actualment fan meravelles i gairebé s’anticipen al pensament mateix. Les comunicacions entre l’un i l’altra floten dins d’aquesta casa vella mitjançant els globus dels missatges. De fet, sense els missatges de text, ella no sabria gairebé res sobre la vida del seu fill, tret del que pot deduir remenant el seu armari, els calaixos de la còmoda, les butxaques dels pantalons quan fa la bugada.

Hi ha temes que són recurrents. L’amor i com les relacions a la llarga el van desgastant, i com cadascú fa amb això el que pot, en general força allunyat de les ensenyances dels escoltes, models de virtut. Els escoltes amb les seves normes, ideals i ensenyances simbolitzen el món infantil que els protagonistes deixen enrere. A més a més hi ha l’abisme entre pares i fills, per més que els pares acompanyin els fills a les colònies, més com una manera d’escapar de casa que no pas d’estar amb els fills però això és un altre tema. Un abisme engrandit pel desengany, tant entre Nelson i el pare Clete com entre Trevor i Jonathan. Però hi ha alguna cosa que resisteix tot això i és l’amistat, al llarg dels anys i amb les intermitències típiques aquesta amistat o camarederia masculina no s’esvaeix. Curiosament les amistats són més fiables i més estables que els vincles familiars. Potser perquè als amics els acceptem com són i dels familiars sempre n’esperem alguna cosa? Encara que només sigui un exemple?

https://www.flickr.com/photos/28872131@N05/
White Deer / Weißer Hirsch / Albino © Adrian Korte, Creative Commons.

I aquesta estada al camp te molt de final, no només del llibre, no deixa de ser el final d’una manera d’entendre el món. Aquest final a mi m’ha deixat fumut, i això és perquè el llibre m’ha atrapat de mala manera, no passa sempre, només amb els bons llibres. Les bones sensacions de l’anterior llibre de Butler (que per cert no hi és en català) es més que confirmen en aquest llibre que va directe a la llista dels millors d’aquest 2017.

 

Canciones de amor a quemarropa / Nickolas Butler

Un llibre del que he sentit molt a parlar, i molt bo. Tenia ganes de posar-m’hi, i una mica de desconfiança també. Tampoc havia llegit abans res de Nickolas Butler, era un salt al buit (bé, no del tot., el publica Libros del Asteroide, que sempre és una garantia).
L’argument del llibre és prou típic, grup d’amics de tota la vida del poble, ara ja a la quarentena, de nou al poble de Little Wing a Wisconsin. Els protagonistes són Hank, Beth (la dona de Hank), Lee, Kip i Ronnie.
Kip va treballar i triomfar a Chicago abans de tornar i intentar reconvertir una fàbrica en un local de moda, de fet es va casar a Little Wing i ell i la seva dona es van instal·lar al poble. Les coses amb la fàbrica no han sortit excessivament bé.
Ronnie era l’estrella, estrella del rodeo però estrella al cap i a la fi. Una combinació d’alcoholisme i possiblement alguna de les trompades que es va donar el va deixar tocat, com un adolescent permanent que necessita dels altres. O això creuen els altres, ell voldria marxar del poble però no hi ha manera, com si tots conspiressin per fer-lo quedar-se. Hi ha un detall, ell quan estava bé fora del poble era algú, un triomfador, però ara es queda aquí com si aquest fos el destí quan fracasses.

Lee és un músic i cantant. Va estar amb multitud de bandes de poca monta, de gira per aquí i per allà fins que cada poc les bandes es disolien i li tocava tornar a començar. En una d’aquestes aturades va tornar al poble, es va instal·lar en una granja, va muntar un estudi en un vell galliner i va grabar Shotgun Lovesongs, el seu gran éxit, un disc milionari que el portaria per mig món de gira però ara sí, ara de debó.
I Hank i Beth es coneixien de sempre i es van casar i porten una vida de poble tranquil·la. Ell és granger i ella mestressa de casa, tot i que va buscant feines perquè la granja no va tant bé com seria desitjable.
Aquests són els personatges, que es retroben per la boda d’en Kip, amb comiat de solter inclosa i amb la parella de Lee, un estrella de Hollywood anomenada Chloe; després tindrem dues bodes més, la de Lee am Chloe i la de Ronnie amb Lucille, l’stripper que va conèixer al comiat de solter de Kip. Una mica a l’estil de Quatre bodes i un funeral si es vol. Però entremig passen coses, i tenim flashbacks sobre els personatges.
Un dels temes centrals és el fracàs i el poble com a constatació d’aquest fracàs, hi tornes quan fracasses i també fracasses si hi tornes.

Kip torna al poble i les coses li comencen a anar malament, tant amb la dona, com amb els amics, com amb el negoci, a fora triomfava però en tornar no.
Ronnie triomfava a fora, però està aquí, fumut, minvat, al poble, poble del que ell en vol marxar.
Beth va marxar a estudiar, en aquella época ho va deixar una temporada amb en Hank i es va embolicar una nit amb en Lee. Hank no ha sortit del poble, ell i Beth són aparentment feliços, o estables, com si fos un premi de consolació que dóna el poble a qui no l’abandona.
En Lee es casa amb Chloe, allò no dura i torna al poble, derrotat, fracassat, sense saber qui és després d’haver estat a un lloc tan diferent de Little Wing com Nova York, a més a més li confessa a Hank que se’n va anar al llit amb Beth i que creu que n’està enamorat (bé, el que té és una empanada mental que no hi ha per on agafar-lo). En Hank no s’ho pren bé i el seu matrimoni passa per una crisi per això, perquè tot i que en aquell moment els dos no estaven junts ha tingut més de 20 anys per dir-li i no ho ha fet. Hank és algú senzill, i per tant d’extrems, i se sent traicionat, per l’amic i per la dona.
I al costat de tot això Ronnie es casa amb l’stripper, sembla una parella sense futur però funcionen, tot i que el comiat de solter de Ronnie quasi el mata, literalment. Jo m’ho temia i quan he vist que no me n’he alegrat com si fos algú de debó i no un personatge, odio els autors capaços d’aconseguir això.
El fracàs, el retorn, el marxar i portar el poble a dins. Tot això són temes que hi són. I jo fins i tot faig un

Axl Rose, abans de donar vergonya aliena

paral·lelisme arriscat, veig en Lee com una mena de versió d’Axl Rose, si Axl Rose es comportés com un persona, que no és el cas, Axl va passar de ser un perdedor de Lafayette(Indiana) a un milionari a Los Angeles i cap d’una banda que va tenir uns anys de moltíssim éxit, i no ho va pair bé, com és normal. No puc evitar veure en Lee una mica com això, com un nano de poble que no aconsegueix adaptar-se a les grans ciutats i necessita tornar periòdicament al poble, a llepar-se les ferides o a renéixer, segons. Tot i que per un tema geogràfic potser el referent més clar seria Bob Dylan, però és que els Guns N’ Roses d’Axl tenien una cançó titolada Shotgun Blues.
El llibre es va narrant des del punt de vista dels personatges, Hank, Lee, Ronnie, Kip i Beth, cosa que a més a més de ser un encert i un estil que m’agrada permet descobrir més els personatges i concretament que Beth no és en absolut un personatge pla, és de fet el personatge més sorprenenment interessant. Ella, la seva parella, la relació amb Felicia (recordem dona de Kip) i amb Lee, i amb tot el que seria l’univers del poble de Little Wing.
I sobretot és també un llibre sobre l’amistat, i el que costa de mantenir al llarg dels anys.

Nickolas Butler