Les millors vacances de la meva vida / Neus Canyelles

Primer llibre que llegeixo de Neus Canyelles, a veure què tal.

El llibre enganxa. Un estil en apariència senzill per explicar una història que no és fàcil, ni agradable. Ras i curt: la protagonista està ingressada en un psiquiàtric després d’un intent (evidentment fallit) de suicidi.  A poc a poc anem repassant amb ella el perquè, i el més xocant és que no hi ha un gran perquè, sembla ser el final lògic a una llarga caiguda, una caiguda molt suau, molt llarga, quasi ni és una caiguda. La protagonista té família, feina i una vida estructurada, no és la típica bala perduda que intenta el còctel de barbitúrics com a sortida desesperada.

https://www.flickr.com/photos/majcher/
IMG_1497 © Marc Majcher, Creative Commons.

Els meus pares em varen venir a veure. Em varen semblar molt vellets, molt espantats, com si entressin en un corredor de la mort d’on jo nopodia sortir sense permís, però no com si els fes vergonya tenir una filla allà dins. Tal vegada si els hagués passat allò molt abans sí que haurien passat vergony, però ara ja no. Els vuitante anys calmen els esperits. La meva mare que no hi sent; el meu pare que només plora. Els veia com dues personetes molt petites que no podien fer res per mi, tot i que eren les més estimades. La meva mare em preguntà si estava bé en aquell lloc, si em tractaven bé. Les mares duen sempre una llar al cor. Li vaig contestar que sí. Que no es preocupés. El meu pare no deia res. No em renyaren. Jo veia que no podien suportar aquell dolor, i se’m feien petits. Ja no eren aquelles persones que ho solucionaven tot, i a les faldes de les quals la vida era encantadora.

https://www.flickr.com/photos/transtek/
Human walking cane © Abdulsalam Haykal, Creative Commons.

La vida allà dins es converteix en un concurs amb regles confuses i canviants entre l’equip Verd (els interns) i els Blancs (els metges), com un concurs de la tele on el premi és sortir d’allà. No és completament desencaminat veure-ho així. A més a més en un interludi parla de la seva escriptura, que en part per no escriure és pel que està allà tancada.

No entenc els escriptors que escriuen com si fessin una obra de misericòrdia. Quan els pregunten si pensen escriure un altre llibre d’èxit —se suposa que ja n’han fet un—, contesten: «Ja m’agradaria tenir una fórmula perquè me’n sortís un altre d’igual». No saps si parlen de llibres o de camaiots. Però és per solidaritat. El lector els necessita. Estan disposts a fer qualsevol cosa per atendre’l (cursos, tallers creatius). Alguns escriptors semblen oenagés. Donen de llegir al proïsme.

https://www.flickr.com/photos/froderik/
diary writing © Fredrik Rubensson, Creative Commons.

El meu ofici m’ocupa totes les hores del dia. Vull dir que estic segura que tot el que he fet  m’ha encaminat cap a les coses que he escrit. Fins i tot la supervivència. Tot, tot s’ha convertit en literatura. Les coses bones perquè s’ho mereixien. Les dolentes per poder-les suportar.

I no dic res més per no espatllar el final. És un llibre curt i que atrapa i que el llegeix molt i molt bé. I una història dura tractada de manera sorprenent, defugint el drames, l’autocompassió i sense caure tampoc en l’altre extrem de despersonalitzar i caricaturitzar els personatges. Tenen relleu i matisos i llums i ombres tots ells.

Un anécdota del llibre m’ha fet especial gràcia. Al taller on fan manualitats posen música, hi ha uns joves que sempre posen Extremoduro i Marea, però un dia li demanen a la protagonista que triï. Ella demana Palabras para Julia, la versió en cançó del poema de Goytisolo que va fer Paco Ibáñez, no troben aquesta versió però en posen una altra que els heavies de seguida identifiquen com aquella cançó que cantaven Los Suaves, no recordava que ells també l’haguessin interpretada. Us poso la versió de Los Suaves i després la de Paco Ibáñez i aquí teniu la lletra d’aquest excel·lent poema, que no és ben bé com la cançó.