La uruguaya / Pedro Mairal

El llibre comença amb un viatge a Uruguai i un adulteri. Són els anys del corralito, i un escriptor argentí cobra els seus drets d’autor en dòlars en un banc a l’altra banda del riu per evitar que siguin «pesificats» al moment. Va i torna i porta els dòlars a la butxaca amb un valor més alt que el canvi oficial que en fan els bancs.

El protagonista va a Uruguai on també espera retrobar-se amb Guerra, a qui va conèixer en una recent fira d’escriptors i editorials. Sóc molt fan d’aquest fragment de calentón.

Y ahora sí le di un beso. Le rodeé la cintura, la apreté contra mí. Beso de lengua, de trampa, de perfecta intimidad como si la enorme cúpula del cielo se acercara hasta ser un cono de silencio. Las ganas y el calor. Mi mano despacio por sus caderas, por su panza chata, la piel bronceada y el borde de la tanga de su bikini, mi mano ya en territorio comanche, un poco más allà, estaba depilada, y de pronto con la yema del dedo toqué algo no humano. Metálico. Un mínimo punto extraterrestre. Un arito. La miré a los ojos y le divirtió mi sorpresa. Guerra tenía un piercing en el clítoris. Entonces mi dedo se perdió en su concha mojada y caliente, su divina concha mojada para mí, su agua sexual que se quedó conmigo en una memoria física que, a pesar de todo lo que pasó, puedo encontrar cuando quiero y me sigue provocando inmediatamente una revolución solar en toda la extensión de mi sangre.

https://www.flickr.com/photos/jikatu/
Carrasco, Montevideo, Uruguay © Jimmy Baikovicius, Creative Commons.

Es quedarà amb ella? O amb la seva dona? Serà només això, un calentón, o la cosa anirà a més? Ho descobrirem seguint al protagonista en un dia, un sol dia que donarà per molt, sobretot perquè ell es faci il·lusions i faci plans que no arribaran enlloc i perquè res surti com ha planejat. Perquè Uruguai no és com una provincia argentina però plena de bona gent i sense corrupció ni delinqüència i amb la marihuana legalitzada. No del tot, o potser sí i el tema és amb qui s’ajunta.

Una novel·la que es llegeix molt bé i que aconsegueix fer interessant un argument relativament escàs i plena d’observacions brillants (escampades aquí i allà, massa per recollir-les totes). Com sempre en els bons llibres hi ha més del sembla a un primer cop d’ull, per començar un autor com Pedro Mairal que pot ser tot un descobriment.

Los muertos / James Joyce

Un llibre molt petit i que el vaig agafar justament per això, era petit i em cabia a la butxaca dels pantalons. Una manera d’entrar a James Joyce, fa la tira d’anys em vaig llegir Dublinesos, un recull de contes que es tanca justament amb aquest. He de rellegir el recull amb calma, i també el Retrat de l’artista adolescent de Joyce abans de posar-me amb l’Ulisses, que cada cop em fa més mandra.

Poc a dir sobre aquest petit llibre, una bona iniciativa que potser valdria la pena repetir (llibres a 100 pessetes, 0.6€) però amb la quantitat de llibreries d’ocasió potser tampoc cal. Una bona manera per fer un tast d’un autor, ja opinaré extensament quan en llegeixi o rellegeixi més.

La biblioteca de los libros rechazados / David Foenkinos

Em semblar una premisa interessant i veig (perquè ho explica al llibre) que existeix o existia perquè els enllaços que hi trobo no van, la Brautigan Library, una biblioteca de manuscrits no publicats. Una idea una mica marciana molt en consonancia amb un autor bastant marcià com Richard Brautigan. I una idea de novel·la que combina les biblioteques i els llibres rebutjats per editorials… què voleu que us digui… per motius extraliteraris a mi ja m’ha guanyat molt. Falta que la narració funcioni, i aquest és el cas. De fet la narració funciona molt bé, molt ràpida i molt fluida, la veritat és que s’agraeix.

Tenim una biblioteca amb una secció per llibres rebutjats, una parella que mig per casualitat hi troben un llibre que creuen que serà tot un éxit, l’autor ja és mort i ningú dels que el coneixien sabien que hagués escrit res en tota la seva vida. I a partir d’aquí l’èxit del llibre, la mitomania, els periodistes, els drets del llibre i els interrogants que es plantegen totes les persones del voltant. Els editors, la vidua de l’autor, la seva filla, la bibliotecària…

Un llibre sorprenentment entretingut, amb alguns girs previsibles però tot i això molt recomanable que es llegeix en res i que fa que sumem el nom de David Foenkinos a la llista d’autors francesos contemporanis interessants, (com Barbery, Beigbegeder , Divry i a certa distància Despentes o  Houellebecq).

Festín de serpientes / Harry Crews

A mida que el llegeixo Harry Crews es va confirmant com un dels meus autors de capçalera, juntament amb Larry Brown són els més destacats dels autors de Dirty Works, i això és dir molt perquè déu n’hi do quines bèsties pardes que son tots ells. És literatura d’un realisme extrem (a més a més de brut), van un bon tros més enllà del que ho van fer altres pares del gènere com ara Bukowski. No se m’acut res millor que posar el text de la contraportada, això i el que ja m’havia llegit de Crews (i aquest al blog antic) em van fer comprar el llibre i llegir-lo pràcticament d’una sentada.

Granjeros ebrios. Majorettes viciosas y toxicómanas. Negros silenciosos con instintos homicidas. Un exjugador de fútbol americano que podría haber llegado a lo más alto. Un parque de caravanas. Un sheriff con una pata de palo, souvenir de su paso por Vietnam, que utiliza la cárcel de picadero. Un ayudante del sheriff que no da abasto. Una navaja. Peleas ilegales de perros. El entrenador Tump y sus muchachos. Una chica pegada al televisor. Mucho moonshine, mucha cerveza y alguna que otra botella robada de whisky del bueno. Un predicador de serpientes. James Brown en la gramola. Canciones de Merle Haggard. Un abogado que solo puede follar pensando en Treblinka. Bebés llorones. Una estudiante de filosofía que lee novelas de ciencia ficción (y que forzosamente ha de ser idiota). Un montón de melenudos. Viajantes de comercio. Gente procedente de todo el país (el año pasado se presentaron dos de Canadá y cinco de Texas). El certamen de Miss Crótalo. Y un montón de serpientes. Serpientes por todas partes. Consoladores con forma de serpiente, preservativos con forma de serpiente, ropa interior con estampado de serpiente, cazadores de serpientes y serpientes a la sartén con salsa picante de Louisiana…

¡BIENVENIDOS AL RODEO ANUAL DE SERPIENTES DE CASCABEL DE MYSTIC, GEORGIA!

Després d’això no diré res més. Una lectura recomanadíssima!

https://www.flickr.com/photos/vintage_illustration/
Rattlesnake Rodeo in Opp, Alabama. Original image from Carol M. Highsmith’s America, Library of Congress collection. Digitally enhanced by rawpixel.

Estic temptat de dir que aquest és el millor llibre de Harry Crews, però me n’estaré. Fer rànquings dels llibres no té gaire sentit, tots els llibres que he llegit fins ara de Crews tenen un nivell excel·lent, però potser aquest llibre seria el més representatiu. Tot el que és el seu estil, els seus persontges, els seus escenaris i la seva ràbia i la seva violència i derrota està aquí. Aquest és el llibre paradigmàtic de Harry Crews, possiblement la manera més sincera d’entrar en els seus llibres.

Los combatientes / Cristina Morales

Sí, lo seu seria anar directament a Lectura fácil de la mateixa autora i que ha guanyat un dels premis que respecto, el Herralde, però sóc així i he preferit començar per aquí, però tinc el Lectura fácil a la lleixa.

Sóc així i potser això no és bo. Hi ha llibres que sí i llibres que no, i aquest és clarament un llibre que no. Té molt més d’experiment que de llibre minímament entretingut o interessant o de bon llegir o alguna cosa. No li poso l’etiqueta d’EVITAR perquè almenys és curt i té alguns passatges que tenen certa gràcia. 117 pàgines que em podria haver estalviat, un trajecte en tren cap a casa i un altre de casa a la feina. 117 pàgines és el marge que li donaré a Lectura fàcil perquè em convenci que val la pena seguir llegint. A més de Dolent de vegades sóc venjatiu.

Abans ningú deia t’estimo: Testimoni de filles i fills de presos polítics / Anna Forn; Beta Forn; Laura Turull; Marta Turull; Oriol Sánchez

Llibre emocionant que es centra en el component humà més que no pas en el polític. Sí, són fills de polítics, i sí, creuen en les mateixes idees i si ho voleu simplificar més encara les filles i els fills dels presos i les preses polítiques són independentistes. Però el llibre no va d’això, o no només, és gent força jove que veu com pràcticament d’un dia per l’altre tenen els seus pares empresonats. I encara segueixen, anem cap als dos anys d’aquesta vergonya. No és un llibre sentimental però sí un llibre ple de sentiments, i en més d’un moment es llegeix amb un nus a la gola, independentment de les idees de cadascú, només amb el factor humà del tema. Poso aquest petit fragment de Laura Turull:

A la Beta i a mi ens va tocar fer de cangurs. Després de la visita, un cop al tren, vam estar-nos molta estona amb els nens, dibuixant i pintant. És diferent anar a la presó com a filla que quan hi vas amb nens petits i has d’estar per ells. Alguns ja són prou grans per entendre que els pares són a la presó, però als més petits els han explicat que els pares no són a casa per motius de feina, cosa que no deixa de ser certa, perquè els presos continuen fent política i la continuaran fent, digui el que digui un jutge o una sentència.

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-foto-aeria-mes-impactant-de-la-manifestacio-pels-presos-politics-de-barcelona/
Carrer Marina, Barcelona, 11.11.2017 © Vilaweb

I un apunt a la tasca d’edició «xapa i pintura» de Francesc Orteu, a partir de les converses amb els autors.

Normal / Warren Ellis

Conec a Warren Ellis com a guionista de còmics, seva és la molt recomanable sèrie Transmetropolitan, a més a més fa moltíssim em vaig llegir una novel·la seva amb la que vaig flipar de lo bèstia i divertida que era, Camino tortuoso.

Tenim un futur del que no se’ns explica gaire i un lloc conegut com Normal que sembla ser un manicomi. Molta gent, sobretot famosa, ha portat l’addicció a les xarxes i a la sobreexposició continua a nivells que han fet saltar pels aires la seva estabilitat mental. És el cas del protagonista, al que ingressen a Normal després d’una crisi, allà es fa amic d’una caníbal (ella diu que és allà per prendre males decisions culinàries)  i d’algú que en veure un munt d’insectes llefiscosos no pot deixar d’exclamar que s’ha follat coses pitjors.

El munt d’insectes que us dis ha aparegut on hi havia un pacient, un pacient que ha desaparegut, tot un trauma i el discurs que els fa un desesperat director de la institució és per enmarcar.

—Vinga —va dir el director—. Tots els presents sou sonats que s’ho passen bé manipulant aparells tecnològics i teories socials estranyes fins que el cervell us fa un pet i us ensorreu. Qualsevol de vosaltres ho hauria pogut fer, això.

Els membres del personal mèdic contemplaven el director amb ulls horroritzats.

—Què? —va saltar el director—. Que aixeco la llebre potser? Que potser era un secret, que estic a càrrec d’una pila de gent sempre suada que treballa en oficis falsos i inútils i que per algun motiu no va tenir la fortalesa mental necessària per estar-se tot el sant dia mantenint una ficció a canvi de la paga? Mentre que jo, l’eixugaculs en cap de l’elit dels creadors de pensament, he de mantenir tres nens endimoniats, dues cases de merda i una teòrica dona que va deixar de follar amb mi cinc anys abans de fotre’m fora, d’engegar-me literalment al carrer, on em va atropellar un pallús rodanxó que duia una Vespa, de manera que a part del que ja he dit ara m’he de pagar cinc medicaments caríssims que m’han receptat només per no passar-me tot el sant dia xisclant com un porc escorxat? I quin problema dieu que teniu, vosaltres? Esteu tan cardats que us pixeu a sobre cada cop que veieu un comandament a distància i ara resulta que us trasbalsa que us digui que us pixeu a sobre cada cop que veieu un comandament a distància? A cagar a la via. Un, o uns quants, o qui sap si tots els nostres meravellosos interns es van endur un altre dels nostres pacients a mitja nit i segurament es van cruspir el pobre desgraciat.

https://www.flickr.com/photos/bekassine/
left outside © bekassine…, Creative Commons.

El llibre es llegeix molt bé, però trobo que la trama navega una mica fins a centrar-se en una part final que m’ha semblat una mica atropellada i que deixava moltes coses secundàries a l’aire. Tot i això és interessant, moltes coses d’aquest futur es podrien desenvolupar més. És interessant però imagino que encara tenia el record de la salvatjada que va ser Camino tortuoso i m’esperava una cosa més en aquest estil, i per això en aquesta novel·la m’emporto la impressió que em falta alguna cosa.

Successimultani / Manuel de Pedrolo

Pedrolo i ciència-ficció és una aposta que no falla mai, no m’hi estendré. Aquí el trobem explorant un dels clàssics del gènere com són els viatges en el temps i les paradoxes que pot ocasionar.

El llibre comença una mica llastrat, com si fos necessari explicar-nos molt bé com funcionen (i com no) i en quines condicions els viatges en el temps. Sembla que cal delimitar molt bé el terreny de joc en el que ens mourem al llarg del llibre.

En gran part del llibre la ciència-ficció sembla més una excusa que una altra cosa per explicar-nos les aventures del protagonista en diferents moments, a l’ara del 1973, i al 1951, i com la seva pròpia existència es va complicant, i amb un desenllaç que jo començava a veure venir.

És ciència-ficció perquè els viatges en el temps són un clàssic del gènere, no us espereu però una ciència-ficció més de l’estil de Blade Runner (la pel·lícula) tot és menys espectacular, menys futurista (no es pot viatjar al futur perquè encara no existeix) i més nostrada, més realista, amb carrers i barris de Barcelona perfectament identificables.

El final, tot i veure’l venir, té alguns detalls d’allò més destacables, com la presència del propi autor, més o menys.

Persecució / Richard Unekis

Els llibres de La cua de palla són en general molt bons, però tenen una cosa que no m’agrada gens: un cos de lletra assassí. Jo entenc que el paper era car i tot això, però potser en les edicions dels seus llibre més recents es podria fer servir un cos més llegible.

Aquest llibre forma part d’un lot de llibres de La cua de palla que vaig heredar, que per tant ja porten dues mudances i els hi caurà una tercera, no me’n desfaré fins que no me’ls llegeixi.

Per cert quan parlo de cos de lletra assassí vull dir això, la moneda és de 10 cèntims d’€, o de 0.1€ si preferiu fer servir decimals.

L’autor Richard Unekis (ni entrada a la wiki té, només a IMDb i als catàlegs de biblioteques només apareix aquest llibre) no és un dels grans de la novel·la negra americana, no és un Hammett o un Chandler ni un Jim Thompson (el millor dels tres per mi).

Una trama enginyosa desemboca en un joc del gat i la rata entre dos atracadors que han preparat molt bé el seu cop i el cos de policia que els intenta capturar. Un llibre absolutament trepidant i que fa que no es pugui deixar de llegir un cop es comença, molt i molt recomanable.

Estimat amic: correspondència 1941-1964 / Josep Pla; Gaziel

Tot i que el títol parla de correspondència l’autoria és molt desigual, només 7 cartes són de Josep Pla, totes les altres són de Gaziel. Queda una correspondència una mica asimètrica, perquè a més a més els dos estils no tenen res a veure, Gaziel és la mesura i l’educació en tot moment, és la discreció de qui no voldria destacar sota cap concepte, i Josep Pla és Josep Pla, que quan s’hi posava no solia tenir manies.

Les cartes més interessants són les que parlen de literatura i de llibres, Josep Pla va formar part del jurat del Premi Sant Jordi (el successor del Premi Joanot Martorell) i les seves opinions no tenen preu, de fet fins i tot fan una certa gràcia, Josep Pla era millor escrivint que no pas jutjant.

La novel·la del Sr. Massó [Viure no és fàcil] és la millor que fins ara he llegit, però la censura no l’aprovarà perquè és massa crua. L’altra obra, de la Sra. Rodoreda, és un intent fallit [«Col0meta», títol de la primera versió de La plaça del Diamant].

Després, encara, he rebut dues novel·les més, que tinc ací mateix. Pere Calders és un gran, magnífic escriptor, però trobo que la seva collonada marítima cau de les mans [Ronda naval sota la boira], perquè és una llauna impressionant. Sembla mentida que pugui existir una llauna tan ben escrita.

El temps no li ha donat la raó, deixem-ho així. Els apèndix del llibre amb el qüestionari que Josep Pla va enviar a Gaziel (i sobretot les respostes) sobre el compte de Godó i La Vanguardia (diari que va dirigir una pila d’anys) són fantàstics i m’han fet venir ganes de llegir la Història de La Vanguardia del mateix Gaziel, és allò de llibres que porten a llibres.