La tomba de les llumenetes; Les algues americanes / Akiyuki Nosaka

Aquest llibre d’Akiyuki Nosaka està format per dues novel·les independents, força breus les dues, el llibre amb prou feines té 140 pàgines. Sembla que l’autor va debutar amb un altre llibre força introbable i després ja aquest.

La primera novel·la breu és La tomba de les llumentes i és un dels llibres més trist i desolat que he llegit a la vida. El Japó de la guerra amb parents al front sense saber-ne res, i els bombardeigs que es van acarnissar entre d’altres llocs en la ciutat de Kobe, on s’ambienta la història dels germans Seita i Setsuko. Quan pensem en Segona Guerra Mundial i Japó el primer que ens ve al cap són les bombes nuclears que van posar fi a la guerra i que van caure sobre Hiroshima i Nagasaki, però la guerra va ser molt més llarga i cruenta i Japó va rebre bombardeigs al seu territori.

L’endemà al matí, havien mort la meitat de les llumenetes; la Setsuko les va enterrar a l’entrada del refugi, “Què fas?”, “La tomba de les llumenetes”, i, sense aixecar la mirada de terra, “A la mama també l’ha posada dins una tomba, ¿oi?”, mentre en Seita dubtava que respondre-li, “M’ho va dir la tia, em va dir que la mama s’havia mort i que era dins una tomba”, i a en Seita, per primera vegada, li van venir les llàgrimes als ulls, “Algun dia visitarem la tomba de la mama. Setsuko, ¿no te’n recordes del cementiri de Kasugano, a prop de Nunobiki? La mama és allà. Sota un camforer, en una tomba petita: Sí, fins que no posem els seus ossos allà, la mama no podrà descansar en pau.”

https://www.flickr.com/photos/pingnews/
Public Domain: WWII: Atom Bomb, Nagasaki, August 1945 (HD-SN-99-02901 DOD/NARA) © pingnews.com, Creative Commons.

La segona novel·la (Les algues americanes) és més interessant i sobretot menys trista, amb tot el contrast entre Japó i Estats Units i un discurs de rendició de l’emperador que ningú va entendre (entre mala qualitat de la gravació i un japonés excessivament arcaic els oients no tenien clar si s’havien rendit o no). Bàsicament una família japonesa allotja uns dies a uns americans que la dona ha conegut de vacances a Hawai. L’home d’aquesta parella d’americans va estar en les forces d’ocupació del país després de la guerra, coneix l’idioma i la gent i el lloc. El Toshio recorda com va ser el primer cop que van veure americans, uns homes enormes, no els estranyava haver perdut contra aquella raça de gegants. Mentre esperen els americans, i després quan els tenen allà, en Toshio va recordant com va ser l’ocupació, com feia de macarró per als soldats amb noies que estaven disposades al que fos a canvi de menjar, com ell també traficava amb el que podia en una situació en que els únics que tenien de tot eren els soldats americans.

Per a en Toshio, Amèrica era el hijiki americà, la neu que va caure en ple estiu sobre les ruïnes calcinades, les natges musculoses dels soldats enfundades en tela de gabardina, aquella mà gruixuda que li va donar un soldat dient “squeeze, els xiclets que substituïen l’arròs com a racionament per a una semana, el “have a good time”, MacArthur al costat de l’emperador, que només li arribava a l’espatlla, el “kyuu-kyuu” com a emblema de l’amistat entre americans i nipons, la llauna de mitja lliure de MJB, el DDT amb què el va ruixar un soldat negre americà en una estació, el buldòzer solitari que desenrunava els carrers, les “canyes de pescar” dels jeeps, l’arbre de Nadal decorat amb llums intermitents de la casa d’uns civils americans.

https://www.flickr.com/photos/terrazzo/
Tokyo Ginza © Terrazzo, Creative Commons.

No sembla que hi hagi més coses d’aquest autor, una pena.

Records dorments / Patrick Modiano

Un altre autor amb el que m’estreno, ni més ni menys que Patrick Modiano. Però el llibre no m’ha acabat de fer el pes. Per moments sembla un recull aleatori de dones que no queda clar si son conegudes, amigues, amants o novies del protagonista, i que quasi totes les troba sense que se’ns digui gaire perquè apareixen i perquè desapareixen després. El llibre no m’ha fet massa el pes però l’estil sí, molt, i ara vull llegir més coses de Patrick Modiano. A més a més els llibres ambientats a París molen molt i fan de bon ressenyar.

El moment del dia que m’agradava més es donava a París, a l’hivern, entre les sis i dos quarts de nou del matí, quan encara era fosc. Una treva abans que es fes de dia. El temps estava en suspens i et senties mes lleuger que de costum.

Vaig freqüentar diferentes cafés de París a l’hora en que obrien les portes als primers clients. L’hivern del 1964, en un d’aquests bars de l’alba —com jo els anomenava— on totes les esperances eren permeses mentre encara fos fosc, m’hi trobava amb una tal Geneviève Dalame.

https://www.flickr.com/photos/gadl/
Sunrise over Paris © Alexandre Duret-Lutz, Creative Commons.

Tener una vida / Daniel Jándula

Igual que amb Nefando vaig llegir un article al mateix blog i em vaig agafar el llibre d’aquest desconegut Daniel Jándula.

Al protagonista d’aquesta novel·la li apareix un forat a la paret. La cosa no passaria d’anecdòta de reunió de veïns si no fos perquè el forat va creixent i va absorvint les coses de la casa, torçant-les si cal. Vaja que el protagonista té una mena de forat negre que va creixent al menjador de casa.

Aquest creixement que amenaça amb absorvir-ho tot és l’excusa perquè el protagonista rememori fragments de la seva vida fins al moment, i sobretot el perquè no ha fet aquest viatge que ha acabat amb l’avió desaparegut.

https://www.flickr.com/photos/hipydeus/
Black hole passing by Earth © Martin, Creative Commons.

Un llibre que m’ha agradat. A veure que les lectures depenen també del moment i de què hem llegit abans i després de Nefando m’ha anat força bé una cosa molt més baixa de revolucions. Un llibre breu i interessant.

Son muchos los que dicen apostar por la vida, sin saber que la vida no cuenta con ellos. La vida encuentra el modo de abrirse camino, no pide permiso. Y para tener una vida, no basta con estar vivo.

L’úter de la balena / Joan Jordi Miralles

Amb aquest llibre acabo amb tot el que fins al moment ha publicat aquest autor (excepte el teatre), no sé si hi ha algun premi o alguna cosa. Aquest autor ha estat ressenyat en la versió antiga del blog, i darrerament també a la nova, si voleu saber que m’han semblat els seus llibres només heu de clicar els enllaços.

I aquest llibre? Buf. Aquest no. A veure tenim una història de ciència-ficció en un món apocalíptic on no fa més que ploure. Els protagonistes són tres germans i com s’ho fan per sobreviure en un món devastat, on han de fer expedicions per destrossar mobles i tenir llenya, o on matar una rata de claveguera per tenir què menjar és un bon pla. Amb això us feu una idea.

Però això està narrat en un estil lent, a vegades entre excesivament culte i oníric, recordant (almenys a mi) la part del soldat a L’altíssim, i igual que aquelles parts vaig estar temptat de saltar-me-les he estat temptat de deixar estar aquest llibre més d’un cop. No és com per posar-li una etiqueta EVITAR però jo almenys no el recomanaria. Un llibre que no m’ha convençut sobre cinc, no és un mal balanç per aquest autor.

Crucifeminació / Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo és un autor tan bast com polièdric. És un narrador excepcional, i també autor d’obres més estranyotes o experimentals, més difícils de comprendre, i aquest és el cas.

Una dona prenyada apareix crucificada. Això atrau a cada cop més curiosos i “responsables” que en van donant diferents interpretacions. Els responsables que acaben amb la paella pel mànec són els capellans, confosos per aquesta mena de segona vinguda, perquè tots els metges confirmen que la dona embarassada és verge. Aquest és un cas que convé no airejar.

Aquest és el punt de partida. Una prosa enrevessada, jugant amb elements com l’enquadrament de línies al paper, un llibre difícil, potser una mica espès però ple del Pedrolo més decidit a tocar tots els temes. Un autor que de vegades no volia posar les coses fàcils als seus lectors. Això és la part principal del llibre, les altres parts, força més curtes ens ofereixen informació des d’altres punts de vista sobre el succés.

Un llibre que és una crítica gens dissimulada a les religions, que potser costa una mica d’entrar-hi. És el que té ser un autor polièdric, té obres més “fàcils” i d’altres com aquesta més “difícils”, ideal per tots aquells que consideren que Pedrolo és només autor del llibre i que tots els altres són com aquells, novel·la juvenil, i no.

Això no és Amèrica / Jordí Puntí

El llibre Maletes perdudes em va encantar, així que agafo amb ganes aquest llibre de Jordi Puntí. Tot i que feia temps que no llegia gaires contes no em queda més remei que tornar-hi si els autors que m’agraden s’hi entesten. Bé, tampoc és un gran problema.

I els contes són bons, són molt bons que coi! Entren bé, van directes al moll de l’os, sense perdre el temps (per això són contes) i de manera polida expliquen la seva història. Potser es faci estrany aquest adjectiu “polit”, però és el que em ve al cap. Són contes dels bons, això vol dir que no són novel·les curtes i que res hi és sobrer. És com allò que deia Txékhov (crec): si en un conte apareix un clau que sigui perquè al final el protagonista s’hi acaba penjant. Aquests contes són com han de ser, és la sensació que donen, reconec que és una sensació estranya.

https://www.flickr.com/photos/myhuyphoto/
Hitchhike © M Huy Photography, Creative Commons.

Un home que dibuixa el nom de la seva ex caminant pels carrers de Barcelona (homenatge obvi i reconegut a La ciutat de vidre de Paul Auster); un home que rep notícies de son germà després de trenta anys demanant-li un ronyó; un misteriós autoestopista; un intent de recuperar una fantasia sexual de l’adolescència en forma de la mare del seu millor amic; un home sol en un creuer; els records d’un jugador que va anar a Las Vegas a curar-se de la seva addicció… Hi ha dues presències quasi constants, una és la música i l’altra la soledat, de vegades fins i tot amb companyia quan l’amor s’esgota però es segueix endavant per una barreja de tossuderia i comoditat, no hi ha grans amors, en aquest aspecte tot és molt més normal, més tranquil si és vol, com si amb aquesta rebaixa d’entrada ja ens volgués preparar pel que ha de venir després.

https://www.flickr.com/photos/gagilas/
TV © Petras Gagilas, Creative Commons.

Uns contes que recorden el to de Maletes perdudes, i que en part fan que enyorem el Jordi Puntí novel·listes. Els contes són molt bons, és un gènere difícil i se’n surt molt bé, i ha quedat un recull rodó i equilibrat, amb les òbvies diferències entre contes, escrits al llarg de força anys i per encàrrecs i publicacions diverses.

Però on l’autor excel·leix és en les novel·les, n’està fent una, a veure si no triga gaire.

Helena o el mar del verano / Julián Ayesta

Vaig veure al facebook que una escriptora parlava meravelles d’aquest llibre, i no era l’única, i és un llibre curt, que almenys si és un bluf el liquidaré en un dia.
Doncs el llibre ha estat un petit descobriment que em deixa així-així. Sí és un bon llibre, però tan curt que no m’ha acabat d’atrapar del tot. Té tres parts, dos estius i l’hivern entremig, i la part d’hivern amb tot el tema religiós se m’ha fet tediós, molt, les altres parts m’han agradat molt. Les paraules fluien i feien un retrat del que eren els estius al Gijón amb estiuejants de la capital, als anys 50. Són uns anys que a nivell literari sempre han semblat una mica un desert, com si la literatura espanyola hagues passat des del 39 fins a l’aparició a finals dels 50 de la generació dels Marsé i companyia, i no és exactament així.
Un llibre interessant, un descobriment, i em remeto al que dic al principi, si no us agrada almenys és curt, pel meu gust massa, trobo que hauria pogut intentar una història més ambiciosa i amb més recorregut.

La pesquisa / Juan José Saer

Em van recomanar aquest llibre perquè potser m’ajudava en un llibre que estic acabant d’escriure, així que em poso amb aquest autor desconegut.
Té dues qualitats que no sempre van juntes, és dens però es llegeix bé, almenys les primeres pàgines (primeres i atapeïdes pàgines). En elles, el protagonista Morvan ens explica que està sol després de la seva separació, perquè la seva passió és la seva feina de policia, feina que fa a París (l’autor és un argentí que porta des dels 60 a París). I després anem a Buenos Aires, on uns amics descobreixen entre els papers d’un company mort una novel·la que és evident que ell no va escriure.
A París hi ha un assassí que fa el que vol i no hi ha manera d’atrapar-lo, no comet errades, no deixa pistes, no aixeca sospites, mata, desquartitza i viola (no necessariament en aquest ordre) o fins i tot les relacions són consentides, però totes acaben igual. Els responsables a més alt nivell de Morvan comencen a posar-se nerviosos i a amenaçar amb destitucions.
És un joc d’engany, la història de París l’estan explicant al grup d’amics i els salts entre una història i l’altra ni es noten i es passa d’una a l’altra de manera massa sense enterar-nos.
I la història al final me la començo a esperar, però un darrer gir ho salva. Interessant.

Clem © Guimard à Dauphine, Creative Commons.

Els estranys / Raül Garrigasait

Un altre premi amb un cert prestigi (a part del Creixells de que ja n’he parlat) és el Premi Llibreter, com el Creixells és a obra publicada que ja és una diferència absoluta en el concepte de premi (els premis a obra inèdita que em mereixen més respecte són el Documenta i l’Anagrama), aquest és el guanyador del premi llibreter, doncs som-hi!
Psche, he començat el llibre amb la millor de les disposicions, però no m’ha acabat de fer el pes.
Una investigació sobre un obscur personatge ens transporta a la Solsona de la guerra carlista. El llibre està ben escrit, i la recreació és correcta, però podria ser més detallista, ambientar millor. I trobo que alguns dels moments narrats donen per explotar una mica l’humor, i sembla com si a l’autor li sabés greu. Si tens un personatge que pot provocar una riallada en una situació que pot provocar una riallada (i n’hi ha unes quantes) aprofita-ho cony!!!! L’humor és una cosa molt seria!
El llibre es llegeix bé, tot i que la història queda com aturada quasi al principi i el llibre pel veu gust va caient cap a una part final que arriba perquè tot ha d’arribar en aquesta vida.
Pel meu gust al llibre li falta nervi i rendir-se a l’humor quan la situació ho requereix. Que el llibre no m’hagi convençut no vol dir que no el trobi interessant, que el trobo, però potser m’esperava un llibre més rodó. De totes maneres és un autor al que estaré atent.

Breus notes sobre literatura-Bloom / Gonçalo M. Tavares

És un clàssic, un concepte es posa de moda o el començo a sentir més del compte, començo a investigar i m’acabo llegint un llibre, són més previsible que la taula de multiplicar del 0. I això és el que em passava amb això anomenat literatura bloom.
Després de llegir el llibre crec que està clar que com a escriptor (o intent de) no entro dins la literatura-Bloom, i com a lector tinc reserves. M’ha semblat entendre que un exponent d’aquesta literatura seria Enrique Vila-Matas, autor que em va costar al principi però al que li he agafat el punt, i m’imagino que a aquesta literatura cal agafar-li el punt també. De totes maneres sí hi ha coses en aquest diccionari que o subscric del tot o quasi, són les següents:

Aristocràcia
[…] Entenc totes les paraules, però no entenc el text del tot: aquest és l’efecte de la literatura-Bloom.[…]
Energia
No són les lletres, l’energia d’un text és invisible i és el més important.  L’energia d’un text es pot quantificar a partir de les conseqüències que provoca en els lectors. Quants versos origina un vers? Quantes pel·lícules, quants quadres, quantes frases, quantes accions?
L’energia d’un text ñes el futus d’aquest text. El que passarà en el món a causa de la seva existència.
Frase
[…] Una frase no pot ser com un got que conté aigua dòcil per beure; una frase és un got que intenta contenir una inundació. I no se’n surt.
Cada frase ñes una oportunitat per iniciar un món. La literatura-Bloom aprofita aquesta oportunitat.
Individualitat
[…]Aplicar la brutalitat de la selecció immediata a cada frase. Una frase o diu o calla. Una frase té el seu moment per demostrar si val la pena que existeixi. Una frase té quinze segons d’existència per al lector. En aquests quinze segons ha de demostrar que es mereix existir en els pròxims quinze segles.
No ser individual és no ser.


Llibre
El llibre ha de ser un perill enquadernat.

No em negareu que la darrera definició és potent potent!
I ara m’he quedat amb ganes de llegir Un viatge a l’Índia, per veure si em caso o no amb aquesta literatura-moda-el que sigui.