Festín de serpientes / Harry Crews

A mida que el llegeixo Harry Crews es va confirmant com un dels meus autors de capçalera, juntament amb Larry Brown són els més destacats dels autors de Dirty Works, i això és dir molt perquè déu n’hi do quines bèsties pardes que son tots ells. És literatura d’un realisme extrem (a més a més de brut), van un bon tros més enllà del que ho van fer altres pares del gènere com ara Bukowski. No se m’acut res millor que posar el text de la contraportada, això i el que ja m’havia llegit de Crews (i aquest al blog antic) em van fer comprar el llibre i llegir-lo pràcticament d’una sentada.

Granjeros ebrios. Majorettes viciosas y toxicómanas. Negros silenciosos con instintos homicidas. Un exjugador de fútbol americano que podría haber llegado a lo más alto. Un parque de caravanas. Un sheriff con una pata de palo, souvenir de su paso por Vietnam, que utiliza la cárcel de picadero. Un ayudante del sheriff que no da abasto. Una navaja. Peleas ilegales de perros. El entrenador Tump y sus muchachos. Una chica pegada al televisor. Mucho moonshine, mucha cerveza y alguna que otra botella robada de whisky del bueno. Un predicador de serpientes. James Brown en la gramola. Canciones de Merle Haggard. Un abogado que solo puede follar pensando en Treblinka. Bebés llorones. Una estudiante de filosofía que lee novelas de ciencia ficción (y que forzosamente ha de ser idiota). Un montón de melenudos. Viajantes de comercio. Gente procedente de todo el país (el año pasado se presentaron dos de Canadá y cinco de Texas). El certamen de Miss Crótalo. Y un montón de serpientes. Serpientes por todas partes. Consoladores con forma de serpiente, preservativos con forma de serpiente, ropa interior con estampado de serpiente, cazadores de serpientes y serpientes a la sartén con salsa picante de Louisiana…

¡BIENVENIDOS AL RODEO ANUAL DE SERPIENTES DE CASCABEL DE MYSTIC, GEORGIA!

Després d’això no diré res més. Una lectura recomanadíssima!

https://www.flickr.com/photos/vintage_illustration/
Rattlesnake Rodeo in Opp, Alabama. Original image from Carol M. Highsmith’s America, Library of Congress collection. Digitally enhanced by rawpixel.

Estic temptat de dir que aquest és el millor llibre de Harry Crews, però me n’estaré. Fer rànquings dels llibres no té gaire sentit, tots els llibres que he llegit fins ara de Crews tenen un nivell excel·lent, però potser aquest llibre seria el més representatiu. Tot el que és el seu estil, els seus persontges, els seus escenaris i la seva ràbia i la seva violència i derrota està aquí. Aquest és el llibre paradigmàtic de Harry Crews, possiblement la manera més sincera d’entrar en els seus llibres.

Los combatientes / Cristina Morales

Sí, lo seu seria anar directament a Lectura fácil de la mateixa autora i que ha guanyat un dels premis que respecto, el Herralde, però sóc així i he preferit començar per aquí, però tinc el Lectura fácil a la lleixa.

Sóc així i potser això no és bo. Hi ha llibres que sí i llibres que no, i aquest és clarament un llibre que no. Té molt més d’experiment que de llibre minímament entretingut o interessant o de bon llegir o alguna cosa. No li poso l’etiqueta d’EVITAR perquè almenys és curt i té alguns passatges que tenen certa gràcia. 117 pàgines que em podria haver estalviat, un trajecte en tren cap a casa i un altre de casa a la feina. 117 pàgines és el marge que li donaré a Lectura fàcil perquè em convenci que val la pena seguir llegint. A més de Dolent de vegades sóc venjatiu.

Abans ningú deia t’estimo: Testimoni de filles i fills de presos polítics / Anna Forn; Beta Forn; Laura Turull; Marta Turull; Oriol Sánchez

Llibre emocionant que es centra en el component humà més que no pas en el polític. Sí, són fills de polítics, i sí, creuen en les mateixes idees i si ho voleu simplificar més encara les filles i els fills dels presos i les preses polítiques són independentistes. Però el llibre no va d’això, o no només, és gent força jove que veu com pràcticament d’un dia per l’altre tenen els seus pares empresonats. I encara segueixen, anem cap als dos anys d’aquesta vergonya. No és un llibre sentimental però sí un llibre ple de sentiments, i en més d’un moment es llegeix amb un nus a la gola, independentment de les idees de cadascú, només amb el factor humà del tema. Poso aquest petit fragment de Laura Turull:

A la Beta i a mi ens va tocar fer de cangurs. Després de la visita, un cop al tren, vam estar-nos molta estona amb els nens, dibuixant i pintant. És diferent anar a la presó com a filla que quan hi vas amb nens petits i has d’estar per ells. Alguns ja són prou grans per entendre que els pares són a la presó, però als més petits els han explicat que els pares no són a casa per motius de feina, cosa que no deixa de ser certa, perquè els presos continuen fent política i la continuaran fent, digui el que digui un jutge o una sentència.

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-foto-aeria-mes-impactant-de-la-manifestacio-pels-presos-politics-de-barcelona/
Carrer Marina, Barcelona, 11.11.2017 © Vilaweb

I un apunt a la tasca d’edició «xapa i pintura» de Francesc Orteu, a partir de les converses amb els autors.

Normal / Warren Ellis

Conec a Warren Ellis com a guionista de còmics, seva és la molt recomanable sèrie Transmetropolitan, a més a més fa moltíssim em vaig llegir una novel·la seva amb la que vaig flipar de lo bèstia i divertida que era, Camino tortuoso.

Tenim un futur del que no se’ns explica gaire i un lloc conegut com Normal que sembla ser un manicomi. Molta gent, sobretot famosa, ha portat l’addicció a les xarxes i a la sobreexposició continua a nivells que han fet saltar pels aires la seva estabilitat mental. És el cas del protagonista, al que ingressen a Normal després d’una crisi, allà es fa amic d’una caníbal (ella diu que és allà per prendre males decisions culinàries)  i d’algú que en veure un munt d’insectes llefiscosos no pot deixar d’exclamar que s’ha follat coses pitjors.

El munt d’insectes que us dis ha aparegut on hi havia un pacient, un pacient que ha desaparegut, tot un trauma i el discurs que els fa un desesperat director de la institució és per enmarcar.

—Vinga —va dir el director—. Tots els presents sou sonats que s’ho passen bé manipulant aparells tecnològics i teories socials estranyes fins que el cervell us fa un pet i us ensorreu. Qualsevol de vosaltres ho hauria pogut fer, això.

Els membres del personal mèdic contemplaven el director amb ulls horroritzats.

—Què? —va saltar el director—. Que aixeco la llebre potser? Que potser era un secret, que estic a càrrec d’una pila de gent sempre suada que treballa en oficis falsos i inútils i que per algun motiu no va tenir la fortalesa mental necessària per estar-se tot el sant dia mantenint una ficció a canvi de la paga? Mentre que jo, l’eixugaculs en cap de l’elit dels creadors de pensament, he de mantenir tres nens endimoniats, dues cases de merda i una teòrica dona que va deixar de follar amb mi cinc anys abans de fotre’m fora, d’engegar-me literalment al carrer, on em va atropellar un pallús rodanxó que duia una Vespa, de manera que a part del que ja he dit ara m’he de pagar cinc medicaments caríssims que m’han receptat només per no passar-me tot el sant dia xisclant com un porc escorxat? I quin problema dieu que teniu, vosaltres? Esteu tan cardats que us pixeu a sobre cada cop que veieu un comandament a distància i ara resulta que us trasbalsa que us digui que us pixeu a sobre cada cop que veieu un comandament a distància? A cagar a la via. Un, o uns quants, o qui sap si tots els nostres meravellosos interns es van endur un altre dels nostres pacients a mitja nit i segurament es van cruspir el pobre desgraciat.

https://www.flickr.com/photos/bekassine/
left outside © bekassine…, Creative Commons.

El llibre es llegeix molt bé, però trobo que la trama navega una mica fins a centrar-se en una part final que m’ha semblat una mica atropellada i que deixava moltes coses secundàries a l’aire. Tot i això és interessant, moltes coses d’aquest futur es podrien desenvolupar més. És interessant però imagino que encara tenia el record de la salvatjada que va ser Camino tortuoso i m’esperava una cosa més en aquest estil, i per això en aquesta novel·la m’emporto la impressió que em falta alguna cosa.

Successimultani / Manuel de Pedrolo

Pedrolo i ciència-ficció és una aposta que no falla mai, no m’hi estendré. Aquí el trobem explorant un dels clàssics del gènere com són els viatges en el temps i les paradoxes que pot ocasionar.

El llibre comença una mica llastrat, com si fos necessari explicar-nos molt bé com funcionen (i com no) i en quines condicions els viatges en el temps. Sembla que cal delimitar molt bé el terreny de joc en el que ens mourem al llarg del llibre.

En gran part del llibre la ciència-ficció sembla més una excusa que una altra cosa per explicar-nos les aventures del protagonista en diferents moments, a l’ara del 1973, i al 1951, i com la seva pròpia existència es va complicant, i amb un desenllaç que jo començava a veure venir.

És ciència-ficció perquè els viatges en el temps són un clàssic del gènere, no us espereu però una ciència-ficció més de l’estil de Blade Runner (la pel·lícula) tot és menys espectacular, menys futurista (no es pot viatjar al futur perquè encara no existeix) i més nostrada, més realista, amb carrers i barris de Barcelona perfectament identificables.

El final, tot i veure’l venir, té alguns detalls d’allò més destacables, com la presència del propi autor, més o menys.

Persecució / Richard Unekis

Els llibres de La cua de palla són en general molt bons, però tenen una cosa que no m’agrada gens: un cos de lletra assassí. Jo entenc que el paper era car i tot això, però potser en les edicions dels seus llibre més recents es podria fer servir un cos més llegible.

Aquest llibre forma part d’un lot de llibres de La cua de palla que vaig heredar, que per tant ja porten dues mudances i els hi caurà una tercera, no me’n desfaré fins que no me’ls llegeixi.

Per cert quan parlo de cos de lletra assassí vull dir això, la moneda és de 10 cèntims d’€, o de 0.1€ si preferiu fer servir decimals.

L’autor Richard Unekis (ni entrada a la wiki té, només a IMDb i als catàlegs de biblioteques només apareix aquest llibre) no és un dels grans de la novel·la negra americana, no és un Hammett o un Chandler ni un Jim Thompson (el millor dels tres per mi).

Una trama enginyosa desemboca en un joc del gat i la rata entre dos atracadors que han preparat molt bé el seu cop i el cos de policia que els intenta capturar. Un llibre absolutament trepidant i que fa que no es pugui deixar de llegir un cop es comença, molt i molt recomanable.

Estimat amic: correspondència 1941-1964 / Josep Pla; Gaziel

Tot i que el títol parla de correspondència l’autoria és molt desigual, només 7 cartes són de Josep Pla, totes les altres són de Gaziel. Queda una correspondència una mica asimètrica, perquè a més a més els dos estils no tenen res a veure, Gaziel és la mesura i l’educació en tot moment, és la discreció de qui no voldria destacar sota cap concepte, i Josep Pla és Josep Pla, que quan s’hi posava no solia tenir manies.

Les cartes més interessants són les que parlen de literatura i de llibres, Josep Pla va formar part del jurat del Premi Sant Jordi (el successor del Premi Joanot Martorell) i les seves opinions no tenen preu, de fet fins i tot fan una certa gràcia, Josep Pla era millor escrivint que no pas jutjant.

La novel·la del Sr. Massó [Viure no és fàcil] és la millor que fins ara he llegit, però la censura no l’aprovarà perquè és massa crua. L’altra obra, de la Sra. Rodoreda, és un intent fallit [«Col0meta», títol de la primera versió de La plaça del Diamant].

Després, encara, he rebut dues novel·les més, que tinc ací mateix. Pere Calders és un gran, magnífic escriptor, però trobo que la seva collonada marítima cau de les mans [Ronda naval sota la boira], perquè és una llauna impressionant. Sembla mentida que pugui existir una llauna tan ben escrita.

El temps no li ha donat la raó, deixem-ho així. Els apèndix del llibre amb el qüestionari que Josep Pla va enviar a Gaziel (i sobretot les respostes) sobre el compte de Godó i La Vanguardia (diari que va dirigir una pila d’anys) són fantàstics i m’han fet venir ganes de llegir la Història de La Vanguardia del mateix Gaziel, és allò de llibres que porten a llibres.

La presa / Irène Némirovsky

Primer cop que m’acosto a un llibre d’Irène Némirovsky (el nom original seria realment: Ірина Леонідівна Немировська).

Tenim una família relativament noble però abocada la ruina, amb el cap de família a les portes de la mort i amb tota una família on no treballa ningú. El fill Jean-Luc ha estudiat i creu que se’n podrà sortir però ràpidament s’adona que treballar durament no és manera de fer diners, ni molts ni pocs. Així que combina les ganes que té de fer-se una noia concreta amb les portes que se li obririen si s’hi pogués casar, el que es coneix com a braguetazo. Sorprenentment se’n surt i la noia queda embarassada.

https://www.flickr.com/photos/jannes_shootings/
Rainy Paris © Janne Räkköläinen, Creative Commons.

El pare d’ella s’adona de que ha caigut, un casament amb aquella família és una calamitat i intentarà acabar amb el matrimoni tan bon punt neixi el nen. El matrimoni no comença bé, a més a més el pare d’ella mor poc després i resulta que ho fa completament arruinat, ha quedat un braguetazo força fallit, podríem dir que a la jove parella li queda l’amor, però clarament aquest no és el cas.

Si algun sentiment caracteritza el protagonista és l’ambició, i ja està, tot el que fa s’orienta a això, ni la noia amb que es casa, ni el fill, ni… res no hi ha emocions de cap mena, està mort per dins, com tots els personatges per altra banda, el retrat de les relacions que fa la novel·la és terriblement cruel. Em recorda molt de lluny altres llibres francesos d’ascens social com Bel ami, però allà hi havia emoció en l’ambició, aquí tot és càlcul fred (menys un moment abans del final però prefereixo no destripar).

El llibre està bé, es llegeix bé però m’ha semblat una mic fluix, m’esperava una mica més, potser no és el millor llibre de l’autora i hauria de provar amb un altre.

Les nimfes sota el sol / Josep M. Argemí

No sé res d’aquest llibre, ni del seu autor Josep M. Argemí i ni tan sols de l’editorial Adia, a saber què em trobaré.

Tenim a dues germanes, la Rosa (guapa) i l’Antònia (o Antonieta més aviat lletja) a la Mallorca de principis de segle. Una societat on tothom es coneix i on sembla que no acabi de passar mai res. I al llibre també, està molt ben escrit però van passant pàgines i de coses en passen ben i ben poques, les noies que van d’un pretendent a un altre, sota l’ombra de la família, de l’esglèsia que es fot per tot arreu (bé, no hi ha gaire res més a fer) i el tema dels possibles i de les fortunes, que en el cas de les noies protagonistes és una fortuna clarament minvant sense possibilitat de remissió, molta noblesa però pocs doblers.

https://www.flickr.com/photos/bortescristian/
Palma de Majorca © Cristian Bortes www.eyeem, Creative Commons.

El món lliscava cap a l’abisme, però la senyora Antònia Font encara es despertava als matins amb els primers tocs de campana de la Seu.

Així comença. I veiem les dues característiques del llibre: molt ben escrit, però no passa res.

La torre estava situada al capdamunt d’un dels carrers més costeruts del barri de Son Armadans. «Sembla un castell de jogina», va dir la Rosa, avesada als vells casalots mallorquins que sovint emmascaraven l’aire decadent amb una disposició d’ombres i cortinages que els donava una vida teatral ben allunyada de la realitat. Allà, en aquell xalet estrany que contemplava llavors, a prop del migdia, la vida semblava que hagués de tenir un altre ritme, no pas el de les hores lentes i mòrbides de tants estadants del barri de la Seu… […] En la construcció d’aquella torre s’hi havia abocat una gran fantasia, ben enfora de l’austeritat clàssica mallorquina (la qualitat d’una illa pobra, amagada tantes vegades sota el to sumptuós dels palauets medievals nous de trinca o els hotels luxosos de la costa, en els casals on uns senyors acabats d’arribar dictaven les lleis que els farien més rics, la terra erma com una mina d’or inacabable), una fantasia vinguda de l’Europa germànica, un aire llegendari que rememorava els herois que lluitaven contra els dragons i les dames que esperaven ser rescatades d’una reclusió massa llarga en una cambra plena de flors que es marcien…

 Tot i això no he parat de llegir, no he desertat del llibre, alguna cosa bona hi dec haver trobat. Però no passa res, la narració s’escapa cap a totes bandes amb qualsevol excusa (allò de «irse por las ramas») i francament en algun moment m’he avorrit, no és un llibre que descarti, però previnc del que hi ha. Després de llegir el llibre i veure que a la solapa qualifiquen l’autor d’autor de culte… en fi un altre dia diré què en penso, tot i que el llibre s’ha lliurat de la temible etiqueta evitar per ben poc.

 

 

La tomba de les llumenetes; Les algues americanes / Akiyuki Nosaka

Aquest llibre d’Akiyuki Nosaka està format per dues novel·les independents, força breus les dues, el llibre amb prou feines té 140 pàgines. Sembla que l’autor va debutar amb un altre llibre força introbable i després ja aquest.

La primera novel·la breu és La tomba de les llumentes i és un dels llibres més trist i desolat que he llegit a la vida. El Japó de la guerra amb parents al front sense saber-ne res, i els bombardeigs que es van acarnissar entre d’altres llocs en la ciutat de Kobe, on s’ambienta la història dels germans Seita i Setsuko. Quan pensem en Segona Guerra Mundial i Japó el primer que ens ve al cap són les bombes nuclears que van posar fi a la guerra i que van caure sobre Hiroshima i Nagasaki, però la guerra va ser molt més llarga i cruenta i Japó va rebre bombardeigs al seu territori.

L’endemà al matí, havien mort la meitat de les llumenetes; la Setsuko les va enterrar a l’entrada del refugi, «Què fas?», «La tomba de les llumenetes», i, sense aixecar la mirada de terra, «A la mama també l’ha posada dins una tomba, ¿oi?», mentre en Seita dubtava que respondre-li, «M’ho va dir la tia, em va dir que la mama s’havia mort i que era dins una tomba», i a en Seita, per primera vegada, li van venir les llàgrimes als ulls, «Algun dia visitarem la tomba de la mama. Setsuko, ¿no te’n recordes del cementiri de Kasugano, a prop de Nunobiki? La mama és allà. Sota un camforer, en una tomba petita: Sí, fins que no posem els seus ossos allà, la mama no podrà descansar en pau.»

https://www.flickr.com/photos/pingnews/
Public Domain: WWII: Atom Bomb, Nagasaki, August 1945 (HD-SN-99-02901 DOD/NARA) © pingnews.com, Creative Commons.

La segona novel·la (Les algues americanes) és més interessant i sobretot menys trista, amb tot el contrast entre Japó i Estats Units i un discurs de rendició de l’emperador que ningú va entendre (entre mala qualitat de la gravació i un japonés excessivament arcaic els oients no tenien clar si s’havien rendit o no). Bàsicament una família japonesa allotja uns dies a uns americans que la dona ha conegut de vacances a Hawai. L’home d’aquesta parella d’americans va estar en les forces d’ocupació del país després de la guerra, coneix l’idioma i la gent i el lloc. El Toshio recorda com va ser el primer cop que van veure americans, uns homes enormes, no els estranyava haver perdut contra aquella raça de gegants. Mentre esperen els americans, i després quan els tenen allà, en Toshio va recordant com va ser l’ocupació, com feia de macarró per als soldats amb noies que estaven disposades al que fos a canvi de menjar, com ell també traficava amb el que podia en una situació en que els únics que tenien de tot eren els soldats americans.

Per a en Toshio, Amèrica era el hijiki americà, la neu que va caure en ple estiu sobre les ruïnes calcinades, les natges musculoses dels soldats enfundades en tela de gabardina, aquella mà gruixuda que li va donar un soldat dient «squeeze, els xiclets que substituïen l’arròs com a racionament per a una semana, el «have a good time», MacArthur al costat de l’emperador, que només li arribava a l’espatlla, el «kyuu-kyuu» com a emblema de l’amistat entre americans i nipons, la llauna de mitja lliure de MJB, el DDT amb què el va ruixar un soldat negre americà en una estació, el buldòzer solitari que desenrunava els carrers, les «canyes de pescar» dels jeeps, l’arbre de Nadal decorat amb llums intermitents de la casa d’uns civils americans.

https://www.flickr.com/photos/terrazzo/
Tokyo Ginza © Terrazzo, Creative Commons.

No sembla que hi hagi més coses d’aquest autor, una pena.