Persecució / Richard Unekis

Els llibres de La cua de palla són en general molt bons, però tenen una cosa que no m’agrada gens: un cos de lletra assassí. Jo entenc que el paper era car i tot això, però potser en les edicions dels seus llibre més recents es podria fer servir un cos més llegible.

Aquest llibre forma part d’un lot de llibres de La cua de palla que vaig heredar, que per tant ja porten dues mudances i els hi caurà una tercera, no me’n desfaré fins que no me’ls llegeixi.

Per cert quan parlo de cos de lletra assassí vull dir això, la moneda és de 10 cèntims d’€, o de 0.1€ si preferiu fer servir decimals.

L’autor Richard Unekis (ni entrada a la wiki té, només a IMDb i als catàlegs de biblioteques només apareix aquest llibre) no és un dels grans de la novel·la negra americana, no és un Hammett o un Chandler ni un Jim Thompson (el millor dels tres per mi).

Una trama enginyosa desemboca en un joc del gat i la rata entre dos atracadors que han preparat molt bé el seu cop i el cos de policia que els intenta capturar. Un llibre absolutament trepidant i que fa que no es pugui deixar de llegir un cop es comença, molt i molt recomanable.

Estimat amic: correspondència 1941-1964 / Josep Pla; Gaziel

Tot i que el títol parla de correspondència l’autoria és molt desigual, només 7 cartes són de Josep Pla, totes les altres són de Gaziel. Queda una correspondència una mica asimètrica, perquè a més a més els dos estils no tenen res a veure, Gaziel és la mesura i l’educació en tot moment, és la discreció de qui no voldria destacar sota cap concepte, i Josep Pla és Josep Pla, que quan s’hi posava no solia tenir manies.

Les cartes més interessants són les que parlen de literatura i de llibres, Josep Pla va formar part del jurat del Premi Sant Jordi (el successor del Premi Joanot Martorell) i les seves opinions no tenen preu, de fet fins i tot fan una certa gràcia, Josep Pla era millor escrivint que no pas jutjant.

La novel·la del Sr. Massó [Viure no és fàcil] és la millor que fins ara he llegit, però la censura no l’aprovarà perquè és massa crua. L’altra obra, de la Sra. Rodoreda, és un intent fallit [“Col0meta”, títol de la primera versió de La plaça del Diamant].

Després, encara, he rebut dues novel·les més, que tinc ací mateix. Pere Calders és un gran, magnífic escriptor, però trobo que la seva collonada marítima cau de les mans [Ronda naval sota la boira], perquè és una llauna impressionant. Sembla mentida que pugui existir una llauna tan ben escrita.

El temps no li ha donat la raó, deixem-ho així. Els apèndix del llibre amb el qüestionari que Josep Pla va enviar a Gaziel (i sobretot les respostes) sobre el compte de Godó i La Vanguardia (diari que va dirigir una pila d’anys) són fantàstics i m’han fet venir ganes de llegir la Història de La Vanguardia del mateix Gaziel, és allò de llibres que porten a llibres.

La presa / Irène Némirovsky

Primer cop que m’acosto a un llibre d’Irène Némirovsky (el nom original seria realment: Ірина Леонідівна Немировська).

Tenim una família relativament noble però abocada la ruina, amb el cap de família a les portes de la mort i amb tota una família on no treballa ningú. El fill Jean-Luc ha estudiat i creu que se’n podrà sortir però ràpidament s’adona que treballar durament no és manera de fer diners, ni molts ni pocs. Així que combina les ganes que té de fer-se una noia concreta amb les portes que se li obririen si s’hi pogués casar, el que es coneix com a braguetazo. Sorprenentment se’n surt i la noia queda embarassada.

https://www.flickr.com/photos/jannes_shootings/
Rainy Paris © Janne Räkköläinen, Creative Commons.

El pare d’ella s’adona de que ha caigut, un casament amb aquella família és una calamitat i intentarà acabar amb el matrimoni tan bon punt neixi el nen. El matrimoni no comença bé, a més a més el pare d’ella mor poc després i resulta que ho fa completament arruinat, ha quedat un braguetazo força fallit, podríem dir que a la jove parella li queda l’amor, però clarament aquest no és el cas.

Si algun sentiment caracteritza el protagonista és l’ambició, i ja està, tot el que fa s’orienta a això, ni la noia amb que es casa, ni el fill, ni… res no hi ha emocions de cap mena, està mort per dins, com tots els personatges per altra banda, el retrat de les relacions que fa la novel·la és terriblement cruel. Em recorda molt de lluny altres llibres francesos d’ascens social com Bel ami, però allà hi havia emoció en l’ambició, aquí tot és càlcul fred (menys un moment abans del final però prefereixo no destripar).

El llibre està bé, es llegeix bé però m’ha semblat una mic fluix, m’esperava una mica més, potser no és el millor llibre de l’autora i hauria de provar amb un altre.

Les nimfes sota el sol / Josep M. Argemí

No sé res d’aquest llibre, ni del seu autor Josep M. Argemí i ni tan sols de l’editorial Adia, a saber què em trobaré.

Tenim a dues germanes, la Rosa (guapa) i l’Antònia (o Antonieta més aviat lletja) a la Mallorca de principis de segle. Una societat on tothom es coneix i on sembla que no acabi de passar mai res. I al llibre també, està molt ben escrit però van passant pàgines i de coses en passen ben i ben poques, les noies que van d’un pretendent a un altre, sota l’ombra de la família, de l’esglèsia que es fot per tot arreu (bé, no hi ha gaire res més a fer) i el tema dels possibles i de les fortunes, que en el cas de les noies protagonistes és una fortuna clarament minvant sense possibilitat de remissió, molta noblesa però pocs doblers.

https://www.flickr.com/photos/bortescristian/
Palma de Majorca © Cristian Bortes www.eyeem, Creative Commons.

El món lliscava cap a l’abisme, però la senyora Antònia Font encara es despertava als matins amb els primers tocs de campana de la Seu.

Així comença. I veiem les dues característiques del llibre: molt ben escrit, però no passa res.

La torre estava situada al capdamunt d’un dels carrers més costeruts del barri de Son Armadans. “Sembla un castell de jogina”, va dir la Rosa, avesada als vells casalots mallorquins que sovint emmascaraven l’aire decadent amb una disposició d’ombres i cortinages que els donava una vida teatral ben allunyada de la realitat. Allà, en aquell xalet estrany que contemplava llavors, a prop del migdia, la vida semblava que hagués de tenir un altre ritme, no pas el de les hores lentes i mòrbides de tants estadants del barri de la Seu… […] En la construcció d’aquella torre s’hi havia abocat una gran fantasia, ben enfora de l’austeritat clàssica mallorquina (la qualitat d’una illa pobra, amagada tantes vegades sota el to sumptuós dels palauets medievals nous de trinca o els hotels luxosos de la costa, en els casals on uns senyors acabats d’arribar dictaven les lleis que els farien més rics, la terra erma com una mina d’or inacabable), una fantasia vinguda de l’Europa germànica, un aire llegendari que rememorava els herois que lluitaven contra els dragons i les dames que esperaven ser rescatades d’una reclusió massa llarga en una cambra plena de flors que es marcien…

 Tot i això no he parat de llegir, no he desertat del llibre, alguna cosa bona hi dec haver trobat. Però no passa res, la narració s’escapa cap a totes bandes amb qualsevol excusa (allò de “irse por las ramas”) i francament en algun moment m’he avorrit, no és un llibre que descarti, però previnc del que hi ha. Després de llegir el llibre i veure que a la solapa qualifiquen l’autor d’autor de culte… en fi un altre dia diré què en penso, tot i que el llibre s’ha lliurat de la temible etiqueta evitar per ben poc.

 

 

La tomba de les llumenetes; Les algues americanes / Akiyuki Nosaka

Aquest llibre d’Akiyuki Nosaka està format per dues novel·les independents, força breus les dues, el llibre amb prou feines té 140 pàgines. Sembla que l’autor va debutar amb un altre llibre força introbable i després ja aquest.

La primera novel·la breu és La tomba de les llumentes i és un dels llibres més trist i desolat que he llegit a la vida. El Japó de la guerra amb parents al front sense saber-ne res, i els bombardeigs que es van acarnissar entre d’altres llocs en la ciutat de Kobe, on s’ambienta la història dels germans Seita i Setsuko. Quan pensem en Segona Guerra Mundial i Japó el primer que ens ve al cap són les bombes nuclears que van posar fi a la guerra i que van caure sobre Hiroshima i Nagasaki, però la guerra va ser molt més llarga i cruenta i Japó va rebre bombardeigs al seu territori.

L’endemà al matí, havien mort la meitat de les llumenetes; la Setsuko les va enterrar a l’entrada del refugi, “Què fas?”, “La tomba de les llumenetes”, i, sense aixecar la mirada de terra, “A la mama també l’ha posada dins una tomba, ¿oi?”, mentre en Seita dubtava que respondre-li, “M’ho va dir la tia, em va dir que la mama s’havia mort i que era dins una tomba”, i a en Seita, per primera vegada, li van venir les llàgrimes als ulls, “Algun dia visitarem la tomba de la mama. Setsuko, ¿no te’n recordes del cementiri de Kasugano, a prop de Nunobiki? La mama és allà. Sota un camforer, en una tomba petita: Sí, fins que no posem els seus ossos allà, la mama no podrà descansar en pau.”

https://www.flickr.com/photos/pingnews/
Public Domain: WWII: Atom Bomb, Nagasaki, August 1945 (HD-SN-99-02901 DOD/NARA) © pingnews.com, Creative Commons.

La segona novel·la (Les algues americanes) és més interessant i sobretot menys trista, amb tot el contrast entre Japó i Estats Units i un discurs de rendició de l’emperador que ningú va entendre (entre mala qualitat de la gravació i un japonés excessivament arcaic els oients no tenien clar si s’havien rendit o no). Bàsicament una família japonesa allotja uns dies a uns americans que la dona ha conegut de vacances a Hawai. L’home d’aquesta parella d’americans va estar en les forces d’ocupació del país després de la guerra, coneix l’idioma i la gent i el lloc. El Toshio recorda com va ser el primer cop que van veure americans, uns homes enormes, no els estranyava haver perdut contra aquella raça de gegants. Mentre esperen els americans, i després quan els tenen allà, en Toshio va recordant com va ser l’ocupació, com feia de macarró per als soldats amb noies que estaven disposades al que fos a canvi de menjar, com ell també traficava amb el que podia en una situació en que els únics que tenien de tot eren els soldats americans.

Per a en Toshio, Amèrica era el hijiki americà, la neu que va caure en ple estiu sobre les ruïnes calcinades, les natges musculoses dels soldats enfundades en tela de gabardina, aquella mà gruixuda que li va donar un soldat dient “squeeze, els xiclets que substituïen l’arròs com a racionament per a una semana, el “have a good time”, MacArthur al costat de l’emperador, que només li arribava a l’espatlla, el “kyuu-kyuu” com a emblema de l’amistat entre americans i nipons, la llauna de mitja lliure de MJB, el DDT amb què el va ruixar un soldat negre americà en una estació, el buldòzer solitari que desenrunava els carrers, les “canyes de pescar” dels jeeps, l’arbre de Nadal decorat amb llums intermitents de la casa d’uns civils americans.

https://www.flickr.com/photos/terrazzo/
Tokyo Ginza © Terrazzo, Creative Commons.

No sembla que hi hagi més coses d’aquest autor, una pena.

Records dorments / Patrick Modiano

Un altre autor amb el que m’estreno, ni més ni menys que Patrick Modiano. Però el llibre no m’ha acabat de fer el pes. Per moments sembla un recull aleatori de dones que no queda clar si son conegudes, amigues, amants o novies del protagonista, i que quasi totes les troba sense que se’ns digui gaire perquè apareixen i perquè desapareixen després. El llibre no m’ha fet massa el pes però l’estil sí, molt, i ara vull llegir més coses de Patrick Modiano. A més a més els llibres ambientats a París molen molt i fan de bon ressenyar.

El moment del dia que m’agradava més es donava a París, a l’hivern, entre les sis i dos quarts de nou del matí, quan encara era fosc. Una treva abans que es fes de dia. El temps estava en suspens i et senties mes lleuger que de costum.

Vaig freqüentar diferentes cafés de París a l’hora en que obrien les portes als primers clients. L’hivern del 1964, en un d’aquests bars de l’alba —com jo els anomenava— on totes les esperances eren permeses mentre encara fos fosc, m’hi trobava amb una tal Geneviève Dalame.

https://www.flickr.com/photos/gadl/
Sunrise over Paris © Alexandre Duret-Lutz, Creative Commons.

Tener una vida / Daniel Jándula

Igual que amb Nefando vaig llegir un article al mateix blog i em vaig agafar el llibre d’aquest desconegut Daniel Jándula.

Al protagonista d’aquesta novel·la li apareix un forat a la paret. La cosa no passaria d’anecdòta de reunió de veïns si no fos perquè el forat va creixent i va absorvint les coses de la casa, torçant-les si cal. Vaja que el protagonista té una mena de forat negre que va creixent al menjador de casa.

Aquest creixement que amenaça amb absorvir-ho tot és l’excusa perquè el protagonista rememori fragments de la seva vida fins al moment, i sobretot el perquè no ha fet aquest viatge que ha acabat amb l’avió desaparegut.

https://www.flickr.com/photos/hipydeus/
Black hole passing by Earth © Martin, Creative Commons.

Un llibre que m’ha agradat. A veure que les lectures depenen també del moment i de què hem llegit abans i després de Nefando m’ha anat força bé una cosa molt més baixa de revolucions. Un llibre breu i interessant.

Son muchos los que dicen apostar por la vida, sin saber que la vida no cuenta con ellos. La vida encuentra el modo de abrirse camino, no pide permiso. Y para tener una vida, no basta con estar vivo.

L’úter de la balena / Joan Jordi Miralles

Amb aquest llibre acabo amb tot el que fins al moment ha publicat aquest autor (excepte el teatre), no sé si hi ha algun premi o alguna cosa. Aquest autor ha estat ressenyat en la versió antiga del blog, i darrerament també a la nova, si voleu saber que m’han semblat els seus llibres només heu de clicar els enllaços.

I aquest llibre? Buf. Aquest no. A veure tenim una història de ciència-ficció en un món apocalíptic on no fa més que ploure. Els protagonistes són tres germans i com s’ho fan per sobreviure en un món devastat, on han de fer expedicions per destrossar mobles i tenir llenya, o on matar una rata de claveguera per tenir què menjar és un bon pla. Amb això us feu una idea.

Però això està narrat en un estil lent, a vegades entre excesivament culte i oníric, recordant (almenys a mi) la part del soldat a L’altíssim, i igual que aquelles parts vaig estar temptat de saltar-me-les he estat temptat de deixar estar aquest llibre més d’un cop. No és com per posar-li una etiqueta EVITAR però jo almenys no el recomanaria. Un llibre que no m’ha convençut sobre cinc, no és un mal balanç per aquest autor.

Crucifeminació / Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo és un autor tan bast com polièdric. És un narrador excepcional, i també autor d’obres més estranyotes o experimentals, més difícils de comprendre, i aquest és el cas.

Una dona prenyada apareix crucificada. Això atrau a cada cop més curiosos i “responsables” que en van donant diferents interpretacions. Els responsables que acaben amb la paella pel mànec són els capellans, confosos per aquesta mena de segona vinguda, perquè tots els metges confirmen que la dona embarassada és verge. Aquest és un cas que convé no airejar.

Aquest és el punt de partida. Una prosa enrevessada, jugant amb elements com l’enquadrament de línies al paper, un llibre difícil, potser una mica espès però ple del Pedrolo més decidit a tocar tots els temes. Un autor que de vegades no volia posar les coses fàcils als seus lectors. Això és la part principal del llibre, les altres parts, força més curtes ens ofereixen informació des d’altres punts de vista sobre el succés.

Un llibre que és una crítica gens dissimulada a les religions, que potser costa una mica d’entrar-hi. És el que té ser un autor polièdric, té obres més “fàcils” i d’altres com aquesta més “difícils”, ideal per tots aquells que consideren que Pedrolo és només autor del llibre i que tots els altres són com aquells, novel·la juvenil, i no.

Això no és Amèrica / Jordí Puntí

El llibre Maletes perdudes em va encantar, així que agafo amb ganes aquest llibre de Jordi Puntí. Tot i que feia temps que no llegia gaires contes no em queda més remei que tornar-hi si els autors que m’agraden s’hi entesten. Bé, tampoc és un gran problema.

I els contes són bons, són molt bons que coi! Entren bé, van directes al moll de l’os, sense perdre el temps (per això són contes) i de manera polida expliquen la seva història. Potser es faci estrany aquest adjectiu “polit”, però és el que em ve al cap. Són contes dels bons, això vol dir que no són novel·les curtes i que res hi és sobrer. És com allò que deia Txékhov (crec): si en un conte apareix un clau que sigui perquè al final el protagonista s’hi acaba penjant. Aquests contes són com han de ser, és la sensació que donen, reconec que és una sensació estranya.

https://www.flickr.com/photos/myhuyphoto/
Hitchhike © M Huy Photography, Creative Commons.

Un home que dibuixa el nom de la seva ex caminant pels carrers de Barcelona (homenatge obvi i reconegut a La ciutat de vidre de Paul Auster); un home que rep notícies de son germà després de trenta anys demanant-li un ronyó; un misteriós autoestopista; un intent de recuperar una fantasia sexual de l’adolescència en forma de la mare del seu millor amic; un home sol en un creuer; els records d’un jugador que va anar a Las Vegas a curar-se de la seva addicció… Hi ha dues presències quasi constants, una és la música i l’altra la soledat, de vegades fins i tot amb companyia quan l’amor s’esgota però es segueix endavant per una barreja de tossuderia i comoditat, no hi ha grans amors, en aquest aspecte tot és molt més normal, més tranquil si és vol, com si amb aquesta rebaixa d’entrada ja ens volgués preparar pel que ha de venir després.

https://www.flickr.com/photos/gagilas/
TV © Petras Gagilas, Creative Commons.

Uns contes que recorden el to de Maletes perdudes, i que en part fan que enyorem el Jordi Puntí novel·listes. Els contes són molt bons, és un gènere difícil i se’n surt molt bé, i ha quedat un recull rodó i equilibrat, amb les òbvies diferències entre contes, escrits al llarg de força anys i per encàrrecs i publicacions diverses.

Però on l’autor excel·leix és en les novel·les, n’està fent una, a veure si no triga gaire.