L’úter de la balena / Joan Jordi Miralles

Amb aquest llibre acabo amb tot el que fins al moment ha publicat aquest autor (excepte el teatre), no sé si hi ha algun premi o alguna cosa. Aquest autor ha estat ressenyat en la versió antiga del blog, i darrerament també a la nova, si voleu saber que m’han semblat els seus llibres només heu de clicar els enllaços.

I aquest llibre? Buf. Aquest no. A veure tenim una història de ciència-ficció en un món apocalíptic on no fa més que ploure. Els protagonistes són tres germans i com s’ho fan per sobreviure en un món devastat, on han de fer expedicions per destrossar mobles i tenir llenya, o on matar una rata de claveguera per tenir què menjar és un bon pla. Amb això us feu una idea.

Però això està narrat en un estil lent, a vegades entre excesivament culte i oníric, recordant (almenys a mi) la part del soldat a L’altíssim, i igual que aquelles parts vaig estar temptat de saltar-me-les he estat temptat de deixar estar aquest llibre més d’un cop. No és com per posar-li una etiqueta EVITAR però jo almenys no el recomanaria. Un llibre que no m’ha convençut sobre cinc, no és un mal balanç per aquest autor.

Crucifeminació / Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo és un autor tan bast com polièdric. És un narrador excepcional, i també autor d’obres més estranyotes o experimentals, més difícils de comprendre, i aquest és el cas.

Una dona prenyada apareix crucificada. Això atrau a cada cop més curiosos i “responsables” que en van donant diferents interpretacions. Els responsables que acaben amb la paella pel mànec són els capellans, confosos per aquesta mena de segona vinguda, perquè tots els metges confirmen que la dona embarassada és verge. Aquest és un cas que convé no airejar.

Aquest és el punt de partida. Una prosa enrevessada, jugant amb elements com l’enquadrament de línies al paper, un llibre difícil, potser una mica espès però ple del Pedrolo més decidit a tocar tots els temes. Un autor que de vegades no volia posar les coses fàcils als seus lectors. Això és la part principal del llibre, les altres parts, força més curtes ens ofereixen informació des d’altres punts de vista sobre el succés.

Un llibre que és una crítica gens dissimulada a les religions, que potser costa una mica d’entrar-hi. És el que té ser un autor polièdric, té obres més “fàcils” i d’altres com aquesta més “difícils”, ideal per tots aquells que consideren que Pedrolo és només autor del llibre i que tots els altres són com aquells, novel·la juvenil, i no.

Això no és Amèrica / Jordí Puntí

El llibre Maletes perdudes em va encantar, així que agafo amb ganes aquest llibre de Jordi Puntí. Tot i que feia temps que no llegia gaires contes no em queda més remei que tornar-hi si els autors que m’agraden s’hi entesten. Bé, tampoc és un gran problema.

I els contes són bons, són molt bons que coi! Entren bé, van directes al moll de l’os, sense perdre el temps (per això són contes) i de manera polida expliquen la seva història. Potser es faci estrany aquest adjectiu “polit”, però és el que em ve al cap. Són contes dels bons, això vol dir que no són novel·les curtes i que res hi és sobrer. És com allò que deia Txékhov (crec): si en un conte apareix un clau que sigui perquè al final el protagonista s’hi acaba penjant. Aquests contes són com han de ser, és la sensació que donen, reconec que és una sensació estranya.

https://www.flickr.com/photos/myhuyphoto/
Hitchhike © M Huy Photography, Creative Commons.

Un home que dibuixa el nom de la seva ex caminant pels carrers de Barcelona (homenatge obvi i reconegut a La ciutat de vidre de Paul Auster); un home que rep notícies de son germà després de trenta anys demanant-li un ronyó; un misteriós autoestopista; un intent de recuperar una fantasia sexual de l’adolescència en forma de la mare del seu millor amic; un home sol en un creuer; els records d’un jugador que va anar a Las Vegas a curar-se de la seva addicció… Hi ha dues presències quasi constants, una és la música i l’altra la soledat, de vegades fins i tot amb companyia quan l’amor s’esgota però es segueix endavant per una barreja de tossuderia i comoditat, no hi ha grans amors, en aquest aspecte tot és molt més normal, més tranquil si és vol, com si amb aquesta rebaixa d’entrada ja ens volgués preparar pel que ha de venir després.

https://www.flickr.com/photos/gagilas/
TV © Petras Gagilas, Creative Commons.

Uns contes que recorden el to de Maletes perdudes, i que en part fan que enyorem el Jordi Puntí novel·listes. Els contes són molt bons, és un gènere difícil i se’n surt molt bé, i ha quedat un recull rodó i equilibrat, amb les òbvies diferències entre contes, escrits al llarg de força anys i per encàrrecs i publicacions diverses.

Però on l’autor excel·leix és en les novel·les, n’està fent una, a veure si no triga gaire.

Helena o el mar del verano / Julián Ayesta

Vaig veure al facebook que una escriptora parlava meravelles d’aquest llibre, i no era l’única, i és un llibre curt, que almenys si és un bluf el liquidaré en un dia.
Doncs el llibre ha estat un petit descobriment que em deixa així-així. Sí és un bon llibre, però tan curt que no m’ha acabat d’atrapar del tot. Té tres parts, dos estius i l’hivern entremig, i la part d’hivern amb tot el tema religiós se m’ha fet tediós, molt, les altres parts m’han agradat molt. Les paraules fluien i feien un retrat del que eren els estius al Gijón amb estiuejants de la capital, als anys 50. Són uns anys que a nivell literari sempre han semblat una mica un desert, com si la literatura espanyola hagues passat des del 39 fins a l’aparició a finals dels 50 de la generació dels Marsé i companyia, i no és exactament així.
Un llibre interessant, un descobriment, i em remeto al que dic al principi, si no us agrada almenys és curt, pel meu gust massa, trobo que hauria pogut intentar una història més ambiciosa i amb més recorregut.

La pesquisa / Juan José Saer

Em van recomanar aquest llibre perquè potser m’ajudava en un llibre que estic acabant d’escriure, així que em poso amb aquest autor desconegut.
Té dues qualitats que no sempre van juntes, és dens però es llegeix bé, almenys les primeres pàgines (primeres i atapeïdes pàgines). En elles, el protagonista Morvan ens explica que està sol després de la seva separació, perquè la seva passió és la seva feina de policia, feina que fa a París (l’autor és un argentí que porta des dels 60 a París). I després anem a Buenos Aires, on uns amics descobreixen entre els papers d’un company mort una novel·la que és evident que ell no va escriure.
A París hi ha un assassí que fa el que vol i no hi ha manera d’atrapar-lo, no comet errades, no deixa pistes, no aixeca sospites, mata, desquartitza i viola (no necessariament en aquest ordre) o fins i tot les relacions són consentides, però totes acaben igual. Els responsables a més alt nivell de Morvan comencen a posar-se nerviosos i a amenaçar amb destitucions.
És un joc d’engany, la història de París l’estan explicant al grup d’amics i els salts entre una història i l’altra ni es noten i es passa d’una a l’altra de manera massa sense enterar-nos.
I la història al final me la començo a esperar, però un darrer gir ho salva. Interessant.

Clem © Guimard à Dauphine, Creative Commons.

Els estranys / Raül Garrigasait

Un altre premi amb un cert prestigi (a part del Creixells de que ja n’he parlat) és el Premi Llibreter, com el Creixells és a obra publicada que ja és una diferència absoluta en el concepte de premi (els premis a obra inèdita que em mereixen més respecte són el Documenta i l’Anagrama), aquest és el guanyador del premi llibreter, doncs som-hi!
Psche, he començat el llibre amb la millor de les disposicions, però no m’ha acabat de fer el pes.
Una investigació sobre un obscur personatge ens transporta a la Solsona de la guerra carlista. El llibre està ben escrit, i la recreació és correcta, però podria ser més detallista, ambientar millor. I trobo que alguns dels moments narrats donen per explotar una mica l’humor, i sembla com si a l’autor li sabés greu. Si tens un personatge que pot provocar una riallada en una situació que pot provocar una riallada (i n’hi ha unes quantes) aprofita-ho cony!!!! L’humor és una cosa molt seria!
El llibre es llegeix bé, tot i que la història queda com aturada quasi al principi i el llibre pel veu gust va caient cap a una part final que arriba perquè tot ha d’arribar en aquesta vida.
Pel meu gust al llibre li falta nervi i rendir-se a l’humor quan la situació ho requereix. Que el llibre no m’hagi convençut no vol dir que no el trobi interessant, que el trobo, però potser m’esperava un llibre més rodó. De totes maneres és un autor al que estaré atent.

Breus notes sobre literatura-Bloom / Gonçalo M. Tavares

És un clàssic, un concepte es posa de moda o el començo a sentir més del compte, començo a investigar i m’acabo llegint un llibre, són més previsible que la taula de multiplicar del 0. I això és el que em passava amb això anomenat literatura bloom.
Després de llegir el llibre crec que està clar que com a escriptor (o intent de) no entro dins la literatura-Bloom, i com a lector tinc reserves. M’ha semblat entendre que un exponent d’aquesta literatura seria Enrique Vila-Matas, autor que em va costar al principi però al que li he agafat el punt, i m’imagino que a aquesta literatura cal agafar-li el punt també. De totes maneres sí hi ha coses en aquest diccionari que o subscric del tot o quasi, són les següents:

Aristocràcia
[…] Entenc totes les paraules, però no entenc el text del tot: aquest és l’efecte de la literatura-Bloom.[…]
Energia
No són les lletres, l’energia d’un text és invisible i és el més important.  L’energia d’un text es pot quantificar a partir de les conseqüències que provoca en els lectors. Quants versos origina un vers? Quantes pel·lícules, quants quadres, quantes frases, quantes accions?
L’energia d’un text ñes el futus d’aquest text. El que passarà en el món a causa de la seva existència.
Frase
[…] Una frase no pot ser com un got que conté aigua dòcil per beure; una frase és un got que intenta contenir una inundació. I no se’n surt.
Cada frase ñes una oportunitat per iniciar un món. La literatura-Bloom aprofita aquesta oportunitat.
Individualitat
[…]Aplicar la brutalitat de la selecció immediata a cada frase. Una frase o diu o calla. Una frase té el seu moment per demostrar si val la pena que existeixi. Una frase té quinze segons d’existència per al lector. En aquests quinze segons ha de demostrar que es mereix existir en els pròxims quinze segles.
No ser individual és no ser.


Llibre
El llibre ha de ser un perill enquadernat.

No em negareu que la darrera definició és potent potent!
I ara m’he quedat amb ganes de llegir Un viatge a l’Índia, per veure si em caso o no amb aquesta literatura-moda-el que sigui.

Wolfgang (extraordinari) / Laia Aguilar

Una autora que ha treballat a televisió i un llibre guanyador d’un premi, no són coses que m’acabin d’atraure per llegir un llibre, però la premisa pot donar de sí.
El protagonista és una nano Wolfgang (sí, per Mozart) a qui se li mor la mare i ha d’anar a viure amb son pare, a qui ni tan sols coneix, a més a més resulta que el nano és un geni, toca el piano, parla sis idiomes i tracta als “normals” com a “esponges” o “sota cents”. Un QI de 152 no és per tant, això per començar, i no hi ha relació entre tenir un QI elevat i les habilitats socials d’una ameba, i tampoc amb ser un psicòpata. Que se segueixin perpetuant aquests estereotips sobre els superdotats em provoca una mandra infinita.
Si sou seguidors de la sèrie The Big Bang Theory us podeu imaginar el Wolfgang com un Sheldon d’onze anys, genial i amb una tirada a l’autisme pel que fa a les relacions socials. Per cert un nano d’onze anys que menjava a les hores que volia??? De debó??? Crec que ni als nens-geni se’ls consenteix tant, a més a més posats a abusar de tòpics tenen una tirada per l’ordre i això de menjar quan els hi ve de gust no va gens amb ells. En fi, em centraré en el llibre.
La idea d’enviar-lo amb el pare és la darrera voluntat de la mare, en contra de l’opinió de l’àvia, la tieta i el propi Wolfgang. Com és previsible la convivència amb son pare no és bona, i això que el pare és solter (perquè si s’arriba a haver d’integrar a una familía amb pare i mare i fills la cosa hauria sigut de nota). El Wolfgang a més a més s’entesta a no dir-li pare (això és comprensible) i dir-li senyor Carles. i el Wolfgang planeja una manera d’escapar-se. Ha de passar una prova per entrar a estudiar en un conservatori de música de París, és fàcil, només ha d’aprendre a tocar una de les dues peces que els poden preguntar. Però haurà d’anar fins a París.
La veritat és que treient la tírria que li he agafat al protagonista el llibre es deixa llegir, i va millorant. El viatge a París amb son pare, la hòstia amb la realitat que no és el millor, i algunes revelacions sobre la mort de sa mare que expliquen el comportament del nano.
Trobo que hi ha dues vetes que es podrien haver estirat més: l’àvia que retoca les fotos familiars amb photoshop treien-hi la gent que sobra (segons ella), i la relació entre la Mia (profe de piano de Wolfgang) i el senyor Carles, el pare del nano.

El alquimista impaciente / Lorenzo Silva

Lorenzo Silva és un escriptor amb molt ofici i els seus llibres sempre m’han agradat, sobretot Los niños feroces, però ara volia seguir amb la sèrie de Bevilaqua i Chamorro després d’El lejano país de los estanques.
Com és natural tot comença amb un mort, en un motel, amb un consolador ensartat al cul, tot sembla apuntar que li va donar un atac i ja està. Però hi ha coses per tancar, com la noia que l’acompanyava o el tren de vida que portava el finat, excessiu a mica que rasquin una mica.
I això és el que fan els guàrdies civils Bevilaqua i Chamorro, gratar i no oblidar-se d’un cas tancat en fals fins que apareix el cadàver que podria ser de la noia que va portar el difunt al motel i aleshores ho reobren i tornen a preguntar i a fer-se pesats i a anar minuciosament avançant.
Tracten amb empreses que prostitució de luxe, i amb la gent amb qui treballava el difunt Trinidad, i aquí ja comencen a anar molt amunt cap a gent que mou molts calés, però molts molts, i no sempre de manera sinó legal almenys legítima.
Llibre molt entretingut i ben trabat, es llegeix bé i enganxa, potser el final és una mica massa precipitat, almenys a mi m’ho ha semblat, però això ja és questió de gustos.

Asesinato en el comité central / Manuel Vázquez Montalbán

Em sembla increïble que aquest sigui el primer llibre de Manolo que apareix per aquí, per tant res millor que un Carvalho, el cinquè, però tot i ser una sèrie es poden llegir independentment.
Tenim un assassinat al partit comunista (o a un partit comunista), en una sala on només hi havia membres del partit, salten els ploms i en el que es triga en arreglar el tema el secretari general està mort, apunyalat de manera experta.
El partit contracta a Carvalho, perquè tampoc es refien de la policia, i Carvalho va formar part del partit antigament, quan la lluita clandestina.
Som al 1980, la transició encara està molt tendre i no és el conte que ens han explicat. Pallisses, assassinats, ultres de Fuerza Nueva, i una policia que era la mateixa que no fa pas tant apallissava i torturava aquests mateixos comunistes.
I Carvalho es veu obligat a anar a Madrid, amb el patiment que això representa a nivell gastronòmic.
Tenim persecucions, pallisses, emboscades i agents secrets d’un bàndol i un altre.
Un bon llibre de la sèrie Carvalho, una sèrie que em penso llegir sencera, i de la que de moment els meus preferits són Tatuaje i Los mares del sur (aquesta darrera em va semblar sublim).