Serotonina / Michel Houellebecq

Tinc la sensació que si fa no fa Houellebecq escriu sempre el mateix llibre. L’he ressenyat altres vegades, aquesta és la més antiga, i aquesta més cap aquí del seu Submissió.

I començo a llegir i efectivament, és el de sempre. Tot i que anuncia que amb el tema dels antidepressius  la vida sexual del protagonista serà bastant limitada, però el senyor té molta imaginació i molta memòria, o sigui què tindrem el de sempre.

Dir a aquestes alçades que els llibres de Houellebecq són misógins i un punt racistes no és cap novetat, però és cert. Si algú s’agafa un llibre d’aquest senyor sap a què s’exposa, i si no ho sap ho descobrirà de seguida.

¿Era yo tan infeliz en el fondo? Si por casualidad uno de los seres humanos con los que estaba en contacto (la recepcionista del Hotel Mercure, los camareros del Café O’Jules, la empleada del Carrefour City) me hubiera preguntado por mi estado de ánimo, más bien habría tendido a calificarlo de «triste», pero se trataba de una tristeza apacible, estabilizada, que por otra parte no era probable que aumentase o disminuyera, una tristeza, en suma, que podría haber inducido a considerarla definitiva. Sin embargo, no caí en esa trampa; sabía que la vida podía todavía depararme numerosas sorpresas, atroces o jubilosas, según viniera.

El mateix tipus de protagonista, enfrontant-se al mateix tipus de buit vital, fent el mateix: fugir. Fugir en uns personatges que tenen una fixació al món, o als éssers que els envolten, més aviat feble, com en tots els seus llibres. Fugir i el sexe com una cosa que no dóna sentit però almenys fa que tot plegat sigui de millor passar. Idees com anar a un monestir a retirar-se, una cosa que comenta amb un terapeuta i que li dóna una resposta poc convencional.

Le confié mi idea del monasterio.

—Sí, no es ninguna tontería —aprobó—, tengo pacientes que van, pero en mi opinión usted lo ha pensado un poco tarde. Si no, están también las putas de Tailandia, el significado de la Navidad en Asia es un rollo que olvidas completamente y el 31 puedes pasar el trance suavemente, para eso están las chicas, debería poder encontrar un billete, está menos saturado que los monasterios […]. El problema también para usted es el Captorix, cuando lo haya tomado quizá no se le empine, no puedo garantizárselo, ni siquiera con dos bonitas putillas de dieciséis años […].

Nothing’s wrong.. © Richard, Creative Commons.

Com a punt diferent el llibre fa un retrat de la situació del camp francès, però, amb les seves diferències, vindria a ser tot el camp europeu en una crisis colossal per la competència de preus molt més baixos. Als agricultors, simplement, no els surten els números.

Yo intento montar algo, me mato a trabajar, me levanto todos los días a las cinco de la mañana, me paso las noches haciendo cuentas, y el resultado, en definitiva, es que empobrezco a la familia…

on en a marre © Pelle De Brabander, Creative Commons.

Però un llibre de Houellebecq no seria seu sense l’ingredient estrella. A veure, poc o molt ja és un autor que sempre està escrivint el mateix llibre, com ja he dit, però amb els anys va millorant.

Volviendo a mi tema, por más que Marcel Proust y Thomas Mann poseyeran toda la cultura del mundo, por más que estuvieran a la cabeza (en el impresionante comienzo del siglo XX, que sintetizaba por sí solo ocho siglos e incluso un poco más de cultura europea) de todo el saber y toda la inteligencia del mundo, por mucho que representaran, cada uno por su lado, la cima de la civilización francesa y alemana, es decir, de las civilizaciones más brillantes, más profundas y refinadas de su época, no habían estado menos a la merced, y dispuestos a prosternarse, ante cualquier joven coño húmedo o ante cualquier polla valientemente erguida, según sus preferencias personales: Thomas Mann en este sentido no se acaba de decidir, y Proust, en el fondo, tampoco es muy claro.

Youth! © Georgios Liakopoulos, Creative Commons.

En definitiva, un llibre que agradarà als fans de Houellebecq i que desagradarà als detractors, exactament pels mateixos motius. No hi ha engany.

Submissió / Michel Houellebecq

La pose de Houellebecq d’etern enfant terrible carrega, i aquest jugar sempre amb la provocació també, però això no treu que les seves novel·les siguin interessants, de vegades justament per retrats descarnats molt allunyats del que seria políticament correcte. És un transgressor, però també és francés, això cal pensar-ho, els francesos són molt com són ells, i els escriptors encara més.

La novel·la és interessant, les reflexions del protagonista no gaire, perquè són si fa no fa les mateixes que a totes les seves anteriors novel·les. Però el retrat que fa de França en els propers anys sí és interessant. Bàsicament a les presidencials la segona volta és entre un candidat de la Germandat Musulmana o la Marine Le Pen d’el Front Nacional, i guanya el musulmà. Que al país laïc per excel·lència pugui gobernar un musulmà d’un partit que fa de l’islam el seu tot em costa de creure, tot i que en no gaires anys podria ser demogràficament possible. Una França sota la xaria, almenys en part, i les petrocràcies del golf pèrsic finançant l’educació i comprant La Sorbona. El panorama i la projecció és el que resulta interessant. La trama personal és si fa no fa la mateixa que en altres llibres de l’autor, no canvia gaire l’home. Per si algú ho pregunta, per mi el seu millor llibre és Plataforma.
I tampoc em convenç gaire el seu plantejament que l’Islam pot ser per Europa el que el cristianisme a l’Edat Mitjana, o que amb l’Islam sigui possible refer l’Imperi Romà. I sobretot no em convenç que la majoria d’ateus es puguin convertir fàcilment a l’Islam, els que jo conec hi han pensat força en el seu ateisme, clar que en un sistema que o et converteixes o pràcticament no pots fer res és una idiea que qualsevol es plantejaria. Dóna que pensar, això està clar.
I m’agrada que Anagrama comenci a publicar llibres també en català!