Cremen cels / Míriam Cano; Martí Sales; Antònia Vicens

Això d’un llibre i tres autors és una cosa que els de Labreu han fet alguna altra vegada.

Tenim tres escriptors en un mas, i cadascún amb la seva història que intenten tirar endavant.

La primera història, La comuna de París de Míriam Cano, és sobre els brigadistes a la guerra civil quan la cosa ja pintava francament malament, al front del Ebre i abans d’un intent d’avançar cap al Sud que ja ens podem imaginar que acabarà en carnisseria. És un tema molt explotat, i també el recurs d’explicar la història del que explica la història (en podríem dir síndrome Soldados de Salamina?), però tot i així la història m’ha interessat i trobo que  podia donar força més de sí.

A Madrid hi va veure morir molts companys. Quan s’aturava el foc, enterraven els cadàvers pel bosc, en fosses improvisades. Buidaven petates i butxaques i, encabat, es fumaven el tabac dels morts sense dir-se res, amb els ulls clavats a terra i la ferum de pólvora amarant-ho tot. Li va costar molt habituar-se al saqueig pòstum, però al cap d’uns dies ja inspeccionava els morts amb naturalitat, esperant, fins i tot, trobar-hi xocolata, tabac i alguna cosa que li fes les hores de trinxera més suportables.

Però ara, que feia un any i mig que havia arribat, estava abatut, com molts altres milicians. Els feixistes tenien més armament, més homes i els avions italians i alemanys que els feien gran part de la feina. Les idees escalfaven, però no n’hi havia prou: la revolució s’havia convertit en una guerra de debò, dura, improvisada i llarga i poca cosa en quedava, d’aquella alegria que omplia els trens i les andanes de camí a Albacete, el gener del trenta-set. “¡Bienvenidos, Brigadas Internacionales!”, els cridava la gent en passar.

També hi ha una explicació de com van ser els darrers temps a la rereguarda.

Barcelona era, aquell novembre, una ciutat perduda, sense esma ni mtjans per resistir, esgotada després de vora tres anys de guerra i plenament conscient de què li esperava. L’Henri podia veure-ho al gest de les persones, quan passejava pel carrer. En com abaixaven el cap i apressaven el pas. En els cafès buits i en les llargues files d’espera davant les botigues de què la gent sortia amb els cistells gairebé buits. No quedava ni rastre de la revolució que va esclatar aquella primavera del trenta-sis. Les noies de vestits virolats i banderes republicanes s’havien convertit en vídues o òrfenes, o pitjor encara: en penèlopes que no sabien si encara calia esperar algú. El dol pel que havia de venir ja començava a tenyir la ciutat de gris.

https://www.flickr.com/photos/mybcnexpert/
Bombing of the Castell de Montjuïc 1938 © myBCN, Creative Commons.

La segona història, Pelophylax Shqipericus de Martí Sales, ja no m’ha agradat tant, tot i que no puc evitar sentir simpatia amb algú que persegueix una granota per tal de “descobrir-la” i posar-li nom i acaba entrant en un altre país, una cosa molt del personatge.

No hi havia ni lluna ni estels i la fosca reverberava, jo topava pertot i, més que seguir-la empaitava la meva quimera de trobar-la i donar-li nom. Sense voluntat, obcecat, em vaig convertir en un perseguidor embogit i la meva cursa, un deliri de branques i fang, de serps i salamandres entrevistes, d’ocells nocturs en vol rasant sobre el meu pobre cap. Vaig perforar tots els matisos del negre, vaig perdre’m entre luminescències  minúscules i fosfens, la fosca era densa com un coàgul i jo hi patinava esgarrinxat, amb un sol objectiu: la granota desconeguda. És molt difícil perseguir un animal tan petit en un aiguamoll ignot. Tothora has de lluitar contra la sensació d’estar equivocant-te, d’haver-te confós, d’anar al darrere d’alguna altra, d’estar fent el gamarús per acabar topant-te amb una espècie conegudíssima i ja estudiada.

https://www.flickr.com/photos/120420083@N05/
Durres, Albania © SarahTz, Creative Commons.

I anar a petar a l’Albània comunista d’Enver Hoxha, venint de la Iugoslàvia de Tito… M’hauria agradar saber més coses d’en Zoran, de nou una història que donava per més.

I arribem al darrer conte, Rates d’Antònia Vicens. És el que menys m’ha agradat i segurament és el millor dels tres, no estic segur de que això sigui un detall bo sobre els meus gustos. El conte és complex, irreal, hem d’intuir què passa i la informàcia ens arriba en comptagotes a través de passatges de gran bellesa poètica mentre assistim a una recreació de la vida de la protagonista, molt ràpida, com la que diuen que es té en el moment de morir, que és el que sembla que estigui passant.

En general el llibre m’ha agradat, els relats són bons i m’han permés descobrir dues autores que desconeixia, i m’ha deixat amb ganes de més i d’estar atent a aquests experimets de LaBreu, aquesta subcol·lecció Cicuta de Bernis.

Principi d’incertesa / Martí Sales

Petit i molt sorprenent llibre. M’ha agradat, molt. I se’m fa difícil explicar exactament perquè. Com ha de ser. Les bufetades que fan mal són les que no veus venir, i a mí m’ha passat amb aquest llibre. No és un llibre típic, no és una història que només serveixi per passar l’estona (que no és res ni fàcil ni despreciable, ni molt menys).
És un llibre que dóna ganes de tornar, que abans d’acabar ja volia rellegir, i que em confirma que les noves sensacions en el món de les lletres vindran de la mà d’editorials petites, com Males Herbes que té un catàleg francament impressionant. Buscaré més llibres (si n’hi ha) de Martí Sales, n’aniré informant.
Llibre increiblement recomanable, de cap als millors d’aquest 2015 sens dubte.