L’esperit del temps / Martí Domínguez

Novel·la guanyadora del premi Òmnium a la millor novel·la de l’any 2019 entregat aquest 2020. El trio de finalistes el formaven aquest llibre i els de Sis nits d’agost i el de Canto jo i la muntanya balla, aquest darrer hauria sigut la meva aposta, potser no em guanyaré la vida com a vident però en aquell moment era l’únic que havia llegit i em va semblar extraordinari. Tampoc havia llegit res de Martí Domínguez, així que som-hi!

El protagonista es troba havent de confessar per què era un nazi, estem a les acaballes de la Segona Guerra Mundial i ha estat capturat pels soviètics que volen desnazificar i reeducar els presoners.

Em vaig afiliar al partit nazi tan aviat com fou possible. I això fou pocs dies després de l’Anschluss, de l’annexió d’Àustria per Alemanya, consumada el 12 de març de 1938. Tenia trenta-cinc anys. Per tant, no era ni molt menys un barbamec arrauxat i irreflexiu, sinó una persona ja molt centrada, pare de família amb dos fills, i un científic més o menys respectat. Quan dic més o menys, potser la veritat és més aprop del menys que del més: en realitat ningú no es prenia gaire seriosament les meves investigacions. Però amb trenta-cinc anys ja saps que vols a la vida. I si no ho saps, no ho sabràs mai.

La novel·la està situada (almenys de bon principi) a Viena, una ciutat en ple furor nazi on les teories de la puresa racial del protagonista comencen a interessar als ideòlegs del partit. I una Viena que veia com el nazisme i aquestes mateixes idees de puresa racial arrassava una comunitat jueva rica i culta com poques.

https://www.flickr.com/photos/129231073@N06/
Auschwitz I concentration camp © Fred Romero, Creative Commons.

La deportació de Przibram amb camp de concentració de Theresienstadt em va doldre, però no va afectar el meu treball. Haig de dir que no he estat mai un antisemita declarat, però tampoc he sentit simpatia, ni tan sols llàstima, pel poble jueu. Em molesten totes les religions, i la jueva no n’és una excepció. No puc pair els sacerdots i encara menys, si us soc sincer, els rabins, amb les seues barbes extravagants i els seus nassots espantosos. Tots ells són propagadors de dogmes odiosos, de credos anticientífics, de magarrufes místiques, i per poc que els deixes, enemics perillosos de la ciència i del conreu empíric. En qualsevol cas, vaig pensar que era una gran pèrdua balafiar un cervell tan privilegiat com el de Przibram. Havia estat un gran benefactor de la societat, i la providència li ho recompensava d’aquella manera, enviant-los, a ell i a la seua esposa, al camp de concentració.

Aquest «anar treient jueus» va deixar moltes vacants en el món de la ciència que gent amb orígens purs com el protagonista no van trigar a ocupar. Una mena d’ascens col·lectiu, cosa que no va fer més que augmentar la simpatia per partit nazi.

I si em pregunteu si vaig ser un oportunista haig de contestar que és clar que sí. Ja ho he dit. Ja ho he mostrat amb totes les conseqüències. Em va anar de meravella aquell nou ambient, aquella purga de professors que denigraven les meues idees, que veien en la biologia darwinista un perill per a la societat. Jo pensava que el perill eren precisament ells, i no em va importar que, de colp i volta, desaparegueren sense deixar rastre.

Les idees són una cosa, però si fer-se’n seguidor aconsegueix avantatges perquè segons aquestes idees ets un dels «bons» encara millor. En la mateixa situació molta gent hauria fet com ell, molta gent va fer com ell, i no serveix que digueu «jo no» perquè ara sabem com va acabar la guerra, però en aquell moment això no era pas tan clar (tot i que l’atac a la URSS va significar el principi del final).

Chicago Tribune alegría por la invasión nazi a la URSS. © Domini públic.

El llibre no vol reescriure la història, no vol disculpar el protagonista que sap que el seu «triatge de nens germanitzables» serveix per decidir quins aniran a adopció i quins als camps de concentració. La realitat dels camps era més intuïda que res més per qualsevol que no hi hagués anat.

Ara, molts de nosaltres, gràcies a les fotografies que hem vist, hem tingut l’oportunitat de descobrir aquelles matances ingents de jueus als camps de concentració. Però, en general, el poble alemany no tenia plena constància que s’estiguera produint aquell genocidi, almenys d’una manera tan massiva i cruel, amb aquella magnitud esgarrifadora. Les SS ho varen mantenir ocult tant com varen poder. Al principi de la guerra, molts de nosaltres pensavem que s’emportaven els jueus a camps de concentració a l’espera de ser reubicats a l’Àfrica o a Madagascar, però no ens imaginàvem que s’estava duent a terme aquell extermini sistemàtic.

Sembla difícil de creure, però després un recorda la pel·lícula La llista de Schindler on els que no es creuen res de cambres de gas i forns crematoris són els propis jueus presoners en els camps. En aquest cas, però, suposo que deuria primar l’esperança de la salvació més que no la lògica.

La novel·la passa per Viena, per Konigsberg i després ja passa a Polònia, a Possen i finalment el protagonista arriba al front oriental, a Bielorússia, a fer de metge castrense. Poc després es produeix el desembarcament aliat a Normandia i l’atac soviètic és imminent.

Battered Brandenburg Gate in 1945 © stoixeia, Creative Commons.

Captura, camp de presoners soviètics i reincorporació a la vida civil i acadèmica com si aquells anys no hagués fet res d’estrany. Molta gent va fer això, un cas sonat va ser el de Günter Grass, per exemple.

I ara torno al que deia en començar l’entrada, aquesta novel·la és la guanyadora del Premi Òmnium. És una bona novel·la, com Sis nits d’agost és un bon llibre de no-ficció i com Canto jo i la muntanya balla és un molt bon llibre. Sense desmerèixer aquest L’esperit del temps segueixo creient que el d’Irene Solà era un llibre que presentava una aposta més valenta i innovadora. De totes maneres aquest és un molt bon llibre amb una repassada a una part de la història de la mai ens acabem de cansar.