Els millors llibres de 2018

Ha estat un bon any, molt bon any, la xifra de llibres llegits ha superat els 80, i tot i que de tant en tant posi algun llibre a parir, en general sóc bo, i m’agraden els llibres.

Però seleccionar vol dir seleccionar, i això és fumut. He deixat fora llibres bons, fins i tot molt bons, he aconseguit una llista per sota de 20 i em sembla un éxit. Hi ha llibres molt bons que s’han quedat fora, això és així, he hagut de ser implacable per no tenir una llista immensa.

Aquests són els millors, amb tota la pena pels que no hi són, però si hagués de resumir a lo bèstia el que m’ha aportat el 2018 a nivell de lectura, aquests serien els escollits:

Els romanents / Víctor García Tur

Furtivos / Tom Franklin

Aglutinació / Joan Jordi Miralles

Els metecs / Pep Puig

En aquell cel brillen estels desconeguts / Stalker

La biblioteca fantasma / Jordi Masó Rahola

Permagel / Eva Baltasar

L’ofici / Serguei Dovlàtov

La terra prohibida. Volum II / Manuel de Pedrolo

Els dics / Irene Solà

Agostino / Alberto Moravia

Padre e hijo / Larry Brown

Exorcismes / Vicenç Pagès Jordà

Allò que vaig estimar / Siri Hustvedt

Aprendre a parlar amb les plantes / Marta Orriols

Dalva / Jim Harrison

Falten alguns, n’hi ha dos que m’ha costat horrors deixar fora (Quan la mort és la vida i la vida és la mort: per Nicolau Esnaola Segarra, de David Cordero Espín; i també En braços del pare, d’Àlvar Masllorens), i algun més que segur em deixo. Si voleu saber més d’aquests llibres teniu els enllaços.

Estudiant una mica més les xifres totals hi ha alguns autors que he repetit més d’un cop, els meu autor més reincident és Manuel de Pedrolo amb 5 llibres (que de fet haurien de ser 8 perquè un era triple i l’altre doble), no és mala manera de celebrar el seu centenari. Sobre això m’agradaria repetir un demanda: els seus Apòcrifs (4), i els seus Anònims (3) són pràcticament introbables i es mereixerien una reedició com la que ha fet Comanegra de la també introbable tetralogia La terra prohibida; i també una edició completa i ordenada del cicle Temps Obert (11 llibres) seria tot un detall. En total 18 llibres d’una producció de 128, però molt significativa de l’autor i que ara és o introbable o amb moltes dificultats com amb els diferents volums de Temps Obert. I també estaria molt i molt bé recuperar en una nova edicio els diaris dels seus darrers anys. Perquè encara que l’any Pedrolo hagi passat se l’ha de seguir recuperant, és de justícia!

I amb aquesta crida Pedroliana, fins l’any vinent!

 

Aprendre a parlar amb les plantes / Marta Orriols

L’anterior llibre de Marta Orriols em va agradar prou, i en sortir aquest hi ha hagut un cert rebombori, sembla que l’autora s’ha superat i enlloc d’un recull de contes ara ataca amb una novel·la, i una novel·la necessàriament dura. No dura d’estil, dura de contingut, i des de l’inici, sense preparació ni anestesia.

 

Per fer-vos una idea una mostra, a les primeríssimes pàgines:

Estàvem vius.
Els atemptats, els accidents, les guerres i les epidèmies no ens concernien. Podíem veure pel·lícules que frivolitzaven l’acte de morir, d’altres que el convertien en un acte d’amor, però nosaltres érem fora de la zona que contenia el significat propi de perdre la vida.
Algunes nits, del llit estant, envoltats pel confort d’uns coixins flonjos i enormes, i des de l’arrogància de la nostra joventut tardana, miràvem les notícies en la penombra, amb els peus entrellaçats, i era aleshores quan la mort, sense que nosaltres ho sabéssim, s’acomodava tota blavosa als vidres de les ulleres del Mauro.
[…]
Però nosaltres estàvem vius, la mort era dels altres.
[…]
El Mauro i jo vam ser parella durant molts anys. Després, i només durant unes hores, vam deixar de ser-ho. Es va morir de cop fa uns mesos, sense avís previ. Quan el cotxe el va envestir, se’l va emportar a ell i moltes altres coses.

 

https://www.flickr.com/photos/4645711/
alone © {Wheat}, Creative Commons.

Així ens trobem amb la protagonista, Paula, intentant refer-se, necessitant que la deixin tranquil·la i gestionant el final de la relació, justament abans de l’accident el Mauro li confessa que hi ha una altra dona i que la deixa. No només cal gestionar la mort, una mort a més a més en aquestes circumstàncies anòmales, d’algú que per ella encara era la seva parella tot i que ell ja estigués passant pàgina.

I la vida segueix, ella és neonatòloga, una especialitat que obliga a gestionar la probable mort de nadons, però és també un entorn ple de vida. A ella aquest “la vida segueix” la desconcerta i l’irrita, i comença a acumular hores de feina a l’hospital.

Quan he arribat a tres quarts de tres, la Marta i la Vanesa s’estaven posant la bata davant dels armariets, esvalotades, rient pels descosits.
—Bona tarda, noies. Veig que la guàrdia promet.
M’arrosseguen de seguida pel riu de la seva alegria i em parlen d’una botiga d’objectes eròtics que han posat als baixos de l’edifici on viu la Vanesa, a Horta. Em volen convèncer perquè les hi acompanyi una tarda. La Vanesa i la Marta són les residents que tinc al meu equip i les adoro. He intentat no estimar-les gaire perquè sé que acabaran marxant d’aquí a uns mesos, però ha estat impossible. Són tan joves i la vida els queda tan bé…

https://www.flickr.com/photos/xubangwen/
Ladies locker schrägen Schnalle Taille Jeans © Mathilda Samuelsson, Creative Commons.

La Paula intenta superar el trauma, però sobretot intenta que la deixin tranquila sobre com superar-lo, o si vol o no, vol recuperar la capacitat de decisió que sembla que entre tots li han tret, ha quedat desaparellada però en més d’un sentit.

Som dos adults que, com tants d’altres, hem quedat fora dels circuits familiars, fora de les maternitats, de les paternitats, de les parelles. Dos adults que viuen sense estar íntimament compromesos amb un altre ésser humà. Som lliures o potser presoners de la nostra llibertat.

https://www.flickr.com/photos/kunfy/
couple ©Thomas Bartherote, Creative Commons.

No és un llibre fàcil i tenir empatia amb la protagonista de vegades costa, però ella no vol la nostra empatia, ni que l’entenguem. No vol tirar endavant però no li queda un altre remei, i ho ha de fer amb les cicatrius, amb amputacions, una condició que ja no la deixarà, no tornarà a ser la d’abans.

El llibre és dur, trist i colpidor, i es llegeix en un moment perquè enganxa com una mala cosa. Si l’Anatomia de les distàncies curtes era un llibre que prometia aquest és un llibre que confirma Marta Orriols com una de les veus que val tenir molt en compte.

https://www.aldia.cat/catalunya/territori/noticia-marta-orriols-literatura-intimista-reflecteix-vida-amb-les-gestes-quotidianes-petits-herois-20181004100322.html
Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Anatomia de les distàncies curtes / Marta Orriols

M’estic donant compte que cada cop llegeixo més llibres de dones, i està bé, però crec que si m’estenc en això em cauran garrotades per totes bandes així que millor paro. Marta Orriols ens presenta aquest seu primer llibre.
No és una novel·la, és un recull de contes, malament comencem! Però per una mania meva molt absurda, ho reconec, els contes em costen, què hi farem!
Però m’hi poso, sóc un lector perseverant. I m’alegro de posar-m’hi. Els contes estan molt molt bé. Retraten la cotidianitat de manera lúcida, potser de vegades massa i tot, i amb un humor trist al que li falta voltatge per ser humor negre, és més una tristesa ressignada. Em recorda una mica a Mercè Rodoreda en un tema, que en els seus llibres no hi ha cap dona que sigui feliç, i una mica les dones d’aquests contes tenen això, una felicitat que no hi és o que ha arribat a batzegades i ara és només un record.
Una paraula que se m’acut pensant en els contes es contenció, i això en contes és bàsic, perquè sino el que tenim és una novel·la o contes que són novel·les a mig fer, no és el cas; contenció, en aquests contes no hi sobra absolutament res, ni una paraula.
En definitiva, contes recomanables, i que deixa amb ganes de més. I com sembre que llegeixo contes que m’agraden encara m’agradaria més veure a l’autora enfrontant-se a una novel·la, les distàncies curtes les domina, com li surtiria una marató?

Couple © Wyatt Fisher, Creative Commons