Dies que duraran anys / Jordi Borràs

Tros de llibre! Això és el primer que se m’acut, i després: pell de gallina. Des del ple dels dies 6 i 7 de setembre fins a les manifestacions de Barcelona l’11 de novembre i de Brusel·les el 7 de desembre. La tardor de 2017 ha estat de les que es recordaran. I les fotos de Jordi Borràs són això, el testimoni gràfic d’aquests dies per un fotògraf contrastat (molt recomanable el seu llibre Warcelona).

Primer acte de justícia: no totes les fotos de Jordi Borràs, l’home no té el do de l’ubicuïtat, els altres fotògrafs són:Sergi Alcázar, Oriol Clavera, Ramón Costa, Sira Esclasans, Ramon Ferrandis, Albert García, Santi Iglesias, Miriam Lázaro, Carles Palacio i Carles Ribas. Totes les fotografies que apareixen en aquesta ressenya són de Jordi Borràs.

Segon acte de justícia: una part essencial d’aquest llibre són també els textos, i els textos són, a més a més d’una introducció i un epíleg del propi Jordi Borràs, dels següents autors: Albert Forns, Anna Ballbona, Raül Garrigasait, Marina Espasa, Adrià Pujol, Natza Farré, Gemma Ruiz, Joan Todó, Jordi Lara i Jenn Díaz. Tots són molt bons, i ajuden a la comprensió del conjunt, però destaco els següents fragments.

De Raül Garrigasait, sobre la vaga a la UB els dies previs al referèndum:

L’energia insurreccional que surava en l’ambient se’ns ficava dins el cos. La Generalitat trontollava, l’Estat no sabia quina paret tocar, els grans mitjans de comunicació estaven dominats per la por, hi havia tot un món de seguretats i prejudicis que moria. Els qui passejàvem per allà ens sentíem feliços de tenir el futur naixent a les mans.

De Natza Farré sobre l’1-O:

Teníem por. És clar que teníem por. Ens fa por la violència. Ens fa por viure en un estat on no podem expressar-nos en llibertat. Ens fa por que la nostra veu sigui silenciada. Ens fa por observar la desmemòria voluntària per repetir-se fins al final del món. És clar que som radicals. És molt radical qüestionar el sistema i manifestar públicament el desig de voler-lo canviar. És molt radical creure fermament que la manera més honesta de fer-ho és exercint la llibertat democràtica. Teníem por, però teníem la idea radical de vèncer-la. De no permetre que la seva paràlisi ens condemnés a un silenci insuportable.

De Joan Todó, també sobre l’1-O:

Algú deia que si hi havia càrregues a Ulldecona, altra gent parlava de Santa Bàrbara. Miràvem el mòbil. Estàvem atuïts. Davant dels nostres ulls, lluny de nosaltres però ben a prop, en la imminència, ressonava el terrabastall d’un imperi ridícul garfint la seua última colònia, d’un poder fal·laç perdent la seva autoritat.

Les urnes van ser un dels grans triomfs. Tota la policia, la guàrdia civil, el CNI buscant com a bojos unes urnes i no van ser capaços de trobar-ne ni una. El divendres les van ensenyar a la premsa perquè sabessin quin aspecte tenien, i el diumenge a primera hora totes les urnes eren als seus col·legis. Crec que això és de les coses que més mal va fer a l’estat, que la gent els passes la mà per la cara movent 10.000 urnes sota els seus nassos sense que ho poguessin evitar.

I no poso res del text de Jordi Lara sobre la violència policial, no em veig capaç d’extreure un fragment, una imatge millor.

Aquests dies, com diu el títol, duraran? Ni idea. Després de l’allau de dates històriques i moments increïbles i d’“els carrers seran sempre nostres”… No sé si aquests dies seran el principi d’alguna cosa o quedaran com una anècdota, com un intent. No en tinc ni idea. Sí que trec algunes coses clares. Hem arribat on som ara gràcies a la gent i al carrer, i seguirem endavant amb la gent i el carrer, no pas gràcies polítics, malgrat ells. L’estat espanyol està disposat a tot per impedir-ho, i tot és tot, el joc brut, saltar-se les pròpies lleis, la violència… absolutament tot, si abans en teníem dubtes ara ja no. En aquest llibre veurem fotos, però la gent és real, les urnes són reals, els vots són reals i les hòsties són reals, els blaus són reals, les càrregues són reals. Tot el que va passar l’1 d’octubre va ser real, les interpretacions d’aquests dies que les faci cadascú, però va passar, i no ho hem d’oblidar.

El dia del cérvol / Marina Espasa

Llibre d’allò més interessant, darrerament els encerto tots! La protagonista, Minerva, està immersa en la seva tesi sobre literatura medieval i com en aquesta es reflexa el pas del temps i amb ell tota una altra filosofia de vida diferent de la nostra. Surt a un conegut bar de Gràcia (això de que la meitat de les novel·les ambientades a Barcelona passi a Gràcia ja comença a cansar) on es troba amb unes amigues, i amb un noi, i amb tot de cèrvols en etiquetes d’una cervesa que està en promoció, en cartells de John Deere o per tot arreu… és només un dibuix com un altre o hi ha quelcom més?
Sembla que hi ha més, coneix a un noi, i també a una dona que sap coses d’ella i dels seus pares, i que representa una mena de societat secreta coneguda com els Ganduls, en contraposició als Atletes del Nord, moviment feixista d’origen nòrdic. I de seguida es troba en una mena de missió de la que amb prou feines en sap res, mentre va a Malmö amb el Ricard, el noi que ha conegut (que surt amb una mena de Bibiana Ballbè).
Llibre trepidant, ple de referències com aquesta a Bibiana Ballbè (a mi m’ha semblat clara), o a Patricia Heras (aquesta directament amb nom real).Bars i tendes d’anticuaris a Gràcia, naus industrials al Poble Nou, i secrets que es van descobrint a mida que la Miverva va sabent qui és i d’on ve.
Marina Espasa, foto treta d’aquest article, no es menciona autor de la foto
La segona part del llibre, la situada a Escània és estranya. Per una banda estan allà en una mena de missió, però coneixen gent (i en Magnus, a qui es veu venir d’una hora lluny) i s’instal·len en una casa al bosc, hi passen setmanes, o potser no? En els libres sobre els que fa la tesi la Minerva hi ha aberracions temporals, personatges que viuen anys però en realitat són minuts, o a la inversa o… tot això amb una concepció del temps molt més circular que no pas la nostra.
A mi la segona part no m’ha semblat del tot rodona, i el final m’ha semblat que deixava massa coses o en l’aire o no resoltes del tot. De totes maneres un molt bon llibre!

Cérvols a Escània; 2010-06-07 (c) Guillaume Baviere, Creative Commons