Els fills de Llacuna Park / Maria Guasch

La protagonista d’aquest llibre, la Clara treballa fent una substitució d’una professora la presó de Can Brians, mòdul de dones. Allà es troba amb una antiga companya de classe, dels anys que tot i viure al Congrés va estudiar al l’institut del poble de Canyars perquè era el mateix on els seus pares (professors tots dos) feien classe.

El desplaçament és una constant, per anar a l’institut i ara per anar a la feina. I aquesta companya la fa retornar d’alguna manera amb l’adolescent que era quan compartia aula amb altres noies, entre elles la Sònia, que ara compleix condemna.

© Cesc Llaverias.

Una feina que és una substitució, mentre viu amb son germà i la cunyada i el fill, el seu nebot, de qui quasi en fa més de mare. La protagonista dóna la impressió de no tenir clar cap a on anar, i potser per això es centra en d’on ve. Els entorns relativament tancats, plens de jerarquies com són les presons però també els instituts o escoles, la protagonista sembla moure’s segura en aquests entorns, o almenys sembla millor situada, els retrobaments amb gent del seu passat sempre fan referència a aquesta situació: les classes, els grups d’amics, les novies…

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Barri_Congr%C3%A9s_plaza.jpg
Barri del Congrés i els Indians, foto treta d’aqui.

-Se’t veu molt per aquí, últimament.
Ella i l’Alba Torres encreuen una mirada carregada de sentit. A la pantalla del fons Beyoncé es pregunta què passaria si fos un noi.
¿Què en trauré, de ser aquí? Però sempre s’ha de ser en algun lloc, i a més ja gairebé no em fan mal, ni els braços ni les espatlles, i això almenys era alguna cosa. Al Gabriel encara li deu cremar la cara. M’envaeix la pena, càlida, que creix com una onada, “como una ola”, penso estúpidament en la cançó, i és com quan a l’institut se’m posaven els ulls vermells d’imaginar-lo, dèbil i amb l’halo de tragèdia, i el meu secret era que ningú podia sentir tanta pena per ell com jo.
-¿És veritat que la Sònia Bermúdez està a la presó?

No és un llibre talegero, tot i ser un entorn que apareix no s’hi aprofundeix excessivament més enllà que com a decorat necessari. Tampoc és un llibre sobre educació, ni profes, ni instituts ni alumnes problemàtics, tot i que hi apareixen i és inevitable fer paral·lelismes amb els reclusos.

https://www.flickr.com/photos/axeldeviaje/
Roomates © Axel Tregoning, Creative Commons.

El llibre però no m’ha acabat de resultar rodó, però això és una apreciació completament subjectiva, tot i això és un llibre perfectament recomanable, i una lectura que passa molt bé. I també em sembla destacable l’ús desacomplexat del castellà en frases (clar que una Yeni parlant en català potser sonaria estrany) o fragments com algun diàleg de The Big Bang Theory. Per cert que em sembli destacable no vol dir que hi estigui a favor, ni en contra, és un tema destacable i en quasi qualsevol text les paraules en un altre idioma estarien traduides o directament “doblades” però clar això amb el català i el castellà té una sèrie d’implicacions en les que avui prefereixo no entrar.