El dolor / Marguerite Duras

Ja fa molt de la lectura de La tarda del senyor Andesmas i la veritat és que l’estil em va agradar prou com per tornar-hi amb una autora com Marguerite Duras que tinc inexplicablement poc llegida.

Aquest llibre és dur, molt dur. Acaba la Segona Guerra Mundial, la derrota d’Alemanya és un fet i cada dia nous camps de presoners o de concentració són alliberats pels aliats. Les atrocitats dels nazis comencen a sortir a la llum de tot el món. Marguerite espera tenir noticies del seu marit, és aquesta espera de noticies, el no saber si és mort o viu, el que la desespera.

En aquest moment, a París, hi ha gent que riu, sobretot els joves. No tinc sinó enemics. S’ha fet fosc, he de tornar a casa per esperar davant del telèfon. A l’altra banda també s’ha fet fosc. L’ombra avança dins de la fossa, ara l’obscuritat li tapa la boca. Sol roig a París, lent. Acaben sis anys de guerra. És el gran esdeveniment del segle. L’Alemanya nazi ha estat esclafada. Ell també, a dins de la fossa. Tot s’està acabant. Impossible deixar de caminar.

S’alliberen camps, arriben presoners rescatats a París, on son triats i, segons com, jutjats o empresonats o enviats amb les seves famílies. I mentre ella no rep noticies veu als diaris enormes fosses amb els afusellats que els alemanys deixaven en abandonar els camps, sense saber si una d’aquelles formes és el seu marit…

WWII,_Europe,_France,__De_Gaulle_Leads_Paris_in_Victory_Parade__-_NARA_-_196287. DOMINI PÚBLIC

L’espera i les càbales sobre l’altre persona, sobre si està viu o mort, intentant recollir alguna dada dels presoners alliberats que arriben a París, una tasca complicada, però aquesta informació i la que d’altres companys seus poden rebre en altres llocs pot ser vital per saber alguna cosa. El que sigui!

Res. Un forat negre. No s’hi veu cap llum. Reconstrueixo la cadena d’esdeveniments, però hi ha un buit, un avenc entre el moment en què en Philippe no va sentir cap tret i l’estació on ningú no va veure en Robert L. M’aixeco. La senyora Kats se n’ha anat al pis del seu fill. M’he vestit, m’he assegut al costat del telèfon. Arriba en D. Exigeix que vagi a menjar al restaurant amb ell. El restaurant és ple. La gent parla del final de la guerra. No tinc gana. Tothom parla de les atrocitats alemanyes. Ja no tinc gana. Em repugna el que mengen els altres. Em vull morir. Una navalla m’ha amputat de la resta del món, fins i tot d’en D. El pensament infernal: si no en tinc notícies aquest vespre, és que és mort. En D. em mira. Ja em pot mirar, és mort. Per més que li digui, no em creurà. La Pravda escriu: «Ha sonat la darrera hora d’Alemanya. El cercle de foc i ferro s’estreny al voltant de Berlín.» S’ha acabat. Ell no serà aquí per a la pau.

I finalment el marit apareix, més mort que viu, i cal anar-lo a buscar, portar-lo i intentar contra tot pronòstic que sobrevisqui i s’aferri a la vida. Està tan demacrat que no se’l reconeix i una de les primeres identificacions les fan amb les dents. Una persona de 1.75m d’alçada amb menys de 40 quilos de pes, més mort que viu.

Heinkel_He_111_aircraft_flying_over_Paris,_France,_WWII_(33649761970). DOMINI PÚBLIC

Aquesta és la primera part del llibre, una part que no deixa gens bé a De Gaulle, més preocupat per recuperar el poder de França que en fer que aquesta França pogués servir al poble. Escola dretana de tota la vida, és la gent la que ha de servir el país, a poder ser sense esperar res a canvi, és normal que una reconeguda comunista com Duras no hi tingués la més mínima simpatia. Les recriminacions que fa al moment final de la guerra són encertades, molta gent que havia col·laborat amb els nazis o que havia passat sense significar-se van sumar-se de manera escandalosa al carro dels vencedors. Poca gent encara aleshores qüestionava el molt qüestionable paper de França i molts francesos durant l’ocupació alemanya, només amb el temps ha anat sortint.

https://pixabay.com/illustrations/eiffel-tower-paris-france-war-1033301/
https://pixabay.com/illustrations/eiffel-tower-paris-france-war-1033301/

I el col·laboracionista és el protagonista del següent conte. El llibre té una primera part de quasi la meitat amb El dolor, i després uns contes ambientats en el mateix moment: el final de la França ocupada. Al conte tenim una Marguerite (escriptora, un cas avançat d’autoficció?) que té un marit a la presó i contacta amb un membre de la Gestapo que és qui l’interroga,  mentre ella al seu torn forma part de la resistència. Això Duras ho coneixia bé.

En Rabier no coneixia ningú. Ni tan sols parlava amb els seus col·legues, em va semblar endevinar que aquests no s’interessaven per ell. En Rabier només podia parlar amb persones que tenien una vida que depenia d’ell, aquelles a qui enviava als forns crematoris o als camps de concentració, o aquelles que es quedaven aquí, mancades de notícies, les seves dones.

Tots els contes tenen aquesta ambientació i el moment concret del final de la guerra, quan els alemanys ja comencen una reculada que és l’avantsala de la derrota total. Una avantsala on comunistes i espanyols van tenir un paper destacat i ja començaven a veure que les coses no anirien com voldrien. La dreta de De Gaulle gobernaria sense manies i com goberna sempre la dreta i els espanyols que comptaven que després d’alliberar França anirien tots plegats a treure a Franco d’Espanya es van quedar amb les ganes (i un cabreig i una indignació molt comprensibles).

Tot i que amb alguns retocs aquests textos són de la joventut de Marguerite Duras i ja demostra una maduresa excepcional. Explica detalls que no se saben gaire, la feina de la resistència (que existia però no tan mitificada com se’ns ha fet creure) i el que va passar després que els alemanys perdessin la guerra i els primers moments de l’alliberament de París i el retorn dels presoners. Són temes menors en l’enormitat d’una guerra, però són temes humans.

La tarda del senyor Andesmas / Marguerite Duras

No és el tipus de llibre que m’agrada. És un llibre molt descriptiu, amb prou feines passa res, i té quasi més importància el que no es diu, que el que sí. No és el meu estil de llibre, tot i això m’ha agradat, i em confirma el brutal criteri que demostra l’editorial LaBreu a l’hora de fer el seu catàleg.
També he de dir que és el primer llibre de Marguerite Duras, una autora de la que havia sentit a dir moltes coses però que encara no havia provat (de fet és un personatge secundari a París no se acaba nunca).
Com indica el títol se’ns explica la tarda del senyor Andesmas, esperant a la seva casa que vingui el paleta a qui vol encarregar una terrassa a la muntanya. Mentre l’espera passa una noia, després arriba una dona, i tot això amb la música de fons del poble, que es divisa des de la casa, la música del ball de la festa major. Un contrapunt d’activitat a la tarda eminentment contemplativa del senyor Andesmas.
Tot s’insinua, sobretot l’impacte de la filla del senyor Andesmas a la vida del poble. El llibre m’ha agradat sense entusiasmar-me, però m’anima a llegir més coses de Duras, això sí.