El conte de la Serventa / Margaret Atwood

Primer llibre de Margaret Atwood, i tampoc he vist la sèrie, però tot el que n’he sentit són meravelles.

La societat que presenta fa por, i els efectes d’aquesta societat en la gent són encara més aterradors. Els records d’una època passada són escadussers però persistents. El món que se’ns presenta és una teocràcia totalitària, com una barreja del pitjor de la Xina de Mao, l’URSS d’Stalin i llocs tan defensors dels drets humans i de la llibertat com Aràbia Saudita o Iran, i amb un sistema de classes o castes que fa semblar una broma l’Índia. I tot això als Estats Units d’Amèrica, acolloneix o no? La veritat és que posa els pèls de punta.

La nit és meva; és el temps que tinc per a mi per fer el que em vingui de gust mentre no faci soroll ni em bellugui, mentre m’estigui quieta i estirada al llit. No és el mateix estirar-se que tirar-se. Tirar-se al llit és deixar-s’hi caure amb força; potser d’aquí ve l’expressió “tirar-se una dona” que feien servir abans els homes. Però parlo per parlar, perquè no sé què deien abans els homes en realitat; només em puc guiar per les seves paraules.

Estic estirada a l’habitació, doncs, sota l’ull de guix del sostre, darrere les cortines blanques, plana sota el llençol pla, i m’evadeixo del temps que em toca viure. Fujo del temps; tot i que el temps és això i no en puc sortir.

La nit, en tot cas, és el meu temps lliure. ¿On puc anar?

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

Hi ha la protagonista, que forma part de les minyones, unes minyones que tenen una capacitat que comença a escassejar, poden tenir fills i de fet hi estan obligades, el fill no el tenen amb qui elles volen, el tenen amb qui toca, no poden fer res soles i sempre van acompanyades d’una altra companya o custodiada per guardians. Tot el que hi havia abans era dolent, era pecat, era heretgia i luxúria, però ara estan en el bon camí i fan el que han de fer i el que els toca. Pot semblar marcià però no fa pas tant coses com la sección femenina defensaven coses semblants, i el rol de les dones en molts països musulmans extremistes doncs no és que sigui gaire millor. Com pot ser que això s’esdevingui en un país com Estats Units? Només cal recordar quin és el president actual del país, per exemple. Per exemple Iran era un país amb una classe mitja culta i liberal fins que la revolució islàmica va acabar amb tot allò i va cobrir el país de burques negres. Els totalitarismes han estat una de les formes de gobern més exitoses al llarg del temps si entenem l’èxit com la supervivència, potser és allò al que estem destinats i l’excepció és el que tenim ara.

La protagonista recorda la seva vida d’abans i també el procés de formació a càrrec de les “Tietes”, aquests flashbacks ens faran entendre com s’ha anat d’un extrem a un altre i s’ha convençut a la gent que és el millor i que no hi ha alternativa possible. Sobretot això, és igual si el sistema és el millor o no, és l’únic possible, canviar-lo és inviable, aquesta és la idea mortífera en tot això, la inutilitat de resistir-se, de lluitar.

Treballava en una biblioteca, no en la gran de la Victòria i la Mort, sinó en una de més petita.

Treballava copiant llibres en disquets d’ordinador per reduir l’espai d’emmagatzematge i els costos de reposició, segons deien. Ens anomenàvem disqueteres a nosaltres mateixes, i de la biblioteca en dèiem discoteca per fer broma. Els llibres ja copiats havien d’anar a la trituradora, però jo de tant en tant me n’emportava algun a casa.

https://www.flickr.com/photos/tomedgington/
We Love To Play Scrabble © Tom Edgington, Creative Commons.

A mida que anem llegint el llibre tenim la sensació que això no és ciència-ficció, que és completament real, és el que passa amb els bons llibres del gènere, que són esfereïdors i resem perquè no sigui profètic, com 1984 o Farenheit451 o tants altres… Una sensació que també vaig tenir llegint Submissió, aquest pensament de que això que se’ns planteja no pot arribar a passar, però hi ha el dubte, i si sí?

https://www.flickr.com/photos/actualitte/
Margaret Atwood – Foire du Livre de Francfort © ActuaLitté, Creative Commons.

El punt genial del llibre el donen els records de la vida d’abans i com es va passar d’una situació que coneixem perfectament a una situació que ens posa els pèls de punta només de pensar-hi, sobretot si pensem en les coincidències i que una situació així no és tan impossible, de fet en alguns punts estem esfereïdorament a prop.

Però tot i l’opressió sempre hi ha una resistència, gent que intenta organitzar-se, però la lluita és completament desigual. Menció especial a la referència al ferrocarril subterrani, en aquest cas una xarxa de gent que es juga la vida per portar dones al Canadà, com una repetició de la xarxa que ajudava els esclaus fugits a escapar a països abolicionistes o fins i tot al Canadà mateix. Curiosament el Canadà sempre ha estat un refugi per alguns del seus veïns del sud, ho va ser pels esclaus fugits, pels indis americans, pels que no volien lluitar a la guerra de Vietnam, paradoxalment els primers estatunidencs que volien lluitar conta Hitler creuaven la frontera per allistar-se al Canadà que per la seva particular relació amb el Regne Unit hi va entrar en guerra força abans.