Els quaderns d’en Marc

Catalunya serà eròtica o no serà!

Així comença aquest llibre, potser un dels més controvertits de la literatura catalana, i com que la literatura catalana no va sobrada de coses d’aquestes potser que li dediquem una mica d’atenció. A més a més el tema del llibre em permetrà posar imatges pujades de to en aquesta entrada, tot són avantatges.

Evidentment no sóc el primer en tractar aquest tema, he trobat dos blocs que també hi van dir la seva, aquest i aquest altre, i aquí un article llarg sobre en Pedrolo on el tema es tracta més de passada. A hores d’ara no cal que repeteixi la meva devoció per Pedrolo i la seva obra, i sempre que surt el tema d’Els quaderns d’en Marc el nom de Manuel de Pedrolo també apareix.
Els quaderns d’en Marc és a tots els efectes oficials una obra anònima, però hi ha molts indicis que apunten en la direcció de Pedrolo. El mateix editor, que va rebre el mateix tipus de paper, mecanografiat amb el mateix tipus de màquina… però Pedrolo sempre ho va negar.

En serà Pedrolo l’autor?
Sí, és un llibre eròtic però ja era l’any 1985, a més a més Pedrolo va publicar i va signar amb el seu nom un llibre eròtic anomenat Obres púbiques, es va atrevir a signar-ne un i no un altre? Els quaderns són de 1985, Obres púbiques de 1991, i ell va morir el 1990, podria haver passat.
Però després llegeixo el llibre i l’únic que puc dir és que l’autor és Pedrolo, més enllà de qualsevol dubte raonable, l’estil és d’ell, el llenguatge és d’ell i l’ànima dels personatges és pedroliana. Potser massa i tot. Si Pedrolo va escriure el llibre i el volia publicar anònimament no hauria hagut de ser tan reconeixible, és absurd, i Pedrolo era perfectament capaç de disfressar el seu estil, era un escriptor amb tones d’ofici, per què no ho va fer? Potser perquè no en va ser l’autor? Potser l’autor és algú altre que va imitar perfectament bé l’estil de Pedrolo justament per dirigir l’atenció cap a ell? Costa de creure, sobretot perquè tot i que en els llibres de Pedrolo hi havia erotisme potser no n’hi havia tant com per endevinar com seria l’erotisme de Pedrolo, si Obres púbiques s’hagués publicat abans potser sí. Però l’únic que podia saber el 1985 com era un text eròtic escrit per Pedrolo era el propi Pedrolo.
També hi ha una altra possibilitat i és que la història que s’explica a la introducció sigui certa. Que un desconegut va fer arribar uns quaderns a Pedrolo perquè aquest els pulís, i els intentés publicar. Un desconegut, o un conegut, o potser fins i tot un Pedrolo del passat que va fer un text eròtic que el Pedrolo actual va voler recuperar amb un ànim més didàctic que econòmic (que algú em corregeixi però en cas de llibre anònim tots els beneficis van a l’editorial). O potser realment era una altra persona i Pedrolo no se’n volia aprofitar ni volia el crèdit d’un llibre que només havia “posat a punt”.
Hi ha detalls que em grinyolen si assumeixo l’autoria de Pedrolo, però també si el llibre era d’algú altre. El llibre es va vendre bé, va causar cert escàndol… el somni de qualsevol escriptor novell que per res renunciaria a firmar el llibre i entrar en el món de les lletres. O potser el malson d’algun escriptor elitista que no vol tenir res a veure amb “literatura eròtica”. O un text d’un autor novell que després en renegaria i preferia deixar les coses com són ara, envoltades de misteri. No n’he tret l’entrellat, només exposo les diferents teories que se m’acudeixen. Però potser que parli una mica del llibre, no?

No clothes left to wear (c)Joana Coccarelli, Creative Commons

A la primera meitat del llibre destaca el personatge de la Marta, la lletera, una dona madura i sola amb qui en Marc s’entén més d’un cop, a casa d’ella i fins i tot en un meublé. Entremig ha conegut a una noia (Marina) que estava fent la seva darrera aventura de soltera abans de casar-se amb un home gran i ric per viure d’ell. També coincideix amb dues germanes, i no perdona. En Marc parla molt, i parla del sexe amb una franquesa que en els anys que està ambientat el llibre (mitjans 50) devia ser escandalosa. Però en aquests llibres el que cal és varietat, així que quan la relació amb Marta ja semblava encarrilada ella es mor, i en Marc ha de buscar nous horitzons.
He escrit “no perdona” una mica més amunt i no és ben bé això. Marc es troba amb gent ben predisposada al sexe i ell es sacrifica pel bé comú. Aquesta és la impressió que dóna en Marc, no és un depredador però té la santa sort de ser al lloc i el moment correcte, i tenir un punt de gosadia que dóna peu a tot plegat.
La part amb Marta semblaria una part d’iniciació, amb una MILF i amb els papers canviats d’allò que seria més normal, ell és l’expert, no pas ella, tot i tenir més anys.
I arribem a una altra dona diguem-ne principal, juntament amb la Marta, la Maria (tots noms amb M). Se la troba pel carrer i acaben al llit, però no és tan simple. Tot i que ella s’inventa una història sobre un marit la realitat és molt més simple. Viu encadenada a una mare malalta al poble, un cop al mes baixa a Barcelona per passar comptes en un petit negoci en el que participa, aprofita per fer-hi nit i esbargir-se abans de tornar al poble a ser la noia modèlica que és. Aquest és un dels temes recorrents al llibre, i Marc no es cansa de dir que no hi ha res indecent en que a una dona li agradi el sexe i el practiqui quan en tingui ganes i oportunitat, però això s’ambienta als 50 i suposo que escapar a la repressió (sobretot sent dona) deuria ser impossible, i a més a més de la repressió que cadascú porta “de casa” hi ha la que exerceix la societat, sobretot la més propera, en aquest cas les veïnes del poble. Això de baixar a Barcelona a desfogar-se era gairebé una tradició, però no pas en una dona. La Maria de vegades s’ha endut alguna sorpresa desagradable, o homes que després de follar pràcticament surten corrents, per això amb Marc la cosa de seguida agafa una altra volada. És comprensiu, un amant atent i li interessen les persones a més dels cossos, queden cada cop que ella ha de baixar, i es fan força confidències, com una relació més menys seriosa tot i que esporàdica.

Pleasuring herself (c) WillVision, Creative Commons

Apareix en escena una altra noia la Genoveva (Geva aquesta amb G no amb M)  que treballa de dependenta en uns magatzems, després d’un breu flirteig amb en Marc queden a la sortida, i ella de seguida li diu que li costarà 400 pessetes. És la primera menció en tot el llibre al sexe mercenari (apart dels meublés). Geva treballa de dependenta com he dit, amb un sou que no és cap gran que, i té un fill i una mare i la que treballa és ella, que a més a més és mare soltera (li va faltar por per ser vídua). Amb homes que li agraden (i només si li agraden) se’n va al llit per diners i soluciona alhora les seves necessitats i la seva manca de capital. Sembla una solució massa bona, i un altre cas peculiar que es troba en Marc (si ho troba tot així de fàcil no “sentarà cap” mai!). Així que després de passar a alletar el petit se’n van a una casa de confiança que coneix Geva, on tindrem a més a més del preceptiu polvo una escena de voyeurisme amb la dona de la casa (una dona molt obesa i exhibicionista), tot una mica excessiu, però només està preparant el terreny.
Li proposa a Geva que l’ajudi amb una de les fantasies de Maria que és fer-ho amb una altra dona, i queden així, que el proper dia quan quedi amb Maria per sopar quedaran els tres, i si es cauen en gràcia tindrem un trio. Aquesta pujada final recorda a les d’algunes pel·lis porno que deixen l’escena reina pel final.
Tot i la sorpresa inicial de Maria, perquè amb les fantasies una cosa és parlar-ne i una altra fer-ho acaben quedant i es cauen bé, així que després d’un sopar en un restaurant (modest! que el Marc no neda en diners i la Geva cobra!) amb una conversa interessant i força explícita (fins que l’han d’interrompre quan se’ls asseu una família a la taula del costat, van cap al pis que una amiga li deixa a Geva. No poden anar a un meublé, ni la dona de la primera cita Marc-Geva acceptaria un grup de tres, i de fet l’amiga de Geva es pensa que li deixa el pis per anar-hi amb un home, no amb una parella, recordem que el llibre està ambientat als 50, un trio (amb només una professional) no deuria ser una cosa molt habitual.

Tret de google imatges

I el trio surt bé, com totes les relacions en aquest llibre, hi ha complicitat, comprensió, joc i respecte, una combinació a la que ja ens hem acostumat i que no desmereix perquè una de les integrants sigui professionals (dada que amaguen a l’altra) però que fa l’efecte que no li hauria importat participar-hi de franc.
I justt després del trio, de manera abrupta i brusca, s’acaba el llibre. Si ens creiem la introducció l’autor dels quaderns es va quedar els dos darrers i no els va entregar, i això explicaria, si ens creiem la història, aquest final, final tot i això en el punt més alt.
El llibre costa de trobar, a veure si alguna editorial s’anima a recuperar-lo, tot i que no tinc gens clar com deu anar tot el tema dels drets en una obra anònima.

Un camí amb Eva / Manuel de Pedrolo

Primer volum de la sèrie Temps Obert amb que Pedrolo va retratar la vida a la Barcelona de la posguerra, la Barcelona derrotada. Vaig comprar el llibre en una llibreria d’ocasió, però per fer aquesta ressenya he fet servir un exemplar de la biblioteca, per què? Perquè aquest llibre va ser especialment mutilat per la censura, això és un problema amb molts llibres de Pedrolo i potser seria hora que algú es dediques a reeditar-lo respectant els textos originals. O sigui que tinc a casa el llibre de la dreta però m’he llegit el de l’esquerra.
Una nota sobre el principi, Pedrolo es marca un paràgraf que arribarà fins la pàgina 57, tota una declaració d’intencions i una introducció que retrata el que era la vida a la Barcelona dels vençuts, els bombardeigs, els saqueigs dels darrers dies i l’entrada de les tropes franquistes i el que això va representar, amb una bona colla de gent que va córrer a apuntar-se al carro guanyador el dia abans. A mida que vaig avançant que aquest paràgraf no és casual (en Pedrolo les casualitats no abunden), fa servir un tipus de narració molt atapeïda pels records i una de més “normal” per l’ara, un to molt més introspectiu i de records pausats alternats amb un retrat de la situació actual, una mena de monòleg interior que tant pot recordar els anys de la infantesa com anar remuntant a les primeres feines, les primeres experiències amoroso-sexuals (som als anys 50), les famílies que van quedar escapçades en acabar la guerra…

Pedrolo i la seva dona, Josefina.

I el protagonista? El protagonista és en Daniel Bastida, i costa molt no veure-hi el propi Pedrolo, un escriptor que s’entesta (tot i la dificultat) a escriure i publicar només en catalá (Pedrolo crec que arribava a no fer entrevistes que no fossin en català). Aquí comença a despuntar com a literat, guanya uns Jocs Florals (el premi es dóna des de l’exili americà, no precisa però imagino que des de Mèxic) publica algunes coses, un recull de poesies, algun conte, però les portes del periodisme o els guions de cinema les té tancades pel tema de l’idioma (calia recordar que la guerra havia deixat vencedors i vençuts), i eren unes opcions sobretot força més lucratives (dins de la misèria, tampoc ens penséssim).
I Eva? Doncs Eva Roland en realitat es diu Eulàlia i va conèixer Daniel de petita quan vivien al mateix edifici al barri d’Horta. Allà Daniel i els seus van anar a parar després que un bombardeig destruís el seu pis de Gràcia, i Eulàlia i la família tornaven de l’exili a França on ella va nèixer (i en tornar el pare d’Eulàlia ha estat empresonat). Ara és actriu, va començar al teatre d’afeccionats i va trepar i està disposada al que calgui per triomfar. És en aquest moment que Daniel entra a la seva vida amb l’excusa d’una entrevista, però s’hi sent atret, no per endur-se-la al llit sinó per fer ella l’estimi. I en aquesta entrevista ella li explica tot, i tot és tot, no és fàcil ni agradable però ens queda el dubte de si això al final els farà bé. Hi ha la pobresa, la mort de la mare i els abusos que va patir i que li van fer tenir pocs escrúpols a l’hora d’utilitzar el seu cos quasi com una eina de treball més.
La censura devia trinxar aquest llibre, estic temptat d’anar llegint i comparant els dos exemplars.
Tot i els entrebancs el llibre té una mena de final feliç tot i que abrupte, perquè els llibres de la sèrie tenen sentit per si sols, de totes maneres ara toca anar a buscar el segon que és Se’n va un estrany, aquest imagino que en publicar-se el 1976 sense patir la censura.

Acte de violència / Manuel de Pedrolo

Amb aquesta novel·la Pedrolo va guanyar el Premi Prudenci Bertrana l’any 1968 (titulada Estat d’excepció)  i es va publicar el 1975, tot i que la va escriure el 1950. Els problemes de Pedrolo amb la censura eren legendaris. Un motiu més per rescatar-lo de l’injust oblit on el tenim.
La història comença amb un nano que va a escola, per un carrer inusualment buit, però l’escola està tancada, allà es troba amb una companya de classe i tornen els dos cap a casa. La majoria de botigues estan tancades, quasi no hi ha trànsit i només es veuen cotxes de la policia secreta que para a la gent per demanar els papers i perquè no són a la feina.
La ciutat no és Barcelona, però ho és, i el dictador-jutge Domina no és Franco però sí que l’és (repasseu les dates de dalt si aquesta frase us crea dubtes). S’ha repartit alguns panflets i en algunes parets hi ha pintades que diuen “És molt senzill: quedeu-vos tots a casa”.
S’ha muntat una vaga, i el sistema resta indefens, o no ben bé. Es munta un estat policial i el poder farà tot el que pugui per tornar a tenir el control de la situació, inclos anar a buscar els botiguers casa per casa. Anem veient com diferents personatges veuen aquest dia: els nanos que he comentat al principi, un parell de caps d’una empresa que no poden treballar perquè només han vingut 3 persones de 150, dues minyones, una botiga i el seu petit univers, un grup d’escriptors periodistes recollits al bar de sempre…
Em venia al cap la vaga de tramvies de Barcelona, tot i que el llibre és de 1950 i aquestes vagues foren el 1951 i el 1957, i també foren espontànies, i no foren pas oficials, i no hi havia ni facebook ni manera de fer circular cap consigna. Potser no és tan estrany que el llibre passes anys sense poder-se publicar.
Viurem 3 jornades d’aquesta vaga, una manera demolidora de posar en escac l’estat i el poder de Domina, però res no és fàcil. Els subministraments no trigaran a escassejar, i no està clar si aquesta situació es podrà perllongar el suficient com per fer caure el poder. Alguns personatges coincideixen d’un capítol a un altre, o se’n parla, però en general són tots personatges diferents, que ens ofereixen una visió caleidoscòpica d’una realitat desconcertant però esperançadora, en un món on porten 15 anys sense esperança (l’obra es va escriure el 1950, 11 anys després del final de la guerra civil, 14 de l’inici, els 15 anys de la novel·la no són una casualitat).

No és un llibre sobre la vaga de tramvies, no és un llibre ambientat a Barcelona, no és un llibre sobre la difícil i llarga posguerra, però és el llibre que millor retrata com són les petites coses les que de manera innocent sino un canvi real almenys porten esperança, i és quan ni esperança tenim que estem derrotats.
Un dels darrers capítols, ja a la tercera jornada passa en un hospital, on atenen les víctimes de les càrregues policials. Els metges i infermeres freguen o passen la quarantena, mentre que els ferits amb prou feines arriben als vint o trenta anys. Hi ha una generació derrotada, però la generació que puja, potser perquè no tenen res a perdre es revela més. Aquí ja veiem que el règim és lluny de caure, però aquesta generació que puja dóna esperança, potser no ara mateix, però més endavant sí perquè si aquesta generació té alguna cosa és temps per davant, per força més que en Domina i el seu “regnat”.

I sí, em temo que les ressenyes de llibres de Pedrolo seran totes grans, però com sempre dic aquest és el meu blog. Més amunt deia que el llibre és del 1950, però en arribar a la darrera pàgina veig: Barcelona, maig-juny 1961. No sé si ho va reescriure, o revisar, o no, o que, la veritat és que amb el que els seus llibres trigaven a publicar-se seria normal algun treball de posta a punt final, però no sé si és gaire compatible amb una producció desforada com la de Pedrolo. Si ens creiem la data de 1961 les vagues de tramvies sí les va arribar a viure i potser van influir en la versió final de l’obra.

El final del llibre és volgudament obert. El règim, els generals, veuen com a millor solució la sortida de Domina, i el posen en un cotxe camí de l’exili, tot i que ell compta amb uns fidels per tornar a marxar sobre la ciutat, no compta amb que el xòfer decideixi acabar amb ell d’una vegada i li foti un tret. Que maco hauria estat que Franco acabés així, amb un tret entre cella i cella i no morint al llit de vell, de vell! A vegades la literatura permet arreglar les coses que s’han fet malament, ja sé que és ficció, però que més dóna! Moltes vegades funciona millor que la realitat.

EDICIÓ: A arrel de que l’editorial Sembra vol reeditar aquest llibre els he enviat aquesta ressenya i alguna informació que dono no els quadrava. Concretament que fos una novel·la de 1950. Els he informat de la meva font i han consultat i resulta que els dos teníem raó, o no en tenia ningú, com es vulgui veure, la censura i el temps que passava entre que s’escrivien les obres i aquestes es publicaven no ajuda. Poso a continuació la resposta de la Fundació Pedrolo:

Em sembla que, com bé has llegit, la novel·la Acte de violència de 1950 va ser prohibida el 1953 i Pedrolo la va estripar. Era una novel·la sobre un crim impune, en un tren, que es fa passar per suïcidi. Per això després en va poder aprofitar el títol per a la que s’havia anomenat Esberlem els murs de vidre i Estat d’excepció, i que finalment es va publicar com Acte de violència, la que reediteu. Tota la informació del pròleg de Cesk Freixas és correcta.
Un cop mort Pedrolo es va trobar a l’arxiu de censura l’original d’Acte de violència de 1950, la del crim al tren, i, com que el títol ja l’havia fet servir, hi van posar Doble o res.
Són, doncs, dues novel·les diferents, la del crim i la de la vaga, que en alguna etapa han compartit títol.

Res més des d’aquí excepte recomanar la novel·la Acte de violència tant bon punt aparegui, em felicita que es recuperi aquest molt bon llibre.


 

Trajecte final / Manuel de Pedrolo

No em cansaré de repetir que cal llegir a Pedrolo, és injust que un autor tan enorme estigui ara mateix tan oblidat (més enllà de les reimpressions eternes del Mecanoscrit del segon origen). Aquest llibre és una mostra de la seva vessant contista. Contes breus, amb el regust dels clàssics del hardboiled americà, però aquests contes entrarien dins la ciència-ficció. Una combinació d’estils i temes molt de Pedrolo
Hi ha tots els temes que són obligats en la SF, aliens, futur, viatges en el temps, androides, burlar la mort, i una cosa tant estranya com gent que a partir d’una certa edat comença a rejovenir…
Un dia, algú amb una mica d’influència descobrirà a Pedrolo, en començarà a parlar, es posarà de moda i tot déu fliparà i amb raó… jo aviso!

Des d’uns ulls de dona / Manuel de Pedrolo

Aquest llibre seria el cinquè de la seva sèrie Temps obert, i em sembla que per llegir-los tots em tocarà tirar de catàleg de biblioteques i llibreries de vell, a menys que alguna editorial s’hi repensi i es dediqui a reeditar Pedrolo amb un cert criteri (estaria bé, però tinc poca confiança en que això passi). De totes maneres aquest llibre (i entenc que tots els altres de la sèrie) funciona de manera autònoma, o sigui que no és obligatori llegir els altres per entendre la història (jo és el primer que em llegeixo).
El llibre està narrat, obviament, des del punt de vista d’una noia. La trobem vivint de rellogada, amb un marit que ni sap on és, i amb tota una història que anirem recuperant a base de flashbacks, el llibre passa en un sol dia, però els records i els flashbacks abarquen anys. La lecura del llibre costa una mica, és un llibre molt bo, pero dens.
Pedrolo retrata un moment molt concret. Els seixanta, anys de festeigs interminables, de que no es podia fer res fins tornar de la mili, i també uns anys que amb una mica d’empenta, diners i pocs escrúpols es podien fer molts diners en el lucratiu sector de la construcció. Tot i que per fer diners s’haguessin de fer coses imaginatives com retallar en materials o vendre diverses vegades el mateix pis, per això el marit ha hagut de fugir, per no acabar engarjolat. Però ell no és el protagonista, és ella, el matrimoni feia temps que feia aigües, infidelitats diverses, i un tema de frigidesa d’ella (al menys aparentment), temes que tenia el seu mèrit tractar als anys 70 i en un llibre en català.
 I la dona, la protagonista, aquí, vivint de rellogada mentre manté una relació amb un artista (no es divertirà només el marit) i espera noticies d’ell, però sense estar segura de què farà quan les rebi. És incapaç de contestar la pregunta “Si et crida, hi aniràs?”
Un autor imprescindible, amb una obra immensa que em proposo d’anar llegint, això serà llarg, però no serà un problema. I a més a més creo una etiqueta amb aquest cicle TEMPS OBERT.