La terra prohibida. Volum II / Manuel de Pedrolo

Ja és aquí el segon volum, les parts 3 i 4 de la tetralogia de Pedrolo, possiblement una de les seves obres més reexides.

Ja vaig parlar abastament del primer volum en aquesta entrada, en aquest tenim les novel·les Les fronteres interiors i La nit horitzontal, i el bar de Cedó com a nexe entre tots plegats. Els llibres s’ambienten a la dècada dels 50, i Pedrolo va escriure pràcticament cada llibre en un mes, després els va tenir literalment amagats una vintena d’anys. No és només que ni de conya haurien passat la censura, és que probablement l’haurien detingut.

A Les fronteres interiors,  Albert Cros ha tornat a Barcelona. El 39, derrotat com tants altres va agafar el camí de França deixant aquí dona i dos fills, i torna 11 anys després. 11 anys, uns fills que quasi no el reconeixen i una dona que el suporta. Sembla que es van casar en plena foguerada, que era tot el que hi havia, i ja està, i el pes dels anys passats a França i les sospites. I una vida i un entorn on Albert difícilment podrà ser feliç.

Terra conquerida, derrotada i ocupada, aquesta és la Catalunya que es troba, i ni queixar-se pot.

© Francesc Català-Roca.

Treballant de professor de francés en una acadèmia privada (amb els seus antecedents res de treballar a l’educació pública) i corregint novel·les abans que les duguin a imprenta a una pesseta amb quaranta la pàgina.

Un vespre fent un vermut al bar de Cedó, a la Vall d’Hebrón, el bar on va anar a parar el protagonista del primer llibre en Jesús Maristany, la noia del bar, l’Eugènia li diu que l’han detingut i l’acusen d’haver fet de patruller durant la guerra i li prega que faci alguna cosa per intentar ajudar-lo.

Es va interrompre, perquè el que estava a punt de dir resultava massa grandiloqüent. Combatre per la llibertat. Això havia volgut dir. Però ni la manera de dir-ho ni el moment eren ben escollits. D’altra banda, què sabia aquell pobre noi de la llibertat? Llibertat de robar, de matar, de tirar-se la primera dona que li fes el pes… Ben mirat era natural, ningú no li havia ensenyat a respectar els altres perquè mai no l’havien respectat a ell. Després ho va comprendre, però el disgust persistia.

I ara resultava que en Maristany també era un d’aquests! Costava més d’entendre. És clar que a les patrulles devia haver-hi hagut de tot, però, no indicava ja un defecte de la personalitat el fet d’haver-ne format part? Era com fer-se policia. Comprenia que alguns podien sentir-se atrets per la professió quan, de joves, els enlluernava el miratge de l’aventura. Però i després, un cop dins? No era una professió d’homes normals. I tampoc no ho havia estat la del patruller. Algun dia seria interessant d’examinar en detall un aspecte de l’home que… Però eren tantes, les coses que hauria calgut examinar!

© Francesc Català-Roca.

La seva vida és trista, grisa i sense alicients, excepte una noia de l’academia que intueix que n’està enamorada, la Neus, una noia de disset anys (ella diu que quasi divuit), una noia vint-i-tres anys més jove que ell. El seu panorama vital és força trist.

No tenia remei haver complert els quaranta anys sense haver aconseguit mai res. Tu fas com els crancs, noi! Qui li ho havia dit, això? Sí, el sogre, aquell poca-solta. Sense les teves atzagaiades, ara, amb la teva intel·ligència, ja series el director d’un grup. Sí, i què? Quina importància tenia ser director d’un grup escolar? I per què li deia amb la seva intel·ligència, si no hi creia? Ningú no creia en ell, i amb motiu, és clar. Seguia: No entenc per quins set sous te n’havies d’anar. Un home casat i amb fills no té dret de comprometre’s d’aquesta manera. Oh, i encara per no res, si ho mirem bé! Naturalment, havia hagut d’aguantar el sermó. Els sermons. Fins i tot el pare, perdut i tot com estava, es va creure obligat a dir-hi la seva: No sé per què t’hi havies de barrejar, en política… Era inútil contestar-li que mai no n’havia fet, de política. Ara, haver lluitat amb la República, haver defensat una causa justa i patriòtica, era haver fet política. Pronunciar el nom de Catalunya encara era fer política. Mai no ha donat res a ningú, deia el pare… fora de quatre pispes que en viuen.

Ja havia passat més d’un any, d’això, però semblava que fos ahir que li ho deien. I és que de fet continuaven dient-li-ho amb cada mirada, amb cada gest esbossat en presència seva.

© Francesc Català-Roca.

Els eixos de la novel·la són varis. El descarnat retrat que fa de la societat i del país , quina Catalunya podrà sortir de tot això? La seva supervivència amb una vida que tot just suporta. El record dels seus anys a París, i l’amistançada que hi va tenir.  Els records de la guerra i l’intent d’ajudar Maristany. I la Neus i el que representa, potser la darrera oportunitat de ser feliç amb tot en contra però tan difícil resistir-se a una noia jove i bonica i agradable i que sembla fondre’s per ell…

Cadascú a la seva manera, tots dos sofrien. L’Albert no s’havia sentit mai tan turmentat, però per damunt d’aquell turment l’embolcallava una mena de felicitat suau i contradictòria que probablement ella no compartia. Aquests instants sí que no els oblidaré mai, es va sorprendre pensant. Era que potser no havia viscut mai res de tan intens al costat d’una dona. Comparat amb els sentiments que ara el submergien, què era aquell instant d’estranya tendresa que va sentir per la Bèlia? O l’exaltació triomfant que el va travessar com un corrent elèctric la primera vegada que va conèixer el ventre acollidor de la Cecília? O fins i tot aquell dia, molt de temps abans, quan descobrí els pits que la veïna li mostrava des de la proximitat de la finestra de casa seva? Tot allò, i tantes altres coses de la sev vida d’home de quaranta anys, desapareixia escombrat per la plenitud dolorosa de l’hora actual. I ja no importava que fos una criatura qui el feia sentir amb tanta intensitat. Perquè, de fet, no ho era. Era una dona, ara en l’inici del camí que puja victoriosament al cim. Però ell es trobava a l’altra banda.

https://www.flickr.com/photos/53812099@N04/
carmen fiano © shots of carmen fiano, Creative Commons.

Amb aquesta història (que no explico com acaba) i l’aparició de grups de resistència al règim acaba Les fronteres interiors. La part següent està protagonitzada per un personatge que ha anat apareixent i que se’ns ha fet força odiós, un escriptor en català, un cap calent, un tabalot, un baliga-balaga i un poca-solta en general encantat de coneixe’s, però no deixa de ser un escriptor i l’esperança de tenir una literatura passa per tenir escriptors. No sé si Pedrolo es va basar en algú concret, possiblement va barrejar diferents característiques per fer l’Orsil, i la seva dona que sembla ser la que té cervell de la parella. Ells protagonitzen La nit horitzontal.

https://www.flickr.com/photos/giuseppemilo/
The couple – Dublin, Ireland – Black and white street photography © Giuseppe Milo, Creative Commons.

Tot el que he dit de l’Orsil és cert, però a mitges, l’Orsil que hem vist és una projecció, és el seu propi personatge, no és així. Amb les primeres pàgines de la novel·la ja ens adonem que no estem davant del mateix, o que si ho estem és algú molt més complex. En tots aquests llibres l’existència d’una organització subversiva plana per tot l’argument. Tot i les dificultats hi ha qui no es resigna i fa el que pot per ensorrar el règim, o almenys debilitar-lo. Un dels que ho fa és l’Orsil, cosa que l’obliga a dur una mena de doble vida que també s’estén al pla sentimental.

A més a més del tema polític Pedrolo va carregar l’apartat afectivo-sexual dels llibres, ras i curt, la dona d’Orsil, la Maria, és lesbiana, i amb el seu coneixement ell s’entén amb una altra dona, la Daniela, amb qui pretén tenir un fill perquè a més resulta que Maria és estèril. Tot plegat molt fred i molt lògic, vist ara, però estem parlant dels anys 50 (en aquells anys oficialment l’homosexualitat era considerada una malaltia).

Un cop tancats a la cambra, acabà de reconciliar-s’hi i fins va riure quan ell intentà de fer-li’n els honors com si es trobés a casa seva. Van acabar per retrobar-se als peus del llit, l’un davant de l’altra. La va besar més pregonament que no havia pogut fer fins llavors i, per darrere, li feu lliscar la cremallera del vestit esquena avall. Va acudir-se-li una pregunta que després li sembla estúpida:

—No et molesta pas el llum?

Ella va indicar que no amb el cap i, torbada, afegí:

—No he d’amagar res.

Era veritat, recordà ara, assegut prop seu. De primer ni va tenir temps de comprovar-ho, perquè un remolí de vida el va arrossegar, i a ella també; quan se’n va adonar eren ja tan a prop l’un de l’altra que els faltava perspectiva per observar-se. De fet, no va descobrir-la fins molt més tard, quan ella s’adormí entre els seus braços. Va desfer-se’n sense despertar-la i va veure-la amb aquell rostre clar i jove que tenia ara. Es va dir: adormida encara és més bella. Potser no ho hauria pogut assegurar de ningú més.

Seguidament, es va adonar que havia obert els ulls. Potser l’havia despertada el seu mateix esguard, tan intens. Li va somriure, gairebé torbat que l’hagués descobert en aquell acte de contemplació.

https://www.flickr.com/photos/131987802@N04/
the morning © paul b, Creative Commons

[…]

Va amarar-lo una onada d’agraïment, quelcom que no tenia res a veure amb l’amor però que encara era amor. Impulsivament, li amoixà la cara.

—Dorms?

Volia sentir la seva veu.

—No. Soc feliç.

Però aquestes novel·les de Pedrolo són un mal lloc per ser feliç, i les activitats d’Orsil acabaran posant-lo en una situació desesperada que no està segur de poder manejar. Els dos fragments que he posat corresponen a la part més diguem-ne amorosa del llibre, però hi ha molt més. Subversió i organització de resistència, resistència pacífica (tot i que no descarta altres vies) i lluita, individual però sobretot col·letiva. De tan actual fa feredat.

https://www.flickr.com/photos/gcfairch/
The Robbery © Geoffrey Fairchild, Creative Commons

El llibre acaba amb un epíleg de Núria Cadenes, que va llegir en Pedrolo coses que després li va tocar viure en persona. I que para esment en una frase que val la pena destacar perquè destil·la tot el que Pedrolo pensava dels que es plegaven, dels que renunciaven i es traien a si mateixos:

Viviu en un món molt petit, perquè és fet a la vostra mesura.

L’edició d’aquesta tetralogia en dos volums, el primer encapçalat per un pròleg de Patricia Gabancho i aquest tancat amb l’epíleg de Núria Cadenes formen un tot. No és només una reedició d’unes obres introbables de Pedrolo, molt possiblement estem al davant dels seus millors llibres, o si això és massa agosarat uns llibres a l’alçada dels seus millors. Aquests a més a més tenen una altra virtud: són incómodes, punyents, i en moltes coses (en massa coses) increïblement actuals tot i tenir més de seixanta anys!

Només queda felicitar Comanegra per l’edició, recomanar aquests llibres i esperar que algú s’animi a reeditar els Anònims, els Apòcrifs o la sèrie Temps obert, per demanar que no queda.

 

A l’ombra del crim: una trilogia / Manuel de Pedrolo

Com que aquesta ressenya es publica a tres dies de l’1 d’abril només puc començar dient: feliç centenari mestre!!!!!

I si voleu llegir altres ressenyes que he fet de Pedrolo no més cal que aneu a aquest enllaç, és l’autor més ressenyat d’aquest bloc.

Triple llibre de Pedrolo, o tres llibres recollits en un de sol i que per tant han acabat sent un tros de llibre. Aquí concretament es reuneixen Doble o res, L’inspector fa tard i Joc brut, tres clàssics del canon pedrolià en la seva vessant més negra.

Doble o res.

El primer dels llibres tracta del que ara en diem un segrest express. Tres persones agafen a un empresari en sortir de casa, a punta de pistola el duen en un amagatall on l’obliguen a firmar tres talons per 100.000 pessetes cadascú (600€ però al 1950 aquestes 100.000 pessetes eren molts diners). Dos dels segrestadors surten amb les talons a fer-los efectius i un tercer es queda a l’amagatall amb l’empresari esperant les notícies dels altres dos.

A falta de res millor a fer comencen a conversar, van guanyant confiança i l’empresari acaba fent una confessió que es remunta a la seva infantesa, els anys passats a França i la seva participació a la Gran Guerra, i Madeleine.

https://www.flickr.com/photos/archivesnz/
New Zealand soldiers in the front line on the Somme, La Signy Farm, France © Archives New Zealand, Creative Commons.

A Madeleine la va conèixer en un poble francés de rereguarda on es va estar una temporada abans no els enviessin a construir trinxeres més al nord. Una dona que va ser una obsessió, i també una manera de garantir-se un bon nivell de vida, i ell que no està massa orgullós del que va fer, tot i que en aquell moment no tenia manies. Com aconsegueix tenir rendida a Madeleine… en fi, d’aquelles coses que ara tindrien molts adjectius.

L’endemà, de bona hora, de bona hora per a mi que em llevava tard, vingué Madeleine a treure’m del llit. El nostre pla era passar el dia en un d’aquests hostals que hi ha al llarg del Sena i que semblen fets a posta per a refugi dels amants com nosaltres. Fou aquell un dia feliç, i els dies feliços, és conegut, no tenen història. Potser les últimes hores foren entelades pel pensament que l’endemà al matí ens separaríem, furtant així un dia, un dia sencer, a la nostra amor. Comprenia que per poc que hagués insistit, Madeleine no hauria objectat res al fet que em quedés. No hi ha res com la felicitat per ablanir les decisions més infrangibles, per vèncer les voluntats més obstinades. Però jo em vaig guardar bé de fer la més petita al·lusió a un possible ajornament del meu viatge. M’hi jugava el meu futur, i no era qüestió de mancar-lo per uns besos de més o de menys quan després, més tard, tindria tots els que voldria, i potser encara més dels que voldria…

https://www.flickr.com/photos/papaci/
Paris (64) © zatharis, Creative Commons.

La novel·la comença com una novel·la negra, després passa a ser una altra cosa, però també és negra, això sí no sabem que ens acaba interessant més, si la confessió de l’empresari o el que passa o no passa amb el seu segrest. Això sí, el final de la història de l’empresari porta molta reflexió, massa pel meu gust, el llibre s’alenteix molt cap al final i això no és bo, a més a més el primer és amb diferència el llibre més llarg del volum, s’allarga 400 de les 600 pàgines del llibre. Potser funcionaria millor amb una extensió més curta, per posar-hi algun però.

L’inspector fa tard.

Aquí el que tenim és un misteriós robatori dels diners per pagar els sous d’una fàbrica (antigament es feia així, és pagava en metàl·lic, normalment els dissabtes perquè es pagava per setmanes). El robatori és misteriós, i tot apunta a qui es va quedar vigilant a la fàbrica aquella nit, el protagonista.La policia el burxa, i també algú menys amistós encara que la policia li reclama els diners. Uns diners que no té ell, o potser sí?

https://www.flickr.com/photos/cooperweb/
Money © Keith Cooper, Creative Commons.

S’adonava, com no se n’havia adonat mai, de la migradesa d’una vida encadenada a un treball indiferent, viscuda sempre amb la mirada atenta a les busques del rellotge, malgastada entre papers plens de xifres i esperes a la parada del tramvia. Sempre havia viscut per aquestes mesquineses. Una vida d’esclau. Tot, al seu entorn, sempre havia estat desagradable, fosc, brut.

De nou, i això és constant, el crim és només un medi, aquí no tenim a delinqüents “de carrera”, tenim a gent que necessita els diners bàsicament per fugir d’una misèria a la que l’honradesa els condemna. És una crítica encoberta al sistema en la seva totalitat, als anys 50. Moltes vegades s’ha fet servir la novel·la negra per fer una crítica ferotge de la societat, hi ha grans retrats dels Estats Units de la Depressió a la novel·la negra. I com que les novel·les de lladres i serenos no es prenien en serio aquests tipus de crítiques (no gaire directes i relativament apolítiques) podien passar la censura.

Joc brut.

Una novel·la negra rotunda i rodona amb un inici espectacular:

Mítica portada de la primera edició a “La cua de palla”.

Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari.
S’havia assegut al banc de davant la parada de l’autobús i, amb una cama sobre l’altra, s’espolsava una sabata on devia haver-li entrat una mica de sorra de l’avinguda. Mai no havia vist una cames tan meravelloses. Ni uns genolls tan bonics.
Després, quan va aixecar-se, vaig comprovar que no m’havia equivocat. Duia una faldilla curta, més aviat cenyida, i el cos era digne de les extremitats que mostrava tan generosament. El ventre era llis, d’adolescent, i això posava més en relleu les anques arrodonides que, després de perllongar unes cuixes que s’endevinaven llargues i nervioses, morien en una cintura breu. Més amunt, les sines inflaven la brusa blanca que contrastava amb el seu rostre bru, il·luminat per uns ulls immensos i maliciosos.

https://www.flickr.com/photos/pedrosimoes7/
Legs © Pedro Ribeiro Simões, Creative Commons.

És un començament de novel·la simplement perfecte, i el ritme no decau.

Però el seu somrís em desarmava. No podia enfadar-m’hi. Un no pot enfadar-se amb una noia que us mira i us somriu com si els seus ulls haguessin arreplegat tot el sol de l’univers.

Aquí el tema és la dona fatal, i el crim necessari per assolir els diners i esquivar la misèria. Sempre el crim com a mètode per sortir de la pobresa, o almenys intentar-ho. De les tres obres que reuneix aquest volum aquesta és la més aconseguida i una de les més reeditades (a molta distància del Mecanoscrit), també és la més recent, aquesta ja de 1965 i en aquesta Pedrolo ja desplega tot el seu talent. La dona, el desig, el crim, l’engany, la venjança i el càstig.

https://www.flickr.com/photos/madalena_pestana/
paper-life – “femme fatale” © Madalena Pestana, Creative Commons.

S’estan reeditant tot de coses de Pedrolo, i aprofitant que aquest és el seu any jo vull demanar un parell de coses més: Els apòcrifs (4 volums) i Els anònims (3 volums), introbables si no és en llibreries de vell i tot i així, i potser també seria hora que es reedités Els quaderns d’en Marc, al cap i a la fi un llibre anònim no deu tenir despeses de drets d’autor (tampoc són gran cosa) i la darrera edició és del 2002; però sobretot el que cal que es reediti de manera ordenada i xula, és la sèrie Temps obert, tot i que no sé per on deuen rondar els drets dels onze llibres de la sèrie.

Crucifeminació / Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo és un autor tan bast com polièdric. És un narrador excepcional, i també autor d’obres més estranyotes o experimentals, més difícils de comprendre, i aquest és el cas.

Una dona prenyada apareix crucificada. Això atrau a cada cop més curiosos i “responsables” que en van donant diferents interpretacions. Els responsables que acaben amb la paella pel mànec són els capellans, confosos per aquesta mena de segona vinguda, perquè tots els metges confirmen que la dona embarassada és verge. Aquest és un cas que convé no airejar.

Aquest és el punt de partida. Una prosa enrevessada, jugant amb elements com l’enquadrament de línies al paper, un llibre difícil, potser una mica espès però ple del Pedrolo més decidit a tocar tots els temes. Un autor que de vegades no volia posar les coses fàcils als seus lectors. Això és la part principal del llibre, les altres parts, força més curtes ens ofereixen informació des d’altres punts de vista sobre el succés.

Un llibre que és una crítica gens dissimulada a les religions, que potser costa una mica d’entrar-hi. És el que té ser un autor polièdric, té obres més “fàcils” i d’altres com aquesta més “difícils”, ideal per tots aquells que consideren que Pedrolo és només autor del llibre i que tots els altres són com aquells, novel·la juvenil, i no.

La terra prohibida. Volum I / Manuel de Pedrolo

Primer volum dels dos que recolliran la tetralogia de Manuel de Pedrolo sobre els anys 50, un llibre que Pedrolo va tenir amagat a casa (literalment) uns vint anys, fins que les coses van canviar i la publicació del llibre era possible sense anar a presó després.

El llibre compta amb un llarg i interessant pròleg de la recentment desapareguda Patrícia Gabancho, en poso un fragment perquè trobo que és molt revelador sobre Pedrolo i la seva obra, ambdós amb una coherència i una orientació molt similars, un escriptor honest no pot fer una altra cosa; i a més a més demostra que Pedrolo és un escriptor increïblement actual, en un llibre escrit fa vora 60 anys.

Anys després de mort, milers de pàgines després, Pedrolo continua sent recordat com l’autor del “Mecanoscrit del segon origen”, un llibre menor tot i que absolut best-seller de la nostra cultura. Hem d’esperar que contribucions intel·ligents com les de l’editorial Comanegra, amb aquest volum doble que teniu a les mans, ajudin a situar Pedrolo com el que és: un autor sòlid, honest, important i bàsic per entendre i temps i un país.
Què sentiria, que pensaria avui Manuel de Pedrolo? És sempre agosarat atribuir a qui no hi és una actitud que indefectiblement acaba sent la de qui fa l’aposta. Però en tenim alguna pista. Pedrolo estaria esperançat. Altrament no hauria lluitat tota la vida per construir un futur plausible. Esperançat amb un horitzó d’alliberament nacional -era el seu llenguatge- i de redreçament social: un país lliure, un país just. Un país a la punta dels dits.
Tanmateix, escèptic com era, havent vist més d’una vegada com els processos promissoris s’esvaïen, com naixien divisions i recances i fins i tot traïcions a l’ideal, Pedrolo estaria amb l’ai al cor. Serien capaços els catalans de fer el que estan col·lectivament empesos a fer?
I, en tercer lloc, notaria la flaire -una vella, coneguda olor- de la dictadura en les formes que el govern espanyol, que l’estructura mineral de l’Estat, utilitza per acallar la voluntat dels catalans. Procediments dubtosos, a la vora voreta de la legalitat, discursos de postveritat, trampes, manipulacions. Una dictadura low-cost, comandada per la fiscalia com a disfressa de la voluntat del govern, que ens indica que no volen amollar la presa, però que no les tenen totes. David contra Goliat, un cop més. Pedrolo és home de “davids”: seuria a la seva taula, tancaria els ulls, els tindria plens de les imatges de la gent al carrer, de la resposta popular que encapçala el moviment, de les cançons i els clavells, de la imatge divertida -divertida i al capdavall, diabòlica- del Piuet, i tot tancant-los diria: “Doncs potser no, que no he malversat la meva vida”. I somriuria sense cap ombra de l’amargor que a vegades se li colava en el gest.

Via Laietana, Barcelona © Francesc Català-Roca.

La terra prohibida és una tetralogia que Comanegra han decidit recuperar en dos volums, dos llibres voluminosos, per entendre’ns, aquest primer amb Les portes del passat i La paraula dels botxins.

És una obra política, com tota la de Pedrolo, i no es va publicar fins al 1977, vint anys després! Però que a ningú l’espanti això de “política”, perquè si hi ha una cosa que Pedrolo domina és explicar una història, això no és un assaig ni un tractat polític, és una novel·la, quatre de fet, i se’ns explicarà una història, i tota la part política formarà l’andamiatge, o l’escenari, o tot alhora.

El protagonista de Les portes del passat torna a Barcelona. Després de la guerra civil ha passat uns anys a França i a Amèrica, massa, més de deu, no ha aconseguit arrelar allà, ni establir-se ni formar una família. I torna a Barcelona, una Barcelona i una Catalunya que no són les mateixes que va deixar, com li diu un company de bar:

En Cros va reprendre:
-Com us deia… Hom s’adona que es troba en terra conquistada. T’hi han deixat tornar, però precisament per això, perquè ja és una altra terra i també confien que et conquistaran, que et faran ajupir. I el pitjor de tot és que ho aconsegueixen.

© Francesc Català-Roca.

Torna buscant la noia que va deixar en marxar a l’exili i a la que ni tan sols ha enviat una carta en tots aquests anys. Va al seu pis però la portera li diu que ja no hi viu, i a més a més, s’entera que va tenir una filla d’ell, tot de cop. Aquest retorn té molt de sentimental, de retornar a antigues coneixences femenines, sense tancar-se pas a les noves, tot en un garbuix. Un protagonista que intenta assimilar els seus anys fora amb el que va deixar aquí en marxar, i amb els anys que també han passat aquí, un ajust complicat. Observacions com aquesta són habituals en referir-se a les dones amb que es troba:

Amb el temps, però, en Jesús va arribar a veure clares les paraules: volien dir que, quan es tractava de dones, se sentia tan segur d’ell mateix que elles li atorgaven una seducció que no tenia. Pràcticament, doncs, eren elles que feien la conquista. Això, ara, el va fer somriure, i la noia obrí una mica més la boca i mostrà un centímetre de dents, grosses, fortes i blanques, d’animal en perfecte estat de salut.

https://www.flickr.com/photos/drzuco/
Cold beach © Pietro Zuco, Creative Commons.

O aquesta altra, tot i que amb aquesta hi va haver una relació, quan ell treballava a la llibreria d’ella, que li doblava l’edat.

A la fi descobria en aquell home estrany i treballat per la intempèria del temps l’adolescent que havia estat i amb el qual fornicava desesperadament per oblidar que no era casada ni es casaria, per afirmar que tenia tant dret com les altres dones més sortoses de gaudir una mica de la seva joventut que se n’anava estúpidament, tan estúpidament a desgrat de no ser una noia lletja, gens lletja; bonica i tot, si es mirava bé, bonica sobretot si es mirava per dins, quan la roba queia davant un home que no era el seu marit i en aquell instant en feia, potser tot preguntant-se: Per què no es deu haver casat? La mateixa pregunta que es feien les seves amigues i que ella es repetia, que es repetí fins a la trentena, quan ja no va preguntar-se res més.

https://www.flickr.com/photos/rocksrain/
back&forth © Giulia, Creative Commons.

El retorn és el tema, i una mica el passar comptes. En el tema sentimental això està clar, tornar al seu antic amor, però què queda d’aquell jove que va lluitar per uns ideals, que en queda d’aquestes idees, d’aquests principis, i també: qui és el traidor? El que marxa o el que es queda? El que renúncia als ideals per dur una vida tranquil·la o el que s’hi aferra i es condemna a l’exili. Les dues postures són ambigües, tan honorable és mantenir-se en uns ideals al preu que sigui com voler passar pàgina. I també hi ha la por, depenent del que s’hagués fet a la guerra l’opció de quedar-se era perillosa. En Jesús va fer de patruller, en el grup 11, a les ordres de Mateu, que es va quedar i va prosperar. No va ser un cas estrany, n’hi va haver més com ell que es van oblidar de tots els ideals i es van dedicar a fer la viu-viu, de vegades amb força èxit.

-De manera que, a en Mateu no l’han molestat mai?

-No, ningú no li ha dit mai res. No pot negar-se que és llest. I que no ha viscut mai amagat, com molts d’altres que jo sé. Però, és clar, en aquests casos el perill sempre ve del veïnat, i ja saps com ens advertia: No sigueu rucs i no feu com tots aquests fatxendes que sempre van amb l’arma al damunt…

-Sí que ho recordo.  Al capdavall, deia, no fem cap feina honorable.

Ell ha tornat, amb un pocs estalvis, per la mort de la seva mare, i per ara s’està vivint amb el seu oncle, que viu i treballa en un bar de la zona de la Vall d’Hebrón que en aquella época començava a estar molt urbanitzada. És un bar que va tirant, i allà hi viu l’oncle, una noia, l’Eugènia, i ara ell. L’oncle i l’Eugènia sembla que s’entenen, però això no aturarà el Don Joan que és el Jesús, a més a més que la noia posada a triar prefereix quedar-se amb el jove. Tot això mentre ell busca la Victòria, i la seva filla, de manera quasi obsessiva, com l’única resta d’un passat en que va ser feliç, va ser estimat i correspost, ell que a més a més que era tan faldiller. Però una filla! Això fa entrar tota una sèrie d’elements a tenir en compte. Com li hauria parlat d’ell la Victòria a la seva filla? Quina idea en tindria d’ell?

https://www.flickr.com/photos/peterross/
searching © Peter_Christoph_Ross, Creative Commons.

Ella l’hi hauria ensenyat encara que l’amor fuig per deixar lloc a aquest sentiment fet alhora de recança i de cansament que esgota les passions quan els lligams, forts i tot, ja no són recents -i entre l’home i la dona ja no hi ha res més, ben mirat, que el meravellament davant la primera descoberta autèntica que el món els proporcionà. […] Si la trobo, es deia, i oblidava fins i tot una mica la filla per recordar-la a ella tal com era, tan desitjable en la penombra de la cambra quan se l’enduia al llit, i més endavant, quan, desvestida en un tres i no res, l’esperava, i fins i tot somreia, acostumada ja a la seva nuesa, o no acostumada encara, però sense sentir-la estranya, ni hostil el sexe que tan sol·lícitament s’avenia amb el seu.

De la seva vida a l’exili en sabem retalls. Hi ha hagut països, i dones, però al capdavall res com el que va deixar aquí. No ho ha oblidat, ha fet com sí, però no, quan torna s’arrisca a preguntar i buscar.

Va encendre una cigarreta. Era la darrera del paquet i va llençar-lo a un costat, ara recordant un altre dia com aquest i la darrera cigarreta fumada a un portal mentre els carrers de París s’inundaven d’aigua. Però aleshores no cercava ningú: l’esperava la noia de la charcuterie del carrer de les Petites Écuries, amiga seva des de la setmana abans, quan es van conèixer en un cinema. Tanmateix, sempre es trobava esperant o percaçant una noia, submergit fins al coll en aventures que no li feien cap falta, que li sobraven, car sempre hi havia una Jenny, una Ellen o una Eugènia per satisfer les seves necessitats de mascle. Era insensat.

https://www.flickr.com/photos/60375653@N05/
Smoke © foreverseptember, Creative Commons.

No explicaré si troba o no a la Victòria, però el llibre acaba amb la policia detenint-lo. I el següent llibre La paraula dels botxins comença amb la detenció d’en Mateu, sembla que en Jesús l’ha delatat i ara volen parlar amb ell, sobre les patrulles.

https://www.flickr.com/photos/29327835@N08/
Milicianas de la CNT © Agneta Von Aisaider, Creative Commons.

Vull recordar que aquests llibres van ser escrits als anys 50, cadascún dels dos que formen aquest volum en aproximadament un mes, un mes! I eren absolutament impublicables: sexualment explícits, políticament compromesos i crítics amb la dictadura i amb la policia. Una policia que recorria a tot per aconseguir confessions, tècniques d’interrogatori, poli bo-poli dolent, intentant contradir l’interrogat, insistir en que tenen proves… i si no funcionava hi havia una cosa en que la poli sempre hi ha tingut la mà trencada: fotre un gec d’hòsties  fins que l’acusat deia el que la poli volia escoltar.

https://www.flickr.com/photos/creatinginthedark/
minor interrogation © Helen Harrop, Creative Commons.

Li pregunten a Mateu per la patrulla, pel grup 11, pels homes que tenia al seu càrrec i per la gent que va detenir. Ell ho nega absolutament tot, fins a creure-s’ho, obstinadament. Si ho nega li cauen hòsties i com ho reconegui les seves opcions són execució o perpètua (l’acusen d’un homicidi triple, una de les víctimes un sacerdot, a més a més), i probablement també unes quantes hòsties.

Mateu, entre interrogatoris, anirà recordant la seva vida, sobretot el que va fer a la guerra civil, i la relació amb la seva germana, tot un còctel. I amb la foto que poso us podeu fer una idea del que vull dir quan dic “la relació amb la seva germana”.

https://www.flickr.com/photos/joaoaraujo/
legs © Joao Araujo, Creative Commons.

A mi aquesta part em recorda una mica a Incerta glòria amb aquest joc de flashbacks, és una sensació més que una cosa prou raonada i pensant-ho fredament potser tenen més diferències que coses en comú, igualment a mi se m’ha disparat una cosa al cervell en llegir alguns fragments d’aquesta part del llibre que em portaven a la obra de Joan Sales, què hi farem!

Aquest és un llibre dur. No és que es recrei especialment en la tortura, tot i que no estalvia res, és un llibre lent. És la lluita del sistema contra l’home, la falta de drets, la falta de recursos, la inexistència d’escapatòria, és la gota malaia que esdevé piconadora.

-Qui érem nosaltres?

Quina importància tenia? Per que es negava a satisfer-los, si el nom no canviava la cosa i, per molt que volguessin dissimular-ho, mai no serien res més que un exèrcit d’ocupació que el país suportava resignat, amb un odi contingut i que ells ho ignorasen tot i negar-se a reconèixer-ho, car això, confesar-ho, seria llur darrera i definitiva derrota?

-Les tropes nacionals.

-D’alliberament!

I sí, en aquest llibre els polis parlen en català, perquè si no més de mig llibre seria en castellà. Una mica com a les pelis americanes quan russos o alemanys simplement parlaven anglès però amb accent.

Tenia ganes de dir-los que no era pas pitjor que ells, perquè la seva obstinació només era conseqüència de llur insistència obsessiva. I no hi feia res que de fet fos culpable. Si la guerra hagués acabat d’una altra manera, potser serien ells qui haurien de donar comptes d’actes similars. La culpabilitat, doncs només era una cosa relativa, adscrita a les circumstàncies. Ningú, ni els morts, no podia jutjar amb imparcialitat. Cadascú havia obeït el seu destí.

El primer volum  de La terra prohibida és un llibre complex, i dur, sense concessions. Pedrolo és un autor que sempre dóna la sensació d’estimar-se els seus personatges, però aquí potser els retrata més cruelment. Un llibre necessari, un retrat d’un temps que sovint ens ha estat escamotejat, i per part d’un dels nostres millors escriptors, a veure si el seu imminent centenari ajuda a donar-lo a conèixer més enllà de Mecanoscrit del segon origen, seria un acte de justícia.

 

Milions d’ampolles buides/ Manuel de Pedrolo

No m’estendre més sobre lo molt que admiro i respecto a Pedrolo, hi ha les meves altres entrades sobre ell, i el fet que va camí de ser l’autor més ressenyat d’aquest blog, fet que parla per sí sol. Així que després de celebrar que poc a poc se’n vagi recuperant la memòria més enllà dels best sellers Mecanoscrit de segon origen i Joc brut, passem al llibre.

El llibre combina dues històries, o una mateixa història amb diferents punts de vista. La lluita política contra el franquisme i un atracament perfecte que ha de servir per comprar armes per dur la lluita a un altre nivell. Hi ha tot de “retalls” de diaris i noticies sobre detencions d’activistes, i vagues i aquest tipus de coses, a mi m’ha recordat molt a París flash-back de Víctor Mora, tot i que en aquell llibre aquests retalls deurien representar vora del 30% de l’extensió del llibre, i aquí només són pinzellades molt més breus, però suficients per fer-nos-en una idea. El llibre de Mora és de 1978, el de Pedrolo de 1968 però publicat el 1975.

https://www.flickr.com/photos/trocaire/
Banksy © Trocaire, Creative Commons.

Aquesta combinació d’elements fa que l’autor pugui jugar amb dos gèneres en els que hi té traça, la crítica política i la novel·la negra. Com sempre però, això són excuses per poder retratar uns personatges, el seu punt fort.

Vidal, Joan, l’Enric i sobretot la Marina, i també en un pla més secundari la Tere. Els personatges de Pedrolo són tan reals que sembla (sembla!) que no s’hagi d’esforçar en descriure’ls, són reals, no s’ha d’inventar un personatge, el té, perfectament real i perfectament humà.

https://www.flickr.com/photos/giuseppemilo/
Sunday morning – Dublin, Ireland – Black and white street photography © Giuseppe Milo, Creative Commons.

Tenim una novel·la negra amb tots els seus elements, un crim sense fissures, un pla perfecte, i fins i tot de manera inesperada una història d’amor. Però al final no tot era tan perfecte i la història es complica com es solen complicar les històries del gènere, però amb un punt d’esperança final d’allò més pedrolià.

Un llibre escrit el 1968, publicat el 1975 (i encara m’estranya) i ara finalment recuperat, el Pedrolo més inconformista i lluitador. Uns anys que van ser de molta lluita, el règim franquista començava a donar mostres d’esgotament, cada cop més gent es revelava, i en conseqüència la repressió augmentava. Protestes de treballadors, moviments sindicals al marge del Sindicato Vertical, universitaris que no volien callar, i una sèrie de moviments que desembocarien en els diferents partits polítics que anaven prenent posicions pel moment d’assaltar el buit de poder que quedaria a la mort del dictador i així mantenir els seus privilegis. Tot això amb un remarcable pròleg de Jaume Cabré.

Balanç fins a la matinada / Manuel de Pedrolo

Segueixo amb la meva fixació particular amb Manuel de Pedrolo, ara amb un dels seus llibres premiats, aquest Balanç fins a la matinada.

El protagonista anirà fent balanç de com la seva vida ha arribat al punt actual, una mena de flashback que ens portarà des de l’incial 1953 al 1913, concretament aquests són els capítols del llibres d’unes 40 pàgines d’extensió cadascun (lletra menuda): 1953, 1949, 1943, 1938, 1931, 1923, 1919, 1913. I quin és el punt actual?

Rogeli està ja jubilat, viu amb la seva família però en el darrer lloc, com que no treballa la dona li encarrega les feines de la casa com una manera d’humiliar-lo (recordem: anys 50 i anteriors). Ell no compta, l’únic fill que n’està una mica és el gran, en Lluís que viu pel seu compte i treballa a casa d’ebenista, i quan son pare el va a veure li dóna un paquet de tabac (i una mica de diners), tabac que ja no està sotmès a racionament. Els altres dos fills (el Ramon i la Mercè) fan la seva, i també la dona només preocupada a xerrar amb altres veïnes i en despreciar-lo a ell. Però per què tot això?

Foto de Pedrolo treta d’aquí, no es menciona autor

1949. El retir. En Rogeli viu el seu darrer dia de feina, en una fàbrica, s’encarrega d’anar arreglant els telers. No vol el retir, no sap que farà amb tant de temps, mai ha pogut vagarejar, i treballant se sent útil. Plega un dissabte, i el diumenge a casa li diuen que ja que no ha de matinar l’endemà, els plats els frega ell.

1943. La malaltia. En Rogeli agafa una grip, una d’aquestes grips que requereixen dies de llit i atencions i medicaments. Ell que mai es posa malalt. Com que el metge recomana que dormi en cambra apart aquest canvi acaba sent definitiu. Diu que ja fa dos anys que amb la dona res de res, que ella no vol i punt. Una altra claudicació. Però com les anteriors (que de fet són posteriors) troba que no n’hi ha per tant, seguirà rememorant.

(c) Cesc Llaverias

1938. La partida de cartes. Aquí sí que la fa bona. En plena guerra, no hi ha de res, el fill gran, el Lluís, és al front, no saben exactament on perquè les cartes arriben censurades de qualsevol informació d’interés militar. La seva dona, la Rosa i el fill mitjà el Ramon són d’excursió al camp a aconseguir queviures per portar-los a la ciutat i tenir per menjar i una mica també per mercadejar, que als camps hi havia força de tot, per un preu. Ell està sol a casa amb la filla petita, la Mercè. Però en sortir de la fàbrica un antic company l’arrossega a una taverna, i a una partida de set i mig a la que ell de primeres no juga però al final s’hi anima, i perd la setmanada que li acaben de donar. El sidral que li munta la dona és tan colossal quan torna que la seva excusa de que simplement els ha perdut no s’aguanta i ja l’està acusant poc més que d’adúlter i al final ha de confessar la veritat. Els fets crus són fumuts, però ell a tot plegat s’hi ha vist arrossegat, una mica és el que té el protagonista, que les coses li passen una mica perquè no té esma d’oposar-s’hi, o energia. A partir d’aquell dia la seva setmanada queda requisada fins cobrir el deute, i més endavant també, una altra claudicació, una altra pèrdua de llibertat, una més.

Textil factory Artesania Textil Bujosa in Santa Maria (c) MollySVH, Creative Commons

1931. El flirteig amb la Berta. A la fàbrica on treballa en Rogeli entra a treballar la Berta, que viu a dues cases de distància, una bonica vídua de trenta-pocs amb una criatura. En ser veïns comencen a fer el camí a la fàbrica plegats, però clar, la gent parla, tot i que això al principi no sembla importar gaire a la Berta, i ell en cau rendidament enamorat. Ella quan se n’adona talla del tot el contacte, però ell s’hi encaparra, i les enraonies arriben a la seva dona (via la sogra que ara apareix i que viu amb ells). No passa res, absolutament res, ni un innocent petó a la galta, però no perquè ell no vulgui. I clar, un dia es planta a la porta de la veïna i després d’un breu intercanvi de paraules aquesta li planta la porta als morros. Derrotat, surt del portal just quan passa per davant la seva dona, que de nou li munta un sidral amb crits i acusacions que són falses però versemblants i que al final ell tampoc s’acaba de posar ferm, i tampoc el creu pas la dona. Així que a partir d’ara el va a buscar a la sortida de la fàbrica, s’ha acabat la llibertat i la taverna, a la que pot ell canvia de fàbrica, i tota la família de casa i a la Berta no la tornen a veure. Per algú que només sap una part de la història potser sí que aquest és el fet fundacional de la cadena de derrotes que l’ha portat fins on és ara, però no pas a ell que decideix seguir recordant.

cementiri de poblenou (c) Davidlohr Bueso, Creative Commons

1923. La mort del sogre. Ens trobem al Rogeli i la Rosa i el Lluís, petit encara, com que encara va tot el dia agafat a les faldilles de la mare l’han de portar a una curandera a curar-li l’enyoramenta (eren altres temps i la gent anava a herbolaris i curanderos com qui ara es pren homeopatia). Però quan en Rogeli torna a casa al vespre, allà no hi ha ningú, es veu han avisat a la dona que son pare ha tingut un atac i han anat cap a casa. Un infart el deixa fora de combat i quan encara està inconscient arriba un segon infart i acaba amb ell. Va cap a la casa dels sogres, cal fer la vetlla, a la casa, tota la nit, amb la sogra i el cunyat. L’endemà quan es dirigeixen de nou a casa la Rosa li diu al Rogeli que ara s’hauran de quedar la sogra a casa i ell diu que ni parlar-ne. Després d’un tristíssim enterrament sota la pluja, per la tarda és en Rogeli qui porta en Lluís a la curandera, i quan torna a casa es troba a la sogra instal·lada allà. I aquesta és una mala decisió perquè la sogra és un corcó que ni viu ni deixa viure i a sobre ni tan sols ajuda a la casa. I de nou el protagonista perd l’oportunitat de posar-se ferms i prendre les regnes de la seva vida.

Expectations (c) niki georgiev, Creative Commons

1919. Embaràs. Porten ja uns anys casats i algunes falses alarmes però ara no, ara és de debó, el Rogeli i la Rosa esperen un fill. I els sogres? Ell encantat, i ella donant sense parar consells que ningú demana i fent-se la ofesa si no li fan cas i… un cas de dona. A més a més ara va molt a veure la filla, però no va pas a comprar ni es posa a fer les feines de la casa ni res de res, no ajuda el més mínim. Ells dos això sí tenen l’ajuda de la veïna que els compra i d’una amiga d’infància de la Rosa, la Pilar, que aquesta sí es passa allà pràcticament a diari i fa el menjar neteja el pis i quan arriba la sogra marxa perquè no es poden ni veure. En Rogeli ve d’una nissaga de Rogelis i li vol posar Rogeli a la criatura si és un nen, i el sogre que serà el padrí ve d’una nissaga de Lluïsos i li vol posar Lluís, i ja sabem que això acabarà amb en Rogeli sense imposar-se, un cop més. Si és nena es veu que la padrina seria la sogra i ella li posaria el seu nom Mercè, i nosaltres ja sabem que la filla petita es dirà Mercè, i l’altre Ramon, ni un Rogeli en tota la nissaga! Hi ha tota la narració del part, bé de la nit del part, anant a buscar la llevadora, i esperar. Un detall curiós és que pel dolor a la sogra se li acut donar-li til·la a la partera, i una mica més i la llevadora la mata. Després d’un parell de dies han d’omplir el formulari del registre amb ajuda de la llevadora, discussió. No es posen d’acord en el nom, i al final diuen que entre Rogeli i Lluís doncs que triï la mare, a qui no agrada cap dels dos decideix que li desagrada menys el nom de Lluís.

Couple (c) Jing Qu, Creative Commons

1913. Festeig. En Rogeli i el seu amic Llorenç esperen a un grup de cosidores al sortir de la feina, en Llorenç va darrera de l’Anna però aquesta el defuig i acaben ell acompanyant la Pilar i el Rogeli acompanyant la Rosa. En Rogeli hi torna però aleshores li arriben veus que a la Rosa l’han vista amb el Baró, el pinxo del barri. Això provoca algunes discussions, un estira i arronsa que acaba d’una manera estranya, amb ella dient-li que el Baró li ha dit de marxar amb ell, així que a en Rogeli només li queden dues opcions: deixar-la marxar o demanar-li que es casi amb ell. I pren una decisió que nosaltres sabem que no és la bona, i ell intueix que no és la bona, però sí la més… possiblement la més fàcil i la més còmoda.

No hi ha un fet fundacional de la seva davallada a un zero a l’esquerra. Pedrolo ens mostra el Rogeli amb una gran habilitat. No és un calavera que té el que es mereix, però tampoc és una víctima, està en el punt mig i es deixa fer, per no barallar-se el seu fill es diu Lluís, per no barallar-se va tenir la sogra vivint a casa i fent la convivència amb la Rosa molt més difícil, per no barallar-se amb la dona va haver de canviar de fàbrica per una aventura que no va passar de ser una fantasia, i així. Està en un punt mig, mereix compassió, no mereix acabar com acaba, però tampoc sembla que s’atreveixi a lluitar per res. Acaba com un zero a l’esquerra d’una manera tant natural com si creiés que aquesta és la seva posició, el que li toca, i ha passat tant temps així que rebel·lar-se ara li sembla ridícul.

Unes petites notes d’a més a més. Al final de llibre l’autor posa les dates en que l’ha escrit, va trigar en escriure aquest llibre 64 dies de 1953, va guanyar el premi Fastenrath (això diu el llibre, no n0he trobat enllaços) el 1957 i el Sant Jordi el 1962, quasi una década més tard el llibre va arribar finalment a veure la llum. Pedrolo no només va ser un gran escriptor, sinó que ho va ser en unes condicions terriblement adverses, el que li dóna encara més mèrit.

Pas de ratlla / Manuel de Pedrolo

Pas de ratlla és una novel·la del 58-59 però que apareix publicada el 1972, una bestiesa. És una novel·la un punt sòrdida, trista, de gent derrotada i cruel, de gent podríem dir-ne afamada. Però fins i tot aquí pot sorgir l’amor, i la fatalitat, i el xantatge.. i quan ja em pensava que em trobaria amb una novel·la molt semblant a Joc brut, Pedrolo dóna un darrer gir a l’argument, completament sorprenent i inesperat i la novel·la guanya força.
És una novel·la típica de Pedrolo, es va per feina, i els personatges mostren una profunditat i una calidesa de persones reals. Per això no podem més que compadir el protagonista (que a més a més de la desgràcia de matar accidentalment el seu amor ha de patir un xantatge), i el xantatgista que enlloc de diners vol que l’alliberi de la seva dona, una mort més i estarà tranquil… o no. Perquè una cosa és un accident i una altra és a sang freda, premeditadament.
Per això el gir final m’ha agradat, no m’ho esperava i fa que aquesta no sigui una novel·la negra diguem-ne típica.
Manuel de Pedrolo, foto treta d’aquí no es menciona autor

Els quaderns d’en Marc

Catalunya serà eròtica o no serà!

Així comença aquest llibre, potser un dels més controvertits de la literatura catalana, i com que la literatura catalana no va sobrada de coses d’aquestes potser que li dediquem una mica d’atenció. A més a més el tema del llibre em permetrà posar imatges pujades de to en aquesta entrada, tot són avantatges.

Evidentment no sóc el primer en tractar aquest tema, he trobat dos blocs que també hi van dir la seva, aquest i aquest altre, i aquí un article llarg sobre en Pedrolo on el tema es tracta més de passada. A hores d’ara no cal que repeteixi la meva devoció per Pedrolo i la seva obra, i sempre que surt el tema d’Els quaderns d’en Marc el nom de Manuel de Pedrolo també apareix.
Els quaderns d’en Marc és a tots els efectes oficials una obra anònima, però hi ha molts indicis que apunten en la direcció de Pedrolo. El mateix editor, que va rebre el mateix tipus de paper, mecanografiat amb el mateix tipus de màquina… però Pedrolo sempre ho va negar.

En serà Pedrolo l’autor?
Sí, és un llibre eròtic però ja era l’any 1985, a més a més Pedrolo va publicar i va signar amb el seu nom un llibre eròtic anomenat Obres púbiques, es va atrevir a signar-ne un i no un altre? Els quaderns són de 1985, Obres púbiques de 1991, i ell va morir el 1990, podria haver passat.
Però després llegeixo el llibre i l’únic que puc dir és que l’autor és Pedrolo, més enllà de qualsevol dubte raonable, l’estil és d’ell, el llenguatge és d’ell i l’ànima dels personatges és pedroliana. Potser massa i tot. Si Pedrolo va escriure el llibre i el volia publicar anònimament no hauria hagut de ser tan reconeixible, és absurd, i Pedrolo era perfectament capaç de disfressar el seu estil, era un escriptor amb tones d’ofici, per què no ho va fer? Potser perquè no en va ser l’autor? Potser l’autor és algú altre que va imitar perfectament bé l’estil de Pedrolo justament per dirigir l’atenció cap a ell? Costa de creure, sobretot perquè tot i que en els llibres de Pedrolo hi havia erotisme potser no n’hi havia tant com per endevinar com seria l’erotisme de Pedrolo, si Obres púbiques s’hagués publicat abans potser sí. Però l’únic que podia saber el 1985 com era un text eròtic escrit per Pedrolo era el propi Pedrolo.
També hi ha una altra possibilitat i és que la història que s’explica a la introducció sigui certa. Que un desconegut va fer arribar uns quaderns a Pedrolo perquè aquest els pulís, i els intentés publicar. Un desconegut, o un conegut, o potser fins i tot un Pedrolo del passat que va fer un text eròtic que el Pedrolo actual va voler recuperar amb un ànim més didàctic que econòmic (que algú em corregeixi però en cas de llibre anònim tots els beneficis van a l’editorial). O potser realment era una altra persona i Pedrolo no se’n volia aprofitar ni volia el crèdit d’un llibre que només havia “posat a punt”.
Hi ha detalls que em grinyolen si assumeixo l’autoria de Pedrolo, però també si el llibre era d’algú altre. El llibre es va vendre bé, va causar cert escàndol… el somni de qualsevol escriptor novell que per res renunciaria a firmar el llibre i entrar en el món de les lletres. O potser el malson d’algun escriptor elitista que no vol tenir res a veure amb “literatura eròtica”. O un text d’un autor novell que després en renegaria i preferia deixar les coses com són ara, envoltades de misteri. No n’he tret l’entrellat, només exposo les diferents teories que se m’acudeixen. Però potser que parli una mica del llibre, no?

No clothes left to wear (c)Joana Coccarelli, Creative Commons

A la primera meitat del llibre destaca el personatge de la Marta, la lletera, una dona madura i sola amb qui en Marc s’entén més d’un cop, a casa d’ella i fins i tot en un meublé. Entremig ha conegut a una noia (Marina) que estava fent la seva darrera aventura de soltera abans de casar-se amb un home gran i ric per viure d’ell. També coincideix amb dues germanes, i no perdona. En Marc parla molt, i parla del sexe amb una franquesa que en els anys que està ambientat el llibre (mitjans 50) devia ser escandalosa. Però en aquests llibres el que cal és varietat, així que quan la relació amb Marta ja semblava encarrilada ella es mor, i en Marc ha de buscar nous horitzons.
He escrit “no perdona” una mica més amunt i no és ben bé això. Marc es troba amb gent ben predisposada al sexe i ell es sacrifica pel bé comú. Aquesta és la impressió que dóna en Marc, no és un depredador però té la santa sort de ser al lloc i el moment correcte, i tenir un punt de gosadia que dóna peu a tot plegat.
La part amb Marta semblaria una part d’iniciació, amb una MILF i amb els papers canviats d’allò que seria més normal, ell és l’expert, no pas ella, tot i tenir més anys.
I arribem a una altra dona diguem-ne principal, juntament amb la Marta, la Maria (tots noms amb M). Se la troba pel carrer i acaben al llit, però no és tan simple. Tot i que ella s’inventa una història sobre un marit la realitat és molt més simple. Viu encadenada a una mare malalta al poble, un cop al mes baixa a Barcelona per passar comptes en un petit negoci en el que participa, aprofita per fer-hi nit i esbargir-se abans de tornar al poble a ser la noia modèlica que és. Aquest és un dels temes recorrents al llibre, i Marc no es cansa de dir que no hi ha res indecent en que a una dona li agradi el sexe i el practiqui quan en tingui ganes i oportunitat, però això s’ambienta als 50 i suposo que escapar a la repressió (sobretot sent dona) deuria ser impossible, i a més a més de la repressió que cadascú porta “de casa” hi ha la que exerceix la societat, sobretot la més propera, en aquest cas les veïnes del poble. Això de baixar a Barcelona a desfogar-se era gairebé una tradició, però no pas en una dona. La Maria de vegades s’ha endut alguna sorpresa desagradable, o homes que després de follar pràcticament surten corrents, per això amb Marc la cosa de seguida agafa una altra volada. És comprensiu, un amant atent i li interessen les persones a més dels cossos, queden cada cop que ella ha de baixar, i es fan força confidències, com una relació més menys seriosa tot i que esporàdica.

Pleasuring herself (c) WillVision, Creative Commons

Apareix en escena una altra noia la Genoveva (Geva aquesta amb G no amb M)  que treballa de dependenta en uns magatzems, després d’un breu flirteig amb en Marc queden a la sortida, i ella de seguida li diu que li costarà 400 pessetes. És la primera menció en tot el llibre al sexe mercenari (apart dels meublés). Geva treballa de dependenta com he dit, amb un sou que no és cap gran que, i té un fill i una mare i la que treballa és ella, que a més a més és mare soltera (li va faltar por per ser vídua). Amb homes que li agraden (i només si li agraden) se’n va al llit per diners i soluciona alhora les seves necessitats i la seva manca de capital. Sembla una solució massa bona, i un altre cas peculiar que es troba en Marc (si ho troba tot així de fàcil no “sentarà cap” mai!). Així que després de passar a alletar el petit se’n van a una casa de confiança que coneix Geva, on tindrem a més a més del preceptiu polvo una escena de voyeurisme amb la dona de la casa (una dona molt obesa i exhibicionista), tot una mica excessiu, però només està preparant el terreny.
Li proposa a Geva que l’ajudi amb una de les fantasies de Maria que és fer-ho amb una altra dona, i queden així, que el proper dia quan quedi amb Maria per sopar quedaran els tres, i si es cauen en gràcia tindrem un trio. Aquesta pujada final recorda a les d’algunes pel·lis porno que deixen l’escena reina pel final.
Tot i la sorpresa inicial de Maria, perquè amb les fantasies una cosa és parlar-ne i una altra fer-ho acaben quedant i es cauen bé, així que després d’un sopar en un restaurant (modest! que el Marc no neda en diners i la Geva cobra!) amb una conversa interessant i força explícita (fins que l’han d’interrompre quan se’ls asseu una família a la taula del costat, van cap al pis que una amiga li deixa a Geva. No poden anar a un meublé, ni la dona de la primera cita Marc-Geva acceptaria un grup de tres, i de fet l’amiga de Geva es pensa que li deixa el pis per anar-hi amb un home, no amb una parella, recordem que el llibre està ambientat als 50, un trio (amb només una professional) no deuria ser una cosa molt habitual.

Tret de google imatges

I el trio surt bé, com totes les relacions en aquest llibre, hi ha complicitat, comprensió, joc i respecte, una combinació a la que ja ens hem acostumat i que no desmereix perquè una de les integrants sigui professionals (dada que amaguen a l’altra) però que fa l’efecte que no li hauria importat participar-hi de franc.
I justt després del trio, de manera abrupta i brusca, s’acaba el llibre. Si ens creiem la introducció l’autor dels quaderns es va quedar els dos darrers i no els va entregar, i això explicaria, si ens creiem la història, aquest final, final tot i això en el punt més alt.
El llibre costa de trobar, a veure si alguna editorial s’anima a recuperar-lo, tot i que no tinc gens clar com deu anar tot el tema dels drets en una obra anònima.

Un camí amb Eva / Manuel de Pedrolo

Primer volum de la sèrie Temps Obert amb que Pedrolo va retratar la vida a la Barcelona de la posguerra, la Barcelona derrotada. Vaig comprar el llibre en una llibreria d’ocasió, però per fer aquesta ressenya he fet servir un exemplar de la biblioteca, per què? Perquè aquest llibre va ser especialment mutilat per la censura, això és un problema amb molts llibres de Pedrolo i potser seria hora que algú es dediques a reeditar-lo respectant els textos originals. O sigui que tinc a casa el llibre de la dreta però m’he llegit el de l’esquerra.
Una nota sobre el principi, Pedrolo es marca un paràgraf que arribarà fins la pàgina 57, tota una declaració d’intencions i una introducció que retrata el que era la vida a la Barcelona dels vençuts, els bombardeigs, els saqueigs dels darrers dies i l’entrada de les tropes franquistes i el que això va representar, amb una bona colla de gent que va córrer a apuntar-se al carro guanyador el dia abans. A mida que vaig avançant que aquest paràgraf no és casual (en Pedrolo les casualitats no abunden), fa servir un tipus de narració molt atapeïda pels records i una de més “normal” per l’ara, un to molt més introspectiu i de records pausats alternats amb un retrat de la situació actual, una mena de monòleg interior que tant pot recordar els anys de la infantesa com anar remuntant a les primeres feines, les primeres experiències amoroso-sexuals (som als anys 50), les famílies que van quedar escapçades en acabar la guerra…

Pedrolo i la seva dona, Josefina.

I el protagonista? El protagonista és en Daniel Bastida, i costa molt no veure-hi el propi Pedrolo, un escriptor que s’entesta (tot i la dificultat) a escriure i publicar només en catalá (Pedrolo crec que arribava a no fer entrevistes que no fossin en català). Aquí comença a despuntar com a literat, guanya uns Jocs Florals (el premi es dóna des de l’exili americà, no precisa però imagino que des de Mèxic) publica algunes coses, un recull de poesies, algun conte, però les portes del periodisme o els guions de cinema les té tancades pel tema de l’idioma (calia recordar que la guerra havia deixat vencedors i vençuts), i eren unes opcions sobretot força més lucratives (dins de la misèria, tampoc ens penséssim).
I Eva? Doncs Eva Roland en realitat es diu Eulàlia i va conèixer Daniel de petita quan vivien al mateix edifici al barri d’Horta. Allà Daniel i els seus van anar a parar després que un bombardeig destruís el seu pis de Gràcia, i Eulàlia i la família tornaven de l’exili a França on ella va nèixer (i en tornar el pare d’Eulàlia ha estat empresonat). Ara és actriu, va començar al teatre d’afeccionats i va trepar i està disposada al que calgui per triomfar. És en aquest moment que Daniel entra a la seva vida amb l’excusa d’una entrevista, però s’hi sent atret, no per endur-se-la al llit sinó per fer ella l’estimi. I en aquesta entrevista ella li explica tot, i tot és tot, no és fàcil ni agradable però ens queda el dubte de si això al final els farà bé. Hi ha la pobresa, la mort de la mare i els abusos que va patir i que li van fer tenir pocs escrúpols a l’hora d’utilitzar el seu cos quasi com una eina de treball més.
La censura devia trinxar aquest llibre, estic temptat d’anar llegint i comparant els dos exemplars.
Tot i els entrebancs el llibre té una mena de final feliç tot i que abrupte, perquè els llibres de la sèrie tenen sentit per si sols, de totes maneres ara toca anar a buscar el segon que és Se’n va un estrany, aquest imagino que en publicar-se el 1976 sense patir la censura.

Acte de violència / Manuel de Pedrolo

Amb aquesta novel·la Pedrolo va guanyar el Premi Prudenci Bertrana l’any 1968 (titulada Estat d’excepció)  i es va publicar el 1975, tot i que la va escriure el 1950. Els problemes de Pedrolo amb la censura eren legendaris. Un motiu més per rescatar-lo de l’injust oblit on el tenim.
La història comença amb un nano que va a escola, per un carrer inusualment buit, però l’escola està tancada, allà es troba amb una companya de classe i tornen els dos cap a casa. La majoria de botigues estan tancades, quasi no hi ha trànsit i només es veuen cotxes de la policia secreta que para a la gent per demanar els papers i perquè no són a la feina.
La ciutat no és Barcelona, però ho és, i el dictador-jutge Domina no és Franco però sí que l’és (repasseu les dates de dalt si aquesta frase us crea dubtes). S’ha repartit alguns panflets i en algunes parets hi ha pintades que diuen “És molt senzill: quedeu-vos tots a casa”.
S’ha muntat una vaga, i el sistema resta indefens, o no ben bé. Es munta un estat policial i el poder farà tot el que pugui per tornar a tenir el control de la situació, inclos anar a buscar els botiguers casa per casa. Anem veient com diferents personatges veuen aquest dia: els nanos que he comentat al principi, un parell de caps d’una empresa que no poden treballar perquè només han vingut 3 persones de 150, dues minyones, una botiga i el seu petit univers, un grup d’escriptors periodistes recollits al bar de sempre…
Em venia al cap la vaga de tramvies de Barcelona, tot i que el llibre és de 1950 i aquestes vagues foren el 1951 i el 1957, i també foren espontànies, i no foren pas oficials, i no hi havia ni facebook ni manera de fer circular cap consigna. Potser no és tan estrany que el llibre passes anys sense poder-se publicar.
Viurem 3 jornades d’aquesta vaga, una manera demolidora de posar en escac l’estat i el poder de Domina, però res no és fàcil. Els subministraments no trigaran a escassejar, i no està clar si aquesta situació es podrà perllongar el suficient com per fer caure el poder. Alguns personatges coincideixen d’un capítol a un altre, o se’n parla, però en general són tots personatges diferents, que ens ofereixen una visió caleidoscòpica d’una realitat desconcertant però esperançadora, en un món on porten 15 anys sense esperança (l’obra es va escriure el 1950, 11 anys després del final de la guerra civil, 14 de l’inici, els 15 anys de la novel·la no són una casualitat).

No és un llibre sobre la vaga de tramvies, no és un llibre ambientat a Barcelona, no és un llibre sobre la difícil i llarga posguerra, però és el llibre que millor retrata com són les petites coses les que de manera innocent sino un canvi real almenys porten esperança, i és quan ni esperança tenim que estem derrotats.
Un dels darrers capítols, ja a la tercera jornada passa en un hospital, on atenen les víctimes de les càrregues policials. Els metges i infermeres freguen o passen la quarantena, mentre que els ferits amb prou feines arriben als vint o trenta anys. Hi ha una generació derrotada, però la generació que puja, potser perquè no tenen res a perdre es revela més. Aquí ja veiem que el règim és lluny de caure, però aquesta generació que puja dóna esperança, potser no ara mateix, però més endavant sí perquè si aquesta generació té alguna cosa és temps per davant, per força més que en Domina i el seu “regnat”.

I sí, em temo que les ressenyes de llibres de Pedrolo seran totes grans, però com sempre dic aquest és el meu blog. Més amunt deia que el llibre és del 1950, però en arribar a la darrera pàgina veig: Barcelona, maig-juny 1961. No sé si ho va reescriure, o revisar, o no, o que, la veritat és que amb el que els seus llibres trigaven a publicar-se seria normal algun treball de posta a punt final, però no sé si és gaire compatible amb una producció desforada com la de Pedrolo. Si ens creiem la data de 1961 les vagues de tramvies sí les va arribar a viure i potser van influir en la versió final de l’obra.

El final del llibre és volgudament obert. El règim, els generals, veuen com a millor solució la sortida de Domina, i el posen en un cotxe camí de l’exili, tot i que ell compta amb uns fidels per tornar a marxar sobre la ciutat, no compta amb que el xòfer decideixi acabar amb ell d’una vegada i li foti un tret. Que maco hauria estat que Franco acabés així, amb un tret entre cella i cella i no morint al llit de vell, de vell! A vegades la literatura permet arreglar les coses que s’han fet malament, ja sé que és ficció, però que més dóna! Moltes vegades funciona millor que la realitat.

EDICIÓ: A arrel de que l’editorial Sembra vol reeditar aquest llibre els he enviat aquesta ressenya i alguna informació que dono no els quadrava. Concretament que fos una novel·la de 1950. Els he informat de la meva font i han consultat i resulta que els dos teníem raó, o no en tenia ningú, com es vulgui veure, la censura i el temps que passava entre que s’escrivien les obres i aquestes es publicaven no ajuda. Poso a continuació la resposta de la Fundació Pedrolo:

Em sembla que, com bé has llegit, la novel·la Acte de violència de 1950 va ser prohibida el 1953 i Pedrolo la va estripar. Era una novel·la sobre un crim impune, en un tren, que es fa passar per suïcidi. Per això després en va poder aprofitar el títol per a la que s’havia anomenat Esberlem els murs de vidre i Estat d’excepció, i que finalment es va publicar com Acte de violència, la que reediteu. Tota la informació del pròleg de Cesk Freixas és correcta.
Un cop mort Pedrolo es va trobar a l’arxiu de censura l’original d’Acte de violència de 1950, la del crim al tren, i, com que el títol ja l’havia fet servir, hi van posar Doble o res.
Són, doncs, dues novel·les diferents, la del crim i la de la vaga, que en alguna etapa han compartit títol.

Res més des d’aquí excepte recomanar la novel·la Acte de violència tant bon punt aparegui, em felicita que es recuperi aquest molt bon llibre.