Apòcrifs / Manuel de Pedrolo

Aquí parlaré d’una tetralogia, una de les obres rares de Manuel de Pedrolo sobre la que quasi no hi ha informació (l’altre seria els Anònims), i com que no hi ha informació l’única manera de treure’n l’entrellat serà llegir els llibres. No em doneu les gràcies, no cal.

Per acabar-ho de fer fàcil els llibres estan descatalogats, i fins i tot costen de trobar a biblioteques, els quatre llibres que formen aquesta tetralogia són els següents: Apòcrif u: Oriol; Apòcrif dos: Tina; Apòcrif tres: Verònica i Apòcrif quatre: Tilly. Potser no estaria malament aprofitar l’Any Pedrolo (ja finiquitat) per reeditar aquestes dues rareses, i també la sèrie Temps Obert, ja posats, és una suggerència. Es van publicar a partir de 1982 a un per any, el primer està datat a primer trimestre de 1978. Eren obres que des de la seva redacció es podrien publicar-se sense problemes i sense censura, en un autor tan castigat per la censura com Pedrolo és un tema a tenir en compte.

 

APÒCRIF U: ORIOL.

Tenim els records de Tilly i aquests mateixos records escrits per Oriol. Uns records d’abans de la guerra d’una infantesa solitària amb una presència ominosa de l’esglèsia i un descobriment del sexe desconcertant.

Oriol és el centre de la narració, casat per interés amb Tilly (que li treu més de de vint anys), i amb records encara del seu amor de joventut (una joventut molt propera encara), Tina, i també apareix Verònica. Tenim els quatre personatges que donen títol a cadascún dels apòcrifs ja en aquest primer, i les relacions entre ells.

I ara sí que es desconcertava una mica, la dona adúltera, i se la mirava mig partida entre la incredulitat que jo comparteixo i el desig de creure-la, d’acceptar aquella situació tan romàntica que la confortava tot i que no hi tingués res a veure, personalment: era una dona ara maridada que, als catorze anys, quan encara anava a les monges i tot just feia tercer curs de batxillerat, va lliurar-se a un noi que  en tenia setze i hi va dormir prou de temps, dos anys gairebé, i amb prou il·lusió, per no oblidar mai aquella adolescència turmentada i deliciosa que durava encara i la convertia, probablement, en una esposa difícil i, d’acte o de pensament, infidel.

https://www.flickr.com/photos/image-catalog/
Drawing by Egon Schiele © Image Catalog, Public Domain.

No és un llibre fàcil. Pedrolo no ho posa fàcil aquí. A mida que anem llegint, almenys al principi, queda clar que el sexe és un dels punts importants a la història, no és l’únic motor, potser no és el principal, però gairebé.

—Què faries, si ara fos ella? —em pregunta un vespre la Tilly.

—No ho és.

—I si ho fos?

—Et repeteixo que no ho és.

—Però imagina-t’ho; suposem que ho sigui.

—No res.

Creu que l’enyoro, que mai no he superat ben bé del tot aquella adolescència enderiada, que encara ara, als trenta anys, sóc presoner d’aquella vagina que vaig obrir un dia, a les darreries de l’estiu, i que m’enterra; que tota la meva obra és un cant ad majorem gloria dels nostres jocs, de les nostres blasfèmies, del nostre desllorigament dels sentits.

https://www.flickr.com/photos/badjonni/
looking for japanese porn © John Goodridge, Creative Commons.

Si comprés la teoria que Pedrolo és autor d’Els quaderns d’en Marc podria semblar que aquells quaderns són com un assaig de moure’s en la narrativa eròtica, però el projecte de muntar una història gran amb tints eròtics era aquesta. Potser batejar aquest llibre com El quadern d’Oriol hauria estat massa poc subtil. Repeteixo que tot això seria si comprés l’autoria de Pedrolo d’aquell altre llibre, una cosa que no tinc del tot clara.

Mai no me n’havia anar al llit amb una dona tan madura i, si vaig decidir-m’hi, fou per pura perversitat. Una perversitat prou elaborada, afegeixo, per fer-me arribar fins a l’extrem de declarar-li-ho amb greu mancança a les normes imposades perla delicadesa. No hi feia res que exteriorment, vestida, aparentés una quarantena d’anys ben conservats, a tot estirar; al llit, sospitava, trobaria una femella amb les mamelles caigudes, les cuixes i el ventre massa tous, i potser excessivament oberta i tot. Que és una dona excepcional ho demostra la seva resposta a les meves impertinències.

—I què hi vols fer?

https://www.flickr.com/photos/simpleinsomnia/
Smoking woman sits on the porch © simpleinsomnia, Creative Commons.

Potser no tenia tantes ganes de dormir-hi, doncs. Potser volia, ben a l’inrevés, ofendre-la prou per estalviar-me una prova que em podia fer quedar malament i, en aquest cas, la perversitat  de la meva conducta és simplement quelcom que m’imagino ara. Com tantes altres coses, perquè, segons ella, sempre visc en el possible de la imaginació, en la provisionalitat de les meves construccions mentals. Fos com fos, va ser ben real la meva sorpresa. Ella va somriure:

—Has arribat a temps, encara. Els cossos són una mica com les cases —va dir-me—; n’hi ha que es van enrunant a poc a poc i d’altres que cauen de sobte, gairebé sense haver donat senyals precursors. Es veu que jo sóc d’aquestes; que ho és el meu cos. I t’asseguro que me n’alegro per tu.

L’estil és rebuscat, espès, a la història li costa anar avançant.

https://www.flickr.com/photos/666_is_money/
Suicide Truck & Guardrail © Raquel Baranow, Creative Commons.

—No em diguis que no saps que és morta…

Hi ha un silenci mentre dintre meu es congela alguna cosa. La brutalitat involuntària de la revelació fa que cervell enllà, i cap al cor, avanci una onada gèlida, fina com la punta d’un bisturí, que m’atura el pols i aleshores l’engega amb tanta duresa que me’l sento a la gargamella a les mandíbules, fent-se unitat amb el batec de les temples… És cert, com pretén la Tilly, que encara la duc arrapada a la meva vida i que des d’aquells dies d’adolescent tot ha girat una mica entorn d’ella, com si cap dels fets posteriors no fos comparable a l’exaltació d’un descobriment que compartíem com mai no he compartit res amb altra persona?

La vida de l’Oriol no es desempallega del seu passat, un passat carregat de la sensualitat del descobriment del sexe. Un descobriment que de seguida carrega contra les convencions catòliques que eren norma a l’època.

—No hi creia, l’Oriol, en el pecat.

—És clar. Bé havia de justificar el que fèieu.

—Justificar? Només haurien estat paraules, en aquest cas, i cap paraula no m’hauria tret un neguit íntim, una sensació de cosa mal feta, si l’hagués tinguda. No la tenia.

—Ni els primers cops?

—No; mai no em vaig sentir culpable. Jo era feliç, Laura… Saps què vol dir ser feliç, feliç de debó? Ell de vegades em preguntava: «T’ho sembla, que estàs pecant, Tina?» No volia que li contestés a la lleugera, sinó que hi relexionés de veres, que m’auscultés… I jo passava revista a totes les coses que m’havien ensenyat, a totes les amenaces amb què es reforçaven les prohibicions, i ho veia tot tan trist al costat d’aquella alegria meva, em sentia tan viva i tan plena d’amor, que l’abraçava més fort, el feia endinsar-se encara en mi, i li deia: «No, Oriol, no es pot pecar, així!» I després, quan ens separàvem, la felicitat durava, pura… com ja no ho havia de ser mai més. Com podia ser pecat, com podia ser reprobable un acte fet amb amor, només amb amor, i que em deixava amarada de tendresa?

https://www.flickr.com/photos/hernanpc/
Redención / Redemption © Hernán Piñera, Creative Commons.

Més coses sobre el matrimoni Oriol-Tilly, perquè clar, un home jove amb una dona més gran i amb diners és per sospitar. La Tilly venia d’una família de dretes dedicada als dos fills mascles i mentrestant ella sense poder fer res, començant a fer nosa i decidida a fer la seva vida, fins que l’objectiu de casar-se i formar una família començava a ser difícil, per anys (que n’anava) fent i perquè no podia tenir fills. Per això l’entesa amb l’Oriol és tan bona, tots dos en treuen alguna cosa d’aquest acord, i a més a més s’entenen bé. De fet els records del despertar sexual de Tilly formen part del llibre que l’Oriol escriu i que també anem llegint.

I vostè creu que l’estabilitat d’un matrimoni s’assegura així? (Gerard). Tal com l’entenen vostès, no. Ella i jo en tenim un altre concepte, molt menys convencional (Oriol). Com? (Ramon). Una relació que ens enriqueixi com a persones i com a parella. O sigui que hi abocarem la nostra llibertat. Només així pot durar (Oriol). Galdosa llibertat! (Gerard). Llibertinatge (Ramon). Llibertinatge, és clar. Sempre ho és quan algú l’entén d’una altra manera (Oriol). És difícil conversar amb vosté (Gerard). Cal una mica de :::: (Oriol) :::: Ramon (Gerard). Gràcies per la visita (Oriol).

El despertar sexual-sensual de l’Oriol va ser al poble (no s’especifica, a mi m’agrada imaginar que és la Tàrrega on va crèixer Pedrolo) amb la Tina, ell amb divuit anys i ella amb setze. Ara Oriol està prop dels trenta, o sigui que han passat una dotzena d’anys. Els pares s’hi van oposar i van enviar la Tina a un col·legi intern de monges. Però en l'»ara» Oriol rep trucades d’algú que diu que és la Tina i que li recorda aquelles promeses abrandades d’amor, però la Tina va morir calcinada en un accident de cotxe (calcinada, la van identificar per l’anell, no crec que això sigui un detall menor). Qui truca doncs?

I Verònica, que quan es queda orfe deixa el seu pis de la Trinitat Vella i se’n va a viure amb el matrimoni Oriol-Tilly.

Dos detalls que queden molt clars en aquest llibre i imagino que es mantindrà en els següents. Aquí el sexe no és fred i mecànic, ha d’anar acompanyat de sentiments, no cal passar-se no cal que siguin promeses d’amor eternes, però sí una certa estima per l’altra persona i sobretot respecte. En aquest llibre la seducció, i l’atractiu sexual de la gent és una qüestió d’actitud més que no pas física. De manera absolutament desacomplexada i allunyada de la moral catòlica i la seva visió antinatural de la sexualitat. Una postura que fins i tot ara és agosarada, el llibre va ser escrit el 1978.

https://www.flickr.com/photos/simpleinsomnia/
Loving couple leaning on barn wall © simpleinsomnia, Creative Commons.

Perquè no els podia pas parlar, a ells, d’un amor que ho justifica tot; no m’haurien entès. Sempre havien cregut que l’amor era el matrimoni, la llar, un ordre de convivència aprovat pels veïns, pels poders públics, per l’Esglèsia; la resta era pura disbauxa, una dona i ara, concretament, en aquella mocosa de setze anys que, obedient a una naturalesa lasciva, em revelà les delícies ignominioses de la fruita prohibida.

Un llibre a més a més esquitxat de referències polítiques, sobre la política clandestina i les aspiracions nacionals de Catalunya i les reivindicacions de lluita obrera. I només és el primer de quatre…

I aquest llibre acaba amb l’aparició de qui creiem un fantasma però és ben real, l’Oriol es troba pel carrer a la Tina.

APÒCRIF DOS: TINA.

Aquí apareix una Cristina que no és la Tina tot i que ella creu que en part sí, i es troba amb l’Oriol i vol reprendre la «seva» història. Força confús però aconsegueix funcionar. Però abans d’entrar més en matèria un petit comentari sobre l’edició del llibre, el cos de lletra és una putada! És un llibre de més de tres-centes pàgines, una extensió força normal si no fos per això:

No, o sigui, no! Si en el diàmetre d’una moneda d’un putu cèntim d’euro (0.01€) hi caben cinc línies això no és ni bo, ni sa, ni sobretot còmode!

La Cristina va conèixer la Tina i van parlar de les trobades amb l’Oriol a l’era del poble, trobades que ella a més a més havia espiat, i per aquí aquesta fixació. Sí, és força rebuscat, i a més a més hi apareix una mena de possessió que no sé gaire com interpretar, afortudament tampoc Oriol ho té gens clar.

—Sé distingir, Oriol. Tu vols dir que entre aquestes converses i l’amor que ja et tenia m’he anat obsessionant i que ara ja no distingeixo bé entre la realitat i la imaginació. Però ho faig, t’ho asseguro. Sé que aquella que estimaves al clos de la vostra era no era jo, però ara és com si ho fos perquè m’ho he incorporat tot, de la seva vida. Hi ha la meva vida diària, rutinària, Oriol —prossegueix—, i la visc sola. Però quan hi intervens tu, hi som totes dues: ella que em dóna el passat i jo que vull donar-li el present, el futur.

La vida que porta l’Oriol amb la Tilly és un dels temes de la tetralogia.

Però no s’entreté en aquestes informacions, preocupada com està pels gaudis que la Tilly es permet als seus anys. Abans de fer un centenar de passes ja he descobert, amb un esbalaïment injustificat, la seva convicció que a les dones, passades la menopausa, no els diuen res els jocs de llit. Típica noia del període franquista, ningú no l’ha instruïda en matèria sexual i ha anat arreplegant, doncs, tot de falses dades obtingudes amb companyes que tampoc no veien les coses gaire clares. Ni un mot a col·legi, ni un mot a casa. Els poders temporals i espirituals que han regit i regeixen els nostres destins consideren el sexe cosa nefanda, una mena d’error de Déu. De segur que, si els haguessin consultat al moment de la creació, els nostres carques haurien trobat algun altre procediment més pudibund per a la reproducció de l’espècie…

Oriol va donant forma de novel·la als seus records.

Potser no has oblidat que, després de córrer precipitadament cap a l’aixopluc que feia d’estable, vam repensar-nos i ens despullàrem per sortir a rebre-la. A part que no era encara temps de batuda, no era de preveure que ningú de casa teva vingués a estorbar-nos mentre l’aiguat no amainés. Ens sentíem doncs segurs i deixàrem el nostre refugi per plantar-nos prop del que restava del paller de la collita anterior. L’aigua, tèbia, queia al nostre damunt, ens inundava la cara i s’esmunyia cames enllà i per entre les cuixes. A tu et rajava del sexe, gairebé com si orinessis, i tots dos rèiem i ens tocàvem. Mai no havíem gaudit com ara de la llibertat dels nostres cossos nus, sense aquelles peces de roba que no ens atrevíem a treure’ns, a l’estiu per por d’una sorpresa, a l’hivern per culpa del fred.

https://www.flickr.com/photos/loimere/
Barn © Derek Hatfield. Creative Commons.

També tenim els records de joventut de la Tilly, aquests molt marcats per tot el trasbals que va representar la guerra i part de la fugida per carreteres i camins ja en plena desbandada. Hi ha una escena en un paller que per alguna d’aquelles coses jo creia que ho havia llegit a Rodoreda, però no. Tot un grup passa la nit en un paller, i hi ha gent que aprofita per follar, i la Tilly els veu perquè estan justament al seu costat.

L’home encara era sobre la dona, o s’hi havia tornat a posar; el fet és que copulaven altre cop, sempre silenciosos, fent-ho durar, i ella l’abraçava amb les cuixes. Mai no havia vist, ni veuria després, una fornicació com aquella, tan llarga, tan inacabable, i que prosseguiria cap a la matinada, quan ja començava a llostrejar i ell muntava per segona vegada la dona que jo tenia al costat, la qual ara va veure que els mirava i em somrigué…

És una manera d’afirmar-se quan les possibilitats vitals s’escurcen, i jo per un creuament de cables creia que era una escena de Quanta, quanta guerra… suposo que deuria llegir els llibres relativament a prop.

Aquest llibre és força dens, amb més personatges i sobretot Oriol que sembla pontificar a cada moment, una actitud que cansa una mica. No ajuda a la fluidesa els minicapítols que són sobre sindicats i lluita obrera-catalanista o alguns dels bans que es van aprovar en acabar la guerra civil per deixar clar qui havia guanyat. Al respecte d’això una anecdota de la Tina, després d’escriure una redacció escolar en català:

Després em va caldré repetir l’exercici i escriure cinc-centes vegades, a tall de penitència, «La lengua de España es el español». Desafiadorament, si bé prou submisa per complir, vaig posar les enyes catalanes. Ningú no protestà. Potser tenien prou feina a comptar que la mesura hi era.

Poc després arribem a una escapada picnic prop de Sant Miquel del Fai amb Oriol i Tilly i Mònica i Cristina. Estem a poc més de mig llibre i ja han quedat paleses força obsessions de l’autor: la llibertat personal, l’anhel de llibertat nacional, els records de la guerra i de la posguerra, la lluita clandestina i una concepció de l’amor i el sexe completament lliure i sense prejudicis, molt allunyada de la religió, també hi ha palès un cert odi a la religió, un despreci i un voler seguir el seu propi camí sense normes o intèrprets. No és tant un apartar-se de la idea de divinitat sinó sobretot separar-se de les religions organitzades que no són més que empreses de dominació mental i material. Un escenari pràcticament bucòlic amb una escena molt pedroliana.
https://www.flickr.com/photos/26464152@N05/
stripping away the unnecessary © Rainbow World. Creative Commons.
—Què fas,Tilly? —interrompo la conversa, i ella, des de sota la roba, que se li ha enganxat a l’orella, ens informa:
—Tinc ganes de banyar-me.
—No ets tu sola. La Cristina també ho ha dit.
Amb un salt, m’aixeco a ajudar-la, i després la sostinc mentre es descorda els pantalons i els fa lliscar cames avall i fins als peus, que alça successivament per alliberar-se’n.
—Deu ésser freda —diu la Mònica.
—Amb aquest sol? Serà al moment d’entrar-hi…
La retinc quan es disposa a fer una passa i, somrient-li, li descordo els sostenidors i els hi enretiro abans d’estirar-li, sense que s’hi oposi ni amb el gest ni amb les paraules, les calces blanques i tan cenyides que li han deixat dues ratlles vermelloses als malucs.
Totes dues la contemplen, la Cristina encara agenollada sobre la pedra, i observen seguidament amb interès, com redreça la cara per oferir-me els llavis i com jo la beso. Tots tres mirem com s’endinsa en el toll amb una petita exclamació en sentir la ferida de l’aigua, que no és gaire profunda; el líquid tot just la cobreix fins a la cintura que es gira i diu:
—Es pot resistir ben bé…
La fredor li ha endurit els mugrons que ara es drecen, quasi morats en la fermesa dels pits bruns i ben aviat sotstrets a les nostres mirades, car el cos es va submergint sobre les cames que es vinclen i es desplaça cap a darrera la cortina de la caiguda que ens l’oculta abans no surti per l’altra banda, d’on crida:
—No us animeu?
https://www.flickr.com/photos/63112805@N04/
spinny dipping hippy girls © Mardi Grass. Creative Commons.
Una escena que té a més a més una mica de competició entre les dones, no ben bé o no només una competició per l’Oriol, una lluita entre elles de la que surt guanyadora la Tilly que simplement sap el que vol i el que té i amb aquesta aparent senzillesa guanya.
—En canvi —diu la Cristina— a mi m’ha xocat com una mena d’exhibicionisme, com una complaença a mostrar-nos, a nosaltres dues, a la Mònica i a mi, no a l’Oriol que tants cops et deu haver vist nua, que tenies un cos esplèndid. Perquè el tens, Tilly.
—Gràcies —li somriu ella—. T’ha fet la impressió que volia competir, oi?
—Sí, una mica. Al capdavall —i no vacil·la a dir-ho— no ignores que a l’Oriol el vull per a mi.
Espero, mut, bo i que la Mònica em fiti com invitant-me a intervenir abans que la situació no es faci incontrolable. Però ella no coneix com jo la Tilly, que no es deixa impressionar.
—L’Oriol no és de ningú, Cristina. Ni meu, encara que hi estigui casada. No el posseeixo —recalca—, de manera que no el puc disputar a cap altra dona.
https://www.flickr.com/photos/pedrosimoes7/
Two figures (1963) – Philip Pearlstein (1924) © Pedro Ribeiro Simões. Creative Commons.
Una escena que es contempla amb l’aparició novel·lada de diferents capellans que increpen la nuesa i discuteixen filosòficament des de diferents punts de vista, pràcticament tot. No apareixen «realment» allà, per això els pot fer tenir qualsevol reacció o canviar-los per un altre més convenient o amb una altra actitud.
—Sou massa pessimista —li retrec—. Per ser com sou un pastor d’ànimes.
—De cossos! D’ànimes gairebé no en queden des que s’ha generalitzat el descobriment del clítoris i les dones es masturben per suplementar les racions conjugals, o per correspondre a les sol·licitacions d’un voyeur. Aquesta mania de tocar-se la figa, en la qual alguns veuen l’adveniment d’una altra època daurada, quan simplement forma part de les contradiccions internes del capitalisme.
—La veritat —recapacito— és que no hi ha per on agafar-vos. Massa anys de confessionari, probablement.
https://www.flickr.com/photos/marikabunny/
XT108390 © Marika Bunny. Creative Commons.
Qualsevol moment es bo per explorar com veu l’autor les relacions humanes, de vegades això es fa encaixar bé en l’acció de la novel·la.
—No ens tornarem a veure, Percy, però vull que sàpigues que fa sis anys que no dormo amb cap home i que, abans, només n’hi va haver un…
—Al qual vas deixar fer tot el que va voler,oi?
—Amb el qual —li he rectificat— vaig fer tot el que vam voler tots dos. Això és el que hauries de retenir: que de vici, d’indignitat, de perversió, únicament n’hi ha quan l’un no vol i l’altre l’obliga, per la força, amb promeses, amb enganys… com sigui.
Potser aquest és un defecte que en aquest segon volum és fa molt palès. Pedrolo vol explicar un munt de coses, sobre l’amor, el sexe i la religió i l’organització de la societat i com totes aquestes coses estan interrelacionades. I això, aquestes petites «parrafades»van en detriment de la narrativa de la història. No deixa de ser xocant perquè si en alguna cosa Pedrolo excel·lia era justament en ser un narrador increïblement eficaç. Fent un símil futbolístic sembla com si en alguns moments Pedrolo «s’atipés de pilota» més que no pas anés cap a «encarar la porteria». Això no és així en tot aquest llibre, però sí que passa en força moments com per ser destacable.
El retrat històric que ens arriba sobretot via Tilly també és molt destacable, un període que Pedrolo coneixia molt bé.
Cap a començaments del quaranta tot rutllava satisfactòriament. Els llops de Hitler devoraven anyells pels camps d’Europa; els botxins de la nova Espanya Imperial percaçaven polítics a l’exili; el fossar de la Pedrera, a Montjuïc, era ple fins dalt, però encara n’hi cabien, de cadàvers, i n’hi van anar portant; a Castellsau, un de tants racons de món, les depuracions ja estaven pràcticament enllestides, sense que els jerarques oblidessin, tanmateix, el nom dels escàpols, per si tornaven o, resurrectes, se’ls descobria en algun altre lloc amb una identitat falsa; l’Auxilio Social, instal·lat als antics locals del POUM, feia caritats a adherents i submisos recuperats per l’ordre eternal i tot de belles damisel·les amb faldilles llargues i les cames ben mitjades servien sopes als desposseïts; botiguers i propietaris es perdonaven mútuament passats foscos de lliga o d’esquerres moderades bo i palpant-se, a la butxava, el carnet tranquil·litzador o, si no el tenien encara, com era corrent, consultant sovint el tiquet/rebut de la cotització mensual que els servia de justificant; els convents es repoblaven amb monges i frares vells que, quan eren doctes, recomençaven les antigues ensenyances, més rigoroses, amb un «como decíamos ayer» pronunciat des del costat de la inquisició; i el senyor Gerard Cardona es repenjava en el seu cunyat per infiltrar-se on més li convenia.
http://www.bcn.cat/bcnpostguerra/exposiciovirtual/es/5.3-organizaciones-de-la-dictadura.html
Foto treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

I jo he vist, Oriol, que no hi ha ningú que sigui gran si no és contrariat, si en algun lloc de la seva vida no sorgeix un dolor perdurable, un turment que tempra l’ànima i la manté contínuament desperta, viva fins i tot més enllà del moment en què la sofrença decisiva és pal·liada pels anys, per d’altres experiències, per d’altres satisfaccions, per d’altres amors. Sí, Oriol, per d’altres amors. Veig les teves dones futures, tremolo per elles i les envejo.[…] La teva necessitat de fer una obra es confon amb la necessitat que tens de mi, d’aquesta comunitat que som, i perquè ho entenc, ho accepto i vull que sempre sigui igual, renuncio a tu. Només procedint d’aquesta manera «insensata»  puc estar segura que tu no em renunciaràs mai, que seré encara un motor de la teva creació.

APÒCRIF TRES: VERÒNICA.

Recuperem a Verònica que va fer una aparició a finals del primer llibre i que va entrar a la parella Oriol-Tilly. Tot i que ella és més accessòria i el primer centenar de pàgines està molt més dedicat a la parella Oriol-Tilly. El personatge de Tilly és la gran troballa d’aquests llibres, també ho és el personatge d’Oriol, però arriba un punt que carrega.

És sempre considerat, amable, bo i a més a més seductor i intel·ligent i sempre té la paraula justa a la boca… Carrega una mica de massa perfecte. Els llibres no són de lectura fàcil i en aquest tercer volum es nota potser massa. Pedrolo volia dir moltes coses i potser s’estava agradant i potser va perdre de vista coses com una certa agilitat narrativa. La lectura és interessant però terriblement densa, i en alguns punts dóna massa voltes a argumentacions que potser no en necessiten tanta, per això dic allò que potser Pedrolo «s’estava agradant».

A més a més de les particularitats del matrimoni Oriol-Tilly ens endinsarem en les particularitats de Verònica i la seva relació (dominació? secta? opus?) amb un capellà que li exigeix que es mantingui verge perquè sinó «no serviria». Això permet que els personatges divagin al llarg de pàgines sobre el valor de la virginitat en les societats occidentals. Res a objectar, tret que es podria dir el mateix en molt menys espai. A més a més a Pedrolo el tema de carregar contra l’església en general li agradava d’allò més.

https://www.flickr.com/photos/ultracuerpo/
Look at the camera © Fidelio García, Creative Commons.

—Hi penso ara, gràcies a tu. I penso que no ets pas únicament un cos, com dius o dónes a entendre, sinó una actitud, una posició… no tan sols física —aclareixo—. Hi ha la teva nuesa d’amant, sovint magníficament impúdica, com cal que les amants siguin, i aquesta d’ara, no pas indiferent, puix que uns ulls d’home et contemplen amb goig i tu coneixes aquest home molt íntimament, però distinta perquè, mentre t’exposes, i t’hi plaus, el cervell estableix d’altres relacions, el lliura a un joc intel·lectual, especula. Una especulació que no es desenvoluparia en els termes actuals sense aquesta mitja nuesa que la dirigeix i l’esperona… Sí, és veritat, Tilly, i ara me n’adono, hi ha una correspondència entre la teva nuesa incompleta i allò que en tu genera i les meves idees. Contra el que tu creus, però, totes dues coses em són alhora familiars i misterioses.

Una inesperada herència provoca que Oriol hagi de retornat al poble, ara amb Tilly, entrarà en un món de records on la presència fantasmal de l’adorada Tina és molt present, potser massa i tot.

Ploro, i també a ella li ragen les llàgrimes mentre de la seva feblesa extàtica s’eleva el cant de paraules que cremen, del meu nom que bat la tarda i rabeja els temps de pausa en pausa com una febrada exquisida en els vessants d’una carn mútua, ella sempre blanca com qui expira i amb el cor, contra el meu, que dispara ritmes cap al ventre, cap al turment de la vulva, i clivella l’ànima perquè ens penetrem en els intersticis d’aquest ser comú que no oblidarem ni quan, l’un en braços de l’altre i estroncats els sanglots, la tarda torna a asserenar-se sense que s’aquieti l’amor.

—Mai no hi havia hagut un home que plorés al meu damunt, endinsat en mi… —sento que xiuxiueja—. Ja sé que has pensat en ella, en la Tina, però no pas per oblidar-me. És com si em volguessis des de la teva adolescència, Oriol, i jo mateixa m’he sentit adolescent, m’hi sento en aquesta dolcesa, en aquesta frisança que em fa gaudir i em fa sofrir encara ara, quan dintre meu tot és tan tendre, tan fràgil, i tot et vol com una amant jove que l’estimat penetra per primera vegada… Et voldria dir tantes coses i no sé com!

https://www.flickr.com/photos/ladriver1/
1 weezie tears © weezie pie, Creative Commons.

Les descripcions sexuals són una de les coses que a Pedrolo se li donaven bé, fins i tot quan potser es passava de poètic.

No ho sabré fins al cap de molta estona, en un llit que sembla sacsejat per ventades sense control, puix que en el seu cos hi ha reserves immenses de luxúria que van aflorant de pous fins ara no explorats i, desbridades, perquè no es preocupa pas de controlar-les, se succeeixen entre pauses breus; la seva voluptuositat, que li infla els pits sota les mans o la boca i li eixampla la generositat de les anques, és com una font d’aigües termals que m’envolupen i entre les quals, a la fi, brolla una altra deu que la calma…

https://www.flickr.com/photos/shyanne69/
Orgasm © Shyanne Williams, Creative Commons.

El tema de Verònica i el capellà acaba malament, amb el capellà degollat per ella i ella després suicidada a base de somnífers. Per això i a tall d’homenatge decideixen l’Oriol i la Tilly posar el nom de la noia a aquest llibre i no el que estava inicialment previst, que era el de Tilly. Això ho explica una mica, perquè Verònica no deixava de ser un personatge secundari (i bastant carregós) i el pes de la narració el portava la vida de la Tilly, pràcticament des de la fi de la guerra, la ruptura amb la família i el anar-se’n a viure a Barcelona i la tornada a la mort del pare.

Una família de la Tilly molt representativa de la burgesia que va acollir el franquisme amb els braços oberts, i que a canvi de poder fer negocis tranquils i tenir els obrers controlats no posaven cap pega a entregar el país, o el que encara en quedava, al bàndol guanyador.

I amb això finalment arribo al darrer volum de la sèrie.

APÒCRIF QUATRE: TILLY.

Per fi anem, espero ara que ja sense distraccions, al gran personatge d’aquesta sèrie, la Tilly. I aquí també fa aparició un personatge fins ara només mencionat, l’Ignasi, un «monstre» adolescent que porta milers de pàgines escrites, que busca en l’Oriol el consell de l’escriptor consagrat però que es troba amb la Tilly també.

Ara sec al seu davant, a la butaca, amb la meva bata d’alumna dels Maristes, de la qual he deixat descordat el primer botó de dalt. Sí, sí, no m’estalviaré de confessar-ho: a la seva mirada he volgut oferir, malgrat la meva pretesa despreocupació, la naixença d’aquest camí entre els pits, la promesa d’un cos nu… Bé, el pecat és més aviat de negligència: el botó es descorda, i ho respectes. Tant se val. Inevitablement, el crido amb aquest cos de de l’entrada, quan en dir-li que l’Oriol no hi era ha estat a punt de lliurar-me la camiseta allí mateix, al llindar de la porta, i m’ha calgut mormolar «entra», precedint-lo ja cap a aquesta habitació on ara em fita, on els seus llavis tenen una lleugera tremolor quan contesto amb una pregunta:

—M’has escollit, doncs?

La veu ho pot expressar tot i convertir en resposta, en assentiment, la interrogació que fa. I hom por quedar-se silenciós, emmudit, per l’inesperat: que la dona, prop teu, inclinada cap a tu, faci entendre amb tanta naturalitat que ja no et caldrà turmentar-te més cercant com insinuar-li o amb quins mots i en quina circumstància declarar-li allò que ja sap: que vols fer-li l’amor.

https://www.flickr.com/photos/jjmerlin/
Stop undressing me with your eyes! Use your Teeth!! © Jean-Jacques Merlin, Creative Commons.

La Tilly se n’anirà d’escapada amb l’Ignasi, l’Oriol ho sap però són una parella on es tol·leren aquestes coses, no només l’Oriol se’n pot aprofitar, també ella. I que l’ús d'»aprofitar» no porti a error, ningú s’aprofita de ningú, és una relació equitativa. Una mena de road-movie que per ell ho té tot de viatge iniciàtic, és una mica més misteriós que n’espera la Tilly, tot i que des del principi li deixa clar que no serà un viatge d’arribar i moldre.

—Au, ara a dormir… No vols donar la bona nit a la teva puta? —perquè d’això m’ha tractat en veure’s decebut i, cal creure, humiliat en el seu orgull de mascle.

A tall de resposta que no m’esperava, atès el posat absent, cellut i tot, amb que m’ha permès de despullar-lo, la cara s’abalança cap a la meva espatlla, amb un gest convencionalment reservat a la femella en destret, i hi reposa mentre les mans, que també ha avançat, se m’arrapen al capdamunt dels braços. I, meravella de les meravelles, sento unes llàgrimes que em mullen la pell.

L’home que plora per una dona, al seu davant, s’endinsa en el seu ànim amb pregoneses que tantes vegades no té el sexe, i la dona per la qual l’home plora sense amagar-ho pot ser que senti una agradable dolcesa  a la vulva i una temptació, una necessitat de besades. I aquestes besades, que volen conhortar, són confortables, d’una calidesa que la passió crema molt de pressa i que la tendresa conserva llargament. Galtes i bescoll, les parpelles que es tanquen sobre uns ulls molls i els llavis d’una ductilitat que enamora, d’una carnositat flexible i receptiva que commou…

https://www.flickr.com/photos/uomoelettrico/
Boys don’t cry © Corrado Alisonno, Creative Commons.

L’Ignasi s’inventa una història rere l’altre sobre perquè l’atrau la Tilly, que li treu més de vint anys. Costa saber què pretén o quin Ignasi és el de debó, i sembla que és això el que vol la Tilly, per això costarà tant. No serà un viatge ple de sexe i una història típica de dona madura i jove que perd la innocència, això seria el fàcil i el previsible, però en aquests llibres les coses no són ni fàcils ni previsibles, i aquest viatge tampoc. És un viatge també dins d’ells dos, sobretot dins la Tilly que en aquest volum coneixem com es mereix i podem entendre l’evolució que l’ha duta al punt on és ara.

Però cal distingir, remarco, entre l’Oriol i jo. En el meu cas hi ha la guerra, aquestes grans vacances de la moral tradicional, sense la qual segur que la família m’hauria domesticat ni que m’hi resistís, com feia. ¿No s’hi resisteixen tots els adolescents que després, homes, seran gent de «profit», «puntals» de la societat, i, elles, «honestes» mares de família i «guardianes» rigoroses de l’ordre que les discrimina?
La guerra va donar-me l’ocasió d’infringir un codi, de conquistar la més bàsica i la més perseguida de les llibertats. En el moment oportú, afavorida pel col·lapse de les estructures burgeses, podia ser dona. I ho vaig ser amb gust, com ho és sempre qualsevol noia normal en l’esperit de la qual no s’han pogut instal·lar encara d’una manera decisiva els mecanismes restrictius que provoquen temors, neguits, problemes de consciència. Des d’aleshores, i ajudada per un relaxament familiar ben comprensible en la nostra posició incòmoda, ja no podrien tornar a junyir-me a la sínia. Sabia què era una sínia i que hom només pot escapar-se’n per la transgressió.

https://www.flickr.com/photos/joegoauk72/
Ox – Driven Coconut Oil mill © joegoauk Last Namegoa, Creative Commons.

Una transgressió i un ser dona i lliure amb totes les conseqüències que no té cabuda ni al poble ni en els costums i la moral de després de la guerra. Però va trobar-se amb l’Oriol i el que va començar com una relació més de seguida va ser una compenetració d’ànimes que anava molt més enllà, una mica com un model del que podrien ser les relacions si ens treiem de sobre les convencions socials.

I no crec que fos indiferent la diferència d’anys, d’experiències. Potser era precisament necessària. La realitat de la Tilly fecundava la imaginació de l’Oriol perquè ell, disposat com ja hi estava, pogués penetrar més en la dona que, en obrir-se-li totalment, amb una passió sense reserves, suïcida, li comunicava la dimensió radical de la feminitat. L’Oriol tocà el tou d’un món carnal en el qual la receptivitat es confonia amb l’acció i fou endut per una fal·lera creixent que l’endinsava cap al centre de la fundació de l’univers humà, de la metamorfosi que, abraçant-ho tot, es realitza en termes eròtics. Prou ha procurat el novel·lista explicitar-ho en aquest llibre, entre els més romàntics que s’hagin escrit mai, però la meva impressió és que no se n’ha sortit, que no podia sortir-se’n. Aquell món que vivien tots dos resta secret per una diversitat de raons, però sobretot per una de fonamental: els enlluernava. El text, doncs, conceptualitza només les pampallugues. On eren de debó, els ulls (llegiu les paraules) no hi arriben.

https://www.flickr.com/photos/johnlembo/
Sunset couple © John_DL, Creative Commons.

I unes poques pàgines després, Manuel de Pedrolo decideix acabar la novel·la bastant de mala manera. Ho fa per la via definitiva, però ho resol de pressa i corrents i deixant moltes històries a mitges o amb la sensació que tot plegat podia donar força més. Ni idea de perquè ho fa així. Hi ha vàries possibilitats, les més fàcils són que comencés a pensar que no podria acabar mai la història, o que se’n cansés, qualsevol cosa que el decidís a aturar-se. Potser algun tema que no sabem? Podria ser fins i tot que veiés que necessitava un parell de llibres més per la sèrie i que li fes mandra posar-s’hi i preferís deixar-ho per centrar-se en altres coses. El darrer llibre està datat el 1983, i ell va morir el 1990 d’un càncer, no es descartable que preferís dedicar-se a altres llibres.

Per la manera com escrivia Pedrolo costa de creure que tingués un pla estricte i rigorós de tot el que feia, sembla que escrivia molt a raig, directament a la màquina, amb un instint de novel·lista absolutament magistral. Però aquest final… Han estat 4 volums d’unes 300 pàgines, 1200 en total, que amb un cos de lletra que no fes sangrar les retines s’allargaria ben bé fins a les 2000. Dues mil pàgines sensacionals es mereixen una conclusió a l’alçada que arrodoneixi el conjunt, i lamentablement això no és el que tenim. Fa mal, però és el que hi ha.

Tot i el regust deixat per aquest final el conjunt dels Apòcrifs és sensacional. Té alguns «peròs», això sí. Per començar aquest del final, també una certa dispersió que va en augment, sobretot en el tema polític, potser planificava desenvolupar més aquesta faceta en algun altre volum, i la densitat. Són llibres densos, aquí Pedrolo no ens ho vol posar fàcil, ens exigeix i si el llibre a estones ens estaborneix doncs és el nostre problema. Això a mi em sembla bé, o en tot cas millor que malacabar una sèrie. És una pena que aquests llibres no fossin rescatats durant l’Any Pedrolo, a més a més són complicats de trobar i en no gaire temps seran directament introbables, i trobo que tenen qualitat de sobres per ser més coneguts i per ser reconeguts dins de la vastíssima obra de Pedrolo com una de les peces fonamentals a un nivell similar al que té la tetralogia de La terra prohibida.

Vaig començar a llegir els Apòcrifs a primers d’aquest any, ara se’m fa estrany acabar, però tot té un final, fins i tot aquesta ressenya que ja passa de les 6500 paraules, quina barbaritat! Felicitats si heu arribat fins aquí.

 

Els millors llibres de 2018

Ha estat un bon any, molt bon any, la xifra de llibres llegits ha superat els 80, i tot i que de tant en tant posi algun llibre a parir, en general sóc bo, i m’agraden els llibres.

Però seleccionar vol dir seleccionar, i això és fumut. He deixat fora llibres bons, fins i tot molt bons, he aconseguit una llista per sota de 20 i em sembla un éxit. Hi ha llibres molt bons que s’han quedat fora, això és així, he hagut de ser implacable per no tenir una llista immensa.

Aquests són els millors, amb tota la pena pels que no hi són, però si hagués de resumir a lo bèstia el que m’ha aportat el 2018 a nivell de lectura, aquests serien els escollits:

Els romanents / Víctor García Tur

Furtivos / Tom Franklin

Aglutinació / Joan Jordi Miralles

Els metecs / Pep Puig

En aquell cel brillen estels desconeguts / Stalker

La biblioteca fantasma / Jordi Masó Rahola

Permagel / Eva Baltasar

L’ofici / Serguei Dovlàtov

La terra prohibida. Volum II / Manuel de Pedrolo

Els dics / Irene Solà

Agostino / Alberto Moravia

Padre e hijo / Larry Brown

Exorcismes / Vicenç Pagès Jordà

Allò que vaig estimar / Siri Hustvedt

Aprendre a parlar amb les plantes / Marta Orriols

Dalva / Jim Harrison

Falten alguns, n’hi ha dos que m’ha costat horrors deixar fora (Quan la mort és la vida i la vida és la mort: per Nicolau Esnaola Segarra, de David Cordero Espín; i també En braços del pare, d’Àlvar Masllorens), i algun més que segur em deixo. Si voleu saber més d’aquests llibres teniu els enllaços.

Estudiant una mica més les xifres totals hi ha alguns autors que he repetit més d’un cop, els meu autor més reincident és Manuel de Pedrolo amb 5 llibres (que de fet haurien de ser 8 perquè un era triple i l’altre doble), no és mala manera de celebrar el seu centenari. Sobre això m’agradaria repetir un demanda: els seus Apòcrifs (4), i els seus Anònims (3) són pràcticament introbables i es mereixerien una reedició com la que ha fet Comanegra de la també introbable tetralogia La terra prohibida; i també una edició completa i ordenada del cicle Temps Obert (11 llibres) seria tot un detall. En total 18 llibres d’una producció de 128, però molt significativa de l’autor i que ara és o introbable o amb moltes dificultats com amb els diferents volums de Temps Obert. I també estaria molt i molt bé recuperar en una nova edicio els diaris dels seus darrers anys. Perquè encara que l’any Pedrolo hagi passat se l’ha de seguir recuperant, és de justícia!

I amb aquesta crida Pedroliana, fins l’any vinent!

 

Successimultani / Manuel de Pedrolo

Pedrolo i ciència-ficció és una aposta que no falla mai, no m’hi estendré. Aquí el trobem explorant un dels clàssics del gènere com són els viatges en el temps i les paradoxes que pot ocasionar.

El llibre comença una mica llastrat, com si fos necessari explicar-nos molt bé com funcionen (i com no) i en quines condicions els viatges en el temps. Sembla que cal delimitar molt bé el terreny de joc en el que ens mourem al llarg del llibre.

En gran part del llibre la ciència-ficció sembla més una excusa que una altra cosa per explicar-nos les aventures del protagonista en diferents moments, a l’ara del 1973, i al 1951, i com la seva pròpia existència es va complicant, i amb un desenllaç que jo començava a veure venir.

És ciència-ficció perquè els viatges en el temps són un clàssic del gènere, no us espereu però una ciència-ficció més de l’estil de Blade Runner (la pel·lícula) tot és menys espectacular, menys futurista (no es pot viatjar al futur perquè encara no existeix) i més nostrada, més realista, amb carrers i barris de Barcelona perfectament identificables.

El final, tot i veure’l venir, té alguns detalls d’allò més destacables, com la presència del propi autor, més o menys.

Algú que no hi havia de ser / Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo era un mestre, i un dels camps on es notava més era el de la novel·la negra, on es movia com un dels grans. Els seus llibres tenen el ritme i l’estil dels clàssics americans que tant va contribuir a difondre des del seu càrrec de responsable de La cua de palla.

Tenim un banc, una escletxa en la seguretat i un protagonista que veu una manera de fer un atracament gairebé perfecte. Com en altres llibres de Pedrolo els lladres no ho són per cobdícia, ho són per sortir d’una situació injusta, per en certa manera comprar-se a ells mateixos, o comprar-se temps lluny de feines embrutidores i sempre mal pagades. I com en totes aquestes històries hi ha una dona, que fins i tot com a ostatge no pot evitar ser un objecte de desig, una dona fatal… sí això avui dia no sona gaire correcte, què hi farem!

Va girar-se cap al vidre, l’abaixà dos o tres dits i va llençar la punta de la cigarreta. L’abric se li havia tornat a obrir sobre les cuixes plenes que la posició esclafava una mica, però aquest cop no va recollir els faldons tot i que va veure perfectament que la mirava. Quan vaig alçar-lo, va sostenir-me l’esguard i els llavis se separaren indecisament sota els badius que s’estremien. Els ulls s’anaren enfosquint, sense hostilitat, i es desplaçaren cap a la mà quan l’avançava. Però no vaig completar el gest, i la mirada tornà a encadenar-se a la meva. Hi havia una barreja de calidesa i de burla que m’eixugà la gargamella.

https://www.flickr.com/photos/andry_portfolio/
Julya on the bed © Andry Fridman, Creative Commons.

Però Pedrolo sempre ens engaña i quan creiem que estem llegint una història tìpica com n’hi ha tantes descobrim que no, que hi ha dues històries i que el cop perfecte és només el principi, el que realment és interessant ve després. I que pràcticament ningú és el que sembla en aquest joc d’enganys.

Aquesta novel·la es va publicar el 1972, algunes referències sexuals són més explícites que en obres anteriors i també es parla (de manera molt més indirecta) de lluita i de resistència. Els darrers anys del franquisme van ser un bullidor de grups i grupuscles que lluitaven de diverses maneres per canviar les coses. En aquest llibre Pedrolo va d’un gènere negre més «americà» (més directament hereu dels grans clàssics com Chandler o Hammet) a un de més europeu, o potser simplement més pedrolià. Un llibre curt, directe, contundent i sorprenent, el millor Pedrolo.

La terra prohibida. Volum II / Manuel de Pedrolo

Ja és aquí el segon volum, les parts 3 i 4 de la tetralogia de Pedrolo, possiblement una de les seves obres més reexides.

Ja vaig parlar abastament del primer volum en aquesta entrada, en aquest tenim les novel·les Les fronteres interiors i La nit horitzontal, i el bar de Cedó com a nexe entre tots plegats. Els llibres s’ambienten a la dècada dels 50, i Pedrolo va escriure pràcticament cada llibre en un mes, després els va tenir literalment amagats una vintena d’anys. No és només que ni de conya haurien passat la censura, és que probablement l’haurien detingut.

A Les fronteres interiors,  Albert Cros ha tornat a Barcelona. El 39, derrotat com tants altres va agafar el camí de França deixant aquí dona i dos fills, i torna 11 anys després. 11 anys, uns fills que quasi no el reconeixen i una dona que el suporta. Sembla que es van casar en plena foguerada, que era tot el que hi havia, i ja està, i el pes dels anys passats a França i les sospites. I una vida i un entorn on Albert difícilment podrà ser feliç.

Terra conquerida, derrotada i ocupada, aquesta és la Catalunya que es troba, i ni queixar-se pot.

© Francesc Català-Roca.

Treballant de professor de francés en una acadèmia privada (amb els seus antecedents res de treballar a l’educació pública) i corregint novel·les abans que les duguin a imprenta a una pesseta amb quaranta la pàgina.

Un vespre fent un vermut al bar de Cedó, a la Vall d’Hebrón, el bar on va anar a parar el protagonista del primer llibre en Jesús Maristany, la noia del bar, l’Eugènia li diu que l’han detingut i l’acusen d’haver fet de patruller durant la guerra i li prega que faci alguna cosa per intentar ajudar-lo.

Es va interrompre, perquè el que estava a punt de dir resultava massa grandiloqüent. Combatre per la llibertat. Això havia volgut dir. Però ni la manera de dir-ho ni el moment eren ben escollits. D’altra banda, què sabia aquell pobre noi de la llibertat? Llibertat de robar, de matar, de tirar-se la primera dona que li fes el pes… Ben mirat era natural, ningú no li havia ensenyat a respectar els altres perquè mai no l’havien respectat a ell. Després ho va comprendre, però el disgust persistia.

I ara resultava que en Maristany també era un d’aquests! Costava més d’entendre. És clar que a les patrulles devia haver-hi hagut de tot, però, no indicava ja un defecte de la personalitat el fet d’haver-ne format part? Era com fer-se policia. Comprenia que alguns podien sentir-se atrets per la professió quan, de joves, els enlluernava el miratge de l’aventura. Però i després, un cop dins? No era una professió d’homes normals. I tampoc no ho havia estat la del patruller. Algun dia seria interessant d’examinar en detall un aspecte de l’home que… Però eren tantes, les coses que hauria calgut examinar!

© Francesc Català-Roca.

La seva vida és trista, grisa i sense alicients, excepte una noia de l’academia que intueix que n’està enamorada, la Neus, una noia de disset anys (ella diu que quasi divuit), una noia vint-i-tres anys més jove que ell. El seu panorama vital és força trist.

No tenia remei haver complert els quaranta anys sense haver aconseguit mai res. Tu fas com els crancs, noi! Qui li ho havia dit, això? Sí, el sogre, aquell poca-solta. Sense les teves atzagaiades, ara, amb la teva intel·ligència, ja series el director d’un grup. Sí, i què? Quina importància tenia ser director d’un grup escolar? I per què li deia amb la seva intel·ligència, si no hi creia? Ningú no creia en ell, i amb motiu, és clar. Seguia: No entenc per quins set sous te n’havies d’anar. Un home casat i amb fills no té dret de comprometre’s d’aquesta manera. Oh, i encara per no res, si ho mirem bé! Naturalment, havia hagut d’aguantar el sermó. Els sermons. Fins i tot el pare, perdut i tot com estava, es va creure obligat a dir-hi la seva: No sé per què t’hi havies de barrejar, en política… Era inútil contestar-li que mai no n’havia fet, de política. Ara, haver lluitat amb la República, haver defensat una causa justa i patriòtica, era haver fet política. Pronunciar el nom de Catalunya encara era fer política. Mai no ha donat res a ningú, deia el pare… fora de quatre pispes que en viuen.

Ja havia passat més d’un any, d’això, però semblava que fos ahir que li ho deien. I és que de fet continuaven dient-li-ho amb cada mirada, amb cada gest esbossat en presència seva.

© Francesc Català-Roca.

Els eixos de la novel·la són varis. El descarnat retrat que fa de la societat i del país , quina Catalunya podrà sortir de tot això? La seva supervivència amb una vida que tot just suporta. El record dels seus anys a París, i l’amistançada que hi va tenir.  Els records de la guerra i l’intent d’ajudar Maristany. I la Neus i el que representa, potser la darrera oportunitat de ser feliç amb tot en contra però tan difícil resistir-se a una noia jove i bonica i agradable i que sembla fondre’s per ell…

Cadascú a la seva manera, tots dos sofrien. L’Albert no s’havia sentit mai tan turmentat, però per damunt d’aquell turment l’embolcallava una mena de felicitat suau i contradictòria que probablement ella no compartia. Aquests instants sí que no els oblidaré mai, es va sorprendre pensant. Era que potser no havia viscut mai res de tan intens al costat d’una dona. Comparat amb els sentiments que ara el submergien, què era aquell instant d’estranya tendresa que va sentir per la Bèlia? O l’exaltació triomfant que el va travessar com un corrent elèctric la primera vegada que va conèixer el ventre acollidor de la Cecília? O fins i tot aquell dia, molt de temps abans, quan descobrí els pits que la veïna li mostrava des de la proximitat de la finestra de casa seva? Tot allò, i tantes altres coses de la sev vida d’home de quaranta anys, desapareixia escombrat per la plenitud dolorosa de l’hora actual. I ja no importava que fos una criatura qui el feia sentir amb tanta intensitat. Perquè, de fet, no ho era. Era una dona, ara en l’inici del camí que puja victoriosament al cim. Però ell es trobava a l’altra banda.

https://www.flickr.com/photos/53812099@N04/
carmen fiano © shots of carmen fiano, Creative Commons.

Amb aquesta història (que no explico com acaba) i l’aparició de grups de resistència al règim acaba Les fronteres interiors. La part següent està protagonitzada per un personatge que ha anat apareixent i que se’ns ha fet força odiós, un escriptor en català, un cap calent, un tabalot, un baliga-balaga i un poca-solta en general encantat de coneixe’s, però no deixa de ser un escriptor i l’esperança de tenir una literatura passa per tenir escriptors. No sé si Pedrolo es va basar en algú concret, possiblement va barrejar diferents característiques per fer l’Orsil, i la seva dona que sembla ser la que té cervell de la parella. Ells protagonitzen La nit horitzontal.

https://www.flickr.com/photos/giuseppemilo/
The couple – Dublin, Ireland – Black and white street photography © Giuseppe Milo, Creative Commons.

Tot el que he dit de l’Orsil és cert, però a mitges, l’Orsil que hem vist és una projecció, és el seu propi personatge, no és així. Amb les primeres pàgines de la novel·la ja ens adonem que no estem davant del mateix, o que si ho estem és algú molt més complex. En tots aquests llibres l’existència d’una organització subversiva plana per tot l’argument. Tot i les dificultats hi ha qui no es resigna i fa el que pot per ensorrar el règim, o almenys debilitar-lo. Un dels que ho fa és l’Orsil, cosa que l’obliga a dur una mena de doble vida que també s’estén al pla sentimental.

A més a més del tema polític Pedrolo va carregar l’apartat afectivo-sexual dels llibres, ras i curt, la dona d’Orsil, la Maria, és lesbiana, i amb el seu coneixement ell s’entén amb una altra dona, la Daniela, amb qui pretén tenir un fill perquè a més resulta que Maria és estèril. Tot plegat molt fred i molt lògic, vist ara, però estem parlant dels anys 50 (en aquells anys oficialment l’homosexualitat era considerada una malaltia).

Un cop tancats a la cambra, acabà de reconciliar-s’hi i fins va riure quan ell intentà de fer-li’n els honors com si es trobés a casa seva. Van acabar per retrobar-se als peus del llit, l’un davant de l’altra. La va besar més pregonament que no havia pogut fer fins llavors i, per darrere, li feu lliscar la cremallera del vestit esquena avall. Va acudir-se-li una pregunta que després li sembla estúpida:

—No et molesta pas el llum?

Ella va indicar que no amb el cap i, torbada, afegí:

—No he d’amagar res.

Era veritat, recordà ara, assegut prop seu. De primer ni va tenir temps de comprovar-ho, perquè un remolí de vida el va arrossegar, i a ella també; quan se’n va adonar eren ja tan a prop l’un de l’altra que els faltava perspectiva per observar-se. De fet, no va descobrir-la fins molt més tard, quan ella s’adormí entre els seus braços. Va desfer-se’n sense despertar-la i va veure-la amb aquell rostre clar i jove que tenia ara. Es va dir: adormida encara és més bella. Potser no ho hauria pogut assegurar de ningú més.

Seguidament, es va adonar que havia obert els ulls. Potser l’havia despertada el seu mateix esguard, tan intens. Li va somriure, gairebé torbat que l’hagués descobert en aquell acte de contemplació.

https://www.flickr.com/photos/131987802@N04/
the morning © paul b, Creative Commons

[…]

Va amarar-lo una onada d’agraïment, quelcom que no tenia res a veure amb l’amor però que encara era amor. Impulsivament, li amoixà la cara.

—Dorms?

Volia sentir la seva veu.

—No. Soc feliç.

Però aquestes novel·les de Pedrolo són un mal lloc per ser feliç, i les activitats d’Orsil acabaran posant-lo en una situació desesperada que no està segur de poder manejar. Els dos fragments que he posat corresponen a la part més diguem-ne amorosa del llibre, però hi ha molt més. Subversió i organització de resistència, resistència pacífica (tot i que no descarta altres vies) i lluita, individual però sobretot col·letiva. De tan actual fa feredat.

https://www.flickr.com/photos/gcfairch/
The Robbery © Geoffrey Fairchild, Creative Commons

El llibre acaba amb un epíleg de Núria Cadenes, que va llegir en Pedrolo coses que després li va tocar viure en persona. I que para esment en una frase que val la pena destacar perquè destil·la tot el que Pedrolo pensava dels que es plegaven, dels que renunciaven i es traien a si mateixos:

Viviu en un món molt petit, perquè és fet a la vostra mesura.

L’edició d’aquesta tetralogia en dos volums, el primer encapçalat per un pròleg de Patricia Gabancho i aquest tancat amb l’epíleg de Núria Cadenes formen un tot. No és només una reedició d’unes obres introbables de Pedrolo, molt possiblement estem al davant dels seus millors llibres, o si això és massa agosarat uns llibres a l’alçada dels seus millors. Aquests a més a més tenen una altra virtud: són incómodes, punyents, i en moltes coses (en massa coses) increïblement actuals tot i tenir més de seixanta anys!

Només queda felicitar Comanegra per l’edició, recomanar aquests llibres i esperar que algú s’animi a reeditar els Anònims, els Apòcrifs o la sèrie Temps obert, per demanar que no quedi.

A l’ombra del crim: una trilogia / Manuel de Pedrolo

Com que aquesta ressenya es publica a tres dies de l’1 d’abril només puc començar dient: feliç centenari mestre!!!!!

I si voleu llegir altres ressenyes que he fet de Pedrolo no més cal que aneu a aquest enllaç, és l’autor més ressenyat d’aquest bloc.

Triple llibre de Pedrolo, o tres llibres recollits en un de sol i que per tant han acabat sent un tros de llibre. Aquí concretament es reuneixen Doble o res, L’inspector fa tard i Joc brut, tres clàssics del canon pedrolià en la seva vessant més negra.

Doble o res.

El primer dels llibres tracta del que ara en diem un segrest express. Tres persones agafen a un empresari en sortir de casa, a punta de pistola el duen en un amagatall on l’obliguen a firmar tres talons per 100.000 pessetes cadascú (600€ però al 1950 aquestes 100.000 pessetes eren molts diners). Dos dels segrestadors surten amb les talons a fer-los efectius i un tercer es queda a l’amagatall amb l’empresari esperant les notícies dels altres dos.

A falta de res millor a fer comencen a conversar, van guanyant confiança i l’empresari acaba fent una confessió que es remunta a la seva infantesa, els anys passats a França i la seva participació a la Gran Guerra, i Madeleine.

https://www.flickr.com/photos/archivesnz/
New Zealand soldiers in the front line on the Somme, La Signy Farm, France © Archives New Zealand, Creative Commons.

A Madeleine la va conèixer en un poble francés de rereguarda on es va estar una temporada abans no els enviessin a construir trinxeres més al nord. Una dona que va ser una obsessió, i també una manera de garantir-se un bon nivell de vida, i ell que no està massa orgullós del que va fer, tot i que en aquell moment no tenia manies. Com aconsegueix tenir rendida a Madeleine… en fi, d’aquelles coses que ara tindrien molts adjectius.

L’endemà, de bona hora, de bona hora per a mi que em llevava tard, vingué Madeleine a treure’m del llit. El nostre pla era passar el dia en un d’aquests hostals que hi ha al llarg del Sena i que semblen fets a posta per a refugi dels amants com nosaltres. Fou aquell un dia feliç, i els dies feliços, és conegut, no tenen història. Potser les últimes hores foren entelades pel pensament que l’endemà al matí ens separaríem, furtant així un dia, un dia sencer, a la nostra amor. Comprenia que per poc que hagués insistit, Madeleine no hauria objectat res al fet que em quedés. No hi ha res com la felicitat per ablanir les decisions més infrangibles, per vèncer les voluntats més obstinades. Però jo em vaig guardar bé de fer la més petita al·lusió a un possible ajornament del meu viatge. M’hi jugava el meu futur, i no era qüestió de mancar-lo per uns besos de més o de menys quan després, més tard, tindria tots els que voldria, i potser encara més dels que voldria…

https://www.flickr.com/photos/papaci/
Paris (64) © zatharis, Creative Commons.

La novel·la comença com una novel·la negra, després passa a ser una altra cosa, però també és negra, això sí no sabem que ens acaba interessant més, si la confessió de l’empresari o el que passa o no passa amb el seu segrest. Això sí, el final de la història de l’empresari porta molta reflexió, massa pel meu gust, el llibre s’alenteix molt cap al final i això no és bo, a més a més el primer és amb diferència el llibre més llarg del volum, s’allarga 400 de les 600 pàgines del llibre. Potser funcionaria millor amb una extensió més curta, per posar-hi algun però.

L’inspector fa tard.

Aquí el que tenim és un misteriós robatori dels diners per pagar els sous d’una fàbrica (antigament es feia així, és pagava en metàl·lic, normalment els dissabtes perquè es pagava per setmanes). El robatori és misteriós, i tot apunta a qui es va quedar vigilant a la fàbrica aquella nit, el protagonista.La policia el burxa, i també algú menys amistós encara que la policia li reclama els diners. Uns diners que no té ell, o potser sí?

https://www.flickr.com/photos/cooperweb/
Money © Keith Cooper, Creative Commons.

S’adonava, com no se n’havia adonat mai, de la migradesa d’una vida encadenada a un treball indiferent, viscuda sempre amb la mirada atenta a les busques del rellotge, malgastada entre papers plens de xifres i esperes a la parada del tramvia. Sempre havia viscut per aquestes mesquineses. Una vida d’esclau. Tot, al seu entorn, sempre havia estat desagradable, fosc, brut.

De nou, i això és constant, el crim és només un medi, aquí no tenim a delinqüents «de carrera», tenim a gent que necessita els diners bàsicament per fugir d’una misèria a la que l’honradesa els condemna. És una crítica encoberta al sistema en la seva totalitat, als anys 50. Moltes vegades s’ha fet servir la novel·la negra per fer una crítica ferotge de la societat, hi ha grans retrats dels Estats Units de la Depressió a la novel·la negra. I com que les novel·les de lladres i serenos no es prenien en serio aquests tipus de crítiques (no gaire directes i relativament apolítiques) podien passar la censura.

Joc brut.

Una novel·la negra rotunda i rodona amb un inici espectacular:

Mítica portada de la primera edició a «La cua de palla».

Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari.
S’havia assegut al banc de davant la parada de l’autobús i, amb una cama sobre l’altra, s’espolsava una sabata on devia haver-li entrat una mica de sorra de l’avinguda. Mai no havia vist una cames tan meravelloses. Ni uns genolls tan bonics.
Després, quan va aixecar-se, vaig comprovar que no m’havia equivocat. Duia una faldilla curta, més aviat cenyida, i el cos era digne de les extremitats que mostrava tan generosament. El ventre era llis, d’adolescent, i això posava més en relleu les anques arrodonides que, després de perllongar unes cuixes que s’endevinaven llargues i nervioses, morien en una cintura breu. Més amunt, les sines inflaven la brusa blanca que contrastava amb el seu rostre bru, il·luminat per uns ulls immensos i maliciosos.

https://www.flickr.com/photos/pedrosimoes7/
Legs © Pedro Ribeiro Simões, Creative Commons.

És un començament de novel·la simplement perfecte, i el ritme no decau.

Però el seu somrís em desarmava. No podia enfadar-m’hi. Un no pot enfadar-se amb una noia que us mira i us somriu com si els seus ulls haguessin arreplegat tot el sol de l’univers.

Aquí el tema és la dona fatal, i el crim necessari per assolir els diners i esquivar la misèria. Sempre el crim com a mètode per sortir de la pobresa, o almenys intentar-ho. De les tres obres que reuneix aquest volum aquesta és la més aconseguida i una de les més reeditades (a molta distància del Mecanoscrit), també és la més recent, aquesta ja de 1965 i en aquesta Pedrolo ja desplega tot el seu talent. La dona, el desig, el crim, l’engany, la venjança i el càstig.

https://www.flickr.com/photos/madalena_pestana/
paper-life – «femme fatale» © Madalena Pestana, Creative Commons.

S’estan reeditant tot de coses de Pedrolo, i aprofitant que aquest és el seu any jo vull demanar un parell de coses més: Els apòcrifs (4 volums) i Els anònims (3 volums), introbables si no és en llibreries de vell i tot i així, i potser també seria hora que es reedités Els quaderns d’en Marc, al cap i a la fi un llibre anònim no deu tenir despeses de drets d’autor (tampoc són gran cosa) i la darrera edició és del 2002; però sobretot el que cal que es reediti de manera ordenada i xula, és la sèrie Temps obert, tot i que no sé per on deuen rondar els drets dels onze llibres de la sèrie.

Crucifeminació / Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo és un autor tan bast com polièdric. És un narrador excepcional, i també autor d’obres més estranyotes o experimentals, més difícils de comprendre, i aquest és el cas.

Una dona prenyada apareix crucificada. Això atrau a cada cop més curiosos i «responsables» que en van donant diferents interpretacions. Els responsables que acaben amb la paella pel mànec són els capellans, confosos per aquesta mena de segona vinguda, perquè tots els metges confirmen que la dona embarassada és verge. Aquest és un cas que convé no airejar.

Aquest és el punt de partida. Una prosa enrevessada, jugant amb elements com l’enquadrament de línies al paper, un llibre difícil, potser una mica espès però ple del Pedrolo més decidit a tocar tots els temes. Un autor que de vegades no volia posar les coses fàcils als seus lectors. Això és la part principal del llibre, les altres parts, força més curtes ens ofereixen informació des d’altres punts de vista sobre el succés.

Un llibre que és una crítica gens dissimulada a les religions, que potser costa una mica d’entrar-hi. És el que té ser un autor polièdric, té obres més «fàcils» i d’altres com aquesta més «difícils», ideal per tots aquells que consideren que Pedrolo és només autor del llibre i que tots els altres són com aquells, novel·la juvenil, i no.

La terra prohibida. Volum I / Manuel de Pedrolo

Primer volum dels dos que recolliran la tetralogia de Manuel de Pedrolo sobre els anys 50, un llibre que Pedrolo va tenir amagat a casa (literalment) uns vint anys, fins que les coses van canviar i la publicació del llibre era possible sense anar a presó després.

El llibre compta amb un llarg i interessant pròleg de la recentment desapareguda Patrícia Gabancho, en poso un fragment perquè trobo que és molt revelador sobre Pedrolo i la seva obra, ambdós amb una coherència i una orientació molt similars, un escriptor honest no pot fer una altra cosa; i a més a més demostra que Pedrolo és un escriptor increïblement actual, en un llibre escrit fa vora 60 anys.

Anys després de mort, milers de pàgines després, Pedrolo continua sent recordat com l’autor del «Mecanoscrit del segon origen», un llibre menor tot i que absolut best-seller de la nostra cultura. Hem d’esperar que contribucions intel·ligents com les de l’editorial Comanegra, amb aquest volum doble que teniu a les mans, ajudin a situar Pedrolo com el que és: un autor sòlid, honest, important i bàsic per entendre i temps i un país.
Què sentiria, que pensaria avui Manuel de Pedrolo? És sempre agosarat atribuir a qui no hi és una actitud que indefectiblement acaba sent la de qui fa l’aposta. Però en tenim alguna pista. Pedrolo estaria esperançat. Altrament no hauria lluitat tota la vida per construir un futur plausible. Esperançat amb un horitzó d’alliberament nacional -era el seu llenguatge- i de redreçament social: un país lliure, un país just. Un país a la punta dels dits.
Tanmateix, escèptic com era, havent vist més d’una vegada com els processos promissoris s’esvaïen, com naixien divisions i recances i fins i tot traïcions a l’ideal, Pedrolo estaria amb l’ai al cor. Serien capaços els catalans de fer el que estan col·lectivament empesos a fer?
I, en tercer lloc, notaria la flaire -una vella, coneguda olor- de la dictadura en les formes que el govern espanyol, que l’estructura mineral de l’Estat, utilitza per acallar la voluntat dels catalans. Procediments dubtosos, a la vora voreta de la legalitat, discursos de postveritat, trampes, manipulacions. Una dictadura low-cost, comandada per la fiscalia com a disfressa de la voluntat del govern, que ens indica que no volen amollar la presa, però que no les tenen totes. David contra Goliat, un cop més. Pedrolo és home de «davids»: seuria a la seva taula, tancaria els ulls, els tindria plens de les imatges de la gent al carrer, de la resposta popular que encapçala el moviment, de les cançons i els clavells, de la imatge divertida -divertida i al capdavall, diabòlica- del Piuet, i tot tancant-los diria: «Doncs potser no, que no he malversat la meva vida». I somriuria sense cap ombra de l’amargor que a vegades se li colava en el gest.

Via Laietana, Barcelona © Francesc Català-Roca.

La terra prohibida és una tetralogia que Comanegra han decidit recuperar en dos volums, dos llibres voluminosos, per entendre’ns, aquest primer amb Les portes del passat i La paraula dels botxins.

És una obra política, com tota la de Pedrolo, i no es va publicar fins al 1977, vint anys després! Però que a ningú l’espanti això de «política», perquè si hi ha una cosa que Pedrolo domina és explicar una història, això no és un assaig ni un tractat polític, és una novel·la, quatre de fet, i se’ns explicarà una història, i tota la part política formarà l’andamiatge, o l’escenari, o tot alhora.

El protagonista de Les portes del passat torna a Barcelona. Després de la guerra civil ha passat uns anys a França i a Amèrica, massa, més de deu, no ha aconseguit arrelar allà, ni establir-se ni formar una família. I torna a Barcelona, una Barcelona i una Catalunya que no són les mateixes que va deixar, com li diu un company de bar:

En Cros va reprendre:
-Com us deia… Hom s’adona que es troba en terra conquistada. T’hi han deixat tornar, però precisament per això, perquè ja és una altra terra i també confien que et conquistaran, que et faran ajupir. I el pitjor de tot és que ho aconsegueixen.

© Francesc Català-Roca.

Torna buscant la noia que va deixar en marxar a l’exili i a la que ni tan sols ha enviat una carta en tots aquests anys. Va al seu pis però la portera li diu que ja no hi viu, i a més a més, s’entera que va tenir una filla d’ell, tot de cop. Aquest retorn té molt de sentimental, de retornar a antigues coneixences femenines, sense tancar-se pas a les noves, tot en un garbuix. Un protagonista que intenta assimilar els seus anys fora amb el que va deixar aquí en marxar, i amb els anys que també han passat aquí, un ajust complicat. Observacions com aquesta són habituals en referir-se a les dones amb que es troba:

Amb el temps, però, en Jesús va arribar a veure clares les paraules: volien dir que, quan es tractava de dones, se sentia tan segur d’ell mateix que elles li atorgaven una seducció que no tenia. Pràcticament, doncs, eren elles que feien la conquista. Això, ara, el va fer somriure, i la noia obrí una mica més la boca i mostrà un centímetre de dents, grosses, fortes i blanques, d’animal en perfecte estat de salut.

https://www.flickr.com/photos/drzuco/
Cold beach © Pietro Zuco, Creative Commons.

O aquesta altra, tot i que amb aquesta hi va haver una relació, quan ell treballava a la llibreria d’ella, que li doblava l’edat.

A la fi descobria en aquell home estrany i treballat per la intempèria del temps l’adolescent que havia estat i amb el qual fornicava desesperadament per oblidar que no era casada ni es casaria, per afirmar que tenia tant dret com les altres dones més sortoses de gaudir una mica de la seva joventut que se n’anava estúpidament, tan estúpidament a desgrat de no ser una noia lletja, gens lletja; bonica i tot, si es mirava bé, bonica sobretot si es mirava per dins, quan la roba queia davant un home que no era el seu marit i en aquell instant en feia, potser tot preguntant-se: Per què no es deu haver casat? La mateixa pregunta que es feien les seves amigues i que ella es repetia, que es repetí fins a la trentena, quan ja no va preguntar-se res més.

https://www.flickr.com/photos/rocksrain/
back&forth © Giulia, Creative Commons.

El retorn és el tema, i una mica el passar comptes. En el tema sentimental això està clar, tornar al seu antic amor, però què queda d’aquell jove que va lluitar per uns ideals, que en queda d’aquestes idees, d’aquests principis, i també: qui és el traidor? El que marxa o el que es queda? El que renúncia als ideals per dur una vida tranquil·la o el que s’hi aferra i es condemna a l’exili. Les dues postures són ambigües, tan honorable és mantenir-se en uns ideals al preu que sigui com voler passar pàgina. I també hi ha la por, depenent del que s’hagués fet a la guerra l’opció de quedar-se era perillosa. En Jesús va fer de patruller, en el grup 11, a les ordres de Mateu, que es va quedar i va prosperar. No va ser un cas estrany, n’hi va haver més com ell que es van oblidar de tots els ideals i es van dedicar a fer la viu-viu, de vegades amb força èxit.

-De manera que, a en Mateu no l’han molestat mai?

-No, ningú no li ha dit mai res. No pot negar-se que és llest. I que no ha viscut mai amagat, com molts d’altres que jo sé. Però, és clar, en aquests casos el perill sempre ve del veïnat, i ja saps com ens advertia: No sigueu rucs i no feu com tots aquests fatxendes que sempre van amb l’arma al damunt…

-Sí que ho recordo.  Al capdavall, deia, no fem cap feina honorable.

Ell ha tornat, amb un pocs estalvis, per la mort de la seva mare, i per ara s’està vivint amb el seu oncle, que viu i treballa en un bar de la zona de la Vall d’Hebrón que en aquella época començava a estar molt urbanitzada. És un bar que va tirant, i allà hi viu l’oncle, una noia, l’Eugènia, i ara ell. L’oncle i l’Eugènia sembla que s’entenen, però això no aturarà el Don Joan que és el Jesús, a més a més que la noia posada a triar prefereix quedar-se amb el jove. Tot això mentre ell busca la Victòria, i la seva filla, de manera quasi obsessiva, com l’única resta d’un passat en que va ser feliç, va ser estimat i correspost, ell que a més a més que era tan faldiller. Però una filla! Això fa entrar tota una sèrie d’elements a tenir en compte. Com li hauria parlat d’ell la Victòria a la seva filla? Quina idea en tindria d’ell?

https://www.flickr.com/photos/peterross/
searching © Peter_Christoph_Ross, Creative Commons.

Ella l’hi hauria ensenyat encara que l’amor fuig per deixar lloc a aquest sentiment fet alhora de recança i de cansament que esgota les passions quan els lligams, forts i tot, ja no són recents -i entre l’home i la dona ja no hi ha res més, ben mirat, que el meravellament davant la primera descoberta autèntica que el món els proporcionà. […] Si la trobo, es deia, i oblidava fins i tot una mica la filla per recordar-la a ella tal com era, tan desitjable en la penombra de la cambra quan se l’enduia al llit, i més endavant, quan, desvestida en un tres i no res, l’esperava, i fins i tot somreia, acostumada ja a la seva nuesa, o no acostumada encara, però sense sentir-la estranya, ni hostil el sexe que tan sol·lícitament s’avenia amb el seu.

De la seva vida a l’exili en sabem retalls. Hi ha hagut països, i dones, però al capdavall res com el que va deixar aquí. No ho ha oblidat, ha fet com sí, però no, quan torna s’arrisca a preguntar i buscar.

Va encendre una cigarreta. Era la darrera del paquet i va llençar-lo a un costat, ara recordant un altre dia com aquest i la darrera cigarreta fumada a un portal mentre els carrers de París s’inundaven d’aigua. Però aleshores no cercava ningú: l’esperava la noia de la charcuterie del carrer de les Petites Écuries, amiga seva des de la setmana abans, quan es van conèixer en un cinema. Tanmateix, sempre es trobava esperant o percaçant una noia, submergit fins al coll en aventures que no li feien cap falta, que li sobraven, car sempre hi havia una Jenny, una Ellen o una Eugènia per satisfer les seves necessitats de mascle. Era insensat.

https://www.flickr.com/photos/60375653@N05/
Smoke © foreverseptember, Creative Commons.

No explicaré si troba o no a la Victòria, però el llibre acaba amb la policia detenint-lo. I el següent llibre La paraula dels botxins comença amb la detenció d’en Mateu, sembla que en Jesús l’ha delatat i ara volen parlar amb ell, sobre les patrulles.

https://www.flickr.com/photos/29327835@N08/
Milicianas de la CNT © Agneta Von Aisaider, Creative Commons.

Vull recordar que aquests llibres van ser escrits als anys 50, cadascún dels dos que formen aquest volum en aproximadament un mes, un mes! I eren absolutament impublicables: sexualment explícits, políticament compromesos i crítics amb la dictadura i amb la policia. Una policia que recorria a tot per aconseguir confessions, tècniques d’interrogatori, poli bo-poli dolent, intentant contradir l’interrogat, insistir en que tenen proves… i si no funcionava hi havia una cosa en que la poli sempre hi ha tingut la mà trencada: fotre un gec d’hòsties  fins que l’acusat deia el que la poli volia escoltar.

https://www.flickr.com/photos/creatinginthedark/
minor interrogation © Helen Harrop, Creative Commons.

Li pregunten a Mateu per la patrulla, pel grup 11, pels homes que tenia al seu càrrec i per la gent que va detenir. Ell ho nega absolutament tot, fins a creure-s’ho, obstinadament. Si ho nega li cauen hòsties i com ho reconegui les seves opcions són execució o perpètua (l’acusen d’un homicidi triple, una de les víctimes un sacerdot, a més a més), i probablement també unes quantes hòsties.

Mateu, entre interrogatoris, anirà recordant la seva vida, sobretot el que va fer a la guerra civil, i la relació amb la seva germana, tot un còctel. I amb la foto que poso us podeu fer una idea del que vull dir quan dic «la relació amb la seva germana».

https://www.flickr.com/photos/joaoaraujo/
legs © Joao Araujo, Creative Commons.

A mi aquesta part em recorda una mica a Incerta glòria amb aquest joc de flashbacks, és una sensació més que una cosa prou raonada i pensant-ho fredament potser tenen més diferències que coses en comú, igualment a mi se m’ha disparat una cosa al cervell en llegir alguns fragments d’aquesta part del llibre que em portaven a la obra de Joan Sales, què hi farem!

Aquest és un llibre dur. No és que es recrei especialment en la tortura, tot i que no estalvia res, és un llibre lent. És la lluita del sistema contra l’home, la falta de drets, la falta de recursos, la inexistència d’escapatòria, és la gota malaia que esdevé piconadora.

-Qui érem nosaltres?

Quina importància tenia? Per que es negava a satisfer-los, si el nom no canviava la cosa i, per molt que volguessin dissimular-ho, mai no serien res més que un exèrcit d’ocupació que el país suportava resignat, amb un odi contingut i que ells ho ignorasen tot i negar-se a reconèixer-ho, car això, confesar-ho, seria llur darrera i definitiva derrota?

-Les tropes nacionals.

-D’alliberament!

I sí, en aquest llibre els polis parlen en català, perquè si no més de mig llibre seria en castellà. Una mica com a les pelis americanes quan russos o alemanys simplement parlaven anglès però amb accent.

Tenia ganes de dir-los que no era pas pitjor que ells, perquè la seva obstinació només era conseqüència de llur insistència obsessiva. I no hi feia res que de fet fos culpable. Si la guerra hagués acabat d’una altra manera, potser serien ells qui haurien de donar comptes d’actes similars. La culpabilitat, doncs només era una cosa relativa, adscrita a les circumstàncies. Ningú, ni els morts, no podia jutjar amb imparcialitat. Cadascú havia obeït el seu destí.

El primer volum  de La terra prohibida és un llibre complex, i dur, sense concessions. Pedrolo és un autor que sempre dóna la sensació d’estimar-se els seus personatges, però aquí potser els retrata més cruelment. Un llibre necessari, un retrat d’un temps que sovint ens ha estat escamotejat, i per part d’un dels nostres millors escriptors, a veure si el seu imminent centenari ajuda a donar-lo a conèixer més enllà de Mecanoscrit del segon origen, seria un acte de justícia.

 

Milions d’ampolles buides/ Manuel de Pedrolo

No m’estendre més sobre lo molt que admiro i respecto a Pedrolo, hi ha les meves altres entrades sobre ell, i el fet que va camí de ser l’autor més ressenyat d’aquest blog, fet que parla per sí sol. Així que després de celebrar que poc a poc se’n vagi recuperant la memòria més enllà dels best sellers Mecanoscrit de segon origen i Joc brut, passem al llibre.

El llibre combina dues històries, o una mateixa història amb diferents punts de vista. La lluita política contra el franquisme i un atracament perfecte que ha de servir per comprar armes per dur la lluita a un altre nivell. Hi ha tot de «retalls» de diaris i noticies sobre detencions d’activistes, i vagues i aquest tipus de coses, a mi m’ha recordat molt a París flash-back de Víctor Mora, tot i que en aquell llibre aquests retalls deurien representar vora del 30% de l’extensió del llibre, i aquí només són pinzellades molt més breus, però suficients per fer-nos-en una idea. El llibre de Mora és de 1978, el de Pedrolo de 1968 però publicat el 1975.

https://www.flickr.com/photos/trocaire/
Banksy © Trocaire, Creative Commons.

Aquesta combinació d’elements fa que l’autor pugui jugar amb dos gèneres en els que hi té traça, la crítica política i la novel·la negra. Com sempre però, això són excuses per poder retratar uns personatges, el seu punt fort.

Vidal, Joan, l’Enric i sobretot la Marina, i també en un pla més secundari la Tere. Els personatges de Pedrolo són tan reals que sembla (sembla!) que no s’hagi d’esforçar en descriure’ls, són reals, no s’ha d’inventar un personatge, el té, perfectament real i perfectament humà.

https://www.flickr.com/photos/giuseppemilo/
Sunday morning – Dublin, Ireland – Black and white street photography © Giuseppe Milo, Creative Commons.

Tenim una novel·la negra amb tots els seus elements, un crim sense fissures, un pla perfecte, i fins i tot de manera inesperada una història d’amor. Però al final no tot era tan perfecte i la història es complica com es solen complicar les històries del gènere, però amb un punt d’esperança final d’allò més pedrolià.

Un llibre escrit el 1968, publicat el 1975 (i encara m’estranya) i ara finalment recuperat, el Pedrolo més inconformista i lluitador. Uns anys que van ser de molta lluita, el règim franquista començava a donar mostres d’esgotament, cada cop més gent es revelava, i en conseqüència la repressió augmentava. Protestes de treballadors, moviments sindicals al marge del Sindicato Vertical, universitaris que no volien callar, i una sèrie de moviments que desembocarien en els diferents partits polítics que anaven prenent posicions pel moment d’assaltar el buit de poder que quedaria a la mort del dictador i així mantenir els seus privilegis. Tot això amb un remarcable pròleg de Jaume Cabré.

Balanç fins a la matinada / Manuel de Pedrolo

Segueixo amb la meva fixació particular amb Manuel de Pedrolo, ara amb un dels seus llibres premiats, aquest Balanç fins a la matinada.

El protagonista anirà fent balanç de com la seva vida ha arribat al punt actual, una mena de flashback que ens portarà des de l’incial 1953 al 1913, concretament aquests són els capítols del llibres d’unes 40 pàgines d’extensió cadascun (lletra menuda): 1953, 1949, 1943, 1938, 1931, 1923, 1919, 1913. I quin és el punt actual?

Rogeli està ja jubilat, viu amb la seva família però en el darrer lloc, com que no treballa la dona li encarrega les feines de la casa com una manera d’humiliar-lo (recordem: anys 50 i anteriors). Ell no compta, l’únic fill que n’està una mica és el gran, en Lluís que viu pel seu compte i treballa a casa d’ebenista, i quan son pare el va a veure li dóna un paquet de tabac (i una mica de diners), tabac que ja no està sotmès a racionament. Els altres dos fills (el Ramon i la Mercè) fan la seva, i també la dona només preocupada a xerrar amb altres veïnes i en despreciar-lo a ell. Però per què tot això?

Foto de Pedrolo treta d’aquí, no es menciona autor

1949. El retir. En Rogeli viu el seu darrer dia de feina, en una fàbrica, s’encarrega d’anar arreglant els telers. No vol el retir, no sap que farà amb tant de temps, mai ha pogut vagarejar, i treballant se sent útil. Plega un dissabte, i el diumenge a casa li diuen que ja que no ha de matinar l’endemà, els plats els frega ell.

1943. La malaltia. En Rogeli agafa una grip, una d’aquestes grips que requereixen dies de llit i atencions i medicaments. Ell que mai es posa malalt. Com que el metge recomana que dormi en cambra apart aquest canvi acaba sent definitiu. Diu que ja fa dos anys que amb la dona res de res, que ella no vol i punt. Una altra claudicació. Però com les anteriors (que de fet són posteriors) troba que no n’hi ha per tant, seguirà rememorant.

(c) Cesc Llaverias

1938. La partida de cartes. Aquí sí que la fa bona. En plena guerra, no hi ha de res, el fill gran, el Lluís, és al front, no saben exactament on perquè les cartes arriben censurades de qualsevol informació d’interés militar. La seva dona, la Rosa i el fill mitjà el Ramon són d’excursió al camp a aconseguir queviures per portar-los a la ciutat i tenir per menjar i una mica també per mercadejar, que als camps hi havia força de tot, per un preu. Ell està sol a casa amb la filla petita, la Mercè. Però en sortir de la fàbrica un antic company l’arrossega a una taverna, i a una partida de set i mig a la que ell de primeres no juga però al final s’hi anima, i perd la setmanada que li acaben de donar. El sidral que li munta la dona és tan colossal quan torna que la seva excusa de que simplement els ha perdut no s’aguanta i ja l’està acusant poc més que d’adúlter i al final ha de confessar la veritat. Els fets crus són fumuts, però ell a tot plegat s’hi ha vist arrossegat, una mica és el que té el protagonista, que les coses li passen una mica perquè no té esma d’oposar-s’hi, o energia. A partir d’aquell dia la seva setmanada queda requisada fins cobrir el deute, i més endavant també, una altra claudicació, una altra pèrdua de llibertat, una més.

Textil factory Artesania Textil Bujosa in Santa Maria (c) MollySVH, Creative Commons

1931. El flirteig amb la Berta. A la fàbrica on treballa en Rogeli entra a treballar la Berta, que viu a dues cases de distància, una bonica vídua de trenta-pocs amb una criatura. En ser veïns comencen a fer el camí a la fàbrica plegats, però clar, la gent parla, tot i que això al principi no sembla importar gaire a la Berta, i ell en cau rendidament enamorat. Ella quan se n’adona talla del tot el contacte, però ell s’hi encaparra, i les enraonies arriben a la seva dona (via la sogra que ara apareix i que viu amb ells). No passa res, absolutament res, ni un innocent petó a la galta, però no perquè ell no vulgui. I clar, un dia es planta a la porta de la veïna i després d’un breu intercanvi de paraules aquesta li planta la porta als morros. Derrotat, surt del portal just quan passa per davant la seva dona, que de nou li munta un sidral amb crits i acusacions que són falses però versemblants i que al final ell tampoc s’acaba de posar ferm, i tampoc el creu pas la dona. Així que a partir d’ara el va a buscar a la sortida de la fàbrica, s’ha acabat la llibertat i la taverna, a la que pot ell canvia de fàbrica, i tota la família de casa i a la Berta no la tornen a veure. Per algú que només sap una part de la història potser sí que aquest és el fet fundacional de la cadena de derrotes que l’ha portat fins on és ara, però no pas a ell que decideix seguir recordant.

cementiri de poblenou (c) Davidlohr Bueso, Creative Commons

1923. La mort del sogre. Ens trobem al Rogeli i la Rosa i el Lluís, petit encara, com que encara va tot el dia agafat a les faldilles de la mare l’han de portar a una curandera a curar-li l’enyoramenta (eren altres temps i la gent anava a herbolaris i curanderos com qui ara es pren homeopatia). Però quan en Rogeli torna a casa al vespre, allà no hi ha ningú, es veu han avisat a la dona que son pare ha tingut un atac i han anat cap a casa. Un infart el deixa fora de combat i quan encara està inconscient arriba un segon infart i acaba amb ell. Va cap a la casa dels sogres, cal fer la vetlla, a la casa, tota la nit, amb la sogra i el cunyat. L’endemà quan es dirigeixen de nou a casa la Rosa li diu al Rogeli que ara s’hauran de quedar la sogra a casa i ell diu que ni parlar-ne. Després d’un tristíssim enterrament sota la pluja, per la tarda és en Rogeli qui porta en Lluís a la curandera, i quan torna a casa es troba a la sogra instal·lada allà. I aquesta és una mala decisió perquè la sogra és un corcó que ni viu ni deixa viure i a sobre ni tan sols ajuda a la casa. I de nou el protagonista perd l’oportunitat de posar-se ferms i prendre les regnes de la seva vida.

Expectations (c) niki georgiev, Creative Commons

1919. Embaràs. Porten ja uns anys casats i algunes falses alarmes però ara no, ara és de debó, el Rogeli i la Rosa esperen un fill. I els sogres? Ell encantat, i ella donant sense parar consells que ningú demana i fent-se la ofesa si no li fan cas i… un cas de dona. A més a més ara va molt a veure la filla, però no va pas a comprar ni es posa a fer les feines de la casa ni res de res, no ajuda el més mínim. Ells dos això sí tenen l’ajuda de la veïna que els compra i d’una amiga d’infància de la Rosa, la Pilar, que aquesta sí es passa allà pràcticament a diari i fa el menjar neteja el pis i quan arriba la sogra marxa perquè no es poden ni veure. En Rogeli ve d’una nissaga de Rogelis i li vol posar Rogeli a la criatura si és un nen, i el sogre que serà el padrí ve d’una nissaga de Lluïsos i li vol posar Lluís, i ja sabem que això acabarà amb en Rogeli sense imposar-se, un cop més. Si és nena es veu que la padrina seria la sogra i ella li posaria el seu nom Mercè, i nosaltres ja sabem que la filla petita es dirà Mercè, i l’altre Ramon, ni un Rogeli en tota la nissaga! Hi ha tota la narració del part, bé de la nit del part, anant a buscar la llevadora, i esperar. Un detall curiós és que pel dolor a la sogra se li acut donar-li til·la a la partera, i una mica més i la llevadora la mata. Després d’un parell de dies han d’omplir el formulari del registre amb ajuda de la llevadora, discussió. No es posen d’acord en el nom, i al final diuen que entre Rogeli i Lluís doncs que triï la mare, a qui no agrada cap dels dos decideix que li desagrada menys el nom de Lluís.

Couple (c) Jing Qu, Creative Commons

1913. Festeig. En Rogeli i el seu amic Llorenç esperen a un grup de cosidores al sortir de la feina, en Llorenç va darrera de l’Anna però aquesta el defuig i acaben ell acompanyant la Pilar i el Rogeli acompanyant la Rosa. En Rogeli hi torna però aleshores li arriben veus que a la Rosa l’han vista amb el Baró, el pinxo del barri. Això provoca algunes discussions, un estira i arronsa que acaba d’una manera estranya, amb ella dient-li que el Baró li ha dit de marxar amb ell, així que a en Rogeli només li queden dues opcions: deixar-la marxar o demanar-li que es casi amb ell. I pren una decisió que nosaltres sabem que no és la bona, i ell intueix que no és la bona, però sí la més… possiblement la més fàcil i la més còmoda.

No hi ha un fet fundacional de la seva davallada a un zero a l’esquerra. Pedrolo ens mostra el Rogeli amb una gran habilitat. No és un calavera que té el que es mereix, però tampoc és una víctima, està en el punt mig i es deixa fer, per no barallar-se el seu fill es diu Lluís, per no barallar-se va tenir la sogra vivint a casa i fent la convivència amb la Rosa molt més difícil, per no barallar-se amb la dona va haver de canviar de fàbrica per una aventura que no va passar de ser una fantasia, i així. Està en un punt mig, mereix compassió, no mereix acabar com acaba, però tampoc sembla que s’atreveixi a lluitar per res. Acaba com un zero a l’esquerra d’una manera tant natural com si creiés que aquesta és la seva posició, el que li toca, i ha passat tant temps així que rebel·lar-se ara li sembla ridícul.

Unes petites notes d’a més a més. Al final de llibre l’autor posa les dates en que l’ha escrit, va trigar en escriure aquest llibre 64 dies de 1953, va guanyar el premi Fastenrath (això diu el llibre, no n0he trobat enllaços) el 1957 i el Sant Jordi el 1962, quasi una década més tard el llibre va arribar finalment a veure la llum. Pedrolo no només va ser un gran escriptor, sinó que ho va ser en unes condicions terriblement adverses, el que li dóna encara més mèrit.