Guignol’s band / Louis-Ferdinand Céline

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Louis-Ferdinand_C%C3%A9line_document_photo.jpg
© Wikimedia Commos, Domini públic.

Llegir un llibre de Louis-Ferdinand Céline no és fàcil, tampoc agradable, o no d’entrada. El cop de puny de les primeres pàgines ens deixa sense alé i és tota una declaració d’intencions que l’autor no estarà per hòsties. A les alçades de la seva vida quan va escriure aquest llibre ja no tenia esperances ni de fer-se el simpàtic ni de caure bé i amb prou feines de ser tolerat. Bàsicament Céline és l’exemple paradigmàtic quan es parla de si es pot ser mala persona i bon artista alhora, ell era un autèntic fill de puta però un gran escriptor, deixem-ho clar des d’ara. I les seves obres Viatge al fons de la nit i Mort a crèdit són imprescindibles (he posat enllaços als llibres en català, com en el cas d’aquest els vaig llegir en castellà, aquest i aquest altre), així en general, veurem si aquest immens llibre mereix la mateixa qualificació.

Si hubieras sido hijo de un rico propietario de plantación en Cuba, La Habana, por ejemplo, todo habría sido una balsa de aceite, pero fuiste a nacer en casa de unos gurruminos, en un rincón todo él asqueroso, conque a sufrir de la casta y la injusticia te tritura, la enfermedad de la tiña babosa, que hace farolear a los pobres diablos tras sus patinazos, sus jindamas, sus taras pustulosas de infernales, tan bajos y tenaces que, al oírlos, ¡dan ganas de vomitar! Mes tras mes, es su carácter, el pringado gratis expía en el potro “Pro deo” su infame cuna, bien amarrado con su cartilla militar, su boletín de voto, su cara de capullo. ¡Tan pronto es la guerra! ¡Como la paz! ¡La guerra otra vez! ¡El triunfo! ¡El gran desastre! ¡Nada cambia en el fondo! la pringa todas las veces. Es el payaso del Universo…

https://www.flickr.com/photos/peadarcrosbie/
The War of the Nations_WW1_097 © O Suave Gigante, Creative Commons. Domini públic.

Amb la reclutació massiva de quan la guerra, el protagonista es veu a Londres, ell està declarat inútil com a ferit de guerra, i els macarrons li van deixant a ell les noies perquè les controli, i acaba sent un dels grans macarres de la ciutat. Més o menys, no és un autor amb personatges que facin res gran, en general.

De vez en cuando se veía pringado, la pasma lo trincaba para guardar la apariencias, como el sarasa de Matthew, pero para decir que era normal, que la Ley era igual para todo el mundo: que todos los barandas debían someterse a ella y que hasta Cascade recibía lo suyo. El sacrificio, ¡y se acabó!… ¡No lo desriñonaban! Raras veces le empuraban a sus socias, en el Yard lo consideraban legal, lo reconocían leal, que se comportaba del mejor modo en sus negocios, sus mujeres volvían a casa a horas decorosas, nunca abusaban de la paciencia, nunca se exhibían en los clubes, nunca indecentes de palabra. El guripa inglés  era ante todo vago, contra viento y marea… con guerra o sin ella… No había que complicarle la vida… si no, mala hostia con avaricia.

Aquest llibre passa millor en tragos llargs, res de deu minuts ara i un quart després, mitja hora llarga i en amunt és la manera d’entrar en aquesta bogeria de text. Amb un protagonista que intenta sobreviure entre el lumpen londinenc i evitar així que el consulat el repatriï i l’enviï al front (tot i estar declarat inútil la possibilitat hi és, i que hi ha punts on la coherència de text és millorable). Tot i que el front no li sembla del tot mala opció quan aquest mateix lumpen el comença a buscar per ajustar algunes cosetes, també hi ha algun homicidi pel mig i tota una immersió en un món delirant des dels ulls d’un personatge també delirant. Si voleu un resum més precís us haureu d’enfrontar a aquest monstre de llibre.

I a mi llegir aquest llibre m’està costant el que no està escrit. És un desvari constant i embogit, el to és més animal que als seus altres dos llibres però el que explica no és ni la meitat d’interessant i això fa que la cosa trontolli i no acabi de sortir-se’n. Vaig passant les pàgines amb la desagradable sensació que m’estic llegint una castanya de llibre quan el que tocaria és llençar-lo a la xemeneia, si en tingués. No eliminaré tota aquesta ressenya, però molt possiblement el llibre porti una etiqueta EVITAR. El vagareig al·lucinat per Londres a la recerca de coses per fabricar una mena de màscares amb un pirat ha estat esgotadorament avorrit. Sí, demencial, però avorrit per la falta de sentit. I després arribo a una part on intenta una mena de ritual hindúxorra (si ell no s’ho pren seriosament jo menys) que com sigui igual d’entretingut faran que deserti del llibre a menys de 200 pàgines del seu final. A menys que el que queda sigui enlluernador el meu veredicte és que Viatge al fons de la nit i Mort a crèdit són dos llibres genials i tremendament recomanables, però aquest és una castanya que no hi ha per on agafar-la, temps perdut.

Acabar el llibre ja comença a ser una qüestió estúpida que només servirà per justificar a posteriori tot el temps invertit en aquest espant. No té gaire sentit, no espero que ho entengueu, és una mica el que em va passar amb aquest llibre, que no podia creure lo avorrit que era, en algun lloc hi havia d’haver alguna cosa bona. Aquest llibre, cap al final de les 400 remunta una mica, no gaire, sembla que torna a haver-hi alguna cosa semblant a un argument. La remuntada, cap a la pàgina 500 sembla confirmar-se, aquest llibre necessitaria una esporgada que el deixés en una extensió de com a màxim la meitat de l’actual per salvar-se. Millora cap al final, almenys es pot llegir bé. La tendència de l’autor a convertir qualsevol cosa en un deliri hi ha moments en que no funciona, i ja està.

Si sou estudiosos de Céline us haureu d’empassar aquest llibre, si no és el cas us el podeu estalviar sense el més mínim remordiment.

Semmelweis / Louis-Ferdinand Céline

M’agrada Céline, es reconfortant un escriptor amb tantíssim odi acumulat contra tot i tantíssima lucidesa, imagino que “reconfortant” no deu ser un adjectiu que se li dediqui gaire, però jo sóc així de rarot.
Aquest llibre a més a més és molt curt, i això està bé, encara tinc pendent llegir-me Gignol’s Band, i aleshores rellegir-me la seva trilogia, que comença amb Viaje al fin de la noche i segueix amb Muerte a crédito, tot i que potser varii l’ordre. Una mica de Céline en dosi petita mentre trobo temps per enfrontar-me als seus fantàstics totxos.
El llibre parteix de la tesi doctoral del propi Céline, del seu estudi sobre el metge que va tenir la revolucionària idea de rentar-se les mans entre un pacient i un altre. Encara no havia arribat pasteur, i  dels microbis no se’n sabia res de res. Semmelweis treballava en una maternitat, les dones tenien més possibilitats de sobreviure al part sense patir una febre peuperal mortal si directament parien al carrer, tal qual. Una maternitat, al segle XIX, i els que atenien els parts no es rentaven les mans ni abans ni entre les pacients, ara ens podem fer una idea de què representava això!
La proposta higiènica de Semmelweis que podia salvar vides va ser rebuda com un gran avenç pels seus col·legues? Més aviat no, i Céline potser sense saber-ho va traçar una biografia que acabaria sent molt semblant a la seva d’un marginat que va atavar bastant boig. Per si algú no ho sap Céline és el típic exemple de gran escriptor i persona amb la que ningú voldria estar relacionat ni en broma.
El llibret està bé, té bons moments on es recorda el gran Céline, però llegir-se els seus grans llibres és inexcusable, o rellegir fins i tot.