Els millors llibres de 2018

Ha estat un bon any, molt bon any, la xifra de llibres llegits ha superat els 80, i tot i que de tant en tant posi algun llibre a parir, en general sóc bo, i m’agraden els llibres.

Però seleccionar vol dir seleccionar, i això és fumut. He deixat fora llibres bons, fins i tot molt bons, he aconseguit una llista per sota de 20 i em sembla un éxit. Hi ha llibres molt bons que s’han quedat fora, això és així, he hagut de ser implacable per no tenir una llista immensa.

Aquests són els millors, amb tota la pena pels que no hi són, però si hagués de resumir a lo bèstia el que m’ha aportat el 2018 a nivell de lectura, aquests serien els escollits:

Els romanents / Víctor García Tur

Furtivos / Tom Franklin

Aglutinació / Joan Jordi Miralles

Els metecs / Pep Puig

En aquell cel brillen estels desconeguts / Stalker

La biblioteca fantasma / Jordi Masó Rahola

Permagel / Eva Baltasar

L’ofici / Serguei Dovlàtov

La terra prohibida. Volum II / Manuel de Pedrolo

Els dics / Irene Solà

Agostino / Alberto Moravia

Padre e hijo / Larry Brown

Exorcismes / Vicenç Pagès Jordà

Allò que vaig estimar / Siri Hustvedt

Aprendre a parlar amb les plantes / Marta Orriols

Dalva / Jim Harrison

Falten alguns, n’hi ha dos que m’ha costat horrors deixar fora (Quan la mort és la vida i la vida és la mort: per Nicolau Esnaola Segarra, de David Cordero Espín; i també En braços del pare, d’Àlvar Masllorens), i algun més que segur em deixo. Si voleu saber més d’aquests llibres teniu els enllaços.

Estudiant una mica més les xifres totals hi ha alguns autors que he repetit més d’un cop, els meu autor més reincident és Manuel de Pedrolo amb 5 llibres (que de fet haurien de ser 8 perquè un era triple i l’altre doble), no és mala manera de celebrar el seu centenari. Sobre això m’agradaria repetir un demanda: els seus Apòcrifs (4), i els seus Anònims (3) són pràcticament introbables i es mereixerien una reedició com la que ha fet Comanegra de la també introbable tetralogia La terra prohibida; i també una edició completa i ordenada del cicle Temps Obert (11 llibres) seria tot un detall. En total 18 llibres d’una producció de 128, però molt significativa de l’autor i que ara és o introbable o amb moltes dificultats com amb els diferents volums de Temps Obert. I també estaria molt i molt bé recuperar en una nova edicio els diaris dels seus darrers anys. Perquè encara que l’any Pedrolo hagi passat se l’ha de seguir recuperant, és de justícia!

I amb aquesta crida Pedroliana, fins l’any vinent!

 

Dar la cara / Larry Brown

No és el primer llibre que ressenyo de Larry Brown, abans han caigut aquests, i serà el darrer mentre la gent de Dirty Works no en tregui més.

Aquest senyor era el puto amo, i en aquests contes ho demostra. Peces petites però on hi ha tots els elements que en són característics, gent colpejada, castigada, més enllà del que és suportable, entre gent que està igual o pitjor. Hi ha alcoholisme, treballs de merda, violència, armes i trets… tot com un embogit còctel del que no pot sortir res de bo, i evidentment, no en surt.

Això és del conte que dóna títol al llibre Dar la cara:

—¿Vas a seguir viendo eso? —dice ella, pero lo dice con voz soñadora, besándome, como si no le importara mi respuesta.

No digo nada al apagar la tele. No puedo hablar. Pienso en nuestra luna de miel, en aquella pequeña habitación de Hattiesburg, cuando ella se llevó los brazos a la espalda y echó los hombros hacia delante, en cómo se aflojaron y cayeron las copas del sujetador cuando se deslizaron los tirantes por sus brazos. Creo que el primer amor es el mejor, que uno ya nunca encuentra nada mejor. Lo hizo como si me estuviese diciendo: «Aquí estoy, soy toda tuya, enterita, para siempre». Nada ha cambiado. Ella apaga la luz y ambos tendemos los brazos para encontrarnos en la oscuridad, como dos ciegos.

https://www.flickr.com/photos/mcgraths/
Project 50 – Day #6 (Midnight) © Sean McGrath, Creative Commons.

I això de Kubuku a las riendas:

Sue ya está harta.

—¿Cuándo vas a admitirlo? —dice.

—¿Admitir qué?

—Ya lo sabes, amiga. Que vienes a emborracharte aquí todas las noches. Hasta las tantas.

Ella dice:

—No sé de qué me hablas —como si se sintiese ofendida. Ella bebe a diario. Incluso los domingos. Sobre todo los domingos. Los domingos son lo peor porque no hay nada abierto. Como no se pase por la tienda el sábado por la noche, el domingo por la tarde va a estar subiéndose por las paredes. Ha llegado a emborracharse viendo la misa que retransmiten por la tele el domingo por la mañana, hasta deprimirse y acabar inconsciente antes de la hora de comer. Entonces Alan y Randy tienen que volver a comer pastel de pavo.

https://www.flickr.com/photos/modofodo/
Happy Daze Liquor © el-toro, Creative Commons.

Un dels contes és en forma de poema, l’argument és que un cotxe atropella al gos d’un nano, quan el cotxe torna enrere per recuperar la llanta el nano decideix que és de justicia llençar-li un maó, el maó trenca el vidre i impacta al conductor que queda inconscient i el peu s’enfonsa en un acte reflex a l’accelerador… fins un arbre proper… us imagineu el quadre.

Això d’El viejo Frank y Jesús:

Ahora la casa está en silencio.

El jardín también.

Si el viejo Frank estuviera aquí querría salir. El viejo Frank. Viejito y bueno. La cosa más feliz que os podáis imaginar. Saltaría para quitarte la galleta de la mano. Saltaba casi un metro. Y meneaba ese rabo regordete con todas sus fuerzas.

El viejo Frank.

El señor P piensa ahora que lo mismo tendría que haber disparado a su esposa en lugar de al viejo Frank cuando empezó a sugerir que había que cargarse al viejo Frank. Ahora es demasiado tarde.

O el personatge protagonista de Vida nocturna, en un parell de fragments:

https://www.flickr.com/photos/johnnysilvercloud/
Beard of Sorrow © Johnny Silvercloud, Creative Commons.

Hace ya tiempo que llegué a la conclusión de que no es fácil satisfacerlas, al menos no para mí. Hay tíos que pueden abordarlas sin más y ponerse a hablar con ellas tan campantes, contarles lo que sea. Yo no. Yo tengo que esperar, armarme de valor, tomarme unas cuantas cervezas. Tengo que quedarme un rato sentado, en una mesa o en la barra, y estudiarlas detenidamente hasta dar con una que parezca que no vaya a rechazar mis avances. Esto suele significar elegir a una que está sola, que quizá sea un poco mayor que el resto o que incluso no tenga muy buena pinta. A veces espero a que se ponga a bailar con otro hombre, solo entonces me lanzo y entro en acción cuando vuelve a sentarse. A veces, si veo a una cuyo aspecto me atrae, hago que le lleven una copa a la mesa. Pero ya digo que no es fácil.

[…]

https://www.flickr.com/photos/rdissell/
IMG_0463 © Rachel Dissell, Creative Commons.

—Estás divorciada —digo.

—Ufff. Ojalá.

He aquí justo lo que menos necesito en este momento: enrollarme con alguien que tenga más problemas que yo. Como si no me bastase con la condicional. Lo que menos me hace falta ahora es enrollarme con una tía que va a pasarse toda la noche ahí sentada contándome lo bien que la follaba su marido. Pero tiene unos pechos realmente estupendos. Y no creo que me haga ningún daño sentarme un rato con ella a charlar. Puede que esté tan sola como yo.

—¿Entonces? ¿Separada? —le pregunto.

—Sí.

—¿Desde hace mucho?

—Unas dos semanas. Pero mira. Me importa una mierda lo que haga ese lamentable hijo de puta. Por mí, como si no vuelvo a verle en toda mi vida.

—Y has salido a pasártelo bien.

—Ni lo dudes.

Le digo que creo que eso podemos arreglarlo.

https://www.flickr.com/photos/jeepersmedia/
Lumber © Mike Mozart, Creative Commons.

Em declaro fan absolut del penúltim conte del recull Adiós a la ciudad, sensacional, no poso cap fragment, hauria de copiar el conte sencer i és relativament llarg, possiblement el més llarg amb una vintena de pàgines que es llegeixen en un sospir.

Si voleu començar amb alguna cosa de Larry Brown aquest és el llibre, una degustació de Brown a xupitos per estar segurs de si és el vostre estil de llibre abans de decidir-vos a les seves molt recomanables novel·les.

Padre e hijo / Larry Brown

Larry Brown és un dels autors de capçalera de la gent de Dirty Works i que ja vaig llegir en el primer llibre de l’editorial (i que hi dóna nom) Trabajo Sucio.

El protagonista, Glen, surt de la presó on s’ha passat tres anys i torna al poble. De seguida es fa evident que el temps a la garjola no l’ha suavitzat ni l’ha fet recapacitar o voler una vida sense problemes. Tot el món ha seguit fent la seva però ell sembla que només ha fet que alimentar la seva rancúnia i la seva mala bava. No pinta pas bé, a més a més tampoc es pot dir que torni a un lloc precisament idíl·lic.

https://www.flickr.com/photos/simpleinsomnia/
Montana State Prison c. 1940s in Deer Lodge © simpleinsomnia, Creative Commons.

El lugar parecía estar más o menos como siempre, la vieja casa sin pintar plantada en medio de la maleza y con la chapa del tejado oxidada, llena de manchas grises y marrones. El Chevy del 48 seguía abandonado a un extremo del solar con sus cuatro ruedas deshinchadas, y su padre continuaba allí, en la silla, tal y como lo había dejado la última vez que lo vio, como si el tiempo se hubiese replegado y nada se hubiese movido en los tres años que había pasado entre rejas.

https://www.flickr.com/photos/darronb/
Dead Cow Shed ND8 grad tonemapped © Darron Birgenheier, Creative Commons.

A poc a poc anirem descobrint coses del seu passat, perquè va anar a la presó, i quina vida havia dut. I també anirem descobrint detalls de la seva relació amb el pare, detalls que potser expliquen aquesta distància que els separa, aquesta hostilitat.

En cierta época él también trabajó allí, se levantaba temprano para ir con su madre a la parcela donde tenían aparcado el camión, recogian las hortalizas aún húmedas de rocío, las cargaban y se dirigían a la plaza a primera hora de la mañana para instalarse, colgar las básculas, disponer las bolsas de papel y pasarse allí todo el día para obtener el dinero que su padre se bebería el fin de semana.

I les dones. Una de les primeres coses que fa en sortir és anar a veure Jewel, amb qui va tenir un fill però per ell com si no, no té cap ganes de fer de pare. Jewel és una de les persones que ha deixat a mitges en la seva estada a la presó. Tot i que ella l’ha esperat, més o menys.

Ni siquiera sabía por qué se casó en su día con Melba. Le reprochaba que bebía demasiado y que siempre andaba correteando por ahí, pero eso era lo que hacía antes de que se casasen, así que tenía que haber sabido que no iba a cambiar de hábitos solo por ella. En cualquier caso, no tenía la menor idea de qué esperaban las mujeres. Suponía que verle trabajar como un perro cuarenta horas a la semana para quedarse en casa el sábado por la noche, ir a misa el domingo y darles todo tu dinero. ¿Y ni siquiera salir a tomar una cerveza? A tomar por culo. Se alegraba de que se hubiese ido y esperaba no volver a verla en la via. Además, las pocas veces que la había pegado lo había estado pidiendo a gritos. «¿De dónde vienes? ¿Con quién has estado? ¿Qué es eso que llevas encima?». Se hartó de escuchar toda esa mierda. Si Jewel quería seguir tendría que aceptarle tal y como era. Y si no le gustaba no era la única mujer de los alrededores.
Erline Price había crecido. Vaya que sí. Se preguntó hasta qué punto. Quizá pudiese verificarlo.
https://www.flickr.com/photos/suzanneandsimon/
IMG_4450 © Simon Davison, Creative Commons.

Per acabar-ho de rematar el pretendent actual de Jewel és Bobby, el sheriff i segons Glen el responsable que acabés a la presó.

Una de les característiques de Glen és que no acaba de ser conscient de ser dolent. Més o menys. No hi ha una gran retòrica, fa el que ha de fer perquè li sembla l’única opció possible, com si tot estigués fatalment predestinat. En realitat no és així, però és la manera que ha trobat Glen de suportar-se. Hi ha una realitat paral·lela, molt propera a la realitat de debó, on Glen fa el que fa perquè no té alternativa, ell mentalment ja hi és. Vist des de fora tot semblar una fugida endavant, un anar xutant la pilota cap amunt. I cada cop sabem més coses i Glen fa més coses i la cosa es posa més i més malament a cada pàgina. Sense dramatisme, com si l’autor ens hagués de narrar l’única història possible (potser m’estic passant de críptic).

Quines coses fa Glen? Assalt, assassinat múltiple, matar un primat, una violació d’una adolescent… No ha de ser fàcil ser ell, i la seva actitud no ajuda, tampoc sembla que sigui gaire salvable, potser en algún moment ho va arribar a ser però d’això fa molt, està en un estat mental que representa molt bé aquest fragment:

Él sabía de errores. Había tenido que pagar por los suyos y también por los de su padre. Bobby también había cometido uno y su madre iba a pagarlo. Iba a pagar por este y por el suyo, por los dos a la vez. Se preguntó cuándo aprendería la gente a no tocarle las pelotas. Siempre había alguien con ganas de tocarle las pelotas y ya estaba más que harto. Estaba hasta las mismísimas pelotas. No podías dejar que la gente te avasallara. Porque acabarían por pensar que podían hacerlo cuando se les antojase y no dejarían de hacerlo a menos que tomases cartas en el asunto. Y él ya había tenido bastante de la mierda de esta señora. Su madre se había pasado la vida contándole cosas de ella. Estaba defendiendo a su madre. Ya era hora de que alguien lo hiciera.

https://www.flickr.com/photos/soundlessfall/
Self © Aimee Heart, Creative Commons.

Totes les peces del llibre es van movent fatalment, tots els personatges estan múltiplement connectats, i el llibre es va acostant a un clímax final que només pot acabar d’una manera.

Trabajo sucio / Larry Brown

Sóc tan rarot que em fixo en les editorials, i l’anterior llibre de Dirty Works em va agradar, i en una entrevista als editors recomanaven com a llibre per començar amb ells aquest Trabajo sucio, i per això m’he posat amb aquest llibre, perquè de l’autor Larry Brown no n’havia sentit parlar a la vida, però em començo a refiar del criteri dels de Dirty Works.

I abans d’entrar en materia una nota sobre l’edició: m’encanta. Bona enquadernació, bon paper gruixut… són detalls que molta gent ignora, i no cal donar-ho per suposat, una bona edició sempre és d’agrair.
I ara anem al llibre…
Què collons acabo de llegir????? No ho tinc clar, no ho sé, però sé que m’ha agradat molt.

Dos veterans ferits a Vietnam en un hospital a Estats Units conversen sobre la seva vida. Un ha quedat amb la cara arrasada i un tros de metralla al cervell que fa que de vegades es «desconnecti», l’altre s’ha quedat sense braços ni cames. Tot i que un és blanc i l’altre negre els dos venen de famílies pobres i entorns pobres. No ho han tingut gens fàcil, la beneficència, la presó, la violència i quan va arribar l’hora el reclutament Vietnam.

Marines Unload C Rations, 1969 © USMC Archives, Creative Commons

I després la tornada, són afortunats perquè han tornat, o no? El que pitjor ho porta és el que s’ha quedat sense extremitats, porta a l’hospital més que ningú i sempre està demanant als seus companys d’habitació que facin el favor de matar-lo. Les seves perspectives són molt negres, tampoc se’l pot culpar per rendir-se.
Les seves converses i els seus records, la vida que tenien que no semblava gran cosa i que ja han perdut, i els trucs mentals per fugir-ne. Braiden (el que s’ha quedat sense braços ni cames) sommia ser un rei africà, la seva terra abans que els negrers els treiessin d’allà, i també té converses amb Jesús, a qui intenta convèncer que el millor que pot fer és morir-se i deixar de ser un destorb i de fer que la seva família es senti culpable per no venir-lo a veure.

Nectar © SBSTNC, Creative Commons

L’estil de Brown és peculiar, has d’entrar en la seva particular «música» (una cosa que em passa també amb el gran Cormac McCarthy), i retrata el món del sud dels Estats Units sense sentimentalismes, però sense ser fred, un difícil i precís punt mig.
El trauma dels americans amb Vietnam ha donat per molt, moltes pel·lis, molts llibres, molt de tot… aquest llibre no és un més, perquè de la guerra i del tema militar se’n parla més aviat poc, no interessa i en qualsevol cas no és un cosa en la que s’hi vulguin recrear, el que importa és la vida, la que tenien o la que poden tenir.
Un encert de llibre, i ja em fa cosa dir allò d’un autor a tenir en compte perquè ho dic contínuament.