Padre e hijo / Larry Brown

Larry Brown és un dels autors de capçalera de la gent de Dirty Works i que ja vaig llegir en el primer llibre de l’editorial (i que hi dóna nom) Trabajo Sucio.

El protagonista, Glen, surt de la presó on s’ha passat tres anys i torna al poble. De seguida es fa evident que el temps a la garjola no l’ha suavitzat ni l’ha fet recapacitar o voler una vida sense problemes. Tot el món ha seguit fent la seva però ell sembla que només ha fet que alimentar la seva rancúnia i la seva mala bava. No pinta pas bé, a més a més tampoc es pot dir que torni a un lloc precisament idíl·lic.

https://www.flickr.com/photos/simpleinsomnia/
Montana State Prison c. 1940s in Deer Lodge © simpleinsomnia, Creative Commons.

El lugar parecía estar más o menos como siempre, la vieja casa sin pintar plantada en medio de la maleza y con la chapa del tejado oxidada, llena de manchas grises y marrones. El Chevy del 48 seguía abandonado a un extremo del solar con sus cuatro ruedas deshinchadas, y su padre continuaba allí, en la silla, tal y como lo había dejado la última vez que lo vio, como si el tiempo se hubiese replegado y nada se hubiese movido en los tres años que había pasado entre rejas.

https://www.flickr.com/photos/darronb/
Dead Cow Shed ND8 grad tonemapped © Darron Birgenheier, Creative Commons.

A poc a poc anirem descobrint coses del seu passat, perquè va anar a la presó, i quina vida havia dut. I també anirem descobrint detalls de la seva relació amb el pare, detalls que potser expliquen aquesta distància que els separa, aquesta hostilitat.

En cierta época él también trabajó allí, se levantaba temprano para ir con su madre a la parcela donde tenían aparcado el camión, recogian las hortalizas aún húmedas de rocío, las cargaban y se dirigían a la plaza a primera hora de la mañana para instalarse, colgar las básculas, disponer las bolsas de papel y pasarse allí todo el día para obtener el dinero que su padre se bebería el fin de semana.

I les dones. Una de les primeres coses que fa en sortir és anar a veure Jewel, amb qui va tenir un fill però per ell com si no, no té cap ganes de fer de pare. Jewel és una de les persones que ha deixat a mitges en la seva estada a la presó. Tot i que ella l’ha esperat, més o menys.

Ni siquiera sabía por qué se casó en su día con Melba. Le reprochaba que bebía demasiado y que siempre andaba correteando por ahí, pero eso era lo que hacía antes de que se casasen, así que tenía que haber sabido que no iba a cambiar de hábitos solo por ella. En cualquier caso, no tenía la menor idea de qué esperaban las mujeres. Suponía que verle trabajar como un perro cuarenta horas a la semana para quedarse en casa el sábado por la noche, ir a misa el domingo y darles todo tu dinero. ¿Y ni siquiera salir a tomar una cerveza? A tomar por culo. Se alegraba de que se hubiese ido y esperaba no volver a verla en la via. Además, las pocas veces que la había pegado lo había estado pidiendo a gritos. “¿De dónde vienes? ¿Con quién has estado? ¿Qué es eso que llevas encima?”. Se hartó de escuchar toda esa mierda. Si Jewel quería seguir tendría que aceptarle tal y como era. Y si no le gustaba no era la única mujer de los alrededores.
Erline Price había crecido. Vaya que sí. Se preguntó hasta qué punto. Quizá pudiese verificarlo.
https://www.flickr.com/photos/suzanneandsimon/
IMG_4450 © Simon Davison, Creative Commons.

Per acabar-ho de rematar el pretendent actual de Jewel és Bobby, el sheriff i segons Glen el responsable que acabés a la presó.

Una de les característiques de Glen és que no acaba de ser conscient de ser dolent. Més o menys. No hi ha una gran retòrica, fa el que ha de fer perquè li sembla l’única opció possible, com si tot estigués fatalment predestinat. En realitat no és així, però és la manera que ha trobat Glen de suportar-se. Hi ha una realitat paral·lela, molt propera a la realitat de debó, on Glen fa el que fa perquè no té alternativa, ell mentalment ja hi és. Vist des de fora tot semblar una fugida endavant, un anar xutant la pilota cap amunt. I cada cop sabem més coses i Glen fa més coses i la cosa es posa més i més malament a cada pàgina. Sense dramatisme, com si l’autor ens hagués de narrar l’única història possible (potser m’estic passant de críptic).

Quines coses fa Glen? Assalt, assassinat múltiple, matar un primat, una violació d’una adolescent… No ha de ser fàcil ser ell, i la seva actitud no ajuda, tampoc sembla que sigui gaire salvable, potser en algún moment ho va arribar a ser però d’això fa molt, està en un estat mental que representa molt bé aquest fragment:

Él sabía de errores. Había tenido que pagar por los suyos y también por los de su padre. Bobby también había cometido uno y su madre iba a pagarlo. Iba a pagar por este y por el suyo, por los dos a la vez. Se preguntó cuándo aprendería la gente a no tocarle las pelotas. Siempre había alguien con ganas de tocarle las pelotas y ya estaba más que harto. Estaba hasta las mismísimas pelotas. No podías dejar que la gente te avasallara. Porque acabarían por pensar que podían hacerlo cuando se les antojase y no dejarían de hacerlo a menos que tomases cartas en el asunto. Y él ya había tenido bastante de la mierda de esta señora. Su madre se había pasado la vida contándole cosas de ella. Estaba defendiendo a su madre. Ya era hora de que alguien lo hiciera.

https://www.flickr.com/photos/soundlessfall/
Self © Aimee Heart, Creative Commons.

Totes les peces del llibre es van movent fatalment, tots els personatges estan múltiplement connectats, i el llibre es va acostant a un clímax final que només pot acabar d’una manera.

Trabajo sucio / Larry Brown

Sóc tan rarot que em fixo en les editorials, i l’anterior llibre de Dirty Works em va agradar, i en una entrevista als editors recomanaven com a llibre per començar amb ells aquest Trabajo sucio, i per això m’he posat amb aquest llibre, perquè de l’autor Larry Brown no n’havia sentit parlar a la vida, però em començo a refiar del criteri dels de Dirty Works.

I abans d’entrar en materia una nota sobre l’edició: m’encanta. Bona enquadernació, bon paper gruixut… són detalls que molta gent ignora, i no cal donar-ho per suposat, una bona edició sempre és d’agrair.
I ara anem al llibre…
Què collons acabo de llegir????? No ho tinc clar, no ho sé, però sé que m’ha agradat molt.

Dos veterans ferits a Vietnam en un hospital a Estats Units conversen sobre la seva vida. Un ha quedat amb la cara arrasada i un tros de metralla al cervell que fa que de vegades es “desconnecti”, l’altre s’ha quedat sense braços ni cames. Tot i que un és blanc i l’altre negre els dos venen de famílies pobres i entorns pobres. No ho han tingut gens fàcil, la beneficència, la presó, la violència i quan va arribar l’hora el reclutament Vietnam.

Marines Unload C Rations, 1969 © USMC Archives, Creative Commons

I després la tornada, són afortunats perquè han tornat, o no? El que pitjor ho porta és el que s’ha quedat sense extremitats, porta a l’hospital més que ningú i sempre està demanant als seus companys d’habitació que facin el favor de matar-lo. Les seves perspectives són molt negres, tampoc se’l pot culpar per rendir-se.
Les seves converses i els seus records, la vida que tenien que no semblava gran cosa i que ja han perdut, i els trucs mentals per fugir-ne. Braiden (el que s’ha quedat sense braços ni cames) sommia ser un rei africà, la seva terra abans que els negrers els treiessin d’allà, i també té converses amb Jesús, a qui intenta convèncer que el millor que pot fer és morir-se i deixar de ser un destorb i de fer que la seva família es senti culpable per no venir-lo a veure.

Nectar © SBSTNC, Creative Commons

L’estil de Brown és peculiar, has d’entrar en la seva particular “música” (una cosa que em passa també amb el gran Cormac McCarthy), i retrata el món del sud dels Estats Units sense sentimentalismes, però sense ser fred, un difícil i precís punt mig.
El trauma dels americans amb Vietnam ha donat per molt, moltes pel·lis, molts llibres, molt de tot… aquest llibre no és un més, perquè de la guerra i del tema militar se’n parla més aviat poc, no interessa i en qualsevol cas no és un cosa en la que s’hi vulguin recrear, el que importa és la vida, la que tenien o la que poden tenir.
Un encert de llibre, i ja em fa cosa dir allò d’un autor a tenir en compte perquè ho dic contínuament.