Els millors de 2019

Doncs ja hi som, un any més toca fer la repassada de les lectures d’aquest any que acaba, no arribaré al meu rècord de més de 100 llibres però déu n’hi do la xifra: 88 (potser cau algun més però si de cas ja el posaria en els millor del 2020).

Ha estat un any en què per fi he complert algun dels objectius que sempre em poso, he llegit més llibres de no-ficció, i això està molt bé, i tot i que poc he fet alguna relectura. Són dos àmbits que he d’ampliar, però no sé d’on treure més temps.

Aquest any també ha sigut el d’una de les entrades de les que estic més orgullós Els apòcrifs de Manuel de Pedrolo. En l’àmbit de grans sagues també he llegit Final i així he culminat la lluita de Knausgård, també he seguit amb els llibres de Trapiello, i les obres completes de Josep Pla aniran fent, no me les penso agafar pas amb pressa.

No he llegit ni un llibre en anglès, quin desastre! A veure si netejo una mica la lleixa de pendents i em poso amb la trilogia USA de John Dos Passos, un llibre de més de 1.000 pàgines, o almenys amb algun dels de Ring Lardner.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:2019_loading.png
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:2019_loading.png

I ara ja el que tots esteu esperant, el que fa que aquesta sigui una de les entrades amb més visites de tot l’any. I parlant de visites, aquest any la cosa ha augmentat, i en general m’he mogut al voltant de les 500 visites mensuals. Aquest demencial blog que va començar a finals de 2010, amb una persistència suicida, sembla que va creixent i funcionant, moltes gràcies a tots! I ja paro, la llista és aquesta, com sempre hi ha llibres bons i molt bons que en queden fora, seleccionar és el que té, però els llibres que queden són molt i molt bons, per recomanar a ulls clucs o per demanar als reis.

No he aconseguit fer una llista de 10, ni de 12 i deixar-ho en un per mes, almenys no he passat de 20. Aquesta és la llista:

Sobre la terra impura / Melcior Comes
Madrid: frontera / David Llorente
L’hivern a Corfú / Jordi Masó Rahola
Ariel i els cossos / Sebastià Portell
Temps de rates / Marc Moreno
L’art de portar gavardina / Sergi Pàmies
Un polvo en condiciones / Irvine Welsh
Els àngels em miren / Marc Pastor
Persecució / Toni Sala
Testament / Joaquim Carbó
Antes del huracán / Kiko Amat
Canto jo i la muntanya balla / Irene Solà
Feliz final / Isaac Rosa
Sigue, como si estuvieras viva / Rafael Fernández
Les lleialtats / Delphine de Vigan
La batalla d’Occident / Éric Vuillard

I entra per qüestió de dies però merescudament:

L’estrangera / Serguei Dovlàtov

I això vindria a ser tot, el 2020 més, bon any i bones lectures!

Antes del huracán / Kiko Amat

Ara fa molt que de Kiko Amat només llegeixo articles i recomanacions de llibres. Algunes són divertides (la seva sèrie Clásicos latosos era magistral) i en general el seu gust en llibres coincideix força amb el meu, li acostumo a fer cas. I vaig gaudir amb El día que me vaya no se lo diré a nadie i amb Cosas que hacen BUM, o siqui que era qüestió de temps que caigués aquest llibre (sí, me n’he saltat alguns, no soc perfecte).

En les primeres pàgines del llibre se’ns van oferint les descripcions dels membres de la família d’una manera que m’ha semblat divertida.

El espécimen #1, a quien llamaremos «Madre», es un mamífero bípedo y la especie de mayor tamaño de la casa. Su rasgo más notable es el dimorfismo sexual: la hembra puede llegar a pesar cincuenta kilos más que el macho. Se alimenta de toda clase de cosas. Por su tamaño, tiene pocos depredadores.

https://www.flickr.com/photos/thomasletholsen/
Family walk © Thomas Leth-Olsen, Creative Commons.

El espécimen #2, a quien llamaremos «Padre», es un crustáceo depredador. Posee un cerebro básico capaz de realizar un esbozo primario de lenguaje simbólico basándose en las amenazas y la mímica. Su segundo rasgo notable es que se halla inmerso en un inusual estado de metamorfosis: ha pasado de gusano a capullo, pero se ha detenido allí, mucho antes de convertirse en mariposa.

Una delicia de família, tampoc és sorprenent, les famílies disfuncionals donen molt joc, i poc o molt totes ho són. Aquesta però està en el grup de les que ho són molt.

—¡Fuera de aquí, mamón!

El espécimen #3 es Richard, a quien también podemos llamar «Hermano Mayor». Se trata de un feroz mamífero carnívoro del tipo adolescente. Sus rasgos más notables son la piel grasienta y resbaladiza, el desagradable olor corporal, un hirsutismo arbitrario, con fragmentos de pelaje oscuro que se reparten caóticamente en su lomo, axila, pubis y zona supralabial, y el comportamiento territorial y agresivo. El espécimen #3 es incapaz de realizar procesos mentales de complejidad menor, y se mueve solo por impulsos elementales e instinto primordial.

https://www.flickr.com/photos/26344495@N05/
Close-up portrait of a street dog. Evening walk © Ivan Radic, Creative Commons.

El espécimen #4 es un mamífero doméstico de la familia de los cánidos a quien llamamos «Clochard». Su rasgo más notable es que es inofensivo. Clochard es la mejor persona de la casa, y es un perro. En estos momentos está colocado cerca de mi plato. Su morro negro, la nariz brillante como una aceituna negra, la boca peluda llena de unas babas que apestan, y a cada lado del morro una pezuña, sujeta a la mesa como el soporte de un flexo. No se le ven los ojos. Tiene un pelaje muy oscuro, de brea, despeinado y anudado, por todo el cuerpo. No pertenece a ninguna raza más allá de la genérica: perro. Huele a lo que es . Está gimiendo, la cara enfocada a mi plato. No se mueve. Parece un animal de caza.

A més a més relata una realitat d’extrarradi, classe treballadora modesta i soferta, i un moment cronològic (principis dels 80) que em resulta molt familiar, canviant extrarradi per barri als extrems de Barcelona i els primers vuitanta pels mitjans seria el meu entorn.

https://www.flickr.com/photos/ventura2/
FGC_S213_St_Boi_07 © Bonaventura Leris, Creative Commons.

La narració per això té dues línies temporals, la dels primers 80 amb el protagonista, Curro, i la seva família els amics (bé, només un) i la seva vida, i una altra més propera a nosaltres en el temps. Curro està en un manicomi, acompanyat de Plácido que fa de majordom seu i sempre té a punt una cita de Winston Churchill.

Què li va passar a Curro? Necessitarem moltes peces de la seva vida per fer aquest puzzle.

La cosa es que, cuando tuve la hepatitis, mi familia se fue vacaciones sin mí. Sí, tío. ¿Cómo? Seis años. Se fueron no se dónde, no sé cómo lo pagaron, porque en aquella época íbamos bien justos, aprovechábamos ropa de otra gente y comíamos solo marcas baratas de supermercado. Quizás pudieron pagarlo porque no estaba yo, ja, ja. Un niño menos da para mucho, no sé cómo no siguieron el razonamiento hasta su conclusión lógica y acabaron matándome.

Els avis, i l’avi, que va acabar també al manicomi, no va tornar del front de l’Ebre sent la mateixa persona que hi va anar. La bogeria com un fantasma que sobrevola tota la família, ningú està segur de no caure-hi. De fet, sabem que Curro hi ha caigut de ple.

Era una época en la que nadie te echaba una mano. Te lo comías solo. Claro, no había centros especializados, no existía el concepto de estrés postraumático. Ni en broma, dónde vas. Máximo te llamaban «neurasténico». Así que tenías que ser un hombre y aguantarlo, tragarte tus demonios y hacer como que todo iba de cojones, que la vida era maravillosa, levantarte cada mañana y saludar a la gente y coger de la mano a tus nietos y llevarles a la cama cada día si tenían hepatitis, y durante todo ese rato hacer ver que no habías visto lo que habías visto. La columna vertebral, aquel casco que se balanceaba; los bebés boca abajo en el fango, inertes. No me extraña que el hombre se volviese loco.

I per cert, com a lector punyetero que soc he trobat una errada. Als anys 80, els primers vuitanta de la guerra de les Malvines i el Mundial d’Espanya era impossible que a casa del protagonista arribés propaganda del Carrefour, o Pryca o Continente, però no Carrefour.

El retrat del món, del protagonista, i de la intersecció d’aquests dos elements és el que més m’ha agradat.

https://www.flickr.com/photos/iainstars/
Minnesota Fair 2012 © Iain, Creative Commons.

Aquí, en este mismo descampado, hoy vacío del todo, instalan los parques de atracciones por la feria de la Purísima. Todo el mundo espera que lo pases bien en las atracciones, y no procede quedarte en casa leyendo Mortadelos y que te tachen de raro, y volver a zarandear el barco familiar, preocupar a tu madre, que bastante preocupada está siempre por todo, así que tú tratas de no decepcionar a nadie, no cagar en las expectativas generales, hacer lo que se espera de ti, ser «normal», así que sales de casa con una sonrisa falsa emplastada en la cara y montas en la noria (cuyo atractivo te resulta imposible comprender, y además sufres de vértigo), en la montaña rusa, chocas con dos autos de choque, comes manzanas pegajosas y palomitas dulces y chucherías y peta-zetas, comes hasta que estás a punto de vomitar, pero en realidad estás harto de todo eso, te gustaría no estar ahí, porque sabes que no encajas y nunca lo harás, tu simulacro de niño común es una pantomima pésima, y sin embargo sigues esforzándote para mejorar el ambiente familiar haciendo más y más cosas de «normal», tratando de ocultarte entre los demás, pero es una tarea ardua, infructuosa e hiriente, porque cada paso torcido que andas, cada tic que te ataca al pasar por delante del colegio de monjas, cada plinto que cabalgas con los dos huevos aplastados, cada pelota que sale disparada hacia el lado contrario al que has chutado, te señala; te recuerda que no eres como los demás y nunca lo serás, y (peor aún) todo el mundo se da cuenta de ello, porque mientes y disimulas de forma espantosa, como si en realidad tampoco te importara tanto, como si algo en el fondo de tu alma te dijese que está bien así, que el que tiene razón eres tú, que los demás son retrasados mentales y les odias y te encantaría caerles bien, todo a la vez.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Jeeves_in_the_Springtime_01.jpg

Plácido per mi té tota la pinta de no existir més que en el cap de Curro, que tindria certa lògica; i és un homenatge descarat al majordom Jeeves, de les novel·les de P.G. Woodehouse (que són d’allò més divertides i recomanables). I està bé aquest homenatge al humor, perquè aquesta novel·la té força humor, hi ha fragments tremendament divertits (les vacances en un càmping de la Costa Brava, per exemple). I no vull prejudicis amb això de l’humor, en una frase que he sentit al gran Alfredo Bryce Echenique «Divertido no es lo contraria de serio, es lo contraria de aburrido». Molt humor per narrar una història molt seria, no se m’acut millor definició que aquesta per definir i recomanar la que és sens dubte la millor novel·la de Kiko Amat (i me’n falten un parell per llegir, però estic disposat a arriscar-me) que em sembla que anirà de cap a la llista de millors de l’any, esteu avisats.