Dies de pluja / Karl Ove Knausgård

Cinquè volum, un dels llibres que comença a ser tradició que em llegeixi a l’estiu (potser per intentar compensar la temperatura?), en el quart deixàvem en Karl Ove de ple a la vida adulta, en tot el sentit de la paraula d’una punyetera vegada, i amb aquell final les possibilitats per aquest llibre són quasi ilimitades.
Ara en Karl Ove va cap a Bergen, l’han acceptat a l’escola d’escriptura i ell el que vol és ser escriptor. L’estiu anterior el passa vagabundejant per Europa i col·lant-se al ferry per tornar des de Dinamarca.
A l’escola d’escriptura té dos escriptors com a professors i ha de llegir un munt i també escriure, i el que ell escriu no sol sortir gaire ben parat de les classes, molts clixés i en general molt poc a explicar, cosa bastant normal, el nano té amb prou feines vint anys.
A més del seu picar pedra personal és una persona dificil, plena d’inseguretats, complexos i una certa tendència a la bipolaritat i a un alcoholisme difícil (probablement heredat). Tocarà en grups de música, sortirà de farra amb son germà (germà que començarà a sortir amb l’Ingvild, la noia de qui en Karl Ove n’està perdudament enamorat) i al final en una festa coneix a la Gunnvor amb qui s’estarà uns anys, i a qui de tant en tant farà el salt. A veure, surt, s’emborratxa i si alguna noia se li posa a tiro doncs se la tira, l’endemà està ple de remordiments recorda que té novia i li demana a la noia que si us plau no ho digui, amb el cabreig evidentment no les torna a veure. Que això passi un cop encara, però si no vols que passi més has d’evitar posar-te en la situació que t’hi pot conduir, no pugis a una muntanya amb una bici sense frens si no vols haver-la de baixar. Sembla lògic, m’ho sembla a mi ara, però amb vint-i-escaig no era gaire millor, ni jo ni ningú.
Perquè ho volem dissimular, però si revisem el nostre passat amb una mica de rigor no hi ha qui se salvi. I això és lo bo d’aquesta sèrie, que l’autor no es vol redimir de res, o en tot cas no es vol redimir reescrivint el passat, la sensació de vergonya aliena hi és. Això i que som tafaners de mena.

Bergen (c) Bernt Rostad, Creative Commons.

Després de la Gunnvor, l’universitat, una estada a Islàndia amb ella, el servei social a una ràdio, arriba la Tonje. I amb aquesta la història va bé, i s’hi casa i tot. Però segueix estimbant-se quan intenta escriure, i això el porta a un lloc on la Tonje no arriba. Ella nota això, que és una comparsa en la obsessió d’en Karl Ove. Cap al final del llibre arribem a la mort del pare, lligant i donant la volta cap al primer volum de la sèrie. I l’èxit que finalment li arriba, és un escriptor premiat i respectat, i comença a no poder escriure res més.
En molt poc temps passa a no tenir pare, tenir l’èxit que tant ha perseguit com a escriptor, i tornar a estar solter, i així se’n va de Bergen. Suposo que ara anirem una mica al que va explicar al segon volum i també explicarà com va començar amb aquest demencial projecte.

(c) Cesc Llaverias.

I com a remat a això, ahir dia 27 de juny hi va haver una xerrada amb Karl Ove Knausgård al CCCB dins la programació contínua de Kosmopolis. Una oportunitat per escoltar l’autor (en un impecable i fantàsticament comprensible anglès, tot sigui dit) parlar del seu llibre, de la repercussió inesperada que ha tingut. No resumiré tota la xerrada, però algunes dades, quan li van dir que com pot ser que recordi amb tant detall coses com què va sopar un dia a casa d’un amic… No ho recorda, recorda coses i potser aquell no va ser el seu sopar, però s’hi assemblava, els llibres són sobre com ell recorda la seva vida, no poden ser 100% exactes ni dades. Els llibres també l’han ajudat a reconciliar-se amb la figura de son pare, bàsicament perquè en motls punts de la vida van fer les mateixes coses com enamorar-se i beure, com si la tendència autodestructiva fos heredada.

(c) Cesc Llaverias.

I també va explicar el perquè del títol genèric de la saga. El llibre de Hitler és un deliri d’un home obsessionat amb la seva visió de quins són els problemes del món i quina és la manera de resoldre’ls, res més importa és el seu llibre la seva visió la seva idea i la seva Alemanya. Però Hitler va ser jove, li agradava la música, era massa tímid per demanar-li sortir a la noia que li agradava… encara no havia fet coses dolentes quan va escriure el llibre.
El pare de Karl Ove (del que no es diu el nom, en cap dels llibres, o això va comentar i suposo que ho deu saber, no recordo aquest detall) no era dolent, o no ho era al principi, la vida el va portar per allà (sort que l’autor no llegeix crítiques, no sé si aquesta analogia entre Hitler i son pare li faria gràcia).
Per cert, el tercer llibre es l’únic de la sèrie que li va dir a sa mare que no llegís, bastant comprensible. Aquests llibres són la seva vida, necessariament sense perspectiva, absolutament subjectius i en primera persona, no hi ha res més, no hi ha un gran context, no està pensant en construir una casa, va movent maons un a un fins que al final hi ha una casa (aquesta metàfora és d’ell).
Després de la xerrada, les preguntes (excepte dues totes fetes en anglès) i després d’això va sortir a fumar un cigarret abans de posar-se a signar, sense dedicatòries personalitzades, però va firmar a una cua llarguíssima, i així em vaig poder endur un bon record, i ara només espero el sisè llibre per poder valorar aquesta saga en el seu conjunt.

(c) Sandra Moscoso.

Ballar en la foscor / Karl Ove Knausgård

Quart volum de la monumental La meva lluita del noruec Karl Ove Knausgård. Per cert Knausgård té altres llibres apart d’aquest sextet que potser estaria bé que algú publiqués, no sé és una idea que dono.
Aquí ens trobem amb un Karl Ove de divuit anys que en acabar l’institut es posa a donar classes de primària, una cosa que a Noruega és possible, té amb prou feines un o dos anys més que els seus alumnes més grans. Se’n va al nord de Noruega, al petit poble pesquer de Håfjord amb la idea de viure com un adult i dedicar-se a escriure. No pretén fer carrera en la docència però aquesta semblava la sortida més raonable per guanyar alguns diners i fer alguna cosa ja que en acabar l’institut no té intenció ni d’anar a la universitat ni res més apart de dedicar-se a escriure.
Però no deixa de ser un nano de divuit anys, que amb prou feines ha sortit de casa i que encara és verge, una idea que el turmenta i que afronta de la manera més racional: mentint.
I el nord de Noruega és un lloc d’una natura que s’ho emporta tot per davant, pobles petits on absolutament tothom es coneix, on tot se sap.

(c) Maria Teresa Slanzi, tret de la web de L’Altra

Håfjord és un poble de 250 habitants, però té una escola pública que podria competir aquí amb les millors escoles privades. Però és molt al nord, i quan comença l’hivern les condicions són terriblement dures, fred i nit, i les alternatives per fer alguna cosa diferent els caps de setmana es redueixen a beure amb la mateixa gent que veus cada dia. I el tema de la beguda ens porta, com no, al seu pare. Aquesta serie comença amb la mort del pare, i a partir d’allà flash-backs, el pare s’ha separat s’ha casat amb una noia més jove i s’està alcoholitzant. Si existeix per això una predisposició genètica està clar que Karl Ove la té, borratxeres cada cop més dures, llacunes de memòria… almenys se n’adona i comença a afluixar i escriure una mica, i resulta que el que escriu és bo.

No és Håfjord, és Tromso. Tromso (c) Moyan Brenn, Creative Commons

A més del moment «actual» tenim molts flashbacks cap al seu darrer any d’institut, on feia campana de manera quasi contínua, també bevia molt i va començar a escriure professionalment fent ressenyes de discs, no li pagaven però es podia quedar els discs, es sentia algú. Aquest darrer any vivia amb sa mare, quan havia de passar el dia a la ciutat per anar al diari es quedava a casa sons avis, fins que aquests van dir (per indicació de son pare) que això de passar sense avisar i quedar-se a dinar s’havia d’acabar. La separació era complicada econòmicament, també per la mare que no era conscient de fins a quin punt els seus fills temien a son pare, més que por en ocasions era autèntic terror. En aquest llibre però la presència del pare és menys marcada, es va esvaïnt i (potser per l’efecte de l’alcohol) es va fent borrosa. Amb el final d’aquest darrer any i la corresponent celebració del russ i un stage amb el seu equip de futbol a Dinamarca (on quasi lliga amb una turista ianqui, llàstima que els companys el fotessin atrinxerant-se a l’habitació, què cabrons!) tornem a l'»actualitat».

Estudiants de Noruega celebrant el russ. May 17th 2007 (c) Ronny-André Bendiksen, Creative Commons

Les classes avancen, és un sistema molt diferent del nostre, moltes classes juntes, molts patis (el moment, no l’espai), i alumnes tímids, d’altres de sobrats i alguna noia que li sembla que n’està enamorada. Ell no encaixa allà, tampoc vol, tampoc fa gaires intents i fins i tot envia en orris una relació que podria funcionar amb una noia del poble que estudia a la propera Finnsnes per no lligar-se, ell vol escriure i marxar d’allà quan acabi aquest curs. Conviu, però no s’integra, està de pas i ho sap ell i la resta del poble. I segueix sent verge, tot i que els seus intents arriben cada cop més a prop, al final fa patir i tot.
En aquest darrer volum ens trobem un autor que entra ja de ple a la vida adulta, hi entra com tothom amb les idees menys clares del que aparenta, derrapant i amb excessos i combinant moments diguem-ne dignes amb una necessitat de follar bastant imperiosa, que ja está tip d’anar mentint.

Karl Ove Knausgård a l’edat que tenia en aquest llibre, foto treta d’aquí no mencionen autor

Tinc ganes de llegir els dos volums que falten, i algun dia de rellegir tota la sèrie en català (a poder ser amb els dos primers volums traduïts del noruec i no de l’anglès, i per la mateixa traductora que fa una gran feina). I sense fer espòiler la darrera escena del llibre, pràcticament darrera frase, m’ha encantat. No sé si serà premonitori de la resta o només un punt estrany sense continuïtat, però aposto per la primera opció.

L’illa de la infantesa / Karl Ove Knausgård

Tercera entrega de La meva lluita, el sextet de Karl Ove Knausgård, i el primer llibre de la sèrie que em llegeixo en català, i potser això és mereix una explicació.
L’editora de L’altra va llegir Knausgård, li va agradar i com que ningú l’estava editant en català va presentar l’oferta per fer-ho ella, convençuda que li dirien que no, i una mica per poder dir que ho havia intentat. Però li van dir que sí.
Els llibres ja els estava publicant en castellà Anagrama, no sé si hi ha gaires traductors de noruec a català, va encarregar la traducció del tercer volum (aquest) perquè sortís simultàniament a l’edició en castellà. Però per tenir també els dos primers volums els va traduir de l’anglès, bé el primer, el segon apareixerà al setembre, fixar-se en la traducció o en que només hi hagi un traductor és cosa de frikis com jo. Només espero que amb el temps torni a publicar els dos primers volums traduïts del noruec. I per cert, aplaudeixo el detall de fer aparèixer el nom de la traductora Alexandra Pujol Skjønhaug a la coberta del llibre, és un reconeixement per uns professionals importantíssims que no sempre veuen el seu treball prou respectat.


I de què va aquest llibre? De la infància de l’autor, una etapa que en els altres llibres havia tractat poc. El seu pare tirànic a qui tenia por (la obsessió vital de l’autor envers els seus fills és que no li tinguin por), l’escola, els esports, les noies i que era crèixer als 70-80 en un petit poble noruec. El llibre està escrit amb les vísceres i no té compassió, no arregla les dades, no es maquilla, no es presenta com algú millor o com li hauria agradat ser, el llibre és cruel a estones, i absurd, i pot avorrir, però té alguna cosa. Alguna cosa que fa que ja porti 3 volums (i perquè els altres encara no han sortit!) i que em pensi llegir els 3 que queden. M’agrada, molt, i no sé perquè, no puc explicar-ho.


I un detall, com si això fos una carta als reis, Karl Ove Knausgård ha escrit altres llibres, de ficció, amb un notable éxit de pública i crítica, potser algú podria decidir-se a publicar-los aquí a més a més del sextet aquest. A mi se’m fa estrany llegir les memòries d’un escriptor sense haver llegit les seves altres obres. Però potser jo sóc un lector atípic, això també.

Un hombre enamorado / Karl Ove Knausgård

Seguim amb Mi lucha d’en Knausgård amb el segon volum, després del primer on repassava els anys d’infància i la mort del seu pare ara anem al punt on el matrimoni de Karl Ove comença a no anar bé, en part perquè tres crios insuportables no són el millor per quan una parella comença a tenir esquerdes.
I com en el primer llibre l’autor s’embranca en contínus flashbacks i salts en el temps i quan troba un tema sobre el que esplaiar-se ho fa, sense contemplacions, ho fa bé, molt bé, però tenim al davant un llibre de més de 600 pàgines, pot ser dur.
El llibre m’ha agradat, però no sé si recomanaria aquest llibre, és una biografia novelada però d’algu amb poc interés, perquè l’interessant de Knausgård no és la seva vida sinó la seva obra.
Aquest llibre recull el moment en que comença amb aquest mastodòntic projecte, troba notes seves de quan tenia divuit anys, i veient que no aconsegueix tirar endavant cap nou llibre comença a treballar-les, a tirar del fil (a la manera de Proust i la seva magdalena, i sí, m’he llegit els 7 llibres d’A la recerca del temps perdut, sé de què parlo, en ordre són aquest, aquest, aquest, aquest, aquest, aquest i aquest). És un procés dur, que l’enfronta al més profund de si mateix, també al més incómode, però l’embarga la sensació que això és el que ha de fer, és el llibre que ha d’escriure, i això passa absolutament per sobre de tot.
En algun moment ho diu, és un escriptor, si la família no el deixa escriure deixarà la família, no és una cosa que s’escrigui si s’espera quedar bé.
Em llegiré el següent quan es publiqui, i potser seria interessant recuperar els seus altres llibres, miraré a veure si es poden trobar no en noruec.