Final / Karl Ove Knausgård

Els he ressenyat tots, per tant no podia faltar a aquesta cita amb el noruec i el seu darrer volum del monumental treball que és La meva lluita. I a més el senyor acaba llençant la casa per la finestra amb un volum de més de 1100 pàgines, després de 5 llibres que rondaven les 500 jo entenc que necessités moltes pàgines per acabar d’explicar el que fos que vol explicar. Sí, me n’en foto una mica, m’he llegit tots els seus llibres i trobo que fa falta desdramatitzar la lectura d’un llibre que podria ser considerat una arma blanca. Però potser que entri en matèria, aquí teniu les ressenyes dels altres llibres, i si les preferiu una a una teniu La muerte del padre, Un hombre enamorado, els dos primers en castellà i a partir que s’hi va posar L’Altra ja en català L’illa de l’infantesa, Ballar en la foscor, Dies de pluja i aquest Final.

El mateix em passava amb el telèfon: cada vegada que sonava se’m glaçava la sang. Era així des d’un dia que algú va trucar tard al vespre i va demanar de parlar amb el violador Karl Ove Knausgård.

L’autor viu a Malmö amb la seva dona i els tres fills i la seva primera novel·la d’aquesta sèrie està a punt de sortir. Ha hagut de contactar amb tothom que hi apareix per si hi tenien algun inconvenient i si aquest era el cas deixar a la persona en qüestió irreconeixible (nom canviat i res d’altres dades que permetessin identificar-lo).

https://www.flickr.com/photos/kalleboo/
Malmö © Karl Baron, Creative Commons.

Per a un escriptor, el més vergonyós és que l’enxampin plagiant un altre escriptor. El següent més vergonyós, assemblar-se a un altre escriptor. No ser original no és vergonyós en el mateix sentit, però sí que és degradant: que una novel·la no sigui original és el pitjor que li poden dir en una ressenya.

El problemes vindran per part del seu tiet, el germà de son pare, que vol dur la novel·la directament als tribunals per difamació.

[…] el meu problema com a escriptor era precisament la meva ordinarietat. A mi m’agradava el futbol, tant jugar-hi com mirar un partit, m’agradaven les pel·lícules nord-americanes d’entreteniment, de tant en tant encara llegia còmics, mirava la previsió del temps i els telenotícies només per veure les belleses que els presentaven, podia fins i tot desenvolupar petits enamoraments platònics amb elles; en gran part, encara m’agradava la mateixa música que escoltava quan tenia dotze anys, i quan m’agradava un llibre o una pintura no sabia mai perquè i per explicar-ho recorria a les paraules i les idees que arreplegava del meu voltant i que no tenien res d’original. No tenia res d’especial a dir sobre res perquè jo no era una persona especial i no tenia cap tret singular.

https://www.flickr.com/photos/littledebbie11/
Watchmen ‘American Dream’ © Debs (ò‿ó)♪, Creative Commons.

Potser les coses no són com les va escriure? Potser. El nostre cervell juga amb nosaltres i moltes vegades fabrica records, o modifica els ja existents. És un fenòmen que està estudiat des de la psicologia, no és una cosa que m’inventi. Però de totes maneres el que li ha quedat del que va passar és el que té i és el que importa. I va viure com va viure la mort del seu pare, per més que la memòria primer i l’escriptura després dibuixin un escenari que no és 100% real. Una cosa que ja podem assumir quan algú vol recollir la seva vida amb una quantitat de detalls que no és possible que la memòria hagi retingut.

No podia refiar-me de mi mateix i de la meva memòria perquè estava contaminada per l’escriptura. Ho sabia de feia temps. Escriure sobre un record el transforma. De sobte no sabia què pertanyia al record i què pertanyia a l’escritura. No sabia què era cert. Si volia esbrinar-ho depenia de suports externs, és a dir, del que recordaven els altres.

Com en els altres llibres la dispersió és marca de la casa i tot i que en general escriu de la seva vida i les seves memòries en qualsevol moment pot sortir amb coses una mica més tangencials. O almenys tangencials en apariència, no deixen de ser les seves idees i el que el fa ser la persona que és.

La tasca dels terroristes en realitat era la de penetrar en el nostre subconscient —l’objectiu de tot escriptor— només que els terroristes van anar un pas més enllà. Eren els escriptors del nostre temps. Don DeLillo ho va escriure molts anys abans de l’onze de setembre del 2001. Les imatges que van crear van circular per tot el món i van colonitzar el nostre subconscient.[…] L’important eren les imatges. Com més bones eren, com més icòniques aconseguien fer-les, més existosa era l’acció.

https://www.flickr.com/photos/911pics/
9/11 WTC Photo © 9/11 Photos, Creative Commons.

S’enfronta a la possibilitat d’haver d’anar a judici i a més a més el seu matrimoni comença a donar algunes senyals d’esgotament. Nota que si ha d’anar a judici s’haurà de traslladar una bona temporada a Noruega deixant a la seva dona tota la feina de la llar i els nanos, i potser el seu matrimoni no aguantarà aquest sotrac.

I més o menys aleshores l’autor es torna boig. Comença la part titulada El nom i la xifra. Suposa que si li hem aguantat els cinc totxos precedents li aguantarem el que sigui, i ho pensa demostrar. S’embranca en una dissertació-raonament sobre la literatura sueca, la religió i la biblia amb una atenció exasperant per les paraules exactes i concretes. A veure, té raó perquè tot i la pallissa he seguit, però he tingut pensaments de deixar el llibre en aquest punt.

Quins collons Karl Ove, quins collons!

https://www.flickr.com/photos/152076245@N05/
Hitler © Linsert tresniL, Creative Commons.

La cosa millora una mica quan passa a parlar d’Adolf Hitler, la seva vida i el seu llibre, no oblidem que també el va titular La meva lluita. Aquí la cosa millora i aquesta part no és tant exasperant de llegir. De totes maneres la part El nom i la xifra és molt, però molt espessota, si sou dels que l’autor ja us semblava espès a estones abans no sé si podreu, podeu saltar fins la següent. Tot i això el retrat que fa de Hitler, el seu deliri en forma de llibre, i la seva realitat és interessant, però vaja que us podeu saltar tota aquesta part sense remordiments.

Les persones decents es van distanciar de tot això, però no eren gaires, i val la pena parar-se un moment a reflexionar-hi perquè ¿qui volem ser el dia que la nostra decència es posi a prova? Ens atrevirem a posicionar-nos contra l’opinió de tothom, la dels nostres amics, veïns i col·legues, i instistirem que són indecents mentre que nosaltres som els decents? La força del nosaltres és molt poderosa, els seus lligams són gairebé impossibles de desfer, i tot el que podem fer en realitat és esperar que el nostre nosaltres sigui un bon nosaltres. Perquè si en ve un de dolent, no vindrà en la forma d’un d'»ells», una cosa aliena a nosaltres que podrem expulsar, sinó que vindrà en forma de «nosaltres». Vindrà com el que és correcte.

Acabada aquesta part El nom i la xifra torna a l'»ara» i a la promoció i els problemes de la seva novel·la, i les entrevistes sobre el llibre i les denúncies. Vaja que jo recomano saltar-se el parèntesi si se us atravessa, sense manies. També torna a un detall dels dos primers volums: els flashbacks. Uns flachbacks en els que sembla que la redacció d’aquells dos llibres va ser obrir-se en canal, sobretot quan la Linda s’ho va llegir, què fas en rebre una confessió com aquesta en que tu també reps? Per què aquells dos llibres impressionaven tant per això, sense aquest acarnissament no serien tan impactants, de fet els volums del tercer al cinquè afluixen una mica en això perquè Karl Ove era conscient de com eren rebuts els seus llibres i ell mateix reconeix que es va frenar una mica. Aquesta és una mica la idea d’ell i de tota aquesta La meva lluita, és un fragment complex però aclaridor.

Però el pacte entre l’escriptor i el lector, el pacte ficcional, consisteix a no treure aquesta conclusió i, si es treu, que es faci d’amagat. No s’ha de dir mai. El segell «novel·la» és la garantia d’això. Només així el que no pot ser dit, però és veritat, pot ser dit igualment. Aquest és el pacte, l’escriptor és lliure de dir el que ell o ella vol dir perquè l’escriptor sap que el que ell o ella digui mai serà, o hauria de ser, relacionat amb la seva vida privada. És un pacte necessari que aquests llibres, que van aixecar tanta polseguera i van provocar tanta ira, van trencar. Els vaig escriure perquè el compromís amb la novel·la no m’era suficient, jo volia fer un pas més enllà i comprometre’m amb la realitat, ja que l’impuls transgressor que va fer que jo pogués escriure per primera vegada una novel·la, descrivint la veritat a través de l’imaginari de la novel·la, s’havia exhaurit, estava buit, era un gest, no significava res, la meva sensació era que podia escriure sobre qualsevol cosa. I poder escriure sobre qualsevol cosa és la mort d’un escriptor. Un escriptor només pot escriure sobre una cosa concreta i el que delimita aquesta cosa concreta és precisament el compromís.

www.manoftaste.de
Keyboard / Tastatur I © Christian Schnettelker, Creative Commons.

I una mica més.

Per poder escriure cal ser lliure i per ser lliure cal no tenir escrúpols. És una eqüació irresoluble. […] Si un vol endinsar-se en la realitat tal com és per a la persona en particular —i no hi ha cap altra realitat— si un vol de veritat endinsar-s’hi, no pot tenir escrúpols. I això fa mal. Fa mal no tenir escrúpols. Aquesta novel·la ha fet mal a molta gent del meu entorn, m’ha fet mal a mi, i d’aquí uns anys, quan siguin prou grans per llegir-la, farà mal als meus fills. Si l’hagués escrita de manera que hagués fet més mal, seria encara més certa.

https://www.flickr.com/photos/45909111@N00/
Mein Kampf, by Hitler (t4) © Gwydion M. Williams, Creative Commons.

Aquesta part final del llibre m’ha recordat els dos primers volums. Amb la vida de l’autor saltant pels aires, la dona ingressada, els fills demanant atenció i mitja família mirant-se’l amb recel pel que havia escrit i uns compromisos promocionals no gaire eludibles i la redacció del darrer volum que estem llegint. Tot alhora, tot al mateix temps. En canal.

A veure aquest llibre té una part central insofrible, una primera apart abans que està força bé, i una darrera que va millorant fins a igualar els millors moments de la sèrie. Una sèrie que es pot dividir clarament en tres fases: els dos primers llibres, els llibres tres a cinc, i a part aquest darrer. Tots són necessaris per entendre la història, però el nivell dels dos primers és sensacional, i en algunes pàgines d’aquest s’hi torna.

No sé si aquests llibres seran una moda que passarà o d’aquí anys encara en parlarem. No hi ha manera de saber-ho, cal confiar que el temps posi les coses a lloc (de vegades funciona, però tampoc sempre). De totes maneres Karl Ove posa el llistó de l’autoficció a un nivell que hauria de fer desistir a qualsevol de seguir per allà, amb el que guanyaríem tots. I potser en algun moment ens haurem de plantejar els altres llibres de Knausgård, però després d’això seria difícil d’entrar en tota una altra cosa. És a dir, té unes novel·les i després té aquesta altra cosa que ens deixa sense alé. En fi, ara ja està, només em queda comprar-me els dos primers volums en català i tornar-los a llegir, però no ho faré just ara, m’he de desintoxicar.

Dies de pluja / Karl Ove Knausgård

Cinquè volum, un dels llibres que comença a ser tradició que em llegeixi a l’estiu (potser per intentar compensar la temperatura?), en el quart deixàvem en Karl Ove de ple a la vida adulta, en tot el sentit de la paraula d’una punyetera vegada, i amb aquell final les possibilitats per aquest llibre són quasi ilimitades.
Ara en Karl Ove va cap a Bergen, l’han acceptat a l’escola d’escriptura i ell el que vol és ser escriptor. L’estiu anterior el passa vagabundejant per Europa i col·lant-se al ferry per tornar des de Dinamarca.
A l’escola d’escriptura té dos escriptors com a professors i ha de llegir un munt i també escriure, i el que ell escriu no sol sortir gaire ben parat de les classes, molts clixés i en general molt poc a explicar, cosa bastant normal, el nano té amb prou feines vint anys.
A més del seu picar pedra personal és una persona dificil, plena d’inseguretats, complexos i una certa tendència a la bipolaritat i a un alcoholisme difícil (probablement heredat). Tocarà en grups de música, sortirà de farra amb son germà (germà que començarà a sortir amb l’Ingvild, la noia de qui en Karl Ove n’està perdudament enamorat) i al final en una festa coneix a la Gunnvor amb qui s’estarà uns anys, i a qui de tant en tant farà el salt. A veure, surt, s’emborratxa i si alguna noia se li posa a tiro doncs se la tira, l’endemà està ple de remordiments recorda que té novia i li demana a la noia que si us plau no ho digui, amb el cabreig evidentment no les torna a veure. Que això passi un cop encara, però si no vols que passi més has d’evitar posar-te en la situació que t’hi pot conduir, no pugis a una muntanya amb una bici sense frens si no vols haver-la de baixar. Sembla lògic, m’ho sembla a mi ara, però amb vint-i-escaig no era gaire millor, ni jo ni ningú.
Perquè ho volem dissimular, però si revisem el nostre passat amb una mica de rigor no hi ha qui se salvi. I això és lo bo d’aquesta sèrie, que l’autor no es vol redimir de res, o en tot cas no es vol redimir reescrivint el passat, la sensació de vergonya aliena hi és. Això i que som tafaners de mena.

Bergen (c) Bernt Rostad, Creative Commons.

Després de la Gunnvor, l’universitat, una estada a Islàndia amb ella, el servei social a una ràdio, arriba la Tonje. I amb aquesta la història va bé, i s’hi casa i tot. Però segueix estimbant-se quan intenta escriure, i això el porta a un lloc on la Tonje no arriba. Ella nota això, que és una comparsa en la obsessió d’en Karl Ove. Cap al final del llibre arribem a la mort del pare, lligant i donant la volta cap al primer volum de la sèrie. I l’èxit que finalment li arriba, és un escriptor premiat i respectat, i comença a no poder escriure res més.
En molt poc temps passa a no tenir pare, tenir l’èxit que tant ha perseguit com a escriptor, i tornar a estar solter, i així se’n va de Bergen. Suposo que ara anirem una mica al que va explicar al segon volum i també explicarà com va començar amb aquest demencial projecte.

(c) Cesc Llaverias.

I com a remat a això, ahir dia 27 de juny hi va haver una xerrada amb Karl Ove Knausgård al CCCB dins la programació contínua de Kosmopolis. Una oportunitat per escoltar l’autor (en un impecable i fantàsticament comprensible anglès, tot sigui dit) parlar del seu llibre, de la repercussió inesperada que ha tingut. No resumiré tota la xerrada, però algunes dades, quan li van dir que com pot ser que recordi amb tant detall coses com què va sopar un dia a casa d’un amic… No ho recorda, recorda coses i potser aquell no va ser el seu sopar, però s’hi assemblava, els llibres són sobre com ell recorda la seva vida, no poden ser 100% exactes ni dades. Els llibres també l’han ajudat a reconciliar-se amb la figura de son pare, bàsicament perquè en motls punts de la vida van fer les mateixes coses com enamorar-se i beure, com si la tendència autodestructiva fos heredada.

(c) Cesc Llaverias.

I també va explicar el perquè del títol genèric de la saga. El llibre de Hitler és un deliri d’un home obsessionat amb la seva visió de quins són els problemes del món i quina és la manera de resoldre’ls, res més importa és el seu llibre la seva visió la seva idea i la seva Alemanya. Però Hitler va ser jove, li agradava la música, era massa tímid per demanar-li sortir a la noia que li agradava… encara no havia fet coses dolentes quan va escriure el llibre.
El pare de Karl Ove (del que no es diu el nom, en cap dels llibres, o això va comentar i suposo que ho deu saber, no recordo aquest detall) no era dolent, o no ho era al principi, la vida el va portar per allà (sort que l’autor no llegeix crítiques, no sé si aquesta analogia entre Hitler i son pare li faria gràcia).
Per cert, el tercer llibre es l’únic de la sèrie que li va dir a sa mare que no llegís, bastant comprensible. Aquests llibres són la seva vida, necessariament sense perspectiva, absolutament subjectius i en primera persona, no hi ha res més, no hi ha un gran context, no està pensant en construir una casa, va movent maons un a un fins que al final hi ha una casa (aquesta metàfora és d’ell).
Després de la xerrada, les preguntes (excepte dues totes fetes en anglès) i després d’això va sortir a fumar un cigarret abans de posar-se a signar, sense dedicatòries personalitzades, però va firmar a una cua llarguíssima, i així em vaig poder endur un bon record, i ara només espero el sisè llibre per poder valorar aquesta saga en el seu conjunt.

(c) Sandra Moscoso.

Ballar en la foscor / Karl Ove Knausgård

Quart volum de la monumental La meva lluita del noruec Karl Ove Knausgård. Per cert Knausgård té altres llibres apart d’aquest sextet que potser estaria bé que algú publiqués, no sé és una idea que dono.
Aquí ens trobem amb un Karl Ove de divuit anys que en acabar l’institut es posa a donar classes de primària, una cosa que a Noruega és possible, té amb prou feines un o dos anys més que els seus alumnes més grans. Se’n va al nord de Noruega, al petit poble pesquer de Håfjord amb la idea de viure com un adult i dedicar-se a escriure. No pretén fer carrera en la docència però aquesta semblava la sortida més raonable per guanyar alguns diners i fer alguna cosa ja que en acabar l’institut no té intenció ni d’anar a la universitat ni res més apart de dedicar-se a escriure.
Però no deixa de ser un nano de divuit anys, que amb prou feines ha sortit de casa i que encara és verge, una idea que el turmenta i que afronta de la manera més racional: mentint.
I el nord de Noruega és un lloc d’una natura que s’ho emporta tot per davant, pobles petits on absolutament tothom es coneix, on tot se sap.

(c) Maria Teresa Slanzi, tret de la web de L’Altra

Håfjord és un poble de 250 habitants, però té una escola pública que podria competir aquí amb les millors escoles privades. Però és molt al nord, i quan comença l’hivern les condicions són terriblement dures, fred i nit, i les alternatives per fer alguna cosa diferent els caps de setmana es redueixen a beure amb la mateixa gent que veus cada dia. I el tema de la beguda ens porta, com no, al seu pare. Aquesta serie comença amb la mort del pare, i a partir d’allà flash-backs, el pare s’ha separat s’ha casat amb una noia més jove i s’està alcoholitzant. Si existeix per això una predisposició genètica està clar que Karl Ove la té, borratxeres cada cop més dures, llacunes de memòria… almenys se n’adona i comença a afluixar i escriure una mica, i resulta que el que escriu és bo.

No és Håfjord, és Tromso. Tromso (c) Moyan Brenn, Creative Commons

A més del moment «actual» tenim molts flashbacks cap al seu darrer any d’institut, on feia campana de manera quasi contínua, també bevia molt i va començar a escriure professionalment fent ressenyes de discs, no li pagaven però es podia quedar els discs, es sentia algú. Aquest darrer any vivia amb sa mare, quan havia de passar el dia a la ciutat per anar al diari es quedava a casa sons avis, fins que aquests van dir (per indicació de son pare) que això de passar sense avisar i quedar-se a dinar s’havia d’acabar. La separació era complicada econòmicament, també per la mare que no era conscient de fins a quin punt els seus fills temien a son pare, més que por en ocasions era autèntic terror. En aquest llibre però la presència del pare és menys marcada, es va esvaïnt i (potser per l’efecte de l’alcohol) es va fent borrosa. Amb el final d’aquest darrer any i la corresponent celebració del russ i un stage amb el seu equip de futbol a Dinamarca (on quasi lliga amb una turista ianqui, llàstima que els companys el fotessin atrinxerant-se a l’habitació, què cabrons!) tornem a l'»actualitat».

Estudiants de Noruega celebrant el russ. May 17th 2007 (c) Ronny-André Bendiksen, Creative Commons

Les classes avancen, és un sistema molt diferent del nostre, moltes classes juntes, molts patis (el moment, no l’espai), i alumnes tímids, d’altres de sobrats i alguna noia que li sembla que n’està enamorada. Ell no encaixa allà, tampoc vol, tampoc fa gaires intents i fins i tot envia en orris una relació que podria funcionar amb una noia del poble que estudia a la propera Finnsnes per no lligar-se, ell vol escriure i marxar d’allà quan acabi aquest curs. Conviu, però no s’integra, està de pas i ho sap ell i la resta del poble. I segueix sent verge, tot i que els seus intents arriben cada cop més a prop, al final fa patir i tot.
En aquest darrer volum ens trobem un autor que entra ja de ple a la vida adulta, hi entra com tothom amb les idees menys clares del que aparenta, derrapant i amb excessos i combinant moments diguem-ne dignes amb una necessitat de follar bastant imperiosa, que ja está tip d’anar mentint.

Karl Ove Knausgård a l’edat que tenia en aquest llibre, foto treta d’aquí no mencionen autor

Tinc ganes de llegir els dos volums que falten, i algun dia de rellegir tota la sèrie en català (a poder ser amb els dos primers volums traduïts del noruec i no de l’anglès, i per la mateixa traductora que fa una gran feina). I sense fer espòiler la darrera escena del llibre, pràcticament darrera frase, m’ha encantat. No sé si serà premonitori de la resta o només un punt estrany sense continuïtat, però aposto per la primera opció.

L’illa de la infantesa / Karl Ove Knausgård

Tercera entrega de La meva lluita, el sextet de Karl Ove Knausgård, i el primer llibre de la sèrie que em llegeixo en català, i potser això és mereix una explicació.
L’editora de L’altra va llegir Knausgård, li va agradar i com que ningú l’estava editant en català va presentar l’oferta per fer-ho ella, convençuda que li dirien que no, i una mica per poder dir que ho havia intentat. Però li van dir que sí.
Els llibres ja els estava publicant en castellà Anagrama, no sé si hi ha gaires traductors de noruec a català, va encarregar la traducció del tercer volum (aquest) perquè sortís simultàniament a l’edició en castellà. Però per tenir també els dos primers volums els va traduir de l’anglès, bé el primer, el segon apareixerà al setembre, fixar-se en la traducció o en que només hi hagi un traductor és cosa de frikis com jo. Només espero que amb el temps torni a publicar els dos primers volums traduïts del noruec. I per cert, aplaudeixo el detall de fer aparèixer el nom de la traductora Alexandra Pujol Skjønhaug a la coberta del llibre, és un reconeixement per uns professionals importantíssims que no sempre veuen el seu treball prou respectat.


I de què va aquest llibre? De la infància de l’autor, una etapa que en els altres llibres havia tractat poc. El seu pare tirànic a qui tenia por (la obsessió vital de l’autor envers els seus fills és que no li tinguin por), l’escola, els esports, les noies i que era crèixer als 70-80 en un petit poble noruec. El llibre està escrit amb les vísceres i no té compassió, no arregla les dades, no es maquilla, no es presenta com algú millor o com li hauria agradat ser, el llibre és cruel a estones, i absurd, i pot avorrir, però té alguna cosa. Alguna cosa que fa que ja porti 3 volums (i perquè els altres encara no han sortit!) i que em pensi llegir els 3 que queden. M’agrada, molt, i no sé perquè, no puc explicar-ho.


I un detall, com si això fos una carta als reis, Karl Ove Knausgård ha escrit altres llibres, de ficció, amb un notable éxit de pública i crítica, potser algú podria decidir-se a publicar-los aquí a més a més del sextet aquest. A mi se’m fa estrany llegir les memòries d’un escriptor sense haver llegit les seves altres obres. Però potser jo sóc un lector atípic, això també.

Un hombre enamorado / Karl Ove Knausgård

Seguim amb Mi lucha d’en Knausgård amb el segon volum, després del primer on repassava els anys d’infància i la mort del seu pare ara anem al punt on el matrimoni de Karl Ove comença a no anar bé, en part perquè tres crios insuportables no són el millor per quan una parella comença a tenir esquerdes.
I com en el primer llibre l’autor s’embranca en contínus flashbacks i salts en el temps i quan troba un tema sobre el que esplaiar-se ho fa, sense contemplacions, ho fa bé, molt bé, però tenim al davant un llibre de més de 600 pàgines, pot ser dur.
El llibre m’ha agradat, però no sé si recomanaria aquest llibre, és una biografia novelada però d’algu amb poc interés, perquè l’interessant de Knausgård no és la seva vida sinó la seva obra.
Aquest llibre recull el moment en que comença amb aquest mastodòntic projecte, troba notes seves de quan tenia divuit anys, i veient que no aconsegueix tirar endavant cap nou llibre comença a treballar-les, a tirar del fil (a la manera de Proust i la seva magdalena, i sí, m’he llegit els 7 llibres d’A la recerca del temps perdut, sé de què parlo, en ordre són aquest, aquest, aquest, aquest, aquest, aquest i aquest). És un procés dur, que l’enfronta al més profund de si mateix, també al més incómode, però l’embarga la sensació que això és el que ha de fer, és el llibre que ha d’escriure, i això passa absolutament per sobre de tot.
En algun moment ho diu, és un escriptor, si la família no el deixa escriure deixarà la família, no és una cosa que s’escrigui si s’espera quedar bé.
Em llegiré el següent quan es publiqui, i potser seria interessant recuperar els seus altres llibres, miraré a veure si es poden trobar no en noruec.