Caligrafia de los sueños / Juan Marsé

Ja vaig parlar d’aquest llibre en aquest mateix bloc, aquesta entrada, en una época que les entrades eren només de text a lo bruto, i potser aquest llibre es mereix una entrada una mica millor, amb imatges i tota la pesca.
Aquest no és el gran llibre de Juan Marsé, aquests llibres ja s’han escrit són uns altres. Un dia vaig llegir una crítica sobre Woody Allen que m’encanta i que es pot aplicar a Juan Marsé. Les obres mestres ja les ha fet, i ara simplement va donant voltes d’honor al camp per rebre merescuts aplaudiments. En el cas de Woody Allen és cert, i crec que també en el cas de Marsé, el que no vol dir que els llibres més recents siguin uns mals llibres, però comparats amb alguns de més antics sí que són potser «menors». Molts directors de cinema firmarien perquè la seva gran pel·lícula fos com alguna de les pel·lícules «menors» de Woody Allen, i possiblement també passi això amb Marsé, un Marsé a mig gas és millor que molts escriptors. Però potser que parli del llibre.

Anonymous © Thomas Leth-Olsen, Creative Commons.

Victòria, o Vicky, o la señora Mir surt de casa trastornada i es tira a les vies del tramvia, unes vies que ja fa anys que porten cap tramvia, a la part de baix de Torrent de les Flors (i no estic segur de si això no és una errada, el llibre es situa al 1948 i els tramvies es van començar a retirar als 60, potser sí que van canviar el recorregut i per això hi havia aquelles vies fantasma).
Un dels que ho presencia és el nostre protagonista Ringo (no sé si era una abreviatura de Domingo gaire comú el 1948). De fet per llegir un resum de la novel·la millor anar directament a l’altra entrada, aquí no ho repetiré tot.
Però sí que em sembla curiosa aquesta novel·lització de la vida del propi Marsé, començant per l’adopció, i el treball de joier, i que els feien repartir joies per la ciutat que havien de dur amagades, i la pobresa i les distraccions de pobres com els còmics les novel·les barates i les sessions dobles als cinemes. Per saber més de Marsé és llegeix en un sospir la seva biografia.
I una imatge que l’autor situa als primers 40 però que segurament són del 1939. La crema, en un foc que es fa servir per torrar cafè, de llibres prohibits i papers compromesos. Una escena que la vigilia de l’entrada dels feixistes a Barcelona es donava a quasi cada cantonada, il·luminant Barcelona amb la foguera de la por, una de les imatges del principi del llibre de Xavier Benguerel Els vençuts.
Trobo que el llibre no troba múscul fins l’excursió de Ringo al Xino, i tot el que això implica, sembla com si tot el que hi havia abans fos una mena de precalentament, que aquesta és la història que Marsé volia explicar. Potser no. Potser només era una història més per seguir narrant els anys de Ringo d’entrada a l’adolescència, amb tot el món del voltant desmoronant-se i canviant, com es desmorona la señora Mir, que no supera el desengany ni a base de conyac, i amb la Violeta la seva filla i els sentiments ambigus que li provoca a Ringo, que ni sospita el paper que té ella en tot l’embolic de la seva mare.

Juan Marsé 1991 ©  Elisa Cabot, Creative Commons.

No és un gran llibre de Marsé, no és cap Últimas tardes… però sí un bon llibre, i un llibre on no només el món i l’escenari té molt de Marsé, el personatge és pràcticament ell, ja apareixienn trets d’ell en molts personatges però crec que en cap cas d’una manera tant evident.

Mientras llega la felicidad: una biografía de Juan Marsé / Josep Maria Cuenca

Ara feia temps que no feia servir aquesta etiqueta, i també he fet servir l’etiqueta Juan Marsé, tot i que el llibre no és d’ell n’és el protagonista. Diu l’autor del llibre en començar que més que intentar respondre «Qui és Juan Marsé?» ha intentat respondre la pregunta «Què ha fet Juan Marsé?». La primera pregunta fa que un es pugui perdre en filosofies i vaguetats, l’altra és molt més terrenal, i aparentment més fàcil. Aparentment, perquè resumir la trajectòria d’algú com Juan Marsé, que porta escrivint més de 50 anys, és qualsevol cosa menys fàcil.
Josep Maria Cuenca ha necessitat moltíssima feina, la pacient col·laboració de Marsé, anys, i un llibre de més de 700 pàgines. No us en faré un resum. Si sou aficionats a Marsé el llibre us agradarà, perquè permet conèixer millor l’autor, tot i que segons ell mateix la seva vida no tingui interés. Si no sou aficionat a Juan Marsé ja és hora que deixeu el que esteu fent, aneu a la llibreria o biblioteca més propera i us llegiu Últimas tardes con Teresa o La oscura història de la prima Montse (per mi les seves millors novel·les, tot i que no les he llegit totes, i que estan demanant una relectura però ja!).
Juan Marsé és amb quasi total certesa el millor escriptor viu en llengua castellana, la seva obra ha  retratat d’una manera ferotge i terriblement humana la Barcelona de la posguerra, la ciutat dels vençuts, els anys en que les històries del cinema o històries explicades simplement servien per fugir de la pobresa i de la misèria. Entre molts altres premis li han donat el Cervantes, poca broma
Si bé s’han publicat estudis sobre la seva obra, aquesta és la primera biografia de Juan Marsé, i s’ha fet a consciència, hi ha més de 100 pàgines d’anotacions al final, índex, bibliografies, aquestes coses que fa mandra llegir però que un llibre d’aquestes característiques necessita.
Ha respost l’autor a «Què ha fet Juan Marsé?» Jo diria que sí!


Noticias felices en aviones de papel / Juan Marsé

No és el primer llibre que ressenyo de Juan Marsé, abans han caigut en aquest blog tots aquests, i llegits quan encara no tenia el blog tres llibres d’ell per mi cabdals: Encerrados con un solo juguete, Últimas tardes con Teresa i La oscura historia de la prima Montse, i el no gaire cabdal Canciones de amor en Lolita’s Club. Cada cop estic més aprop d’haver-me llegit tots els seus llibres.
Què ens trobem en aquest llibre de títol suggerent? Potser el mateix de sempre, un llibre 100% Marsé?
Doncs una mica sí, un conte de gent amb més passat que futur, amb balcons per on entra el sol i fugen els somnis i les parets amb fotos esgrogueïdes explican allò que va ser fa temps. Un llibre molt curt, potser un conte allargat, on Marsé torna als seus temes de sempre i als seus carrers de sempre i a uns personatges que no són els de sempre però sí ens resulten tremendament familiars. Hi ha una cosa que no fa, i és tornar als temps de sempre, i aquí ve la meva crítica. No tant cap a Marsé, però sí cap a l’editorial, Lumen és una editorial integrada en un grup grandíssim, no hi ha ningú que revisi les coses que es publiquen?
El llibre es situa a finals dels 80, i a finals dels 80 absolutamente ningú feia servir calderilla, no es feien servir cèntims, la unitat mínima monetaria era la pesseta, fotia llargs anys que no circulaven monedes de menys d’una pesseta, no hi havia res que costés menys, de fet una pela no donava per comprar absolutament res. Algú ho hauria hagut de notar i fer-li notar a l’autor i que corregís algunes coses que grinyolen moltíssim. També es fa referència al carrer on viu el protagonista, el carrer Congost, com un carrer de terra (a finals dels 80?) i per on mai passava cap cotxe. Puc assegurar que a finals dels 80 no hi havia ni un sol carrer a Barcelona per on no passessin cotxes, molts cotxes i de manera quasi contínua. Aquestes coses desllueixen una mica el llibre, potser no calia posar l’acció a finals 80 i deixant-ho als 50-60 encaixava tot millor.
Un llibre entretingut, justet, més amb la idea de ser un llibre per regalar que per llegir, un tast de Marsé que queda lluny del millor Marsé.