Aigua de mar / Josep Pla

Segon volum de la monumental Obra Completa del genial (i grafòman) empordanés. Tot i que va ser un home que va viatjar moltíssim també va mostrar-se sempre connectat als seus orígens, i una gran part dels seus orígens passen pel mar. Aquest volum recull diferents narracions i escrits de tema mariner, i n’ofereix a més a més la versió definitiva, que no deixa de ser un valor afegit si sou mirats amb aquestes coses. Contraban sigui possiblement la peça més reeditada del volum, em sembla que és lectura obligatòria a l’institut.

… feinejant al capvespre … © Lluís Vicens, Creative Commons.

Josep Pla va sentir predilecció pels llocs de costa com a refugi, com va fer poc després de la Guerra Civil a Llofriu, llocs de mar, de gent senzilla i pobre que tenien una connexió amb el medi que potser arribava a envejar. I aprofitava per fer un retrat d’un món que ja s’acabava, en els seus escrits es combinen els pescadors més senzills, els vaixells que naufragaven, els que es dedicaven al contraban durant la Gran Guerra, els coralers, els bussos i les històries que s’explicaven en les tavernes dels pobles de mar. Josep Pla en tota la seva plenitud sobre un tema que l’apassionava, no sé què més es pot demanar.

La darrera part del volum narra un viatge en un petit vaixell, un viatge de plaer ressegint la costa des de més amunt de Portbou fins a Peníscola i tornada. Una navegació d’aquelles en que la costa no es perd mai de vista, amb això fa un retrat d’una part del país vista des del mar. Una part que encara no havia estat devorada per l’orgia turística que cap als 50 i 60 arrassaria qualsevol costa de manera salvatge.

Josep Pla vist de prop / Josep Martinell

Després del llibre Josep Pla: sis amics i una amant, em va entrar la curiositat per Josep Martinell, un dels amics que s’hi menciona i que a més a més havia escrit un parell de llibres sobre Josep Pla, força difícils de trobar fins i tot en biblioteques, però aquí el tinc, a veure.

El títol no enganya i el que ens ofereix és una mena de biografia de Josep Pla, que era algú poc donat a les confidències i gran part de la seva infantesa i joventut la ventilava dient que no la recordava. Almenys tenim l’esperança que amb un amic, amb el pas del temps i les converses doncs acabés sincerant-se una mica més, qua abaixés la guàrdia en no veure’s interrogat. Els anys de joventut de Pla els tenim a El quadern gris, aquí és una mica més com els recorda ja en la distància. I també la relació amb els altres grans temes planians, el paisatge, el mar, la cuina…

Algunes reflexions interessants, per exemple sobre l’eina de Pla, el llenguatge.

Els que no tenen res a dir, tenen la dèria de perfeccionar la llengua. En una cosa o altra s’han d’entrentenir. Deixant ben entès, que acabaran per escriure un català tan alambinat que només servirà per a llegir-lo entre ells.

El català ha de ser una llengua viva, i creiem que s’ha d’escriure com si conversessis amb el veí. Fer-te entendre per la més gran quantitat possible. Els refinaments de la puresa idiomàtica són coses de minories literàries. Més que un llenguatge vital, una llengua per a literats.

O sobre el seu conservadurisme:

És possible que algú en quedi sorprès per ignorar una treta molt particular de Josep Pla que tothom qui el coneix i el llegeix amb atenció ha pogut perfectament constatar: és un conservador del que valgui la pena, però també és partidari d’incorporar tot el que pugui fer marxar el país. Quant a tot el que es refereix a posar-nos al dia en relació amb Europa, sempre es troba disposat a defensar-ho.

O la seva posició diguem-ne vital en relació a Catalunya i el català, en paraules del propi Pla:

«Una literatura —en totes les seves formes— és l’esperit d’una llengua. Fondre llengua i poble és donar-li esperit. És la primera obligació d’un escriptor. Aquesta feina és la primordial, i, si convé sacrificar-hi tres generacions, cal fer-ho impertorbablement.»

És un llibre curt i de bon llegir, potser no és un estudi o una biografia feta de manera més acadèmica, té algunes limitacions i algunes llicències. La millor manera d’acostar-se a Pla és amb els seus llibres (El carrer estret o El quadern gris són les millors opcions), però si necessiteu fer-vos una «composició de lloc» prèvia aquest llibre us servirà.

Josep Pla: sis amics i una amant / Xavier Febrés

L’obra de Pla és enorme, i llibres que poden ajudar a comprendre l’home darrere dels més de 40 volums de les seves obres completes doncs sempre són d’agrair. Com és el cas d’aquest llibre.

És com un retrat fet a partir de gent que hi va tenir contacte, com per ajudar-nos així a fer visibles els contorns de l’homenot. Aquestes fonts són: Alexandre Plana, el Pigmalió; Sebastià Puig, l’Hermós; Josep Martinell, l’amic; Albert Puig Palau, el mecenes de postguerra; Manuel Ortínez, els burgesos; Aurora Perea, l’amant; i Josep Vergés, l’editor. Una de les principals fons és l’amic Josep Martinell, autor d’un parell de llibres sobre Josep Pla (aquest i aquest altre) que es citen bastant en aquest llibre .

Josep Martinell polsava la mateixa corda naturalista quan deia a Josep Pla vist de prop: «Els prostíbuls eren tristos però a vegades passava que s’alegraven amb una alegia fugaç, vaporosament alcohòlica. Però de tristos ho eren»: En privat repetia que la clau de moltes coses de Pla i d’ell mateix era l’obra de l’escriptor parisenc Paul Léautaud, un nom poc conegut en general, però autor de culte per a seguidors iniciats. Josep Pla havia llegit Léautaud de jove a París com a cronista teatral del Mercure de France i de la Nouvelle Revue Française. El vessant de dietarista misantrop i llibertí de Léautaud esclataria més endavant i va atraure els dos amics palafrugellencs en aquesta segona època.

M’ha fet gràcia a un autor que jo he descobert recentment com Léautaud, suposo que els grans escriptors d’una o altra manera sempre estan connectat entre ells.

Quan Pla escriu a Notes disperses, pàg. 131: «Quan hom pensa que, malgrat l’enorme quantitat d’imbècils que hi ha en la governació d’un país, hom pot anar tirant, la sorpresa és permanent i inenarrable». Aquesta frase podria molt bé haver-la escrita Léautaud, perquè hi ha coincidències de criteri que no fallen. Vergés em deia que, amb freqüència, llegint Léautaud li semblava que llegia Pla traduït al francès. […] Una cosa sí, pròxima a la certesa, és la influència de Léautaud en els últims diaris de Pla».

https://www.eltemps.cat/article/7012/paris-madrid-i-nova-york-la-mirada-dun-viatger-anomenat-josep-pla
Josep Pla, davant el Palau de Luxemburg de París, l’any 1920. | Fundació Josep Pla.

Amb Albert Puig Palau es fa una repassada a la gent que va començar a descobrir la Costa Brava (i també la seva finca) i què realment fa impressió,molta impressió.

El gran moment del Mas Castell i de la Costa Brava de l’època va ser l’arribada l’abril del 1950 de «l’animal més bell del món», Ava Gardner, per al rodatge de la pel·lícula Pandora y el holandés errante en escenaris naturals[…] Quatre anys després, Orson Welles rodava als exteriors de S’Agaró algunes seqüències de Mr. Arkadin. El 1956 la finca de Puig Palau tornava a acollir un altre rodatge internacional, amb el jove Dirk Bogarde en El jardinero infiel, i el 1959 desembarcaria Elizabeth Taylor a Begur i S’Agaró per al rodatge de De repente el último verano. […] Madeleine Carroll […] Robert Ruark […] Ron Kitaj […] Artie Shaw […] tres estius passats a Palamós entre 1960 i 1963 per Truman Capote mentre escrivia A sang freda.

https://www.flickr.com/photos/tom-margie/1549461280
Ava Gardner.

Quan ens acostem a la gent en principi més propera a Josep Pla hi ha una capa de silenci, el grafóman tenia molt clar que algunes coses i algunes persones havien de quedar fora dels seus llibres, Aurora Perea almenys apareix (de vegades només com a A), ja és més que les altres parelles com la dona de Pla durant dotxe anys Adi Enberg.

La biografia de l’homenot continua sent un misteri en aspectes importants. La seva literatura és tot sovint un art del camuflatge, com ho resumia Martinell amb coneixement de causa: «Tota la seva obra és una autobiografia en la qual va silenciar més coses de les que va dir».

I l’editor, una peça clau de la gran obra, de les obres completes, i de la biografia de l’autor.

Pot semblar que Josep Pla va dedicar tota l’obra a descriure l’activitat personal, la seva vida, la seva visió de les coses, els escenaris i els personatges que va conèixer. L’aparença autobiogràfica del seu realisme memorialísitc indueix a error amb facilitat. Alguns episodis importants, per exemple la Guerra Civil o les successives parelles femenines amb qui va conviure, no els va convertir mai en reflexió literària explícita, per més que marquessin la seva trajectòria. També per aquest motiu els coneixements sobre l’escriptor divulgats per Josep Martinell o per Josep Vergés adquireixen una importància particular. Josep Vergés no només va ser l’editor, també es va convertir en el modelador de l’Obra Completa de Pla. Josep Martinell no només va ser un amic de la segona meitat de la seva vida, també esdevindria el testimoni que començaria a presentar alguns dels seus secrets des d’un altre angle.

https://fundaciojoseppla.cat/vermut-literari-josep-pla-al-terralet-de-llafranc/
Sebastià Puig, l’Hermós i Josep Pla, foto treta d’aquí.

Aquí una definició molt encertada del volum de l’obra planiana.

El volum de la producció torrencial, selvàtica, desbocada, irrefrenable de Josep Pla té un nom: grafomania. O, si es vol, graforrea. L’homenot patia d’incontinència creadora, era un obsés textual. Es tracta d’una febre impenitent. També constitueix un legítim recurs personal en la lluita contra el tedi. Caure en el desordre compulsiu de la grafomania no pot ser un judici de valor, literàriament parlant. Hi ha desordres i excessos genials. A alguns escriptors els agrada l’abundància acumulativa i escassament compactada, dintre de la qual la genialitat treu el cap de tant en tant enmig del caos. Altres prefereixen una destil·lació més depurada, articulada, construïda.

Un llibre interessant, una bona aproximació a la figura de Josep Pla i que fa el millor que poden fer aquest tipus de llibres: donar ganes d’agafar les obres de Pla i posar-s’hi si no n’has llegit cap o continuar si ja has llegit alguna cosa.

Estimat amic: correspondència 1941-1964 / Josep Pla; Gaziel

Tot i que el títol parla de correspondència l’autoria és molt desigual, només 7 cartes són de Josep Pla, totes les altres són de Gaziel. Queda una correspondència una mica asimètrica, perquè a més a més els dos estils no tenen res a veure, Gaziel és la mesura i l’educació en tot moment, és la discreció de qui no voldria destacar sota cap concepte, i Josep Pla és Josep Pla, que quan s’hi posava no solia tenir manies.

Les cartes més interessants són les que parlen de literatura i de llibres, Josep Pla va formar part del jurat del Premi Sant Jordi (el successor del Premi Joanot Martorell) i les seves opinions no tenen preu, de fet fins i tot fan una certa gràcia, Josep Pla era millor escrivint que no pas jutjant.

La novel·la del Sr. Massó [Viure no és fàcil] és la millor que fins ara he llegit, però la censura no l’aprovarà perquè és massa crua. L’altra obra, de la Sra. Rodoreda, és un intent fallit [«Col0meta», títol de la primera versió de La plaça del Diamant].

Després, encara, he rebut dues novel·les més, que tinc ací mateix. Pere Calders és un gran, magnífic escriptor, però trobo que la seva collonada marítima cau de les mans [Ronda naval sota la boira], perquè és una llauna impressionant. Sembla mentida que pugui existir una llauna tan ben escrita.

El temps no li ha donat la raó, deixem-ho així. Els apèndix del llibre amb el qüestionari que Josep Pla va enviar a Gaziel (i sobretot les respostes) sobre el compte de Godó i La Vanguardia (diari que va dirigir una pila d’anys) són fantàstics i m’han fet venir ganes de llegir la Història de La Vanguardia del mateix Gaziel, és allò de llibres que porten a llibres.

El quadern gris / Josep Pla

https://www.flickr.com/photos/espinosa_rosique/
Josep Pla. for PIFAL © Arturo Espinosa, Creative Commons.

Molt bé, he rellegit El quadern gris, de Josep Pla, i ara què?

No sóc un estudiós, i possiblement ja hi haurà gent més preparada que haurà escrit sobre aquest llibre tot el que calgui dir-ne. Tot i així, potser en puc parlar una mica, al cap i a la fi me l’he llegit dos cops, i sóc dels que creu que quan un es llegeix un llibre es guanya el dret a opinar. O sigui que som-hi!

Però em guanya un sentiment de feina inabarcable. És un llibre genial i completament planià. Els detalls, les observacions i un ús d’adjectius com ningú ha tornat a fer en català. Les petites coses, les petites històries tot passa per la seva lupa, pel seu microscopi més aviat. És un llibre íntim, un dietari, i el gran dibuix, la gran idea del món potser no queda del tot clara, però les petites coses queden retratades millor que fotogràficament, perquè l’exactitud que li falta queda substituïda per poesia, tot i que Pla digui que ell no és de fer versos.

Trobo que aquest és un bon llibre de Pla però potser no él millor per iniciar-s’hi. Amb els autors amb una producció molt gran sempre hi pot haver la por de no encertar amb el llibre, és un risc i són matemàtiques, un autor amb una dotzena de llibres té un cert risc, però estem parlant d’un autor amb unes obres completes que freguen la cinquantena, una mica com en Pedrolo (tot i que Pedrolo passa de cent). Són autors que intimiden al profà, potser per iniciar-se en Josep Pla serveixi aquest article, i aquest altre per Pedrolo. Fet l’autobombo, deixem que sigui el mateix Pla qui parli d’aquest llibre.

29 d’abril.— Evidentment: potser seria ja hora d’abandonar aquests lamentables i puerils quaderns i dedicar íntegrament les hores a estudiar, a empollar. Però és un fet que em costa de deixar-los. El primer interès que tenen aquests papers per a mi és que probablement no es publicaran mai. En tot cas, si es publiquen algun dia serà dintre de tants anys que el que hi escric està fora de tota vanitosa vel·leïtat. Aquests papers m’avorreixen i m’enutgen, però faig un esforç per mantenir-los al dia, perquè només quan m’encaro amb el quadern em retrobo a mi mateix i haig de donar per acabada la comèdia diària. Aquesta paperassa està escrita en un estil masa natural i abandonat, però com que de seguida que em poso a escriure alguna cosa per publicar tendeixo, pel complex de la timidesa, a escriure pretensiós, obscur i pedant, les ratlles que escric ací cada dia em resulten tan vitalment necessàries com el respirar.

Selfie amb Josep Pla en versió graffiti al fons.

Aquests apunts són de la part ja de cap al final del llibre, quan ni que sigui de lluny Josep Pla comença a pensar que en algun moment haurà d’aturar-se. El llibre té parts absolutament memorables: una casa de senyoretes de Palafrugell que sembla treta d’una novel·la de terror, una descripció dels cursos de ciències a la universitat amb les seves sortides a Montjuïc absolutament del·lirants… Una que m’agrada especialment és cap al final, una nit a Girona, passejant i fent temps pel primer tren del matí a Barcelona, més de trenta pàgines d’un passeig ple de records, gairebé fantasmal en Pla sembla una ànima en pena passant comptes amb el seu passat d’internats.

Amb aquest llibre comença la seva col·lecció d’Obres completes (les definitives de Destino, les de les tapes vermelles), tota una declaració d’intencions. Tot i que algunes parts varen ser publicades com articles, el llibre aparegué el 1966, van ser més de quatre dècades de revisió i reescriptura del dietari original. Per això no sembla escrit per un noi de vint-i-un anys, per això i alguns anacronismes es parla d’aquest llibre com un «dietari de ficció». Està considerat un dels millors llibres, sino el millor, de Josep Pla i és difícil no recolzar aquesta idea, clar que per dir coses d’aquestes l’ideal seria llegir-ho tot de Pla… se’m gira feina!

Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses / Josep Pla

Un nou llibre de Josep Pla sempre és un esdeveniment, a més a més hi ha el mèrit de publicar el 2017 havent mort el 1981, déu n’hi do!

El llibre està escrit als anys 50 i 60, i s’entén que no es publiqués en aquella mateixa època. Aquí Pla parla de l’esglèsia (i no bé), i també de Catalunya i de la relació amb Espanya i del franquisme. Aquest llibre desmunta una mica el tòpic del Josep Pla franquista, però això sol donaria per un post sencer. Esglèsia, Catalunya i política… un llibre força impublicable.

És per això que Esglèsia, militarisme, latifundisme i burgesia són exactament el mateix, és la mateixa lligada. L’exèrcit és la garantia de la diferència de classes. El contracte és aquest: la burgesia paga el militarisme parasitari a canvi del qual l’Esglèsia defensa la diferència de classes.

https://www.flickr.com/photos/lyli/
DSC02716_1024 © Laura Amengual, Creative Commons.

Sobre Catalunya i els catalans i la relació amb Espanya. La veritat és que fa un retrat trobo que encertat, però crec que ara els catalans ja no som així, ens hem tret de sobre aquesta por, tot i que els tres segles aquests pesen encara força.

Aquests tres segles, però, no han pas passat en va i han fet molt de mal a l’ànima i a l’esperit del país. El català d’avui és la conseqüència del pas d’aquests tres segles. El català d’avui té por d’ésser ell mateix. Aquesta por és com un tumor que porta a dins. El català amaga els seus sentiments vertaders, dissimula la seva manera d’ésser, escamoteja la seva autenticitat, tracta de presentar-se diferent de tal com és. La situació del català com a tal li ha donat tants mals de cap que en certs moments ha deixat de pensar en el país. El fet que el català sembli un home que no pensa prové del fet que no vol pensar en el seu país -i com a conseqüència no vol pensar en res.

https://www.flickr.com/photos/elmsn/
Tot estelades © Núria, Creative Commons.

L’afició de Pla per la beguda no era cap secret, ja a El quadern gris en parla de les seves borratxeres i ressaques. Als anys 50-60, quan ja en sumava ell mateix uns setanta hi reflexiona:

L’alcohol és molt productiu però fa molt de mal, devasta literalment. Un puritanisme excessiu també pot ser nefast. ¿Què s’ha de fer? La vida és molt complexa. Per fortuna, els tòxics i antitòxics no depenen de la voluntat humana. En general s’hi arriba per herència o inconsciència.
Potser serà trobat exagerat, però, és cert. L’alcohol és molt productiu però fa un mal terrible, devasta la gent. Ho sé per experiència. La guerra civil i el franquisme han estat fatals en aquest sentit. Ha estat un règim de jesuïtes i de capellans abstemis, inútils i fanàtics, amb tots els productes del puritanisme.

https://www.flickr.com/photos/nicokaiser/
Whiskey Tasting © Nico Kaiser, Creative Commons.

Unes notes sobre la guerra, evidentment això no passaria la censura. Potser que aquest Pla més incòmode amb la situació intentés rentar la seva imatge, esborrar el que va fer… Costa de dir, i seria una discussió que donaria per molt. La meva idea (personal i arriscada, però meva) és que ell es va veure en el bàndol franquista per exclusió. Els revolucionaris que el volien «treure a passeig» i col·lectivitzar les terres… tenia clar que aquests no eren els seus, sobretot perquè el volien matar, els altres potser no eren gaire bons però almenys prometien un cert ordre que li permetria seguir vivint. Potser després, quan veure el que era el franquisme, se’n desenganyaria, però això ja entra de ple en el camp de l’especulació.

Al cap de vint-i-tres anys de la guerra civil -i aquesta és una de les seves principals amenitats- encara és molt difícil d’aclarir si una persona determinada, situada durant la guerra en aquesta península, fou un traïdor o un patriota. És conegut el mot de Talleyrand que deia parlant de si mateix: «La traició és una qüestió de dates». En aquesta guerra civil espanyola la traïció o el patriotisme ha estat un problema de situació geogràfica, de personal geogradia. És una qüestió que, comparada amb la de Talleyrand és molt més complexa.

I un parell de notes sobre les dones. Sí, era un senyor d’una altra època, nascut al segle XIX! O sigui que no són un prodigi de feminisme ni res semblant.

Josep Ferrer, que era un home molt romàntic i una de les persones més galants i complimentoses de l’altre sexe, solia dir que els vertaders admiradors de les dones no tenen més remei que mantenir-se solters. És un punt de vista massa limitat. Quan es produeix la còpia sensualment activa, és igual casar-se com quedar-se solter.

https://www.flickr.com/photos/ritingonthewall/
wine color © jb, Creative Commons.

De la cintura en amunt, els homes no envelleixen mai. Les dones, de la cintura per avall encara menys.

No he llegit les altres notes disperses de Pla, en principi la idea d’aquestes notes era ser el segon volum de Notes disperses dins les seves Obres completes, però no va arribar a ser. Em recorden al dietari, on el pas dels dies és una excusa per parlar de qualsevol cosa. Això és aquest llibre, Josep Pla parlant de qualsevol cosa, potser el llibre no està tan arrodonit com altres de les seves Obres completes, com si algunes parts s’haguessin quedat en borrador o en apunts breus a desenvolupar més tard. De totes maneres és una bona aproximació a un Josep Pla crític amb la dictadura (que ja tocava) i encara al màxim de la seva capacitat creadora i sobretot observadora. Un petit regal pels lectors de Josep Pla, potser no el millor llibre per entrar-hi de nou, per descobrir-lo em permeto recomanar aquesta entrada.