Risc: antologia de textos :Rata_

Gent de :Rata_ de debò, necessiteu una web millor que la que teniu ara, de manera imperiosa a més a més.

No penso resumir aquest llibre, aquesta antologia, considero que és una perfecta carta de presentació d’aquesta editorial de la que ja he ressenyat un llibre, simplement posaré els noms dels autors amb links o a la viquipedia o als llibres que n’he ressenyat. Aquest llibre és obra de (en ordre alfabètic no d’aparició): Borja Bagunyà, Maria Barbal, Mar Bosch, Flavia Company, Miquel Duran, Víctor García Tur, Eduard Márquez, Sebastià Portell, Adrià Pujol Cruells, Jordi Puntí, Llucia Ramis, Albert Sánchez Piñol, Francesc Serés, Enrique Vila-Matas.

I comentar que en un parell de casos m’hauria agradat que els contes s’allarguessin una mica, sobretot en els casos del contes de Francesc Serés i Maria Barbal.

A veure el llibre és recomanable, però com explico de què va? No puc. La sensació que tinc és que no són contes fàcils, que fan mal i que alguns autors s’han hagut d’esquinçar l’ànima per fer-los. Ni un us deixarà indiferent, o potser sí si no teniu ànima.

Això no és Amèrica / Jordí Puntí

El llibre Maletes perdudes em va encantar, així que agafo amb ganes aquest llibre de Jordi Puntí. Tot i que feia temps que no llegia gaires contes no em queda més remei que tornar-hi si els autors que m’agraden s’hi entesten. Bé, tampoc és un gran problema.

I els contes són bons, són molt bons que coi! Entren bé, van directes al moll de l’os, sense perdre el temps (per això són contes) i de manera polida expliquen la seva història. Potser es faci estrany aquest adjectiu “polit”, però és el que em ve al cap. Són contes dels bons, això vol dir que no són novel·les curtes i que res hi és sobrer. És com allò que deia Txékhov (crec): si en un conte apareix un clau que sigui perquè al final el protagonista s’hi acaba penjant. Aquests contes són com han de ser, és la sensació que donen, reconec que és una sensació estranya.

https://www.flickr.com/photos/myhuyphoto/
Hitchhike © M Huy Photography, Creative Commons.

Un home que dibuixa el nom de la seva ex caminant pels carrers de Barcelona (homenatge obvi i reconegut a La ciutat de vidre de Paul Auster); un home que rep notícies de son germà després de trenta anys demanant-li un ronyó; un misteriós autoestopista; un intent de recuperar una fantasia sexual de l’adolescència en forma de la mare del seu millor amic; un home sol en un creuer; els records d’un jugador que va anar a Las Vegas a curar-se de la seva addicció… Hi ha dues presències quasi constants, una és la música i l’altra la soledat, de vegades fins i tot amb companyia quan l’amor s’esgota però es segueix endavant per una barreja de tossuderia i comoditat, no hi ha grans amors, en aquest aspecte tot és molt més normal, més tranquil si és vol, com si amb aquesta rebaixa d’entrada ja ens volgués preparar pel que ha de venir després.

https://www.flickr.com/photos/gagilas/
TV © Petras Gagilas, Creative Commons.

Uns contes que recorden el to de Maletes perdudes, i que en part fan que enyorem el Jordi Puntí novel·listes. Els contes són molt bons, és un gènere difícil i se’n surt molt bé, i ha quedat un recull rodó i equilibrat, amb les òbvies diferències entre contes, escrits al llarg de força anys i per encàrrecs i publicacions diverses.

Però on l’autor excel·leix és en les novel·les, n’està fent una, a veure si no triga gaire.