Només nit / John Williams

Primer llibre d’aquest autor, no sé gaire amb què em trobaré però sí recordo que un llibre anterior de John Williams, Stoner, va rebre elogis. És un llibre petit, i això en base a la meva experiència m’hauria de fer malfiar, però sóc un inconscient.

El llibre ha estat una fantàstica i hipnòtica sorpresa que m’ha deixat sense paraules. Una història que passa en un sol dia, amb nombrosos flashbacks i amb tot de rerefons que ens van explicant el personatge cada cop de manera més terrible.

Aquest és el millor moment de la vida, va tornar a pensar: quan ets molt jove, quan la vida és una simple successió perfecta de dies daurats.

https://www.flickr.com/photos/bradhoc/
Crowding © bradhoc, Creative Commons.

Al cap d’unes quantes hores, quan va haver deixat la vorera i va traspassar la porta giratòria de l’Hotel Regency, els espetecs i l’enrenou dels carrers de la ciutat es van transformar ràpidament en el soroll esmorteït del vestíbul. Es va quedar un moment dret a l’entrada, orientant-se. Aleshores va travessar la sala, caminant com si fos un intrús en un món ple de vida i tanmateix despersonalitzat. Es va dirigir a una escala que portava a un amfiteatre rectangular que enmarcava i permetia observar la platea febril del vestíbul. Des d’allà, els murmuris ominosos de la gentada de sota seu es van convertir en un xiuxiueig atenuat. Si mirava cap avall, veia només un mar anònim d’humanitat, i de cap manera no li semblava que el formessin persones.

Ens despertem amb el personatge i ens va conduint, des que es lleva, rep la carta de son pare citant-lo, es queda paralitzat pels records, dina (i sobretot beu) amb un conegut mentre alguna cosa molt fumuda del seu passat se’ns va insinuant a estones, suposem que ho descobrirem al final, però de mentres l’anem seguint, sense poder-ho deixar preguntant-nos com acabarà tot plegat.

Aleshores, de sobte, va creure que, de qualsevol cosa que li passés al llarg de tota la vida, a ell no se li podia atribuir cap culpa. Perquè ell no actuava, mai no havia actuat, per voluntat pròpia. Un poder innominable l’empenyia d’un lloc a un altre, per camins que no tenia cap desig de seguir, a través de portes que no coneixia, i que no tenia cap desig de conèixer. Tot era fosc i sense nom, i ell caminava en la foscor.

https://www.flickr.com/photos/108038684@N04/
Atlantic Night Club Shame Party show November 2 2013 © Andrey Desyatov, Creative Commons.

I aleshores… Després no va ser mai capaç de decidir si va ser un somni o realitat, però la lluna es va revelar inesperadament amb el moviment d’un núvol i els seus raigs van il·luminar l’habitació a través de la finestra, travessant miraculosament la foscor espessa i enganxosa. I la va veure, ben dreta, banyada per la resplendor pàl·lida de la columna de llum. La roba formava una muntanyeta patètica als seus peus, i la claror de la lluna li queia pels cabells i les espatlles, argentats en un simfonia de llum i ombra. Tenia el cap tirat enrere, i els cabells deixats anar es perdien en la foscor. Tenia els ulls tancats i la cara mostrava una expressió inconscient de gaudi expectant. Els raigs de lluna li brunyien la carn suau de les espatlles i els braços i els pits; era una estàtua vivent, un poema immòbil de llum i carn, de pits ombrejants i cuixes d’ivori.

https://www.flickr.com/photos/131987802@N04/
your face says everything © paul b, Creative Commons.

L’estil del llibre ens va arrossegant, com una cançó tranquil·la amb un crescendo que es va insinuant i insunuant, no és intriga, aconsegueix generar un genuí interés que es reforça per l’estil, nadem en la narració. Només em faig una pregunta, com és que aquest autor se m’havia escapat fins ara? Hi hauré de posar remei!