Entre togues i reixes: Escrits de judici i presó / Joaquim Forn

Després de l’anterior llibre aquest podríem dir que «tocava». Joaquim Forn explicava el seu ingrés a presó fins al trasllat a Lledoners, i aquest llibre comença amb un altre trasllat, el que hauran de fer tots els presos polítics del procés a Soto del Real per poder ser traslladats cada dia a l’Audiència Nacional per seguir el judici. Per cert no seria més barat i fàcil i pràctic traslladar els jutges i fer el judici aquí?

El llibre comença amb un pròleg de Mònica Terribas i de seguida entrem en l’univers penitenciari de Joaquim Forn, i en la preparació del judici. Un judici en que el seu advocat Xavier Melero, vol fer una defensa tècnica, vist amb perspectiva podria haver fet una defensa no-tècnica, una sardana o un tres de vuit amb folre (3d8f), la sentència no hauria canviat gens ni mica, però m’estic avançant.

Al principi de tot també es parla de la vaga de fam que van fer els presos polítics per cridar l’atenció sobre el bloqueig que el Tribunal Constitucional estava fent als seus recursos. No es pot anar a la justícia europea fins esgotar aquesta via, i el TC que normalment accepta entre un 1 i un 5% del que se’ls hi presenta en el seu cas ho acceptava tot, i ho deixava en un calaix, impossibilitant recórrer a altres instàncies.  La vaga va tenir un cert efecte i la van abandonar poc abans de nadal, un nadal entre reixes on van celebrar una mena de tió (però sense apallissar el tronc, una idea que les autoritats de la presó no van considerar adient), un dels reclusos va dir això:

«Feliz Navidad y libertad para todos, especialmente para los políticos. Nosotros hemos hecho algo malo, pero ellos son inocentes.»

I després, entrar a una altra presó, amb les seves característiques pròpies de funcionament o de fred (el fred en aquella presó és legendari).

A Soto del Real —Soto del Relax, com en diuen alguns reclusos— et pots lliurar de fer les feines comunitàries. Tot i que tothom té assignat algun servei intern —jo formo part de l’equip de neteja del menjador—, aquí s’ha institucionalitzat la pràctica de pagar-li a un altre reclús perquè et faci la feina, cosa que no passa ni a Estremera ni a Lledoners.[…] a Soto del Real aquesta pràctica està tan institucionalitzada que, al mateix moment que se t’assigna una tasca, ja se’t comunica la persona que et pot substituir, sempre que tu hi estiguis d’acord. De fet, s’interpreta com un ajut que fas a les persones que no tenen cap mena d’ingrés i a les quals el centre penitenciari, per la raó que sigui, no pot destinar a cap feina remunerada.

https://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Prision_Soto_del_Real.jpg
https://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Prision_Soto_del_Real.jpg

Hi ha qui parla dels presos del procés com a polítics presos, no presos polítics, bé, a continuació dos exemples clars de polítics presos.

Els primers interns que se’ns van acostar a saludar-nos, molt educadament, van ser Luis Bárcenas i Rodrigo Rato. Se’ns van presentar tot dient-nos el seu nom, encara que no calia: ja els coneixem, és obvi. Seguidament molts reclusos van venir a donar-se a conèixer i n’hi havia de contents de retrobar-se amb en Sànchez i en Cuixart, que van estar-se en el mòdul 10 de Soto del Real gairebé dos mesos.

La distància entre el que creuen que serà el judici, o el que hauria de ser un judici, i el que és en realitat… fa feredat.

Sempre hem entès el judici com una oportunitat per explicar-nos al món, per denunciar la vulneració dels drets fonamentals, per denunciar unes acusacions sense cap fonament, per argumentar que no hem comès cap crim. La nostra presó i l’exili, les imputacions de centenars d’alcaldes, de càrrecs públics i privats, no són més que l’expressió d’una voluntat de venjança d’aquells que no van acceptar que l’1 d’octubre la gent anés a votar i expressés el seu desig de llibertat. Avui tothom ens podrà escoltar després de molts mesos sense fer-ho. És una oportunitat per deixar-se sentir.

També hi ha bons moments a la presó. El judici és esgotador, i depriment, i cada cop els queda més clar que a més a més és inútil. Però acostumats a la situació de reclusió, cal buscar les coses bones.

He deixat per al final d’aquest recull de bons moments les tardes que no tenim judici. Bàsicament, són les tardes del cap de setmana. Així que obren les cel·les, nosaltres acostumem a ocupar els bancs que hi ha al pati i on hi toca un sol vivificador. Les cel·les són com neveres, tot i l’arribada del bon temps. La temperatura és molt més baixa que a l’exterior. El sol només hi toca a primera hora del matí.

https://www.flickr.com/photos/gazeronly/
the light of our souls will lead the way © torbakhopper, Creative Commons.

L’estona que som al banc recuperem la temperatura corporal i passem una bona estona xerrant entre nosaltres. Parlem de tot i de no res, de qualsevol cosa: dels llibres que llegim, de les cartes que rebem, de les notícies que sentim… Riem força. És una estona distesa, bonica, agradable. Tots asseguts al banc, som ben bé la viva imatge dels jubilats que miren com avancen les obres del metro.

Aquest és un llibre molt més polític que l’anterior, de manera obligada perquè l’estan jutjant i encara que des de l’espanyolisme es vulgui despolititzar el judici… és difícil no entrar en valoracions davant de segons què.

Em treu de polleguera sentir parlar els guàrdies civils i els policies de la «cara de odio» que feia la gent l’1 d’octubre, tot comparant la situació viscuda els mesos de setembre i octubre a Catalunya amb la situació de violència que es va viure al País Basc durant els anys d’ETA. Sentir parlar de clima insurreccional, això sí que em rebel·la, tot i que miro de fer esforços per entendre’ls, per comprendre el seu punt de vista. Però no puc. Quan sento que s’empra la mentida impunement i sense cap vergonya, m’afecto molt. […] La veritat no els importa. L’única cosa que sembla que cosideren important és verificar les acusacions que figuren en els seus informes mitjançant el testimoni d’un seguit de persones, que no són ni més ni menys que els mateixos redactors dels informes. És kafkià, tot plegat.

Algunes obsessions de la fiscalia sobre el referèndum també són gairebé kafkianes, perquè es topen amb la realitat però com si res. Totes aquestes coses van deixant clar que els pronòstics més negres s’acabaran complint. És normal que cada part en un judici intenti portar la seva versió, però hi ha una part que juga a casa i amb l’àrbitre, i el que no interessa doncs entra per una orella i surt per l’altre.

Un altre testimoni que també m’ha agradat és el d’un home de Sant Esteve Sesrovires. Mentre el fiscal el burxa per saber si formava part d’algun grup organitzat, ell respon que va decidir anar a votar per convicció pròpia, que era una decisió personal. Que ningú no el va obligar a res, ni li va demanar res. Que va actuar així perquè volia votar.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Referèndum_1-O,_Barcelona_-_Guinardó.jpg

M’adono que aquestes respostes desconcerten la Fiscalia. Ells encara tenen la idea que des del Govern, l’ANC i Òmnium Cultural es va forçar la voluntat de la gent, i que els més de dos milions de persones que van decidir votar són un simple ramat de xais obedients.

Constato que des que han començat les declaracions dels testimonis de les defenses, el judici ha deixat d’existir als mitjans de comunicació espanyols. Quan declaraven policies i guàrdies civils, cada dia en feien una crònica amb les frases més punyents, sovint extretes de context. Ara, però, que declaren les persones que van patir les agressions policials, és com si hi hagués hagut una apagada informativa, com si el judici hagués deixat de tenir interès.

Això dels medis no és més que la constatació d’una realitat, el partit del judici es jugava en camp contrari, i si només hagués sigut això encara. Els medis tenen una obligació, tots, i es critica molt (i de vegades amb raó) a TV3 però la resta de medis, tots els medis estatals privats i públics seria per fer-s’ho mirar, bé, si hi hagués alguna cosa semblant a l’ètica professional, que no és el cas.

Sembla gairebé impossible, però el judici s’acaba. Tinc ganes que tanquin la paradeta judicial i d’estar-me a la presó —qui m’ho hauria d’haver dit— sense trasllats ni sessions inacabables que sovint han estat un malson.

El judici no ha servit absolutament per res, ningú ha mogut les seves conviccions ni un mil·límetre, era un tràmit que calia fer. I algunes conviccions eren tan delirants que sembla que no es podrien sostenir, però sí, moltes coses que semblaven impossibles per sentit comú dons resulta que sí eren possibles.

Per a la Fiscalia, i tal com ja he sentit en altres ocasions per boca d’alguns tertulians espanyols, el 23-F i l’1-O són actes de la mateixa naturalesa! Posar urnes perquè la gent voti i entrar amb la Guàrdia Civil al Congrés dels Diputats per instaurar un nou govern són la mateixa cosa.

I la seva nota pràcticament final:

Ara començo una nova etapa. L’encaro amb més fortalesa, amb més serenitat i noves perspectives. No perdo la il·lusió, tan necessària, per seguir endavant. Em fixo nous reptes i nous objectius. No deixaré mai de lluitar pels meus ideals i sé que algun dia sortiré i que aquest sacrifici que he fet juntament amb els meus companys no haurà estat en va.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Independència_10_Votarem_Clavells.jpg

Com ja he comentat, aquest és un llibre molt més polític. És un altre punt de vista del judici, un punt des de dins, amb temes d’intendència i logística. Dos anys de presó i una actitud dels presos que contrastava amb la primera declaració davant del jutge quan volien evitar l’entrada a presó, ja en el moment del judici tenen una actitud de «se’ns en fot» que almenys va reconfortar una mica a la gent. És allò de: «si jo no tinc por, tu no tens poder». Un llibre interessant si us interessa el tema, i trobo que força ben escrit, és llegeix ràpid i bé, és un llibre lleuger de llegir i això és un mèrit.

Escrits de presó / Joaquim Forn

Quan des del futur mirem enrere aquests temps existirà una etiqueta que sigui «literatura processista»? La quantitat de llibres que surten és inabarcable, més enllà de teories m’agraden els llibres dels protagonistes, tot i la sospita de si estaran explicant o no la veritat, però quan no sembla que vulguin seguir dedicant-se a la política o ja no tenen gaire a perdre és possible que es deixin anar de debó. Veuré si és el cas del conseller (no sé si són com els presidents que sempre conserven el títol o no) Joaquim Forn en aquest llibre que com el seu títol indica comença a la presó.

Allà van viure el degoteig de detencions i les eleccions del 21-D i el festival per muntar govern, una frase de la filla de Joaquim Forn, Anna:

Només ens tenim a nosaltres per defensar-nos. O votem a favor del gest de valentia de la gent l’1 d’octubre, de la llibertat d’expressió i de pensament, del pacifisme i la democràcia com a armes polítiques legítimes o hi votem en contra. No hi ha un terme mitjà. Perquè el meu pare no pot ser mig a la presó i mig a casa, sinó a 700 quilòmetres de nosaltres o assegut a taula per Nadal.

Passa de la incredulitat que allò pugui passar a la realitat de la presó d’Estremera. Sabem poc de les presons més enllà de que existeixen i de que serveixen per tancar-hi gent. I aquí tenim algú que poc s’ho pensava entrant en aquest món, en un mòdul de respecte, confiant que serà per pocs dies. Vist amb perspectiva és molt trist veure com aquesta confiança es va desdibuixant. Però això és una de les coses, l’altre és la vida a la presó als ulls d’algú fins ara aliè a tot allò.

Un cas curiós és el del Quintela. Tenia permís aquests dies de festa i ha preferit tornar a la presó. Va marxar divendres a Madrid, i diumenge ja havia tornat amb la idea de sopar amb nosaltres. No té a ningú fora i diu que s’estima més estar amb nosaltres, els altres reclusos, que no pas sopar sol en un bar de la ciutat. Aquesta és una altra cara de la presó: la soledat que senten moltes persones quan surten d’aquí. En Quintela s’ha passat més de trenta-cinc anys a la presó. Coneix moltes presons d’Europa: Espanya, Itàlia, França, Suïssa…

Sempre diu que el primer que farà quan surti és tornar a «las andadas», i estic convençut que si ho fa serà per poder tornar a entrar en un centre penitenciari. La presó s’ha convertit en casa seva. Aquí dins encara és algú.

https://www.flickr.com/photos/neilconway/
Untitled © Neil Conway, Creative Commons.

Això va escriure ja fa temps, va estar encertat, malauradament.

No m’enfonso, però cada cop ho veig més negre i complicat. És evident que som ostatges: pagarem pels que hi som i pels que no hi som.

O això altre:

Els consellers empresonats i els Jordis ens hem convertit en un exemple públic de què els passa als súbdits que s’atreveixen a qüestionar segons quines coses. És com si ens exhibissin sobre un patíbul ben alt per poder ser vistos per la multitud. Si poguessin, retransmetrien per la tele el nostre dia a dia a la presó per tal que tothom prengués nota de com acaben els ciutadans díscols.

Un dels molts llibres que llegeix a la presó és el de Fer-se totes les il·lusions possibles de Josep Pla, m’ha fet gràcia veure que hem llegit un mateix llibre tot i que en circumstàncies molt i molt diferents. Aquesta és una constant, comentaris dels llibres que va llegint. I anàlisis sobre la situació.

Aquí no n’hi ha que ho han fet bé i d’altres, malament. No n’hi ha de millors o de pitjors. Tan sols hi ha polítics empresonats o exiliats davant l’acció d’un Estat que ha optat per la repressió quan els catalans els hem plantejat la voluntat de decidir el nostre futur de manera lliure, democràtica i pacífica.

Tot el temps que va passar-se a Estremera va poder «gaudir» de la «plural» oferta informativa dels medis estatals, un autèntic bombardeig que pateix una gent que no té cap alternativa a l’abast i que dedueixen que si tots els medis diuen el mateix allò és la veritat. Com quan els responsables polítics com Montoro deien que no hi havia malversació.

Els mitjans de comunicació espanyols, incloent-hi els suposats mitjans «progressistes», estan escandalitzats per la controvèrsia, en considerar que «dona ales als independentistes».

Em moltesta moltíssim aquesta actitud perquè, al capdavall, comproves clarament que als periodistes no els importa el més mínim si Montoro diu la veritat o no. L’únic que sembla importar als mitjans és que els independentistes no ens en sortim. Saber la veritat deu ser del tot insignificant, tenint en compte que els mitjans ja han decidit qui són els culpables des de fa mesos!

I quan per casualitat veu a La 2 un programa sobre Salvador Espriu.

Ha estat molt bonic i emotiu, i m’he adonat que era el primer cop, al llarg de sis mesos, que sentia parlar en català a la televisió. El català no existeix a Espanya. No els interessa gens ni mica. No ha format mai part de la seva realitat, ni tenen cap interès que així sigui. El viuen com un problema.

Tot i que al llibre no hi ha odi, ni ganes de passar comptes, però de vegades resulta inevitable de cara a algunes actituds decididament cíniques.

Precisament divendres al vespre vaig veure un reportatge a la Sexta sobre els cinquanta anys del Maig del 68. Veure la Marina Subirats, en Joaquín Estefanía i un altre professor universitari que ha escrit sobre el maig francès dient meravelles de la mobilització universitària i dels treballadors, dels canvis que es van iniciar arran d’aquella revolta… i després veure que tota la progressia abjura del que passa a Catalunya perquè no respectem la Constitució, francament fa plorar.

Jugar a la revolució durant quinze dies per acabar pactant amb De Gaulle, anar a unes eleccions en què el gaullisme va arrasar, ho troben fantàstic. Que els catalans posem urnes perquè la gent pugui decidir el seu futur és un acte de violència i de rebel·lió.

FRANCE. Paris. May 6th 1968. 6th arrondissement. Boulevard Saint Germain. Students hurling projectiles against the police.

Cap a part final de llibre, quan el trasllat a una presó catalana és imminent, fa alguna repassada d’algunes coses, com els atemptats del 17 d’agost i el paper que hi van tenir els Mossos d’Esquadra.

Uns professionals d’una gran categoria tècnica i humana, sempre en el punt de mira dels nostres adversaris polítics. De tots aquells que no desitgen que Catalunya disposi de veritables estructures d’Estat. Dels mateixos que, arran del 17 d’agost, no van poder suportar que tot el món reconegués els Mossos d’Esquadra com una policia de primer ordre, equiparable a les millors.

No és un llibre fet per passar comptes, però de tant en tant no se’n pot estar, i tenint en compte la seva situació crec que es modera molt.

https://www.flickr.com/photos/convergenciaiunio/
Joaquim Forn, regidor de Barcelona, a la parada de CiU a la Rambla Catalunya © Convergència i Unió, Creative Commons.

El llibre es llegeix molt i molt bé, imagino que hi ha una bona feina d’edició. És interessant per vàries coses: Forn no té la projecció o carisma d’altres dels presos polítics com Cuixart o Junqueras, aquest llibre ens l’acosta. I no deixa de ser el testimoni d’algú que està en un entorn absolutament estrany (no deixa de ser paradoxal que qui ho explica fos conseller d’interior, el responsable de la policia que agafa gent perquè els jutges els posin a la presó).

No és un pamflet polític. Òbviament les idees de Joaquim Forn són les que són, no és cap descobriment, i la seva opinió sobre les vistes al suprem, les detencions, el que diuen els exiliats, el 155, el 21-D o la moció de censura… tot això ho veu amb el seu biaix, però no intenta convéncer de res.

En fi, ara ja puc anar a llegir el següent llibre de Joaquim Forn: Entre togues i reixes.