Testament / Joaquim Carbó

M’agraden els llibres de Joaquim Carbó i he alguns dels seus llibres per adults, ara que sembla que es comencen a revaloritzar de manera merescuda. Aquest és el seu darrer llibre, sembla que en tot el sentit de la paraula està plantejat com una mena final (començant per títol) d’una llarga carrera literària.

La trama funciona amb l’excusa d’un vell escriptor que li deixa llegir a un jove, que ha acollit a casa seva, carpetes i textos i idees per novel·les a mig fer. Coses que no ha enllestit i que ja veu que no tindrà temps, ni possiblement energia, per entomar i treure’n alguna cosa acabada.

El fil conductor és això. La lectura del jove d’aquests textos, en alguns casos plens d’anotacions de l’autor sobre com hauria d’anar la història o què hi falta… I també anotacions que va fent el jove en llegir-los i sobretot la valoració que en fa després. És una manera d’aprofitar coses, un ciment per armar un tot més consistent que les històries soltes que en formen part.

https://www.flickr.com/photos/kelt/
Kivetített király #2 © Ádám Szedlák. Creative Commons.

Tenim una història sobre castratti, una altra sobre les classes més o menys intel·lectuals durant els anys 60-70 (una mica d’esquerres però sense passar-se) i una ucronia sobre una guerra civil on la república guanya. Tot això amb principis, o idees, fragments, esbossos de personatges, etc. Està bé, però la història més extensa, i que pràcticament va del principi al final (la va llegint a trossos i molts cops intercalada) és La vorera, i és absolutament magistral.

https://www.flickr.com/photos/boklm/
Barcelona © Nicolas Vigier. Creative Commons.

Un tros de vorera on coexisteixen la parada de l’autobús, un caixer amb tres persones que hi passen la nit, un bar amb un lloro renegaire, un forn de pa i tots els veïns i veïnes que en algun moment del dia passen per allà, amb les seves cabòries i problemes i ànsies i coses. Sabrem les seves històries i anirem saltant d’un a un altre sense parar i juraria que sense repetir, i en surten un munt. Sublim.

https://www.flickr.com/photos/santi_llobet/
Cathy y Rachel © Santi LLobet. Creative Commons.

El llibre em provoca sensacions contradictòries. Per un banda crec que l’autor aprofita l’argúcia del personatge que dóna a llegir coses «a mig fer» per colar-nos a nosaltres els lectors coses «a mig fer». Però per altra banda he gaudit tant amb tot el llibre (potser excepte el primer conte) que estic disposat a perdonar-li tot.

https://www.flickr.com/photos/135624002@N08/
Barcelona ’15 © giulia calvaruso. Creative Commons.

La vorera hauria pogut ser reunit en un sol volum i funcionar perfectament com un llibre, un llibre una mica peculiar si es vol però funcionaria de primera.

No sé si Joaquim Carbó té intenció de seguir escrivint després d’aquest Testament. A mi em sembla un autor en molt bona forma, tot i no acabar de rematar els llibres dintre del llibre. Si ho hagués rematat tot potser haurien sortit uns 3 o 4 llibres, tot i que La vorera està força acabat coses com la ucronia guerracivilista està amb prou feines esbossada, sobretot a partir del moment que la guerra fa un tomb a favor del bàndol republicà amb una batalla de l’Ebre que va d’una altra manera. Hauria quedat un llibre d’allò més interessant, però requeriria una feina molt complexa.

En definitiva bon llibre amb una mica de regust a despedida, espero que no, i un bon marc per La vorera.

S’ha acabat el bròquil! / Joaquim Carbó

Foto de la plaça Francesc Macià treta d’aquesta pàgina, no és menciona ni autor ni data

Un llibre més de Carbó i paro una mica, primer ha estat Va com va! del 2015, després Els orangutans del 1967 i ara aquest llibre, S’ha acabat el bròquil (frase que ara té un significat molt més polític) del 1987, una perspectiva força global de l’autor, desordenada, però abarcant llibres que es porten gairebé mig segle!

El llibre està ambientat a Barcelona els anys 80, aixo és important tenir-ho present, ja és una diferència molt gran amb Els orangutans.

El ritme és manté lent com en el llibre anterior, tot i que no tant. Uns mots encreuats que es resisteixen amb una pregunta pedroliana, una passada per uns grans magatzems per documentar-se sobre el tema (el Corte Inglés o Galerías Preciados a tocar de Francesc Macià?), allà mentre es planteja si «distreu» o no un llibre veu a una pispa en acció i l’ajuda per impedir que l’enxampin. D’allà inicien una relació, més o menys, van a casa d’en Pedrolo (no hi és, una llàstima) i aprofiten que els deixen sols al despatx per buscar, ja que hi són, proves que és l’autor d’Els quaderns d’en Marc (sense éxit), ja vaig parlar d’aquest llibre atribuït a Pedrolo en aquesta entrada, podria ser que fos obra de Joaquim Carbó?
Sense veure en Pedrolo marxen a casa d’ella, on a la banyera (perquè ella imposa al protagonista una dutxa no negociable) passa el que fa estona que es veia venir, amb esperança de que el nano triomfés i el recel de que trobaria la manera d’engegar a fer punyetes una oportunitat tan fantàstica.
Després del gran moment toca tornar a la realitat, de tornada a casa es passa per l’ambulatori on visiten a son pare a parlar a soles amb el metge, que li diu que son pare té un càncer com una casa de pagès, i que li queden entre set i deu mesos de vida.
Abans ens hem enterat que ell s’entén amb una veïna casada que els ajuda amb la compra i la neteja del pis, previsiblement donarà un cop de mà si el pare empitjora i s’ho cobra tot en espècies. Que son pare i fins i tot ell havia treballat a la banca (com el protagonista d’Els orangutans), i ell havia escrit un llibre Els camaleons, fa temps ja, quasi ningú se’n recorda, li costa escriure, no com en Pedrolo, perquè a més a més cal sobreviure i li paguen una misèria, si li paguen.

Lamp, typewriter and specs.. (c) john levanen, Cretive Commons

La vida és pura literatura, o la literatura, quan el paio que tecleja la màquina és un autèntic creador, és pura vida: tot això em recorda aquell fragment de la gran clapada d’en Chandler, quan el detectiu, sota l’aspecte inoblidable, cansat i amarg, de Humpfrey Bogart, visita el vell coronel o general retirat que fa la viu viu en un hivernacle, rodejat d’orquídies que necessiten, com ell, tota l’escalfor del món per sobreviure, i li fa servir una copa de conyac i un puro de campionat per l’únic plaer de saber que en aquell moment hi ha algú al món que fa allò que ell voldria fer i que li ha estat rigurosament prohibit.

Humphrey Bogart (c) Insomnia Cured Here, Creative Commons

La segona part comença una mica millor. El nostre protagonista comença unes traduccions que si funcionen li donaran feina per anys. A més a més, no ha deixat pas a la mossa. La mossa és una mantinguda, més o menys, o una meuca per compte propi seria més exacte. I amb ell com a còmplice fan una gran parella dedicada a l’extorsió i el xantatge, que els senyors que demanen els seus serveis sempre estan casats o tenen rivals disposats a fer-lis la traveta a la mínima. Però tot això, tot i que lucratiu i explicat amb detall són distraccions pel que és el gran pla de la mossa.

És una estudiosa de Pedrolo, i sap que hi ha 3 llibres que Pedrolo va presentar sense éxit a concursos, i que temps després va destruir per no agradar-li. Però els va intentar publicar abans, també sense éxit, i per tant hi ha exemplars a la censura (òbviament no la van passar). El seu pla és anar a Madrid, robar els exemplars, pulir-los perquè no siguin tan evidentment pedrolians i presentar-los a premis, guanyar-los, embutxacar-se els calés i aleshores descobrir-ho tot. Però mentre fan plans per això tot passejant, a ella la mig segresta un antic client, una víctima d’extorsió, un prohom de la societat catalana molt ben connectat. I se l’endú en un cotxe que el nostre home seguirà en el seu 2CV fins a una casassa molt als afores, una urbanització, una casa vigilada per un parell de gossassos. Ja per la época un 2CV començava a ser un cotxe antic.

Citroën 2CV (c) Michel Craig, Creative Commons

Respecte al 2CV diu:

Tinc una preocupació: només faltaria que ara, que està com nou per dins, li passés com a mi, que em reprèn la neteja, i em deixés a l’estacada. No, obro la porta, introdueixo la clau en el lloc precís, comprovo que no hi hagi cap marxa posada, estiro l’estàrter, pitjo fort i es posa a roncar com un gat marica a qui, després de passar-li la mà pel clatell, li fiquen el dit al cul. Tot rutlla. 

Mastines (c) Angel Torres, Creative Commons

Ja els tins aquí. De lluny, se’ls veu enjogassats… Tenen ganes de jugar amb el cul o les cuixes del primer que tingui la pensada de saltar dins el jardí.

Aquí la cosa es fa confusa, no acaba de quedar clar si la mossa no s’avé a aquesta situació o què, perquè després de molt espiar veu que se’n van tots, i la noia doncs no sembla anar pas obligada. Ell entra a la casa, ha comprat carn pels gossos que no només no l’ataquen sinó que l’adoren. No descobreix res més apart que els rics viuen molt i molt bé. Al final torna a casa, amb la cara feta un mapa per la caiguda del mur a través dels rosers que li deixa una orella penjim-penjam.

I arribem a la tercera part, una mica després. Son pare és al menjador, permanentment i amb calmants fins al capdamunt, la veïna de tant en tant es passa, i si pot ja fa per arrambar-se al protagonista. I ell que fa temps que no sap res de la mossa, fins que el fan anar a la morgue a preguntar-li de què la coneix, és morta, i ara ja tant se val confessar algunes coses o no. Li entreguen un paquet a nom seu que tenia la finada.

CJ lower back (c) angrylambie1, Creative Commons

Primer es queda més tirat que totes les coses, després no li paguen per les traduccions i està esperant que son pare no es mori abans de poder presentar la fe de vida al banc i almenys allargar un any mes el cobrament de la pensió… I que n’estava enamorat de la noia, fins al capdamunt! Però al final es decideix, obre el paquet i troba Visita a la senyora Soler, Els còdols trenquen l’aigua i Tants interlocutors a Basera els tres llibres de Pedrolo trets directament del magatzem de censura al ministeri, un regal que demostra que fins al final va pensar en ell, i que li gira feina per intentar fer el pla que tenien els dos, la part complicada d’aconseguir els llibres ja està feta.

El llibre està datat el 1986, i tenim l’estil característic de Joaquim Carbó, ara ja sense el fantasma de la censura, per tant les escenes eròtiques poden ser més descarades. Amb Carbó em passa com amb en Pedrolo, almenys Pedrolo va tenir prou éxit en vida, i a Carbó sembla que ara l’estem descobrint, almenys el senyor encara és viu i en podrà gaudir. A veure si Males Herbes a més de Va com va! i de recuperar Els orangutans es decideixen a anar treient els seus llibres, que són completament introbables!

(c) Perifèric Edicions

Els orangutans / Joaquim Carbó

Em va agradar tant Va com va! que volia més llibres de Joaquim Carbó, per exemple aquest llibre de 1967 (tot i que en edició de 1983).
Això és underground, literatura de perdedors, mola mil!
Per explicar-ho fent un símil ràpid, és com Pedrolo però «brut», els personatges brutegen, tots ells, viuen entre la bruticia, s’hi han adaptat, del tot. Alguns personatges de Pedrolo convervaven alguna cosa dins seu que valia la pena, aquí això no es dona.
Aquest és el començament del llibre:

Deixa’m repenjar a la porta. Hi ha algú que es diverteix col·locant cada dia el pany en un lloc diferent. Així, a les palpentes, has de jugar a qui l’encerta l’endevina… Tinc la negra: és allò que diuen dels que estan de pega…

El llibre comença amb el protagonista arribant a casa de matinada, una mica begut i després d’una cita que no ha sortit bé, amb unes minyones de casa bona (els senyors eren fora), ha passat d’una casa luxosa al catau on viu amb san mare. Una mare malalta i bastant alcohòlica que té la casa completament descuidada. És una sort que les olors no traspassin les pàgines.

dirty water 2 (c) zim2411, Cretaive Commons

La mare el crida des de l’habitació, ha arribat un paper blau… i ell que s’ha d’aixecar a buscar el paper, que és un telegrama avisant que la seva àvia ha mort. Toca anar al poble. Però abans cal passar per la feina a demanar permís i una bestreta del sou per poder acostar-s’hi.
Tota la obra passa en un dia. El protagonista s’endinsa per una Barcelona on encara hi havia tramvies i el protagonista, quan fins i tot al metro la gent se n’apartava, feia cap a plaça Urquinaona (el que situa l’acció abans de 1960). D’allà a la feina, una feina de banca, d’aquelles amb un ogre a la porta controlant les hores d’entrada, però una d’aquelles que en casos com aquests no tenien problemes en fer avançaments als treballadors (una manera de tenir treballadors submissos). D’allà amb les condolences i mil peles cap a l’estació (sembla la de França però no n’estic del tot segur) i cap al poble, no se’n diu el nom, però a uns 25 quilometres de Barcelona direcció interior, i pel que sembla un poble-poble. Dels de tota la vida, de pagesos, malnoms i missa.

Estació de França (c) joan vega, Creative Commons

Tant el viatge en tren, com en metro, com l’arribada, com tot és una excusa perquè el protagonista reculi, i rememori altres episodis de la seva vida i les seves aspiracions, la seva família, la feina i la guerra que va marcar el temps ja que tot es dividia en abans de la guerra, durant la guerra i després de la guerra. En aquesta rememoració em recorda una mica el Pedrolo de Balanç fins la matinada. Però en aquest cas el protagonista té poques aspiracions, sobreviure i les senyores, i posats a creure en alguna cosa doncs creure en els diners que al cap i a la fi sempre manen. A més a més el protagonista deu ser cap a cuarentena, solter perquè és un mort de gana que amb prou feines en té per ell i sa mare (ajuda molt que sa mare s’ho gasti en vi, almenys beu vi barat) i amb aquesta perspectiva qualsevol munta una família.

666 (c) Joan Sorolla, Creative Commons

La família també té tela, de fet van intentar encolomar-li a ell l’àvia (quan ja havia fet testament, no fotem), i no és que s’avinguin gaire, al cap i a la fi al poble amb terres i demés han anat progressant, i ell ha anat a la ciutat per fer de pixatinters per quatre xavos mal comptats. Enterrament, dinar familiar i tornada en cotxe, que s’ha d’encarregar d’un negoci del que no sabem res. Al cotxe intenta un flirteig d’on surt la següent reflexió, molt indicativa tant del personatge com del món on es mou:

En canvi, en la majoria d’ocasions, la cosa no rutlla. Els pares vigilen, segurament per allò que diner crida diner, i si en tenen dos, volen que la nena trobi un manso que en tingui tres, que d’aquesta manera no sé on anirem a parar, que tots els capitals es concentraran i els pobres serem cada dia més pobres i els rics seran cada dia més rics…

It beats on my neck (c) AndYaDontStop, Creative Commons

Ens anem acostant al final del llibre i descobrim quin era aquest negoci que tenia pendent a la tarda, ha d’ajudar un amic seu en un número de pallasso, tal com sona. No és que l’apassioni però es pot treure 300 pessetes i no està la cosa com per despreciar-les. Surt bé, sembla que per aquí treurà més calés, però ara li toca quedar amb la noia que l’ha portat en cotxe, una nena de papà amb qui els diners volen d’una manera absurda. Com que a més necessita fer temps primer es dona una dutxa als banys públics (en aquella época n’hi havia, servei vint-i-quatre hores) i passarà una estona al cinema, on li dona una propina a l’acomodador perquè el desperti a les dotze que amb el dia que porta es clapa segur.
I després amb la noia. La noia vol sortir amb ell perquè a son pare la idea no li agrada gens, és un mal negoci, a ell no li treuria res, ella creu que perquè no es deixaria i ell sap que perquè no hi ha res a treure, però tampoc la desenganyarà. La noia és guapa, s’hi posa bé, però no la pot mantenir, una sola nit de sortir ja el deixa escurat, no sap el que costa guanyar els diners, per ella no tenen cap valor, però per ell sí, i tant, molt! Després de deixar-la a casa en taxi ha de baixar del taxi perquè ja no el pot pagar. S’adona que la noia ha entrat al bloc on fa vint-i-quatre hores més o menys sortia després de la cita que no havia sortit bé amb les minyones, potser viu a la mateixa casa i tot? I torna a casa caminant, desfet, esgotat i el llibre acaba:

Deixa’m repenjar a la porta. Hi ha algú que es diverteix col·locant cada dia el pany en un lloc diferent. Així, a les palpentes, has de jugar a qui l’encerta l’endevina… Tinc la negra: és allò que diuen dels que estan de pega…

Foto de Joaquim Carbó treta d’aquesta entrevista a Núvol, no se’n menciona autor

Un llibre circular, rodó, i intens i dens, 283 pàgines de lletra apretada. Ara em llegiré un llibre d’un altre autor abans de posar-me amb S’ha acabat el bròquil, també de Carbó però aquest de 1987. Per cert aquests llibres són introables, potser seria hora que algú els reedités.

Va com va! / Joaquim Carbó

En començar a llegir el llibre no he pogut evitar pensar, això és hard-boiled, però més nostrat, més d’aquí, i això vol dir més patètic però també molt més divertit. I tinc el màxim dels respectes per les obres que em dibuixen un somriure.
Un protagonista que des que el van fer fora de la seva feina (més o menys investigava per un banc si calia o no donar crèdits a segons qui) es dedica més o menys a investigar, resoldre coses. Com un detectiu però tot plegat molt més simple, sense el glamour d’un Bogart en blanc i negre.
I a les primeres pàgines una expressió per referir-se a les revistes pornogràfiques per la que demano la creu de Sant Jordi o el Nobel: «Revistes de pèl i pell.»
Més que investigar tafaneja. I no hi ha una gran trama central, al personatge simplement li passen coses que retraten la realitat i aquestes coses n’hi fan recordar d’altres que també retraten el món on som ara, el món de la crisi.
Per les pàgines del llibre desfilen xamans africans que tot ho curen, especialistes en estafes piramidals de tot tipus (segells, gravats, el que sigui), corruptes, especuladors sense escrúpols, carteristes del metro, compradors d’or, pispes que treien els queixals d’or als difunts al tanatori, prostitutes, travestis, tendes tancades amb cartells de traspàs… No hi ha una gran història, és el defecte del llibre (posats a posar-ne), però el retrat que fa de la societat i de la Barcelona d’ara mateix és demolidor, esmolat i amb molt sentit de l’humor, un humor una mica negre i un bon punt cínic, humor del bo.

La mirada perdida – The lost look (c) Ferran Pestaña, Creative Commons

Un final un pèl atropellat que deixa molts interrogants, no sé si l’autor pensa continuar el llibre, però podria fer-ho perfectament. I això que tota l’acció es concentra poc més o menys en un dia i escaig, però quin dia! Humor i un nivell d’acció que fa que no puguis estar mai segur del que passarà, i sobretot al principi del llibre amb molts flashbacks per donar-nos el context necessari per conèixer el protagonista i convidar-lo a un cafè si ens el trobàvem pel carrer. Espero que n’hi hagi més!

Joaquim Carbó en una fotografia treta d’aquest article de núvol, no es menciona l’autor