La recerca del flamenc / Sebastià Portell; Jaume C. Pons Alorda; Joan Todó

El llibre  Cremen cels em va agradar prou com per buscar l’anterior experiment similar que havien muntat els de LaBreu, i aquí estic, preguntant-me si tornaré a dir que no ens hem de refiar dels llibres petits com dic potser massa sovint.

La primera peça és de Sebastià Portell (vaig ressenyar el seu llibre) i porta el subtil títol de CONY (Cal Oblidar Nova York) i està narrat justament des del punt de vista del cony de la protagonista. Un conte on els paisatges del Delta la porten a fer un balanç del que ha estat la seva vida fins ara. Interessant, i aconsegueix donar molta informació en relativament poques pàgines. En sí és una història de fugida i de canvi de vida i d’afirmació personal-genital (us recordo que el narrador és el cony).

https://www.flickr.com/photos/joansorolla/
Delta de l’Ebre 19 © Joan Sorolla, Creative Commons.

Davant la sentència d’Enric tu no trobares una altra sortida que fer-te l’adormida. Sabies que qualsevol resposta que li poguessis donar hauria estat supèrflua o mentida. Com podia abandonar-te? Com podia fer-te això? Havíeu passat els millors anys de les vostres vides recorrent Barcelona, l’espai de la teva joventut, del teu matrimoni amb Quim i la teva viudetat sense Quim, que vàreu reconvertir junts en un encreuament de plaers i bauxes. Sortíeu, bevíeu, de vegades ballàveu. Conegueres nous restaurants. Enric i els seus corbatins, les seves dents perfectament arrenglerades, les seves mans immenses i sempre una mica humides, calentones, et feien anar per on ell desitjava. Follàveu per totes bandes. I a tu, que després de tot estaves avorrida de viure de rendes i no tenir cap altra ocupació que anar de brunch i al teatre amb les amigues, t’agradava formar part d’aquest deixar-te anar.

https://www.flickr.com/photos/cibercorsario/
Corbera d’Ebre © M.Campo, Creative Commons.

La segona peça és Les escales de l’Aldea, de Jaume C. Pons Alorda i és una història de guerra, més o menys, i d’un afusellament d’un escriptor que vol temps per escriure el seu llibre. La situació m’ha recordat la d’un conte de Borges (no recordo si de Narraciones o de Ficciones, sí recordo que a les seves Obras Completas era al segon volum). Les històries sobre la guerra són recorrents quan s’ambienten en un escenari bèl·lic d’aquesta intensitat i d’aquest valor simbòlic, quan les tropes nacionals van poder creuar l’Ebre la guerra va estar sentenciada del tot.

Cada esglaó era més que un esglaó. Significava un reialme on en Delta conqueria la possibilitat de tornar a pensar i a donar vida als seus personatges, a les seves misèries, però també a les seves possibilitats de salvació. I com més s’elevava més passió tenien i sentien i segregaven. I ell també. Com s’emocionava, en Delta, en veure avançar la trama com un mecanisme perfecte en què cada engranatge girava àgilment sense alterar la ruta dels altres, com cada peça acomplia la seva funció amb pulcritud, amb gràcia, amb humor filharmònic. De quina manera ell mateix se sorprenia de com havia anat sembrant paral·lelismes entre el principi i el final per tal que el lector perfecte algun dia pogués admirar tal maquinària formidable, i com cada petita peça semblava l’emblema d’un trencaclosques delirant però magnífic alhora, suprem i decidit. Que fort, va entendre en Delta, que la part tràgica fos més tràgica al costat de l’humor, un humor que a ell li agradava macarrònic i que a vegades semblava massa passat de voltes fins a semblar un pegot de mala llet negra, però almenys era humor i feia riure més encara al costat de la mort i el sexe.

https://www.flickr.com/photos/manelzaera/
Desembocadura de l’Ebre © Manel Zaera, Creative Commons.

I acabem el llibre amb la part de Joan Todó, un conte que situa l’acció en un Delta retratat com una mena de fi del món (justament aquest n’és el títol), amb un protagonista que treballa de venedor d’enciclopèdies porta a porta, una feina que també té molt de final. Una opció desesperada, en un paratge quasi deshabitat i que esdevé mig irreal, com una al·lucinació per la que intentar escapar.

Es movia per una planícia eterna, sense horitzó, on el mar era una intuïció de cel evaporat en la distància, a l’extrem oposat d’una serra que, al seu darrere, s’anava empetitint; carreteres rectes, tallades a esquadra, que es trencaven en camins que les tallaven en angle recte, o que superaven el repetjó d’un canal, amb l’asfalt cada cop més dessagnat, més romput. L’aigua s’infiltrava pertot, com un baix continu: mansa als arrossars, lenta als canals, accelerada i borbollejant als desaigües. Les pàixeres hi caminaven amb els seus passos presumptuosos, algun pagès s’acotxava al mig d’un espill, amb les cames dins l’aigua.

[…]

L’aigua sobretot es tranquil·litzava en apropar-se a l’encaix (que de primer havia confós amb una llacuna) de la llengua de terra, la petita península que havia indicat el cambrer, i que ell no recordava haver vist mai, sobre la qual alguns pescadors anaven vigilant les canyes plantades a terra. N’hi havia pocs: d’altres havien abandonat cadires de plàstic davant l’aigua, immòbils en una posició que conduïa a imaginar l’individu assegut, esperant que algun galta-roig o algun moixonet piqués l’ham, i les pujades i les baixades de la marea les havien anat fixant a l’arena, cobrint-les de glans de mar. Immòbils, aquelles cadires establien una curiosa rima amb les cadires buides que, a l’altura de Sant Carles de la Ràpita, indiquen vora la carretera la presència, asseguda uns metres més enllà, d’una prostituta.

https://www.flickr.com/photos/seniju/
Sense títol © Seniju, Creative Commons.

Un llibre que es llegeix en un moment, la història que més m’ha agradat serien la primera i la tercera, un experiment literari que té continuïtat i que està prou bé.

https://www.flickr.com/photos/manelzaera/
Flamencs © Manel Zaera, Creative Commons.

Dies que duraran anys / Jordi Borràs

Tros de llibre! Això és el primer que se m’acut, i després: pell de gallina. Des del ple dels dies 6 i 7 de setembre fins a les manifestacions de Barcelona l’11 de novembre i de Brusel·les el 7 de desembre. La tardor de 2017 ha estat de les que es recordaran. I les fotos de Jordi Borràs són això, el testimoni gràfic d’aquests dies per un fotògraf contrastat (molt recomanable el seu llibre Warcelona).

Primer acte de justícia: no totes les fotos de Jordi Borràs, l’home no té el do de l’ubicuïtat, els altres fotògrafs són:Sergi Alcázar, Oriol Clavera, Ramón Costa, Sira Esclasans, Ramon Ferrandis, Albert García, Santi Iglesias, Miriam Lázaro, Carles Palacio i Carles Ribas. Totes les fotografies que apareixen en aquesta ressenya són de Jordi Borràs.

Segon acte de justícia: una part essencial d’aquest llibre són també els textos, i els textos són, a més a més d’una introducció i un epíleg del propi Jordi Borràs, dels següents autors: Albert Forns, Anna Ballbona, Raül Garrigasait, Marina Espasa, Adrià Pujol, Natza Farré, Gemma Ruiz, Joan Todó, Jordi Lara i Jenn Díaz. Tots són molt bons, i ajuden a la comprensió del conjunt, però destaco els següents fragments.

De Raül Garrigasait, sobre la vaga a la UB els dies previs al referèndum:

L’energia insurreccional que surava en l’ambient se’ns ficava dins el cos. La Generalitat trontollava, l’Estat no sabia quina paret tocar, els grans mitjans de comunicació estaven dominats per la por, hi havia tot un món de seguretats i prejudicis que moria. Els qui passejàvem per allà ens sentíem feliços de tenir el futur naixent a les mans.

De Natza Farré sobre l’1-O:

Teníem por. És clar que teníem por. Ens fa por la violència. Ens fa por viure en un estat on no podem expressar-nos en llibertat. Ens fa por que la nostra veu sigui silenciada. Ens fa por observar la desmemòria voluntària per repetir-se fins al final del món. És clar que som radicals. És molt radical qüestionar el sistema i manifestar públicament el desig de voler-lo canviar. És molt radical creure fermament que la manera més honesta de fer-ho és exercint la llibertat democràtica. Teníem por, però teníem la idea radical de vèncer-la. De no permetre que la seva paràlisi ens condemnés a un silenci insuportable.

De Joan Todó, també sobre l’1-O:

Algú deia que si hi havia càrregues a Ulldecona, altra gent parlava de Santa Bàrbara. Miràvem el mòbil. Estàvem atuïts. Davant dels nostres ulls, lluny de nosaltres però ben a prop, en la imminència, ressonava el terrabastall d’un imperi ridícul garfint la seua última colònia, d’un poder fal·laç perdent la seva autoritat.

Les urnes van ser un dels grans triomfs. Tota la policia, la guàrdia civil, el CNI buscant com a bojos unes urnes i no van ser capaços de trobar-ne ni una. El divendres les van ensenyar a la premsa perquè sabessin quin aspecte tenien, i el diumenge a primera hora totes les urnes eren als seus col·legis. Crec que això és de les coses que més mal va fer a l’estat, que la gent els passes la mà per la cara movent 10.000 urnes sota els seus nassos sense que ho poguessin evitar.

I no poso res del text de Jordi Lara sobre la violència policial, no em veig capaç d’extreure un fragment, una imatge millor.

Aquests dies, com diu el títol, duraran? Ni idea. Després de l’allau de dates històriques i moments increïbles i d’“els carrers seran sempre nostres”… No sé si aquests dies seran el principi d’alguna cosa o quedaran com una anècdota, com un intent. No en tinc ni idea. Sí que trec algunes coses clares. Hem arribat on som ara gràcies a la gent i al carrer, i seguirem endavant amb la gent i el carrer, no pas gràcies polítics, malgrat ells. L’estat espanyol està disposat a tot per impedir-ho, i tot és tot, el joc brut, saltar-se les pròpies lleis, la violència… absolutament tot, si abans en teníem dubtes ara ja no. En aquest llibre veurem fotos, però la gent és real, les urnes són reals, els vots són reals i les hòsties són reals, els blaus són reals, les càrregues són reals. Tot el que va passar l’1 d’octubre va ser real, les interpretacions d’aquests dies que les faci cadascú, però va passar, i no ho hem d’oblidar.