L’úter de la balena / Joan Jordi Miralles

Amb aquest llibre acabo amb tot el que fins al moment ha publicat aquest autor (excepte el teatre), no sé si hi ha algun premi o alguna cosa. Aquest autor ha estat ressenyat en la versió antiga del blog, i darrerament també a la nova, si voleu saber que m’han semblat els seus llibres només heu de clicar els enllaços.

I aquest llibre? Buf. Aquest no. A veure tenim una història de ciència-ficció en un món apocalíptic on no fa més que ploure. Els protagonistes són tres germans i com s’ho fan per sobreviure en un món devastat, on han de fer expedicions per destrossar mobles i tenir llenya, o on matar una rata de claveguera per tenir què menjar és un bon pla. Amb això us feu una idea.

Però això està narrat en un estil lent, a vegades entre excesivament culte i oníric, recordant (almenys a mi) la part del soldat a L’altíssim, i igual que aquelles parts vaig estar temptat de saltar-me-les he estat temptat de deixar estar aquest llibre més d’un cop. No és com per posar-li una etiqueta EVITAR però jo almenys no el recomanaria. Un llibre que no m’ha convençut sobre cinc, no és un mal balanç per aquest autor.

L’altíssim / Joan Jordi Miralles

Després de passar-m’ho massa bé amb Aglutinació agafo aquest llibre amb l’esperança que no m’agradi gaire i així deixar d’admirar a aquest autor. Entenc que pot semblar un motiu molt idiota per llegir un llibre però sóc una persona complicada, i també amb un cert afany completista de dir que m’he llegit tot el que un autor ha escrit. Això em dura una temporada i després ja se’m passa, o no. Al tema!

Trobo una mica el que espero, sexe, consum de substàncies i un retrat força encertat de la precarietat on vivim.

La primera feina que m’oferien era, amb un contracte d’un sol día, descarregar un camió de sis del matí fins a les vuit del vespre, no pagaren dietes ni transport i havia d’anar fins a Castellgalí; nets sortien uns trenta miserables euros. La segona feina semblava més emocionant: netejar una granja de porcs, dos dies de sis del matí a set de la tarda, menys de trenta euros al dia, ni dietes ni transport, a Solsona. Llavors li he engegat a la puta aquella de l’altre costat del telèfon, que en la fitxa que havia omplert anava indicat que jo -he remarcat molt el jo- era estudiant de fisioteràpia i no granger; la puta aquella m’ha respost que això era igual, que si volia “currar” (juro per ma mare que ha dit “currar”) era el que hi havia. Jo li he dit que sí que volia treballar (posant molt d’èmfasi en la darrera paraula), però no de qualsevol cosa, i amb un to prou violent i mínimament pervertit he acabat concloent:

-Vés i curra tu amb els porcs, si és el que hi ha! -i he penjat. Després han continuat trucant amb noves ofertes, suposo, però la meva mare no s’ha cansat de donar allargues.

https://www.flickr.com/photos/93911830@N06/
Farrowing Crates © Farm Watch, Creative Commons.

El llibre combina les vivències del protagonista amb una mena de diari de guerra d’algú que no sap ni qui és ni perquè és on és, presoner. Alterna les fases de presoner amb les de soldat, però la veritat és que no sembla haver-hi més diferència que ser el que fa atrocitats o el que les rep.

Tornant al fil “principal” el protagonista, l’Ignasi, no té gaires manies a l’hora d’enllitar-se, ni gaires escrúpols, la Verònica que surt a continuació és la xicota del que probablement sigui el seu millor amic, el Marc. És un egoisme tan integrat en ell que ni destaca, té pocs moments d’una certa empatia, alguns mirant a son pare, o de vegades amb algun dels pacients.

 A dos quarts de sis sona el despertador. Sembla que la Verònica està molt desvetllada i vol que fem alguna cosa, vist que ha començat a llepar-me els ous amb fal·lera, però jo li dic que ara no, que tinc pressa, i em fico sota la dutxa: a les vuit entro a pràctiques, a dos quarts de nou baixarà el Ramon a tocar els collons i a les onze hauré de buscar la Carme per pujar a planta. La Verònica, però, no es dóna per vençuda tan fàcilment: entra a la dutxa rere meu, es col·loca de genolls i comença a mamar-me-la fins que no li faig engolir l’última gota.

https://www.flickr.com/photos/mislav-marohnic/
Shower © Mislav Marohnić, Creative Commons.

Ell fa pràctiques de fisioteràpia en un hospital, i el futur no pinta gaire bé. La feina no l’entusiasma, contempla la idea de marxar i mentrestant fa la viu viu follant tot el que pot, de vegades sembla que massa i tot. Sempre dic que aquest autor sap narrar bones escenes sexuals (no és tan freqüent), aquí en teniu una mostra:

A casa la Bego, la meva cosina i el seu dat pel cul dormen en un divan. La Bego i jo follem. Em costa molt trempar. Sense manar-li res ella em comença a llepar els ous mentre m’introdueix el tercer dit pel cul. Després em treballa el penis sense oblidar el cul. Molt trempat i excitat , follem. Primer normal, el missioner em penso que en diuen. Després ella a sobre, la qual cosa m’empastifa tot el ventre de viscositat seva. Ella és una paia que està al límit d’estar grassa, podríem dir que és una noia grossa -alta, ferma, grans pits…-. Al final, com m’agrada a mi, ho fem a quatre grapes. Jo l’agafo amb una mà per les trenes daurades i llargues talment fossin brides d’un cavall; ella, boca grossa i dents blanques i saludables, gemega fent xiscles curts i aguts mentre em llepa els dits de l’altra mà. I ja estic a punt d’escórrer-me quan noto que alguna cosa no va bé. Penso, primer, que es tracta d’una paranoia i no paro, però, com que la qüestió persisteix, finalment m’aturo. Trec la polla i el condó no hi és, ha desaparegut. Ella em pregunta si ja estic i jo li crido que calli, molt emprenyat. Em pregunta què passa, espantada i sufocada encara.
-Olvidé ponerme el condón -li responc; i tinc ganes de follar-me-la amb violència i després segar-li el coll, i tinc ganes de plorar, i tinc ganes de marxar d’allà i desaparèixer per sempre.

I l’altra història, que al principi costava de seguir va guanyant interés tot i la confusió evident del personatge.

https://www.flickr.com/photos/adohnes/
Post Traumatic Stress Syndrome © adohnes, Creative Commons.

Això sí està narrada en un estil i trenca tant el fil que he estat temptat de saltar-me aquestes parts, que no els hi acabo de trobar el què. Independentment és una història que amb l’excusa bèl·lica parla d’atrocitats, degradació, crueltat i deshumanització. OK, però que aporta això a l’altra història, què en surt de la suma? Això ja no ho tinc tant clar. La història de guerra parla d’atrocitats però tenen una excusa, l’Ignasi no té excusa per moltes de les coses que fa, algunes igual de bèsties tot i que a un altre nivell. Potser el missatge és que som uns cabrons cruels i malànimes i que les circumstàncies només són una excusa?

https://www.flickr.com/photos/angela_llop/
Vilanova i la Geltrú, platja. © Angela Llop, Creative Commons.

I una cosa que com a urbanita m’ha sorprés és la mobilitat. L’Ignasi viu a Manresa però es fot uns trajectes amb cotxe per anar de festa o a la platja o al que sigui que déu n’hi do. De vegades més que bellugar-se en cotxe sembla que es tel·letransporti d’una banda a una altra, Manresa, Sitges, Vilanova, Berga… fins i tot una escapada a casa els avis a Montsó(d’on surt l’anterior fragment amb la Bego). Sembla que només s’aturi per follar i posar-se fins a dalt.

Mentrestant el soldat, ens va explicant lo seu, i no estalvia detalls, ni un de sol…

https://www.flickr.com/photos/aparejador/
Freeway at Night © BY-YOUR-⌘, Creative Commons.

Cap al final del llibre les seves farres comencen a prendre un caire força més preocupant, i al final-final tenim la coincidència de les dues històries, la de l’Ignasi i la del soldat. Un bon llibre, un molt bon primer llibre. No aconsegueixo que aquest autor em decebi, què hi farem!

Aglutinació / Joan Jordi Miralles

Un autor que agafo amb molt interés, el darrer llibre que vaig llegir-me’n em va encantar, i era un llibre de contes, amb aquest que és una novel·la les expectatives són altes. I el llibre no decep. Des de les primeres pàgines llegim un text que traspua mala llet i humor negre.

La vida d’expatriat pobre a Londres, sense una bona feina i amb quatre quartos mal comptats. Feines dolentes i si les troba i allotjaments que són dignes de pel·lícules de terror, però de terror d’aquelles dolentes que el que provoquen són somriures, sobretot perquè no ens afecta a nosaltres. Per cert, se’m fa estranyíssim llegir en segona persona, he de reconèixer que funciona, però se’m fa raro, quasi ningú ho fa, o primera o tercera; però se’n surt.

Amb el teu anglès infantil li expliques què estàs buscant i ella t’informa que ara mateix només disposa d’una habitació lliure. Et convida a accedir al vestíbul. Tot travessant un llarg distribuidor atapeït de portes a banda i banda, arribeu a l’habitació en qüestió. T’has de fer a un costat per tal que ella pugui obrir la porta. Abans, però, se’t fa estrany el seu advertiment:
-Ara no faci soroll, que està dormint.
-Dormint qui? -goses preguntar.
A dins no es veu ni gota.
-L’habitació és compartida. A la nit hi dorm vosté i durant el dia, el seu company. Cal que siguin endreçats i respectuosos amb els horaris.
-Que siguem endreçats?
La resta d’habitacions són pràcticament idèntiques i més que dormitoris semblen compartiments estretíssims d’un tren que travessa diverses fronteres de nit. Compartir cambra i llit amb un desconegut no és pas el somni de la teva vida, però val més que t’hi acostumis perquè no tens on caure mort. Així doncs, decideixes imposar-te una setmana de prova.

https://www.flickr.com/photos/pedrosz/
London © Pedro Szekely, Creative Commons.

Una cosa que m’agrada d’aquest autor és que posa una referència sexual o introdueix el tema d’una manera que em fa tornar enrere en la lectura a veure si sóc jo que m’he perdut alguna cosa. Ni tres pàgines i em trobo aquesta frase, amagada a traició i jo pensant ha posat realment això? Sí, la frase és:

Les condicions són senzilles, fàcils de recordar: follar i no fer soroll.

https://www.flickr.com/photos/neiljs/
London © neiljs, Creative Commons.

A poc a poc el protagonista es va situant, passa per ajudant de rentaplats, cuiner d’hamburgueseria i finalment conserge de nit en un hotel. Passa per les feines de manera molt ràpida perquè per la merda que són tampoc ningú el persegueix quan diu que se’n va.

En Lorne et mana que vagis un parell d’hores a donar un cop de mà a en Gage al B. Hotel. Et poses la caçadora i te n’hi vas, però de camí fas una passejadeta pels voltants dels British Museum. A aquesta hora la ciutat recull les parelles que tot just acaben de sopar en sofisticats restaurants i es dirigeixen a les respectives habitacions dels hotels per copular una mica. El xivarri dels pubs, el vaivé dels taxis, el deambular dels homínids…, tot plegat et fa ser conscient que no pertanys a aquesta ciutat; que tot i que hi vius, te’n mantens fora, com en el marge obscur de la grada semicircular d’un amfiteatre.

I s’estabilitza una mica, és un dir, en la feina de conserge que també inclou residència, un entorn que tot i ser fumut és millor que els llocs on ha viscut abans, l’habitació de llit compartit i una habitació que era poc més que un armari remodelat. I a tot això ens anem enterant de coses d’ell i del seu passat i del perquè fuig, a comptagotes, i millor no dic res més. I apareix una parella de japonesos, la Sumyo i el Tori.

https://www.flickr.com/photos/eelssej_/
so happy together © J3SSL33, Creative Commons.

Les relacions amb ells dos, amb els seus companys de feina i en un entorn endimoniat que oscil·la entre l’hostilitat i un cert punt de somni irreal, com si realment pogués fugir.

En Vermuth ha superat els seus escrúpols i desa sense miraments l’ampolla de Jack Daniel’s rere el balcó de recepció. Tot i així, continua desapareixent durant hores, i teniu la sospita que recorre diferents racons de l’hotel on té la resta d’ampolles amagades. En Lorne, incombustible, relata tot d’anècdotes de la seva vida avorrida i insípida. És un home tan mancat de carisma que ensopeix fins i tot els comiats de solter. N’explica una, plena de sinalefes i coloraines romanticotes, en què ve a dir que una vegada una clienta li va tirar els trastos. Pateix d’incontinència cerebral, sense cap mena de dubte. En Gage, per la seva banda, acaba d’aterrar de l’habitació 3205, on s’ha estat trincant una clienta austríaca. Et fa l’ullet al mateix temps que s’acomoda la cigala, i quan en Gonzalo, tafaner i torracollons com és, li demana el perquè de la seva demora, en Gage respon:

-M’he estat tirant una clienta austríaca.

https://www.flickr.com/photos/pouchin/
Asakusa people ③ © Thomas, Creative Commons.

Les escenes sexuals protagonista-Sumyo-Tori són d’alt voltatge, aviso. Però com tot en aquest llibre és passatger, una etapa més.

La Sumyo et continua explicant que fa una setmana va rebre una trucada d’en Tori. La informava que li havien diagnosticat un càncer als testicles: els mateixos testicles que una vegada t’havien colpejat les natges.[…]

Ara la Sumyo prova de resoldre algunes qüestions a Londres per reunir-se amb en Tori al més aviat.

-Només sé una cosa: que el vull a ell.

Us acomiadeu a prop de Regent’s Park. Tots dos teniu la inconfessable impressió que no us tornareu a veure, així que us beseu a la boca amb energia però sense entonació.

-Gràcies per tot -són les seves últimes paraules.

-Gràcies a vosaltres -contestes.

I observes com davalla les escales mecàniques del gran cuc, cap a la dimensió pètria i abismal de l’inframón, deixant el rastre d’una aroma que crema com el foc planetari.[…]

Et dissols plàcidament mentre tornes a peu a la residència i analitzes la darrera mirada de la Sumyo.

https://www.flickr.com/photos/mayeesherr/
vertiginous © mayeesherr., Creative Commons.

Gent que arriba i marxa, com el nostre protagonista que està com sense ser-hi mentre s’aboca al final, un final que ens completarà la informació que se’ns ha anat donant en dosis molt petites però molt controlades. I no dic res més per no caure en espòilers.

L’autor és bo, molt bo, i em llegiré els seus altres llibres (excepte els de teatre, el teatre lo seu és veure’l) anteriors a Una dona meravellosa, i els futurs, una mica d’odi li estic agafant també.

https://www.nuvol.com/noticies/el-fatalisme-londinenc-de-joan-jordi-miralles/
© Alex Oltra, foto treta de Núvol.

La intimitat de les bèsties / Joan Jordi Miralles

Ha passat temps de la lectura d’Una dona meravellosa i tenia ganes de tornar a llegir coses d’aquest misteriós autor, almenys abans ho era molt i trobar fotos d’ell a internet era impossible, una mica com en Pynchon.

És un llibre de contes, tot i que és un gènere que em costa m’hi estic ressignant, molts autors hi estan tornant i és o contes o no llegir-ne res. Aclareixo que no tinc res contra els contes com a gènere en sí ni els considero per res com una cosa “menor”, és purament un tema de gustos, tot i que em sembla que aquesta fòbia se m’està passant, però ja n’hi ha prou de parlar de mi!

L’autor en sap, i el llibre és molt però molt bo. Aconsegueix en unes poques línies ficar-nos del tot en els personatges i la història, sense fissures. Una de les coses que m’agraden i que millor fa l’autor és el contrast. La primera història semblaria unes vacances típiques, però resulta que no, que són una despedida. La segona podria semblar un reportatge sobre la caça, però és molt més, és un retrat d’una zona i d’una manera de fer; és una foto i la caça (amb el que té de vida i mort) és només el moment escollit per fer la foto (anava a posar “disparar” però m’ha semblat un acudit massa fàcil.

O el tercer conte, Cims, on s’entendrà això del contrast amb un exemple, això és després d’arribar a Munic, la protagonista ha arribat allà per rodar un anunci com a especialista, i sense més ni més apareix això:

L’Elsa va passar la nit en un pis llogat de la zona de Ludwigsvorstadt, fornicant en una orgia desefrenada amb alguns dels companys de feina. O més ben dit: contra ells. L’havien convidat a sopar i ella havia acceptat sense miraments i la resta havia anat com havia anat. Havien encarregat pizzes i amanides i havien estat bevent cervesa i Jägermeister, i dels jocs ingenus havien passat a les apostes i de la manera més natural havien decidit treure’s la roba i desmuntar els telèfons mòbils i desar les carcasses, les bateries i les targetes ben visibles damunt d’una lleixa, tot això abans que els condons i la vaselina comencessin a circular i ella i una altra noia que no havia vist mai de la vida  fossin enculades en tota regla per aquells nois tan ossuts i musculats que mantenien un rictus de concentració estàtica com si estiguessin apuntant amb una ballesta un cercle imaginari i distant o com si conduïssin un bòlid sense frens a una velocitat vertiginosa. L’Elsa necessitava ritme, mecànica i potència perquè es coneixia i sabia que aquesta era la millor manera de combatre les pròpies cabòries.

Off the Wall © Steve Jurvetson, Creative Commons.

No és un conte sobre sexe, aquest desapareix igual que apareix de manera sobtada i dura, i ja. El contes és sobre el record, sobre la nostalgia i les relacions. I després apareix el conte millor del recull, per mi, el d’Erupció:

Un quart d’hora més tard sortia per la porta de casa en direcció a l’estació de Rodalies. Duia tot el que necessitava. Unes vambes per córrer, ulleres de sol, la motxilla, una jaqueta de xandall per si refrescava, una rajola de xocolata amb llet, una capseta amb tres preservatius Durex. Texans foscos, un fulard de quadres, una samarreta negra comprada a Berlín on podia llegir-se Tiger en lletres blanques sobre fons negre. L’iPhone carregat de bateria, un entrepà de llonganissa, cinquanta euros ben plegats, un esprai de pintura negra, un martell d’orelles, un guant ignífug comprat a internet. Collades amb taps de suro i embolicades per separat en paper de diari, tres ampolles de vidre amb dos terços de benzina i oli de motor, una samarreta imperi de l’any de la Quica mig estripada, cinta adhesiva, dos encenedors zippo. Feia un sol collonut i se sentia lleuger i optimista, la sensació de trepitjar asfalt l’omplia de confiança i energia.

 © Jordi Borràs.

I a on va el protagonista amb aquest equipament? A una manifestació de les mogudes, i de les llargues perquè tindrà temps de fer massa coses, potser aquest és l’error del conte, sembla una manifestació de dies si tenim en compte tot el que arriba a fer, però és igual, està molt bé i per il·lustrar de quin tipus de manifestació parlo res com una fotos de Jordi Borràs en el seu llibre Warcelona. La filosofia del personatge és més o menys com segueix, i canviant algun detall segurament és compartida per molta gent.

Sabia que tot estava condicionat per poders invisibles i omnipresents, que per molt que bregués aquella no era ni seria la seva lluita. La vida era massa curta. Tant se li’n fotia la universitat, els sous, les pensions, els acomiadaments, l’atur, la sanitat, la cultura i l’economia en general. Era un dat pel cul més en un món de dats pel cul. Mentre pogués follar-se l’Alba i menjar una pizza especial amb xoriço un cop per setmana, ja seria feliç. I quan tot això li faltés, ja pensaria en una o altra solució.

 © Jordi Borràs.

I després d’això tres contes més, durs i estranys i amb una càrrega de trista bellesa sorprenent, sobretot el darrer conte Amants.
Si ja amb la seva novel·la anterior Joan Jordi Miralles era un autor que reclamava atenció amb aquest llibre això és confirma, estaré pendent del seu següent llibre (confesso que aquest se’m va escapar) i potser em decideixi a buscar els llibres anteriors.