Les rambles de Saigon / Joan Daniel Bezsonoff

Un llibre força difícil de trobar, o això creia, se’m va acudir comentar-ho per facebook i una llibreria es va posar en contacte amb mi, hauré de vigilar què dic. Un cop explicada l’anècdota anem amb el llibre.

No és el primer llibre que llegeixo de Joan Daniel Bezsonoff (aquest és el nom que apareix al catàleg de biblioteques i a la coberta del seu llibre La ballarina de Berlín, ha signat amb els dos cognoms, només amb el primer, amb guió entre els seus noms o sense, intentaré quedar-me amb una sola versió del nom), la veritat és que els altres llibres em van agradar i aquest em picava la curiositat per l’ambientació exòtica.

El llibre fa un bon retrat de la Indoxina colonial als anys 50 quan està canviant la sobirania, i els indígenes s’hi comencen a tornar, sobretot el Viet Minh. Hi ha tots els tòpics del pitjor colonialisme i derrotes militars successives, els americans es podien esperar el que s’hi van trobar uns anys després. El protagonista és en Valls, un militar que també encarna el típic militar colonial, en aquest cas francés i català, una barreja poc comú però que existeix. Els militars com sempre representen el millor de cada casa.

https://www.flickr.com/photos/13476480@N07/
INDOCHINE c. 1930 – Không ảnh Đông Hà © manhhai, Creative Commons.

A la naixença m’havien predit un gran avenir! Trenta anys més tard, capità en un exèrcit de babaus, en la Colonial que deien.

Pensar que havia somniat de ser mariner. Una dona en cada port etc. O bé poeta. És exactament la mateixa cosa.

Però… El sergent Dumollard l’havien matat com un rat, ell i els seus homes. S’havia acabat per ell. Feia goig! Cucs tonquinesos s’ho passaven bé. I els altres, la flor de la Legió, esperaven llur torn.

Un d’ells, el sergent Gervais, havia venut el seu pare a la Gestapo de Llemotges el 1943. Així s’havia salvat la pell. Què coi podría contar ara en aquesta Gehenna? M’ho demani…

Entrat en aquella guerra sense voler-ho, de recules, gairebé a les palpentes. Una mà davant, una mà darrera. Amb els militars cal mafiar-se.

https://www.flickr.com/photos/97930879@N02/
1. Saïgon. Marchande de soupe – Photo by Ludovic Crespin © Tommy Truong79, Creative Commons.

Tenim en Valls, els seus amors, amb molt d’obsessions, d’un amor a un altre d’una dona a un altre si hi ha sort, i amb l’amenaça que la violència pugi una mica més i ja afecti a tothom, civils i militars, de fet ja gairebé són en aquest punt. A més a més de l’ambientació exòtica hi afegeix un casino i amb això em guanya definitivament.

Els tafurers s’arrossegaven, fent costat als opimanics que venien a temptar fortuna per pagar-se noves racions d’opi. Evolucionàvem enmig de taxi-girls de totes les nacionalitats, asiàtiques majoritàriament és clar.

De la noruega, la parrufa de la qual flairejava la forària, a la negra de Nova Orleans amb el cul còsmic i els cabells arrissats, creats per Nostramo per eixugar l’esperma. De l’anglesa, truja refinada a la parisenca lúbrica encallada aquí per l’amor d’un tocaire de mandolina cors. Quina festa pels deixebles d’Eva!

Tot aquell petit món encantador xerrotejava en tots els idiomes. Ja predominava l’anglès. Les crupieres, gairebé totes xineses, proposaven jocs desconeguts.

Totes les varietats de la ruleta, bac-quan, bacarà a la japonesa, tai-xièu, naips, billar, ossets s’embolicaven dins del jazz i el fum de les cigarretes exòtiques.

https://www.flickr.com/photos/cmogle/
Spin © conorwithonen, Creative Commons.

No és el millor llibre de l’autor, s’hi noten coses d’autor més primerec, en general les narracions posteriors estan millor lligades i són més fàcils de seguir. Tot i això és un llibre prou interessant i uns escenaris per on crec que l’actual Bezsonoff sabria moure en Valls força més bé. Menció especial pel català rossellonenc en que està escrit el llibre.

La ballarina de Berlín / Joan Daniel Bezsonoff

Segon llibre de Bezsonoff que cau, ara el més recent (se’m fa fins i tot estrany llegir un llibre quan encara està “calent” a les llibreries).
El protagonista és el polonés Jerzy Sosnowski, un capitá de l’exèrcit que té un do, és capaç de seduir a qualsevol dona que es proposi. Té un aprenentatge amorós precoç i des d’aquell moment no para.

El seu deler era que li untés la figa amb nata i fruita, com en els quadres de Giuseppe Arcimboldo. Sosnowski s’estimava més encofurnar-la, passant pel senderol forestal i no pas pel camí ral.
L’erotisme propi és la pornografia dels altres…

Per això el govern del seu país l’envia a Berlín amb una llista de secretàries de diferents ministeris, ha de fer d’espia, la jove Polònia necessita saber els plans dels alemanys. Som al final de l’Alemanya de la república de Weimar i l’ascens de Hitler al poder. El retrat que fa del Berlín que es troba en arribar és fantàstic.

Malgrat la tristor, Sosnowski es llançà a la caça de les berlineses. La ciutat era la Babilònia de la Mitteleuropa, la capital de la modernitat, junt amb París. Cada vici hi trobava satisfacció. Ni els poetes genials, ni els autors desproveïts d’una unça de talent, ni els novel·listes renyits amb la sintaxi, ni els autèntics creadors, ni els músics enemics de l’harmonia i amants de la dissonància, ni els assassins del vals, ni els escultors mancs, ni els pintors cecs, ni els alpinistes del pensament, ni els herboristes del teatre, ni els verbicultors de trucalembut, ni els exploradors de l’infinit, ni els cantants amb veu d’alcohòlic no sabien que aviat els nazis els condemnarien a l’exili -interior o exterior- o directament als camps de concentració.

Reichstag Building ©  Fabiano Rebeque, Creative Commons.

Acaba formant el seu harem, amb ple coneixement de les noies, resignades a no poder contenir una força de la natura com en Jerzy, a més a més saben que és un espia perquè li passen informació, els sembla un preu petit per gaudir d’ell ni que sigui a estones compartides. Aquest punt potser és el més difícil de creare, però bé. I aleshores arriba pràcticament alhora Hitler i Lea Niako. L’arribada dels nazis al poder i el que va representar no podia explicar-se millor que en el següent fragment:

De sobte, cap a les nou, els tigres, els lleons, les hienes, els lleopards i les panteres del

Foto treta d’aquí, no es menciona autor

zoo van fer udols sinistres. Sosnowski i les noies van traucar al balcó. Un incendi deglutia el Reichstag, que deflagrava i es desarticulava com un decàstil decadent. Pobre parlament! Com més anava, les bèsties del zoo udolaven més nervioses. Potser quedaven, entre els animals de Tiergarten, els darrersdemòcrates d’Alemanya. Se sentien les sirenes de la policia, que enfilaven Hofjager Alle cap al Gran Estel -Grosser Stern- , on agafarien Charlottenburger Chaussée. L’últim baluard de la democràcia alemanya es consumia.

Lea Niako és una ballarina de passat exòtic i que també cau a les urpes de Jerzy, i també a les de Hitler i a les de Goebbels (que tenia una afició desmesurada al femellam). Lea no es diu Lea, i és jueva, per això el contacte de Goebbels serà vital per ella, perquè la xarxa de Jerzy caurà, i de manera fatal amb condemnes a perpetua o a pena capital. Però abans d’això una mostra de la relació Jerzy Lea.

Quan Sosnowski no la sol·licitava, ella el provocaba. Un col que estava llegint un diari de Varsòvia, la seva amant li aparegué vestida amb una llenceria delirant, babilònica. Començà a improvisar una dansa al mig del saló abans de posar-se a caminar de quatre potes. Sense pressa, amb gestos lascius i immemorials, s’atansà al seu amant i li llaminejà dolçament les gominoles. Quan ell va tenir l’estendard ben flamant, va encrancar-la directament pel canal de Satanàs. Sempre s’adreçava a l’annex sense passar per l’entrada principal. En la llunyania, un gos udolava com si fos una bèstia de Tiergarten. Durant uns vint minuts, Sosnowski va anar i venir pel subterrani del carreró sense lluna. L’excursió no s’acabava, La Lea panteixava mentre el ca foll udolava.

Com he dit, tot allò cau. A en Jerzy però no el maten, se’l queden a l’espera de poder-lo canviar en algun moment per algun espia alemany capturat a Polònia. Però poc després d’aquest intercanvi comença la invasió de Polònia, per part d’Alemanya per una banda i de l’URSS per l’altra. En Jerzy aconsegueix tornar al seu exèrcit, ser capturat i executat a Katyn (val la pena clicar l’enllaç si Katyn no us sona de res).

Russia_3828 – Into the Valley of the Shadow of Death © Dennis Jarvis, Creative Commons.

Tot i que Jerzy Sosnowski i Lea Niako van existir, la pista de Jerzy es perd a Rússia, no està confirmat que acabés a Katyn. El llibre es llegeix en un moment, aquesta és una de les crítiques que se li pot fer, que amb un escenari tant potent i uns personatges tant ben dibuixats no s’hi recrei més. I l’altre crítica: si us plau, TOT el que estigui en altres idiomes cal o traduir-ho a continuació o en notes a peu de pàgina, sempre, hi ha paraules o frases en alemany, polonés, rus (en ciríl·lic), anglés, llatí… i només hi ha una cosa més emprenyadora que no traduir-ho: traduir algunes sí, i d’altres no.
A part d’aquests dos detalls llibre d’allò més recomanable.

Els taxistes del tsar / Joan Daniel Bezsonoff

Hauria d’apuntar-me d’on trec les idees pels diferents llibres, perquè després moltes vegades ni ho sé, i en aquest cas ha estat un encert. No sabia absolutament res d’aquest autor de cognom tan peculiar (aquí teniu el seu blog), i això ho comento perquè té interès per la història. Veurem com aquest nord-català repassa la seva nissaga des de la Rússia imperial fins avui, un viatge a través del temps i de la geografia europea.
Un jove surt del seu petit poble rus, acaba a l’exèrcit blanc i d’allà cap a Europa i acaba fent de taxista a París. Un París que ha de patir encara l’ocupació alemanya i la posguerra. No torna a Rússia, com molts altres exiliats Rússia va amb ell, a més a més el seu record és el d’un pais que ja no existeix.
Aquests records es combinen amb reflexions de l’autor, moltes referents a la llengua i als seus intents d’aprendre rus per almenys poder llegir els clàssics directament en aquell idioma. Un idioma endimoniat per algú amb el francès i el català com a idiomes habituals, les llengües romanç estan molt allunyades de les eslaves.
Un llibre a mig camí dels records personals, la història familiar i l’evocació d’un llinatge pràcticament esvaït, amb viatge a Moscou inclòs.
Tot i que l’autor es defineix com a català crec que ha assumit que ha d’explicar aquest cognom força sovint, a més a més d’explicar com s’escriu.

cathédrale (c) jubarrier, Creative Commons