Els millors llibres de 2018

Ha estat un bon any, molt bon any, la xifra de llibres llegits ha superat els 80, i tot i que de tant en tant posi algun llibre a parir, en general sóc bo, i m’agraden els llibres.

Però seleccionar vol dir seleccionar, i això és fumut. He deixat fora llibres bons, fins i tot molt bons, he aconseguit una llista per sota de 20 i em sembla un éxit. Hi ha llibres molt bons que s’han quedat fora, això és així, he hagut de ser implacable per no tenir una llista immensa.

Aquests són els millors, amb tota la pena pels que no hi són, però si hagués de resumir a lo bèstia el que m’ha aportat el 2018 a nivell de lectura, aquests serien els escollits:

Els romanents / Víctor García Tur

Furtivos / Tom Franklin

Aglutinació / Joan Jordi Miralles

Els metecs / Pep Puig

En aquell cel brillen estels desconeguts / Stalker

La biblioteca fantasma / Jordi Masó Rahola

Permagel / Eva Baltasar

L’ofici / Serguei Dovlàtov

La terra prohibida. Volum II / Manuel de Pedrolo

Els dics / Irene Solà

Agostino / Alberto Moravia

Padre e hijo / Larry Brown

Exorcismes / Vicenç Pagès Jordà

Allò que vaig estimar / Siri Hustvedt

Aprendre a parlar amb les plantes / Marta Orriols

Dalva / Jim Harrison

Falten alguns, n’hi ha dos que m’ha costat horrors deixar fora (Quan la mort és la vida i la vida és la mort: per Nicolau Esnaola Segarra, de David Cordero Espín; i també En braços del pare, d’Àlvar Masllorens), i algun més que segur em deixo. Si voleu saber més d’aquests llibres teniu els enllaços.

Estudiant una mica més les xifres totals hi ha alguns autors que he repetit més d’un cop, els meu autor més reincident és Manuel de Pedrolo amb 5 llibres (que de fet haurien de ser 8 perquè un era triple i l’altre doble), no és mala manera de celebrar el seu centenari. Sobre això m’agradaria repetir un demanda: els seus Apòcrifs (4), i els seus Anònims (3) són pràcticament introbables i es mereixerien una reedició com la que ha fet Comanegra de la també introbable tetralogia La terra prohibida; i també una edició completa i ordenada del cicle Temps Obert (11 llibres) seria tot un detall. En total 18 llibres d’una producció de 128, però molt significativa de l’autor i que ara és o introbable o amb moltes dificultats com amb els diferents volums de Temps Obert. I també estaria molt i molt bé recuperar en una nova edicio els diaris dels seus darrers anys. Perquè encara que l’any Pedrolo hagi passat se l’ha de seguir recuperant, és de justícia!

I amb aquesta crida Pedroliana, fins l’any vinent!

 

Dalva / Jim Harrison

Aquest llibre és un western, això és el primer. Però no pensem en els westerns típics i tòpic i (massa sovint) dolents, no. Parlo de westerns bons, d’aquells que es poden situar en qualsevol moment del temps, ja que l'”Oest” és un lloc, una direcció, un indicador geogràfic però no temporal.

La protagonista és i no és Dalva. Ho és per la seva història, i el seu passat. Un passat en una granja de Nebraska, amb un avi que parla sioux (ella també en parla una mica), i on coneix al misteriós Duane.

https://www.flickr.com/photos/105105658@N03/
Squaws © Rob Oo, Creative Commons.

Unes precisions, el tema indi és recorrent tota la novel·la; la família de Dalva té molts diners, això marca distàncies, sobretot en un lloc on la gent viu del camp i això dóna el que dóna; tenim vàries línies temporals. La part de Dalva amb una història dels anys 50 i després ja a l'”actualitat” (1986); i després tenim una part que Michael (amant ocasional de Dalva) vol rescatar, la història del primer Northridge (la família de Dalva), que va passar per la Guerra de Secessió i havia d’enterrar cadàvers i escriure cartes a les vídues, resseguirem la seva història amb els seus diaris i els seus viatges a través d’Estats Units i els indis.

Duane és indi, o mig indi, i treballa al ranxo, Dalva se n’enamorarà.

https://www.flickr.com/photos/boston_public_library/
Apache Indians, as they appear ready for the war-path [front] © Boston Public Library, Creative Commons.

Cogí la ruta 83 en dirección norte, hacia Murdo, y me desvié en la 18 para entrar en la reserva india de Rosebud, por la carretera que va a Parmelee. No albergaba muchas esperanzas de que Duane estuviese allí, como esperándome, pero sí creía que encontraría al menos un rastro frío de él, como decían los cazadores de la zona. A los blancos les cuesta bastante comprender por qué los indios viven como viven, porque lo identifican con la peculiar vida que lleva nuestra “chusma blanca”. Me refiero a los céspedes maltrechos, las vallas rotas, los coches abandonados y desechados, las casas en ruinas. El abuelo decía que si le estás robando a alguien todo lo que tiene, o se lo has robado, no quieres entender a esa persona. De lo contrario, puedes terminar sintiéndote mal por lo que has hecho.

Un apunt, després de la Guerra de Secessió hi havia molta gent interessada en una Guerra India: bàsicament una operació militar a gran escala per exterminar-los, com si anar-los matant a poc a poc amb malalties i trasllats forçosos i tot tipus de vexacions no fos suficient. La Guerra de Secessió havia estat un gran negoci per tot tipus de proveidors que volien seguir fent negoci. Això no es va produir, però sí que es considera que la situació va ser parcialment i de manera intermitent similar a una guerra i es coneix amb el terme guerres índies. És un tema molt interessant, i trist i dur, i us convido a buscar-ne informació (la millor crònica és el llibre Enterrad mi corazón en Wounded Knee).

https://www.flickr.com/photos/statefarm/
Long lonely Nebraska road © State Farm, Creative Commons.

Aquest és el retrat de Dalva que fa Michael, mentre investiga els diaris del besavi de Dalva i la seva relació amb els indis:

Esta casa y esta granja desenterraban algunos de esos recuerdos de envidiosa admiración de mi infancia; no porque yo quisiera una granja, sino más bien a causa de todo lo que parecía representar con sus pinturas, sus muebles y su docena de brandis maravillosos en botellas casi intactas. Y ése era el factor que hacía que Dalva estuviese para siempre fuera de mi alcance, salvo en el plano irrisorio del sexo. Sentado en ese montón de rocas pude ver la vida de Dalva tan por completo ajena a las baratijas, o bibelots como dicen los franceses, una vida de poca confusión, rodeada por objetos queridos, incapaz de un movimiento sin gracia.

https://www.flickr.com/photos/toaireisdivine/
Airedale and the Go Go Goats © Lulu Hoeller, Creative Commons.

La història ens porta cada cop més pel passat i pels indis que van ocupar aquestes terres abans que els tornessin a desplaçar forçosament, com sempre, com altres cops, incomplint de nou els tractats. Els colons necessitaven terres, amb el temps les terres donaven cada cop menys, però ja no hi havia quasi indis que les poguessin reclamar.

https://www.flickr.com/photos/22719239@N04/
cp 2013 wounded knee © Otis Historical Archives National Museum of Health and Medicine, Creative Commons.
https://www.flickr.com/photos/22719239@N04/
cp 2012 wounded knee © Otis Historical Archives National Museum of Health and Medicine, Creative Commons.
https://www.flickr.com/photos/22719239@N04/
cp 2011 wounded knee © Otis Historical Archives National Museum of Health and Medicine, Creative Commons.

El problema con el oeste de Nebraska es que sólo existe un camino para llegar a la mayoría de los sitios. Cualquier otra ruta habría añadido horas al viaje a Buffalo Gap. Eso supone tener que soportar todo lo que pensaras durante el camino en otras ocasiones, como si esos pensamientos previos estuviesen colgados de los postes de teléfono y el tendido electrico; incluso las fantasías sexuales del pasado lejano pueden estar esperando en lechos de arroyos y zanjas, en los cruces de pueblos deshabitados, cuyo nombre no anuncia nada más que eso, un nombre, y el recuerdo de lo que estuvieras haciendo y pensando las otras veces que pasaste por allí.

Els records acaben més o menys poc després de Wounded Knee i amb el “primer” Northridge havent adoptat costums indies i preguntant-se si podrà mantenir-les o si els indis estan condemnats, tement-se la resposta i tement que els blancs no respectarien ni les tombes dels indis.

Un llibre collonut. Costa d’entrar-hi, és molt dens, però un cop ens adaptem al seu ritme i la seva música ens atrapa i no ens deixa. De cap a la llista de millors del 2018, la part dolenta és que tothom està d’acord que aquest és el millor llibre de Jim Harrison, el que no anima gaire a llegir els altres llibres si el llistó ha de baixar…