Regreso a la tierra / Jim Harrison

La veritat és que Dalva em va agradar molt, prou com per intentar-ho amb un altre llibre de Jim Harrison.

Un autor que costa una mica emparentar amb algun altre, però si ho hagués de fer amb algú seria amb Cormac McCarthy, un escriptor que retrata un oest real i allunyat dels tòpics però configurat pel seu pes, i pel de la seva història, sovint cruel i terrible. De fet el pes en l’imaginari col·lectiu dels westerns i la ficció és tan bèstia que pràcticament no en sabem res d’aquella zona, ni de la seva història.

En fin, Flower me sacudió el cerebro como uno de los muchos sonajeros que colgaban de las vigas de su choza alquitranada. Para ganarse la vida limpiaba las cabañas y hacía la colada de los veraneantes, vendía pasteles de frutos del bosque, recogía hierbas que se parecían al ginseng y se ganaba un buen dinero. En invierno ponía trampas, y según mi padre lo hacía muy bien. No cobraba nada del estado, el condado o el gobierno federal, porque no quería firmar ningún papel. Su abuelo había perdido muchas tierras firmando contratos de explotación maderera con empresas de blancos. Su abuelo no sabía leer, y le hicieron firmar contratos de ventas disimuladamente; después le echaron de su tierra en Trenary. Estas cosas pasaban en aquella época por culpa de hombres perversos y su avaricia con el dinero.

A través d’un moribund anem recuperant la història de la seva família, que no deixa de ser la història dels Estats Units. Una família amb una afició per repetir noms que ho fa tot plegat una mica confús, almenys a mi és la impressió que em dóna.

Estem en la zona d’Estats Units que limita amb Canadà i amb el llac Superior, i a Canadà ser indi encara que sigui en part (fins a un 50% em sembla) mereix ser considerat Primer Ciutadà, i això està bé. Tot i que històricament el tractament de Canadà als indis americans no ha estat gaire modèlic tot i ser millor que el dels seus veïns del sud (el llibre Enterrad mi corazón en Wounded Knee us pot il·lustrar sobre el tema).

https://www.flickr.com/photos/justinvrba/
Icebergs on Lake Superior © Justin Vrba, Creative Commons.

Tenim 4 parts, cadascuna narrada per diferents personatges Donald (la mort del qual fa d’eix de tota la resta), K, David i Cynthia. Habitants del nord, amb sang nadiua, tot un tema molt complex i que aquí es tracta més enllà de tòpics, no en profunditat (és un tema molt extens) però sí amb cert criteri, em sembla a mi. També sembla ser un tema recorrent en l’obra de Jim Harrison.

La semana pasada recibí una bonita carta de Fred desde Hawai. Contenía un fascinante párrafo sobre todas las sensaciones que puede provocar la muerte de un ser querido en los que quedan. Citaba a un filósofo japonés, cuyo nombre ahora no recuerdo: «No cambiar la realidad para ajustarla al yo». Le enseñé la carta a Clare, que se enfadó y se fue. Finalmente, reconoció que cree que su padre fallecido se ha convertido en oso. A mí me parece una locura, por mucho que sepa que se trata de una creencia chippewa. Creo que pasaba tanto tiempo en las llanuras de Yellow Dog porque buscaba a su padre en la forma de un oso. Los dos solían ir a pescar a las Yellow Dog cuando íbamos a visitar a Clarene, en Marquette. No se lo dije a Clare, pero la verdad es que me sentí aliviada cuando empezó la temporada de hibernación de los osos.

https://www.flickr.com/photos/rosiejuliet/
grizzly success and flying salmon roe © marneejill, Creative Commons.

El llibre m’ha anat convencent a mida que he anat avançant. La veritat és que m’ha costat una mica entrar-hi, però això pot tenir més a veure amb la situació que estem patint ara més que no pas amb el llibre en sí. Abans he parlat de Cormac com un autor que es pot emparentar amb Harrison, però a mida que anava llegint un altre nom em sortia: Bonnie Jo Campbell. La connexió o el coneixement del medi, aquesta mena de comunió amb la natura dels indis americans m’ha recordat molt a Margo (Érase un río), que no és india però que també sent aquesta comunió amb un medi (el riu) que sap que li proveirà menjar sempre que el tracti amb cert respecte. Una connexió força evident em sembla. Entre aquest llibre i Dalva ho tinc complicat, són llibres molt diferents i qualsevol dels dos serà una entrada fantàstica al món de Jim Harrison.

Els millors llibres de 2018

Ha estat un bon any, molt bon any, la xifra de llibres llegits ha superat els 80, i tot i que de tant en tant posi algun llibre a parir, en general sóc bo, i m’agraden els llibres.

Però seleccionar vol dir seleccionar, i això és fumut. He deixat fora llibres bons, fins i tot molt bons, he aconseguit una llista per sota de 20 i em sembla un éxit. Hi ha llibres molt bons que s’han quedat fora, això és així, he hagut de ser implacable per no tenir una llista immensa.

Aquests són els millors, amb tota la pena pels que no hi són, però si hagués de resumir a lo bèstia el que m’ha aportat el 2018 a nivell de lectura, aquests serien els escollits:

Els romanents / Víctor García Tur

Furtivos / Tom Franklin

Aglutinació / Joan Jordi Miralles

Els metecs / Pep Puig

En aquell cel brillen estels desconeguts / Stalker

La biblioteca fantasma / Jordi Masó Rahola

Permagel / Eva Baltasar

L’ofici / Serguei Dovlàtov

La terra prohibida. Volum II / Manuel de Pedrolo

Els dics / Irene Solà

Agostino / Alberto Moravia

Padre e hijo / Larry Brown

Exorcismes / Vicenç Pagès Jordà

Allò que vaig estimar / Siri Hustvedt

Aprendre a parlar amb les plantes / Marta Orriols

Dalva / Jim Harrison

Falten alguns, n’hi ha dos que m’ha costat horrors deixar fora (Quan la mort és la vida i la vida és la mort: per Nicolau Esnaola Segarra, de David Cordero Espín; i també En braços del pare, d’Àlvar Masllorens), i algun més que segur em deixo. Si voleu saber més d’aquests llibres teniu els enllaços.

Estudiant una mica més les xifres totals hi ha alguns autors que he repetit més d’un cop, els meu autor més reincident és Manuel de Pedrolo amb 5 llibres (que de fet haurien de ser 8 perquè un era triple i l’altre doble), no és mala manera de celebrar el seu centenari. Sobre això m’agradaria repetir un demanda: els seus Apòcrifs (4), i els seus Anònims (3) són pràcticament introbables i es mereixerien una reedició com la que ha fet Comanegra de la també introbable tetralogia La terra prohibida; i també una edició completa i ordenada del cicle Temps Obert (11 llibres) seria tot un detall. En total 18 llibres d’una producció de 128, però molt significativa de l’autor i que ara és o introbable o amb moltes dificultats com amb els diferents volums de Temps Obert. I també estaria molt i molt bé recuperar en una nova edicio els diaris dels seus darrers anys. Perquè encara que l’any Pedrolo hagi passat se l’ha de seguir recuperant, és de justícia!

I amb aquesta crida Pedroliana, fins l’any vinent!

 

Dalva / Jim Harrison

Aquest llibre és un western, això és el primer. Però no pensem en els westerns típics i tòpic i (massa sovint) dolents, no. Parlo de westerns bons, d’aquells que es poden situar en qualsevol moment del temps, ja que l'»Oest» és un lloc, una direcció, un indicador geogràfic però no temporal.

La protagonista és i no és Dalva. Ho és per la seva història, i el seu passat. Un passat en una granja de Nebraska, amb un avi que parla sioux (ella també en parla una mica), i on coneix al misteriós Duane.

https://www.flickr.com/photos/105105658@N03/
Squaws © Rob Oo, Creative Commons.

Unes precisions, el tema indi és recorrent tota la novel·la; la família de Dalva té molts diners, això marca distàncies, sobretot en un lloc on la gent viu del camp i això dóna el que dóna; tenim vàries línies temporals. La part de Dalva amb una història dels anys 50 i després ja a l'»actualitat» (1986); i després tenim una part que Michael (amant ocasional de Dalva) vol rescatar, la història del primer Northridge (la família de Dalva), que va passar per la Guerra de Secessió i havia d’enterrar cadàvers i escriure cartes a les vídues, resseguirem la seva història amb els seus diaris i els seus viatges a través d’Estats Units i els indis.

Duane és indi, o mig indi, i treballa al ranxo, Dalva se n’enamorarà.

https://www.flickr.com/photos/boston_public_library/
Apache Indians, as they appear ready for the war-path [front] © Boston Public Library, Creative Commons.

Cogí la ruta 83 en dirección norte, hacia Murdo, y me desvié en la 18 para entrar en la reserva india de Rosebud, por la carretera que va a Parmelee. No albergaba muchas esperanzas de que Duane estuviese allí, como esperándome, pero sí creía que encontraría al menos un rastro frío de él, como decían los cazadores de la zona. A los blancos les cuesta bastante comprender por qué los indios viven como viven, porque lo identifican con la peculiar vida que lleva nuestra «chusma blanca». Me refiero a los céspedes maltrechos, las vallas rotas, los coches abandonados y desechados, las casas en ruinas. El abuelo decía que si le estás robando a alguien todo lo que tiene, o se lo has robado, no quieres entender a esa persona. De lo contrario, puedes terminar sintiéndote mal por lo que has hecho.

Un apunt, després de la Guerra de Secessió hi havia molta gent interessada en una Guerra India: bàsicament una operació militar a gran escala per exterminar-los, com si anar-los matant a poc a poc amb malalties i trasllats forçosos i tot tipus de vexacions no fos suficient. La Guerra de Secessió havia estat un gran negoci per tot tipus de proveidors que volien seguir fent negoci. Això no es va produir, però sí que es considera que la situació va ser parcialment i de manera intermitent similar a una guerra i es coneix amb el terme guerres índies. És un tema molt interessant, i trist i dur, i us convido a buscar-ne informació (la millor crònica és el llibre Enterrad mi corazón en Wounded Knee).

https://www.flickr.com/photos/statefarm/
Long lonely Nebraska road © State Farm, Creative Commons.

Aquest és el retrat de Dalva que fa Michael, mentre investiga els diaris del besavi de Dalva i la seva relació amb els indis:

Esta casa y esta granja desenterraban algunos de esos recuerdos de envidiosa admiración de mi infancia; no porque yo quisiera una granja, sino más bien a causa de todo lo que parecía representar con sus pinturas, sus muebles y su docena de brandis maravillosos en botellas casi intactas. Y ése era el factor que hacía que Dalva estuviese para siempre fuera de mi alcance, salvo en el plano irrisorio del sexo. Sentado en ese montón de rocas pude ver la vida de Dalva tan por completo ajena a las baratijas, o bibelots como dicen los franceses, una vida de poca confusión, rodeada por objetos queridos, incapaz de un movimiento sin gracia.

https://www.flickr.com/photos/toaireisdivine/
Airedale and the Go Go Goats © Lulu Hoeller, Creative Commons.

La història ens porta cada cop més pel passat i pels indis que van ocupar aquestes terres abans que els tornessin a desplaçar forçosament, com sempre, com altres cops, incomplint de nou els tractats. Els colons necessitaven terres, amb el temps les terres donaven cada cop menys, però ja no hi havia quasi indis que les poguessin reclamar.

https://www.flickr.com/photos/22719239@N04/
cp 2013 wounded knee © Otis Historical Archives National Museum of Health and Medicine, Creative Commons.
https://www.flickr.com/photos/22719239@N04/
cp 2012 wounded knee © Otis Historical Archives National Museum of Health and Medicine, Creative Commons.
https://www.flickr.com/photos/22719239@N04/
cp 2011 wounded knee © Otis Historical Archives National Museum of Health and Medicine, Creative Commons.

El problema con el oeste de Nebraska es que sólo existe un camino para llegar a la mayoría de los sitios. Cualquier otra ruta habría añadido horas al viaje a Buffalo Gap. Eso supone tener que soportar todo lo que pensaras durante el camino en otras ocasiones, como si esos pensamientos previos estuviesen colgados de los postes de teléfono y el tendido electrico; incluso las fantasías sexuales del pasado lejano pueden estar esperando en lechos de arroyos y zanjas, en los cruces de pueblos deshabitados, cuyo nombre no anuncia nada más que eso, un nombre, y el recuerdo de lo que estuvieras haciendo y pensando las otras veces que pasaste por allí.

Els records acaben més o menys poc després de Wounded Knee i amb el «primer» Northridge havent adoptat costums indies i preguntant-se si podrà mantenir-les o si els indis estan condemnats, tement-se la resposta i tement que els blancs no respectarien ni les tombes dels indis.

Un llibre collonut. Costa d’entrar-hi, és molt dens, però un cop ens adaptem al seu ritme i la seva música ens atrapa i no ens deixa. De cap a la llista de millors del 2018, la part dolenta és que tothom està d’acord que aquest és el millor llibre de Jim Harrison, el que no anima gaire a llegir els altres llibres si el llistó ha de baixar…